100 Viles i Gents 100

Publicat a La Comarca, 19/5/2017

Natxo Sorolla

Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.

Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.

I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.

També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).

Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!

100 Viles i Gents 100

(Publicada a La Comarca el 19 de maig del 2017)

Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.

Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.

I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.

També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).

Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!

Natxo Sorolla

Contestadors

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.

Carles Terès

Un brogit impetuós

(Publicada a La Comarca el 8 de maig del 2017)

La Mercè i jo hi vam anar sols, a Madrid, ja que la tan temuda prova de mecanografia de l’oposició s’havie de fer al palau del Tribunal Suprem. Quan va ser l’hora, carregats amb les feixugues màquines, vam anar entrant a una gran sala, amb unes taules molt altes, enormement llargues i amb la tapadora inclinada a la manera dels pupitres. L’ànima mos va caure als peus amb los primers inconvenients. Teníem clar que en aquella pugna que havíem emprés no tot serien flors i violes. Però ningú mos havie previngut de les dificultats i no hi estàvem habituats a tanta altura; i encara menys a la inclinació, ja que, normalment, al jutjat la màquina la teníem sobre una superfície plana. I allí el problema de l’altura el resolíem amb quatre llibres antics o un paquet de butlletins oficials vells sobre la cadira.
Assumits els entrebancs inicials amb resignació, i tots instal·lats i disposats a iniciar l’examen, els membres del tribunal van repartir els fulls amb el text a copiar. Nerviós a més no poder, jo suava la gota grossa. “Qué hi faig jo aquí?” em vaig preguntar per un instant. Però sense més preàmbuls mos van dir que posarem el paper en blanc al carro i immediatament van donar l’ordre d’inici.
En aquell precís moment a la sala es va produir un estrèpit ensordidor que em va dixar descol·locat. L’enorme sarabastall d’una setantena de màquines funcionant a l’hora ere com un brogit impetuós que ho dominave tot, fins i tot, o sobretot, el pensament. Però la sensació que a mi em va produir va ser com si es tractare d’una sola escrivint a una velocitat endimoniada. Durant uns instants vaig perdre l’esme. I assumir aquell fragor em va costar uns segons preciosos que potser -vaig pensar- em serien necessaris al final. Però paulatinament vaig conseguir asserenar-me i concentrar-me, fins que vaig acabar de copiar l’escrit sense esgotar el temps. I encara em va quedar una estoneta per a comprovar ràpidament, amb satisfacció i esperançat, que, tot i les complicacions, l’exercici m’havie quedat prou curiós.

J. A. Carrégalo

Planters de frontera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de maig del 2o17)

        Cada primavera els hortolans, atents al calendari, compren llaors noves, fan planters dels romanents de l’any anterior o van al viver a provir-se’n; i així, plantant-ho, reprenen l’etern cicle de la renovació. A mi, pels voltants de Sant Jordi, aprofitant lo viatge de cap de setmana a casa dels pares –a casa—, em toca fer la gran compra als vivers de Móra la Nova, una gran extensió de terreny plantat a la vora de l’Ebre, tocant al pont modern que connecta les dos Móres i congrega llauradors de tota la zona. La tipologia és diversa: los d’edat avançada, encara àgils, que són los predominants; matrimonis de compres a la capital de comarca; algun jove; i qui com jo va per delegació del pare hortolà. Enguany hi havia dos parelles de “neorurals” estrangers; no devien de ser un cas esporàdic, perquè l’establiment exposa la llista traduïda a l’anglès: tomatoes, lettuce, eggplants, peppers…, i tenen pràctica en identificar les varietats senyalant-les al catàleg, a la manera de les iconografies religioses medievals. Cal fer-se entendre també en les denominacions dialectals: la meua albergenya és la seua aubergínia –i l’albergínia de Pompeu Fabra—; los meus fesols verds són les seues bajoques –mongetes tendres en estàndard—; los meus melons d’aigua o d’Alger, allí síndria o meló de moro, no ho sé; les “pepineres” són les mateixes –i ni l’Alcover-Moll les recull!—. Los venedors ressolen d’altres dubtes terminològics preguntant-te d’a on vens: Nonasp, Maella…?, i és que, eficients i bons coneixedors de l’ofici, consideren les diferències estacionals en funció de les zones, primerenques o tardanes, o les preferències locals per una varietat concreta: fesols de mata, d’emparrar o nanos?, tomàquets híbrids o de conserva? Durant l’espera, vas fent conversa, agermanats tots per les hortalisses, la terra i la llengua, i hi ha qui diu que coneix la teua vila o que hi ha estat algun camí. Dolça sensació d’una frontera inexistent, en temps de banderes aixecades als dos costats –estelades o constitucionals, segons costat—, ignorant la comunitat que oferís la quadribarrada autonòmica de l’antiua Corona.

María Dolores Gimeno

Hi ha res més autèntic que una llengua viva?

Aquestes vacances de la Setmana Santa he pogut constatar una vegada més l’ambient cada cop més turístic de la comarca del Matarranya. Si fa trenta o quaranta anys era visitada gairebé exclusivament per catalans, ara és més nombrosa la concurrència de gent del País Valencià o de l’Aragó, fins i tot de visitants d’altres comunitats de parla castellana. Als visitants els agrada tastar les coses típiques que ofereix la comarca: els paisatges dels rius i de la muntanya o dels camps d’oliveres i ametllers; l’arquitectura pròpia tan homogènia i característica, de vegades rústica, però també monumental i que compta amb esplèndids conjunts urbanístics, o la gastronomia i la rebosteria. Però també la cultura, la història, la etnologia o el folklore.

Però res hi ha més típic, més característic i més autèntic que la llengua que es parla des de gairebé mil anys a la zona. Només els elements de la natura són més antics que la nostra maltractada i fuetejada llengua. Paradoxalment a una bona part d’aquests turistes que ens visiten (cada cop menys, tot s’ha de dir) no els agrada tastar aquest element tan propi de la nostra terra, amb el que fan una excepció, i suposo que és perquè li troben dos defectes: formar part de la llengua catalana i estar viu (si fos una peça de museu etnològic, com un aladre de fusta, una sàrria o un trill de pedrenyera, molts es mostrarien més interessats). Fa poques setmanes que la Institució Comarcal del Matarranya ha demanat al Govern d’Aragó que reconegui com pròpia la llengua catalana i que reconegui que forma part del seu Patrimoni (del Matarranya i de l’Aragó). Aquesta declaració hauria de ser fonamental per reconèixer el nostre patrimoni lingüístic i començar a fer realitat aquell apartat de la Constitució Espanyola que diu que les llengües seran “oficials als territoris on es parlen”. De moment la pilota és al Govern d’Aragó i la nostra llengua té nom i aquest no és  LAPAO (espero que no sigui només de moment). Què ens falta per a què la Constitució es pugui complir? Podrem ser finalment parlants “normals”?

Antoni  Bengochea

La vinya plora

(Publicada a La Comarca el 28 d’abril del 2017)

El progressiu, continuat i imparable allunyament de la societat respecte dels seus arrels agraris ha convertit en notícia activitats o fenòmens que, fins fa mig segle, eren quotidians i rutinaris per a la gran majoria de la població. Els grans mitjans de comunicació, cada vegada més identificats amb la vida urbana, ignoren tot el que passa més enllà dels suburbis de la ciutat, llevat quan es produeix un fet luctuós o estrambòtic.

Així, fa unes setmanes es podia veure com a una notícia destacada de la televisió pública que la vinya plora a l’apropar-se la primavera. Després de la parada vegetativa de l’hivern, la saba torna a circular i vessa per les ferides que ha deixat la poda dels sarments. Una autèntica obvietat, similar a altres del món rural com que les gallines posen ous, les oliveres floreixen o que les ametlles tenen clofolles. Obvietats, quotidianetats, la vida al camp invariable estació rera estació. Però aquesta rutina s’ha convertit en notícia per obra i gràcia de la creixent distància entre el món rural i l’urbà, l’únic que compta a l’hora de determinar que és i que no és notícia.

Sí, la vinya plora. Com passa cada primavera des de fa 5.000 anys.

Lluís Rajadell