Descobrint Teruel

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de maig del 2016)

Avui farem un viatge pels temps passats. Retrocedirem a l’any 1967, per a mi època d’estudiant intern al Col·legi dels Escolapis d’Alcanyís. Època d’estudiar, de fer esport, d’escoltar música, Època del Batxiller, de la OJE (Organización Juvenil Española) i dels Beatles, entre moltes altres activitats i aficions.

Estes tres activitats principals enunciades van anar lligades per a que descobrís la nostra llunyana capital i que a partir de llavors, formés part del meus millors records inoblidables. Fou un cap de setmana a la sortida de l’hivern. D’Alcanyís, l’equip representant de la OJE en el que jo jugava a “baloncesto” i a “balonmano”, vam sortir amb autobús per arribar a Teruel ben entrada la tarde-nit. Passat l’“acueducto” vam accedir directament a la Fonda Utrillas. Teníem aires de campions. Vam sopar los “bocates” que mos havia preparat “la cocinera” del col·legit i allí va començar la festa.

Com si fos lo paradís i tot fos possible, en acabar de sopar vam anar a donar una volta pel “Teruel” nocturn i llavors misteriós. Teníem tretze anys però mos sentíem homes i, a més, ho volíem ser. En un no res vam fer cap a la Plaça del Torico. Realment a tots mos va sorprendre i vam entendre perquè l’anomenaven amb aquell diminutiu. D’aquí los meus records ja em col·loquen directament en un bar espaiós jugant al billar, cigarro a la boca. Un bar que s’anomenava, si mal no recordo, Juanito, situat en un dels carrers que donaven a la plaça. Este local tenie una flamant màquina de discos. Singles dels millors grups del moment. I com no, los nostres preferits los Beatles s’emportaven la “pauma” de ser escoltats.

L’hora de tornada, les dotze, va ser complida estrictament. I allà, a la fonda, reunits en un dels “quartos” –habitacions més allunyats del nostre tutor responsable va seguir l’aventura. Ara tocava jugar a les cartes fins a altes hores de la nit. Pel matí mos vam alçar al primer toc com si la concentració hagués estat efectiva. No sé les cares però l’anima estava repleta de felicitat. Tots recordàvem les bromes i rialles de la llarga nit. Ho vam guanyar tot, i això que alguns vam jugar un partit de cada especialitat. Tretze anys. “Imparables”.

Juan Luís Camps   

Método ciego

(Publicat a La Comarca el 27 de maig del 2016)

A la meua radera columna parlava d’aquell llunyà 1967, quan vam dixar Mont-roig per a establir-mos a Santa Coloma de Farners.
Gràcies a les veus que havie donat mon pare per Santa Coloma trobar faena per a mi no va ser difícil.

Resulte que en la meua època d’ensopiment i indefinició adolescents havia fet algunes pràctiques de mecanografia a Mont-roig amb una feixuga màquina que els pares havien llogat a Saragossa. I, a falta de professor, per a aprendre’n vaig seguir el “método ciego” -sense mirar al teclat i utilitzant tots los dits-, tal com s’explicave en un llibret que van comprar a la capital. Ells consideraven que un bon mecanògraf tindrie sempre obertes les portes del mercat laboral. I el temps els va donar la raó, perquè al poc d’arribar vaig entrar a treballar a l’oficina d’un transportista-“recader”. Encara que, més que d’oficinista el que vaig fer durant aquell període va ser anar d’aquí cap a allà repartint paquets i cobrint urgències i vacants. Recordo que a la primeria, sol al despatx, jove i inexpert com era, m’aterrave que sonare el telèfon. Però el que m’angoixave, pobret de mi, no ere tant la falta de costum, ja que a Mont-roig, a casa, n’havíem tengut, sinó més bé el pensar que si algú telefonave, amb aquell català tancat que parlaven no entendria res. I em figurava que fer repetir les coses als clients podrie comportar un greu demèrit per a mi.

Realment allò em va tindre niguitós una bona temporada. Fins que, a poc a poc vaig anar perdent la temor. I allí, a casa del “recader”, teclejant molt de tant en tant, em vaig guanyar les garrofes uns quants mesos, compaginant, a espentes i redolons, los estudis i el treball. Fins que l’any 1969, en vista que al jutjat necessitaven personal, com que estava fent pràctiques de mecanografia amb professor i havia guanyat en neteja i velocitat, hi vaig entrar a col·laborar com a “meritori”, és a dir, com a aprenent “gratis et amore”. I aquell va ser l’inici de la meua dedicació professional, una ocupació que haurie de durar quaranta-tres anys.

José Antonio Carrégalo

Volem saber els programes concrets

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte  21 de maig del 2013)

Hem començat ja una nova campanya electoral a Espanya i els partits polítics l’única cosa que estan manifestant, uns més que uns altres, és la incompetència i culpabilitat dels altres partits polítics de no haver pogut formar un govern, derivat dels resultats del 20 de desembre.  La meva temença es que seguiran gairebé fent el mateix fins el 26 de juny, la data de les noves eleccions. Per la qual cosa, modestament, em dirigeixo als partits polítics per  preguntar-lis: per què no deixeu d’una vegada per totes els retrets als altres i us dediqueu a explicar-nos els vostres programes concrets? Què en faríeu si estiguéssiu al govern, sols o en coalició? Com voleu reduir el dèficit públic, veritable problema de la nostra economia? Què penseu del què ens pot passar si puja el preu del petroli un 10, 20 ó 30 per cent, o si pugen els interessos o si el Banc Central Europeu ens tanca més o menys l’aixeta? Deixeu d’omplir-vos la boca dient que el problema més greu del país és l’atur, que ho és, i digueu-nos quines serien  les mesures concretes que implementaríeu per a reduir-lo si fóssiu govern. Com ho faríeu per transformar els treballs temporals i “escombraria”? El finançament   de les Comunitats Autònomes és un desgavell total que va augmentant dia rere dia –el desgavell vull dir–, per tant quins són els vostres plans per corregir les desigualtats, primer, i després augmentar les dotacions? És normal que durant la crisi, els Ajuntaments i les Comunitats Autònomes hagin reduït les seves despeses i l’Administració Central les hagi augmentat substancialment? Que en penseu fer del gran Madrid, km. cero, pol d’atracció cada cop més centralista?  Pujareu els impostos o els baixareu? Expliqueu-nos les conseqüències d’una actuació o de l’altra. Considereu que la sanitat, l’educació i els serveis socials no estan prou retallats encara? Volem veure als vostres programes xifres i no frases ressonants i buides de contingut. Ja us adoneu que Catalunya s’està desconnectant d’Espanya? Teniu ofertes concretes i democràtiques que hauríeu de presentar al poble de Catalunya, mitjançant el seu govern, la Generalitat? Penseu que actuant com  l’estruç el problema es solucionarà? O ja penseu que no té solució? Si no fos que aquesta columna ha de tenir unes dimensions reduïdes, podria omplir unes quantes pàgines amb desitjos o suggeriments que podríeu incorporar als vostres programes electorals. La ciutadania en general és més intel·ligent del que penseu.

José Miguel Gracia  

L’olivera

(Publicat a La Comarca el 20 de maig del 2016)

La segona meitat del segle passat va ser molt negra per a l’olivar del Matarranya, que van tocar fons en seu prestigi social. No parlo de la seua rendibilitat econòmica ni de la duresa del seu cultiu -en especial de la collita, a les gelors de l’hivern- ni de la tardança en entrar en producció respecte a altres cultius.

Parlo de la seua valoració entre la gent llauradora. Les oliveres, i contra més velles pitjor, eren un inconvenient, un molest obstacle per a cultivar vinyes, ametllers o presseguers. Els olivars més vells tenien, a més, el greu inconvenient d’una dificultosa, però inevitable, mecanització. A més, l’oli d’oliva no ere bo per a la salut -verídic-. Ere millor el de gira-sol, es deie. Si llavors no es van arrencar tots els olivars de la comarca va ser, principalment, perquè fer desaparèixer estos arbrots i, sobretot, les seues potents arrels costave una faenada. De la llenya d’olivera se’n traie ben poca cosa, per a pagar les despeses i res més. No compensave de cap manera la faenada que donave. Quasi que se l’emportaven per fer-te un favor. Però moltes oliveres, centenàries en molts casos i mil·lenàries en alguns, van resistir. Eren massa poderoses, quasi monstres, monstres molestos i inoportuns. Això sí, van acabar el segle arraconades als bancals mes estrets, als ribassos i les costes.

La valoració social ha donat un tomb al segle XXI. N’hi ha molts exemples. A Oliete s’ha posat en marxa un projecte per desermar velles oliveres abandonades, la Mancomunitat Taula del Sénia ha elaborat un monumental catàleg de les oliveres que tenen més de mil anys -algunes d’elles al Matarranya- i, la darrera, la directora Iciar Bollain acaba d’estrenar la pel·lícula ‘L’olivera’, una exaltació d’este arbre i de la cultura que l’envolta.

De ser un arbre maleït i menyspreat ha passat a ser una planta reverenciada. Massa tard.

Lluís Rajadell

La mà esquerra

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de maig del 2015)

Som éssers rituals. Tenim tendència a celebrar esdeveniments importants a les nostres vides amb cerimònies, que compartim amb lo nostre entorn. Ho fem —ho fan— des de la nostra arribada al món, que cada any recorda la festa d’aniversari. A continuació, los sagraments, durant molts segles, han anat indicant dins de la tradició cristiana les etapes vitals (comunió, casament, mort), que ara, en una societat més laica, conviuen amb celebracions alternatives com les bodes civils al jutjat o l’ajuntament o les cerimònies fúnebres de comiat, generant nous rituals sobre la base dels anteriors amb més o menys solemnitat i traça. Flors, colors de la roba, música, objectes i regals van associats a cada una, part d’una memòria heretada sense saber per què ni preguntar-ho, entre formes fixes i la seua normal evolució, i que, significativament, han adoptat característiques particulars dins de cada cultura, formant part dels costums comuns.

Lo compromís nupcial queda rubricat amb l’aliança de matrimoni, que als territoris catalanoparlants de l’antiua Corona d’Aragó, inclosa la Franja, sempre se l’han ficat al dit anular —dit que pren precisament lo seu nom per l’anell característic— de la mà esquerra. Això té un sentit evident i ben poètic per la connexió directa amb lo cor que batega, de manera que no és estrany que sigue un costum universal a tot Occident. Esta combinació de la lògica i la metàfora afectiva se trenca a Castella i terres de la seua influència històrica, on los esposos se la fiquen a la mà dreta; no calen raons sinó la simple prevalença del costum per continuar-lo. De totes maneres, diluït ara l’entorn local dins d’altres estímuls, en una cultura global mestissa i amnèsica, perduda la consciència i vivència de la tradició pròpia, se generen variacions particulars i cada u, independentment del lloc d’origen o de residència, se fica l’aliança a la mà a on li fa menys nosa o, si li en fa molta, pel motiu que sigue, ni se la fica. Al final, importa el fons més que la forma.

María Dolores Gimeno

La diputada contra les llengües

(Publicat a La Comarca el 13 de maig del 2016)

De polítiques oportunistes i contràries a les llengües antigues d’Aragó al PAR en hi ha unes quantes, però ninguna d’elles trote en cavall tant desbocat com la calandina Maria Herrero, diputada, doctora en psicopedagogia i alcaldessa frustrada, ara en hores baixes de prestigi polític entre la gent del poble si mirem les reculades del seu partit en les raderes eleccions.

La doctora, contradient el sentit comú i lo que diuen les Acadèmies, les enciclopèdies i tots els estudis científics sobre l’evolució de les llengües romàniques de la península Ibèrica, no admet que la formació del català al llarg dels raders 1200 anys es va produir al mateix temps a la Franja Aragonesa i al Principat. I que es parle, des de la Reconquesta, allí on hi van anar els repobladors procedents d’estos territoris. Per lo tant el nostre català, junt amb l’aragonès, són dos llengües patrimonials d’Aragó, que és tant com dir les dos llengües de sempre.

Però la diputada, ara que el català i l’aragonès ja tornen a estar dins de la Llei de Patrimoni Cultural, terne en l’obsessió d’aconseguir vots encara que sigue ofenent als aragonesos que tenim el català com a primera llengua, porte la seva confusió a l’extrem de no enterar-se que la xarlotada que van muntar en la LAPAO ja s’ha acabat. Ja hem rigut prou Sra. Herrero, ja hem rigut prou. La seva falsa vehemència i el seu aragonesisme de pega no peguen massa bé als nous temps que estem vivint en la política dins i fora d’Aragó. Encara que, tocant a la recuperació de la nostra llengua, també direm que no li ha anat tant malament en les seves proclames extremistes passades de rosca, perquè en 2004 a la Franja només se reconeixien parlants de català el 23 %, i en 2014 ja s’havie més que duplicat el nombre d’aragonesos que diuen parlar en català. Que estrany que el PAR, on hi ha militants i alcaldes normals que no s’amaguen de defensar l’ús i el nom de la nostra llengua, fagi al respecte una política tan falsa i miserable.

Tomàs Bosque

La matraca de Vall-de-roures

(Publicat a La Comarca el 6 de maig del 2016)

La Setmana Santa a Vall-de-roures del 2014 ha recuperat un dels elements tradicionals d’estes celebracions religioses: la matraca de la torre-campanar de l’església parroquial de la població.

Fa algunes dècades estava situada en una de les obertures de la torre, al costat de les campanes. En una fotografia que va ser publicada fa uns anys, apareixia el campaner de la vila, Antonio Segurana “Claret”, ja traspassat, tocant la matraca quan encara estava situada en una dels finestrals de la torre al costat de les campanes. Una corda des del terra donava l’impuls necessari per a la rotació de l’artefacte. Fa uns anys van donar a la parròquia una campana nova, el que va suposar haver de traure l’antiga matraca, ja en desús, per col·locar-la perquè no hi havia cap altra obertura lliure a la torre. A conseqüència del canvi d’ubicació i al pas del temps, la matraca va quedar molt afectada. Passats uns anys, l’ampliació de l’església parroquial, va permetre instal·lar un Centre d’Interpretació Religiosa a la part restaurada del temple. Això va possibilitar recuperar la matraca i exposar-la com un element més del patrimoni de la vila el 2014. Després d’un parell d’anys, la matraca ha tornat a pujar a la torre del temple parroquial per a substituir el so de les campanes durant la Setmana Santa de Vall-de-roures com ho feia antigament. De dijous a dissabte sant la matraca recupera ara el protagonisme perdut i anuncia l’inici dels actes religiosos gràcies a Repavalde.

La matraca consta d’un eix de fusta d’on surten quatre aspes en forma de creu que delimiten quatre espais, a cada espai tenim tres maces, també de fusta, que donen cops a la taula que formen les aspes en rotar l’eix. El moviment s’aconsegueix per mitjà d’una maneta metàl·lica que volta per l’impuls d’una corda que estira el o els campaners.

Ara la matraca de la torre del campanar s’uneix als altres elements singulars de la Setmana Santa a Vall-de-roures: els tabals, els bombos, les trompetes, les processons, els passos, les túniques, la creu processional… tot allò que fan una celebració diferent i que atrau cada vegada més visitants a la capital del Matarranya.

Carles Sancho Meix