Sant tornem-hi…

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de setembre del 2021)

Arribe setembre i, com sempre, busquem la manera de compensar allò que no hem fet durant el mes d’agost i comencem el curs amb una acumulació d’objectius que, spoiler, acabarem dixant de banda, com passa amb aquells que mos proposam quan comence l’any. Perquè si, perquè som així, mos agrade l’entreteniment que resulte d’imaginar escenaris poc probables en els quals reprens les classes d’anglès, tornes al gimnàs i aconsegueixes establir una rutina, minges més sa… Potser hauríem de reflexionar sobre cap a on van les nostres intencions, què és allò que (generalment) mos proposem i perquè ho acabem dixant a l’últim calaix de la tauleta de nit i capgirar-ho, fer una llista de des-propòsits o atrevir-nos, simplement, a dixar que setembre arribo sense cap pla i restar pressió a la tornada, que moltes vegades ja suposa un repte prou gran per si mateixa, no? Semble una idea bastant utòpica això de no tenir pla, encara que la majoria de voltes acabe sent ser la millor de les idees, desbloquejant la nostra (limitada) capacitat d’adaptació i aprenent del terme artístic que se’n diu: improvisar. Improvisar en un món quadriculat, re-connectar dins d’una societat altament connectada, conèixer allò físic que mos envolte en esta ficció de realitat virtual en la qual vivim, d’això se’n diu improvisar, estar disposat a perdre’s ara que semble que tot ho podem preveure, que res mos pot sorprendre. Tornar a veure la vida amb els ulls de la xiqueta que un dia vas ser i recuperar les emocions que l’agònic estil de vida que portem mos ha pres. Així que, si encara creus que estàs a temps de canviar les fites que te vas marcar a partir del primer de setembre, te convido a omplir de colors una llista de despropòsits que et porton a re-connectar amb tot el que algun dia et vas permetre disfrutar.

Raquel Llop

Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel el 28 d’agost del 2021)

        És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

 

El PAR, ara diu aragonès oriental

(Publicat a La Comarca el 27 d’agost del 2021)

L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Ranyé, la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom «català», i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic. I qui haurà guanyat en eixe combat? Pos ja veurem si els negacionistes tenen aguant per defensar les seues fluixes posicions molt més temps perquè, de moment, els comentaris de centenars de lectors de la Comarca digital, majoritàriament són favorables als que defensem el nom i la unitat de la llengua, que és el que diuen les Acadèmies, la Universitat i la pròpia Llei del Patrimoni Cultural Aragonès.

Així que, quan només falten vint mesos per les eleccions, on els agradaria col·locar a l’Aljaferia una ‘María Herrero 2’, als del PAR ja els ha entrat pressa i per lo que donen a entendre en lo manifest dels 6 d’agost signat a la Codonyera i Fondespatla, que recolçen menys de la mitat dels que signaven en 2012 el «manifest dels 35 comitès» contra la Llei de llengües, es veu que no les tenen totes al sac en ixo de fer bandera d’un nom tan brut per una llengua tan llímpia, i ja parlen obertament de «Chapurriau o Aragonés Oriental». Que és tant com recular a la fórmula màgica de Gonzalo Baiot, que li va portar a la proposta encara més còmica del «Baish Aragonés», que mai ens va dir com s’hauria que pronunciar. Quins temps aquells, quan l’oncle Baiot buscava com un boig un nom decent per la nostra llengua que no fore el maldit català. Cosa que és totalment impossible. Per lo tant, les dos alcaldesses del document del 6 d’agost, sense voler-ho, mos han donat una primícia espectacular: han inventat lo CHAPURRIAGONRIENTAL. A que és bonic i no costa de dir?

Tomàs Bosque

La llengua íntima del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’agost del 2021)

Després de la interrupció de 2020 per la pandèmia, enguany s’ha reprès l’exitós festival “Matarranya íntim”, que coordina la comarca del Matarranya. Organitzat per un equip d’artistes i dinamitzadors procedents de València amb la col·laboració d’altres matarranyencs, esta 8a edició s’ha celebrat a Fórnols del 30 de juliol a l’1 d’agost, un seguit d’espectacles breus representats en espais singulars: funcions teatrals (trencadores o de text tradicional), dansa, titelles, màgia i recitals d’apertura i clausura. Lo format, ben consolidat, sempre suposa un alè de creativitat als nostres pobles, d’oferta cultural escassa, que durant dos dies i mig s’omplen de festa, d’artistes i d’espectadors, rememorant temps més vitals. L’ocasió era bona per recórrer el camí, inclosos los 5 quilòmetres finals de carretera estreta que aïllen i alhora preserven Fórnols, i conèixer els seus carrers enramats, la seua gent i les dos bodegues locals, que han ofert tasts dels seus vins i espumosos. Al programa de mà, en l’habitual grafisme, s’indicava l’orografia, l’economia, los fills il·lustres (Andrés Piquer i Braulio Foz) i els seus monuments. Escrit en català-castellà, llengües oficials a la comarca, s’hi quadra un cercle viciós: “Actualment té una població aproximada de 80 habitants, i es parla el “lo chapurriau” que és la variant del català pròpia d’aquesta zona d’Aragó”. Una nova explicació del tabú lingüístic, salomònica i curiosa: lo chapurriau és català d’Aragó! Ai! (Ho han revisat los tècnics comarcals?). Abans de la funció de “La intensa” en una cotxera, una voluntària explica en castellà la vida treballadora de l’antiu propietari i cita un parell de frases seues en “nuestro chapurriau”, traducció a continuació. En una altra, de “Las Mañas”, lo voluntari en fase de recordar en bon català matarranyenc les instruccions de seguretat (mans, mascaretes, distància) pregunta voluntariós si tots l’entenen: “¡En castellano!”, salta una senyora que no se sabia encara l’inalterable protocol, ja indicat al programa. L’alcalde presenta en castellà el recital final al Molí de la Bassa, i Arturo Gaya, cantautor tortosí, ens delecta en la llengua comuna i la música universal sense necessitat d’explicar ni traduir.

María Dolores Gimeno

Ciència: atacar la COVID a muscles de gegants (Viles i gents)

Publicat el 20/8/2021 al Viles i gents de La Comarca)

En un any la humanitat ha estat capaç de crear vacunes per a sufocar una epidèmia global. I això que vacunar és una innovació popularitzada fa només dos segles. Tots intuïm la idea contraintuïtiva que té a la base: al cos li posem una miqueta d’allò roín. Això és suficient per a estimular-li que creo anticossos, i aixina evito, o reduïsque, el contagi real. Però ara ja parlem d’ARNm i altres paraulotes. Este salt per a la humanitat ha sigut possible per l’aplicació del mètode científic. Un mètode que pot ser aplicat a qualsevol camp: físic, social… I és que la ciència sempre veu més lluny perquè estem als muscles de gegants, és a dir, sempre partix de la muntanya de coneixement anterior. Comprove les noves hipòtesis. I és transparent en divulgar mètodes i resultats, per a que puguen ser replicats.

Per tant, bona part de la potència científica està en revisar el que s’ha publicat i divulgar els resultats propis. De fet, habitualment se parle de «publish or perish», és a dir, o es publique, o es mor (acadèmicament parlant). I la cita és la moneda de canvi bàsica entre científics. La publicació també és una manera de poder avaluar objectivament lo treball dels científics: sempre passe el filtre d’almenys dos experts anònims, perquè els iguals són la millor forma de filtrar la qualitat del que s’està publicant.

Però el món de la publicació científica no és tan transparent com haurie de ser. Bona part de la investigació la paguem entre tots en diners públics, però es publique a les millors revistes científiques privades, que poden cobrar molt per llegir un article, o per publicar-lo en obert. De fet, l’avaluació de quines són les millors revistes també es fa en uns rànquings dominats per dues grans editorials privades, en un mètode d’inclusió que ni és públic, ni és transparent, i és anglocèntric: per exemple poden excloure revistes perquè no són en anglès, per més qualitat o cites internacionals que tinguen. Cal dir que cada vegada és més intens lo debat per a millorar la transparència i el servei públic de la publicació científica, i també els mètodes d’avaluació. Però no serà fàcil. De moment és lo millor dels pitjors sistemes. I alguna pandèmia anem resolent. Poc a poc…

Ciutat eterna, ciutat única

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’agost del 2021)

Molts turistes visiten Roma en dos dies. Un dia sobreviuen al Vaticà: la basílica de Sant Pere i els enormes i laberíntics museus, i el segon el dediquen a l’arqueologia i a les places d’Espanya i Navona i la Fontana de Trevi. Si afegeixen el Panteó (monument romà més ben conservat del món), veuen les tres meravelles de Roma, amb la Capella Sixtina i el Colisseu. Però Roma ofereix moltes més coses úniques. Cap urbs té més esglésies dignes de ser visitades, unes cinquanta, de tots els estils, per la seva arquitectura, decoració o riquesa artística. Des de les grans basíliques com San Giovanni in Laterano, catedral de Roma, a la minúscula San Carlino de Borromini, que hi cap a un pilar de la cúpula de Sant Pere. La millor col·lecció de mosaics in situ de totes les èpoques, espargits arreu de la ciutat. Lo millor d’en Miquel Àngel: pictòric (Capella Sixtina), arquitectònic (basílica de Sant Pere),  urbanístic (l’escala i la plaça del Capitoli) o escultòric (la Pietà i el Moisés). Els millors museus d’art romà: el Museu Nacional Romà ( que conté el discòbol de Miron) i els museus capitolins (amb la lloba i el Marc Aureli a cavall), que són el primer museu públic obert (1734). També es pot seguir la ruta de Bernini, sobre tot al Vaticà i a Villa Borghese, o la de Caravaggio, amb vint-i-una de les seves millors pintures, moltes in situ i sis també a Villa Borghese. O visitar la Villa Farnesina, un palauet renaixentista de 1511, tot pintat completament amb temes amorosos (amb frescos, entre altres, de Rafael). O curiositats com el Palazzo Barberini, que conté la pintura al fresc més extensa del món en un edifici civil (obra de Pietro da Cortona),  el gran centre comercial dels mercats de Trajà, o el millor retrat pintat mai per Velazquez (el papa Inocenci X) a la Galleria Doria Pamphili, o les termes de Dioclecià (les més grans) i de Caracalla (les millor conservades), o la Via Appia i les Catacumbes, etc. Molt fato per als amants de l’art. Ho sento pels que no ho sou.

Antoni  Bengochea

Vida

(Publicat a La Comarca el 13 d’agost del 2021)

Un insecte minúscul vola pel damunt lo llibre que estic llegint. No em puc estar de ventar-li una manotada. Sorprenentment l’encerto. No s’ha mort, malgrat la meua mà grossa com un tossal vora la seua minusculitat. Volar no vola, però s’ha posat a córrer com un dimoni, tot dibuixant esses i vuits entre les lletres de la pàgina 325 de Llum de febrer, com un punt que no és final, seguit ni suspensiu, sinó fugisser..

M’he preguntat per la magnitud dels danys que li he ocasionat. Potser valdria més matar-lo d’un cop, que no patisca. Però vet aquí que s’ha precipitat a terra i l’he perdut de vista.

Em costa d’entendre el funcionament d’eixes criatures. Són vives i fan lo possible per seguir estant-ho, però no sé si el seu sistema neuronal permet que s’angoixen per la imminència de la mort, si senten lo dolor de la mateixa manera que nosaltres. En tot cas viuen, i volen seguir vives.

Això em porta a recordar un altre episodi que també em va torbar. Ja he explicat que solc deixar molles pels pardals que acudixen a la meua finestra. Un dia va fer acte de presència una gralla, negra com l’estalzí, i els va espantar. Va espicossar una mica abans que jo la fes fora. Ella, intel·ligent com tots los còrvids, va aturar-se uns metres enllà i em fità amb lo seu ull lluent. «Per què em fas fora?» semblava interpel·lar-me. La gralla només volia alimentar-se, nodrir els seus pollets… Viure, en definitiva. Com els pardals, com l’insecte lletraferit, com jo mateix. Que fos més grossa i tingués aquella veu badada no la feia dolenta.

Vet aquí com un fet banal et pot abocar a l’abisme de l’existencialisme. Per sort (?), fa més de quatre dècades que vaig abandonar l’adolescència. Ara prou faena tinc de tirar per avant, com l’insecte, com la gralla. I com vós, lector pacient.

Carles Terès

Un nom per a una comarca: Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’agost del 2021)

Un cop establertes, bé o malament, les autonomies en  el procés de descentralització de l’actual segona restauració borbònica, calia continuar-lo amb l’establiment de les comarques  partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals com diu la Llei de Creació de les Comarques 15-4-2002 –potser no és casualitat que el vincle cultural aparegui en darrer lloc en l’enunciat, perquè efectivament la llengua com a vincle cultural decisiu molt sovint no hi ha estat considerada, i se l’ha esbocinada en dos o més comarques.  Ha calgut crear noms a corre-cuita per a espais que sovint no en tenien, perquè, llevat de la Ribagorça i la Llitera, les nostres “comarques” o eren massa grans –Bajo Aragón, El Somontano,  … – o massa menudes –Val de Tena, Val de Benás, … . Matarranya era el nom d´un riu d’una fracassada Província d’Alcanyís, i res més. ¿I com fou que aquest hidrònim passés a ser el nom d’una comarca? Doncs gràcies a filòlegs i geògrafs de Catalunya que ja de temps estudiaven la  comarcalització de la Franja. Eren d’un país amb  fort sentiment d’identitat comarcal, on ja al 1936 s’havia promulgat una pionera Llei de Comarcalització. El primer a proposar el nom de Comarca del Matarranya va ser en Joan Coromines en un extens treball publicat el 1959 sobre els noms de les comarques i municipis franjatins, reeditat sovint i comentat àmpliament en altres obres seves, com l’Onomasticon Cataloniae (1996). Aviat fou adoptat, amb alguns  canvis territorials, per obres tan importants com Gran Enciclopèdia Catalana (1968) o Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, desaparegut enguany: també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO –ço que ara obliga a distingir entre Matarranya i Matarranya Històric. Vist així no deixe de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó. I més remarcable encara, afegeixo, vists els altíssims percentatges d’anticatalanisme de nosaltres aragonesos.

Artur Quintana

Una exposició especial

(Publicat a La Comarca el 6 d’agost del 2021)

Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.

A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.

Primer vam reunir les fotografies de parents i amics, i seguidament vam fer un mapa del poble, carrer per carrer, casa per casa. Per Tots Sants vam començar a tocar la porta de les primeres cases i cada cap de setmana mon feem unes quantes. La resposta per part de la gent va ser fantàstica, tant és així que la paret d’uns 8×3 metres destinada a albergar l’exposició vam pensar que es quedarie petita.

Una volta teníem les fotos, les escanejàvem i s’havien de restaurar digitalment, perquè, la majoria, donat los anys que tenien i l’estat de conservació, estaven bastant fetes malbé. Tot seguit, buscàvem al registre lo nom i els apellits del matrimoni i quan s’havien casat. A principis d’agost, vam portar les fotos a la impremta i quan van estar, en varies tardes, les vam penjar al Museu.

Però bé, quan una cosa es fa a gust tota faena és poca. I així va arribar lo 19 d’agost de 2018, lo dia que tocave aubrir les portes a una faenada intensa de deu mesos en què el resultat ere una exposició de més de 400 fotografies de boda (que es diu prompte) de nonaspins i nonaspines, que anaven des de l’any 1874 al 1969.

Aquelles festes van ser un desfilar continuat de gent pel Museu. Hi havie qui baixave emocionat, sorprengut, moltes felicitacions… però el que se’m va quedar al cap va ser un comentari que van dixar al llibre de visites: «Gràcies per fer als nostres pares feliços de tornar-se a veure junts en un dia tan especial». Només per això ja va valer la pena.

Estela Rius

De cremar i cremar-nos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de juliol del 2021)

La Terra s’està cremant, s’està inundant, socarrant, desfent, trencant, apagant. La Terra no sap de quina forma més dir-mos que param, que baixam lo ritme, que intentam solucionar allò que hem provocat, tot lo mal que li hem fet, i no per ella, sinó per poder viure nosaltres en ella.

Incendis per tota la Península, temperatures extremes al Canadà, inundacions a Alemanya, Sibèria cremant.. sense cap mena de dubte, som la espècie que més s’està esforçant a extingir-se, eixe és lo nostre gran èxit com a humanitat. I, per si no en tinguérem prou, lo passat 29 de juliol va ser el dia en què vam esgotar los recursos que teníem a la Terra per a tot l’any. És lo que s’anomena: sobrecapacitat de la Terra, i l’hem aconseguit a meitat de l’any, la qual cosa vol dir que d’agost a desembre estarem consumint los recursos previstos per a l’any 2022. Fabulós. Res a celebrar.

Venint d’un any on el lema ere “saldremos mejores”, no veig ni que hagam eixit ni molt menys, millors. Sí que mos hem tornat més individualistes, més interessants, bastant més solitaris i, fins i tot, agressius. Crec que hem perdut totalment de la nostra ment lo sentiment de comunitat, en qualsevol sentit. Des de les viles més xiquinines als barris de les ciutats més grans hem perdut (o hem dixat anar) la capacitat de crear xarxa, de cuidar dels altres i deixar-mos cuidar. Hem tancat la porta i abaixat les persianes, tot allò que passe fora no ho consideram problema nostre i, sento dir-te, ho és.

I en mig d’este conflicte entre allò individual i allò col•lectiu, d’allò privat a lo públic, oblidam que tot comença en lo personal, que és polític, que té ressò en la resta d’individus i que, en lo cas de la Terra i les contínues agressions que li proferim, té greus conseqüències per al conjunt de les persones.

Pot ser, en este món ple de cendres que estem dixant, hem oblidat que, de no controlar la foguera, al final serem nosaltres los que mos acabam cremant.

Raquel Llop