Lo Baix Aragó despoblat

(Publicada a La Comarca el 21 d’abril del 2017)

Se miro per on se miro, lo nostre Baix Aragó Històric, eixe tros de terra en tres ciutats, una dotzena de pobles grans i un grapat de poblets menuts, també està afectat per la malaltia, avui per avui incurable, de la despoblació. Infectats del mal, sí, però no tant com territoris no massa lluny d’ací.

I no té solució, entre altres raons, perquè pesen com una llosa sobre les esquenes de la majoria de la gent les conseqüències de la crisi, que anem superant massa poc a poc. La recentralització forçada des de Madrit en l’excusa de les polítiques europees, està ofegant també totes les iniciatives grosses que des d’ací es puguen imaginar o posar en marxa. El cas més clar és l’A-68, autovia imprescindible perquè un territori, tan gran com alguna província, pugue tindre possibilitats de créixer en totes les direccions. L’agricultura funciona prou bé, però tot es transforma fora del BA. No s’instal·len empreses grans, com l’operació de BonÀrea a Epila, perquè lo nostre territori segueix sent un cul de sac, al centre de tot lo millor de la península, però un cul de sac. I altre tant podríem dir de les moltes possibilitats de Motorland que no es podran desenvolupar sense eixa via ràpida i segura que ficarà als mapes lo Baix Aragó.

Un capítol especial d’aquest problema és el futur, negre com el carbó, de la Tèrmica d’Andorra. Els comentaris que escoltem als que coneixen prou bé la situació no deixen massa espai a l’esperança. Qui tingue el poder de tancar (com pareix que feran dintre de poc) una industria tan fonamental per les conques mineres de Terol, que sàpigue que eixa decisió esfonsarà de manera irremeiable l’economia d’un tros gran del BA, al precipitar en cascada el tancament d’empreses auxiliars, supermercats, tallers, botigues, bars… i la capital de la zona minera, Andorra, podrie semblar, en poc temps, eixos pobles i barris devastats dels voltants de Detroit, que mos ensenye darrerament la TV per entendre l’ascens al poder de Donald Trump. (Continuarà )

Tomàs Bosque

Anuncis

Massalió

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 d’abril del 2017)

Poble de la comarca del Matarranya d’uns 580 habitants amb una evolució demogràfica negativa, però no tan pronunciada com en altres pobles de l’entorn. A més de la producció típica del Matarranya d’oliveres, vinya, ametllers i cereals, Massalió compta amb una rica horta i plantacions d’arbres fruiters. Com tots los altres pobles de la comarca Massalió ha trobat la complementarietat de la seva economia en lo manteniment d’un taller de confecció de diferents components  de vestir. Es lo taller de Toni Barceló, que s’ha quedat com la marca sota la que Confeccions Textil Rams, S.L., dissenya, crea i comercialitza vestits d’home, especialment fets a mida. Aquest taller és lo reflex exitòs d’un sector, lo tèxtil, molt important de la nostra comarca durant los anys 60 i 70 del segle passat i que ha anat desapareixen progressivament amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball.

Però lo taller de Massalió no solament ha resistit, si no que s’ha expandit tant en producció com en qualitat i fama creixent.  Este exponent industrial per si sol determina l’enquadrament en un nivell industrial prou respectable d’un poble que no arriba als sis-cents habitants. I d’aquí hem de treure alguna conclusió per al conjunt de la comarca del Matarranya que amb una població de vuit mil habitants compta amb una diversitat de producció molt important i alhora equilibrada. I la meua primera conclusió passa per valorar aquest territori de manera positiva i amb un bon futur. Hi ha agricultura, ramaderia, i industria associada a aquestes de transformació del vi, de l’oli, del cereal i de la carn. També industria tèxtil com esta de Massalió i mecànica com la de varis altres pobles. Hoteleria en expansió lligada al turisme. Activitat terciaria lligada a la sanitat i residències per a la tercera edat.

Analitzada la comarca en conjunt res té que envejar a altres col·lectivitats de vuit mil habitants. I d’aquí la meua opinió de que és la Comarca la institució més adequada per a l’administració dels nuclis rurals amb pocs habitants. Un conjunt d’habitants com este, ben organitzats poden fer front a cobrir les necessitats actuals de confort i benestar social avui reservats a l’administració pública. I penso en secretaries d’ajuntaments, policia municipal o comarcal, recollida de brossa, escoles, instituts, pavellons d’esports, etc. Este es lo missatge que fa falta saber explicar als residents: no hi pot haver un equip de futbol a cada poble però si un de potent comarcal. La individualitat local s’ha de complementar amb una col·lectivitat comarcal pròxima i eficient.

Juan Luís Camps

Amor a primera vista

(Publicada a La Comarca el 6 d’abril del 2017)

Potser és una mica exagerat parlar d’amor quan ens referim a l’elecció d’un producte, però una mica d’enamorament sí que hi és.

En els productes d’ús quotidià, de primera necessitat, podríem dir que es crea una relació especial. Ens hi hem acostumat, ens agraden, encaixen en el nostre pressupost, ens acompanyen sense estridències ni sorpreses. Però hi va haver una ‘primera vegada’ en la que vam exercir la nostra llibertat d’elecció i els vam triar. Potser va ser el preu, o l’aspecte, o ens vam deixar aconsellar per algú de la nostra confiança (ara en diríem ‘influencer’). O tot plegat. Després, si van satisfer les nostres expectatives, ja els vam incorporar a la nostra quotidianitat.

Sovint, però, hem de decidir alguna cosa més especial. Potser un producte gourmet per a una celebració, potser un dispositiu tecnològic o una peça de roba per a practicar la nostra afició preferida. Aleshores el preu deixa de ser decisiu i ens sedueix l’aspecte, la presentació, la reputació. En una paraula: la marca. A voltes en deixem endur per marques de prestigi, d’altres desitgem ser diferents i tastar quelcom de més exclusiu, no per car, sinó per ser encara desconegut per la majoria. Un vi d’una zona emergent, un formatge amb una etiqueta atractiva… L’etiqueta, l’embalatge, la presentació: vet aquí el veritable ‘cupido’ entre desconeguts (consumidor i producte). Comprem l’aliment o la beguda però també l’objecte. Aquella etiqueta és una promesa de plaer, l’embalatge ens anuncia que al seu interior hi ha una cosa feta amb cura, amb il·lusió, amb professionalitat. És per això que els productors ens ho han volgut presentar com es mereix. Quan ho consumim a casa ja estem predisposats a què ens agradi. És clar que si després no respon a les expectatives no el tornarem a comprar, però l’oportunitat ja l’ha tinguda… gràcies al disseny de l’embalatge.

Carles Terès

El Corredor Madriterrani

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2017)

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

La recepta de Ceausescu

(Publicada a La Comarca el 3 de febrer del 2017)

Entre les moltes solucions per a la despoblació de la província de Terol amb les que s’ha especulat des de l’administració, poques tan desafortunades com la que l’any 1955 va aprovar el ple del Consell Econòmic Sindical i que l’any següent es va presentar al cap de l’Estat, el general Franco. Aquella “revolucionària” proposta preveia la desaparició de 107 nuclis de població i la deportació dels seus habitants a altres municipis més poblats o millor comunicats. La iniciativa, en perfecta sintonia amb la política que unes dècades després aplicarà, centuplicada, Ceaucescu a Romania, impactava sobre tot a les terres altes de la província. Al Baix Aragó i al Matarranya només hi figura un poble afectat, Lledó, que es volia desallotjar per transvasar els seus 417 residents a Queretes.

La proposta figura en el Pla Terol, que aspirava a desenvolupar la província per detindre la despoblació, que llavors començava a ser preocupant. El Consell Econòmic Sindical, un organisme presidit pel governador civil, Marcos Peña Royo, va decidir “l’aplicació total” de les tres fases del pla “concentracionista”, que eliminava un centenar de pobles amb menys de 500 habitants per, segons deia, garantir que els nuclis restants tingueren suficient població per assegurar-se la prestació del serveis bàsics. La ponència que recull aquell pla draconià per desplaçar a més de 30.000 persones afegeix que els pobles “amb cens molt reduït i ubicació suïcida” havien d’estar “assolats per estalviar-los una agonia perllongada” i els seus veïns, transvasats.

L’avortat Pla Terol de 1955-56 aplicava una recepta salvatge per afrontar la despoblació. Afortunadament, algú amb més enteniments que els dirigents provincials va arraconar aquell document al fons d’un caixó. Però, com es pot veure, la deportació dels habitants del medi rural per criteris economicistes ha tingut i té partidaris, alguns molt a prop de natres.

 Lluís Rajadell

La fruita canvie

(Publicada a La Comarca el 23 de desembre del 2016)

Vinyes i bodegues de vi a Rubielos de Mora, a prop de mil metres d’altura sobre el nivell del mar; plantacions comercials de mançaneres a Villarquemado, un dels llocs més freds de la província, en general ja molt freda; projectes per plantar ametllers a les terres altes de Terol; i estudis per reintroduir, amb visió comercial, les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí, que estan a punt de desaparèixer.

Iniciatives agrícoles que fa uns pocs anys ens hagueren paregut al·lucinants avui es plantegen seriosament i amb possibilitats d’èxit. En el cas de les mançaneres de Villarquemado –50 hectàrees plantades amb voluntat d’arribar a 100– i de les vinyes de Rubielos són, més que projectes, exitoses realitats. Es tracta de dos llocs on va haver-hi vinyes i mançaneres però mai amb projecció ‘industrial’. Per a casa i prou. La recuperació de les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí ja va molt avançada i alguns agricultors s’han interessat per participar-hi. Se n’han trobat 59 classes. La darrera iniciativa ‘al·lucinant’ és la de plantar ametllers al sud de la província, on les gelades han estat fins ara un obstacle insalvable per a un cultiu molt sensible al fred. Pero la DGA i les cooperatives Cereales Teruel i Frutos Secos Alcañiz estan convençudes que les varietats de floració tardana podran salvar esta, fins ara, frontera inexpugnable.

Vinyes, plantacions de fruita i ametllers que, durant segles, han estat patrimoni del Baix Aragó històric, s’escampen per les terres més fredes de la província, que és com dir del país. O estes espècies vegetals han canviat molt en els darrers anys a força d’investigació, selecció i experimentació, que podrie ser, o ha canviat el clima de la ‘Sibèria espanyola’, una alternativa que seria molt més inquietant.

Lluís Rajadell

Concursos

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès