Cultura i administració comarcal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2017)

Amb periodicitat setmanal o quinzenal m’arriba un correu de part del Departament de Cultura de la Comarca del Matarranya/Matarraña amb lo programa de les diverses activitats culturals dels dies següents. Evidència indubtable de les diverses inquietuds dels habitants, indica alhora la voluntat de compartir-les amb la resta de la comunitat en forma de jornades, espectacles, jocs, xerrades, esports, etc. No ho podrien fer amb igual eficàcia sense el personal de l’entitat que s’encarrega de la seua coordinació i difusió en llistes de correus, a la pàgina web pròpia o en xarxes socials, que són la via actual de superar l’abast reduït dels cartells tradicionals o del “bando” per megafonia a la localitat concreta a on es celebra cada acte. Al mateix temps, es dibuixa el panorama d’una activitat continuada, organitzada i comuna a les diferents poblacions, que permet establir vincles entre elles o reforçar els ja existents, familiars o d’amistat i veïnatge, generant espais de sociabilitat en les despoblades i aïllades zones rurals. És este un dels principis inspiradors de la política comarcal, que mira d’assentar la població al territori, oferint-li estímuls de tot tipus, no només laborals i assistencials sinó també educatius i culturals, los quals van de la mà de la creació de llocs de treball, molt necessaris, encomençant pels mateixos tècnics o administratius de cada comarca. Alguns detractors del sistema el critiquen, al·legant raons diverses i complexes –personals, polítiques, econòmiques… . Segurament, és millorable, però sense esta nova administració local la denominada “marca” Matarranya no hauria arribat tan lluny: no s’haurien millorat les infraestructures, no s’hauria restaurat lo patrimoni artístic ni s’hauria adequat l’entorn natural i la promoció turística que n’hi ha al voltant, fent possible tant la subsistència dels matarranyencs com l’expressió de les seues aspiracions culturals i artístiques. Una bona mostra la van oferir lo passat dissabte 18 de març al Pavelló Municipal de Massalió més d’un centenar de músics a la 11ª trobada de bandes: la Peñarbés de Pena-roja de Tastavins, la Sant Anton de la Portellada i la Francisco Turull de Queretes.

María Dolores Gimeno

Una odissea

(Publicada a La Comarca el 24 de març del 2017)

Per a qui les ha de patir les oposicions són una odissea. Clar que la satisfacció que proporcione el superar-les compense sobradament el sacrifici.

Avançave l’any 1971 quan vaig decidir presentar-me a les d’auxiliars de justícia. Del “meu” jutjat hi vam anar la Mercè i jo (érem bons amics i els dos hi col·laboràvem com a meritoris). I de les diferents proves de l’oposició la primera ere la que més temíem. Consistie en copiar un text a màquina (no elèctrica) en tretze minuts i a una velocitat mínima de dos-centes sixanta pulsacions per minut. Aquella ere una prova eliminatòria i, com a tal, mos tenie als dos acoquinats. Un mal dia —pensàvem— el podie tindre qualsevol; i si les coses no anaven prou bé, allí s’esfumarien totes les il·lusions.

Però a Madrid la màquina d’escriure l’havies de dur tu. No te la posaven. De les portàtils ningú se’n fiave, ja que s’“encasquillaven” molt. Ere per això que confiàvem més en les grans que feem anar a diari a l’oficina. Ara, com que eren molt pesades i voluminoses calie resoldre el problema del transport. Finalment jo, per no anar amb la màquina a volteres, vaig aconseguir que d’un jutjat de Madrid me’n dixaren una idèntica. Però la companya només tenie fe en la seua, la de cada dia. I, tota decidida, li va demanar a un fuster que li preparare un caixó convenientment adaptat. Per més que vam insistir no vam poder fer-la canviar d’opinió. I ja tenim als dos jóvens opositors viatjant en tren cap a la capital amb tan insòlit i incòmode equipatge. Ara, per a tranquil·litat de la Mercè, quan vam arribar al lloc de l’examen vam comprovar que entre la gernació d’examinands i acompanyants que esperàvem per a realitzar la prova, n’hi havie uns quants que havien prés la mateixa decisió que ella.

Finalment, los dos vam superar el mític exercici mecanogràfic. I també els altres de l’oposició.

Amb els deures fets, l’1 de setembre de 1972 prenia possessió del meu primer destí funcionarial. Tenia vint-i-un anys. I amb una faena i un sou segurs començava a acariciar el futur.

J.A. Carrėgalo

Dret a decidir

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de març del 2017)

Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea

Dia Internacional de la Llengua Materna

(Publicada a La Comarca el 10 de març del 2017)

Des de l’any 2000 cada 21 de febrer se celebra lo Dia Internacional de la Llengua Materna, promoguda per l’UNESCO que és l’organisme de l’ONU per l’Educació, la Ciència i la Cultura. Una celebració carregada de sentit a un país on s’estan perdent les dos llengües més antigues del territori. Perquè és un miracle que avui en dia alguns encara puguem parlar i escriure les velles llengües del vell Aragó, que han pogut sobreviure a les conseqüències del Compromís de Casp –1412– a l’entronitzar la monarquia castellana; més tard, resistint la calamitat del Decret de Nova Planta dels Borbons –1707, 1711–; després, els anys de plom del Franquisme; i ara fa poc, la campanya sense sentit dels impresentables del PP-PAR i la vergonyosa LAPAO, que és la firma estúpida de polítics mediocres, desinteressats per la ciència i la cultura. Un autèntic miracle que, després de tantes contrarietats, les llengües patrimonials d’Aragó segueixin vives.

Fa només unes setmanes, des de les plataformes del poder de l’Espanya centralista, es posaven les mans al cap perquè el barrenat del Trump no hi vol saber res de mantindre el castellà en la influència que deu tenir als EEUU per la molta gent que el parla. De cop i volta, els opressors de les nostres llengües, els que aquí no suporten que una part dels aragonesos visquem en naturalitat la condició de catalanoparlants, han passat a ser els oprimits; a patir en carn pròpia les ofenses dels que es creuen superiors als demés quan, uns i altres, només són monolingües pelats. Aprendran la lliçó ara que algú més poderós que ells menysprea a la llengua castellana?

Felicitem al Govern d’Aragó i al Rector de la Universitat de Saragossa per l’èxit de l’acte central del Dia Internacional de la Llengua materna. Felicitació que cal estendre a tots el centres, professors, alumnes i Associacions que al llarg i ample d’Aragó han programat actes i activitats per celebrar un dia tant senyalat.

Tomàs Bosque

Arenys de Lledó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de març del 2017)

Situat a la mateixa riba del riu Algars, en la delimitació de les comunitats d’Aragó i Catalunya, ha estat un poble agrícola i ramader que tendeix actualment cap a l’increment progressiu de la importància del sector turístic. Poble medieval amb la frescor del riu als seus peus i envoltat d’un frondós pinar al que si accedeix de manera suau per varis barrancs. La seua solitud i bellesa ha incentivat l’assentament de joves cansats de la ciutat i l’actual societat que comporta. Un lloc ideal per viure si los recursos son suficients. Si observem la seua piràmide d’edat, la residència dels propietaris de les seues cases, l’envelliment de la maquinària agrícola, i fins i tot lo progressiu creixement del bosc (que vol dir abandó de terres fa poc cultivades) ens sorgiran segur un seguit de preguntes que podem traslladar també a altres pobles del Matarranya. A mi m’han aflorat unes de senzilles, que a més de contestar de manera simple i sense raonar-les massa, deixo per a la reflexió: “lo procés de despoblació actual trobarà un límit equilibrant? Afavorirà este procés un major nivell econòmic de les persones actives residents? este millor nivell econòmic comportarà alhora un millor nivell de benestar i de desenvolupament personal?” Jo personalment crec que sí. Avui mentre escric estes quatre ratlles s’ha inaugurat lo congrés de telefonia mòbil de Barcelona. La comunicació i la informació arriben avui a tots els racons del planeta, per tant l’aïllament ha passat a la història. No així l’aïllament voluntari. Està a les nostres mans desconnectar quan desitgem. Diumenge vaig passejar-me amb lo meu amic Paco per Arenys. Visita a vàries cases estiuenques, precioses. Xerrades informals amb los vilatans que varem trobar pels relaxants carrers. Cap vehicle. Fotografia dels nombrosos indrets medievals: església, casa castell, etc. Una cervesseta al bar del poble i finalment visita al “Mas de la Llum”, situat a la Vall de la Bernarda. Novadora construcció de palla i fang en un racó que t’invita a ser feliç. Tindrem que canviar el xip.

Juan Luis Camp                                                     

Trencar fronteres

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2017)

Per a trencar fronteres i buscar espais de col·laboració i entesa, des de les perifèries de les diferents comunitats autonòmiques, s’han creat entitats per fer-se més visibles i per sumar esforços per competir en una societat cada vegada més globalitzada. En el nostre territori, des de fa temps, s’ha vist esta possibilitat per desenvolupar-se i vol aprofitar l’alternativa per identificar-se, per mostrar-se més autèntic. I és en la perifèria del triangle constituït per Aragó, Catalunya i País Valencià on s’ha vist la possibilitat per actuar. Territoris que durant l’Edat Mitjana estaven units sota un sol monarca i formaven part de la Corona d’Aragó. D’esta confluència d’interessos va constituir-se la denominada Ruta dels Tres Reis formada per les ciutats d’Alcanyís, Tortosa i Morella, centres d’influència d’àrees territorials àmplies, una entitat principalment amb l’objectiu d’oferir al visitant una bona oferta turística. Una altra realitat de cooperació que va iniciar-se el 2006 va ser la Mancomunitat de la Taula de la Sénia, formada per poblacions que pertanyen a les comarques valencianes del Baix Maestrat i Els Ports, l’aragonesa del Matarranya i la catalana del Montsià. I, finalment, parlarem del projecte ‘3 Territoris: una mateixa terra’, constituït per comarques: Matarranya, Terra Alta i Els Ports. Una entitat últimament amb molt protagonisme. La setmana passada van presentar la nova web i el nou projecte de crear un recorregut senderístic que passo per les tres comarques. Des que es va formar l’agrupació s’ha implicat en diferents projectes: ha publicat una revista ‘Què fem?’, ha editat diversos fullets de promoció turística, ha potenciat la Via Verda i els camins del Matarranya i de l’Algars… I és que les tres comarques comparteixen el caràcter rural de les seues viles, l’espai natural dels Ports de Beseit, uns pobles de gran riquesa monumental, paisatgística i gastronòmic, un gran potencial turístic i compartixen una mateixa llengua.

Carles Sancho Meix