S’han endut la Valera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de maig del 2014)

A l’agost de 2011 escribia: “L’última campanada de les hores es perllongava esmorteint-se lentament durant un període de temps indefinit. Un to potent i melodiós movia amb decisió el nostre timpà a la vegada que l’acaronava sense embuts: era una rodona sensació musical”… “El temps i la vida es feien música a través de la campana de la Codonyera, tot i que el ple gaudi de la Valera, així es deia la campana de la Codonyera, es produïa els dies de festa major i a les vespres, quan uns quants mossos valents pujaven ansiosos les escales del campanar i un cop apartades la maça del rellotge i el fre, començaven a empènyer la campana cap a fora per apropar el capçal”… “Mai he escoltat un volteig (“bandeig”) ni més harmoniós, ni de millor cromatisme sonor, ni una nota musical de campana tan ben sostinguda” …. “Com parlo en passat de la campana, el lector es preguntarà si la campana gran de la Codonyera ja no existeix, doncs bé, si existeix, però està gairebé muda, amb veu trencada (“cascallosa”), sense to i menys encara, ressonància: està rajada, té una esquerda, està gairebé morta”.

El 15 de maig passat, se la van emportar cap a Saragossa, la volen fondre per a fer-ne una de nova. Llàstima! Malgrat d’utilitzar el mateix aliatge i formes, el so forçosament serà diferent. Qui sap com era el motllo d’argila que van utilitzar a la Basseta, o les condicions climàtiques de l’any 1851 de la Codonyera, o els temps de refredament…? Tenia entès que es podia soldar amb la garantia de mantenir exactament el so original. No sé quins han estat els motius de la decisió de fondre-la, suposo que econòmics, però el cert és que la Valera deixarà d’existir definitivament. Tindrem una altra campana amb una altre so, però lluny del de la Valera. Només ens quedarà el record. Jo no l’hagués mai fos, l’hagués deixat a terra com a una peça històrica per a ser contemplada i admirada. Qui gosaria fondre una històrica i valuosa joia d’or, en tenir algun desperfecte, per a fer-ne una de nova? O més encara, qui gosaria en el present utilitzar les pedres d’una església romànica en ruïnes per a aixecar una de nova? El mateix penso de la Valera.

José Miguel Gràcia     

Zona zero?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de maig del 2014)

Un 14 de giner de 2012 vai publicar ací la columna “Acotolar paraules”. Primer “cresol” d’aquell any, havia decidit que titularia les columnes successives per ordre alfabètic, de l’A a la Z, lletra inicial rara. (Ho vai trencar en dos ocasions de pes al 2013: per l’incògnit Sant Jordi i pel Pilar incontestable.) Com a segon i principal criteri, eixa paraula havia d’estar en perill d’extinció dins del meu català franjolí, amenaçat per la fagocitosi de la llengua castellana veïna. És un procés de substitució intralingüística que va engollint termes habituals amb curiosos procediments de sufixació o menjant-se’ls del tot. “Hai alquilat la casa” pot dir tranquil·lament un veí qualsevol del Matarranya, la mateixa persona que no gosaria dir en castellà: “He llogado la casa”; o algú del Mesquí, bocí Baix Aragó encara catalanoparlant, tancarà un grifo quan en lo seu castellà mai diria “cierra l’aixeta del agua, por favor”. Les paraules que designen instruments obsolets, faenes agrícoles que ja no es fan, animals desapareguts o plantes desconegudes acaben totes a la fossa escrita de diccionaris, estudis lexicogràfics o dèries conservacionistes d’alguna cresolaire com jo, que de l’arbre caigut fa la columna. Cultismes i tecnicismes (als àmbits acadèmics, la religió o la política) o topònims de geografies externes –de Marruecos a Nueva York—, tota una història lluny dels avantpassats, no cal dir a on les anam a emprar.

Mirant l’ampolla mig plena en perspectiva, han continuat apareixent estos cresols sabatins igual que les “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís. La col·lecció “Lo trinquet” de l’IET té publicades cinc obres, les dos raderes d’autors de Pena-roja: Les aventures del sastre Roc d’Arça, novel·la pòstuma de Desideri Lombarte, i Menú: cuina del cor, poemari de Cesc Gil. L’Ascuma, que enguany fa 25 anys, ha encetat una col·lecció d’història amb Queretes: La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), d’Encarnita i Renato Simoni. I la Licantropia torredarquina de Carles Terès ha rebut una acollida i crítiques immillorables. Són lletra escrita molt viva. No s’acotolaran les paraules ni nosaltres.

 María Dolores Gimeno

De per vida

(Publicat a La Comarca el 23 de maig del 2014)

Emocionalment lo meu pas pel calassanciat d’Alella va ser molt intens. Lo primer conflicte personal se’m va plantejar quan van anunciar que mos hauríem de banyar cada dia en una gran bassa que hi havie. I és que a mi això de banyar-me no em venie mai bé.

Prompte vaig comprovar que els companys disfrutaven alegrement de la remullada. Així és que, una mica avergonyit per ser l’únic que encara no hi havia entrat, em vaig decidir a intentar-ho.

No vaig fer peu fins que vaig tindre l’aigua al coll. I una volta assegurat, amb gran precaució, vaig fer tres o quatre passetes a cada costat. Ja més confiat, em vaig aventurar a fer-ne alguna per a avant. Però de cop, sense saber com, vaig perdre peu i em vaig trobar submergit. Quan vaig tocar el terra, com que no sabia nadar, vaig voler donar grans bots per a traure el cap a fora i arreplegar bocanades d’aire fins que puguera tornar a fer peu. Però es veu que, cada volta, quan aconseguia traure’l, lo que fea no ere solament inhalar sinó també demanar auxili desesperadament. I, per tal causa, a cada bot se m’omplie la boca d’aigua i no fea més que empassar-me grans glops. Finalment, després d’un temps que em va paréixer una eternitat, i de molts estralls, quan em pensava que estava a punt de defallir, uns companys dels cursos superiors em van salvar de la desfeta.

Al cap d’uns dies, mig recuperat del surt, vaig preguntar als qui m’havien tret com ere que no ho havien fet ràpidament, quan demanava “socorro!” les primeres voltes. Però, sorprenentment van respondre que allò que a m’havie paregut una eternitat van ser realment uns pocs segons, que em van estirar de seguida i que en cap moment havia demanat auxili dient “socorro! socorro!”, sinó que el que cridava ere “mamà! mamà!”. Allò em va impactar molt. Perqué vaig comprendre que l’instint de conservació m’havie portat a demanar ajuda i protecció a la mare. Ara recapacito i penso que allò va ser l’expressió més pura del vincle que mos manté units a la mare de per vida.

J. A. Carrégalo

El Grec

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de maig del 2014)

Realment és una exposició molt mediàtica, que ha rellançat Toledo com a objectiu turístic, però s’ha de reconèixer l’esplendor del resultat.

El material està repartit per les quatre ales del Museu (hospital) de Santa Cruz, que té planta de creu grega (molt encertat per a un pintor que era i volia ser grec). Només l’espai ja és magnífic.

Comença amb el suposat autoretrat del Metropolitan i amb les dos úniques vistes de Toledo que va pintar: la simbòlica i un punt surrealista del Museu del Greco i la transfigurada e inquietant de Nova York. Després tot un ala es dedica al Greco anterior a Toledo, a l’obra que pintà a Creta, Venècia i Roma: el període de pintor d’icones i miniatures que culmina amb el Tríptic de Mòdena; les influències de l’escola veneciana (Tintoretto) i romana (Michelangelo), amb obres tan notables com els retrats pintats a Roma, el tenebrista “bufador” de Nàpols o la Magdalena de Budapest ¡quina mirada!, o rareses com la Dama de l’ermini de Glasgow (d´autoria molt discutible). Aquesta és la part amb més obres vingudes de l’exterior.

Una magnífica col·lecció de retrats culmina amb l´Inquisidor Niño de Guevara del Met i ens mostra al Greco com el veritable precursor de Velázquez.

Les altres tres ales exposen un Greco més conegut que comença amb les obres que presentà per a ser pintor de l’Escorial. La temàtica es divideix amb quadres de devoció i retaules, amb peces tan extraordinàries com Sant Pere i Sant Pau de S. Petesburg, L’Oració a l’hort de Toledo (Ohio) o les dos brillants teles de Washinton de la toledana capella de San José (on hi ha unes tristes còpies). Al fons de cada ala es troben les obres més imponents i més expressives (i més manieristes): la Crucifixió del Prado (que es pot parangonar amb la més clàssica i apol·línia del Louvre), l’Immaculada Ovalle i l’Adoració dels pastors (Prado) que pintà per a la seva tomba i que es considera el seu testament pictòric.

I això només és un tast d’aquest geni de l’expressió artística, individualista i cosmopolita que, malgrat la Cospedal, ni era toledà ni ho va voler ser mai.

 Antoni Bengochea

Català al butlletí oficial

(Publicat a La Comarca el 16 de maig del 2014)

El Butlletí Oficial de la Província de Terol publicave el dia 5 de maig l’anunci de licitació del projecte de la “Estació rural d’interior del Matarranya”, promogut per la Comarca del Matarranya i que servirà per crear a l’antiga estació de tren de Queretes un complex recreatiu i d’hostatge juvenil.

La inversió volte els 400.000 euros. Però la singularitat de l’anunci radica en la publicació del nom de l’actuació en català, la llengua del territori on es desenvoluparà. En un butlletí oficial aragonès va aparèixer així, clar i català. No s’havia vist mai cosa igual. ¿Va ser una errada, va estar intencionat, va ser obra d’un infiltrat catalaniste dins de l’estructura administrativa comarcal o, el que es pitjor, dins de la plantilla del Butlletí? Un misteri que mai es desvelarà. I millor que sigue així. Si des del Govern d’Aragó se n’arriven a enterar de que se’ls ha colat en una web oficial una expressió catalana, igual li tallen el coll –laboralment, s’entén– al responsable. La publicació del nom d’un projecte que aplegue cinc paraules és una pobra victòria però és que els actuals governants s’han entestat en arraconar, marginar i amagar el català d’Aragó com si fore una vergonya innombrable. De fet, no el nomenem mai pel seu nom i s’estimen més aquella ridiculesa de lapao. Els defensors de la llengua catalana d’Aragó es poden retallar l’anunci i guardar-lo com un singular trofeu. Podrie passar que no tornaren a veure’n cap més. Els vigilants de la puresa cultural estan vigilants.

Lluís Rajadell

Joan Veny i Clar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de maig del 2014)

El dia 12 de juliol passat en Joan Veny i Clar rebia a la Universitat d’Alacant la Medalla d’Honor que atorga la Xarxa Lluís Vives, formada pels rectors de les universitats dels diferents estats dels territoris de llengua catalana -dels Països Catalans si poguéssim escriure sense eufemismes. Ha estat un reconeixement altament merescut. Nascut a Campos, a l’illa de Mallorca, el 1932, Veny s’ha dedicat de sempre a l’ensenyament i la investigació de la filologia romànica, amb especial dedicació a la catalana. Des del 2002 es catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. El camp de recerca on ha treballat més és la geografia lingüística i la dialectologia, i en la combinació d’ambdues: els atles lingüístics. És ací on en el camp de la romanística general presideix des del 1999 el projecte de l’Atlas Linguistique Roman, i en el de la catalanística ha estat amb Lídia Pons figura cabdal de l’Atles Lingüístic del Domini Català. D’aquest magnum opus que cartografia les enquestes fetes a 190 localitats, entre les quals 20 d’aragoneses, en Veny n’ha fet personalment 69, i d’aragoneses les Paüls, Sopeira, la Pobla de Roda i Tolba. Ha arrodonit aquesta feinadassa amb una altra en solitari: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, amb 104 mapes comentats. I continua ara dins de l’equip “Scripta i projecció dialectal” de geografia lingüística històrica. Hi ha molt més a dir, però l’espai no dóna per gaire. Indicaré tan sols que en Veny és home just i digne i que quan cal sap denunciar la ignomínia: recordo la cara que va posar quan li vaig dir, cercant ajut, que em processaven per defensar aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana ací parlada, no se’n sabia avenir; i en el discurs de gràcies en rebre la medalla esmentada ha evidenciat el gran desficaci d’anomenar LAPAO la varietat catalana de la Franja; un poeta d’aquella terra, en Desideri Lombarte, ha testificat la seva permanència: “Quan no quedarà res, […] quedarà la paraula. Quedarà.”; la paraula de la Franja, viva, aromàtica, eterna, lluny d’etiquetes desvertebradores, fidel als orígens, […].

 Artur Quintana  

La musiqueta de la llengua

(Publicat a La Comarca el 9 de maig del 2014)
Una de les coses que també se n’emporte per davant el procés accelerat de substitució d’una llengua, per la imposició radical i política d’un altra –que és el que està passant a la Franja d’Aragó, ara ja de manera descarada–, és eixo que la gent identifica com la “musiqueta de la llengua”.
En certa manera paregut al castellà “deje”. Un conjunt d’aspectes de la fonètica, del parlar d’un territori, una comarca o un sol poble, que es poden relacionar perfectament en la música pròpiament dita. Perquè encara que no hi ha una melodia com a tal, l’oïda del que escolte percep les expressions del discurs en forma de sensació sonora particular, consonant i agradable. Lo que ens permet endevinar, en los ulls tancats, si els que estant parlant hi són del Tastavins, de Maella, del Mesquí o d’Aiguaviva. Perquè a Pena-roja i Fondespatla tenen una musiqueta ben diferenciada de Bellmunt; i als de la Codonyera sempre ens ha fet gràcia la sonoritat del parlar d’Aiguaviva.

Vull dir que, la manera de parlar d’un poble o un territori també es pot considerar una forma de cant de baixa intensitat melòdica però ric a més no poder en harmònics i matisos sonors, que omplen un extraordinari i complex repertori de cadències pròpies que l’identifiquen.

Com passe en altres aspectes del parlar, entre la gent d’un mateix poble, no se n’adonen massa de la seva “musiqueta”, al menys de manera conscient. Bona prova del que dic hi són les gracietes, cançons, qüentos o imitacions, que a cada vila s’han fet sempre dels pobles veïns.

No se n’adonen, però ahí està eixa música, mig amagada entre els plecs de les emocions i els sentiments; encara viva en les veus que s’escolten a l’Aragó en la nostra llengua mil•lenària.

Tomàs Bosque

Escena Humana… La Dama de les Camèlies

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de maig del 2014)

La novel·la d’Alejandro Dumas fill s’edità al 1848 irritant a la emergent i postrevolucionaria classe burgesa francesa de l’època, que conformada per l’aparent ètica i la doble moral, assentada en el patriarcat i en la submissió a la dóna, l’excel·lent dibuix del personatge de Marguerite Gautier, altrament basat en un dona real, amant del joveníssim autor, prostituta de luxe, il·lustrant l’elecció d’una independència econòmica per damunt de qualsevol cànon, va esdevenir més que insultant. I és en aquest precís punt, on la dramatúrgia que ens ofereix Sabine Dufrenoy, posada en escena pel director Hermann Bonnin -Premi Nacional de Teatre 2013- a La Seca-Espai Brossa, rau en modernitat subratllant aquesta transgressió: Marguerite Gautier, una feminista abans d’hora, lluita per la seva llibertat i, en acabat, és per defensar la dignitat vital, no pas per acceptació d’un rol social assignat o per un penediment moral tal i com s’ha presentat tradicionalment, que accepta renunciar a la felicitat. Tal reivindicació queda brillantment palesa en la direcció de Bonnin, quan Margarite recull els diners d’en terra en bavar-se’ls llançat al damunt el despit públic del seu estimat, subratllant el valor que de mercat i de compravenda té ella per la societat, havent estat, aquesta, la seva elecció. Així, a la Sala Joan Brossa i des del 30 d’abril al 1 de juny podem reviure la catarsis d’aquest conegut drama que havent recuperat la seva essència primera se’ns ha pouat en tragèdia clàssica, en un espai a dues bandes tan absolutament nu com tan absolutament ben emplenat per la bellesa de la paraula dita, excel·lentment articulada per tots els intèrprets, còmodament recolzats en la finíssima traducció al català d’Anna Soler Horta que també es pot llegir en la publicació d’Arola Editors en la seva acurada col·lecció de teatre Contemporani Textos a part; d’una peça, l’estructura de la qual n’és un perfecte engranatge de rellotgeria, tal i com la mestria escènica dels seus creadors han demostrat en conservar-ne l’original teatral, que tanmateix pel gust de l’època, va adaptar al 1852, el mateix autor. Els amants de l’òpera no quedaran decebuts en seguir la trama, doncs sense que soni, escoltaran la bella partitura de Verdi a través de les escenes en el seu imaginari. I l’encarregada de fer-nos emocionar amb aquest crit de llibertat i de provocació a la moral establerta és la joveníssima Nausicaa Bonnín, abanderant valentament tan el roig de la seva camèlia com el del seu posat, ennuvolada per personatges voltors, destacant-ne Montse Guallar que borda una Prudence al més pur estil d’oportunista augmentant així el grau de mesquinesa que tinta l’acció, i en Joan Anguera, qui en el terrible paper de pare d’Armand Duval, en sentir-li amb tanta veritat les seves raons d’alt rigor moral, desvetlla tal ràbia, que t’ennuega. Finalment, l’única aliada és la Nanine de la Laia de Mendoza qui amb flotant llum pròpia condueix pulcrament, aquest viatge existencial de la ex-traviada al llarg de tota la peça, engrandint l’única engruna honesta d’aquesta escena humana.

 Marta Momblant

Lo tio Paco, artesà de la forja

(Publicat a La Comarca el 2 de maig del 2014)

En una visita a la ferreria del tio Paco, al Raval de Vall-de-roures, fa uns tres d’anys, encara la conservava intacta a la part baixa de la vivenda i treballava la forja en objectes més senzills, ara només per entretenir-se. Em mostrava orgullós els artístics dissenys en paper dels millors encàrrecs que li havien fet i també m’ensenyava tots els treballs de forja que decoraven la seua casa. Lo tio Paco, Francisco Ibáñez Jordán, ha mort. Havia nascut a Vall-de-roures el 1923 i seguia l’ofici del seu pare i del seu iaio.Pertanyia a una generació que van tindre una vida molt difícil i complicada. De ben menut ja ajudava a la ferreria, per això no va poder anar a l’escola. Però ell, seguint els consells del mestre de la vila Vicente Ferrer, estudiava a casa quan el dur treball de la ferreria ho permetia. Així va fer estudis de batxillerat i delineació. Durant la guerra civil va emigrar amb la família a Barcelona i, més tard, tres llargs i durs anys de servei militar. Primer destinat al Marroc i després a Egipte per treballar en la construcció de les comportes del Canal de Suez. Fins als vint-i-cinc anys no va poder tornar a Vall-de-roures a ajudar al seu pare a la ferreria. Treballà com a ferrer fins la seua jubilació. Després la forja va convertir-se en la seua passió. Va continuar l’ofici de manera altruista per a la seua vila. Va participar en exposicions col•lectives d’artesans a partir de la dècada dels vuitanta. Realitzà les dos làmpades monumentals, de més de dos cents quilos, altres de més menudes, les torxes i l’incensari de l’església de Vall-de-roures i també les grans làmpades del palau-castell. A la Unió Vall-de-rourana donà l’escut de la vila, les lletres i les torxes. Al Calvari col•laborà amb el Via Crucis que va dissenyar la ceramista calaceitana Teresa Jassà, lo tio Paco va participar amb l’artística creu de forja de la capella i les de les estacions. Tio Paco, el trobarem a faltar.

Carles Sancho