La paella pel mànec: los estàndards (III)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 29/4/2022)

Natxo Sorolla

Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft permet usar-los en una llicència que caduque a l’any, i val 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus…

Per contra, los programes lliures, gràcies a la col·laboració de molta gent, tenen cost zero i sobrepassen qualsevol necessitat del que els demanem quotidianament, per a escriure, navegar, pel·lis… (Ubuntu, LibreOffice, Firefox, VLC). Però no acaben d’entrar als escriptoris de les cases. Per què? Pels estàndards, o pel que els economistes coneixen com a efecte xarxa. Lo que en castellà dirien efecto red, i que en llengua del carrer serie comtindre un telèfon, però no poder cridar a ningú perquè cap amic ne té. Algunes tecnologies, com telèfons o processadors de textos,no tenen sentit si no el comparteixen molts.

I Microsoft ha sabut posicionar el seu ecosistema com a estàndard, fent un doble joc de cobrar l’Office a les empreses i permetre que els usuaris piratejon lo Word per a usar-lo a casa. Això ha creat un «estàndard» de facto. Si no et vols complicar la vida, paga llicència i envia en Word a qualsevol altre allò que estàs escrivint. Perquè si pretens compartir-ho en un programa bo i gratuït, te diran que estàs complicant la vida més del que cal. Curiositats dels humans.

Actualment los estàndards són lo que mos connecte. En lo seu moment VHS va guanyar a Beta perquè els que feen pel·lis van deixar d’usar l’estàndard Beta, i els que tenien reproductors Beta, no trobaven les pel·lis en lo seu format. En lo seu moment Whatsapp va guanyar a Messenger perquè s’adaptave millor a la lògica del mòbil, i al final no podies parlar a ningú per Messenger, però ho podies fer en tots per Whatsapp. I tantes altres històries d’estàndards que expliquen per què és difícil treballar en programes lliures com LibreOffice, si tots treballen en format de pagament com Word. Lo peix que es menge la cua, lo gran que es menge al minut, o els efecte xarxa no volgut dels estàndards. Però d’aquí unes setmanes veurem com lo món del codi lliure és estàndard en alguns camps, i mos resol coses del dia a dia.

Sèrie completa:

La paella (i els drets d’autor) (I)

Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)

La paella pel mànec: los estàndards (III)

Reflexions sobre la guerra rus-ucraïnesa

(Publicat al Diario de Teruel el 23 d’abril del 2022)

 Ja portem gairebé dos mesos de guerra rus-ucraïnesa. Segons els bons (nosaltres, és a dir, la NATO i Ucraïna), anem guanyant. L’aferrissada defensa ucraïnesa que nosaltres donem suport, ha aconseguit complicar-li l’operació especial” a la Rússia de Putin, i, com era d’esperar, el nombre de morts, de desgràcies, de destrosses i de refugiats ha anat augmentant. Era això el que volíem, doncs ja ho tenim. Mentrestant s´ha produït el definitiu abandonament del Sahara a l´invasor marroquí, perquè per a Espanya els sahrauís ja no són un poble o una nació (que té reconegut el dret d´autodeterminació per part de la ONU), sinó un tros del Marroc que no té cap dret a defensar-se. Resulta paradoxal que precisament ara s´abandoni el Sahara. Tampoc tenen aquest dret els palestins (terroristes), que ja han perdut tres quarts del territori original, ni els iemenites (també terroristes, suposo), que van morint amb les armes que nosaltres venem als saudites, per a després fer negocis futbolers. El Marroc i l´Aràbia Saudita són democràcies exemplars, i nosaltres fem amb ells una tasca d´integració cultural musulmana que no es mereixen territoris com el Sàhara, Iemen o Palestina. Els americans manipulen les titelles, i tots fem ostentació d´una doble moral vergonyosa. Zelensky (que ha prohibit tots els partits polítics opositors) va guanyar les eleccions amb la promesa d´acabar la guerra del Dombàs, i és evident que ha aconseguit (i ha sofert) tot el contrari. És clar que Putin és un dictador i la invasió és insostenible (amb una manipulació informativa total), però “el nostre” bàndol, d´una manera més plural i subtil, també fa una clara manipulació informativa del conflicte, on s´amaguen, entre altres coses, els bombardejos dels ucraïnesos a la població civil del Dombàs. En resum: dos governs capitalistes i ultranacionalistes de dreta s’enfronten, i la població civil a patir les conseqüències. i a Europa l’ultradreta pro-putiniana, que a molts llocs s´ha passat de bàndol, com va fer Franco, va guanyant espai. De fons la geopolítica americana fa tot i més per arraconar Rússia, i els russos són expulsats d´esdeveniments econòmics, artístics i esportius. M´ho creuré quan també s´eliminin els marroquins, saudites, israelites, turcs, i, per què no, els brasilers (pro Putin) i els USA.

Antoni Bengochea

Rei i Bisbe

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’abril del 2022)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana   

Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Anestesiades pel salari

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2022)

Fa pena com d’assumida tenim la depressió del diumenge, començar el dilluns en silenci i sobreviure la setmana restant-li dies al divendres, ficant el pilot automàtic i acumulant hores davant l’ordinador. Me preocupa especialment en la gent jove, que ha caigut dins la faixa de la nòmina i es veu incapaç d’eixir, d’entendre que no tot és això, arribar a fi de mes i immolar-se davant la “bomba de sodomització massiva”, altrament coneguda com el sou, que arriba per calmar el ramat, amansar a les feres i tornar les aigües al seu curs. I així passa un nou mes, sufocant l’obús perquè no rebenti, alienant les ments imprudents i automatitzades al sistema de la productivitat i la submissió. Perquè resulta que la societat que feia bandera de tenir la generació més preparada de totes oblidava, en el seu discurs, que la preparació anava de la mà de l’obediència. Mos van fer competents en un sistema modern d’esclavisme, mos van ensenyar a aprendre ràpid, sense donar-mos temps per integrar el què sabem i poder debatre quan no estem d’acord. Mos van recitar tots els nostres deures però ningú va ficar sobre la taula els nostres drets i ara vivim precaritzades dins d’una societat precària, doblement violentades pel model de consum que mos fica contra l’espasa i la paret per decidir la vida que m’han venut a canvi del meu temps. Vida a canvi de vida. Vida precària i precaritzada abans que res. I el principal problema està en que no estem preparades per a dir que no, no mos creem amb el dret de decidir, de compartir i crear xarxa, viure independents al consum, viure diferent, en definitiva. Si no està rebentant tot és gràcies – o per desgràcia – a la nòmina que percebem a fi de mes. I ja està, us deixo, que ja he cobrat.

Raquel Llop

 

Una veritable falsetat

(Publicat a La Comarca l’1 d’abril del 2022)

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud

La predictibilitat del futur

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de març del 2022)

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai s’hi podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària. Qui va preveure veritablement la gran crisi del 29, la del petroli del 73, la financera del 2008-2009 o les actuals, una derivada del COVID i l’altra de la gerra de Ucraïna?  I ara, per sobre de tot ens envolta la gran crisi de l’energia, de les matèries primes i l’escalfament global del planeta Terra. Fixi-s’hi el lector que malgrat que ja estem suportant les seves conseqüències, encara no prenem les serioses mesures dràstiques per reduir ni parcialment els seus efectes. Per exemple, ens estem distraient en el “com” fer el canvi a les energies renovables i no pensem en el “quan” . Els molins eòlics no s’han de plantar aquí perquè fan nosa, en altres llocs estarien millor. El paisatge és la nostra font de riquesa i les plaques fotovoltaiques ocuparan molt de terreny destinat a la agricultura. Tant uns com les altres haurien d’estar ja fetes, perquè l’escalfament del planeta és una catàstrofe de dimensions impredictibles. Podríem dir que el “quan” ja és passat o, en tot cas, és present, però seguim emmerdant l’atmosfera barallant-nos tranquil·lament amb el “com” s’ha de fer i on s’ha de fer. Molt bé podríem concloure que la predictibilitat del futur és la certesa de la imprevisibilitat de l’home i la ferma oposició a canviar. Als governs se’ls omple la boca de la quantitat de mesures aprovades per afavorir les energies renovables, però encara no han pagat un euro del Plan MOVES III, 2021 (cotxes elèctrics i recarregadors).

José Miguel Gràcia 

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

(Publicat a La Comarca el 25 de març del 2022)

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque.

Fer conèixer els autors locals

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de març del 2022)

L’Obra poètica completa de Desideri Lombarte ha inaugurat la nova col·lecció “Biblioteca Turolense”, que promou l’Instituto d’Estudios Turoleneses. Va aparèixer fa uns mesos, l’any passat, i es va donar a conèixer a través de presentacions en diferents llocs. A la del 6 d’octubre a la llibreria Laie de Barcelona, de la qual este mateix diari se’n va fer ressò, van seguir les de Pena-roja de Tastavins ―poble natal de l’escriptor―, Tortosa, Castelló i Tarragona. A les primeres l’assistència de públic va ser important, sobretot de familiars i matarranyencs que ja coneixien prèviament l’autor i obra i que se’n havien assabentat de l’acte a través de canals interns, però poca a les dos raderes, escassament publicitades. Ara s’ha feit una segona tanda de presentacions més institucionals de la mateixa obra: al Paranimf de la Universitat de Saragossa i al Museu Provincial de Teruel, ben lluïdes i comentades a la premsa. L’altra cara han estat los actes en llibreries de València, Barcelona i Tarragona, on l’obra de Desideri acompanyava les “Antologías poéticas” de Idelfonso Manuel Gil, José Antonio Labordeta y Enrique Villagrasa, una altra feliç iniciativa de l’IET:  la concurrència a una ciutat tan gran com Barcelona va ser de només 6 assistents este 10 de març. Pareix que les xarxes socials de l’IET i de la Diputació que ho van anunciar han resultat insuficients per arribar al públic que encara no coneix estos autors remarcables. Així, si la difusió falla, l’artista queda condemnat als circuits locals, a la celebració interna i momentània. Una llàstima. Perquè ells i les seues obres, que sempre naixen amb la voluntat de ser llegides, formen una part molt valuosa del patrimoni de tota la societat d’origen, independentment de la voluntat dels autors de fer-ne bandera geogràfica o identitària. No és esta una tasca de la indústria editorial, sinó de les institucions culturals pròximes, que mostrant i reivindicant los seus fills creadors, gràcies a l’art universal, fan existir i persistir la terra a on van nàixer.

María Dolores Gimeno

Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)

Publicat al Viles i Gents de La Comarca 18/3/2022. És la segona part de “La paella (i els drets d’autor) (I)“.

Natxo Sorolla

Saber fer un bon arròs és un «codi» que se sol transmetre de boca en boca, entre amics, de pares a fills, etc. Qui explique el seu «toc personal» sobretot busque «reconeixement». És una forma natural de crear i transmetre el coneixement. I en general, los «codis» són los pilars del món actual, que avance a base d’informació, ordinadors, Internet i comunicacions. Estem acostumats a donar una ordre d’entrada (imprimir), que passe per un «codi» (lo programa de la impressora), i mos done un resultat: un paper imprès d’allò que ham escrit a la pantalla.

Però fa unes setmanes comentàvem aquí que els humans havíem establit una via alternativa per a gestionar eixos «codis»: lo copyright. A l’inventor de, per eixemple, un «nou codi per a fer l’arròs», li donem drets exclusius d’explotar eixa innovació. En esta lògica treballe Microsoft, que legítimament fa programes «privatius». Si vols fer funcionar un ordinador nou, sovint has de posar-te Windows, en les condicions que la direcció de Microsoft decidix, i al preu que marquen. Ells aprofiten este poder per a dirigir-mos a l’obsolescència programada. Cada actualització de Windows demane més memòria, més processador… més de tot per a continuar fent lo mateix de sempre: escriure un Word, mirar una pel·li, o navegar per Internet. Eixe ordinador que mos vam comprar fa 5 anys ja no pot continuar fent lo mateix per l’última actualització, i mos obliguen a canviar-lo.

Als inicis de la informàtica algú va fer un «codi», i una empresa s’hi va interessar. I va pensar que ere bona idea compartir el seu saber. Los ho va passar, i el van millorar. Però quan los va demanar d’accedir-hi, li van dir que no. Que no podie accedir al seu propi codi millorat. Això va iniciar el copyleft, un moviment que, com los bons arrossos, se base en lo coneixement lliure. L’autor per eixemple pot decidir que «qualsevol pot usar i manipular el meu programa», però sempre que em «reconeguen com a autor original», i limitant que «ningú farà negoci del que jo haig compartit».

En esta lògica es va iniciar Linux. Un sistema operatiu del que algunes vegades ham sentit parlar, però sovint pensem que és molt «friki». L’escomencen a construir els anys 80, basat en la filosofia que qualsevol se’l pot baixar i usar de bades. I qualsevol que s’hi veigue en cor pot adaptar-lo a les seues necessitats, i pot compartir les seues millores en tota la humanitat. Per això actualment hi ha versions molt potents de Linux, versions molt més amigables per als que estem acostumats a Windows, o versions més lleugeres que fan volar els ordinadors vells… Però ara que tenim lo segon arròs cuit, ho deixem reposar, i el proper Viles parlarem de com este sistema mos ha millorat lo dia a dia sense saber-ho.