La llengua aragonesa: l’últim estàndard

(Publicada a La Comarca el 24 de febrer del 2017)

La cançó més coneguda en aragonès diu “S’ha feito de nuey, tu m’aguardas ya, lo peito me brinca en tornar-te a besar”. L’han versionat fins i tot los Jarabe de Palo. La Corona d’Aragó funcionave administrativament en llatí, aragonès i català. En aquell moment al Matarranya es parlave català, i els pobles veïns, que ara parlen castellà, usaven l’aragonès. D’aquí venen los seus fiemo o galdrufa. Podeu fer una ullada al llibre sobre Torrecilla d’Artur Quintana (2004) “El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón”. Però llengua aragonesa es va anar arraconant al llarg de la història, fins el Pirineu, a on sobreviu actualment.

Per a natres este rader renaixement de les llengües (a partir dels anys 70) va ser en un context d’hegemonia social de la llengua i mos va donar els Desideri Lombarte i els Jesús Moncada, en una llengua que ja s’havie estandarditzat modernament. Però en lo cas de l’aragonès, la vitalitat ere menor, i el procés d’estandardització encara no havie arribat. Francho Nagore va fer l’obra d’estandardització durant los anys 70, i la seua obra orbite al voltant del Consello d’a Fabla Aragonesa (CFA).

Però en un procés de canvi promogut per associacions, parlants i escriptors, l’any 2006 se va promoure lo II Congreso de l’Aragonés (2006), que va desembocar en la creació un nou estàndard (promogut per l’Estudio de Filología Aragonesa). Però els partidaris de Nagore no ho van acceptar, i han coexistit los dos estàndards. Per si no és poc, a l’òrbita de Benasc, en la parla de transició més pròxima al català, també es va crear la Sociedat de Lingüistica Aragonesa (SLA), que prefereix un estàndard més proper a les varietats locals. En este procés de divergència i lluita, mentre pareixie que s’aproximaven l’EFA i la SLA, la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, amb membres més propers a les tesis del CFA, proposave una resolució pactada, que finalment van acceptar tots los actors: tres lingüistes externs (d’Astúries, d’Occitània i un romanista suís) farien una proposta. Lo dia 16 de febrer es va presentar esta proposta. Esperem que sigue l’estàndard definitiu per a la llengua aragonesa.

Natxo Sorolla

Anuncis

Sobre noms i pronunciacions

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de gener del 2017)

Los mitjans de comunicació parlen cada dia de llocs i protagonistes de procedències diverses, una Babel de noms que posa en evidència les competències lingüístiques dels periodistes que els han de pronunciar. Se generen sovint adaptacions a la llengua de locució, lògica quan provenen de sistemes tan diferents com los eslaus o els orientals, per exemple el rus Vladimir Putin o el coreà Ban Ki Moon. Però resulta menys comprensible amb llengües de la mateixa família i inclús del mateix país. Entre els casos peninsulars, hem sentit diferents variants del segon cognom del sindicalista gallec Fernández Toxo; i al català és habitual l’accentuació aguda, a l’anglesa, del nom de l’expresident Artur —Àrtur— Mas, quan és una llengua de prosòdia aguda, la incorrecta interdentalització de la grafia “c” —Francesc Homs o Cesc Fàbregas— o la transformació de la “j” de Jordi en una mena de “y” o “i”. Del francès, que va ser durant segles la llengua de cultura europea, no queden nocions, i al president François Hollande li destrossen nom i cognom sistemàticament. Es podria pensar que l’anglès té més sort, però no, en especial amb fonemes com les lleugeres “h” aspirades, que es convertissen en la velar fricativa sorda corresponent a la “j” castellana. Això s’encomana a l’idioma matern: fa uns dies, un “hombre del tiempo” de Telecinco va anunciar les baixes temperatures de “Aljama de Aragón”, fent anglosaxona la “h” sorda d’etimologia àrab; i amb criteri similar, Bertín Osborne parlava a la mateixa cadena de “El Buli”, simplificant la palatal “ll” del famós restaurant amb tres estrelles Michelin. Podríem considerar també casos del portuguès i l’alemany, les peculiars adaptacions d’esdeveniments com la “Champions League”, les frases fetes o els noms de marques. Desconec si els futurs locutors estudien nocions elementals de pronunciació onomàstica ni si s’avaluen a les entrevistes de treball, però alguna preocupació hi ha: la Fundéu (Fundació del Español Urgente) va editar al 2014 una guia multimèdia per a periodistes amb 700 noms de jugadors, entrenadors, àrbitres i estadis de futbol del Mundial de Brasil, en 16 idiomes. Caldria fer-ne més

María Dolores Gimeno

Reis escriptors

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)

Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI  Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.

Artur Quintana  

Els premis “Guillem Nicolau” i “Arnal Cavero”

(Publicat al Diario de Teruel el 30 d’abril del 2016)

Per notícies que m’arriben sembla  que el Govern tornarà a convocar els premis literaris “Arnal Cavero” en aragonès, i “Guillem Nicolau” en català, suprimits per l’anterior Govern. Les notícies no precisen si serà un digne retorn a l’status quo ante, vull dir abans del govern PP-PAR, o sia: freqüència anual de convocatòria per a cada llengua, premi en efectiu i publicació de l’obra premiada, que pot versar sobre qualsevol gènere literari, i, per a l’aragonès obert a qualsevol autor, mentre que per al català obert només a autors aragonesos o relacionats amb el nostre país. Confiem que les bases seran aquestes o unes de molt semblants, i que no ens calga sentir allò de l’avara povertà degli Aragonesi –cito de memòria, que, com sabeu no sempre és fidel. El primer premi “Guillem Nicolau” fou convocat el 1986 per la Comissió Territorial de l’Aragó del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Uns anys més tard l’assumí el  Govern i creà en paral·lel l”Arnal Cavero” en aragonès. A empentes i rodolons s’han anat migmantenint. En ambdós casos calia batejar-los amb el nom d’algun gran escriptor de la respectiva llengua. La nòmina d’autors aragonesos en català no era especialment nodrida l’any 1986, els grans autors que ara hi ha, tot just començaven. Els de la Comissió abans citada devien haver llegit l’article Literatura en catalán en Aragón de la GEA, on es parlava de mosén Guillem Nicolau, rector de Maella, que tradujo al catalán comentándolas, las Heroídas de Ovidio. I ho encertaren perquè en Nicolau ha resultat ser un dels primers i interessants humanistes aragonesos. Per a l’aragonès, encara va ser més difícil de trobar grans escriptors per a donar nom al premi. N`hi havia dos però ja figuraven en  altres premis: al “Veremundo Méndez” i al “Ana Abarca de Bolea”. Finalment es trià “Arnal Cavero”, assagista que havia recollit molta literatura popular i fraseologia en aragonès. Juan Fernández de Heredia, el gran humanista traductor del grec i el llatí a l’aragonès, malauradament fou rebutjat, imagino, per considerar que el seu aragonès no era prou genuí.

Artur Quintana    

Artur Quintana, nova Creu de Sant Jordi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’abril del 2016)

La Creu de Sant Jordi destaca entre els reconeixements que atorga anualment la Generalitat de Catalunya a personalitats i entitats pels seus mèrits o serveis cívics o culturals. Acaba de ser concedida a Artur Quintana i Font, filòleg format a les Universitats de Barcelona i Colònia, que ha exercit una llarga carrera professional a les ciutats alemanyes de Spira i Heidelberg. Bona part de les seues investigacions s’han centrat en la llengua i la cultura autòctones de la Franja aragonesa, des de la seua tesi doctoral sobre el parlar de la Codonyera. Entre les seues nombroses publicacions estan la mateixa tesi (2012); La nostra llengua. Gramàtica de llengua catalana (1984), única gramàtica publicada del català d’Aragó; les recopilacions col·lectives Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1995) i Bllat colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça (1997); l’edició de l’Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) (2002); i l’antologia de poesia en català del Baix Aragó Roda la mola (2010). També ha estudiat l’aragonès i l’occità, i ha feit traduccions sobretot de l’alemany.

Coordina lo suplement literari Styli locus de la revista Temps de Franja i la col·lecció en català “Lo Trinquet” de l’IET, i és col·laborador d’esta columna i de la revista Turolenses. És president d’honor de l’Associació Cultural del Matarranya, president d’Iniciativa Cultural de la Franja i membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i pertany al Comité d’Honor del Rolde de Estudios Aragoneses, al Consello d’a Fabla Aragonesa i a l’Academia d’a Luenga Aragonesa. Lo premi, continuador dels de la Fundació Lluís Carulla i Lo Grifonet rebuts el 2015, reconeix esta trajectòria infatigable, entre Spira, la Barcelona natal i la Codonyera. Mos va la va contar fa uns anys a les esplèndides memòries La Vall de Balat: memòria de l’Aragó 1948-2003 (2003): “I tanmateix continuo fent camí, dia rere dia, per aquest laberint aragonès […] envers un Aragó, no pas utòpic, com ens volen fer creure, ans ben real, on puguen conviure en igualtat de drets les seues tres llengües”.

María Dolores Gimeno

Los noms de l’ametlla

(Publicada a La Comarca el 27 de novembre del 2015)

L’Etimologia del mot d’esta fruita seca, segons el Diccionari CVB, prové del llatí ‘amygdăla’ ( collida de l’arbre ‘amygdalus’). I, a través d’una forma llatina vulgar, ‘amyndŭla’, segons P. Aebischer, el procés d’aquest mot hauria estat: amyndŭla >amenla>amel•la (=ametla)>ametlla. Que s’ha quedat fixat en ‘Ametlla’ o ‘Ametla’ i les seves variants dialectals: amenla, metla, metlla, almela, almetla, amela i armela. Naturalment, totes elles en la mateixa capacitat d’encisar el paladar literari i el natural de la gent que li agrada llegir.

El cultiu de l’ametller sempre ha set molt estès pel Baix Aragó Històric. Abans de la mecanització, a cada casa en tenien uns quants de comuns i algun de mollar, bàsicament per l’autoconsum; ne venien alguns dobles, guardant les altres per a fer pastes, per a postres quan se collien les olives, i anar-ne menjant quan los apetie. Però en arribar als anys seixanta es van estendre per tot les plantacions d’ametllers de les varietats desmai-llargueta i marcona, aprofitant les terres que abans de les gelades estaven plenes d’oliveres. I els de Fondespatla, que en collien moltes, van muntar la primera trencadora industrial que amb el pas del temps es va transformar en la S. Cooperativa comarcal “Frutos Secos Alcañiz”.
De pocs anys ençà, se tornen a fer plantacions grans , fonamentalment a les zones de nous regadius, en varietats d’ametllers com la Guara, de floració tardana i auto-pol•linitzant, que en tres o quatre anys donen unes collites espectaculars. Llàstima que de tanta producció d’una matèria prima com l’ametlla, no es munton ací al territori indústries de transformació integral del producte, fàbriques de terró i altres dolços, microempreses de productes artesanals, inclús iniciatives relacionades amb el turisme.
I com el Nadal ja el tenim a tocar, pensem en alguna de les llamineries d’armela que ara tastaríem ben a gust: ameles garapinyades, terronets en figues seques, armelats o almendrats del poble, panellets, massapà, terró de Xixona o peladilles de marcona.

Tomàs Bosque

Artur Quintana premiat

(Publicada a La Comarca el 20 de novembre del 2015)

Un dels millors filòlegs especialistes sobre les llengües minoritàries de l’Aragó és el professor i amic barceloní Artur Quintana. Membre de l’Academia de l’Aragonés, membre honorari del Consello d’a Fabla Aragonesa, president d’Iniciativa Cultural de la Franja i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans entre altres entitats de les que forma part.

Va arribar des de Barcelona a les nostres terres cap al 1965 per fer la tesi doctoral sobre l’estat del català a la Codonyera, just a la frontera de la llengua. Esta intensa experiència investigadora el vinculà per sempre al Mesquí i a la Franja. Fins a tal punt que comprà una casa a la Codonyera i, des de la seua jubilació el 2003, Quintana té la residència al Baix Aragó que comparteix amb llargues estades hivernals a Alemanya, a Espira, on va viure la major part de la seua activitat professional com a professor universitari i bibliotecari. Quintana té un currículum molt ampli i diversificat: traduccions, publicacions, investigacions, columnista, editor, conferenciant, activisme cultural… Com a reconeixement a tota esta extraordinària tasca intel•lectual que ha protagonitzat, este mes de novembre li seran atorgats dos guardons ben merescuts. El primer el 24 a Barcelona rebrà el Premi d’Actuació Cívica 2015 de la Fundació Lluís Carulla que es concedeix a les persones que han fet una tasca important per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana. El segon el Premi “Lo Grifonet” és un guardó que atorga l’Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre i que li serà lliurat el 28 de novembre a Arnes –Terra Alta– com a reconeixement per ser una persona d’una gran trajectòria cultural i científica i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel•lectual, social i humana. Enhorabona Artur!

Carles Sancho Meix