Els premis “Guillem Nicolau” i “Arnal Cavero”

(Publicat al Diario de Teruel el 30 d’abril del 2016)

Per notícies que m’arriben sembla  que el Govern tornarà a convocar els premis literaris “Arnal Cavero” en aragonès, i “Guillem Nicolau” en català, suprimits per l’anterior Govern. Les notícies no precisen si serà un digne retorn a l’status quo ante, vull dir abans del govern PP-PAR, o sia: freqüència anual de convocatòria per a cada llengua, premi en efectiu i publicació de l’obra premiada, que pot versar sobre qualsevol gènere literari, i, per a l’aragonès obert a qualsevol autor, mentre que per al català obert només a autors aragonesos o relacionats amb el nostre país. Confiem que les bases seran aquestes o unes de molt semblants, i que no ens calga sentir allò de l’avara povertà degli Aragonesi –cito de memòria, que, com sabeu no sempre és fidel. El primer premi “Guillem Nicolau” fou convocat el 1986 per la Comissió Territorial de l’Aragó del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Uns anys més tard l’assumí el  Govern i creà en paral·lel l”Arnal Cavero” en aragonès. A empentes i rodolons s’han anat migmantenint. En ambdós casos calia batejar-los amb el nom d’algun gran escriptor de la respectiva llengua. La nòmina d’autors aragonesos en català no era especialment nodrida l’any 1986, els grans autors que ara hi ha, tot just començaven. Els de la Comissió abans citada devien haver llegit l’article Literatura en catalán en Aragón de la GEA, on es parlava de mosén Guillem Nicolau, rector de Maella, que tradujo al catalán comentándolas, las Heroídas de Ovidio. I ho encertaren perquè en Nicolau ha resultat ser un dels primers i interessants humanistes aragonesos. Per a l’aragonès, encara va ser més difícil de trobar grans escriptors per a donar nom al premi. N`hi havia dos però ja figuraven en  altres premis: al “Veremundo Méndez” i al “Ana Abarca de Bolea”. Finalment es trià “Arnal Cavero”, assagista que havia recollit molta literatura popular i fraseologia en aragonès. Juan Fernández de Heredia, el gran humanista traductor del grec i el llatí a l’aragonès, malauradament fou rebutjat, imagino, per considerar que el seu aragonès no era prou genuí.

Artur Quintana    

Anuncis

Músics del Matarranya

(Publicat el dissabte 23 d’abril del 2016)

La nostra comarca del Matarranya es troba perfectament situada delimitant l’Aragó de les comunitats veïnes de València i Catalunya. Algun cop he relacionat este enclavament amb la gran afició cap a la música dels seus habitants. I és que sabedors que les fronteres administratives actuals són generalment poc encertades, en cap cas es poden evitar les influències naturals dels pobles a banda i banda de les línees traçades des de fa temps.

I vet aquí que mos agraden tant les jotes i rondalles, potser més pròpies de l’Aragó, com també les bandes musicals a l’estil valència i també los grups musicals i corals molt propis de l’àrea catalana. La música com la cultura traspassa fronteres i en un temps de fàcils comunicacions les seues varietats es difonen sense dificultats, propiciant nous i entusiastes practicants.

Lo dissabte nou d’abril vam tenir una exquisida proba d’esta afició a Pena-roja de Tastavins. Tres bandes compostes bàsicament per veïns de tots los pobles del Matarranya mos van delectar tocant diferents peces de molt variats estils. La fotografia final de les tres bandes juntes, la de San Antón de Vall-de-roures, la Francisco Turull de Queretes i la de Peñarbés, amfitriona, que sumaven més de 130 músics, mos van omplir d’orgull i satisfacció. L’organització portada a terme entre los tècnics comarcals i l’Ajuntament de Pena-roja perfecta.

Una proba més que junts se poden fer moltes coses que serien impensables poder-les organitzar pobles menuts com los nostres. Més que la rivalitat i enveges entre pobles hem de buscar la cooperació i la col·laboració. Tots en traurem fruit. Estem allunyats dels centres culturals de les grans ciutats. La nostra lluita constant per la supervivència com a societat moderna fa necessària la potenciació d’actes col·lectius. Per això és tant important incentivar l’associacionisme a nivell comarcal i facilitar la participació en activitats culturals i esportives, especialment dels nostres joves, però també dels veïns en general. Això ha de ser un encàrrec clar als nostres polítics i una funció ineludible de les Comarques com administracions de proximitat. Com la nostra del Matarranya, que per molts anys sigui.

Juan Luís Camps

Empar Moliner crema unes pàgines de la Constitució

(Publicat el dissabte 16 d’abril del 2016)

Al programa “Els matins de TV3” de la televisió pública de Catalunya, l’escriptora, periodista, humorista i show woman, Empar Moliner va cremar unes pàgines de la Constitució Espanyola en el seu espai de crítica social i semi informatiu. Realment no era la constitució si no un atrezzo que la representava. Suposo que tothom s’haurà assabentat de la polseguera que ha aixecat i de la seva repercussió a les xarxes socials, amb crítiques en contra i a favor, més de les primeres. Jo no vull qualificar els fets, només aclariré el per què i el com d’allò que va fer, segons jo ho vaig entendre i segons ho ha explicat Empar Moliner posteriorment. No ho trobareu a TV3, perquè la cadena ho a tret del seu web. El lector decidirà si va ultrapassar o no els límits de la llibertat d’expressió. Els límits de la llibertat d’expressió són els mateixos en una televisió pública que en una privada? Empar Moliner, davant d’un bidó amb foc encès criticava la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava el decret de pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya. Arribat el moment va dir, més o menys, que si el Tribunal Constitucional en base a la Constitució impedia tenir llum elèctrica i escalfar-se als nens d’unes 850 famílies pobres de Catalunya, llavors cremava fulls de la Constitució per escalfar l’aigua de la dutxa dels nens pobres. Recomano al lector que pensi una mica al respecte. Qui crema realment l’esperit de la Constitució? Fins a on ha d’arribar la crítica social? Quin són els límits de la llibertat d’expressió envers la manca d’habitatge i la pobresa en general, i especialment la dels infants? Per què als EEUU es pot cremar la bandera i no passa res? Pensi el lector una mica. Que pesa més el per què de les coses o els símbols? De fet Empar Moliner s’ha disculpat, tot i que ha manifestat:  “Sóc una escriptora que diu el que vol”. “Tic el dret de la llibertat d’expressió, però a més, tinc el deure de denunciar que hi hagi nens que no es puguin dutxar amb aigua calenta”. Així mateix, ha dit que no pertanyia a la plantilla de TV3 i que lamentava els perjudicis que hagués pogut causar a la cadena.

José Miguel Gràcia

Aquell vint de juny

(Publicat a La Comarca el 15 d’abril del 2016)

M’haig passat tota la vida sospirant per esta menuda patria meua. Si fa o no fa la mateixa que volie abraçar i que va dibuixar tan magistralment Desideri Lombarte.

L’any que ve en farà cinquanta, i jo en comptava setze d’edat quan a mon pare, que havie aprovat unes oposicions funcionarials, li van adjudicar destí a un, aleshores desconegut, Santa Coloma de Farners, que vam haver de situar al mapa. Va ser per eixa raó que els pares van traspassar la tenda i la panaderia que regentaven a Mont-roig i ho van disposar tot per al trasllat.

Ere el vint de juny de 1967 quan, carregats los mobles, vaig muntar a la cabina del camió, a punt de partir cap a Santa Coloma ocupant el seient de l’ajudant. Tenia el cor encongit per sentiments contradictoris. Per un costat m’atreie el fet d’iniciar una nova vida, amb noves espectatives, en un lloc diferent. Pero, per un altre, m’afligie haver de dixar Mont-roig, amb totes les implicacions que tal circumstància comportave.

Em vaig adaptar prou bé a la vida en aquell poble. L’idioma, un cop superats els titubejos inicials, no va ser obstacle. I vaig fer amics de seguida. Pero no em podia traure Mont-roig del cap i no parava de cavil·lar sobre tot allò que tant m’estimava. I així va ser com, a poc a poc, la nostàlgia i la idealització provocades per la llunyania, van anar fent mella. En la distància tendia a magnificar-ho tot. Ere com una fal·lera. I me n’hi anava cada dos per tres, al poble. Fins i tot, molt a sovint, en autoestop.

Aquell vint de juny va representar un punt d’inflexió en la meua vida, un abans i un després determinants que encara no tinc superats. I haig de dir que, com a resultat, estos anys han transcorregut en un continu anar i vindre, enyorant-me de Mont-roig i delerant tornar-hi.

Vull pensar que tot açò respon a la dolça, pero intensa i constant, crida de la terra als seus fills absents.

José Antonio Carrégalo

Artur Quintana, nova Creu de Sant Jordi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’abril del 2016)

La Creu de Sant Jordi destaca entre els reconeixements que atorga anualment la Generalitat de Catalunya a personalitats i entitats pels seus mèrits o serveis cívics o culturals. Acaba de ser concedida a Artur Quintana i Font, filòleg format a les Universitats de Barcelona i Colònia, que ha exercit una llarga carrera professional a les ciutats alemanyes de Spira i Heidelberg. Bona part de les seues investigacions s’han centrat en la llengua i la cultura autòctones de la Franja aragonesa, des de la seua tesi doctoral sobre el parlar de la Codonyera. Entre les seues nombroses publicacions estan la mateixa tesi (2012); La nostra llengua. Gramàtica de llengua catalana (1984), única gramàtica publicada del català d’Aragó; les recopilacions col·lectives Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1995) i Bllat colrat! Literatura popular catalana del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça (1997); l’edició de l’Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) (2002); i l’antologia de poesia en català del Baix Aragó Roda la mola (2010). També ha estudiat l’aragonès i l’occità, i ha feit traduccions sobretot de l’alemany.

Coordina lo suplement literari Styli locus de la revista Temps de Franja i la col·lecció en català “Lo Trinquet” de l’IET, i és col·laborador d’esta columna i de la revista Turolenses. És president d’honor de l’Associació Cultural del Matarranya, president d’Iniciativa Cultural de la Franja i membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i pertany al Comité d’Honor del Rolde de Estudios Aragoneses, al Consello d’a Fabla Aragonesa i a l’Academia d’a Luenga Aragonesa. Lo premi, continuador dels de la Fundació Lluís Carulla i Lo Grifonet rebuts el 2015, reconeix esta trajectòria infatigable, entre Spira, la Barcelona natal i la Codonyera. Mos va la va contar fa uns anys a les esplèndides memòries La Vall de Balat: memòria de l’Aragó 1948-2003 (2003): “I tanmateix continuo fent camí, dia rere dia, per aquest laberint aragonès […] envers un Aragó, no pas utòpic, com ens volen fer creure, ans ben real, on puguen conviure en igualtat de drets les seues tres llengües”.

María Dolores Gimeno

Per damunt de la frontera

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2016)

Els pobles del Maestrat de Terol i de Castelló fan pinya per compartir i intercanviar serveis sanitaris i educatius. Les poblacions de la vessant aragonesa de la comarca s’han mobilitzat per a que els seus xiquets

puguen anar a estudiar a Vilafranca (Castelló) i poder així arribar a l’institut en un quart d’hora en lloc de marxar tota la setmana a un internat de Terol, a 100 kilòmetres de distància. D’esta manera també reforcen i donen continuïtat a l’oferta d’ensenyament de l’institut de Vilafranca, molt just d’alumnes.

Al mateix temps, els pobles de Terol demanen poder utilitzar el servei d’UVI mòbil que té la base a Vilafranca i que pertany a la Generalitat. El més proper sense eixir de la província és a Terol, a més d’una hora de viatge. Però el vehicle d’evacuació de la localitat castellonenca només està operatiu des de 8:00 a 20:00h. Amb la pressió –i col•laboració– aragonesa estarie a disposició de la població –d’un i altre costat de la frontera– les 24 hores del dia.

Tots guanyaran. Els habitants del Maestrat de Terol per disposar de serveis bàsics més propers en l’àmbit educatiu i sanitari i els de Castelló per reforçar una oferta que actualment és molt precària. Però les relacions humanes que passen per damunt de la frontera administrativa no es limiten a l’educació i la sanitat. Abasten l’economia, les festes, les comunicacions i tot tipus de vincles que poden establir-se entre comunitats veïnes. Ni la llengua distinta –valencià a un costat i castellà a l’altre– ni el fet de pertànyer a dues comunitats autònomes distintes son cap inconvenient per a mantenir unes estretes relacions de tota mena entre els dos costats de la frontera. Que ningú ens faci creure el contrari.

Lluís Rajadell

Brecht (cultura i societat)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2016)

Bertolt Brecht va dur a terme els anys 30 una renovació important del teatre contemporani que va ser el que ell anomenà TEATRE ÉPIC. El Teatre Èpic és en essència narratiu, i té una forma expressiva com una faula o paràbola. No té un desenvolupament lineal amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Funciona per escenes autònomes i no busca una culminació dramàtica ni emotiva. És, doncs, un teatre per pensar, però no en el sentit filosòfic del teatre de Camus o de Sartre, massa complicat per al públic senzill. Es tracta d’activar l´intel·lecte del públic popular, a base d’un notable sentit de l’espectacle (incloent els musicals o l´humor) i de transmetre una dialèctica social i cultural nodrida amb un important bagatge històric, artístic o científic. En dos paraules, és un TEATRE DIDÀCTIC.

El problema consisteix en que els mercats i els poders econòmics i polítics no en volen saber res de teatre didàctic, i qualsevol excusa és bona per no fer-lo. Si Brecht va topar amb la dictadura nazi (i la franquista a Espanya) ara tenim la dictadura del mercat; i el teatre brechtià és espectacular i, com el de Shakespeare, necessita d’un notable planter d’actors.

Quan era estudiant vaig gaudir del meu primer Brecht al Festival Inernacional de Teatro de Zaragoza: La evitable ascensió d´Artur Ui, i la vaig veure en alemany a càrrec del Berliner Ensemble. Eren els il·lusionants temps de la transició. Des d´allavons  tot el Brecht que he pogut veure ha estat a Madrid o a Barcelona. I és una pena (o vergonya) que  ciutats com Saragossa, Osca o Terol no puguin enriquir-se de muntatges de nivell de peces tan extraordinàries com la Mare Coratge, La Vida de Galileu (que s’acaba de representar a Madrid), o la meravellosa El cercle de guix Caucasià, per no parlar de peces d’influència brechtiana com l’excel·lent versió que José Luis Alonso va fer de la novel·la de Galdós Misericordia, amb la gran Mª Fernanda d´Ocón.Considero el teatre de Bertolt Brecht una necessitat cultural i social de primer ordre i vull afirmar que la cultura (i el teatre) no són un entreteniment per a rics.

Antoni  Bengochea