Del Paral·lel al Portal

(Publicat a La Comarca el 27 de maig del 2022)

Les conseqüències de la industrialització van encetar una estructura social moderna que es va traduir en diferents canvis significatius, com la reducció de la jornada laboral, que va donar pas a un augment del temps lliure per a la classe treballadora. Esta nova societat marcada pel capitalisme, va introduir una mentalitat social que considerave una necessitat el consum i l’entreteniment.

Si bé les classes benestants ja tenien els seus espais d’oci, el proletariat també va crear els seus propis. No obstant esta aparent democratització, Bourdieu assenyale que, dins de l’ordre cultural modern, els espais de consum cultural eren un element jerarquitzant que mantenie la diferenciació entre les classes socials.
A Barcelona, l’enderrocament de la muralla medieval i l’expulsió de les barraques de fira de la plaça de Catalunya, va fer que l’avinguda del Paral·lel, a partir de 1892, es poblés ràpidament d’espais destinats a l’espectacle. Durant el període d’entreguerres, que és considerat com l’època de major esplendor, va arribar a tindre el 73% del sol urbà destinat a usos escènics.

Dixant a part les altres cares de l’avinguda, lo Paral·lel de fa cent anys va ser una important font d’accés a la cultura i a l’oci pels treballadors. Espectacles de lo més variats, teatre, circ, cine, ball… i locals que sonaven fort, com el Folies Bergère, el Teatre Còmic, l’Espanyol, el Pompeya o el Moulin Rouge, entre d’altres, que articulaven un passeig atapeït per la multitud.

En una societat en què l’analfabetisme ere elevat, la millor manera de saber lo que passave ere a través de la música. La gent cantave, memoritzave i adaptave les lletres, que travessaven les parets dels teatres i cabarets per aixir al carrer. Les cançons eren dipositàries dels fets de la vida quotidiana. Narraven les aventures dels obrers, de les minyones i dels senyors, la política o altres aspectes que pesaven sobre el Paral·lel… «Baixant de la Font del Gat», «La Paula té unes mitges» o «Remena Nena», són exemples que parlen sols.

Los nois i noies del poble que estaven treballant a Barcelona també es van impregnar d’aquelles lletres populars. No és estrany que, algunes d’elles, se n’aixisquessen dels marges urbans i arribessen a la memòria local, viatjant en tren del Paral·lel al Portal.

Estela Rius.

Tercera classe, tercer món

(Publicat a La Comarca el 13 de maig del 2022)

Imaginem, per un segon, que lo món és un tren. La quantitat de persones que hi caben dependrà de la comoditat dels passatgers. Si tots viatgen amples i còmodes, a un vagó per persona, prompte estarà ple. Però si, pel contrari, fiquem a tot lo món apinyat, a cinquanta persones per vagó, hi cabrà moltíssima més gent.

Los europeus som molt còmodes, i volem viatjar a primera classe, lo qual implique que els altres habitants del món no tenen més remei que apinyar-se a la tercera; quasi sense comoditats i observant com natres mos recolzem a la nostra posició privilegiada.

Volem tindre aire condicionat a l’estiu, calefacció a l’hivern, i un cotxe per persona; tot ben barat. Oblidem que tot allò que malgastem, es converteix en una bala an algun racó del món. Oblidem que tots los residus que llencem es teletransporten, per art de la màgia, an algun lloc de la sabana africana, on ni els elefants ni els periodistes del National Geographic s’atreveixen a apropar-se: los primers per desconèixer què es allò, los segons per pretendre que tu també ho desconegues.

I és que potser, per pura solidaritat, hauríem de baixar una mica la comoditat del nostre vagó, i permetre que altres puguen créixer. Potser tinguem que deixar de ser els amos del món per a trobar la igualtat real. Potser haguem d’aguantar amb lo mateix mòbil, amb lo mateix cotxe, fins que es xafon, i no canviar per canviar. Potser, algun dia mos fem persones, i donem més importància a la humanitat que a la vanitat.

Luismi Agud

Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Tempestat d’arena, tempestat de neu

(Publicat a La Comarca el 18 de febrer de 2022)

Com ja tots sabeu, últimament los senyors de la corbata negra estan jugant als escacs a un tauler que coneixen bé: Ucraïna.

Esta antiga república soviètica, serveix de connector entre Europa i Rússia, i per tant és una posició estratègica per a les dos entitats, que fan lo possible per clavar-hi els nassos i, a poder ser, la butxaca. Però ara ve la pregunta del milió: hi haurà guerra a Ucraïna?

No és la primera vegada que Rússia els Estats Units s’oloren lo baf. Allà pel 1962, la «nació de la igualtat» va col·locar un arsenal de míssils a Cuba, apuntant directament a la «nació de la llibertat», qui ja havie col·locat prèviament míssils a Turquia, apuntant cap al nord. Encara que, inicialment, es va intentar mantindre-ho en secret, una filtració a la premsa va estendre lo pànic per tot lo món, que va retindre la respiració durant dos dies, mentre les constants amenaces no feen més que créixer. Finalment, los gossos que lladren van decidir no mossegar, i les dos nacions van pactar per retirar los míssils.

No obstant, poc després, una guerra civil va esclatar a l’altra part del món: Vietnam. Allí, les dos potències van intervindre per «assegurar els interessos de la nació», de manera que, sense barallar-se cara a cara, s’amostraven les dents davall les fulles tropicals de la selva. Un poc diferent (i posterior) serie lo cas d’Afganistan, on no hi han fulles, perquè és un desert ressec que aconseguirie ressecar inclús l’or negre que les dos potències buscaven davall l’arena.

Ara hem de preguntar-mos, què en podem traure, de les ensenyances de la història, per aplicar al present? Una guerra oberta entre les dos potències és, a dia d’avui, una aberració totalment improbable. Encara aixina, no hem de descartar la possibilitat que les dos nacions tórnon a mossegar-se; esta vegada buscant les canonades de gas que abasteixen Europa, i que travessen lo país per davall la terra nevada.

Luismi Agud

Un passeig per la Fira de Nonasp

(Publicat a La Comarca el 10 de desembre de 2021)

Fa temps, Pablo Ràfales «Hilario», va proposar als Amics de Nonasp organitzar conjuntament una fira, tenint també el suport de l’Associació de Dones Clara Campoamor, l’Ajuntament i la Comarca Baix Aragó-Casp.

Es tractave d’una bona idea, ja que Pablo (tercera generació d’herboristes i habitual a les fires) tenie clar com s’havie de fer. Lo dia triat per fer la I Fira d’Artesans de Nonasp va ser lo passat vint-i-set de novembre.

L’activitat va començar a les 10h del matí en una petita arruixada que va fer plegar a les més de cent «bolilleres» que hi havien a la Plaça Nova. A les 11h es va fer la inauguració oficial de la fira, comptant en los parlaments del president de l’Associació Amics de Nonasp, l’alcalde i el president de la Comarca.

Seguidament, la gent va començar el recorregut. A la mateixa Plaça de Missa, vam poder tastar deu classes de tapes, preparades pels bars i tendes del poble. Allí mateix també teníem cinc carpes de vins, alguns de Nonasp, com Pedra Volta i Taberner-Amado.

Baixant pel carrer Major i al Portal hi havien un bon grapat de paradetes artesanals, molt concorregudes, com la de les Herbes Aromàtiques Ràfales, Roc Ceràmica, etc. Allí mateix vam poder veure una mostra de l’extensa col·lecció de Legos de Carlos Fasi, i seguint lo recorregut, les espectaculars maquetes del tren de Jesús Susín i de Manolo Altés.

Al llarg del dia també es van poder visitar les instal·lacions de la Cooperativa; així com participar de les diferents activitats infantils programades. Lo Museu va estar obert tot lo dia, podent-se visitar de baldes totes les sales que el formen. Allí mateix, a les 12h i a les 19h, es va destil·lar i tastar aiguardent, perfecte per aguantar les baixes temperatures.

I és que parlant de fred, en va fer molt, però la gent d’esta terra és valenta i així ho van demostrar en la gran participació que va tindre la fira. Com a curiositat, us diré que es van vendre 270 tiquets per les tapes i més de 800 pel vi; pel Museu van passar 500 persones i per les maquetes unes 300.

Moltes gràcies a tota la gent de Nonasp que va participar, així com als visitants. Quan les coses es fan en ganes i il·lusió aixisen bé. Llarga vida a n’estes iniciatives!

Estela Rius 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de desembre del 2022)

A la frase “És l’economia, estúpid!” Bill Clinton va sintetitzar de manera provocadora un programa que l’any 1992 li va fer guanyar al republicà George Bush pare. La igualtat d’oportunitats de l’estat de dret, des d’un treball digne a les prestacions socials, se sustenten en l’economia, independentment del lloc de residència. Al medi rural resulta més difícil. D’ací les justes demandes dels seus habitants de bones carreteres, trens ràpids i freqüents, connexió wifi, ambulatoris…, com a les ciutats. O les iniciatives agòniques que impulsen alguns alcaldes i veïns a curt termini: ofertes de lloguers barats i treballs concrets per evitar tancar un forn o el bar i alhora l’escola durant tres o quatre anys. No són prou. Tampoc la mirada amable de la tele regional, presentant los encants del terreny a Menudo es mi pueblo o Esta es mi tierra, tant que alguns s’hi han instal·lat contents a Segunda oportunidad o Un lugar para quedarme, perquè al final predomina la visita turística com a Un lugar para orientarme. La sensació d’abandonament ha impulsat formacions electorals com Teruel existe, per ser escoltats on es fan les lleis, o plataformes com la dels “Paisajes de Teruel”, que reivindica viure a i de l’entorn davant l’especulació energètica. Mentres la gran Saragossa no para de créixer, l’Aragó buidat aguarda encara una oferta laboral als diferents sectors, ben repartida pel territori i promoguda per les administracions, que podrien incentivar la instal·lació d’indústries en pobles grans o ciutats mitjanes, adaptant la intenció dels “polos de desarrollo” dels anys 60-70 a la conjuntura del lliure mercat. Ara mateix són només una feliç casualitat l’aposta personal d’empreses com Freshly Cosmetics a Gandesa—centre logístic a on també van treballadors de la dreta de l’Algars—, Matarrania de Pena-roja de Tastavins o el taller de sastreria de la firma Toni Barceló de Massalió. Al govern autonòmic li pertocaria també crear places qualificades deslocalitzant algun organisme oficial o centre tecnològic. I, en fi, recordant lo panem et circenses dels romans, perquè l’economia no ho és tot, caldria afegir una bona oferta de cultura i oci.

María Dolores Gimeno

Casalicis de l’èxit

(Publicat a La Comarca el 22 d’octubre del 2021)

Les vores del riu Matarranya i del seu afluent el Pena estan esquitxades a Vall-de-roures d’una sèrie de grans casalicis assolats coneguts com la Fàbrica, la Fabriqueta, la Fàbrica de Fort i la Fàbrica Bonica. Els noms conserven la memòria d’un passat industrial paperer molt llunyà en un poble d’economia bàsicament agrícola i ramadera. Son edificis heretats de la florada industrial que es va estendre per Vall-de-roures i, sobre tot, Beseit el segle XVIII i que, aquí caigo aquí m’aixeco, va arribar viva fins a la segona meitat del segle XX. Pel camí va haver de renunciar a la producció paperera per adaptar-se a altres activitats més rendibles, com la fabricació de faixes, de cuir artificial o a la cria de pollastres.

A les darreries del segle XVIII i començaments del XIX el paper que eixia dels molins de Vall-de-roures i Beseit conqueria els mercats espanyols per la seua alta qualitat. Gloria Solache, tècnica del Departament d’Estampes i Dibuixos del Museu del Prado que acaba de confirmar que Goya va emprar paper de la fàbrica d’Isidro Gamundí a Vall-de-roures per escriure les seues cartes, explica que el millor paper del país es fabricava als voltants del canvi de segle a València, Catalunya i Terol -més concretament a la capçalera del Matarranya-. La seua penetració al mercat nacional era destacada, com queda patent per l’elecció del genial pintor aragonès d’este paper per a la seua correspondència i també per a compondre el seu Quadern C, una de les seues principals col·leccions de dibuixos.

Però l’època d’èxit va passar i de les antigues quatre fàbriques del costat del riu només en queden runes, llevat de la Fàbrica, en procés de rehabilitació com a hotel. El turisme és, avui per avui, una activitat econòmica que dona al Matarranya protagonisme nacional, com fa dos segles li va donar la fabricació de paper. Caldrà cuidar-lo per a que no acabe, també, reduït a una fornada de casalots en runes. Ha passat. Pot passar.

Lluís Rajadell

Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel el 28 d’agost del 2021)

        És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

 

Teulades negres

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de juliol del 2021)

Ha començat la carrera –molt lenta, però– d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic. Cap poble la nega, però millor que aixequin els molins a un altre lloc demanen els defensors del paisatge. També es dóna el cas que un bon nombre d’ajuntaments obren les mans per agafar els IBIS, taxes i substancioses almoines que les companyies elèctriques ofereixen. Tan de bo que aquest diners no vagin a despeses pressupostàries anyals i sí a inversions de futur. Alguna vegada he pensat que si els grans aerogeneradors els pintessin artistes graffiters podrien esdevenir atractius turístics. En quant a la fotovoltaica el futur es dibuixa fortament obert i prometedor. Qualsevol persona que disposi d’una casa amb teulada –i uns euros estalviats– pot instal·lar unes plaques fotovoltaiques i produir uns quilowatts/hora per l’autoconsum. Això sí, no espereu una gran rendibilitat, tal vegada en uns vuit anys recuperareu la inversió. Les coses podrien millorar si el excés diürn de quilowatts generats i abocats a la xarxa elèctrica els paguessin les companyies a un preu similar al que cobren, i no a ridículs cèntims per quilowatt. Algun països nòrdics fan un balanç entre consumits i generats i el client paga o cobra la diferència. Segur que amb aquest sistema les teulades començarien a pintar-se de negre per tot arreu. Potser que algun dia comenci la gran carrera, perquè el futur de l’energia elèctrica és al sol. Tant és així que les grans companyies generadores han començat a llogar terrenys de cultiu als pagesos pagant imports anyals superiors al rendiment agrícola. També trossos de camp es pintaran de negre. Si nos fos així el món es veuria abocat, malgrat el risc implícit, a l’energia nuclear. Malauradament els primers assajos de l’energia de fusió (Fusion for Energy) —no radiativa ni contaminant—  encara són a les beceroles.    

José Miguel Gràcia       

        

Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius