El nom de les coses

(Publicada a La Comarca el 17 de febrer del 2017)

Eixim de la vila equipats amb roba vella, bon calcer, algun mapa i GPS. Anem a l’encalç de la toponímia, abans no desaparegue per la desmemòria de les noves generacions i per les aberracions de la cartografia oficial. El primer tram de pista s’enfila suaument entre bancals llaurats, en guaret o erms. El terra encara és fangós de la neu i la pluja que ha caigut darrerament. Quan les feixes cultivades retrocedeixen davant els pins, carrasques i roures, ens deturem per a consultar els papers. El cel és tapat d’un gris clar que presagia alguna cosa: potser aigua, potser volves, potser només presagi. Comencem a endinsar-nos per indrets que només hem vist a través de les paraules dels nostres informadors. Els mapes que portem menteixen, callen o distorsionen els noms que de fa segles han fet servir la gent d’ací.

S’acaben els camins dels homes i comencen els que han obert l’aigua, els animals o l’atzar, entre arbres i matolls que s’arrapen al pendís. La bellesa feréstega del barranc de Pardos ens engoleix. No se sent altra cosa que algun rapinyaire que vola alt, un corb que protesta i el rierol que s’esmuny, pletòric, entre roques. L’ull busca, el peu apuntala, la mà tempteja: cos i cervell recuperen una engruna dels instints que ens van fer sobreviure com a espècie quan érem mamífers nus. Som a prop de tot arreu (el mas de Boqueta, el mas d’Omella, el prat d’Aragó…) i, tanmateix, ens en sentim molt lluny. La vegetació ens vigila i no ens diu cap dels seus secrets. (Sap que anem de pas, que som només una presència efímera.)

Cauen gotes quan ja hem passat per algun dels llocs que buscàvem. Hem anotat la posició per a verificar-ho més tard. Cap al nord, un cingle que esberla el bosc ens serveix de referència. Remuntem el vessant fins arribar a una pista per la que fa temps que no deu passar-hi cap vehicle. L’agafem, agraïts -som humans, al capdavall- i emprenem el camí de retorn abans la pluja no es faci forta.

Carles Terès

Anuncis

Toponímia urbana

(Publicada a La Comarca el 9 de desembre del 2016)

L’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya han engegat un ambiciós projecte per a recuperar i posar en valor la toponímia de les nostres viles. El Govern d’Aragó, recentment, també ha iniciat un programa de recollida a tot el territori aragonès. Un llegat cultural que a poc a poc es va perdent perquè van morint les generacions que encara conserven els noms antics i populars referits al territori i així, si no es posa remei, es va diluint un patrimoni immaterial de gran interès cultural, on es conserva la nostra llengua més autèntica. En el cas de la toponímia dels nuclis urbans de les viles és important la seua recuperació perquè a través dels noms del lloc podem arribar a conèixer el nostre passat històric i l’evolució del seu urbanisme. Tenim molts exemples de carrers o places de les nostres poblacions que han recuperat la seua original toponímia que descriu o evoca elements ben singulars, alguns d’ells ja només conservats en el record o a través de la documentació històrica. Tenim carrers: del Castell, del Raval, de l’Hospital, de les Eres, del Pou, de la Bassa, del Palau, de la Font, de la Sèquia, del Molí, del Trinquet, dels Freginals, del Forn, Vilaclosa… I places: Nova, Major, de la Creu, del Deume, de l’Església, Vella, del Calvari… O bé topònims que indiquen característiques del traçat urbà. Carrers: de Baix,  de Capdevila, de la pujada al Castell, de Dalt, de Soldevila, Replà de la Campana, del Riu, de la Costa, Llarg, del Bonaire, del Mig, del Clot, Pla, Alt, del Collet… Recuperar els noms populars i tradicionals dels carrers i places de les poblacions significa respectar i donar importància a la nostra història -no cal inventar-se nous topònims que no tenen cap relació amb el nucli urbà- i això és el que pretén el nou projecte impulsat per la Comarca i ASCUMA i que ha començat a constituir grups de treball a diverses viles del Matarranya per recuperar, documentar i situar els topònims municipals.

Carles Sancho Meix

La flama de l’esperança

(Publicat a La Comarca el 9 de gener del 2015)

Porto anys i panys exposant la meua preocupació per la ràpida degradació de l’onomàstica. Una degradació que en molts casos comporte la desaparició dels noms. Les causes més destacades són la dixadesa —quan no perillosa ignorància, volguda o no— dels poders públics, i també l’apatia i/o la desídia dels propis parlants.

En esta matèria és paradigmàtic l’hidrònim “lo riu Escorça” (afluent del Tastavins que naix a Torremiró), un nom preciós a punt de desaparèixer engolit per la denominació-pedaç “lo riu de Mont-roig”. Ara bé, tot i eixa visió pessimista, és també cert que en este camp lo destí em proporcione, de tant en tant, alguna sorpresa. Com és el cas de les tres, ben grates, que exposo a continuació.

La primera: estos anys raders s’observe una certa evolució en positiu de la consciència lingüística dels pares, que ha comportat, pel que fa a l’elecció dels noms de pila, un retorn a les tradicions. Sense anar més lluny a Mont-roig s’han posat noms com Joan, Judit, Andreu, Manel…

La segona: si consultem el Nomenclátor Geográfico de Aragón, dintre del general desori, habitual també en la toponímia cadastral, comprovarem que, en alguns casos (Pena-roja, Mont-roig…), l’ortografia d’una part destacada dels noms hi figure normalitzada. Això es deu, en bona mida, a la bibliografia d’eixos pobles, publicada els últims anys, que arreplegue topònims que hi han segut incorporats tal qual.

I la tercera: fa poc l’Ajuntament de Mont-roig ha retolat diversos vials i llocs emblemàtics del casc urbà que compten amb denominacions populars genuïnes. Es tracte de les Ventes, lo carrer de les Costes, los planets del Forn i de Galí, i els carrerons de la Palanquina, de les Monges i de l’Hostal Vell. Una bona iniciativa tendent a salvaguardar eixos noms, alguns dels quals corrien perill de perdre’s.

Se’m dirà que amb estos pocs elements no és qüestió de posâ’s a tirar coets. I és cert. Però també ho és que detalls com los exposats ajuden en gran manera a mantindre viva la flama de l’esperança. I això per a mi té un gran valor.

J. A. Carrégalo Sancho