Carta a tres comarques

(Publicada a La Comarca el 31 de juliol del 2015)

Srs. Presidents del Baix Aragó, Matarranya i Baix Aragó-Casp :
Mos hem alegrat al llegir el discurs d’investidura del seu company de partit Josep Anton Chauvell, com a President de la Comarca de la Llitera, perquè al fer llista de les prioritats del seu mandat parla clarament de defensar la dignitat dels habitants d’aquell territori:

“La nostra dignitat com a persones que tenen una llengua i una cultura ancestral; m’estic referint a la denigrant actuació de l’anterior Govern d’Aragó envers la denominació de LAPAO a la nostra llengua catalana, parlada a la major part dels nostres llocs de la Comarca. Cal la derogació de la llei que això empara i la consecució d’un altra, o l’anterior que hi havia, on es reconega aquesta particularitat, la seua protecció i el seu desenvolupament”.

El Sr. Chauvell, llaurador, alcalde del Campell i reconegut escriptor en llengua catalana, fa natural i pla lo que per a tants polítics encara sembla un tossal impenetrable. Pos ell sap molt bé que la naturalitat és la millor arma per plantar cara als intolerants. I la millor ferramenta per defensar una llengua en perill és parlar-la. Perquè aquesta penosa història de despotisme castellà contra les dos llengües més antigues d’Aragó, només es pot guanyar parlant, escrivint i fent valer les arrels aragoneses del català nostre. Segurs que les seues paraules defensant la nostra dignitat seran tingudes en consideració per les renovades Corts d’Aragó, derogant eixa llei infame que situa les vergonyoses actuacions del PP-PAR contra els aragonesos de la Franja en la categoria d’autèntica neteja ètnica.

Com estem segur que el Govern d’Aragó restaurarà aviat els premis “Guillem Nicolau” de novel•la i narrativa, estarie bé que la entrega del pròxim, en 2016, es fere al Castell de Vall-de-roures, perquè va ser allí on el 1986 (serà el 30è aniversari) es va atorgar el premi de la primera edició precisament a la novel.la “L’HOME DE FRANÇA” de l’escriptor protagonista d’aquesta carta Josep Anton Chauvell .

Tomàs Bosque

L’eixoreac

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de juliol del 2015)

Hora de la migdiada al juliol, fa un sol que atalba. Les xiquetes entren corrent a casa i ho proclamen a crits en emoció: han vist un eixoreac estès al carrer. Animal nocturn, que passa els dies penjat boca avall dins de coves, últimament s’ha feit ben visible a hores i puestos impensables, lluny de l’obscuritat i les temperatures nocturnes que els són pròpies. Lo nom normatiu és “rata-pinyada”, però lo ric arxiu del diccionari Alcover-Moll dóna moltes variants dialectals, combinant nom (en masculí o femení) i adjectius diversos, i també inclou la del títol, única, de Maella. Rat penat, muricec o rata empanada són les formes en ús a la comarca del Matarranya, segons arreplega Miquel Blanc al seu excel·lent estudi La fauna del Matarranya. Vertebrats (Associació Cultural del Matarranya, 1999, p. 19-21), a on descriu les diferències entre un muricec de ferradura, un rat penat de musell agut, la rata empanada comuna i el muricec cogallarga, ben eloqüents en les respectives denominacions. Segons los mapes de distribució i les il·lustracions, les xiquetes van vere un dels dos raders, los més comuns. Recordo la por que a mi me fien a la seua edat, quan los sorprenia, tots cotos, dormint a les bodegues del castell abandonat, o quan eixien volant en grup, despertats pels sorolls humans.

Ninguna por han sentit cap de les dos. Han pensat en Batman, l’home-heroi en les qualitats de l’animal, que lluís al pit la figura esquemàtica d’este. De ser xiquets aficionats al futbol, haurien pensat en l’escut del València. Potser quan siguen grans, algun professor d’història los explicarà lo seu significat emblemàtic, associat als reis d’Aragó. De moment, han tingut una mini-classe de biologia de camp, primer que veïen en viu. I també de filologia: han deprés que murciélago se diu eixoreac, paraula exòtica d’etimologia desconeguda, que avui han sentit per primera volta.

Fa uns quants anys una colla va batear la seua penya de festes en eixe nom, “Eixoreac”, amostrant-me a mi la paraula. La fal·lera folklòrica per la nostra maltractada llengua mos assalta a voltes i fa rescats efímers.

 María Dolores Gimeno

 

Ens agrada La Traviata

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de juliol del 2015)

Són èpoques crítiques i els dos grans (Real i Liceu) programen La Traviata (extraviada, perduda, esgarriada), l’òpera favorita del públic. El Trovador és més brillant vocalment; Rigoletto més dramàtica, més actual i més innovadora; Aída més espectacular i musicalment millor. Don Carlo (pràcticament censurada a l’època del franquisme) té alguna imperfecció, però és extraordinària i té un contingut històric i polític que li dona un valor afegit i, per suposat, Otello i Falstaff són les veritables obres mestres d’en Verdi. Si cerquem altres compositors, trobarem moltes òperes de similar o millor qualitat: Don Giovanni, La flauta màgica, El barber de Sevilla, Carmen, Tosca, Madame Buterfly, Boris Godunov, Salomé, Norma, Tristà e Isolda, L’holandès errant, La Walquíria, etc, i sense sortir-nos del repertori. Els grans musicòlegs mai la col·loquen entre les quinze o vint millors creacions operístiques de la història. Doncs…què té La Traviata?:

És un espectacle equilibrat teatral i musicalment, espectacular e íntim alhora, així com innovador i convencional al mateix temps, tot lo qual la fa una òpera apta per a tots els públics (llevat dels esnobs). La bellesa de la escriptura vocal és magnífica i gairebé constant, i la riquesa melòdica és abundant i generosa. També és una música variada i cada cop més emotiva, amb unes parts instrumentals extraordinàries (preludi, interludi o els sols instrumentals). Però per damunt de tot sobresurt la plasmació musical de l’anàlisi psicològic del personatge principal: VIOLETTA, irtuosa, brillant i lleugera al principi; lírica i apassionada al segon acte, patètica i desesperada al tercer. Sempre generosa, és un personatge commovedor. El tercer acte, el més innovador, sempre commou (si som amb una bona interpretació). Comparant-la amb Otello (el protagonista masculí més commovedor de Verdi), una òpera més bona amb tots els aspectes, Traviata té les de guanyar, perquè el protagonista del drama shakespearià (masclista, descontrolat i violent) ens resulta desagradable. Tampoc Carmen i Don José resulten commovedors; sí ho és la Mimí de la Bohème, però amb un toc massa sensibler, com Buterfly o Liu (Turandot), que de tan patètiques, resulten inversemblants e irremeiablement masoquistes per a molts espectadors.

El temps i el públic tenen raó: ens agrada La Traviata.     

Antoni Bengochea

La Franja de Ponent

(Publicada a La Comarca el 17 de juliol del 2015) 

‘La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics’ és el títol del treball de l’historiador calaceità Joaquim Montclús i Esteban publicat per l’Institut d’Estudis Catalans i que fou presentat a la seu de l’entitat a Barcelona el passat mes de maig i que ja es pot comprar a les llibreries del Matarranya.

El volum prologat per Salvador Giner expresident de l’IEC i presentat per Joandomènec Ros actual president de la institució. El llibre consta d’una introducció geogràfica on es parla, principalment, de les comarques i de la demografia del territori -la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya lingüístic-, seguida d’un apartat molt extens de la història dels territoris de la Franja, especialment àmplia la referència a la de l’edat mitjana, on l’autor ja va publicar un volum sobre el tema referit a Calaceit: ‘Una vila medieval entre fronteres'(1987). En este apartat Montclús incideix en la qüestió dels límits territorials entre Aragó i Catalunya. També és ampli l’espai dedicat a l’edat contemporània perquè la fa arribar fins als últims fets polèmics: la Llei de llengües -l’antiga i la nova- o la creació de l’aragonès oriental -LAPAO. Finalitza amb una completa bibliografia sobre el tema. En els annexos de l’obra diferents apartats: una cronologia dels fets més importants del territori a criteri de l’autor, biografies de personatges històrics vinculats a la Franja, diccionari d’autors contemporanis en llengua catalana i fotografies i mapes.

L’obra té l’encert de ser el primer volum d’història que s’ha publicat de la Franja i que, encara que és un territori molt allargassat que va del Pirineu al Maestrat amb unes comunicacions des de sempre molt deficitàries, existeix una vinculació important pel fet de ser territori de frontera entre Aragó i Catalunya i parlar una mateixa llengua.

Carles Sancho Meix

Espentejar la ruralitat fent camps de fútbol

Publicat a La Comarca el 10 de juliol de 2015

Natxo Sorolla

Fotografia de Comarques Nord

“Qui no guarde quan té, no menge quan vol”. Europa té com a eix central assegurar-se l’autonomia en una qüestió bàsica com és l’alimentació dels europeus. I en eixa intenció es va formar la PAC (Política Agrària Comú). Qui no depèn de l’estranger per a decidir què menge i a quin preu, té assegurada l’autonomia alimentària. I qui no depèn d’altres, té poder. Si no, fixeu-tos en los conflictes en què estem implicats d’Ucraïna al món àrab per a controlar l’accés a l’energia. L’alimentació i l’agricultura estan altament globalitzades, i al final tot va lligat: la baixada de preu de la fruita que tant ha afectat al préssec de la conca baixa ve donat pel tancament rus a les importacions. I el tancament rus té origen en lo conflicte entre Europa, Rússia i Estats Units per controlar els conductes de gas Ucraïnesos.

D’aquí naixen polítiques de desenvolupament agrícola (PAC), i com agricultura i ruralitat van massa sovint lligats, se desenvolupen ajudes col·laterals de desenvolupament rural com FEADER (Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural). I per sort, encara que sigue col·lateralment, Europa invertix diners en mantindre i potenciar l’àmbit rural. Segons declaren les bases, l’objectiu dels ajuts és millorar la competitivitat agrícola, millorar el medi ambient, i millorar la qualitat de vida rural. De les ajudes concedides al Matarranya, totes (!) són per arreglar carrers. Segur que encaixen a la perfecció en la “millora de la qualitat de vida rural”. I no cal dir que arreglar carrers és necessari. Però no és segur que el desenvolupament rural europeu depengue dels forats dels carrers. I no en culpo als ajuntaments, que ni decidixen les polítiques europees ni les administren.

La clau rural és que sense relleu i sense jóvens, poc hi ha que fer. Per a resoldre la despoblació i el relleu generacional no hi ha una vareta màgica. Però crec que un cas paradigmàtic és invertir en un camp de futbol. I abans que malpenseu, ni practico ni m’agrade el futbol. Però si a un poble la joventut té la iniciativa de crear un equip de futbol, trobar-se per a entrenar, patir cada domenge pel resultat, i celebrar la unió periòdicament, donant suport a la seua iniciativa tenim assegurat que eixa joventut s’estimarà encara més lo seu poble. Molts estudien fora i altres treballen a la metròpoli, dels quals una bona part no retornaran “només pel futbol”. Però tindran una bona excusa més si algun dia troben l’oportunitat. Com bones excuses estem creant si ajudem a organitzar concerts, a potenciar qualsevol trobada, activitat o iniciativa per la que valgue la pena viure-hi, fins i tot entre setmana. I aquí tenim un problema cabdal: la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. Cal crear orgull de ser un poble i de ser del Matarranya. Cal crear les condicions òptimes per a crear parelles. Cal ajudar les iniciatives dels jóvens en les que es donen encara més raons per a viure o retornar al seu poble.

Votar sempre és bo

 (Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de juliol del 2015)

Conèixer el que pensen els ciutadans mitjançant les urnes sempre és adequat, encara que la seua utilitat no sembli prou urgent o necessària. La democràcia real no es justifica només votant cada quatre o cinc anys, això només és una pantomima de la democràcia participativa. El passat diumenge els grecs van votar en referèndum la pregunta proposada per Tsipras que va resultar guanyadora, s’entén el “no”, malgrat tenir la Troica en contra i la majoria dels governs de la UE. Amb el “no” guanyador no s’arreglarà el gravíssim problema del deute públic de Grècia, ni la pobresa, ni el frau, ni els desequilibris financers en general —de cap manera tampoc ho hagués arreglat el “si”—, però ara el Sr. Tsipras compta amb un ventall més obert de possibilitats i amb més poder per portar a terme altres mesures que seran diferents de les que s’havien aplicat en el passat. Ara per ara a ningú l’interessa que Grècia se’n surti de l’euro encara que el pes econòmic d’aquest país sigui relativament petit amb relació a tota la UE. S’ha d’imposar el realisme per ambdues parts i deixar de banda les pors i les amenaces. He fet referència al realisme i no és cosa banal, Grècia mai podrà pagar la gran part del deute al BCN, ni la del FMI, ni la dels altres creditors. Cal una gran quitança. Podrà pagar Portugal, Espanya, Itàlia i altres països? Penso que tampoc. El gran problema de Grècia és econòmic, tot i que les solucions han de contemplar el prestigi de la UE, la situació geoestratègica de Grècia i un munt d’aspectes polítics, dins i fora de la península hel·lènica. Amb això de preguntar als ciutadans, per si de cas, jo no me’n refio dels que diuen, com ha fet el Sr. Rajoy, que les decisions importants del govern no s’han de preguntar al poble, perquè la responsabilitat és del govern. La ministra de Justícia, Sra Tejerina, aprofitant el referèndum de Grècia,va dir que les urnes son perilloses. Ho pensava de debò, o va ser un lapsus linguae? Si algun cop es va acceptar que “els referèndums el carrega el diable”, avui el gruix dels ciutadans crec que no pensa el mateix.

José Miguel Gràcia

És la tipografia, estúpid!

(Publicat a La Comarca el 3 de juny del 2015)

Els que teniu la paciència de llegir aquestes columnes coneixeu la meua vessant d’activista de la llengua (no paro de donar la tabarra amb el tema). Però les garrofes me les guanyo amb el disseny gràfic. I és que, quan tot apuntava a que acabaria estudiant filologia, el disseny va irrompre a la meua vida, quan Joan Fors va veure un còmic que havia fet per a una assignatura de segon de BUP i em va agafar d’aprenent. Des de ben menut, sempre m’havia tocat fer els dibuixets dels treballs en comú de la classe, però mai no m’ho havia pres gaire seriosament. I vet aquí que aquell món de colors, tintes, lletres, estris de precisió i papers d’espècies insospitades em va despertar la curiositat. D’això ja en fa 36 anys.
Però anem al tema. En aquest ofici, la distància que hi ha entre la imatge que se’n té des de fora i la realitat és molt gran. El disseny gràfic sol associar-se als artistes per la part creativa que té, però la funció primera del dissenyador és transmetre un missatge de la manera més clara, ordenada i, naturalment, atractiva possible. I en això la tipografia hi té un paper primordial. Les nostres parets estan plenes de cartells amb una foto o dibuix bonics però amb els textos col•locats de qualsevol manera. En alguns casos s’intenta imitar les tendències dominants, però sense criteri ni concepte. I això ho nota el receptor: encara que sigui d’una manera inconscient, identifica si aquell imprès transmet professionalitat o descurança. Aquesta estima per la tipografia me la va començar a inocular el Sr. Fors, insistint-me en la importància del «coixí» blanc entre les lletres, i van seguir els professors de l’Escola Massana i els professionals amb els qui he treballat. Per això, quan tinc algun jovencell en pràctiques, no em puc estar de dir-li «és la tipografia!» (l’«estúpid» del títol és només una provocació manllevada a Bill Clinton. Aquí encara no me n’ha vingut cap, d’estúpid. Tot el contrari).

Carles Terès