La Barcelona caduca

(Publicada a La Comarca el 30 de setembre del 2016)

Els vents renovadors, aperturistes i adaptats al segle XXI que se suposa que han arribat a l’Església amb el papa Francesc s’estampen contra les portes de la catedral de Barcelona.

Un cartell adverteix al cap de l’escalinata que condueix al temple que no es pot entrar amb els muscles o els genolls al aire, una norma perfectament alineada amb el moralisme més ranci. La regla, justificada per un suposat decor obligat en les visites al monument, no s’aplica en cap de les altres esglésies del mateix estil, de la mateixa època i de la mateixa confessió que esquitxen el barri Gòtic barceloní. Així, el passat agost, una xica del Matarranya que coneixie per primera vegada la Barcelona turística, oberta al món i cosmopolita es va haver de resignar –en vaig ser testimoni– a passejar pels voltants del monumental edifici perquè els guardians de la moralitat que vigilen totes les portes li van impedir l’accés. Els seus pecats eren una samarreta de tirants i uns pantalons curts. L’alternativa ere sotmetre’s a l’abús i, com feien algunes dones, comprar un ‘pareo’ a les venedores que ofereixen esta mercaderia a l’entrada. L’absurda i caduca prohibició té el regust de rigorismes religiosos que, en altres llocs, imposen, en la seua màxima degeneració, el maleït burka. Resulta incomprensible com l’administració –l’Ajuntament, la Generalitat o qui siga competent– permet que un monument probablement restaurat i mantingut amb diners públics aplique una discriminació tan absurda i desfasada per al seu gaudi. Pot ser l’arquebisbe baixaragonès Juan José Omella tingue alguna cosa a dir al respecte o, potser, alguna administració li haurie de donar un toc al prelat per a que es done per al•ludit.

Lluís Rajadell

Desideri Lombarte i els calatravos del futur

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de setembre del 2016)

Hi a coses que són per a sempre, com la Festa de la Visita dels Calatravos a Pena-Roja de Tastavins. Tot un dia dedicat a representar un fet que va ocórrer al segle XVI i que, d’alguna manera, resulta tan actual com les coses del dia a dia.

Pel matí el context social, fent una recreació d’un mercat popular de l’època. El programa anuncia un mercat medieval, que és totalment autèntic, ja que, malgrat que el segle XVI de manera oficial pertanyeria al renaixement, és més que clar que l’estatus socioeconòmic era purament medieval. Només mercaders i mercaderies de l’època, res de l’actualitat, a més d’oficis com els sabaters, cistellers, ferrers i ferradors de mules o munyidors de cabres i ovelles. No pot faltar la taverna.

Per la tarda la representació de la Visita dels cavallers de l´Orde de Calatrava que s’escenifica en tres espais. Aquests senyors venien a cobrar els delmes, ni més ni menys, moment que els vilatans aprofitaven per parlar dels seus problemes quotidians i demanar algunes millores. L’extraordinari text de Desideri Lombarte analitza la situació econòmic, social i cultural de l’època, però permiteix ficar-la al dia d’una manera totalment natural. Es passa  dels greus problemes  estructurals als petits problemes locals, sempre amb realisme i assaonat pel sentit de l’humor tan característicament lombartià. Entre mig podem gaudir d’unes quantes danses del renaixement, i un bon tast de música instrumental i coral rigorosament d’època, tot interpretat pels actors pena-rogins. Com cal suposar l’aspecte cultural més sobreeixit és l’ús del llenguatge, emprant el català els vilatans, i el castellà els Senyors, com passava a l’època que es recrea, i que reivindica la finalitat principal del llenguatge, que és principalment la d’entendre’s tots de la millor manera possible. A vore si algú aprèn la lliçó.

Resulta sorprenent tota la tasca i la implicació dels pena-rogins (totes les associacions de la vila) en la Festa; però, una vegada més, cal lloar la figura de Desideri Lombarte, autor d’un esplèndid text, sòlid i flexible, que preveu la possibilitat  de ampliar, posar al dia o millorar la representació. Sense text, no hi hauria Festa.

Antoni  Bengochea

Estiu ardent i canvi climàtic

(Publicada a La Comarca el 16 de setembre del 2016)

No ha plogut des d’abril i els cultius del secà estan al límit. Els antics ja digueven que lo Baix Aragó és molt secatiu.

Naltros diguem que encara ho serà més degut al canvi climàtic, del que sem els únics responsables.
La majoria de les fonts del terme, on sempre n’hi havie aigua fresca, ara només són un munt de sarçals i fenàs sec. I a les poques que encara aguanten, els va justet per calmar la set dels animalets que viuen al seu voltant. Així que, el costum mil•lenari dels llauradors i masovers, de plantar hortalissa i fruiters a la vora dels pous, ha desaparegut de manera radical.
Abans al poble n’hi havie més de vint fonts i pous on se feien cultius, s’abeurava el bestiar i els animals de càrrega, i omplie la cantrella la gent que treballave les terres del costat. A l’estiu les fonts amollaven lo seu cabdal, però difícilment s’assecaven. I tot això ere possible mentre pels toçals del terme no creixia altra cosa que romers, esgilagues, coscolls… i poc més. De pins n’hi havie tan pocs que per fer la foguera de sant Valer, els quintos havien d’entrar al terme de Fórnols, per tallar-ne tres de 8 o 10 metres d’alçada, que es plantaven a la Plaça. N’hi havie aigua soterrània sense que els toçals tingueren massa vegetació.
I aquí ve la sorpresa: així com els toçals i els camps abans treballats s’han omplit de vegetació i de pinar, ja no hem vist aigua a les fonts i els pous . Lo que ens fa pensar que als territoris com lo nostre, de curtes plujes, el bosc i la malesa se guarden per ells i només per ells, tota l’aigua que cau del cel. Aigua que abans, degut a les aigüeres i repares que els llauradors feien per detint-la , se colave cap als manantials i els pous de la Vall i els barrancs.

Tomàs Bosque

Històries incertes encadenades

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2016)

 És curiós com les converses mantingudes al voltant d’una taula van agafant intensitat tal com mos anem empassant los bons esmorzars que mos prepara Juanito. Los incerts motius que les iniciaran a la reunió de més d’una dotzena de comensals fan molt més emocionant la trobada. A la fase del carajillo, de cop un dels companys, l’Albert, abandona lo bar i torna amb un manollet d’espígol per a cada un dels entaulats. Tots mos enterem que avui és Sant Agustí i que a Queretes és tradició de collir espígol abans de que surtigue lo sol i guardar-lo en un lloc visible de casa per evitar los incendis.

I l’Àngel, pastor del bons, mos diu que des de fa molts anys, per esta data cull una garba d’espígol, que fa 150 manollets i los deixa al forn per a que siguin recollits per totes aquelles dones que hi vaiguen a comprar lo pa. I va i jo recordo que quan érem menuts anàvem a collir espígol durant l’estiu, que el veníem al tío Crespo i que este lo revenia a un productor de colònia d’Arnes que en feia essència de lavanda. La collita de l’espígol, lligada a més pluviometria i humitat que avui dia, era una font d’ingressos res despreciable per algunes famílies dels nostres pobles. Ara amb la sequera se’n fa poc..

Però que feien una colla de críos amb los diners que mos pagava el tío Crespo? Pos compràvem rateres a casa lo tío Emeterio per a la campanya de caça de l’hivern. Organització i emprenedoria d’uns xiquets de deu anys. Voleu millor escola? Alguns començarien a treballar als 14 anys i als 25 ya tenien empresa pròpia. I surt el tema dels autònoms i la dificultat de establir-se per compte propi i la poca il·lusió dels joves. que tots volen un sou i pocs problemes.

A passat un hora sense adonar-mon i me’n vaig cap a casa amb lo manollet de l’espígol que penjo al costat d’una foto del maset del terme d’Arenys. M’agrada. Li faig una foto i la penjo al facebook. Al rato la Belen escriu que s’ha mare li va ensenyar a s’ha filla, de iaia a neta este verset:

Santa Mònica bendita/ mare de Sant Agustí/ la meua ànima t’encomano/ quan me’n vaig a dormir,/ si m’adòrmigo vetlleu-me,/ si em mòrigo perdoneu-me.

Matí meravellós.

 Juan Luís Camps

L’església de Sant Pere Màrtir de la Torre

(Publicada a La Comarca el 9 de setembre del 2016)

Quan era menut alguns estius anava a passar uns dies a la Torre a casa de la meua família, perquè el tio Sancho, com li deien en aquella vila a mon tio Miguel, era germà de mon pare.

Encara recordo la primera estada en què em va impressionar l’ajuntament que estava just enfront de la casa dels tios i, on des del balcó, es veia en tota la seua monumentalitat. I també admirava l’església de Sant Pere Màrtir coronada per la torre gegantina barroca que tocava el cel, o això és que em pareixia a mi de menut. Comparava estos dos edificis singulars amb els seus paral·lels de la Vall, el meu poble, i no hi havia color, los torrats mos guanyaven per golejada. Ho havia de reconèixer encara que jo m’estimara molt la Vall. Em ve a la memòria que, aquells anys, estudiant el gòtic, l’església de Sant Pere Màrtir resumia les característiques generals de l’estil del Císter. I exactament el mateix em passava amb el renaixement i la decorada frontera de Casa la Vila on destacaven les tres grans finestres, les gàrgoles del ràfec i la galeria d’arcs. En la part inferior l’edifici tenia una gran llonja, on a l’estiu, era el lloc fresc idoni per jugar la canalla i l’improvisat trinquet dels grans i menuts per jugar a pilota a mà.
Quan ara llegisco que a la Torre el dia de Sant Ramon, patró de la vila, -quants records de jove de festes!- han inaugurat la restauració de la l’església i la torre, delero tornar a anar-hi per descobrir en directe la monumentalitat de la construcció religiosa. Les fotos i vídeos a internet mostren la nova imatge de la restauració però contemplar-la ‘in situ’ em remourà de ben segur els sentiments emotius de la meua infància i podré observar novament l’extraordinari edifici, ara en tota la seua plenitud. Gràcies a mon tio, ma tia Guadalupe, ma cosina Carmina i la tia Amàlia vaig aprendre a estimar la Torre!

Carles Sancho Meix

De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de setembre del 2016)

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

José Miguel Gràcia

Temps, pedres, perdurar

(Publicada a La Comarca el  2 de setembre del 2016)

La setmana passada Itàlia sacsave en un terratrèmol que ha deixat quasi 300 morts. Les fotos fan feredat: cases assolades, runa i més runa. Posant una mica més d’atenció a les fotos destaque que a tots los pobles se manté en peu lo campanar.

Campanars que tripliquen l’altura suportant la 6a magnitud de Richter entre cases de l’època postindustrial assolades.
Això té molt a veure en la concepció del “temps”, tant de qui va fer el campanar com dels de la nostra era. Perdurar! La concepció del perdurar és la que distingeix la pedra del campanar del nostre estimat tubot. Són milers d’imatges les que al llarg de l’any evoquen al perdurar. Les riuades del Pirineu solen deixar imatges desoladores de cases i carrers que el riu s’ha emportat, al costat de ponts romànics que perduren.
En temps regnave una concepció circular del temps, per la dependència en los cicles de la naturalesa. Se llaurave, se sembrave, se segave, i es tornave a llaurar… Los fills reproduïen los oficis dels seus pares, les seues tradicions, vivien a les seues cases. Fins que morien. Prenie lo relleu la següent generació. I torna a escomençar. Esta dinàmica és propícia per a pensar en perdurar. La modernització i la industrialització van obrir les possibilitats de la humanitat fins límits insospitats, i vam canviar a una concepció lineal del temps: lo progrés.
Este cap de setmana rememoràvem en Desideri Lombarte la Festa dels Calatravos. Jugant entre les dos concepcions del temps, fa dir al Visitador: “Yo no quiero brindar por cosas viejas, por cosas del pasado, yo quisiera brindar por por cosas nuevas, por vuestro porvenir, por todo vuestro pueblo, por verlo resurgir desde las viejas piedras hacia los nuevos tiempos”. La lliçó és que si algun dia noteu que lo de’n terra se mou molt, busqueu lo campanar que tingueu més prop. No se sap si Déu estarà per escoltar lo vostre retorn sobtat a la Fe. Però la forma en què els seus constructors pensaven “lo temps” tos pot donar més garanties de sobreviure. O almenys, una garantia més bona que la de l’Ikea.

Natxo Sorolla