Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo

Anuncis

Taxes locals

(Publicat al Diario de Teruel el 29 de setembre del 2018)

Lo boom turístic de les nostres comarques, especialment del Matarranya, ha propiciat la creació de diferents taxes d’accés als paratges més visitats. Són emissors los ajuntament de varis pobles que veuen alhora cobrir una necessitat per al manteniment de camins i infraestructures municipals afectades pel creixent volum de visitants, i també una bona font de finançament dels mateixos pobles. És lícit que es tingui que pagar per visitat lo Parrisal de Beseit?, o lo Salt de la Portellada?, o anar a buscar bolets pels montes comunals de la zona dels Ports? És discutible però jo crec que sí, i tal com estan les coses de despoblament progressiu lícit i molt necessari per assegurar i compartir los costos de manteniment i un correcte control de l’entorn. No ha de recaure tot lo cost de manteniment sobre los cada menys veïns dels nostres pobles. Lo problema és amb quin criteri s’han de quantificar les taxes i quins organismes ho han de regular. Pot un ajuntament d’un poble per si sol restringir la circulació pels camins del seu terme? Tindran que dir alguna cosa les Administracions (com ara la
Diputació provincial o la Comarca) que participen en lo seu manteniment amb diners que surten de la caixa comú. Es a dir dels impostos que paguem entre tots. I és que és molt freqüent que oblidem lo flux monetari de subvencions i pagament de treballs que surten de la caixa comú i que per molts sembla que baixi del cel o d’una font inesgotable de diners. Ho dic perquè no veig massa correcte que los veïns i hostatjats en algun d’estos pobles estiguin dispensats del pagament i los dels pobles veïns o de la mateixa comarca no, quan participem en gran part, com he dit, a nodrir la caixa comú i a participar econòmicament d’estratègies de desenvolupament turístic que mos poden beneficiar a tots, sempre que no hi hagi cap part que se’n aprofiti deslleialment. Un tema que de ben segur anirà a més i que es tindrà de consensuar entre ajuntaments, comarques i administracions territorials.

Juan Luís Camps

Efecte led

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre del 2018)

Los de la nostra fornada (nascuda als 60 del segle passat) potser som los darrers que havíem de retornar l’envàs quan anàvem a comprar lleit o Xibeca. Si te’l descuidaves, l’havies de pagar o baixar-lo al “colmado” sense gaire demora. A les cases hi havia bombetes de poc voltatge, complementades per la veu de pares i avis advertint-nos d’apagar-les quan eixíem de l’estança. Als pobles, les escombraries orgàniques anaven cap al femer per a recomençar el cicle alimentari. La resta de residus (pocs) acabaven a l’escombrera, on los xiquets ens ho passàvem d’allò més bé buscant-hi objectes que reconvertíem en joguets. La roba es recosia i apedaçava fins al límit del seu ús, i els estris de tall, ben esmolats, podien durar tota una vida. I així tantes altres coses.

Avui dia pareix que s’intenta reconduir la cultura de l’usar i llençar cap al reciclatge i el consum mínim indispensable. Precisament los de la meua generació som los que, quan ens vam emancipar als feliços 80, fèiem gala de deixar-nos els llums encesos, quasi com a forma de rebel·lió contra els “fes lo favor d’apagar la llum!!” que vam haver d’aguantar. I ara ens toca inculcar als fills la necessitat de no malbaratar els recursos.

En això de l’estalvi energètic em fa l’efecte que hem entrat en una paradoxa que batejaria com a “efecte led”. El seu equivalent en nutrició seria “l’efecte light”, que fa que quan consumim productes catalogats com a baixos en calories, en mengem més i, al capdavall, acabem amb la mateixa aportació calòrica escampant-se pel nostre organisme -això sí, amb la consciència ben tranquil·la. L’efecte led, doncs, consisteix en què, atès que els llums d’aquesta tecnologia consumeixen molt poca electricitat, ens els deixem encesos sense mirar-nos-hi gaire. I vet aquí que acabem gastant una quantitat d’energia similar a la de quan teníem les bombetes incandescents, que enceníem només quan calia.
En fi. No sé si anem per bon camí, però vull creure que ens hi esforcem.

Carles Terès

Vials de comunicació rurals

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’agost del 2018)

Desprès de més de cent anys de propostes i reclamacions sembla que veurà la llum i es farà efectiva l’adequació d’un vial de comunicació bàsic pels veïns de Cretas/ Queretes. Es tracta del denominat camí de les Valls que comunica lo nucli urbà de Queretes amb la carretera de Vall-de-roures a Tortosa, a l’altura de l’indret denominat lo Roure Gros. Són 3,8 quilòmetres molt transitats i que a més de ser un camí agrícola i ramader, avui dona accés a la Via verda i al recinte municipal de deixalles.  També és la via més ràpida per anar a la zona de captació de l’aigua de consum urbà des del riu Algars, avui un dels problemes principals del nostre poble. Com també apropar los extraordinaris paratges del riu i dels Ports de Beseit, diamants en brut com atracció turística a curt termini. Ara bé, la principal millora que s’espera amb l’arranjament d’este camí és la possibilitat que l’autobús de línea de Tortosa a Alcanyís i a Saragossa pugui tornar a passar per Cretas/Queretes. La situació actual és impròpia d’una societat del segle XXI i molt injusta per un poble dinàmic des de les vessants econòmiques de l’agricultura, de l’industria i del turisme. Este és lo tema: los vials de comunicació s’han d’adaptar a les necessitats reals de pobles i comarques i les inversions han d’anar adreçades a corregir les deficiències estructurals actuals. Especialment en aquelles zones amb bones expectatives de creixement com és la Comarca del Matarranya. Solament així s’afavorirà lo dinamisme econòmic i la lluita, ja vital, contra lo despoblament que està sofrint la nostra província de Teruel. Donem les gràcies a les administracions implicades, Diputació i Ajuntament, que finalment ho han sabut desencallar. Les grans autopistes, AVES i eixos com el Mediterrani, a la majoria de la gent rural no ens serveixen per a res. Molt al contrari són estructures que fomenten la incomunicació comarcal i la despoblació. Les nostres necessitats son més properes, senzilles i del dia a dia. Benvinguda sigue la carretera de les Valls.

Juan Luis Camps

Fondespatla des de l’aire

(Publicat a La Comarca el 13 d’abril del 2018)

No és ninguna broma el projecte “Tirolina” de Fondespatla. D’aquí a poc temps ja es veurà la seva espectacular llargària, de serra a serra, per damunt del poble. L’extrem més alt o base de sortida del recorregut estarà a la punta de l’Ombria, a 1.015 m d’altitud, a l’est de la vila; i la base d’arribada o descàrrega, a la vora de l’ermita de Sant Miquel, a 790 m d’altitud, a 1.880 m de distància en direcció oest.

Com sap prou bé la gent del Matarranya, sense haver estudiat la llei de la gravitació de Newton ni altres fenòmens de la física que expliquen per què s’embalen cap avall les coses que es fiquen a un pla inclinat només que tingue una certa pendent, los viatges de la súper-tirolina no gastaran ni un cèntim d’energia. És el que fèiem de menuts baixant pels barandats de les escales, o deixant-mos les culeres dels pantalons pels eslliçadors dels ribaços de les eres. Així, la gran atracció serà un tobogan aeri gegant, per sobrevolar els camps d’ametllers, les granges i la vila, asseguts a un arnés del tot segur que anirà penjat d’un cable d’acer especial.

La qüestió és que a Fondespatla -poble antic ben conservat- fent honor de la seva tradició d’emprenedors, de cop i volta s’han ficat a combatre la despoblació i recuperar l’autoestima dels veïns, fent promoció del poble i del seu espectacular paisatge. I se’ls ha ocurrit que el primer pas d’eixa empresa renovadora sigue la súper-tirolina. Al que tindran que seguir, necessàriament, altres projectes turístics possibles pel voltant de la vila: aparcament ample i zona de descans a l’entrada, en un bar-restaurant i una tenda de productes típics del Matarranya, un parc infantil multiaventura en tirolines pels xiquets que no puguen pujar a la tirolina gegant… i qui sap si un parc d’animals domèstics i salvatges en un llac artificial. Perquè una aposta tan valenta i original s’ha de complementar en tot un programa d’activitats turístiques a la seva alçada.

I la cosa haurà de funcionar. Encara que només sigue perquè Fondespatla es troba enmig d’eixa ruta turística de l’arquitectura antiga, que passa per Calaceit, Queretes, La Freixneda, Vall-de-roures, Beseit, Pena-roja, Mont-roig i Morella.

Tomàs Bosque

Purins: falta una explicació

(Publicada a La Comarca el 8 de desembre del 2017)

Les dues plantes per eliminar els purins del Matarranya construïdes des de fa anys a Vall-de-roures i Pena-roja han costat 14 milions d’euros, una inversió sense comparació amb qualsevol altre equipament comarcal de la darrera dècada. El seu objectiu ere donar una eixida sostenible a la gran quantitat d’excrements de porcí que produeix la ramaderia comarcal, un greu inconvenient ambiental que marca el límit de creixement d’esta activitat que s’ha convertit en la clau de l’economia comarcal.

L’ús i abús dels purins com a fertilitzant per a l’agricultura posa en perill la qualitat de les aigües subterrànies i, de fet, ja ha creat alguns problemes greus a l’abastiment d’aigua de distintes poblacions per la contaminació dels aqüífers.

Però, després de 14 milions d’euros públics invertits, després de les promeses d’aprofitament de les dues plantes per a produir adob i crear nombrosos llocs de treball, després dels anuncis d’engegar-les incomplits resulta que, com acabe de dir el conseller d’agricultura, Joaquín Olona, l’única solució viable per la producció d’excrements dels gorrinos és utilitzar-los com a fertilitzant. O siga, que les dues plantes de Pena-roja i Vall-de-roures no valen ni valdran per a res més que per criar teraganyes. La solució passa per distribuir els purins ben lluny per evitar la seua concentració a les aigües subterrànies.

Pot ser que algú haurie de donar explicacions.

Lluís Rajadell

Lo Baix Aragó despoblat

(Publicada a La Comarca el 21 d’abril del 2017)

Se miro per on se miro, lo nostre Baix Aragó Històric, eixe tros de terra en tres ciutats, una dotzena de pobles grans i un grapat de poblets menuts, també està afectat per la malaltia, avui per avui incurable, de la despoblació. Infectats del mal, sí, però no tant com territoris no massa lluny d’ací.

I no té solució, entre altres raons, perquè pesen com una llosa sobre les esquenes de la majoria de la gent les conseqüències de la crisi, que anem superant massa poc a poc. La recentralització forçada des de Madrit en l’excusa de les polítiques europees, està ofegant també totes les iniciatives grosses que des d’ací es puguen imaginar o posar en marxa. El cas més clar és l’A-68, autovia imprescindible perquè un territori, tan gran com alguna província, pugue tindre possibilitats de créixer en totes les direccions. L’agricultura funciona prou bé, però tot es transforma fora del BA. No s’instal·len empreses grans, com l’operació de BonÀrea a Epila, perquè lo nostre territori segueix sent un cul de sac, al centre de tot lo millor de la península, però un cul de sac. I altre tant podríem dir de les moltes possibilitats de Motorland que no es podran desenvolupar sense eixa via ràpida i segura que ficarà als mapes lo Baix Aragó.

Un capítol especial d’aquest problema és el futur, negre com el carbó, de la Tèrmica d’Andorra. Els comentaris que escoltem als que coneixen prou bé la situació no deixen massa espai a l’esperança. Qui tingue el poder de tancar (com pareix que feran dintre de poc) una industria tan fonamental per les conques mineres de Terol, que sàpigue que eixa decisió esfonsarà de manera irremeiable l’economia d’un tros gran del BA, al precipitar en cascada el tancament d’empreses auxiliars, supermercats, tallers, botigues, bars… i la capital de la zona minera, Andorra, podrie semblar, en poc temps, eixos pobles i barris devastats dels voltants de Detroit, que mos ensenye darrerament la TV per entendre l’ascens al poder de Donald Trump. (Continuarà )

Tomàs Bosque