L’ombra del gran zombi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de novembre del 2021)

Quan va morir el Dictador, no estava de moda anar de feixista. Ara les tendències han canviat. No crec que hi hagi més feixistes que abans, però ara ja no tenen vergonya i fan sentir la seua veu. El Mort s’ha convertit en el Gran Zombi, del que se’n parla contínuament i del que es reivindica el seu llegat. Ja ho va dir Ell: “Ho he deixat tot lligat i ben lligat”, i quina raó tenia! Ens va imposar la monarquia borbònica. En aquest moment (i possiblement durant molts anys), és impossible posar-la en qüestió, malgrat que no l’ha triat democràticament ningú. I aquest tema no és fútil, perquè el Rei és el capità general de tots els exèrcits; cal esperar, doncs, que no s’enfadi. Després, ja com a Zombi, ens imposà la llei d’amnistia (on anava inclosa l’autoamnistia, quelcom insòlit en països democràtics). Així es va posar en marxa la tan bombejada “exemplar transició”. És curiós que la Inmaculada Constitució del 78, que  no va ser votada per la dreta de l’època, ara és considerada perfecta pel PP (enamorat sobre tot de l´article 155), que s’ha convertit en el màxim valedor, i Vox (partit no constitucionalista) la té en boca contínuament. Per això els socialistes no volen tocar res de la llei d’amnistia ni del règim monàrquic. Recordeu les paraules de Gran Zombi: “lligat i ben lligat”. Amb aquests temes no hi ha res a fer. Tampoc amb la justícia, que si hagués actuat amb la corrupció tan ràpida i contundent com ho va fer amb l‘“affaire” del “procés català”, el PP seria un partit molt debilitat, si més no il·legalitzat. Ara, fins i tot, el líder d’aquest partit ha participat en una missa en honor del Dictador (no crec que això hagués passat mai). Per a la dreta tot el que és anterior al 78 és passat remot, gairebé prehistòria (menys la ETA, clar, que és sempre de rabiosa actualitat). Cal recordar que si no hagués existit el Dictador, de ETA mai, mai n’ haguéssim sentit parlar. L’ombra del Gran Zombi, és molt, molt allargada.

Antoni  Bengochea

 

La torre de marfil

(Publicat a La Comarca el 26 de novembre de 2021)

Ara per ara, existeix la convicció general de que la història és una ciència inútil, avorrida i sense sentit, que només val per a fer suspendre als sagals. Al nostre present, d’episodis efímers i fugaços, no es pot admetre una ciència de lenta producció, de llegir, rellegir i tornar a rellegir documents de davant i de l’endret, interpretant totes les interpretacions hagudes i per haver, per a formular hipòtesis fràgils i volubles que, moltes vegades, un fort cop de vent por emportar-se per davant.

Per tant, a la nostra societat hi ha un problema estructural: la història no surt mai de l’àmbit acadèmic. Pareix que els historiadors actuals són senyors de camisa i corbata que viuen a una torre de marfil, on llegeixen i escriuen toms i toms de llibres densos i indesxifrables; que solament altres historiadors poden desxifrar.

Eixos llibres passen volant d’una torre a un altra, però mai cauen al carrer, a on està la gent corrent. I no perquè los escriptors no vulguen, sinó perquè qui no vol és la pròpia gent. Pareix que vivim massa ràpid, i no hi ha temps per afonar-se als fangs del passat, als basaments de les columnes del present. Això quede davall de natres, no ho podem vore, i per tant no és important.

Però el problema és que, sense eixos basaments, sense eixa història, lo nostre present no podrie existir; res, tal i com ho coneixem, podrie existir. És qüestió nostra, solament nostra, girar lo cap per vore lo que portem a davall. I en una mica de sort, a l’aixecar lo cap vorem que tot l’esforç ha mereixcut la pena.

Luismi Agud.

Optimisme crònic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de novembre del 2021)

Conèixer la veritat no et fa indiferent a ella. O no hauria. El camí més fàcil acaba sent esquivar la realitat, creure el discurs que es ven des dels grans altaveus i ser una ovella més del ramat, minvant així qualsevol escletxa d’autocrítica i confrontament. Assumir, assumir i assumir. Escapar del conflicte. Per què evitem els conflictes? Perquè fan mal i amb allò que mos fa mal no sabem relacionar-nos. Tenim complexe d’inferioritat i per això no volem exposar-mos a situacions en les què podem perdre els papers, per por a no saber gestionar allò que és incontrolable: la ràbia. La nostra societat patís d’optimisme crònic, tòxic a més no poder, de creure aquella dita de: “si ho pots somiar, ho pots fer”, no, perdona, somiar tampoc ix gratis i ja n’hi ha prou, s’ha de parar de fer bandera dels eslògans de Mr. Wonderfull que només buiden les ments i generen ansietat social perquè no ets tan perfecte ni tan optimista com podries ser. Necessitam dies de merda, que, spoiler, és on sorgís gran part de la nostra creativitat. Necessitem ferides profundes i obscures perquè hi pugue entrar la llum, escalfar el cos, caure al terra de morros, morir cada cert temps per poder ressorgir, somiar, però amb els peus a la terra, dixar de banda l’individualisme i començar a pensar en col·lectiu. Si, la força del grup, que és indispensable en un món que mos vol cada dia més separats. Crear projectes amb altres persones mos enriquís a molts nivells, però essencialment, mos ajuda a veure que no estem soles, que hi ha algú com tu, en alguna part del món, que s’enfronte als mateixos conflictes que els teus i que compartís los teus valors, les teues preocupacions i això, sentir-se sostinguda, val més que mil frases absurdament optimistes impreses en tasses de cafè.

Raquel Llop

Cançó del palau-castell

(Publicat a La Comarca el 19 de novembre de 2021)

Vall-de-roures té un castell
on los reis de l’Aragó
feien corts, justes, lifares,
es menjaven lo millor.

Un Castell en amples cambres,
passadissos, finestrals,
església i altes muralles,
escales i amagatalls.

Los joglars tocaven l’arpa
i dansaven los dansants.
Bones caceres de cérvols
pels tossals del Parrissal.

De Beseit baixaven dolços,
de Ràfels la millor carn.

I com que no porten dona
que a Girona l’han deixat,
per una bona femella
tot l’or del món han pagat.

Cavallers que fan la guerra
massa lluny d’on hi ha combat.

Terres lluny de Saragossa
que parlen com catalans,
però mana l’Arquebisbe
perquè el Rei Cast ho ha manat.
Si el que mana bé no mana
i sempre ens deixa a un costat,
ens queixarem al Justícia
que sempre mos ha escoltat:

Sem un albre de dos branques
que no hi pot créixer esguellat.

*Poema del llibre, «Melodia Provençal» (2010), dedicat a Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia. Un ferm defensor de les nostres llengües patrimonials fins al punt que quan parlàvem en ell, si estàvem gent de les tres maneres d’enraonar, ningú havia de canviar de llengua per explicar els seus arguments o propostes. I bé que mos enteníem!

Tomàs Bosque

En els deu anys de Licantropia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de novembre del 2021)

Doncs sí: enguany commemorem l’aparició d’aquesta gran novel·la d’en Carles Terès, barceloní de pares aragonesos i emmullerat a Torredarques on viu, obra guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011 ja en el quatrienni negre del lapaisme triomfant. Se’n feu una edició d’escassos 250 exemplars –les edicions pre-lapaistes solien ser-ne de 1.000-1.200–, amb magra distribució i publicitat, tal com corresponia a la ideologia lapaista que aleshores dominava al nostre Govern. Tanmateix, malgrat aquests entrebancs, la novel·la ha estat un èxit. El 2013 es reedità a Barcelona i fou finalista del Premi Joan Creixells de narrativa a la millor obra editada en català d’aquell mateix any, i el 2015 n’aparegué una versió castellana a Saragossa. Reprodueixo ací alguns fragments de la presentació que se’n va fer a la Llibreria Laie de Barcelona: en paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neo-ruralisme… Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels –pocs, hélas! – diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna Viles i gents del diari La Comarca d’ Alcanyís, i del 2003 ençà, publica la columna L’esmolet a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, encertada, que es pot observar a Licantropia –El cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar … – vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis un gran futur d’escriptura. Ço que m’exigeix a demanar-li encaridament que no s’ature pas en ser homo unius libri.    

Artur Quintana      

  

 

       

Lo pitjor enemic de la gestió del temps (Viles i gents, Natxo Sorolla)

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el  12/11/2021

Natxo Sorolla

Fa més d’una dècada escrivia a esta columna que tots tenim les mateixes hores al relonge. I que per a gestionar bé el temps va bé agilitzar la resolució del que és urgent, i aixina prioritzar el que és important. Uns anys més tard tornava a parlar aquí de la gestió del temps, explicant com de bé va distingir allò que té dia i hora (calendari), d’allò que està a la cua de pendents (tasques), i d’allò que només són idees que en algun moment podran entrar a la cua (notes). Estes ferramentes m’han anat molt bé per a gestionar les meues hores, i ser eficient de manera assossegada.

Però el sistema té falles. Importants. I avui més que de coses que funcionen, vull parlar de metes incomplides per a gestionar millor el temps. Tinc una carpeta que denomino «Il·lusions». Són projectes que no només m’interessen, si no que en la major part d’ells estic embrancat, a ritmes diferents. Però sovint los compromisos que haig anat sumant se convertixen en urgències i retards. I este és un dels principals problemes: no aprendre a dir que «no». Qualsevol projecte sol ser un repte interessant, que també ajude a formar una carrera. Però arribe un punt que si no es prioritze (i es diu que no), la saturació se sobrepose. Però a més, s’hi ha de sumar la mala programació del temps: moltes vegades penso que una cosa són poques hores i acabo arrastrant-la durant dies. És la confusió habitual entre el temps que «voldríem» que una cosa duro i el temps real que «sabem» que dure.

Però encara falte el pitjor enemic del meu temps. Escric la columna fora d’hores, i ja és tard. Demà a primera hora vull enviar-la, abans que no me a reclamon. Però un problemeta que m’està donant lo processador de textos acabe en una reinstal·lació del programa, buscar la traducció del menú… Tot a costa de les hores de son. Una tasca necessària, però que en este moment no ere ni urgent ni important. Ara ja està feta. I això done plaer, perquè quan superem un repte hi ha un mecanisme mental que mos fa un «guau!». Encara que aparentment sigue tan gris com un processador de textos. Procrastinar. Fer allò que mos motive i mos done minidosis de plaer, però que se superpose a allò urgent i important, perquè sovint és més tediós. Lo pitjor enemic de la gestió del nostre propi temps som natres.

Càsti(n)gs

(Publicat a La Comarca el 5 de novembre de 2021)

Les plataformes digitals s’han convertit en les noves biblioteques: ens deixen en préstec novel·les per capítols per a tots els gustos i estats d’ànim. La majoria de sèries ens arriben del món anglosaxó -bàsicament dels EUA-, amb alguna petita quota europea o de la resta del món. De produccions en idiomes com el nostres -mancats d’una estructura estatal que els recolzi sense escatimar recursos-, si ens n’arriben, és en dosis inapreciables.

El fet és que cada vegada em fa més mandra mirar sèries americanes. M’és inevitable veure’n perquè són arreu i, de tantes que se’n fan, alguna n’ix de bona. Però em cansa veure sempre els mateixos estereotips, la gesticulació, les ambientacions. El que més em dissuadeix són els càstings. Per algun motiu que se m’escapa, el físic de les dones que ixen a les sèries tenen poc o gens a veure amb el que visualitzo en documentals o realities ambientats als EUA. Les protagonistes, encara que interpretin drogoaddictes, supervivents d’una apocalipsi zombie o habitants d’una colònia minera interestel·lar, són sempre boniques, van ben depilades i tenen cossos que compleixen els estàndards Barbie. No hi fa res si s’alimenten de pizzes, de fast food, de cubells de gelat o de bossades de dònuts; tot ho tenen ben posat. La versemblança intenten obtenir-la a base de fer mala cara, dur roba atrotinada-però de la talla perfecta per ressaltar-ne la figura- i simular que van brutes.

Els personatges masculins, en canvi, poden ser lletjos, vells, calbs, grassos o cadavèrics i, tot i això, seduir les intèrprets femenines esculpides a base de gimnàs, dietes i esteticistes. Tot plegat desllueix un guió brillant, una bona direcció o una factura tècnica impecable.

Vet aquí una altra de les coses bones dels llibres: els personatges te’ls imagines tu.

Carles Terès