Acadèmia Aragonesa de la Llengua, del somni a la realitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de novembre del 2022)

L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents. Els franjolins estaven molt i molt ben representats, també els del Baix Aragó històric i els del Matarranya. És emocionant gaudir de la mínima presència de la llengua castellana al cor de la Universitat saragossana, perquè tothom va parlar en aragonès i en català. Cal donar la enhorabona a tots els ponents, especialment al director general de política lingüística López Susín, al secretari de l’Acadèmia Juan Pablo Martínez i a Ánchel Conte, director de l’Institut de l’aragonès; però sobretot cal felicitar al President, el professor Javier Giralt, pel seu tarannà educat i respectuós. Va ser un veritable plaer sentir-lo parlar, amb un català (també en aragonès) mesurat, clar i ferm, de coneixement, historia, respecte, integració i dignitat. Com a colofó de la seua intervenció el poema d’en Desideri Lombarte Quedarà la paraula. El gran poeta matarranyenc va seguir sent protagonista en la veu del cantautor codonyerenc Tomàs Bosque, que va transmetre emoció, saviesa i intenció en la seua versió cantada del poema Les belles paraules, recalcant el final: «no, no, no, no és paraula forastera, és de casa». I gairebé no hi ha paraules per valorar i lloar la fi de festa que ens oferiren els millors i més autèntics joglars d’Aragó: la Chaminera, que insistien: «cal charrar, cal parlar». Bravo! Fins i tot uns minutets a la TV d’Aragó. L’endemà la prosaica realitat ens esclafeix a la cara: cap premsa escrita ni ràdio s’havia fet ressò de l’acte. Moltes gràcies.

Antoni Bengochea

Cahuilla

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de maig del 2022)

Totes les nacions  que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi –l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa, … –, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de  Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser. És el cas del cahuilla, llengua uto-asteca del sud-est de la Califòrnia americana, sotmesa primer al castellà i modernament a l’anglès. Els esforços combinats d’aquestes dues nacions lingüicides han aconseguit que en no gaire més de cent anys el cahuilla hage passat d’uns 3.000 parlants a 6 a l’actual mil·lenni. Els meus primers contactes amb el cahuilla es produïren quan el 1961 vaig participar en un seminari  del professor Hans Jakob Seiler a Colònia on transcrivíem gravacions fetes per ell de parlants cahuilla, entre les quals n’hi havia de la darrera monoglota, anciana que passava del cent anys. A la memòria em resta encara la frase cahuilla ‘mnyeko penai –em transcric ara com puc– i els préstecs del castellà motxatxo i besserro que en el seu cahuilla deia l’anciana, així com l’esvaïda olor d’un pastís de la cuina cahuilla ofert pels informants al professor. Nou anys més tard en Seiler publicaria Cahuilla Texts with an Introduction, i seguirien els seus Cahuilla Grammar (1977) i Cahuilla Dictionary (1979). I és així com ara el cahuilla és una llengua ben documentada i recuperable en tot moment, mentre que el guanxe de les Canàries, que encara al segle XVI era parlat i entès per la població en general, ara és ben desconegut i del tot irrecuperable, i el mateix ha passat amb el tasmanià que a principis del segle XIX tothom parlava i en poc menys de cinquanta anys va desaparèixer.

Artur Quintana

Un nom per a una comarca: Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’agost del 2021)

Un cop establertes, bé o malament, les autonomies en  el procés de descentralització de l’actual segona restauració borbònica, calia continuar-lo amb l’establiment de les comarques  partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals com diu la Llei de Creació de les Comarques 15-4-2002 –potser no és casualitat que el vincle cultural aparegui en darrer lloc en l’enunciat, perquè efectivament la llengua com a vincle cultural decisiu molt sovint no hi ha estat considerada, i se l’ha esbocinada en dos o més comarques.  Ha calgut crear noms a corre-cuita per a espais que sovint no en tenien, perquè, llevat de la Ribagorça i la Llitera, les nostres “comarques” o eren massa grans –Bajo Aragón, El Somontano,  … – o massa menudes –Val de Tena, Val de Benás, … . Matarranya era el nom d´un riu d’una fracassada Província d’Alcanyís, i res més. ¿I com fou que aquest hidrònim passés a ser el nom d’una comarca? Doncs gràcies a filòlegs i geògrafs de Catalunya que ja de temps estudiaven la  comarcalització de la Franja. Eren d’un país amb  fort sentiment d’identitat comarcal, on ja al 1936 s’havia promulgat una pionera Llei de Comarcalització. El primer a proposar el nom de Comarca del Matarranya va ser en Joan Coromines en un extens treball publicat el 1959 sobre els noms de les comarques i municipis franjatins, reeditat sovint i comentat àmpliament en altres obres seves, com l’Onomasticon Cataloniae (1996). Aviat fou adoptat, amb alguns  canvis territorials, per obres tan importants com Gran Enciclopèdia Catalana (1968) o Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, desaparegut enguany: també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO –ço que ara obliga a distingir entre Matarranya i Matarranya Històric. Vist així no deixe de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó. I més remarcable encara, afegeixo, vists els altíssims percentatges d’anticatalanisme de nosaltres aragonesos.

Artur Quintana

Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit

(Publicat al Diario de Teriel 3l 24 d’octubre del 2020)

Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada  la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi.  Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores.  En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.

Artur Quintana

 

Llengües minoritàries, l’espanyol en perill!

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 17 de novembre del 2018)

Les llengües minoritàries molesten a molta gent, que les considera inútils, si més no perilloses. Per a què hem de conèixer el català, el basc, el gallec o el “bable”, si ja tenim l’espanyol? quina pèrdua de temps! Això deuen de pensar molts europeus: per a què conèixer l’espanyol, si ja tenim les nostres de primera categoria: anglès, francès i alemany? Molts espanyols presumeixen de que la llengua nacional és la segona  més parlada del món. Però només cal anar a qualsevol país europeu per adonar-te’n de la poca importància que té a Europa, on gairebé res hi ha escrit en espanyol en els seus monuments patrimonials o en els seus museus. Tot és en anglès que, curiosament, quan el Regne Unit faci efectiu el “Brexit”, no serà la llengua nativa de cap país europeu (amb l’excepció d’Irlanda, que el considera constitucionalment llengua secundària). També es dona la paradoxa de la UEFA, que, malgrat que la lliga espanyola és la més potent d’Europa i els equips espanyols els més presents en els campionats europeus, té com a llengües oficials el francès, l’anglès i l’alemany. També en el mercat dels discos està tot escrit en les llengües anteriors a les que cal afegir l’italià. Però no, el gran enemic de la llengua espanyola són sempre les llengües minoritàries hispàniques, sobre tot el català (especialment a l’Aragó i a València, es nega la seva existència), però també l’apregonés, el basc o l’asturià. Curiosament anomenades “conservadores”, aquestes persones consideren que les llengües minoritàries són com els animals en perill d’extinció, que el que haurien de fer és seguir la seva tendència, és a dir, extingir-se (o conservar-se engabiats, com a peces de museu). Perquè aquestes llengües són inútils i molestes, com els óssos formiguers, panda,  polars o pirinencs, els ornitorincs, els orangutans o la tonyina roja; o perilloses com el tauró blanc (el català). Però aquests que menyspreen o maltracten les llengües minoritàries, també són els principals llepaculs dels poderosos, i mai voldran admetre que el principal problema de la llengua espanyola no hi és a Espanya, si no a Europa, sotmesa a la anorreadora força de la llengua de l’imperi ianqui.

Antoni Bengochea

Onomàstica i literatura popular

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 d’octubre del 2018)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.  Casa –meua

Artur Quintana i Font

La llengua aragonesa: l’últim estàndard

(Publicada a La Comarca el 24 de febrer del 2017)

La cançó més coneguda en aragonès diu “S’ha feito de nuey, tu m’aguardas ya, lo peito me brinca en tornar-te a besar”. L’han versionat fins i tot los Jarabe de Palo. La Corona d’Aragó funcionave administrativament en llatí, aragonès i català. En aquell moment al Matarranya es parlave català, i els pobles veïns, que ara parlen castellà, usaven l’aragonès. D’aquí venen los seus fiemo o galdrufa. Podeu fer una ullada al llibre sobre Torrecilla d’Artur Quintana (2004) “El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón”. Però llengua aragonesa es va anar arraconant al llarg de la història, fins el Pirineu, a on sobreviu actualment.

Per a natres este rader renaixement de les llengües (a partir dels anys 70) va ser en un context d’hegemonia social de la llengua i mos va donar els Desideri Lombarte i els Jesús Moncada, en una llengua que ja s’havie estandarditzat modernament. Però en lo cas de l’aragonès, la vitalitat ere menor, i el procés d’estandardització encara no havie arribat. Francho Nagore va fer l’obra d’estandardització durant los anys 70, i la seua obra orbite al voltant del Consello d’a Fabla Aragonesa (CFA).

Però en un procés de canvi promogut per associacions, parlants i escriptors, l’any 2006 se va promoure lo II Congreso de l’Aragonés (2006), que va desembocar en la creació un nou estàndard (promogut per l’Estudio de Filología Aragonesa). Però els partidaris de Nagore no ho van acceptar, i han coexistit los dos estàndards. Per si no és poc, a l’òrbita de Benasc, en la parla de transició més pròxima al català, també es va crear la Sociedat de Lingüistica Aragonesa (SLA), que prefereix un estàndard més proper a les varietats locals. En este procés de divergència i lluita, mentre pareixie que s’aproximaven l’EFA i la SLA, la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, amb membres més propers a les tesis del CFA, proposave una resolució pactada, que finalment van acceptar tots los actors: tres lingüistes externs (d’Astúries, d’Occitània i un romanista suís) farien una proposta. Lo dia 16 de febrer es va presentar esta proposta. Esperem que sigue l’estàndard definitiu per a la llengua aragonesa.

Natxo Sorolla

Sobre noms i pronunciacions

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de gener del 2017)

Los mitjans de comunicació parlen cada dia de llocs i protagonistes de procedències diverses, una Babel de noms que posa en evidència les competències lingüístiques dels periodistes que els han de pronunciar. Se generen sovint adaptacions a la llengua de locució, lògica quan provenen de sistemes tan diferents com los eslaus o els orientals, per exemple el rus Vladimir Putin o el coreà Ban Ki Moon. Però resulta menys comprensible amb llengües de la mateixa família i inclús del mateix país. Entre els casos peninsulars, hem sentit diferents variants del segon cognom del sindicalista gallec Fernández Toxo; i al català és habitual l’accentuació aguda, a l’anglesa, del nom de l’expresident Artur —Àrtur— Mas, quan és una llengua de prosòdia aguda, la incorrecta interdentalització de la grafia “c” —Francesc Homs o Cesc Fàbregas— o la transformació de la “j” de Jordi en una mena de “y” o “i”. Del francès, que va ser durant segles la llengua de cultura europea, no queden nocions, i al president François Hollande li destrossen nom i cognom sistemàticament. Es podria pensar que l’anglès té més sort, però no, en especial amb fonemes com les lleugeres “h” aspirades, que es convertissen en la velar fricativa sorda corresponent a la “j” castellana. Això s’encomana a l’idioma matern: fa uns dies, un “hombre del tiempo” de Telecinco va anunciar les baixes temperatures de “Aljama de Aragón”, fent anglosaxona la “h” sorda d’etimologia àrab; i amb criteri similar, Bertín Osborne parlava a la mateixa cadena de “El Buli”, simplificant la palatal “ll” del famós restaurant amb tres estrelles Michelin. Podríem considerar també casos del portuguès i l’alemany, les peculiars adaptacions d’esdeveniments com la “Champions League”, les frases fetes o els noms de marques. Desconec si els futurs locutors estudien nocions elementals de pronunciació onomàstica ni si s’avaluen a les entrevistes de treball, però alguna preocupació hi ha: la Fundéu (Fundació del Español Urgente) va editar al 2014 una guia multimèdia per a periodistes amb 700 noms de jugadors, entrenadors, àrbitres i estadis de futbol del Mundial de Brasil, en 16 idiomes. Caldria fer-ne més

María Dolores Gimeno

Reis escriptors

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)

Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI  Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.

Artur Quintana  

Els premis “Guillem Nicolau” i “Arnal Cavero”

(Publicat al Diario de Teruel el 30 d’abril del 2016)

Per notícies que m’arriben sembla  que el Govern tornarà a convocar els premis literaris “Arnal Cavero” en aragonès, i “Guillem Nicolau” en català, suprimits per l’anterior Govern. Les notícies no precisen si serà un digne retorn a l’status quo ante, vull dir abans del govern PP-PAR, o sia: freqüència anual de convocatòria per a cada llengua, premi en efectiu i publicació de l’obra premiada, que pot versar sobre qualsevol gènere literari, i, per a l’aragonès obert a qualsevol autor, mentre que per al català obert només a autors aragonesos o relacionats amb el nostre país. Confiem que les bases seran aquestes o unes de molt semblants, i que no ens calga sentir allò de l’avara povertà degli Aragonesi –cito de memòria, que, com sabeu no sempre és fidel. El primer premi “Guillem Nicolau” fou convocat el 1986 per la Comissió Territorial de l’Aragó del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Uns anys més tard l’assumí el  Govern i creà en paral·lel l”Arnal Cavero” en aragonès. A empentes i rodolons s’han anat migmantenint. En ambdós casos calia batejar-los amb el nom d’algun gran escriptor de la respectiva llengua. La nòmina d’autors aragonesos en català no era especialment nodrida l’any 1986, els grans autors que ara hi ha, tot just començaven. Els de la Comissió abans citada devien haver llegit l’article Literatura en catalán en Aragón de la GEA, on es parlava de mosén Guillem Nicolau, rector de Maella, que tradujo al catalán comentándolas, las Heroídas de Ovidio. I ho encertaren perquè en Nicolau ha resultat ser un dels primers i interessants humanistes aragonesos. Per a l’aragonès, encara va ser més difícil de trobar grans escriptors per a donar nom al premi. N`hi havia dos però ja figuraven en  altres premis: al “Veremundo Méndez” i al “Ana Abarca de Bolea”. Finalment es trià “Arnal Cavero”, assagista que havia recollit molta literatura popular i fraseologia en aragonès. Juan Fernández de Heredia, el gran humanista traductor del grec i el llatí a l’aragonès, malauradament fou rebutjat, imagino, per considerar que el seu aragonès no era prou genuí.

Artur Quintana