Riu avall

*Publicat a La Comarca el 3 de febrer del 2023)

Los barrancs i rambles de la part més oriental del terme de Torredarques desaigüen al Tastavins, que, al seu torn, ho fa al Matarranya, que flueix cap al nord fins a Faió, on desemboca a l’Ebre. Pocs quilòmetres abans, als peus de Nonasp, s’ajunta amb el seu afluent principal, l’Algars, lo riu de la meua infància. Este recorregut aproximat és lo que vam fer la colla ‘toponímica’ de Torredarques lo darrer dissabte de gener. N’érem vuit, repartits en dos vehicles: la més jove en tenia tretze i el més vell —un servidor—seixanta. Lo motiu del viatge no era conèixer les particularitats toponímiques de la conca del Matarranya, sinó visitar el Museu Etnològic dels Amics i Amigues de Nonasp.

Fa molts anys que soc amic dels ‘Amics’, i per això em feia il·lusió que la colla ‘toponímica’ conegués la dels nonaspins. A banda de la connexió fluvial, les dues colles estan vinculades per la passió envers els pobles llurs. Podríem dir que, a la nostra manera, posem en pràctica allò de «pensa en global i actua en local». En lo cas dels nonaspins, a banda de moltes altres activitats, han materialitzat aquesta filosofia amb una obra magna: lo Museu Etnològic.

La visita no deixa indiferent ningú, perquè abasta totes les facetes de la vida d’abans, fins a detalls inimaginables. Hi ha coses curioses i n’hi ha d’emocionants. Los més jóvens, descobreixen, i els més grans, a més, recorden. Veure el museu i escoltar-ne les explicacions ajuda a saber d’on venim i, en conseqüència, entendre millor qui som. La llengua pròpia de Nonasp, lo català, és present arreu —no s’entendria el sentit del museu sense aquest element fonamental de la cultura popular de la vila.

En acabat, vam dinar a Batea, a l’altra banda de la ratlla administrativa però no lingüística. I és que, ho sap tothom i és profecia, lo vi de Batea no puja al cap, que puja al cor. I el cap i el cor els dúiem plens del que havíem experimentat al museu.

Carles Terès

Reminiscències

(Publicat a La Comarca el 20 d’abril del 2022)

Primera hora del matí d’un cap de setmana qualsevol a Alcampell, població de la Llitera. Els carrers estan buits i la gent dorm perquè no cal anar a treballar quan, d’una estropada, a les 08.00, esgarra l’aire el soroll estrident i anorreador d’una sirena. I el mateix sarabastall es torna a sentir a les 13.00, 15.00 i 19.00. La sirena avisa, des de 1937, de l’hora d’enganxar i plegar. És, 85 anys després, una reminiscència de la col·lectivitat implantada pels anarquistes durant la Guerra Civil. Ells van posar en marxa el sorollós anunci dels horaris i, després del franquisme i de 40 anys de democràcia, aquella idea segueix marcant el ritme vital.

Una altra perduració insòlita. La Plaça 19 de Juliol -actualment Plaça d’Oste- va rebre el nom dels anarquistes, que al començar la Guerra Civil la van batejar amb la data de la revolució llibertaria que va imperar fins l’arribada dels franquistes. Però el nom llibertari va sobreviure durant tot el franquisme, i va haver d’instaurar-se el primer ajuntament democràtic per a rebatejar-la i acabar amb un símbol anarquista que estava amagat a la vista de tothom.

Més a prop, al Mas de les Mates, també es troben reminiscències llibertàries, com el topònim «Puente de la Fai», que recorda la seua construcció durant el domini anarquista. I encara hi han altres pistes col·lectivistes, com el fet de comprar pa en un forn de propietat cooperativa, el de San Sebastián, mitjançant cupons, sense intervenció monetària. Cada soci compra la cartilla i, al replegar el pa, el forner li descompta el cupó corresponent. Un costum singular i que recorda poderosament la supressió de la moneda per les col·lectivitats anarquistes, substituint-la per vals que servien per a adquirir el que la gent necessitava.

El passat col·lectivista prompte complirà un segle, però va deixar pistes que encara es poden rastrejar moltes dècades després que la historia hagi passat pàgina.

Lluís Rajadell

Un nom per a una comarca: Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’agost del 2021)

Un cop establertes, bé o malament, les autonomies en  el procés de descentralització de l’actual segona restauració borbònica, calia continuar-lo amb l’establiment de les comarques  partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals com diu la Llei de Creació de les Comarques 15-4-2002 –potser no és casualitat que el vincle cultural aparegui en darrer lloc en l’enunciat, perquè efectivament la llengua com a vincle cultural decisiu molt sovint no hi ha estat considerada, i se l’ha esbocinada en dos o més comarques.  Ha calgut crear noms a corre-cuita per a espais que sovint no en tenien, perquè, llevat de la Ribagorça i la Llitera, les nostres “comarques” o eren massa grans –Bajo Aragón, El Somontano,  … – o massa menudes –Val de Tena, Val de Benás, … . Matarranya era el nom d´un riu d’una fracassada Província d’Alcanyís, i res més. ¿I com fou que aquest hidrònim passés a ser el nom d’una comarca? Doncs gràcies a filòlegs i geògrafs de Catalunya que ja de temps estudiaven la  comarcalització de la Franja. Eren d’un país amb  fort sentiment d’identitat comarcal, on ja al 1936 s’havia promulgat una pionera Llei de Comarcalització. El primer a proposar el nom de Comarca del Matarranya va ser en Joan Coromines en un extens treball publicat el 1959 sobre els noms de les comarques i municipis franjatins, reeditat sovint i comentat àmpliament en altres obres seves, com l’Onomasticon Cataloniae (1996). Aviat fou adoptat, amb alguns  canvis territorials, per obres tan importants com Gran Enciclopèdia Catalana (1968) o Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, desaparegut enguany: també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO –ço que ara obliga a distingir entre Matarranya i Matarranya Històric. Vist així no deixe de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó. I més remarcable encara, afegeixo, vists els altíssims percentatges d’anticatalanisme de nosaltres aragonesos.

Artur Quintana

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2020)

Per tal de representar gràficament el territori, s’ha avançat moltíssim perquè, actualment, tenim molts mitjans i tècniques per fer-ho: la fotografia aèria cada vegada més evolucionada, el tractament informàtic de dades i imatges, les mesures i referències de camp… Així que la millora de la cartografia és evident amb les noves edicions de les representacions del territori. El que no s’ha avançat massa és en el nom dels llocs. Es copia la toponímia d’uns mapes als altres i poques vegades es comprova i es rectifica. Si consultem, per exemple, els mapes del cadastre, i passa també en altres, en veurem molts exemples. Al terme de Valljunquera ‘los Aiguatxals’ -lloc de molta aigua- s’ha substituït per ‘Abochales’ -sense significació-, la partida dels ‘Canyamassos’ -lloc de moltes canyes- per ‘Canimases’ -com l’anterior sense significació-, la ‘valleta de Rullo’ -relleu- per ‘Bayeta del Rullo’ -producte de neteja- i el ‘mas d’en Puchol’ o ‘mas d’en Soros’ -en, propietat- han passat a ser ‘mas deu Puchol’ o ‘mas deu Soro’ -deu, deïtat-. Molt prop del terme de Valljunquera, al de la veïna Massalió, la partida de les ‘Garraveres’ -planta arbustiva que dona mores- s’ha convertit en ‘Carravena’ -cognom, segons internet-. Al terme de la Vall del Tormo, al costat de les anteriors viles, el ‘Racó de Fos’ s’ha traduït per ‘Rinco Fos’, topònim estrany per a la gent del territori i un mateix element del relleu apareix, en el mateix mapa, amb dos denominacions diferents ‘val Jorba’ i ‘barranco d’en Jorba’ -mig en castellà i mig en català- per definir el tradicional ‘vall d’en Jorba’. I això mateix passa en la toponímia rural de les altres viles matarranyenques que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. Davant d’este desgavell dels noms de lloc dels nostres pobles, la Comarca del Matarranya hi vol posar ordre i sentit comú i recuperar la toponímia tradicional dels nostres municipis a través d’un ambiciós projecte patrimonial immaterial objectiu que compartix també el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Fórnols i Vall-de-roures

(Publicat a La Comarca el 6 de juliol del 2018)

En l’aprovació de la “Ley del Patrimonio Cultural Aragonés”, (març de 1999) per un Govern presidit per Santiago Lanzuela, del PP, es reconeixien definitivament les llengües antigues d’Aragó: l’Aragonès i el Català. Reconeiximent oficial que, per unes o altres raons, s’ha tardat en activar des dels propis Governs d’Aragó; però ara pareix que ja es camine més de pressa perquè és urgent, molt urgent, que es prenguen mesures de protecció efectives si no volem que en poc temps la presència de les nostres llengües històriques sigue un record llunyà i només les puguem reviure i sentir als llibres i gravacions que s’han publicat des dels anys seixanta fins ara. Qui cregue que exagero, només ha de llegir les respostes que han donat alguns ajuntaments del Matarranya quan els han demanat de la DGA que s’han de fer oficials els topònims de cada població.

Quan es plantegen polèmiques tant irracionals com les que llegim de Fórnols i Vall-de-roures, on volen eliminar, sense més ni més, els noms de sempre d’eixos pobles, és que alguna cosa hi va malament a nivell social i cultural. Per lo vist, les autoritats actuals no li donen cap valor històric ni sentimental al nom de Vall-de-roures, que s’ha escrit exactament així i s’ha escoltat d’eixa manera des de fa mil anys? Igual és que tampoc s’han enterat de la recent publicació, per la Universitat de Saragossa, del llibre “El català del segle XIV, en textos notarials del Matarranya” on s’hi repleguen documents del mateix Vall-de-roures. Un llibre que es pot comprar fàcilment a la llibreria Serret. Per això ara podem saber que al batlle (alcait) de l’any 1359 l’hi digueven Roy Péreç de Baçtan, i al notari públich Sancho Cervelló.

A Fórnols i la Mare de Déu del Santuari de la carretera de Morella els dedicarem, un altre divendres, una tira especial, perquè recordem molt bé com era, fa seixanta anys, la festa de la romeria del 4 de maig a Santa Mónica.

Tomàs Bosque

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 29 de juny del 2018)

La setmana passada La Comarca donava noticia, en les seues dos primeres pàgines, de la comunicació del Govern d’Aragó als ajuntaments del Matarranya per fer-los arribar la proposta dels noms de lloc més significatius de les nostres viles que havia elaborat la Comissió de Toponímia, formada per experts en la matèria. Celebrem que esta entitat, el Govern d’Aragó i la Comarca del Matarranya prenguen interès pels nostres noms de llocs i passon ara la proposta als ajuntaments per saber el seu parer. Per altra banda la bibliografia sobre el tema és bastant interessant en el cas del Matarranya, molt més que en altres comarques on s’hi ha treballat molt poc. Desideri Lombarte va publicar ‘600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja’ (1990), jo mateix ‘Toponímia de la Vall del Tormo’ (1994) i ‘Aproximació a la toponímia del Mas de Llaurador’ (1994) antic barri, ara despoblat, de Valljunquera, Enric Puch i servidor ‘Toponímia i antroponímia de Vall-de-roures’ (2000) i Sergi Mulet va publicar un gran mapa amb la situació dels topònims de Calaceit. A més, els últims anys, la Comarca del Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya van iniciar un projecte de recollida de la toponímia, fruit d’este treball ha segut la recuperació de la de Queretes que va presentar-se a la vila l’any passat amb una exposició pública per incorporar-hi possibles rectificacions i a la que li seguiran altres poblacions matarranyenques on ja fa temps que s’hi treballa. Sobre altres municipis franjolins del sud també s’han fet diferents treballs. Artur Quintana en la seua obra ‘El català de la Codonyera’ (2012) recull els noms de lloc de la seua vila, el prolífic escriptor pena-rogí Desideri Lombarte va escriure la ‘Toponímia d’Aiguaviva. Primera aproximació (Aiguaviva de Bergantes)’ (1990) i Marc Martínez ‘Aproximació a la toponímia rural de Nonasp'(2001).

Carles Sancho Meix

Fantasmes

(Publicat a La Comarca el 15 de juny del 2018)

Vull parlar de fantasmes -no dels safraners que presumeixen d’allò que ignoren, sinó dels que habiten l’indret nebulós que hi ha entre la nostra percepció i la imaginació.

Transito pels camins esborrats i les carreteres desertes del meu racó de món, sovint en les hores on l’entrellum obliga els ulls a servir-se de la fabulació per a completar el desdibuix de les imatges. Una part de mi espera que, en aquesta bombolla d’espai-temps que és la solitud, s’esdevingui alguna cosa d’extraordinària. He desitjat de tot cor que mon pare se m’aparegués a la vall de Lluna, que s’enfilés a la furgoneta i em digués unes paraules reconfortants. O que, assegut a l’era de la torre de cas de Parisi, a Estopanyà, l’avi Terés m’expliqués moltes coses, per exemple com i quan va morir i on jeuen les seues restes. De moment, però, no he tingut cap revelació que em faci sentir que hi ha alguna cosa més enllà de la meua vista, oïda, olfacte, gust o tacte; ni a nivell religiós ni paranormal. I no és per manca de ganes. M’encisen les històries d’esdeveniments que s’escapen a la realitat: la dona que s’apareix de nit en l’habitació d’una fonda, aquell viatge fora del cos, un somni premonitori, les regressions cap a identitats pretèrites o la visita d’una comitiva espectral al capçal d’un moribund. Totes estes coses i d’altres igualment insòlites me les han explicat persones que m’asseguren haver-les viscut directament. Jo sempre les he volgut creure, igual que he desitjat tenir la certesa que, després de mort, em retrobaré amb els éssers estimats. Però no hi puc fer res, l’escepticisme del ‘si no ho veig no m’ho crec’, se m’apodera sense pietat. Només em queda mirar i remirar fotografies, taques que configuren uns rostres però que no em diuen què hi havia endins aquella mirada, quines cabòries ocupaven aquell cervell. Tantes coses, tantes persones que ja no hi són. Presències que deambulen al meu voltant invisibles, inabastables, impossibles. Fantasmes.

Carles Terès

Lo naixement d’un nom

(Publicat a La Comarca el 20 d’abril del 2018)

Porto alguns anys treballant l’onomàstica mont-rogina, particularment los noms de lloc. I sovint m’hai hagut de plantejar quines podien ser les causes i les circumstàncies de l’aparició d’un determinat nom. En la majoria dels casos l’origen està clar (los Bassiols, les Serretes…). En altres no tant, o no gens (la costa [de] la Menga, lo Vilaret…).

A semellança de les persones, los noms naixen, evolucionen i, en molts casos, es van perdent, substituïts, o no, per uns altres. I fa poc hai tingut la sort de poder viure, en directe, l’aparició d’un de nou, i ben modern.

A Mont-roig hi ha un replanet, al carrer de la Parra, en el que l’ajuntament hi va instal·lar un banc. I hai vingut observant que aquella zona s’ha convertit en punt de concentració d’adolescents i jovenalla en general. Fa mesos que els veig per allí, assentats o drets, parlant i fent bulla, mentres tracalegen los mòbils. I em preguntava per quina raó de tres haurien estriat precisament aquell espai.

Lo meu nét d’onze anys em va traure de dubtes, no fa molt, quan va comentar que havie quedat de trobâ’s amb los amics al “banc del Wifi”.

-I a on està eixe banc -vaig inquirir, estranyat.

-Iaio -va sentenciar ell-, t’has de posar al dia. És lo que hi ha davant de la perruqueria, al carrer de la Parra. Allí arribe la cobertura dels wifis de la Biblioteca i del Salon i tenim connexió a Internet.

Alabat sigue déu!!! Que m’havia d’imaginar, ignorant de mi, que aquella constant reunió al voltant del banc ere deguda al fàcil accés a la xarxa.

No sé quan temps durarà eixe nom. És possible que desaparegue al mateix temps que el banc, o quan lo senyal de wifi s’esfumo. Jo li auguro una existència efímera. Però la fabulosa memòria col·lectiva és capaç de mantindre’l viu anys i més anys. I qui sap si arribarà a fosilitzâ’s amb lo banc i tot. Qui sap. Perquè els camins dels noms estan plens de misteris.

José A. Carrégalo

Toponímia de la Comarca del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de desembre del 2017)

Lo passat dissabte 25 de novembre va tenir lloc a Queretes la presentació del mapa toponímic del terme. És sens dubte una important fita d’un llarg procés iniciat des de l’Associació Cultural del Matarranya com a proposta de contingut del conveni establert entre esta organització i la Comarca del Matarranya. Los topònims dels nostres pobles són un tresor històric i lingüístic impressionant. Lo que vam presentar a Queretes van ser tres mapes on se recollien los topònims dels diferents elements del terme. L’acte, considerat de màxima importància, va comptar amb la presència del president de la Comarca del Matarranya i també de l’alcalde de Queretes. Desprès de les presentacions i actes protocol·laris les tècniques de la comarca Olga Ric i Anna Casasús van detallar com s’havia estructurat lo procés i la feina feta fins la data. Des de les primeres reunions amb ASCUMA, associació encarregada de la coordinació dels col·laboradors dels diferents pobles, la sintonia a estat total. La necessitat, avantatges i fruits que s’espera del treball són culturals, lingüístics, històrics, topogràfics, socioeconòmics (turisme), etc.

Com a coordinador de la recollida dels topònims de Queretes vaig agrair amb molt d’orgull la bona disposició d’un munt de vilatans que m’han ajudat de manera entusiasta. També que el tema va començar ja als anys 70 del segle passat en aquella organització nomenada Associació Cultural Gent Jove i que encara perviu. Allí treballava incansable Toni Llerda i amb ell vam fer los primers treballs. Un dels seus fills, l’Andreu, ha sigut una de les persones que més informació m’ha aportat. També pastors, grangers, agricultors, caçadors, especialment de los que mos trobem als esmorzars de dissabtes i diumenges. I gent de l’Associació Cultural Medievo. En total mes de 800 topònims i antropònims que hem tingut que reduir a 260 per poder plasmar-los en un mapa llegible. Visites in situ, localització topogràfica exacta, fotografies, exposicions, en fi, tot un seguit d’activitats i accions que en cap cas s’acaben amb la presentació feta dissabte per un motiu molt elemental: el tema es apassionant i com deia lo nostre estimat Desideri Lombarte, conèixer pam a pam la nostra pàtria menuda és un plaer indescriptible.

Juan Luís Camps

La toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 24 de novembre del 2017)

En les XVII Jornades Culturals i IV Jornades del Patrimoni Cultural que organitza la Comarca del Matarranya en actes i actuacions que se celebren en les diferents viles del territori, demà 25 de novembre a les 7 de la tarde al Saló d’Actes de la Casa de Cultura de Queretes es presenta el mapa toponímic de la població, en què han treballat un grup de persones de la vila durant els dos últims anys i que ha donat com a resultat el treball que exposaran públicament per si es creu convenient fer-ne correccions a partir dels suggeriments que es puguen presentar per a millorar o completar el treball realitzat. A més, també s’exposaran d’altres mapes històrics que s’han trobat publicats del nostre territori. El programa de recollida de la toponímia de la comarca és un projecte conjunt de la Comarca del Matarranya, a través del Departament de Patrimoni, i l’Associació Cultural del Matarranya que consistix en recuperar i situar els noms de lloc del terme municipal de totes les viles del territori. Per això s’han creat equips de treball a cada població per fer possible l’ambiciós projecte. Quan tot això estiga fet, la comarca anirà publicant els mapes toponímics de totes les viles recuperant un patrimoni cultural que s’està perdent per la reducció progressiva de l’agricultura i de la ramaderia i per l’escàs interès sobre el medi que ens envolta.

El que s’exposa dissabte a Queretes serà el primer mapa toponímic del Matarranya publicat seguint el projecte elaborat. El Govern d’Aragó, fa un parell d’anys, també va crear una comissió per recuperar la toponímia sobretot dels dos territoris de llengües minoritzades: l’aragonès i el català, i va presentar el projecte de la Comarca del Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya com un exemple a seguir en el territori aragonès.

Dit això, hem d’afegir que treballs sobre la toponímia del Matarranya ja se n’han publicant uns quants i de ben interessants i que cal recuperar el seu protagonisme aprofitant el nou impuls toponímic ara des de l’entitat comarcal. Em ve ara a la memòria aquell excel·lent treball ‘600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja’ (1990) de Desideri Lombarte.

Carles Sancho Meix