Català d’incògnit

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 26 de novembre del 2022)

Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada. Lo mateix passa amb algunes infermeres, a qui comento la permeabilitat lingüística de les fronteres administratives, com a Navarra en lo basc o a la nostra Franja perquè tenim Catalunya a tocar. Lo primer veí d’habitació recent operat m’arriba a preguntar si a la vila ham parlat  català des de sempre, i li hai de resumir los nostres orígens idiomàtics durant la repoblació medieval des de la Ribagorça a les nostres terres del Sud; ell recorda els bascos que passen les vacacions a Jaca i que sense dificultat passen del basc al castellà en funció de l’interlocutor. La dona del veí següent no pregunta, sinó que reconeix quan li diu al marit que som catalans com ell, que és de Tarragona; i li explico que som aragonesos que parlam català, una informació nova per a ella. De totes les sorpreses la meua és més gran quan constato el desconeixement de molts aragonesos de la seua diversitat lingüística, alhora que m’alegra la voluntat de comprendre dels que pregunten, més tolerants que els polítics que mos silencien per por dels càlculs electorals des dels temps del LAPAO. Oscar Wilde va sentenciar que és pitjor que no parlon d’algú que que parlon mal. Este 15 de novembre al paranimf de la Universitat de Saragossa es va presentar solemnement l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua: cap conseller present, cap diari de la capital. Silenci de l’Aragó oficial en les seues minories.

María Dolores Gimeno

De l’arqueologia i les fronteres

(Publicat a La Comarca el 25 de novembre del 2022)

La història i l’arqueologia s’encarreguen de crear la imatge que natres tenim sobre un determinat personatge, fet o època. Al contrari que altres ciències, hi ha tantes formes d’observar la història com persones hi ha al món, encara que unes puguen ser més científiques i adequades que altres.

No obstant, la història i l’arqueologia es converteixen en una perillosa arma de shock social quan comencen a servir als interessos d’una minoria, que sol ser l’elit de la societat. Com tracten de la política passada, poden cometre l’error de servir a la política actual, configurant ideologies pròpies dels mecanismes de poder que, inconscientment, retallen la llibertat de pensament de les persones, a l’imposar-los la visió que una elit ha seleccionat meticulosament.

Un cas paradigmàtic es la república d’Irlanda, que durant temps romans, no va ser conquerida com a tal. Per això, lo nacionalisme del segle XIX va crear la idea d’una terra totalment cèltica, que resistia fragorosa a l’invasor, en una comèdia comparable a les de Astèrix i Obèlix. I encara que apareixie material romà a les excavacions, principalment monedes, van tractar de fer com si no existire, i donar-li explicacions alternatives.

Les investigacions actuals revelen que, en realitat, les fronteres mai son tan hermètiques com un mapa pot amostrar. La cultura, la gent i, sobretot, los diners, passen d’un costat a l’altre més fàcilment del que creiem, i vore l’extensió d’un estat en una imatge es una falsificació de la realitat. A Irlanda es van trobar diverses ciutats immensament poblades per romans, on es parlava llatí i es resava als deus romans.

Com podem vore, la història i l’arqueologia son ciències que, no obstant, s’utilitzen com a generadors d’una identitat col·lectiva. No estic totalment en contra de les identitats col·lectives. Penso que, igual que amb la religió, la gent precisa de la pertinència a un grup social com a mesura de salut. No obstant, la ciència, igual que el periodisme, haurien de ser totalment lliures, i no servir als interessos d’un estat superior, el qual impose la seua forma de pensar.

Luismi Agud

Acadèmia Aragonesa de la Llengua, del somni a la realitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de novembre del 2022)

L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents. Els franjolins estaven molt i molt ben representats, també els del Baix Aragó històric i els del Matarranya. És emocionant gaudir de la mínima presència de la llengua castellana al cor de la Universitat saragossana, perquè tothom va parlar en aragonès i en català. Cal donar la enhorabona a tots els ponents, especialment al director general de política lingüística López Susín, al secretari de l’Acadèmia Juan Pablo Martínez i a Ánchel Conte, director de l’Institut de l’aragonès; però sobretot cal felicitar al President, el professor Javier Giralt, pel seu tarannà educat i respectuós. Va ser un veritable plaer sentir-lo parlar, amb un català (també en aragonès) mesurat, clar i ferm, de coneixement, historia, respecte, integració i dignitat. Com a colofó de la seua intervenció el poema d’en Desideri Lombarte Quedarà la paraula. El gran poeta matarranyenc va seguir sent protagonista en la veu del cantautor codonyerenc Tomàs Bosque, que va transmetre emoció, saviesa i intenció en la seua versió cantada del poema Les belles paraules, recalcant el final: «no, no, no, no és paraula forastera, és de casa». I gairebé no hi ha paraules per valorar i lloar la fi de festa que ens oferiren els millors i més autèntics joglars d’Aragó: la Chaminera, que insistien: «cal charrar, cal parlar». Bravo! Fins i tot uns minutets a la TV d’Aragó. L’endemà la prosaica realitat ens esclafeix a la cara: cap premsa escrita ni ràdio s’havia fet ressò de l’acte. Moltes gràcies.

Antoni Bengochea

Els arromanesos: una nació sense estat

(Publicat al Diario de Teruel 12 de novemembre del 2022)

De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de  nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà –també un altre gran fossar– s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia –simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos. Parlen una llengua romànica, parenta de les nostres, que, segons diuen, es diferencia del romanés sobretot en el lèxic: els arromanesos tenen molts préstecs del grec, i els romanesos de l’eslau –com  passa de manera semblant a la llengua basca, on els de Hegoalde tenen castellanismes i els d’Iparralde gal·licismes. La nació arromanesa es troba tripartida entre els estats de Grècia, Albània i Macedònia del Nord, que malden, especialment el primer, per fer-la desaparèixer.  La Unió Europea declara que cal protegir la llengua arromanesa i la cultura que conforma, però a Grècia encara és hora que se n’assabenten. A Albània els arromanesos són una minoria ètnica reconeguda oficialment, hi tenen un partit propi i, sí, a Tirana ensenyen arromanès a la Universitat. A Macedònia del Nord són també una minoria ètnica oficialment reconeguda, tenen ensenyament de la llengua a les escoles, diaris, revistes, televisió i partits propis. Al municipi de Crushova la llengua oficial és l’arromanès –i a l’escola també. Quan Romania al 1860, un any després de separar-se de Turquia, fundà escoles de romanès als territoris arromanesos sota govern turc, amb la intenció d’incorporar-los al propi estat, va aconseguir de desvetllar políticament els arromanesos, que, i simplifico de nou, a les dues guerres mundials del XX lluitaren per aconseguir un estat propi, de curta vida: pocs dies en 1917 i uns dos anys en 1941-1943. Si en voleu saber més de la nació arromanesa, i en agradable novel·la, llegiu Si la adelfa sobrevive al invierno del neerlandeso-arromanès Stefan Popa.   

Artur Quintana

Al fossar per Tots Sants

(Publicat a La Comarca el 11 de novembre del 2022)

Per despedir a l’Esther Martí, Pablo Anglés, Víctor Sancho i Rafael Gómez, hem estat fa poc a Fondespatla, la Codonyera i Castellseràs. També al fossar vell de Fondespatla, que ja és museu històric per les valuoses esteles antigues de pedra; i qui sap si també per recordar a Ramona Zavit i altres veïns seus, d’eixa època que apareixen al Llibre de Testaments de Fondespatla (1398-1429), de Javier Giralt, edició del Instituto de Estudios Turolenses.

Los tres fossars tenen coses curioses: als del Guadalop dominen les làpides individuals, i al del Tastavins los panteons menuts d’una sola làpida vertical que amague els ‘nitxos’ de les famílies. Ara cap poble fique els morts en fosses, en lo típic cavalló senyalant la tomba i una creu en lo nom. Costum mil·lenària que es va mantindre fins a la meitat del segle XX, quan van començar a fer blocs de ‘nitxos’ que primer compraven els més rics, i cap allà dels 70-80, ja es van deixar les fosses en terra, i també va desaparèixer la figura de l’enterrador, que ho feia algun home vell dels més pobres del lloc. Així es va perdre el costum més natural, econòmic, ecològic i estètic, d’enterrar als sers volguts. I tot per la comoditat d’aparentar més civilitzats i rics, posant los ‘màrmols’ i granits relluents dels panteons que hi vedem als documentals. En lo fàcil natural i econòmic que resultaria ara, d’obrir les fosses en una ‘bobcat’ de les que n’hi ha a tots los pobles; i fora ciment dels fossars!

Mirant alguns ‘nitxos’, sembla que estem davant d’una TV a tot color, en moltes flors, més de plàstic que de naturals, dedicatòries i fotografies dels oficis dels finats… Tanta informació que mos fa pensar si no estarem a les portes d’un nou negoci de les funeràries, paregut a les personal biography que ara els fan los amics als que se casen. On se replegarà tota la seua vida des del breç a la tomba, i es podrà descarregar en un QR pintat a la làpida de pedra granítica.

Tomàs Bosque

Tardor que no arriba

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de novembre del 2022)

Ja ha arribat lo canvi d’hora i enguany mos ha trobat, encara, en la roba d’estiu: sandàlies, màniga curta i gorra per protegir-nos del sol. Un canvi d’horari d’una banda inusual, perquè no fa lo temps idoni per escurçar tan aviat les hores de sol; i també discordant, perquè reforça (més) les ganes que tenim de que arribo lo fred i poder minjar-nos a gust les castanyes i moniatos, acostumant-mos a allò que serà la norma d’ara endavant: viure la castanyada de manera atemporal, sense respectar les dates i anant d’acord amb l’oratge, que, com s’escolta dir a tothom, està boig i no és normal! Com ho ha de ser? Vivim en un món que ja fa temps que ha dixat de ser “normal”, de fet, és en gran part (per no dir totalment) culpa nostra, que l’hem volgut anar modificant per acomodar-nos-lo millor a les nostres necessitats i, en esta faena compromesa d’evitar lo inevitable mos hem trobat amb l’elefant a l’habitació. Hem destruït casa nostra per fer les nostres cases i ara estem enfadades “no-sé-ben-bé-en-qui” perquè fa massa calor pel mes al que estem, perquè no és normal no haver tret los abrics de l’armari, perquè encara no podem dormir massa tapades… I un llarg etcètera de queixes que, en el fons, sabem que no van enlloc, i això mos frustra però tampoc fem res per evitar-ho. És més, tirem de doble moralitat i establim una manera única de lluitar pel canvi climàtic, de criticar accions no violentes impulsades per altres persones, com el cas de les noies de “Just Stop Oil” i mos indignem desmesuradament perquè haguen embrutat un marc i un vidre amb sopa de tomata, perquè al final és això, ja que qualsevol obra artística està protegida per un vidre. I durant dies només parlem d’això i de les mil altres maneres de lluitar pel clima que pensem que s’haurien de dur a terme. Indignats de bar i de sofà que arreglen lo món sense arreglar allò que tenen més a prop que res: l’olor a carajillo dels seus comentaris.

Raquel Llop

La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III) (Viles i Gents)

(Viles i gents publicat a La Comarca, 4/11/2022)

Natxo Sorolla

En los dos anteriors Viles apuntàvem que la primera denominació que ha tingut la llengua del Matarranya, fins los nostres dies, és la de «català», i que en lo declivi també va aparèixer, sense tant èxit, la de «llemosí». Però en tant recorregut, des del s. XVI fins l’inici del XX, encara no trobem la primera menció al «chapurriau».

Los primers registres escrits que trobem són acadèmics, i són a partir de la Guerra Civil: l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) registre, entre 1935 i 1947, combinacions de les dos denominacions, com «català xapurriat» a Valljunquera, «xapurriat» a Maella i «valencià xapurriau» a Aiguaviva. L’any 1949 Sanchis Guarner, aprofundint sobre el parlar d’Aiguaviva, diu que «Los aguavivanos o aiguavivans parecen tener conciencia del valencianismo de su dialecto, y si bien le llaman chapurreado». I uns anys més tard l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), a partir de 1964, arrepleguen de manera ja molt més abundant lo terme xapurriau. Estes denominacions també es registren a altres comarques. Per tant, és probable que s’escrigueren en textos locals abans. Però segurament que a partir del segle XX.

Perquè, de fet, no és fins 1972 que hem pogut recopilar en premsa general la primera menció escrita al xapurriau. I precisament és per a criticar-lo:«la gente dice a los viajeros que su “chapurreado” se parece al valenciano, al tortosino, al catalán o al aragonés» (La Vanguardia, 4/8/1972). I un any més tard, la revista carlista Esfuerzo Común ressenya a «Tomás Bosque, cantante en ‘chapurriau’» (1/4/1973). Per tant, les dos referències populars més antigues que coneixem al «chapurriau» són de l’últim terç del segle XX, i les acadèmiques, després de la Guerra Civil.

En una altra dimensió diferent d’estos primers registres recents del «chapurriau» apareix la història que ja coneixem. La ròniga del «siempre he oído que a mi lengua materna le llamaban chapurriau» y el «yo no recuerdo que nadie de nuestra tierra lo denominase catalán». Un invent massa recent com per a dir que «sempre ha sigut aixina». Però sovint la història també hi ha qui no l’investiga, la reescriu.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

• La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I)
• Quan a «això» li diem «llemosí» (II)
• La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III)

Quan a «això» li diem «llemosí» (II) (Viles i Gents)

(Viles i gents publicat a La Comarca, 28/10/2022)

Natxo Sorolla

A l’anterior Viles apuntava que les primeres mencions que trobem al nom de la llengua del Matarranya són «català», i es produeixen al segle XVI. Però eixos anys la llengua també escomence a perdre prestigi entre els aragonesos no catalanoparlants. Per exemple, al judici pels drets de Pena-roja sobre Fórnols (1608) se diu que «Ferrando Martinez Pison era vezino de Alcañiz en donde se [ha] acostumbrado y acostumbra hablar mejor que en Peñarroya». I Bernardino Gómez (1584), humanista d’Alcanyís, diu que el català de Jaume I és una llengua «corta y peregrin». La llengua va perdent prestigi, i un temps més tard li afegim lo nom de «llemosí». Ara ja parlem una llengua encara més àmplia, que arribe al sud occità de França (!). Aquí, per eixemple, Roque Alberto Faci, religiós de la Codonyera, a partir de 1739 fa diferents mencions a la nostra llengua, com que a Calaceit hi ha «N. Sa. del Plà, llamada assi en lengua Eleemosina». Una denominació que Agustí Sales (1764), de Valljunquera, use per a destacar el prestigi de la llengua, declarant que «en los confines de los tres Dominios, de Aragón, Valencia i Cataluña, se habla con mas pureza el Lemosín, que en lo interior de ellos: i ojála que en la misma Valencia se mantuviera tan puro, como piden su dignidad i esplendor antiguo».

Però en eixos segles homogeneïtzadors tampoc hi ha, encara, rastre del «chapurriau». Al s. XX la denominació de llemosí va desapareixen tal com havie aparegut, i la de català continue vigent durant totes les dècades. Encara l’any 1923 l’alcalde de Fórnols busque un doctor per a la vila, que és «de habla catalán». I la crònica de l’ABC per a l’entrada de les tropes franquistes a Fraga diu que «hoy Fraga está casi desierto […] por esta línea se habla catalán ya». De fet, no trobem a cap erudit del territori fent menció de l’existència de cap altra nova denominació per a la llengua: no tenim encara cap rastre del «chapurriau» ni a principis del XX. En aquell moment, uns pensen que és una llengua de cultura, altres que és col·loquial, uns que és pura, altres que és híbrida, però tots li diuen «català», o «llemosí». Siguen del territori, com Foz (1862), Moner (1876), Pallarés (1902), Zurita (1916), o de fora, com Madoz (1845), Borao (1859), Costa (1878), Saroïhandy (1898) o Vila (1929). La setmana que ve parlarem del primer registre del «chapurriau» que ham sabut trobar. I ho séntigo per l’spoiler: és més tard.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

• La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I)
• Quan a «això» li diem «llemosí» (II)
• La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III)