“Los catalanes, los que peor caen”

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 16/10/2020)

“Los catalanes, los que peor caen”

Natxo Sorolla

Les batalletes entre els de Beseit i els de Vall-de-roures. Entre els del Barça i els del Madrid. Entre els francesos i els alemanys. Entre Estats Units i Xina. La vida està plena de batalletes, que van des de les íntimament personals fins la geoestratègia global. «Caure bé» és un motor a les nostres vides.

No fa molt, Antena 3 deia “Los catalanes, los que peor caen”. I és que la Generalitat de Catalunya havie fet una enquesta en què preguntave: «quins són els vostres sentiments de simpatia o antipatia cap als habitants de cadascuna de les diferents comunitats autònomes». No sorprenia a ningú el resultat: los que més mal caíen a la resta d’espanyols no podien ser altres que «els catalans».Perquè un procés d’independència no acordat,enun Estat que l’evite en totes les ferramentes a l’abast (també policials i mediàtiques), com a mínim t’eleve a «enemic VIP» de la Patria.

Però entrem una mica més a fons a l’estudi. De mitjana les autonomies reben una nota de 7, en una escala de 0 a 10. Un notable! I Catalunya se quede, efectivament, en un aprovat (5,7). Que està lluny d’altres notes també baixes, com les de Ceuta i Melilla (6,4 i 6,5). Però fixeu-tos que els tres territoris se troben a «la perifèria» del que considerem «espanyol». De fet, este desamor des de la «metròpoli» no és correspost. Perquè Ceuta, Catalunya i Melilla puntuen a les altres Comunitats Autònomes molt més alt del que els puntuen a elles. En un punt o més de diferència, són territoris que la poca simpatia que reben la coresponen amb simpatia, i en esta cadena d’amors i desamors los podem etiquetar com a «generosos».

Però anem al pol oposat. Quins territoris regalen poca simpatia a la resta? En especial Canàries, que done notes molt baixes a la resta (5,9). I de fet, és lo territori més «afavorit» en la cadena de simpaties. A pesar de puntuar baix als altres, obté molta simpatia, amb més d’un punt de diferència. I és seguida també pel cantàbric: Astúries, Cantàbria, Galícia i la Rioja.

La cadena de simpaties i antipaties pareix que no sempre és simètrica. Uns ixen guanyant, i uns altres, perdent. Però Castella o Madrid no apareixen a la foto dels «marcats». Suposo que és difícil passar desapercebut si no segueixes lo patró que es marque des del nucli. Fixeu-tos que a la foto tampoc apareix Aragó. Centre, perifèria, o indiferència?

Un llibre que cal llegir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de setembre del 2020)

Un llibre que cal llegir i divulgar:  El aragonès medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón d’en Guillermo Tomás Faci publicat enguany a Saragossa. I per què cal fer-ho? Doncs  perquè d’una vegada i per sempre –on sempre vol dir mentre visquem en democràcia, encara que siga prou aigualida–  s’hi acaba amb la lingüística ficció del Lapapyp i Lapao, i amb els abusos d’autoritat dels qui declaren que El aragonès es un idioma universal que se llama espanyol o que En Aragón no se ha hablado catalàn, ni se habla ni se hablará, enviant totes aqueixes rampoines a l’infern de la història, d’on mai no haurien d’haver eixit. En Tomás, doctor en Història i funcionari del Cuerpo Facultativo de Archiveros del Estado, tot just acabada la carrera ja es devia adonar de la urgència d’escriure aquest llibre, reclamat per l’aragonesística i catalanística des de la dècada dels seixanta del segle XX, i es va posar al tall el 2009 per a acabar-lo el 31 de juliol de l’any passat. L’autor mostra amb tot detall, basant-se sempre en una amplíssima documentació, sobretot dels segles XIII a XV, i puntualment fins al XVII –que n’anuncia la propera edició in extenso–, com al Regne d’Aragó es va crear una llengua romànica comuna: l´aragonès, que va persistir plenament durant dos segles, i que va començar a decaure a partir del Desastre de Casp –i no espereu que faça servir l’eufemisme Compromís– del 1412, i més encara quan l’escapada del Magnànim a Nàpols el 1432 fins quasi desaparèixer com a llengua escrita. No oblida pas de descriure, per més que no amb tant de detall, la situació d’aquells anys a la Franja, i és de plànyer que per raons evidents no ho haja pogut fer als territoris aragonesòfons del Regne de València del mateix temps –hi hauria altres desiderates, però no se li pot demanar la lluna en un cove. En Tomás té ben poques esperances en el futur de l’aragonès, si bé declara al final del llibre que: pase el que pase la lluita hará valeu la pena, que subscric plenament.                         

Artur Quintana i Font

Bielorússia

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de setembre del 2020)

És notícia aquests dies caniculars, dia sí, i altre també. Té quatre vegades l’extensió nostra i el doble de la població que ens correspondria si fóssem tan grans com ella -200.000 kmtrs.2 i 9.500.000 d’habitants. La llengua n’és el bielorús, llengua indoeuropea com les nostres tres, amb una història prou pareguda a la de l’aragonès: es començà a escriure al segle XIV a les cancelleries del Gran Principat de Lituània  i s’hi mantingué fins a finals del XVII, quan la substituí el polonès i més endavant el rus. A partir del 1990 torna a ser oficial, però d’estar per casa,  malviu al camp i minoritzada a les ciutats per la forta immigració russòfona de fa anys. Només he sabut trobar un escriptor franjatí, en Francesc Serés, que tracte, encara que molt de passada, de la llengua bielorussa. Als seus esplèndids Contes russos, de lectura altament recomanable, escriu que l’any 2007 va ser convidat a Minsk pel crític bielorús Karl Batlòvitx. Explica que va anar a un restaurant i li presentaren una carta on Hi havia, a dalt el menú en anglès i, a baix en l’idioma local. Volia dir: en bielorús? En rus? O en lituà, polonès, ucranìà o alemany, si més no, que també han estat llengües pròpies i històriques de molts bielorussos, i algunes encara ho són. M’inclino pel bielorús perquè se’m fa costa amunt de creure que en Serés pogués anomenar llengua local el rus en un menú a Minsk o a Sant Petersburg, o el francès a Chartres o el castellà a Toledo … . I de part bielorussa què tenim? Els manifestants bielorussos d’aquest dies canten L’estaca d’en Lluís Llach. I en política tenim el tractament que la Unió Europea ha donat, per un cantó, al procés sobiranista dels catalans, i per l’altre, al refús per part dels bielorussos a acceptar les recents eleccions. Als primers els tracta de sediciosos, en processa els exiliats, n’informa tant poc com pot, i no n’accepta el referèndum guanyat, mentre que tot el que fan els contraris al Govern bielorús troba bona acollida als governs i difusió als mitjans de la Unió Europea.

Artur Quintana

Sexe i dominació no són les ombres de Grey (Viles i gents, N. Sorolla)

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

La natura és com és

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2020)

 La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans. De quant en quant, la natura ens fa una ben explícita demostració del seu poder. Un volcà que abrasa rius, valls i pobles i omple el cel de cendres que cauran sobre els camps. Un tsunami que arrasa quilòmetres de terra endins. Una riuada que s’emporta tot el que troba per davant, produint milers de morts. Un terratrèmol que enfonsa ciutats, i estructures construïdes per l’home, etc., etc. Tot i que, els grans canvis són els que produeix la natura sobre el cos dels animals vius,  i més concretament sobre el cos humà, per bé o per mal. Un exemple –per mal– el tenim en el COVID-19 que possiblement transformarà la humanitat, de fet ja l’ha transformada, en quant a les relacions personals, mitjans de transport, desenvolupament social i econòmic, diferències socials, i fins i tot maneres d’entendre la vida. Penso que quan passi aquest virus, amb vaccins o sense, la plena normalitat només la conservaran els que ja eren abans molt normals, la resta seran o serem diferents. A propòsit del que he dit, no puc deixar de pensar en el poc cas que la majoria dels habitants del globus terraqui estem fent a la contaminació que condueix de forma inexorable a l’escalfament  de la Terra, a la destrucció de la capa d’ozó i a totes les altres conseqüències. No fem massa cas a totes aquestes proves veritablement ben explícites com si fossin un mal necessari. Ara bé, un virus, un  agent infecciós submicroscòpic que només es pot replicar a l’interior de les cèl·lules d’un organisme hoste, quantes i quantes coses ens ha fet canviar, quants recursos extraordinaris estem i estarem destinant i quantes pàgines de la història i de la filosofia de l’existència ens farà escriure!

José Miguel Gràcia

 

Solo Houses?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2020)

Separat de la mimesi clàssica, l’art contemporani inventa, imagina, provoca… Ho fa a les grans metròpolis o també lluny d’elles en zones poc poblades com la comarca del Matarranya. Los arquitectes Christian Bourdais i Eva Albarrán impulsen ací Solo Houses, un interessant projecte a molts kilòmetres de la seua galeria al madrileny barri de Salamanca. Combinació d’arquitectura i d’escultura, es desplega dins d’una finca de 100 hectàrees al terme de Queretes, limitant amb Arnes, entre pins, ametllers i oliveres i les montanyes compartides per Aragó i Catalunya. La part arquitectònica consta de moment de dos cases per a allotjar-se, que pretenen ser 15 al 2024, totes dels estudis d’arquitectes més innovadors del món. La Solo Summer Group Show és l’escultòrica, una exposició a l’aire lliure des del maig de 2019, que, prevista com a temporal, ha acabat fent part permanent de l’espai. Al web se pot reservar la visita guiada: un experiència d’hora i mitja a peu, des dels voltants de la primera casa, una creació circular de l’estudi belga Office KGDVS, la qual, protegida pel paisatge, no es pot divisar mai completa. S’acaba a l’altra casa, dels xilens Pezzo Von Ellrichshausen, sòlida estructura de formigó que vola lleugera sobre un desnivell de 200 graons com per accedir a un temple amagat. Tot és un espectacle especial per als sentits: un piló de formigó; les Animitas o campanetes japoneses que s’escolten mogudes per l’aire; la posta de sol penetrant un gran cartell de carretera, Our Melting Bodies; la moto accidentada sobre un tronc que primer va tapar el camí com a barricada de bronze; recórrer un laberint circular de maons perforats; unes pedres de colors que besen la terra —Kissing the Void— en un triangle simètric a la Penyagalera, al terme de Beseit… Al territori s’ha eixecat alguna veu crítica per desviar-se de l’estil i materials tradicionals i pel seu caràcter de megaprojecte foraster, diferent a les iniciatives familiars que arrelen la gent als pobles. L’art més arriscat, però, posant-mos al mapa i creant treballs directes o indirectes, podria ser una insospitada oportunitat de futur.

María Dolores Gimeno

Mariconades de reis

  (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’agost del 2020)      

Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o també “Falta de naturalitat i senzillesa”. Efectivament tot el que envolta als reis és afectat, és a dir: extravagant, presumptuós (orgullós), gens natural i gens senzill. En una paraula: és una “mariconada”. Sembla increïble que després de 72 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, les monarquies contradiguin totalment els articles fonamentals d’aquesta Declaració: “tots els éssers humans són iguals i tenen els mateixos drets, i no poden ser discriminats per raons (entre moltes altres) de naixement”. Perquè és clar que els reis es consideren superiors a les altres persones per categoria de naixement, perquè el poder els ve de Déu. Davant d’ells t’has de genuflexionar i els has de tractar de “majestat”, i a les constitucions modernes són inviolables davant la llei. Quan són reis, només s’informa d’ells del que se suposa que fan bé. Perquè ells fan grans casoris a les grans catedrals, converteixen les dictadures en democràcies, preparen cops d’estat que ells mateixos solucionen, són tots guapos (si són lletjos, com el d’Anglaterra, no arriben a regnar) o fan màgia numèrica, com l’actual rei nostre, que essent el cinquè Felipe que ha regnat a Espanya, té el títol de Felipe sisè. Per suposat mantenen les nacions unides, perquè si no, països com Espanya, el Regne Unit, Bèlgica o Mònaco, s’esmicolarien a trossets, i ho fan TOT per la pàtria, perquè ells són la pàtria. Resideixen en els millors palaus i visiten els millors hotels. Tenen importants embolics amorosos, perquè viuen més enllà del bé i del mal, i si volen, se casen amb plebees cendrolines-ventafocs o participen en grans caceres amb sons de trompes, com a l´edat mitjana, l’època en la que a Queretes encara hi havia reis (Tomàs Riva ho assegura). No, no són contes de fades, són “mariconades”.

Antoni  Bengochea

25 anys de “Viles i gents.”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’agost del 2020)

 Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Festes i festejamentes

(Publicat al Diario de Teruel el diumenge 9 d’agost)

Estos dies pensava en les festes, enrecordant-me de quan era menuda. Tot l’any esperant les festes d’agost. Anàvem pels pobles, tant del Matarranya com dels pobles veïns de les Terres de l’Ebre, fent un recorregut que repetíem pràcticament igual cada estiu. Quin és lo significat d’eixos dies tant senyalats? Significats i vivències cada u ne tindrem los nostres, però veem com en lo pas del temps i les generacions han anat canviant, encara que se mantenen les més tradicionals. A nivell social ere una oportunitat d’anar fora poble i conèixer atra gent. Sempre he sentit parlar de la importància del ball, com los mossos anaven a traure a ballar a les mosses i que així començaren moltes parelles a festejar. Als 90, la que considere la meua època de joventut, la festa s’estenie tot l’any. La gent jove de gran part de la comarca acudien al meu poble, o tamé a Alcanyís, que ere a on n’hi havia molts pubs i discoteques. Però va tornar a canviar tot i avui en dia queden molt pocs d’estos locals. Les penyes tamé han segut i són molt importants com a punts de trobada en festes, més encara en pobles més menuts. A vegades una penya se representa només pel grup de persones que la composen, o quadrilla, que s’ajunten sense un puesto concret. Tornant a la festejamenta, avui en dia la manera de lligar a canviat moltíssim, com atres coses, s’ha digitalitzat molt. Aplicacions per a buscar parella (en gran amplitud de concepte i temporalitat) filtren per radi de distància en la que vols trobar a una persona. Això sí, en los avanços les distàncies s’han fet més curtes. Res té que vore quan s’anave a peu o en cavall⁷eries, per força no se podie anar molt llunt a buscar en qui casar-se. Me sone un refrany que die algo així com “busca’t la dona del teu poble i si és del carrer millor”. Possiblement estes paraules tingueren un sentit en segles passats (ja no parlo del S. XX, que a mi me coste pensar que sóc del segle passat…), inclús per a poder juntar terres de dos famílies. Són atres temps però tenim que agrair als d’abans l’esforç perquè sinó potser no hi estaríem.

Mar Puchol  

Adéu amic!

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2020)

Vam compartir escola. Una primera educació dels anys cinquanta. Una ascla cada alumne per fer anar l’estufa, en els freds hiverns, per fer pujar la temperatura de dins de l’aula. Una època que vam conèixer l’ajuda nord-americana als escolars europeus d’aquell salvador Plan Marshall: la lleit en pols en enormes bidons de cartró i el formatge envasat en grans llaunes. Els cants patriòtics, les frases cèlebres i les efemèrides glorioses i els comentaris interminables que no entenien ni els més espavilats, escrits a l’enorme pissarra que havíem de copiar amb bona lletra en les nostres llibretes i al diari de classe, un quadern oficial de les nostres activitats docents per mostrar en cas de visita de l’inspector. La nova escola dels anys seixanta, amb canvi d’edifici, ara dins del nucli de la població, va variar una mica la seua programació i vam anar dixant molt lentament aquell adoctrinament del règim en clar descens. En acabar els estudis al poble vam coincidir altra volta amb altres vallejos al batxillerat tècnic-laboral a l’institut d’Alcanyís. I l’estiu, cada any, era la nostra estació més esperada. Les primeres penyes dels amics i amigues: bones xerrades, animació musical, menjades compartides, guateques, ponxe, animalades variades… que culminaven amb les festes d’agost. La vila s’omplia d’estiuejants i visitants que animaven els actes programats. També els banys al riu en bicicleta que cada cert temps la corrent d’aigua canviava els tolls de lloc: la Miraveta, lo Tormo, la Venteta, del Retoret, la Font de Navarro… I, paral·lelament, les nostres primeres eixides estivals als pobles veïns: Calaceit, Massalió, la Freixneda, Queretes, Valljunquera, la Torre… Lo Citroën de ton tio Atilano, un dels primers vehicles que circulava per la Vall, va ser el nostre company d’algunes festes i anècdotes nocturnes que, més tard, recordàvem amb nostàlgia. De seguida mos vam fer adults, massa ràpid, i vam tancar definitivament eixa gloriosa etapa compartida d’infància i adolescència.
Anys després hem tornat a coincidir en les menjades anuals dels quintos del 52 de la Vall. La pròxima serà molt trista perquè et trobarem a faltar.

Uns bons records de joventut guardats en la nostra memòria difícils d’oblidar company. Gràcies per la teua amistat Jesús.

Carles Sancho Meix