Eleccions plebiscitàries?

(Publicat al Diario e Teruel el dissabte 31 de gener del 2014)

Mitjançant unes eleccions plebiscitàries es sotmet a votació una qüestió política en lloc d’un text legal (referèndum) o d’una elecció dels governants. Formalment això és ben cert, ara bé, les situacions socials i polítiques dels països són tan diverses que pot ocórrer que una contesa electoral, aparent normal, esdevingui una mena de plebiscit. Ningú no pot negar que les recents eleccions gregues van estar convocades com a eleccions normals per triar un nou govern, tot i que, atesa la situació d’empobriment d’una gran part de la societat, les desigualtats socials, el sentiment de manca de sobirania envers la UE o la Troika i el descrèdit de la classe política en general, han empès a molts grecs a votar Tsipras (Syriza) com un desig de trencament del sistema: un acte que vol aproximar-se a les conseqüències d’un plebiscit.

Quan Mas convoqui les eleccions del 27 de setembre al Parlament de Catalunya, ho farà seguint el sistema normal establert —en cap lloc hi constarà la referència a eleccions plebiscitàries, es clar—, tot i que els partits sobiranistes inclouran un punt o uns punts al programa que facin esment a la decisió de tirar endavant el procés de independència i la corresponent fulla de ruta si resulten guanyadors. Seran els ciutadans, en la mesura que els votin majoritàriament, els que trasmudaran les eleccions normals al Parlament en plebiscitàries. No cal que Rajoy s’esforci en declarar anticonstitucionals o impossibles les eleccions plebiscitàries. La trasmudança no s’hi contempla en cap article de la Constitució.

Quan Rajoy convoqui les eleccions generals i el poble expressi la seua decisió, en tant sigui aquesta favorable a partits que defensin un trencament, o quasi, del sistema polític establert —procés constituent, canvis dràstics, major participació ciutadana en les decisions polítiques…—, una flaire plebiscitària s’estendrà per tota Espanya. De raons per votar canvis dràstics van ben sobrats els ciutadans. Una altra cosa és si els Guanyem, Podem o altres alternatives mantindran els seus programes actuals de caire plebiscitari, no sigui que per no espantar massa el personal, engeguin la marxa enrere de les seues reivindicacions radicals actuals. Eleccions plebiscitàries, referendàries o constituents, només són noms, el contingut i el valor de debò se’ls sol donar el poble.

José Miguel Gràcia

Les diableres de Vall-de-roures

(Publicat a La Comarca el divendres 30 de gener del 2015)

Enguany en la festivitat de Sant Antoni a Vall-de-roures s’han recuperat les diableres i s’han estrenat els noves indumentàries gràcies al treball de l’Associació Cultural Repavalde.

L’entitat fa uns anys va fer una campanya de sensibilització a la població per buscar fotografies antigues per recuperar els elements tradicionals de les nostres festes més populars: les diableres de Sant Antoni, els capgrossos i els gegants. La vespra del sant a la nit, durant la foguera, van fer acte de presència els dos diabòlics personatges armats amb una granera per encórrer la canalla. Va ser una breu aparició. Les diableres porten el vestit de color roig on destaquen les banyes i la coga de color negre, a la part del darrere pintat un cap de dimoni, al davant, a la part superior, una gran boca i els ulls. Els models en què s’han inspirat els nous personatges són els records que encara hi havia de les diableres de l’inici de la dècada dels setanta. Cap al 2006 també n’hi van haver vestides de color roig, amb banyes però sense dibuixos en la indumentària com les actuals. La recuperació dels diables, diablets o diableres com es diuen a les diferents viles del Matarranya van començar a la Torre del Comte i la Freixneda en la dècada dels vuitanta, més tard, a la Portellada i Ràfels i ara Vall-de-roures. El diable és un element central en la representació de la vida del sant com es fa a la Portellada; és qui presenta les diferents temptacions per tal de fer-lo pecar. D’aquí la presència del dimoni en la festa, ara fora del context religiós. Sant Antoni s’ha convertit, des de fa uns quants anys, amb una de les celebracions més importants en el calendari matarranyenc i recuperar els elements tradicionals és conservar el nostre patrimoni.

Carles Sancho Meix

La literatura “aragonesa” al calendari d’Ibercaja

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de gener del 2012)

Ibercaja, principal caixa aragonesa, s’introduís cada any amb lo seu calendari a les nostres cases, amb exemples ben dissenyats, cada volta més dosificats entre els clients.

Les primeres pàgines del calendari de 2015 fan honor als seus orígens com a Caja de Ahorros de Zaragoza, Aragón, Rioja y Guadalajara. Foto de giner, “Lizara. Aragüés del Puerto (Huesca)”: una majestuosa casa de pedra de dos plantes amb tellat de pissarra, destaca sobre la falda nevada d’una muntanya pirinenca. Foto de febrer, “Matarraña, La Fresneda (Teruel)”, les parets de l’impressionant castell abandonat al cim d’unes roques, al final d’un camí voltat de xiprers i, més tossals poblats de pins al fons.

Les següents demostren la seua projecció ibèrica amb una galeria d’imatges més gran: la Vall del Jerte extremenya, lo Parc Nacional d’Aigüestortes a Lleida, lo Parc Natural del Barranc del Río Dulce de Guadalajara, la Plaza Alta de Badajoz, Altea a la Comunitat Valenciana, Merindades de Burgos, Aranjuez —la Font d’Apol·lo del Palau Reial—, Ezcaray a La Rioja, l’embassament de la Cuerda del Pozo a Sòria i la Serra de Cazorla a Jaén. Les imatges van acompanyades de paraules escrites sobre eixos paisatges concrets: Espronceda, Gaudí, León Felipe, Unamuno, Azorín, Gerardo Diego i Machado entre els més coneguts.

Los dos textos “aragonesos” s’allunyen dels referents que glossen, i això sorprèn: “Los hombres se hacen. Las montañas ya están hechas”, es la reflexió de Miguel Delibes adjuntada a Lizara; “Cada paisaje se compone de una multitud de elementos esenciales, sin contar con los detalles más insignificantes […]”, de Juan Ramón Jiménez, acompanya la Freixneda. Criteri diferent, estes belles paraules són reflexions generals d’autors que mai no van cantar eixos paisatges. Segurament los assessors literaris del calendari coneixien ben poc los autors de la nostra terra: una Nieus Luzía Dueso, que va escriure en aragonès sobre la seua vall de Chistau pirinenca, o el gran Desideri Lombarte matarranyenc, que volia “mirar la terra roja i la verdor/ dels cingles i barrancs del meu racó/ volant com l’esparver”.

 A on vas, Aragó, que ni els teus estimes?

 María Dolores Gimeno

A 2€ i 3€ que pagarem lo gasoil

(Publicat a La Comarca el 23 de gener del 2015)

No és (només) un tema de grans economistes, o de grans estudis ambientals. Als bars i als carrers se parle de la baixada del preu del petroli, que si els americans i saudites posen més barrils al mercat per a debilitar als veneçolans i iranians, que si el gasoil que no ha baixat tant…

I tot això sol lligar en lo nostre futur a la Terra. De fet, depenem del petroli per a baixar a l’hospital, per a anar a fer un cubata a Vall-de-roures, per a encendre la calefacció… Però no només necessitem petroli per a consum directe nostre. També per a comprar a 1€ al Basar Xino proveït transoceànicament, per a consumir plàtans de Canàries o per exportant la nostra carn a Rússia.

Los debats ecologistes solen oposar els qui defensen lo creixement econòmic il·limitat contra els qui pensen que la Terra sí que té límits. En este debat primitiu, los recursos naturals se contraposen als recursos econòmics, com dos forces en combat. Però el debat s’ha matisat molt, perquè ja fa algunes dècades que hi ha consciència que la Terra té límits físics. Se sap que ham arribat a un punt de desenvolupament tecnològic que pot destruir la pròpia humanitat. Només cal que atenguem a la Guerra Freda entre soviètics i americans: amenaça nuclear universal. Tocar dos botons rojos pot significar l’eradicació de la vida a la Terra.

I este desenvolupament tecnològic també ha provocat que no hi haigue tant petroli com seríem capaços de consumir. I aquí està el debat sobre el pic del petroli: quin any serà el que marcarà la màxima extracció de petroli? O potser se va superar l’any 2006? Sabem que el descobriment de pous de petroli va créixer fins l’any 1962. Des d’este moment, cada vegada s’han trobat menys i menys pous. I això només és lo primer avís que les extraccions de petroli se reduiran, i en elles, les economies que depenem d’este recurs fòssil. Sigue quan sigue el pic d’extraccions, ja podem enllestir-mos per a les dècades de tortuós declivi que venen, fins l’escassetat total. Així que el gasoil a 1,5€ només serà un primer avís que la cosa pujarà a 2€, i després a 3€, i així indefinidament fins que no tinguem alternatives… No penseu que els debats sobre creixement econòmic i medi ambient van bastant aparellades?

Natxo Sorolla

Rinoceront

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de gener del 2015)

Sempre he tingut la sensació que els clàssics de l’anomenat “teatre de l’absurd” romandrien com allò que són: clàssics. D’abans, d´ara i de sempre. Podria parlar de Genet, Arrabal o Mihura, o del més poètic de tots: el gran Samuel Beckett, el més prestigiós i representat (possiblement perquè hi posa pocs personatges). No fa gaire a Barcelona s’ha pogut veure la meravellosa “Happy Days” (Els dies feliços), potser la seva obra mestra, i fa pocs anys a Saragossa escenificaren un “Fi de partida” impressionant.

Ara li ha tocat el torn a Ionesco, important autor dels anys 60 i 70, però que es prodiga poc pels grans escenaris de l’Estat espanyol (no així les seves obres curtes, que són representades per moltes companyies humils). L’autor de “La lliçó”, “Les cadires” o “El rei es mor” estava una mica oblidat, és cert, però ha tornat amb força amb la seva peça més característica: “Rinoceront”, faua tràgica sobre la atròfia de les voluntats individuals a la societat contemporània. El “Centro Dramático Nacional” el representa ara al teatre María Guerrero de Madrid en un muntatge on Ernesto Caballero, director del CDN, hi ha posat el millor d’ell mateix, i els 14 actors fan una exhibició de capacitat interpretativa, tan a nivell individual com col·lectiu. El text, adaptat molt acuradament, s’imposa i la posada en escena té la brillantor i la teatralitat que requereix. Amb una primera part força divertida, la part final (on es van perdent persones a cada escena: trio, duet, monòleg, però va augmentant el ramat, el bestiar rinoceròntic) és tan despullada com tràgica. L’individu s’enfronta tràgicament a les costums i capricis de les masses.

Rinoceront s’havia estrenat l’any 61 al mateix María Guerrero amb José Bódalo com protagonista. N’em tingut que esperar 54 més per poder-lo gaudir de debò, com ha de ser en un clàssic. Si us passeu per Madrid, no us ho perdeu. La funció hi serà fins al 8 de Febrer, amb un excel·lent Pepe Viyuela, però molt ben acompanyat per tots els altres actors, sobre tot per un Fernando Cayo “bestial”. Una oportunitat única d’honorar a un veritable clàssic de la literatura dramàtica contemporània.

 Antoni Bengochea

La trampa

(Publicat per La Comarca el divendres 16 de gener del 2015)

Recordo la primera vegada que vaig treballar amb un ordinador, un PC amb un programa que amb prou feines ens servia per composar textos. L’any 92, però, vaig descobrir la màgia veritable quan vaig tocar un Mac. No podia ser que allò que veia a la pantalla esdevingués un producte gràfic corpori.

De cop i volta vam poder prescindir de molts serveis externs i del munt de material amb el que muntàvem les maquetes per a presentar als clients i els originals d’impressió. Van fer-se innecessaris un bon grapat de professionals, abans essencials per a fer possible la materialització d’una idea. Això em va permetre instal•lar-me a Alcanyís l’any següent. No hi havia Internet, però era factible muntar un estudi fora de les grans capitals i la seua àrea d’influència. Van ser uns anys d’eufòria, en veure que la tecnologia escurçava els terminis d’entrega i les dificultats logístiques. Però ara, més de vint anys després, la realitat es manifesta en tota la seua cruesa. Amb el maquinari ens tenen agafats del coll.

Cada volta que s’ha de canviar un aparell sorgeixen un grapat d’imponderables. Això converteix cada renovació en una batalla que deixa una estesa de cadàvers dolorosos: aparells que funcionen perfectament però que ja no són compatibles, ja sia per la connexió, ja sia perquè els fabricants no consideren rendible actualitzar-ne el software. La tan esbombada sostenibilitat queda en un no-res. Hem d’invertir en noves màquines (que en pocs anys quedaran obsoletes), mentre les deixalleries es van omplint de productes en perfecte funcionament.

No sé com es pot aturar, aquest desastre, si fins i tot la gent que en som conscients ens veiem obligats a participar-hi. Suposo que és la conseqüència del creixement infinit a què la societat sembla abocada. En la pròpia frase hi ha la contradicció: cap creixement pot ser infinit, però per algun motiu —com sempre, econòmic— tothom mira (mirem) cap a una altra banda.

Carles Terès

Alcañices/Alcañiz

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de gener del 2015)

Fa uns sis o set anys, potser algun més, vaig anar a Zamora a parlar d’en Fritz Krüger. Acabada la feina volia tornar a casa, a la Codonyera, fent un tomb per Bragança i Sanabria, i per allò del nom, com a quasi alcanyissà que sóc, aturar-me a Alcañices, i a més perquè cal tenir en compte que no és sols el nom que ens hi agermana. Certament el nostre Alcanyís és molt més gran que el seu quasi homònim —Alcañices no arriba als 1200 habitants—, però totes dues poblacions són capitals de comarca, l’una de la Tierra de Aliste, l’altra del Bajo Aragón, i es troben prop de fronteres lingüístiques (Alcanyís a 18 kmtrs. de la frontera castellano-catalana; Alcañices a 7 de la castellano-portuguesa) i polítiques (Alcanyis a uns trenta i tants de Catalunya; Alcañices a 7 de Portugal). Ambdues són carregades d’història: templers a Alcañices i calatraus a Alcanyís, amb molta pedra picada i venerables tractats. I a ambdues viles saben que l’altra existeix, com vaig poder comprovar a Alcañices en indicar-los que jo era (quasi)alcanyissà. Badoquejant per Alcañices vaig trobar-me amb la Biblioteca Municipal. Allà furetejant entre els llibres vaig poder comprovar que Alcañices es diferenciava fortament d’Alcanyís en la qüestió bibliotecària. La biblioteca em paregué ben proveïda i comparable, en termes relatius, a la nostra, però, tot i ser a tocar de la frontera lingüística amb el portugués, no tenia ni un llibre en aquella llengua, ni tan solament un diccionariet ni gramàtica, mentre sí que en tenia en anglés i en francès, sense oblidar l’alemany. A la biblioteca d’Alcanyís, per contra, hi ha 270 llibres en català, majoritàriament obres ficcionals per a totes les edats, diccionaris —entre els quals el monumental Diccionari Alcover—, gramàtiques, i crítica i història literàries. Molt més que el zero llibre en portugués d’Alcañices. I, coses que passen, tenint en compte que la Biblioteca d’Alcanyís té 51.080 llibres dels quals més del 95% són en castellà, i en català un 0,5%, no falten veus que denuncien impertèrrites que a la Biblioteca hi ha més llibres en català que en castellà.

 Artur Quintana

La flama de l’esperança

(Publicat a La Comarca el 9 de gener del 2015)

Porto anys i panys exposant la meua preocupació per la ràpida degradació de l’onomàstica. Una degradació que en molts casos comporte la desaparició dels noms. Les causes més destacades són la dixadesa —quan no perillosa ignorància, volguda o no— dels poders públics, i també l’apatia i/o la desídia dels propis parlants.

En esta matèria és paradigmàtic l’hidrònim “lo riu Escorça” (afluent del Tastavins que naix a Torremiró), un nom preciós a punt de desaparèixer engolit per la denominació-pedaç “lo riu de Mont-roig”. Ara bé, tot i eixa visió pessimista, és també cert que en este camp lo destí em proporcione, de tant en tant, alguna sorpresa. Com és el cas de les tres, ben grates, que exposo a continuació.

La primera: estos anys raders s’observe una certa evolució en positiu de la consciència lingüística dels pares, que ha comportat, pel que fa a l’elecció dels noms de pila, un retorn a les tradicions. Sense anar més lluny a Mont-roig s’han posat noms com Joan, Judit, Andreu, Manel…

La segona: si consultem el Nomenclátor Geográfico de Aragón, dintre del general desori, habitual també en la toponímia cadastral, comprovarem que, en alguns casos (Pena-roja, Mont-roig…), l’ortografia d’una part destacada dels noms hi figure normalitzada. Això es deu, en bona mida, a la bibliografia d’eixos pobles, publicada els últims anys, que arreplegue topònims que hi han segut incorporats tal qual.

I la tercera: fa poc l’Ajuntament de Mont-roig ha retolat diversos vials i llocs emblemàtics del casc urbà que compten amb denominacions populars genuïnes. Es tracte de les Ventes, lo carrer de les Costes, los planets del Forn i de Galí, i els carrerons de la Palanquina, de les Monges i de l’Hostal Vell. Una bona iniciativa tendent a salvaguardar eixos noms, alguns dels quals corrien perill de perdre’s.

Se’m dirà que amb estos pocs elements no és qüestió de posâ’s a tirar coets. I és cert. Però també ho és que detalls com los exposats ajuden en gran manera a mantindre viva la flama de l’esperança. I això per a mi té un gran valor.

J. A. Carrégalo Sancho

Escena Humana… La Maternitat d’Elna

(Per error es va publicar el dissabte 3 de gener al Diario de Teruel una altra columna en lloc d’aquesta)

L’obra de la historiadora Assumpta Montellà s’ha portat a l’escena en una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas tot retrobant el grau de patiment que va entelar l’existència de molts dels nostres avantpassats i avantpassades, en defensar, per tal de fer-la perviure, una determinada manera de voler estar en el món. I, entrant-hi plaentment en sintonia de la mà de la proposta escènica, en viu, en directe, la recuperació de la memòria històrica esdevé una lloança al bo i millor que ens sura de l’ànima humana: la capacitat, en últim terme, de ser còmplices amb els que més ho necessiten. Just a temps. Just al moment precís. Just quan la balança humana se’ns prefigura esfereïdorament desequilibrada.

Elisabeth Eidenbenz, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, encapçalà la institució que impulsada pels moviments socials suïssos va servir d’aixopluc a les dones embarassades exiliades. A la Maternitat d’Elna se les allotjava per a què donessin a llum les seves criatures en condicions inversemblantment òptimes atès com -mal vivien- en els camps de refugiats francesos.

A la sala d’exhibició escènica vinculada a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia de Barcelona, recent establerta en programació regular, PLATAFORMA i+d teatre, s’ha reposat, després de mesos de transitar per diferents escenaris nacionals i internacionals, la personalíssima proposta per a l’escena d’aquest bocí del nostre passat. En Pablo Ley ha estat l’encarregat de fer-nos arribar, ben tramada, trajectòria i itinerari, vital, sí, però sobre tot, dramàtica, la que des d’aquest grapat de fets, n’havia de fer eixir, la història contada. I tanmateix cantada, ja que la interpretació de provada trajectòria a través de la honesta veu de Rosa Galindo, desplegant tant tècnica ben assolida com subtil i refinada emoció, ens ha permès gaudir d’un ben sostingut eclecticisme musical, anant de les cançons de bressol populars, als fragments de cantata barroca, passant pels Lied alemanys, aconsegueix que el públic l’acompanyi en el viatge que en pròpia pell a emprés amb aquesta experiència escènica. Al piano, còmplice, orgànic – molt d’agrair en el directe- en Franco Piccinno; i en Josep Galindo és qui signa una direcció escènica fluida, amb acurats petits trets responsables d’esperonar la imaginació precisa, al servei de la història.

Celebrarem ara i aquí que aquella llavor d’ideals, bandejada en temps de la Maternitat d’Elna, ha acabat germinant, i, malgrat tot d’esperits malignes la foragitessin, avui n’és el nostre llegat, els fonaments damunt els quals hi jaiem tots plegats: la nostra cultura, la nostra societat, les nostres vides… Que sigui, aquest, doncs, el millor dels missatges, en recordar-ho, que en forma de cant de l’esperança, tal i com els components d’aquesta escena humana ens ha volgut regraciar, se’ns faci present en aquest nou any que encetem: Feliç 2015.

Marta Momblant Ribas