Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius

Lo monstre elèctric de la Calcinera

(Publicat a La Comarca el 4 de juny del 2021)

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Pel que fa a la Codonyera han triat unes planes de tossal per damunt dels sis-cents metres on també hi ha parcel·les que sempre s’han cultivat. Finques de poc profit i poc gaureit, per estar damunt de les roques que formen l’altiplà. Així que a mi m’ha tocat un animalot de fer electricitat a menys de cinquanta metres de la meua «Plana de la Calcinera», justet damunt de la caseta de pedra seca que hi va fer l’Oncle els anys cinquanta, i del forn de fer calcina que ja està assolsit. Una propietat on l’únic que val de tot junt és el paisatge que l’envolta: pins, romers, espígol, coscolls… i els animalets que fins ara vivien tranquils per aquells barrancs solitaris. Ja vorem com li va a l’apicultor de Castelló que fica les caixes d’abelles per aquella plana, i al voltors (‘buitres’) dels Ports que volen de tant en tant pel Guadalop buscant menjar. Ja vorem.

Tomàs Bosque

Imaginació llauradora

(Publicat a La Comarca el 7 de maig del 2021)

La ment del llaurador no s’associe habitualment amb la imaginació, una qualitat que es considera més pròpia de poetes, artistes, pensadors o filòsofs. Apegada com està a la terra i al treball físic més exigent, es pot pensar que no te tendència ni capacitat per a l’abstracció. Una presumpció molt equivocada.

Recordo quan, amb un llaurador amic de la família, vaig anar a vore, mig d’amagat, una finca de pinar que volie comprar per desermar-la. Buscave opinions abans de proposar un preu al propietari. Allí no hi havie més que erms, bancals poblats de pins, carrascots i romers, màrgens foradats per portells, golerons i herba. Jo no hi veia altra cosa, però aquell home hi veie plantacions d’ametllers florits i ben arrenglerats, vinyes a punt de veremar o rengleres ufanoses d’oliveres. Al seu cap, arrabassave la malea, arrencave pins i carrasques, anivellave les parades, tapave els golerons i tornave els màrgins.

Podie vore los ametllers florits i la terra despullada i ben llaurada. Però jo no aconseguia vore més enllà dels pins, la malea i les roques volanderes.

No ere un caprici ni un luxe poètic. La seua capacitat d’abstracció tenie una aplicació molt pràctica: determinar el valor i el preu que estave disposat a pagar per una terra erma, una finca abandonada i per un pinar jove.

Mentalment, després de fer los arrencadissos, traduïe aquell erm en peus de vinya, ametllers o oliveres. Podie mesurar amb precisió matemàtica les càrregues de verema o els dobles d’olives i ametlles que aquella terra salvatge i improductiva produirie una vegada estiguere domada, al cap de quatre o cinc anys, no més. A tants duros per doble o per càrrega, en tants anys la finca estarie pagada. Valie o no valie la pena comprar-la?

Els llauradors transformen pinars espessos, plens de roquissals i barrancs en bancals aplanats de sembradura, ametllers, vinya o oliveres. Només amb la seua imaginació portentosa d’homes de camp.

Lluís Rajadell – Viles i gents

Qui va plantar les oliveres mil·lenàries?

(Publicat a La Comarca el 16 d’abril del 2021)

Si haurem escrit voltes de les oliveres en los çaguers quaranta anys… i mai s’esgota el tema. Perquè les tenim sempre davant dels ulls, com si les necessitàrem per seguir vivint i recordar el que hem estat com a poble i el que voldríem seguir essent. Tant és així que, si el Baix Aragó Històric fore una entitat política rellevant, i no l’actual escampà en comarquetes que només poden gestionar pressupostos menors, i sense capacitat per prendre decisions polítiques d’ensúndia; si el BAH fore de veritat l’entitat política que li pertoca per raons geogràfiques i històriques, al seu escut segur que hi portaria la imatge d’una olivera centenària, sobre el fons de les serres de Beseit a l’Anglesola.

Fins als anys seixanta del segle passat, després de les gelades del 1956, tot el territori seguia farçit d’oliveres centenàries. Però l’arribada dels tractors i els canvis produïts en la manera de treballar el camp, se’n van endur per davant moltes velles oliveres. Però encara en queden amanta a la part més estreta dels termes, que es podrien reviscolar per seguir collint bones olives i bon oli, i així ajudar a que els pobles menuts tórnon a tindre vida i futur.

De moment, en tot lo BAH lo projecte més notable de conservació del vell olivar és el que s’està desenvolupant a Oliete per la gent «d’Apadrina un Olivo». Projecte ben interessant que s’hauria que replicar en tots los pobles pareguts a Oliete, on tenen moltes jobades d’olivar vell que ja no es treballa.

D’altra banda, ja tenim ganes de llegir el Catàleg d’Oliveres Mil·lenàries i Centenàries que han posat en marxa la Comarca i el Grup local Baix Aragó-Matarranya. A veure que mos conten Fernando Zorrilla i els seus companys, perquè si és segur que al Matarranya i Mesquí han trobat oliveres de mil anys… a vore com ho fem, sabent que la repoblació cristiana de tot lo BAH començaria cap a finals dels segle XII. Fa uns 800 anys.

Tomàs Bosque

Volem els nostres trens! (2)

(Publicat a La Comarca el 5 de febrer del 2021)

Per parlar del tema d’avui, ham de viatjar quatre generacions per enrere de la meua, concretament a una de les germanes del meu tataraiaio Tomàs «lo Coco». La protagonista és Josepa Tomàs Giner, nascuda a Nonasp a meitat segle XIX.

Sent molt jove se’n va anar a treballar a Barcelona. Com per Nonasp encara no passave el tren, lo viatge el va fer combinant l’anar a peu i a cavall de l’animal, passant les nits a diferents fondes que hi havien pel camí. Costave tres dies, de sol a sol, fer lo trajecte Nonasp-Barcelona.

Al llarg dels anys va tornar al poble dos o tres voltes, i l’última d’elles se va «despedir» de tota la família, dient-los que es començave a fer gran, ere molt pesat fer a peu lo viatge d’anada i tornada, i que, per tant, ja no vindrie més. L’any 1893, se va inaugurar la línia ferroviària que connecte Nonasp en Barcelona, i gràcies a això, va poder tornar en tren a Nonasp altres voltes.

La història d’esta dona (que podrie ser la de qualsevol altra persona), és un exemple de que, des de que el món és món, les persones han tingut la necessitat de bellugar-se per diferents motius. Ara més que mai, el futur del món rural depèn de les comunicacions. Afavorir la mobilitat fa que la gent que viu o treballe fora pugo tornar al seu poble sempre que vulgo (per no parlar del turisme!), i això es traduïx en un atractiu, perquè més gent signifique més vida, i per tant, un major increment de l’economia local.

Ja sabem que avui en dia, pràcticament tothom té cotxe, però els trens són un dret fonamental que tenim per tal de garantir la vertebració del territori. Lo passat 14 de gener vam recuperar les dos freqüències ferroviàries que mos connecten en Saragossa, i això està molt bé, però encara falten les dos que mos connecten en Catalunya, i que també són molt necessàries.

Volem que tórnon a parar a Nonasp los mateixos trens que paraven «antes» de la pandèmia. Los trens són nostres i no mos podem conformar, perquè no recuperar los que falten és dixar morir una mica més lo nostre poble. Ho tornaré a dir totes les voltes que convingo: Volem los nostres trens!

Estela Rius

Ametllers de Califòrnia

(Publicat a La Comarca el 31 de febrer del 2021)

Califòrnia és un mar d’ametllers. Ere d’esperar per la creixent presència de les ametlles californianes als supermercats i tendes espanyoles i per la seua influència clau en el preu internacional d’este fruit sec, decissiu per a l’agricultura del Baix Aragó i el Matarranya. Però els inabastables bancals on es produeix l’aclaparadora oferta d’ametlles californianes no ixen a cap serie de televisió, pel·lícula, reportatge ni documental.

Una serie de televisió, ‘Goliath’, està ambientada, precisament, en les extenses plantacions d’ametllers de Califòrnia, que, per fi, apareixen als gran mitjans de comunicació de masses. Encara que moltes pel·lícules i series estan rodades a Califòrnia, l’única referència del paisatge que transmeten és la d’un desert inhòspit on, de vegades, els malfactors van a enterrar els cadàvers dels seus esgarrifosos crims. Cactus, sorra, calor i extensions buides de tota vegetació son les úniques referències del paisatge californià que arriben a l’espectador.

Però era de sospitar que hi havia alguna cosa més fora de les grans ciutats costeres i del sufocant desert per enterrar cadàvers que ens mostraven el cine i la tele. ‘Goliath’, una bona serie per altra banda, discurreix entre enormes extensiones d’ametllers perfectament esporgats, arrenglerats i regats per goteig. Segons conta un dels personatges, a l’estat de Los Ángeles n’hi ha finques de 80.000 hectàrees plantades d’ametllers. O és una mala traducció de les mesures nordamericanes o els ametllerals ocupen superfícies inmenses que fins ara ningú havia mostrat en pantalla. I això que la indústria californiana de cine i televisió és la més potent i influent del món. Una realitat rural que, com passa aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, els grans mitjans de comunicació no mostren al gran públic. La ruralitat, aquí i allí, ignorada per la societat urbana dominant.

Lluís Rajadell 

Un banc per a una comarca

(Publicat a  La Comarca 11 desembre 2020)

La xarxa d’oficines bancàries va minvant al Matarranya a mida que minva la població i a mida que les entitats financeres desapareixen per fusió o absorció. També es tanquen sucursals per procurar la màxima rendibilitat d’un negoci que també camina cap a la digitalització.
Però el costum de guardar els estalvis en bancs i caixes és una pràctica relativament nova al medi rural, on, fa menys d’un segle enrera, els pocs diners que les famílies aconseguien es guardaven ben amagats a casa —sí, de vegades, davall del madalap—. I quan es necessitaven diners emparats s’acudia als prestamistes locals, mai a entitats bancàries, que eren cosa de negocis i empreses no de llauradors.

La mínima presència bancària de la primera meitat del segle passat queda reflectida en la relació de les oficines de banca del 21 de novembre de 1941 a Terol que figura a la Causa General. A la província n’hi havia llavors vuit bancs implantats amb un total de 20 sucursals. Només n’hi havia un banc al Matarranya, el Banco Hispano Colonial, que tenia la seu a Vall-de-roures. També hi figura una “delegació” de la mateixa entitat a Calaceit, encara que “sense personalitat independent”. El Banco Hispano Colonial havia absorbit al Banco de Reus i, als anys cinquanta del segle XX, seria absorbit també pel Banco Central, ara Banco Santander. La seua oficina estava al carrer Pla. I encara segueix per allí.

Dins del Baix Aragó històric, també tenien sucursals bancaries l’any 1941, Alcanyís, Albalate del Arzobispo, Alcorisa, Calanda, Híjar i La Puebla de Híjar.
Per donar una referència actual, la Caixa Rural de Terol, l’entitat financera amb més presència a la província, obri 10 oficines a diari en la comarca del Matarranya, tantes com n’hi havia en tot el Baix Aragó històric fa 80 anys.

Lluis Rajadell

L’Helicòpter Money de la DPT

(Publicat a La Comarca 27 novembre 2020)

La imatge exagerada d’un helicòpter tirant diners enmig d’una crisi brutal, perquè la gent més desfavorida, pugue gastar-se’ls com vullgue i així augmentar la demanda i reviscolar l’economia, fa referència a determinats aspectes de les polítiques liberals que defensava, el segle passat, l’economista i premi Nobel Milton Friedman, del que eren entusiastes seguidor Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Repartir diners a punyats sobre els que més pateixen les crisis cícliques del capitalisme i així eixir de les depressions i, de pas, ficar a les butxaques de la gent més pobra prou metàl·lic, el justet, per afogar qualquer temptació de les masses descontentes, de promoure canvis radicals o revolucions.

L’Helicòpter Money no deixa de ser una caricatura, però lo cert és que, si parlem de Renda Bàsica Universal, de la fotrallà de diners que el Banc Central Europeu abocarà gratis pròximament per tota l’Europa Comunitària; de les muntonades que també aboquen, per suportar la pandèmia, alguns països europeus sobre la gent i les empreses, i els que hauria hagut d’abocar, i no ho ha fet, el Govern de P. Sánchez… totes estes operacions de donar diners gratis els governs, venen a ser variants de l’Helicòpter Money. Com també ho és lo que ferà ací a casa nostra la Diputació Provincial, vertader banc central del territori. Una operació ben grossa, abocant per damunt dels pobles despoblats, 31.000.000 euros totalment regalats.

Per lo tant i fent-lo bé, la DPT hauria d’agafar els vint-i-cinc feixos de bitllets que pensen enviar als ajuntaments -25 milions d’euros-, dividir-los pels 134.000 habitants que deu tindre ara la província, i en los mateixos llistats bancaris que mos cobre implacable i sense mirament los impostos, en un vist i no vist, ingressar a cada habitant els 186 euros que li pertoquen. Eixa sí que serie una operació bona per afavorir directament les persones que han patit i encara pateixen en carn viva, la pandèmia. Lo millor regal que podríem tindre pel Nadal d’enguany.

Tomàs Bosque

Cent anys de comerç

(Publicat a La Comarca 30 octubre 2020)

La Caixa Rural de Terol celebra enguany el centenari de la seua fundació i, entre d’altres activitats per a celebrar-ho, va retre a la seua assemblea general ordinària del passat 20 d’octubre un homenatge a totes les empreses centenàries de la província. N’hi van eixir 15. N’hi ha per Terol, pel Baix Aragó i per les conques mineres. Però també n’hi ha una a la comarca del Matarranya, la ‘Ferreteria Falgàs’ de Vall-de-roures.

En la documentació que va facilitar la Caixa Rural, s’explica de la casa Falgàs: «Fundada en 1868. Comerç a Vall-de-roures. En l’actualitat és gestionada per Almacenes Bersegura S. L. després de quatre generacions de la família Falgàs».

Per la «molt més que ferreteria» Falgàs han passat la major part dels veïns de Vall-de-roures durant els darrers cent anys, però també bona part dels veïns de tota la comarca del Matarranya. A la tenda-magatzem que esta empresa tenia ben prop del Pont de Pedra que travessa el riu Matarranya els clients hi trobaven quasi tot el que necessitaven llevat d’alimentació i tèxtil. Entrar a aquella tenda baixant els esglaons de la porta principal era entrar en una mena de cova de les meravelles d’on penjaven les mercaderies del sostre i on, entre lleixes, mostradors i passadissos, es podia trobar tot o quasi tot el que el client necessitava. I, si no ho trobava, li ho demanaven per a la pròxima visita.

I ara, a per altres cent.

Lluís Rajadell

Qui pagarà el compte

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’abril del 2020)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia