Tornar a callar

(Publicada al Diario de Teruel el 9 d’octubre del 2021)

Ham començat lo mes d’octubre amb una cita molt especial: lo primer ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua; institució que, entre d’altres funcions, vetllarà pels drets lingüístics dels aragonesos i aragoneses; al mateix precís moment en lo què certes persones, elegides pels votants aragonesos, demanen la supressió d’esta institució. Un panorama curiós, com lo que sempre ha acompanyat lo debat lingüístic a casa nostra. Més que curiós podríem dir inaudit, ja que ham estat testimonis d’una circumstància pràcticament paranormal: un partit regionalista votant en contra de la defensa dels trets característics de la regió, com és en este cas, un organisme creat per a la defensa d’esta “regionalitat”, les llengües d’Aragó i los drets i les responsabilitats públiques que d’elles se’n deriven. Passen los anys i, què se jo, les caretes pesen cada volta més i ja no és que se la ficon i se la traguen, és que la dixen directament al caixó. I sobte com peguen lo crit al cel en contra de l’Acadèmia, que tan de bo significare un pas endavant per la tan temuda declaració de la cooficialitat de les tres llengües aragoneses, i al mateix temps no li dediquen ni un segon a plantejar-se anar de la mà dels partits d’extrema dreta. Potser el que passe és que l’únic que los diferencie és lo color de la cadira, mentre que lo discurs intern és exactament lo mateix. Potser, si los moleste tantíssim que un diputat ixque a l’estrada i utilitzo les tres llengües d’Aragó per a dirigir-se a la sala, això de “regionalistes” ho hauríem de parlar. En castellà, clar, que totes mos entengam. I penso que, si lo que moleste tant és que s’escolton les tres llengües a la que hauria de ser la cambra de representació de totes les aragoneses, potser no hauríem de tornar silenciar més ni lo català ni l’aragonès. Potser, per més que bramon, val la pena no tornar a callar mai.

Raquel Llop

Renovables, sostenibilitat, Matarranya (Viles i Gents, Natxo Sorolla)

Publicat el 20/8/2021 al Viles i gents de La Comarca)

Natxo Sorolla

Imatge de Pep Espluga

Lo debat està al carrer: al Matarranya, renovables o no? Una línia de 84 molins de vent s’ha d’instal·lar des de Ràfels a Favara, al llarg de tota la part occidental del riu Matarranya. Lo debat de fons és bastant simple: la humanitat porte unes quantes dècades de creixement exponencial, gràcies a que ham après a explotar l’energia del carbó i el petroli per al nostre benefici. Però en algun moment sobrepassarem lo límit dels nous pous explotats, i serà més car usar eixa energia. O potser eixe moment ja l’ham sobrepassat. Perquè no serà la primera pandèmia ni el primer volcà que mos pose al nostre puesto. Los humans som molt menuts i dèbils davant lo planeta.

És bastant clar que necessitem alternatives. Unes són les nuclears. Però sabem que a la distància que estem d’Ascó i Vandellòs, si algun dia tenen un problema gros, mos faltaran eixugamans per a la suor. Les altres són les energies renovables. Que no es troben en capacitat de substituir les energies convencionals, però que van ampliant-se, en l’esperança d’aportar una alternativa més sostenible. Però això no vol dir que siguen innòcues. Produir, implantar, mantenir i renovar molins de vent i plaques solars té costos ambientals i socials. Imagineu que la instal·lació solar que posen al costat del vostre poble multiplique per 20 lo nucli de població. Això és Chiprana.

Haig de dir que no tenia una posició clara sobre els molins al Matarranya. I que continuo sense tindre-la. Però el perill més gran crec que és un altre: la hipoteca que firmem. Hi haurà pobles als que no els importe. L’energia que es produïx té com a destinatari les capitals. Qui controle la producció, i la major part del benefici, són grans empreses. Aquí dixen la ferralla. I unes molles que resulten molt apetitoses a on falten treballs ben pagats i agradables, i a on los ajuntaments agraïxen gestionar nous impostos pel nostre benestar. Però aquí ni es quede el pa sencer, ni unes llesques. Continuaran sent grans empreses les que gestionaran l’energia. I tenim un bon historial de relacions perjudicials entre poder i energètiques. Per model de Comarca apostaria per invertir esforços i capitals en indústries complementàries com, per eixemple, un Parc Natural, ben diversificades social i territorialment, que promoguen empreses locals de qualitat, i que motivon lo manteniment de població jove femenina. No hi ha cap vareta màgica. Los molins tampoc. Renovables sí, però va, no aixina.

Una vergonya

(Publicada al Diario de Teruel el 2 d’0ctubre del 2021)

Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president–  tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres. És un fet que el Consell actual està escorat a la dreta o més enllà, cosa normal si es té en compte que es va nomenar en temps de majoria absoluta del PP. Es repeteix fins l’extenuació que tothom ha de respectar i complir la Constitució, doncs no, en aquest cas no és així, els partits polítics no es posen d’acord, més concretament el PP i el PSOE. El PSOE diu que el culpable és el PP i no li manquen raons per afirmar-lo. Perquè no s’hi planta el PSOE i esbandeix el problema per tot arreu? Tinc el pressentiment, potser més que pressentiment, que el PSOE està esporuguit davant de les altes instàncies judicials. Una vegada més no li manquen raons, perquè la dreta judicial, policial i mediàtica  d’aquest país té tan poder o més que el propi govern. Mentre tant la credibilitat de la justícia espanyola es va evaporant dins i fora del país. Un exemple palmari d’aquest descrèdit, per la set de venjança contra l’independentisme català i més concretament contra el president Puigdemon –en Catalunya els presidents de la Generalitat sempre conserven el tractament de president– és que cap tribunal ni cap institució fora d’Espanya han donat la raó als jutges o tribunals espanyols. Veieu les actuacions del jutge  Llarena que ha pretès enganyar al TJUE recentment amb les ordres d’extradició,  i així li va.  Els tribunals d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Suïssa i ara Itàlia li han denegat l’extradició. Qui està fent el ridícul Puigdemon o la justícia espanyola? Els espanyols i més encara els catalans, i molt més encara els catalans independentistes viuen en una gran inseguretat jurídica. Què passarà si el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia vulneració de drets en les sentències del procés? El deep state mirarà cap un altre costat.

José Miguel Gràcia      

La força del vent

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de setembre del 2021)

Amb l’etiqueta seductora de les energies verdes i renovables, un projecte d’un macroparc eòlic vol sembrar de molins la conca del Matarranya, un seguit de 84 torres de 200 m en paral·lel al riu, estacions col·lectores i una línia d’alta tensió que evacuaria l’energia cap a Ascó per subministrar la populosa Barcelona industrial. A finals d’agost, lo Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico va obrir un període reglamentari d’al·legacions, que finalitza el 8 d’octubre, una carrera contrarellotge per revisar milers de pàgines de memòries tècniques i plànols sobre els quatre parcs projectats (Argestes, Arlo, Céfiro i Pacauli). L’enrenou és gran a la comarca. Són favorables alguns ajuntaments que pensen en los impostos que recaptaran i molts propietaris de terres on s’instal·laran molins, que percebran lloguers anuals, i millor si és en finques que els renten poc i que ja no treballa ningú. Uns altres ho veuen com una invasió i una agressió de tipus ambiental i paisatgístic —i arqueològic—, i argumenten que no ho compensaran les contraprestacions monetàries, subjectes a la lletra petita i als canvis de mans dels grans fons d’inversió que els financen, en un moment en què a la zona s’està apostant per formes de vida pròximes al territori, en empreses familiars agropecuàries, en masies o en un turisme de qualitat que està donant bons resultats i que, sobretot, fixa població al territori. Resulta curiosa la diversitat de les postures oficials, entre alguns consistoris que s’han preocupat per propiciar reunions informatives amb experts o afectats per altres parcs i han contractat assessors legals per resoldre dubtes, als que han optat per l’ocultació i inclús l’hostilitat autoritària amb los discrepants, confiats en les bondats eòliques i en la pluja de bitllets. Per damunt d’ells, en un moviment desconegut a la nostra terra, la societat civil s’ha organitzat gràcies a les xarxes socials en plataformes tan actives com Gent del Matarranya o Valjunquera por los paisajes, que estant compartint preocupacions, generant debats i consultes populars i liderant reaccions. La força la gent per damunt de la del vent!

María Dolores Gimeno

Fum

(Publicat a La Comarca el 24 de setembre del 2021)

Alguns dels incendis d’este estiu s’han originat per cigarrets mal apagats. La desídia d’una part important de la població respecte al medi ambient és una xacra que no aconseguim eradicar amb cap programa educatiu ni campanya de sensibilització. Només cal anar per indrets accessibles als cotxes per topar-se amb la brutícia, que ha esdevingut la marca de la nostra espècie.

Lo residu més abundós, el que es troba arreu (camp i ciutat) són les puntes de cigarret. La gran majoria de fumadors van deixant llur rastre de burilles per allà on van; a voltes mal apagades, amb les conseqüències desastroses que he esmentat al principi.

Conec força gent que fuma, amics dels bons i dels altres, parentela de graus diversos… Les persones de més edat tenen una disculpa, ja que s’hi van «enganxar» en unes èpoques on no hi havia gaire informació dels efectes d’esta addicció. Ma mare, per exemple, ens explicava que mon pare va començar a fumar perquè, quan festejaven, li va dir que seria més atractiu si feia com els actors de moda, que sempre anaven amb la cigarreta als llavis. Jo mateix vaig tindre la meua època tabaquista, tot i que les meues vies respiratòries superiors no em permetien fumar-ne més de dos o tres al dia. Al final ho vaig deixar al poc de néixer ma filla gran.

Començar a fumar no és fàcil: té mal gust, irrita mucoses, cou als ulls i fa tossir. No «col·loca» ni estimula com altres drogues i, en canvi, modifica el gust, empudega les cases, la roba, panseix la pell i fa grogues les dents. A més, impedeix d’estar-se en molts locals públics i és caríssim. Tot i això, segueixen havent-hi nous fumadors, gent jove que ha crescut entre fotos de goles, genives i pulmons podrits pel tabaquisme, sabent que fumar mata. Potser és perquè a les sèries encara s’hi veuen molts que fan la cigarreta en moments de distensió, o per demostrar que són rebels, que són moderns o què’m sé jo. Al darrera de tot suposo que, com sempre, hi ha la potència econòmica de las grans tabaqueres. Si no, no m’ho explico.

Carles Terès

El gran Ticià

(Publicat al diario de Teruel el 18 de setembre del 2028)

Poques vegades ocorre que un artista de gran influència en el esdevenir de l’evolució posterior sigui tan poc valorat, tant pel públic aficionat com per part de molts entesos. Ticià és, junt amb Rafael, el millor pintor del “cinquecento”, es a dir, del segle XVI; per damunt de Miquel Àngel, sobre tot arquitecte i escultor. És el gran mestre de l’escola veneciana i pintor favorit de l’emperador Carlos V i Felip II i de molts poderosos dels estats italians, inclosos els papes. Influí directament en  tota la expressivitat i brillantor d’artistes com Veronés, Tintoretto i el Greco. La seva vida artística durà pràcticament 70 anys, en els que va evolucionar de la brillantor colorista de la seva primera etapa (Amor Sacre i Profà), a la vitalitat, profunditat i versatilitat de la seva etapa de maduresa (Assumpció o Pala Pésaro), així com la expressivitat i innovació de la seva darrera obra (Mort de San Llorenç o les Magdalenes penitents), precursora del romanticisme y de l’expressionisme del segles XIX i del XX respectivament. Les seves principals característiques són la pinzellada solta, que influirà a través de Velázquez i Manet en l’impressionisme; el dinamisme de les composicions, gairebé sempre equilibrades, però amb un ritme dinàmic insòlit en el renaixement clàssic (Bacanal, Baco i Ariadna), i una versatilitat sorprenent, que destaca  en el retrat i l’autoretrat, la pintura religiosa, política (Carles V en Mülberg) mitològica, eròtica (Venus de Urbino o les Poesies) o el paisatge, així com l’emotivitat i l’expressivitat, sobre tot de la seva última època (San Sebastià o La Pietà). Alguns experts han parlat de la seva evolució,  presentant-la com el viatge de l’exaltació de la bellesa o la mort de la pintura. Tant el paisatge com el dinamisme obrirà camins en el barroc (també el retrat de cos sencer), sobre tot a través de Rubens i Velázquez, però també de Rembrandt, Poussin o Van Dyck. Les seves petjades es poden seguir en el rococó, així com en Goya o Delacroix. En definitiva, cal reivindicar un artista tan influent (tant  o més que Picasso) i actualment  tan infravalorat com el gran Ticià.

Antoni  Bengochea

 

Oh, oh, oh, Carolina!

(Publicat a La Comarca el 17 de setembre del 2021)

Hi ha cançons que formen part de la banda sonora de vàries generacions, i per molt temps que passo des del seu llançament, seguixen sonant i la gent les seguix coneixent. Podria ficar molts exemples i segur que tots estam pensant en diferents grups o cançons que seguixen vigents tot i el pas dels anys, però del que m’interesse parlar avui és del cas de Fórmula V.

Este grup madrileny de pop va estar en actiu de l’any 1967 al 1976 i es caracteritzave per fer una música alegre, divertida i sense altres pretensions que un consum ràpid i massiu per part dels joves. En tot este temps van aconseguir lo reconeixement en cançons com «Cuéntame», «Vacaciones de verano», «Eva Maria», etc.

Lo rader dels seus èxits, de l’any 1975, va ser una cançó que portave per nom «Carolina» i que comence dient: «Un veinticuatro de agosto yo te conocí, y un cinco de septiembre te dejé partir, bastaron dos semanas para enamorarme de ti…» (Segur que ho hau llegit cantant!!!).

A Nonasp sabem què passe estos dos dies. Lo 24 d’agost és Sant Portomeu, patró del poble; i lo primer domenge de setembre, en lo cas de la cançó, lo dia 5 (que enguany també ha caigut en dia cinc) és lo dia de la Mare de Déu de les Dos Aigües. La gent que viu fora, és freqüent que es quedo al poble les dos setmanes que van des de la vespra de les festes hasta lo dia de la Mare de Déu.

Hasta aquí podrie ser simplement una coincidència, però fa temps me van contar una anècdota respecte an això. L’any 1977, una persona que treballave a la Serval, va explicar, perquè ho sabie de primera mà, que la historieta de la cançó estave basada en un cas real que anys enrere s’havie donat entre dos joves a Nonasp. D’aquí lo perquè dels dies que es nomenen.

No sabem qui va deure de ser aquella tal Carolina (evidentment és un nom fictici) ni aquell pobre que se va haver de conformar en los records, però lo resultat d’este desengany amorós va prendre forma de cançó. Una cançó que, pels que ara ho sabeu, segur que quan l’escoltesseu no podreu evitar pensar en la màgia dels dies de festes!

Estela Rius

El 30%, i tornem-hi amb la immersió

(Publicat al Diario de Teruel el 11 de setembre del 2021)

 Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35% perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i si poden! continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa  a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.

Artur Quintana

Com cal

(Publicat a La Comarca el 10 de setembre del 2021)

José Ignacio Monreal Bueno publicave fa pocs dies en una carta al director a l’Heraldo de Aragón que «personas muy mayores» del Matarranya li deien «henchidas de orgullo» que parlen «chapurriau». Monreal Bueno es llance a fer de filòleg i defineix el «chapurriau» com una llengua «propia» d’Aragó i de «fusión». Si es «propia» d’Aragó, és distinta de la que parlen a Herbers (País Valencià) o a Horta de San Joan (Catalunya), encara que s’assemellen com tres gotes d’aigua. Misteris. El terme «fusión» podría substituir-se per «en proceso de sustitución por el castellano». Més realiste.

Isidoro Miguel García, a l’estudi «La comarca de Valderrobres desde un punto de vista geográfico. Su realidad», de 1978, conte que la «gente mayor» de la zona «no comprende plenamente el castellano» perquè la seua llengua materna és el «chapurriau», un idioma que oscil·la entre «catalán y valenciano». I explique el sentiment dels parlants respecte del «chapurriau»: «No es una lengua de la que se sientan orgullosos, sino que a los pobladores les parece de segundo orden, como si fuera una cosa ‘fea’».
La «gente mayor» dels anys setanta considerave la seua forma de parlar una barreja més que un idioma i, per descomptat, com un parlar inferior al castellà, que ere l’idioma de l’escola, de la tele i de les persones de prestigi: el capellà, el metge, el secretari de l’ajuntament, els mestres, els directors de les caixes i bancs…

La suposada autoestima dels parlants del «chapurriau» és cosa nova i ha aparegut com argument contra la identificació amb el català -una realitat difícil d’estomagar des de la identitat aragonesa-. Sospito que la corrent que ara reivindica el «chapurriau» com a llengua «propia» d’Aragó és hereva directa de la que als anys setanta es conformave en parlar una llengua «fea» i de segona divisió i que tenie al castellà com l’única llengua com cal.

Lluís Rajadell

Sant tornem-hi…

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de setembre del 2021)

Arribe setembre i, com sempre, busquem la manera de compensar allò que no hem fet durant el mes d’agost i comencem el curs amb una acumulació d’objectius que, spoiler, acabarem dixant de banda, com passa amb aquells que mos proposam quan comence l’any. Perquè si, perquè som així, mos agrade l’entreteniment que resulte d’imaginar escenaris poc probables en els quals reprens les classes d’anglès, tornes al gimnàs i aconsegueixes establir una rutina, minges més sa… Potser hauríem de reflexionar sobre cap a on van les nostres intencions, què és allò que (generalment) mos proposem i perquè ho acabem dixant a l’últim calaix de la tauleta de nit i capgirar-ho, fer una llista de des-propòsits o atrevir-nos, simplement, a dixar que setembre arribo sense cap pla i restar pressió a la tornada, que moltes vegades ja suposa un repte prou gran per si mateixa, no? Semble una idea bastant utòpica això de no tenir pla, encara que la majoria de voltes acabe sent ser la millor de les idees, desbloquejant la nostra (limitada) capacitat d’adaptació i aprenent del terme artístic que se’n diu: improvisar. Improvisar en un món quadriculat, re-connectar dins d’una societat altament connectada, conèixer allò físic que mos envolte en esta ficció de realitat virtual en la qual vivim, d’això se’n diu improvisar, estar disposat a perdre’s ara que semble que tot ho podem preveure, que res mos pot sorprendre. Tornar a veure la vida amb els ulls de la xiqueta que un dia vas ser i recuperar les emocions que l’agònic estil de vida que portem mos ha pres. Així que, si encara creus que estàs a temps de canviar les fites que te vas marcar a partir del primer de setembre, te convido a omplir de colors una llista de despropòsits que et porton a re-connectar amb tot el que algun dia et vas permetre disfrutar.

Raquel Llop