Falsos positius (N. Sorolla)

Publicat a La Comarca el 28/5/2021

Natxo Sorolla

Quan fem proves o tests d’alguna cosa, mos pot donar un resultat positiu o un resultat negatiu. Però hi ha una falsa idea que qualsevol positiu a una prova és clarament una mostra que allò és real. De fet, en algunes ocasions, hi ha més probabilitat que el positiu sigue realment fals. Imagineu que una empresa busque la manera de detectar psicòpates. I fiquem que a un país en 100 milions d’habitants, lo total de psicòpates sume la ridícula xifra de l’1% de la població.

Exemple de detecció de falsos positius

Imagineu, també, que trobem la manera fàcil i transparent de detectar personalitats psicòpates: fem un algoritme que a partir del que la gent fa per Facebook, Instagram, TikTok, Google… detectem patrons de psicopatia. I de cada 100 psicòpates reals que analitzem, lo test mos done 95 positius. Aixina que al nostre país ideal, del milió de psicòpates que hi ha, detectarem 950.000 «bons positius». No està mal! Algun govern trobarie fons reservats per a este algoritme tan bo.

Però ara anem a la creu de la moneda. Lo nostre algoritme també sabem que detecte igual de bé els negatius. De cada 100 persones que no són psicòpates, l’encerte en 95, que són los «bons negatius». Però en un 5% dels que no són psicòpates lo nostre algoritme els marque com a positius, i són los famosos «falsos positius». Recordem que la gran majoria de la població no és psicòpata. Al nostre país ideal, 99 milions de persones no són psicòpates. Per tant, lo nostre test detecte correctament 94.050.000 «bons negatius». Bona faena! Però la clau del nostre problema és que mos ha donat positiu a «només» lo 5% del munt de gent que no és psicòpata, i tenim «només» 4.950.000 de «falsos positius».

Fixeu-tos que com que la gran majoria de la gent no és psicòpata, los «falsos positius» són moltíssims més que no els «bons positius». Per a ser exactes, si passem l’algoritme per tota la població, lo volum dels positius que realment no són psicòpates multiplicaran per 5 lo volum dels positius que realment són psicòpates. I això és un problema, perquè encara que fem un bon algoritme de detecció, un 84% dels «positius» seran «falsos positius». I pobre desgraciat del que sense ser psicòpata, mos apareix al test com a psicòpata, perquè l’Estat pervers posarà la vigilància sobre ell (sense caler).

I per això habitualment als positius de comportaments molt minoritaris se’ls solen repetir les proves, i es busquen «altres indicadors». Perquè hi ha més «falsos positius» que «bons positius». Este problema dels falsos positius que ham aplicat a un cas hipotètic per a vigilar psicòpates a una espècie de Matrix, ja podeu imaginar que pot ser aplicable als estudis per a detectar positius de càncer, de COVID, de processos de radicalització religiosa violenta, d’assetjament escolar, de futures separacions de parelles, de treballadors que marxaran de l’empresa…. Per a subratllar el problema dels falsos positius s’use el Teorema de Bayes. Que a pesar de ser aixina de críptic, lo tenim davant dia a dia.

En la mort d’en Pasqual Vidal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de maig del 2021)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

 

T’escric a tu, companya eterna

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de maig del 2021)

        He viscut sempre pensant que la vergonya et limita, et jutja, t’acorrala i et dixa sense respiració, però ara, quan he esgotat el temps d’espera, la pròrroga incansable que li he demanat al pas dels dies, he entès que tot això forma part de mi i que puc utilitzar-la, transformar-la en tendresa, aconseguir que l’espectacle no sigue més que això: intimitat insubmisa en un món de covards que no s’atrevissen a estimar, dixant de banda les llums i la purpurina, anant a allò més efímer i real, apostar per l’autenticitat de ficar el cor en els moments que creo, que provoco. Fugir de l’artificialitat i els focus, directament apuntant a l’ànima de qui m’escolta, des del meu interior més profund, des de les tripes, des d’allò més obscur. Avui li escric a eixa vergonya que s’amaga radere de cada dubte, que eternament m’acompanya en cada pas en fals, en cada camí incert al què m’aboco. Li escric a eixes ganes de cridar i dixar-ho córrer tot, ensordir-ho tot, trencar-ho tot. Paraules que m’exploten dins del cap i me dixen muda, sense que pugue eixir de la meua gola cap so, cap melodia que acompanyo als acords que naixen de la meua guitarra, de les meues mans tremoloses davant d’un públic que sento, me mire, en los meus ulls. I és a esta mirada precisament a la que li escric, als complexes que em forcen a amagar-me rere el teló i m’impedissen eixir a escena, prendre l’acció de l’obra real que visc dia a dia i ser la protagonista. Sense pors. Sense atendre a raons, que diria Panxo. Traure’m aquell personatge (auto)imposat, l’escut d’ironia superficial carregat de fals coratge i mostrar-me nua de pors, decidida, valenta.

Raquel Llop

Sense cos

(Publicat a La Comarca el 21 de maig del 2021)

Soc de la generació que, d’infants, vam ser testimonis de l’arribada de l’home a la Lluna. Per això molts, quan ens preguntaven què volíem ser de grans, dèiem «Astronauta!». Era inevitable, doncs, que m’aficionés a la ciència ficció. No hi havia límits, tot era possible. El tema de la vida extraterrestre era el més estimulant, tot i que tenia clar que els alienígenes no podien ser una simple caricatura verda i capgrossa dels humans. Intuïa que, si hi havia éssers capaços d’arribar des de centenars d’anys llum, no es regirien per les mateixes lleis físiques que nosaltres. Per força havien de transcendir les limitacions d’un cos depenent d’un planeta insignificant. Pensava que era absurd creure que la vida només era possible en unes condicions similars a les de la Terra. No cal eixir a l’espai per trobar éssers que progressen en condicions extremes, com les fosses abissals o la biosfera subterrània, a quilòmetres de profunditat.

Actualment, els avenços tecnològics ens permeten imaginar la possibilitat de transferir la nostra consciència (que, al capdavall, és el nostre ésser) a un dispositiu alliberat de les servituds de la biologia. Però en aquells anys setanta, els únics ordinadors que havia vist eren els que eixien en algun reportatge: uns armaris amb cintes magnètiques giravoltant al seu interior. Hi havia el HAL de 2001: Una odissea a l’espai, és cert, però això era ficció, ciència ficció. Jo estava convençut que, si algun dia arribaven extraterrestres, seria en una forma que nosaltres no sabríem veure, ni tan sols concebre. Consciències alliberades de qualsevol material físic, més enllà de tota tecnologia.

No sé si la raça humana arribarà assolir aquest grau de progrés. De fet, tinc la sospita que no en serà capaç. Trobo més plausible la hipòtesi que planteja algun científic que duem l’obsolescència programada en el nostre codi genètic. Només cal mirar com ens precipitem cap a l’autodestrucció sense que ningú ens hi empenyi.

Carles Terès – Viles i gents

Dels terraplanistes als txapus

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de maig del 2021)

Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes  giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen  a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors”  no en calen d’atacants.  Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència,  dels  polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.       

José Miguel Gràcia

   

Les noies dels anys vint

(Publicat a La Comarca el 14 de maig del 2021) 

Me les imagino treballant, passejant i anant a ballar per aquella Barcelona ja inexistent, en una època que estic segura que va ser feliç per les seues protagonistes. Un temps de joventut, d’alegria i de llibertat personal, que difícilment podie dixar entreveure’ls los temps tan difícils que els vindrien al cap d’uns quants anys.

La dècada de 1920 va suposar un canvi de paradigma en les formes de vida urbanes. Degut a la industrialització i a la recent implantació de la jornada laboral de vuit hores, la classe treballadora va obtindre més temps lliure per l’oci i més recursos econòmics per gastar en elles mateixes.

L’entrada de les dones al mercat laboral va contribuir a l’expansió del consumisme i al canvi de valors i costums que les acompanyaven. Entre les noies joves se va implantar una nova forma de vestir que responie al model de la flapper. Este nou estil encarnave la joventut, el dinamisme, l’energia. Hi imperaven les formes rectes i poc voluptuoses; se va dixar enrere la cotilla i se van escurçar les «faldetes» per davall del genoll. Pel que fa al pentinat, se va passar de portar lo monyo arreplegat a tallar-se’l curt.

A raïl d’això vull introduir una anècdota que em va contar ma iaia: «Un bon dia la tia se va presentar a la casa que la mare estave servint, perquè li volie ensenyar com li havie quedat lo monyo ‘después’ de tallar-se’l. La mare, quan la va veure, del disgust que va tindre li va tancar la porta, dient-li (enfadada): Que has fet de tallâ’t lo monyo!? Al cap de quinze dies també se’l va tallar ella i va pensar, ara me mereixeria que ma germana em fes lo mateix».

Qui primer adopte les modes és la joventut, i aquelles dos nonaspines que als anys vint estaven servint a Barcelona no es van quedar enrere. Los canvis en la imatge personal i l’elegància que desprenien no sols queden patents en la memòria oral, sinó també en les fotos que, prop de fer los cent anys, ara jo miro en tanta fascinació.

Estela Rius – Viles i gents

Escriure, perviure

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de maig del 2021)

Llei de vida és morir. Veïns, coneguts, amics d’amics i llargues xifres de desconeguts mos han anat dixant des de l’inici d’esta llarga pandèmia, lluny dels ulls incrèduls dels negacionistes. D’altres han patit la normalitat de la mort per altres malalties i per l’edat quan tocava o per accidents inesperats quan no. Uns quants, en fi, ja no estan. Dos amics fa poc, al març va morir José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal. Al primer, que transmetia serenor i pau, lo recordo conversant educat en alguna trobada de l’Associació Cultural del Matarranya, sobretot a la de 2017 al seu Mont-roig natal, quan es va lliurar pòstumament lo Premi Franja Cultura i Territori als familiars de la Teresa Maria Ballester, una altra gran pèrdua. Pasqual, més arrauxat, ja fa anys que s’havia apartat de l’activitat, després d’una etapa llarga en què va replegar tradicions, costums, històries de Massalió, i les va dibuixar. Los dos viuen encara al record dels que els vam conèixer, que també desapareixerem algun dia. Després de nosaltres, des d’abans i des d’ara mateix, ells sobreviuen en les obres que van escriure, tan valuoses:  Monroyo. El hábitat disperso (las masías) (2003) i Mont-roig: el patrimoni immaterial (2008), de Carrégalo, o Festes i tradicions de la comarca del Matarranya. Vila de Massalió (1998) i A la falda de la iaia. Literatura oral de Massalió (2005), de Vidal, per posar alguns exemples. Pàgines lluminoses d’eixes petites coses de la terra que els va veure néixer, a l’alt o al baix Matarranya, a on van saber descobrir la grandesa dels hòmens i les dones que la van habitar abans, dedicant-los un monument perdurable contra l’oblit. Només algun capsot inconscient i tararot podrà ignorar-ho. La persona de mèrit, l’escriptor savi i honest, no s’acaba en la seua vida mortal, sinó que viu més enllà per la fama merescuda i pels seus escrits, que reviuen cada volta que els llegim. Ho sabia bé un altre poeta nostre, Desideri Lombarte, també immortal: “Quan no quedarà res, quedarà la paraula”.

María Dolores Gimeno  

Imaginació llauradora

(Publicat a La Comarca el 7 de maig del 2021)

La ment del llaurador no s’associe habitualment amb la imaginació, una qualitat que es considera més pròpia de poetes, artistes, pensadors o filòsofs. Apegada com està a la terra i al treball físic més exigent, es pot pensar que no te tendència ni capacitat per a l’abstracció. Una presumpció molt equivocada.

Recordo quan, amb un llaurador amic de la família, vaig anar a vore, mig d’amagat, una finca de pinar que volie comprar per desermar-la. Buscave opinions abans de proposar un preu al propietari. Allí no hi havie més que erms, bancals poblats de pins, carrascots i romers, màrgens foradats per portells, golerons i herba. Jo no hi veia altra cosa, però aquell home hi veie plantacions d’ametllers florits i ben arrenglerats, vinyes a punt de veremar o rengleres ufanoses d’oliveres. Al seu cap, arrabassave la malea, arrencave pins i carrasques, anivellave les parades, tapave els golerons i tornave els màrgins.

Podie vore los ametllers florits i la terra despullada i ben llaurada. Però jo no aconseguia vore més enllà dels pins, la malea i les roques volanderes.

No ere un caprici ni un luxe poètic. La seua capacitat d’abstracció tenie una aplicació molt pràctica: determinar el valor i el preu que estave disposat a pagar per una terra erma, una finca abandonada i per un pinar jove.

Mentalment, després de fer los arrencadissos, traduïe aquell erm en peus de vinya, ametllers o oliveres. Podie mesurar amb precisió matemàtica les càrregues de verema o els dobles d’olives i ametlles que aquella terra salvatge i improductiva produirie una vegada estiguere domada, al cap de quatre o cinc anys, no més. A tants duros per doble o per càrrega, en tants anys la finca estarie pagada. Valie o no valie la pena comprar-la?

Els llauradors transformen pinars espessos, plens de roquissals i barrancs en bancals aplanats de sembradura, ametllers, vinya o oliveres. Només amb la seua imaginació portentosa d’homes de camp.

Lluís Rajadell – Viles i gents

Eleccions madrilenyes. N’hi ha un fart

(Publicat al Diari de Teruel el dissabte 1 de maig del 2021)

La pandèmia de la Covid 19 va acabar amb l’obsessió informativa monotemàtica sobre Catalunya, i la va reemplaçar. Així hem passat aquest darrer any. Ara hem tornat a la situació anterior a la pandèmia, però en lloc de Catalunya és Madrid. El nacionalisme català ha estat substituït pel nacionalisme madrileny. Però clar, el nacionalisme madrileny no és secessionista, sinó imperialista. Catalunya no és Espanya, i no ho és perquè el nacionalisme madrileny afirma que Espanya és Madrid (i viceversa). Encara ens ho posen més difícil, perquè si Madrid és Espanya, difícilment Catalunya podrà sentir-s’hi integrada. L´independentisme català ha estat contínuament acusat de populisme i de victimisme. Es pot dir exactament el mateix del nacionalisme madrileny de la senyora Isabel Díaz, que ha aprés molt de la megalomania “trumpista”. Els nacionalistes catalans van ser majoria absoluta a les darreres eleccions. Sembla que els seus homòlegs madrilenys (PP i Vox) també ho seran. Catalunya independent és llibertat; Madrid imperial és llibertat. I els altres, per exemple, Aragó, què som?: fragments d´Espanya de categoria inferior? Terra conquistada? Perquè aquí no hi ha llibertat. Aragó, com Balears, València, la Rioja i Navarra són en mans del comunisme, que ens exclou de la llibertat i d’Espanya. Malgrat que per als partits de la llibertat, el comunisme és bo per a rescatar bancs, per a mantindre l’ensenyament concertat, o per a demanar zones catastròfiques. o cobrar subvencions. I la llibertat és sorprenentment negativa quan es tracta de la llibertat d’expressió de rapers i titellaires (llei mordassa), o per a decidir una persona què fer amb el seu cos (avortament, condició sexual, etc.), o amb la seva vida (eutanàsia), perquè, clar, la llibertat de Déu és per damunt de la llibertat d’una vulgar persona. I l’última moda: les amenaces de mort als líders polítics, un esdeveniment nou, que no ens resulta estrany perquè els partits ja no tenen adversaris, tenen enemics. Només cal veure la de vegades que s’anomenen nazis els uns als altres. Aquesta crispació espero que sigui un efecte conjuntural de la Covid, però si seguim per aquest camí, no serà fàcil trobar-hi una vacuna. N’hi ha un fart.

Antoni  Bengochea