Psicosi

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de març del 2020)

És un temps obscur. Tot el dia és de nit. Pels matins la gent va pel carrer presumptivament per fer la compra. Regna el silenci i la desconfiança. Tots els que veus al carrer haurien d’estar tancats a casa. Tots són fantasmes amenaçants que no fan cas de les lleis. Tots…menys tu. Al mercat hi ha massa gent. Qui durà la bèstia invisible? Sembla una pel·lícula de Hitchcok o una novel·la de Juan Rulfo, o potser La Peste d’Albert Camus. Les tardes desertes a la ciutat morta. La gent no para de manuclejar el mòbil. Whatsapps amunt i avall. Pel carrer passegen molts duets formats per persona i gos. Mirades inquisitives. Travessen la calçada un pare amb un xiquet (serà autista). De quan en quan parelles home i dona de bracet (potser que alguna sigui dependent) són escridassades pels plusquamperfets guardians de les lleis. A dins de les cases els ordenadors bullen més que mai i a la caixa “tonta” es parla de solidaritat i de patriotisme. Els partits polítics que no governen ho sabien tot, tot el que passaria, per què no ho van dir? Són els principals responsables d’amagar informació? Ho hem aconseguit: per fi a Espanya som tots uns, i a Europa, i al món. Però el que fa goig saber és que a Síria ja no hi ha guerra, que ha desaparegut el problema polític català,  que ja no hi ha vaga d’agricultors, ni armilles grogues, ni reivindicacions d’augmentar els salaris ni les pensions, ni corrupció, ni brexit, ni tan sols el canvi climàtic. Els terroristes islamistes  ja no són perillosos. Els països africans ja no es foten de gana ni de fàstic, gairebé se’ls enveja perquè la hipertrofiada pandèmia té allí poca incidència. També ara tothom enveja el món rural (quina sort poder viure en pobles menuts no contaminats). Perquè ara ens tornarem a adonar que vivim per damunt de les nostres possibilitats, i ens tornarem a flagel·lar amb aquesta mena de maledicció bíblica buscant el pecat original i al Moisès que ens ha infligit la plaga maleïda. I quan tot aquest malson s’acabi, en quin punt començarem a caminar?

Antoni  Bengochea

25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla)

(Publicat a La Comarca, 27/3/2020)

Natxo Sorolla

Vaig nàixer l’any 80, en un context a on la televisió en color escomençave a penetrar als menjadors, i la televisió en blanc i negre s’exiliave a la cuina. I a pesar dels canvis, la televisió ja formave part del nostre entorn cultural. Posteriorment va arribar el Casio digital, lo walkman, los Pentium, la connexió a internet, los reproductors de mp3, lo Fotolog… i arribe el dia que la televisió es transforme per l’embat de Netflix. 40 anys de creixement humà, sense discussió.

Mentres, a finals dels anys 80, va nàixer La Comarca, que va aportar la normalitat de la informació de proximitat. I l’any 1995 li va seguir lo naixement d’esta columneta, lo Viles i gents, que també va normalitzar el llegir en català del Mesquí i del Matarranya. Li van precedir Desideri Lombarte, publicacions d’ASCUMA, i li van seguir Lo Cresol al Diario de Teruel, Temps de Franja, Ràdio Matarranya… 25 anys de creixement del català escrit, sense discussió.

Mentres, fa un mes i mig tos volia palar de la fragilitat que havíem patit al Matarranya per les apagades de llum de les nevades. A la que es va sumar la fragilitat d’una columna en xapurriau que edite este diari. Però abans que ho puguem digerir, un cuquet invisible confine tota la població mundial a casa.

No està de més recórrer a pensadors com Ulrich Beck, que fa dècades mos situen en la «societat del risc». Perquè els riscos escapen cada vegada més del control de les institucions, i els riscos són conseqüència d’eixe creixement «sense discussió» de la humanitat. Alguna cosa humana hi ha en la reducció de la diversitat lingüística. Alguna cosa humana hi ha en lo canvi climàtic, i la duresa de les nevades, les sequeres, o les calors. Alguna cosa humana hi ha en la dependència tecnològica, i que ni mos puguem escalfar la casa en gasoil perquè cau la llum. Alguna cosa humana hi ha en la velocitat en què un virus ha passat de ser un cuquet a Wuhan a confinar tota la humanitat.

La clau és ser conscients de la fragilitat. Si l’entenem, sabrem preparar les llevaneu a temps, preveure estructures elèctriques més potents, aturar la contaminació a temps o confinar la població al moment clau. I ara que celebrem 25 anys de Viles i gents confinats, si som conscients de la nostra fragilitat, també sabrem donar-li a la llengua els mecanismes necessaris per al seu manteniment. Per molts anys! I sobretot, cuideu-tos, cuideu lo vostre, i cuideu als vostres!

En la mort d’en Jordi Moners i Sinyol

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de març del 2020)

En Jordi Moners va morir a Llinars del Vallès el dia 5 del desembre passat. Nascut al Prat de Llobregat el 1933 va estudiar dret a Barcelona i Filologia Romànica a Alemanya, i allà ens vam conèixer en la dècada del seixanta. Junt  amb Antoni  Pous, aleshores lector de català a Tübingen, va organitzar els Jocs Florals de l’Exili. El Consolat Espanyol d’Stuttgart pressionà el batlle de Tübingen perquè no en permetés la celebració, que tanmateix va ser possible gràcies a la intervenció d’en Gustav Heinemann, president de la República. I no en sofriren  repressàlies. L’any següent en Moners va tornar a Catalunya on va tenir una gran activitat dins del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual havia estat un dels fundadors i, a través de la revista Lluita, en fou important ideòleg. Treballà com a docent i traductor especialment de l’alemany i l’italià al català. El seu magnum opus es la traducció íntegra de Das Kapital d’en Karl Marx. El 1988 un grup d’ultra dreta va llançar impunement una bomba a sa casa de Sant Boi de Llobregat, i es va haver de refugiar a Llinars.  La seua muller, na Núria Codina i Capdevila, venia de família ribagorçana de Castigaleu, on van comprar una casa i hi passaven llargues temporades, fins al punt de convertir-se en ribagorçans d’adopció. D’aquestes estades, interrompudes per motius de salut el 2010, han sorgit tot un seguit de treballs de llengua i literatura catalanes de Ribagorça per part d’en Jordi: el 2008 La llengua de Castigaleu, la primera monografia completa del català d’una sola localitat ribagorçana,  on recollí també materials de literatura popular, i  n’edità molts més l’any següent. El 2015, al seu refugi de Llinars, publicà en llengua aragonesa una fonamental edició de la Pastorada de Castigaleu. Resta inèdit un exhaustiu recull de la toponímia de Castigaleu. I es urgent i necessària la publicació dels Contes de Ribagorça, 40 versions orals replegades per aqueixa comarca i considerablement reelaborades, on el català de la Ribagorça es omnipresent en el discurs directe i en el lèxic de  l’autor omniscient.

Artur Quintana  

Per molts anys!

(Publicat a La Comarca el 20 de març del 2020)

El 25 d’agost de 1995, quan feia poc més de dos anys que havia tornat a Aragó, vaig veure imprès el meu primer ‘Viles i gents’ a La Comarca. La proposta me l’havia feta el director, Ramon Mur, que és qui va fer possible el “miracle” d’una columna en català en un periòdic aragonès. (Totes les coses referides a la nostra llengua a Aragó pareix que se sostenen a base de “miracles”.

Aquell primer article va ser “Torredarques. Imatges de festa i viatge”, una croniqueta amb pretensions literàries que descrivia les meues sensacions en el trajecte del poble a Alcanyís per treballar, en plena Festa Major. Eren dies tendres, on tot resplendia de tan nou com era: la vida al poble, lo matrimoni, la paternitat, la granja de conills, les trufes esquives, los nous amics… Vint-i-cinc anys i dues-centes quaranta columnes després, ací estic, escrivint-ne una altra que celebra les noces d’argent. Lo símil matrimonial no és casual, atès que la meua relació amb l’idioma ha estat d’enamorament des que tinc memòria. Suposo que este sentiment, com tantes coses, lo vaig mamar a casa. Mons pares, emigrats a Barcelona des de l’Aragó catalanòfon, em van criar en un barri i en uns temps castellanoparlants. Malgrat això i l’omnipresent “en castellano nos entendemos todos”, no els hi va passar pel cap de parlar-me en altra llengua que no fos la seua. Era el nostre tresor, que podia engrandir en els llargs estius a Queretes, on no sentia més castellà que la mitja horeta de missa en diumenge. Més grandet, vaig veure que hi havia cançons, llibres i revistes de tots els gèneres en lo nostre idioma, i persones d’indrets llunyans que l’acolorien amb els seus accents bellíssims. Podia eixamplar-ne els registres fins allà on volgués, no tenia límits. Lo meu compromís, però, es va fer ferm quan vaig tornar ací i vaig començar a “significar-me” en la seua defensa, per exemple escrivint en català en este periòdic. I tot gràcies a la confiança d’en Ramon i a l’escalf dels companys de columna, esdevinguts amics dels bons per causa d’esta fal•lera compartida. Per mols anys!

Carles Terès

Por a lo invisible

(Publicat al Diario de Teruel el 14 de març del 2020)

Un atra vegada estic separada del meu poble. Fa poc va ser la neu i ara per un ésser imperceptible als sentits humans. Se va escampant per tot arreu al mateix temps que s’escampa la por, sense saber qui el té ni com defendre’s d’ell. Por a lo invisible, a lo desconegut, a lo que mos recorda a les pestes, i a alguns los porte a proveir-se per a lo que pugue vindre o a pensar en profetes apocalíptics. Globalització, canvis polítics, interessos econòmics, mitjans de comunicació irresponsables llançant tota classe d’informació sense cap rigor ni base científica, i persones que posen en perill a la població per no seguir les pautes de les autoritats, caldo de cultiu perfecte per a que la situació se descontrole i cada vegada sigue més difícil de contindre. Com responem front a una amenaça intangible com esta? La societat no mos ha educat per a estes situacions. Estem desorientats, plens d’incertesa i esta és una emoció molt difícil d’encaixar. No tenim models eficients de resposta, anem fluctuant entre la racionalitat i lo irracional, dixant-mos endur per la por i la manipulació. Tot és una lliçó de vida, i que tingue que ser un bitxet imperceptible qui fique a prova a països, sistemes sanitaris i als ciutadans mos té que fer pensar per quin camí anem i si volem seguir per eixa senda. És penós que una  publicació inventada o manipulada, d’aquelles que mos arriben tots els dies via mòbil o per internet, tingue més impacte i credibilitat que una publicació científica. Un pes més important en los sistemes educatius d’assignatures com Educació per a la Salut, i fora de l’àmbit educatiu en població adulta, serien mesures que repercutirien en la prevenció i actuació en casos d’epidèmies. Milloraria lo coneixement de la importància de la vacunació i del malefici dels moviments antivacunes, així com la millora en la consciència de la importància de mantindre uns bons hàbits de vida saludable per a prevenir malalties no transmissibles, que són aquelles en tasses de mortalitat més altes per molta diferencia i en les que podem pendre un paper més actiu per a que no apareguen o detectar-les en fases més primerenques.

Mar Puchol

Dones havíem de ser

(Publicat a La Comarca el 13 de març del 2020)

Lo context que envolte al 8 de març, m’ha fet parar-me a pensar cóm ha sét històricament la situació laboral i de participació en la vida social de la dona nonaspina.

Al nostre imaginari tenim associat que ere l’home qui portave lo jornal a casa. No negarem que fos així, però al segle XIX, i venint de molt més enrere, ja trobam documentats dos oficis remunerats i fets per dones. Nonasp comptave en Antònia Llop i Leonor Suñer com a “comadrona” i amortalladora respectivament.

A les cases de pagesos, que eren la majoria al nostre poble, en temps de l’auliva, de segar, etc. les dones treballaven de sol a sol. La diferència arrivabe quan s’acavabe la setmana laboral. Los homes se n’anaven al cafè o a la barberia, mentre que per les dones començave lo que injustament se considerave “la seua obligació”: cuidar dels fills, fer lo menjar, pastar, anar a llavar al riu, cosir…

Un altre exemple és que l’any 1935, al Mas d’Artemio, exactament pel mateix jornal al temps de la verema, un home cobrave 5 pessetes al dia, mentre que una dona 2,5. Podria destacar altres oficis com lo de les carnisseres, peixateres, taverneres, la primera perruquera de Nonasp que va ser Manuela Giner l’any 1943 o anys més tard administratives.

En lo que al terreny social respecte, l’any 1933 se va aprovar lo sufragi femení (no sense dificultats) gràcies a la diputada Clara Campoamor. A Nonasp, vista la participació femenina en les eleccions, podem entendre que este nou dret va ser ben acceptat, votant un total de 354 dones de les 528 majors de 23 anys que figuraven al cens electoral.

L’any 1990, se va constituir legalment (i sense precedents) l’Associació de Dones Clara Campoamor, sent la seua primera presidenta Mari Carmen Zurita. Ella mateixa, l’any 1991, presentant-se pel PSOE, va ser la primera dona en eixir “concejal” electa a Nonasp.

No cal dir que això és un repàs en termes molt generals, ja que l’espai del que disposo és limitat,  igual que la memòria col·lectiva i documental que preserve estos fets. No obstant, és important no oblidar lo passat per construir dia a dia una societat més justa i igualitària.

Estela Rius

Democràcia de boca

(Publicat al Diario de Teruel el 7 de març del 2020))

Què diríem d’un país en el qual un catedràtic d’una Universitat estigués contractat  amb un sou estable com a assessor per un partit polític i fos membre de la Junta Electoral Central? I si a més, aquesta Junta dirimís recursos interposats per aquell partit polític i dictés ordres d’obligat compliment –sentències– favorables als recursos de l’esmentat partit polític? I si el catedràtic aconsellés o fins i tot redactés amb tota probabilitat els recursos? Aquest país no és pas llunyà, perquè és Espanya. El partit polític és Ciutadans. El catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Pompeu Fabra és Andrés Betancor. Quan el senyor Betancor va rebre l’oferta de vocal de la JEC, davant del Congrés de Diputats, va ocultar la seva vinculació al partit de Ciutadans. Descobert ara l’“afaire”, ni l’advocacia de l’Estat, ni la Fiscalia, ni el grans partits polítics espanyols de dretes o esquerres, ni els mitjans de comunicació, ni cap altre gran poder institucional, l’han donat cap importància al fet deshonest, antidemocràtic i clarament il·legal, amb l’exempció de la majoria dels partits polítics catalans, de les institucions privades i públiques, i una majoria de la societat catalana. L’explicació és ben fàcil: gairebé tots els recursos davant de la JEC, intervenint el senyor Betancort, han estat en contra de polítics i institucions catalanes. Suposo que recordeu ben be la retirada de l’acta de diputat al president de la Generalitat, Quim Torra, per part de la JEC, pels llaços grocs del balcó de la Generalitat. Com va quedar la sobirania del Parlament de Catalunya? Suposo que recordeu també les resolucions de la JEC per les quals s’excloïa de les llistes del Parlament  europeu a Puigdemont, Comín i Ponsatí. I el rebuig de la JEC a atorgar la credencial d’eurodiputat a Oriol Junqueras. Aquestes actuacions de la JEC són un exemple de moltes més. Recentment s’ha sabut que un membre de la JEC, va militar al PP fins poques setmanes abans de ser nomenat en el càrrec. El que ha passat ho resumiré en poques paraules, una mica grolleres, tot i que foren dites pel Conde de Romanones, polític, empresari, terratinent i alcalde de Madrid: “A l’amic, el cul; a l’enemic, pel cul; i a l’indiferent, la legislació vigent”. I la democràcia espanyola només de boca, però Espanya és una.

José Miguel Gràcia 

El xapurreau de Lleó

(Publicat a La Comarca el 6 de març del 2020)

Ja fa uns quants anys, el periodista radiofònic Carles Francino es va quedar tot parat quan, després de parlar als micròfons del xapurriau de la Franja d’Aragó, una persona que escoltava el seu programa va cridar-lo per telèfon des de Lleó per a dir-li que ell, de la comarca del Bierzo, a 700 kilòmetres del Matarranya, també parlava «xapurreado». Francino es va quedar desconcertat per aquell fenòmen lingüístic inexplicable. Dues comarques que estan cada una un extrem oposat del país resulta que parlen la mateixa llengua, una llengua diferenciada de les dels voltants: gallec, asturià, castellà, català o aragonés. Per altra banda, la llengua que es parla a estes dues comarques, el Bierzo i el Mataranya, te ben poqueteta cosa en comú, apart del nom.

O pot ser que, en realitat, es tracta de dues llengües distintes i que, per casualitats de la vida, es diuen de la mateixa manera, xapurriau. O pot ser que no siga tant casualitat i que siguen dues llengües minoritàries en el conjunt de les respectives comunitats autònomes -Castella i Lleó, per un costat, i Aragó, per l’altre- i que la comunitat lingüística majoritària, la castellana, califique la llengua de la minoria com a xapurriau o xapurreado, encara que sigue gallec per al Bierzo i català per al Matarranya. I és evident que el qualificatiu té un toc ben despectiu, perquè significa «llengua mal parlada». D’això en diuen supremacisme.

Lluís Rajadell