L’estigma de la pagesia

(Publicat a La Comarca el 26 de maig del 2023)

Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum. .

Líders camperols que s’enfronten a una multinacional que vol fer un gran projecte en terres; que denuncien els problemes ecològics d’un determinat indret. Pagesos que es veuen, sense desitjar-ho, enmig d’un conflicte armat i que han de deixar les seves terres, que queden sense cultivar. Una situació que ens podria semblar a la dels masovers que es van trobar entre la Guàrdia civil i els maquis en aquestes contrades allà cap els anys 50.

Encara segueix l’estigma que la pagesia, com si fossin humans de segona classe, com persones que no passa res si moren, tot i que, en molts indrets del món, són els que produeixen el menjar que manté a les societats. Em ve al cap la distinció social que es feia al territori quan es moria un masover. Em ve al cap la frase que en alguna ocasió es deia als pobles quan tocaven les campanes a morts: «Qui s’ha mort?» «Ningú, un masover». Un senyal del poc reconeixement que rebien. És la mateixa poca importància que se’ls dona a les notícies quan mor un camperol, tot i ser imprescindibles per mantenir les societats d’arreu del món.

Vicent Pallarès

Novel.la amb fonaament

(Publicat a La Comarca el 21 d’abril del 2023)

El professor de la Universitat de València Lluís del Romero va acabar l’any 2020 un extens inventari dels molins d’oli i de farina, de les fàbriques de llum, dels batans i d’altres indústries abandonades de la província de Terol que va publicar en el llibre En busca de la Ferté. És, a més, un investigador de llarga trajectòria del problema del despoblament dels pobles de Terol. Mitjançant l’associació Recartografías, ha posat en marxa al Mas Blanco, que pertany al municipi de San Agustín, un centre d’investigació i divulgació al voltant de l’emigració i l’abandonament del món rural.

Tota aquesta extensa experiència i coneixement de la història i la geografia provincials li han servit per a fer distintes publicacions, com la referida En busca de la Ferté, i ara també per a construir amb bons fonaments la novel·la Donnafugata, on, a partir de la troballa d’uns antics quaderns, l’autor repassa episodis centrals de la història contemporània de la província de Terol, com el carlisme, la II República, la Guerra Civil, les col·lectivitats i el maquis. El periple de les protagonistes —totes són dones— passa també pel Matarranya i, en concret, per Beseit, Calaceit i Vall-de-roures, on dedica una atenció especial a les fàbriques de paper que, entre el segle XVIII i el XX, van constituir un insòlit focus de producció industrial.

I, a més d’escriure literatura amb una sòlida base documental i una extensa investigació sobre el terreny, fa parlar els personatges que es mouen pel Matarranya en el català propi del territori. D’agrair.

Lluís Rajadell. 

Ombres a la Terra del Sol

(Publicat a La Comarca el 24 de febrer del 2023)

És molt fàcil dir que Àfrica és lliure pel simple fet que té eleccions. És molt fàcil pensar que, des que els Europeus los vam deixar desvalguts i sense recursos, allà pels anys seixanta, tenen la tan volguda llibertat. És eternament fàcil pensar que un país és independent només per tindre un himne, una bandera, i un home que es fa cridar president. Però no mos enganyem: África segueix estant tan sotmesa com lo dia que David Livingstone va posar lo seu peu a Sudàfrica.

Quan los romans s’expandien, intentaven portar la seva cultura per tot l’imperi, gràcies a lo qual van crear una complexa sèrie de calçades, ports i aqüeductes, que van desenvolupar tot lo centre i sud d’Europa quasi a la volta que Roma. Dos mil anys després, quan los europeus van voler ficar lo cul i los nassos a la terreta que hi ha a la «part de baix» del Mediterrani, van fer-hi totalment lo contrari. Les colònies eren llocs on llençar la merda que sobrave al continent, i robar les poques coses que encara hi tenien una mica de valor. No importava si a la gent de Nigèria, Angola o Moçambic els hi pareixia bé, ells no estaven a cap parlament.

Quasi cent anys després, eixos països van aconseguir fotre fora als polítics europeus però, realment estem natres fora d’Àfrica? Les fàbriques, mines i altres mitjans de producció van seguir estant en mans europees després de la independència, i la majoria encara ho estan avui en dia. Això vol dir que cada televisió, ordenador, telèfon o cotxe d’una marca europea, americana o xinesa implique indirectament la perpetuació d’eixes ombres del segle passat. L’única manera de resoldre lo problema consistiria en deixar de comprar tots los devices sense los que ningú pot viure avui.

Com ja he dit, és molt fàcil pensar que un país és lliure perquè no hi ha polítics colonials dirigint-lo. Però potser la part principal del colonialisme i la dependència és l’economia. I si una cosa es pot demostrar avui en dia, és que els diners arriben on ni les paraules ho poden fer.

Luismi Agud. Viles i gents

Renovables a l’Aragó i Catalunya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de febrer del 2021)

És ben cert que a l’Aragó les energies renovables han pres una embranzida força important. Només unes quantes dades per veure el pes d’aquestes energies a l’Aragó: el 80 % del total de l’energia que es produeix és d’origen renovable i a Espanya només el 47 %; el 54 % és producte de les eòliques, mentre que a Espanya és el 23 %. La capacitat de les renovables és un 150 % del consum de tota la comunitat. El desenvolupament econòmic d’una regió o país estarà lligat  a la capacitat de producció energètica renovable, i per tant, amb costos més baixos. Puc entendre els grups que s’oposen per motius concrets en llocs especials, no entenc l’oposició generalitzada. No cal dir que el molins –parcs eòlics– s’han de col·locar on faci vent i respectant la normativa. En quant a les plaques solars les limitacions són un xic més discutibles. Si deixem la Franja enrere i ens passem a Catalunya, les renovables estan en una situació completament diferent: Catalunya està a la cua de la mitjana d’Europa i per tant d’Espanya. Només amb una dada en tindrem prou: tant sols del 6 al 8 % de l’energia que es consumeix a Catalunya prové de fonts renovables, una misèria. Les energies renovables han estat una de les reivindicacions més importants del moviment ecologista i els moviments verds, gairebé el seu nucli principal, i ja sabem la força dels moviments associatius en Catalunya. Els representants polítics, tal vegada per por a la pèrdua de vots, han fet la vista grossa i han mirat cap a un altre costat. La legislació estatal i el poder d’Endesa també han actuat com entrebancs al moment de prendre decisions respecte al com i on d’instal·lacions i projectes. El cas és que a Catalunya, amb l’excepció de la Plana de Vic i la Plana de Lleida, es poden posar molins a gairebé la resta del territori, incloent-t’hi mar endins. Si no hi ha una reacció contundent del Govern, molt de coratge i un canvi de paradigma dels grups ecologistes, la sobirania energètica de Catalunya esdevindrà una quimera. Mentre tant, Aragó té ben assegurat com a client el veí català. Pensi el lector que en un termini no massa llarg tots els cotxes hauran de ser elèctrics i s’ha d’abandonar el gas i totes les altres energies fòssils.

José Miguel Gràcia  

La trufa, una desconeguda

(Publicat a La Comarca el 20 de gener del 2023)

La província de Terol i, més concretament, les terres altes de la comarca de Gúdar-Javalambre, està vivint una autèntica febre trufera que, en pocs anys, ha transformat l»economia, la demografia, el turisme i la gastronomia comarcals. Sarrión, que s»ha guanyat el títol de capital de la trufa negra, experimenta un continu creixement poblacional de la mà d»un fong que alguns anomenen ja «el nou or negre». Les perspectives immediates són que el creixement de la producció i, per tant, dels seus efectes socioeconòmics, continuarà a curt termini per l»ampliació de les plantacions d»alzines truferes i pels nous regadius que entraran en servei en 2023.

La producció de trufes, estos petits i olorosos fongs negres associats a les arrels de determinats arbres, no és exclusiva de Sarrión i el seu voltant. Les terres de la major part de la província són aptes per a este cultiu, incloses les muntanyes del Matarranya. De fet, des de fa moltes dècades, hi ha als pobles de més altitud d»esta comarca experts dedicats a l»extracció de trufes per a la seua comercialització. La producció trufera és una vella coneguda als pobles matarranyencs més meridionals i propers als Ports de Beseit o de Morella.

El seu aprofitament culinari és, en canvi, una novetat i s»acostuma associar a la potent però jove oferta turística comarcal i a l»aprofitament que en fa dels recursos propis del territori. Potser que des dels fogons de l»hostaleria la trufa hagi passat a les cuines particulars, però no al contrari. Però, per què no hi ha receptes tradicionals als pobles trufers basades o al voltant d»este fong local amb tantes possibilitats culinàries? No es replegava per al consum domèstic, no es coneixia el seu potencial com ingredient alimentari o sempre ha estat massa car per a consumir-lo a les cases llauradores, incloses les productores? La trufa, una vella desconeguda.

Lluís Rajadell.

Entre la pertinença i la riquesa

(Publicat a La Comarca el 13 de gener del 2023)

L’any 1993, Samuel P. Huntington va escriure una polèmica investigació titulada «Lo xoc de civilitzacions?», on intentave predir com serie el món a la nova era que, després de la caiguda del mur alemany, s’obria. Segons ell, lo nou ordre mundial havie canviat totalment. Ara, los conflictes del segle XXI ja no serien per la col·lisió d’ideologies, com la guerra freda havie segut. Més aviat serien una col·lisió de diferents civilitzacions, que ell dividia en: occidental, eslava, confuciana, japonesa, islàmica, hindú, llatinoamericana i africana. És a dir, lo motor de les guerres actuals seria, segons ell, una diferència cultural i identitària.

Però potser convingue, trenta anys després, preguntar-nos si realment això s’està complint. La caiguda d’un parell de països no pareix ser suficient per canviar la forma en la que l’ésser humà entén lo conflicte. Crec que a totes les pugnes, des de lo Mesolític —quan probablement van aparèixer les primeres guerres— fins avui, les persones han lluitat per poques coses més que diners. Los Estats Units no atacà Iraq perquè foren musulmans, ni per defendre la democràcia, sinó perquè hi ha davall del desert quilolitres de petroli que una potència com los Estats Units necessite imprescindiblement i innegociable. Tampoc Bin Laden atacà Nova York perquè odiés als cristians, sinó perquè la intervenció americana no deixava als propis àrabs extraure petroli.

És molt romàntic pintar la guerra com un conflicte immens entre dos mons, dos cultures, dos civilitzacions que, segons autors com Herbert Feis, estan destinades a lluitar. Però no caiguem en l’error. La guerra mai és inevitable, i mai va d’identitats culturals, ni tan sols de democràcia. Darrere la metralla sempre hi ha negoci, darrere l’acer sempre hi ha or o, per què no, petroli.

Luismi Agud

Aspabil que corre el carril

(Publicat a La Comarca el 20 de desembre del 2022)

Este estiu vam saber que el Govern d’Espanya havie aprovat una ajuda en la qual, a partir de l’1 de setembre del 2022, se ficarien en funcionament uns abonaments gratuïts pa viatjar en tren entre dos destinacions concretes. L’única gestió pa accedir serie dipositar una fiança a l’inici, que es retornarie si es fee un determinat número de viatges. Esta ajuda (juntament en altres) naixie pa intentar fer front a una sèrie de problemàtiques que mos afecten com a societat, com són la inflació econòmica derivada de la guerra d’Ucraïna i els efectes del canvi climàtic.

Fa pocs dies vaig llegir una notícia a l’Heraldo de Aragón, que die que, a 27 de novembre de 2022, RENFE havie registrat més de 669.000 viatges en origen o destinació a alguna de les estacions d’Aragó, lo que supose un increment del 105% respecte a l’any 2021. Al conjunt del país s’havien fet 2,2 milions d’abonaments.

Com a usuària setmanal del tren, he pogut comprovar com, en lo cas del trajecte Nonasp-Barcelona (i viceversa), la majoria dels usuaris s’han fet l’abono. No és d’estranyar. Lo preu de cada bitllet (si tens lo Carnet Jove o el compres per internet) és de 15,50€. Estam parlant que si fas dos viatges a la setmana, t’aforres 124€/mes. Que a final d’any, contant a partir del setembre, són uns 500€.

És verdat que en algunes línies s’han produït reserves fantasma, aglomeracions o retards (això no és nou), que s’han de solucionar i no voler tapar en lo “bitllet gratuït”. Però pa tota la gent que necessitam desplaçar-mos i tenim lo tren com a mitjà de transport habitual, poder comptar en esta gratuïtat és de gran ajuda. I no sol això, segur que també és un al·licient pa molta gent que ha notat la pujada del preu de la gasolina i en més d’una ocasió canviarà lo cotxe pel tren.

Recentment ham sabut que els nous Pressupostos Generals de l’Estat han inclòs la pròrroga de la gratuïtat dels trens de mitja distància pa l’any 2023. Això és una molt bona notícia tenint en qüenta que les perspectives de reducció de la inflació no pareixen gaire bones. Haurem d’esperar lo dia que tot això milloro, però mentrestant la situació seguís malament, les mesures de caràcter social són la millor solució.

Estela Rius.

Del Paral·lel al Portal

(Publicat a La Comarca el 27 de maig del 2022)

Les conseqüències de la industrialització van encetar una estructura social moderna que es va traduir en diferents canvis significatius, com la reducció de la jornada laboral, que va donar pas a un augment del temps lliure per a la classe treballadora. Esta nova societat marcada pel capitalisme, va introduir una mentalitat social que considerave una necessitat el consum i l’entreteniment.

Si bé les classes benestants ja tenien els seus espais d’oci, el proletariat també va crear els seus propis. No obstant esta aparent democratització, Bourdieu assenyale que, dins de l’ordre cultural modern, els espais de consum cultural eren un element jerarquitzant que mantenie la diferenciació entre les classes socials.
A Barcelona, l’enderrocament de la muralla medieval i l’expulsió de les barraques de fira de la plaça de Catalunya, va fer que l’avinguda del Paral·lel, a partir de 1892, es poblés ràpidament d’espais destinats a l’espectacle. Durant el període d’entreguerres, que és considerat com l’època de major esplendor, va arribar a tindre el 73% del sol urbà destinat a usos escènics.

Dixant a part les altres cares de l’avinguda, lo Paral·lel de fa cent anys va ser una important font d’accés a la cultura i a l’oci pels treballadors. Espectacles de lo més variats, teatre, circ, cine, ball… i locals que sonaven fort, com el Folies Bergère, el Teatre Còmic, l’Espanyol, el Pompeya o el Moulin Rouge, entre d’altres, que articulaven un passeig atapeït per la multitud.

En una societat en què l’analfabetisme ere elevat, la millor manera de saber lo que passave ere a través de la música. La gent cantave, memoritzave i adaptave les lletres, que travessaven les parets dels teatres i cabarets per aixir al carrer. Les cançons eren dipositàries dels fets de la vida quotidiana. Narraven les aventures dels obrers, de les minyones i dels senyors, la política o altres aspectes que pesaven sobre el Paral·lel… «Baixant de la Font del Gat», «La Paula té unes mitges» o «Remena Nena», són exemples que parlen sols.

Los nois i noies del poble que estaven treballant a Barcelona també es van impregnar d’aquelles lletres populars. No és estrany que, algunes d’elles, se n’aixisquessen dels marges urbans i arribessen a la memòria local, viatjant en tren del Paral·lel al Portal.

Estela Rius.

Tercera classe, tercer món

(Publicat a La Comarca el 13 de maig del 2022)

Imaginem, per un segon, que lo món és un tren. La quantitat de persones que hi caben dependrà de la comoditat dels passatgers. Si tots viatgen amples i còmodes, a un vagó per persona, prompte estarà ple. Però si, pel contrari, fiquem a tot lo món apinyat, a cinquanta persones per vagó, hi cabrà moltíssima més gent.

Los europeus som molt còmodes, i volem viatjar a primera classe, lo qual implique que els altres habitants del món no tenen més remei que apinyar-se a la tercera; quasi sense comoditats i observant com natres mos recolzem a la nostra posició privilegiada.

Volem tindre aire condicionat a l’estiu, calefacció a l’hivern, i un cotxe per persona; tot ben barat. Oblidem que tot allò que malgastem, es converteix en una bala an algun racó del món. Oblidem que tots los residus que llencem es teletransporten, per art de la màgia, an algun lloc de la sabana africana, on ni els elefants ni els periodistes del National Geographic s’atreveixen a apropar-se: los primers per desconèixer què es allò, los segons per pretendre que tu també ho desconegues.

I és que potser, per pura solidaritat, hauríem de baixar una mica la comoditat del nostre vagó, i permetre que altres puguen créixer. Potser tinguem que deixar de ser els amos del món per a trobar la igualtat real. Potser haguem d’aguantar amb lo mateix mòbil, amb lo mateix cotxe, fins que es xafon, i no canviar per canviar. Potser, algun dia mos fem persones, i donem més importància a la humanitat que a la vanitat.

Luismi Agud

Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.