¿Qué es eso de chapurreau?

(Publicat a La Comarca el 15 de gener del 2021)

El moviment de recuperació de les llengües minoritàries d’Aragó, és un procés llarg i complicat. Perquè tots sabem parlar la nostra llengua i ens entenem perfectament en la gent, però afavorir l’ús de l’idioma als carrers, escoles, ajuntaments, revistes, pregons del campanal… ja és un altre cantar. En los raders cinquanta anys s’han fet moltes millores, però no n’hi ha prou per poder dir que la nostra llengua sortirà aviat de la UCI de les llengües en perill. Només cal mirar lo que passa als pobles del Mesquí (l’únic territori del nostre estimat Aragó que refusa tota col·laboració en la Direcció General de Política lingüística del Govern aragonès), on els xiquets del lloc (poble) quan los pregunto a què carrera viuen i quants cosinets tenen, me contesten: «No le entiendo».

Quina llàstima que a l’hora de defensar la llengua, sigue tan brutal l’oposició dels partits que només entenen una societat monolingüe i en castellà. A més, ençuricen a la gent contra tot lo que porta el nom de català, per guanyar vots. Per eixo costa entendre que, Amics del Chapurriau, que semblen un moviment cultural que vol jugar algun paper en la recuperació «in extremis» de la nostra llengua, estigue governat pels que sempre han estat en contra de mantindre el català d’Aragó. Com si parlar més d’una llengua fore una maldat, quan és una gran sort.

I es precisament ací al periòdic la Comarca on ara s’està representant la radera «performance chapurrianista», en un recolçament mediàtic important, on cada quinze dies un soci o convidat presenta un llarg escrit, sempre en castellà, sobre el tema del nom impossible, al que s’ajunten unes llistes de vocabulari, sinònims i refranys tradicionals, escrits en un català prou correcte i bonic que a mi m’agrada. A veure si acabarà tenint raó la coneguda dirigent d’un d’eixos partits que, al preguntar-li un amic nostre, professor de la Universitat, «¿qué és eso del chapurriau?» li va contestar: «pues qué va a ser hombre, qué va a ser más que catalán; pero no lo vamos a decir nosotros». Continuarem.

Tomás Bosque

I si 2020 va ser el tràiler de 2021?

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Fa temps que corre per tot arreu aquella idea que 2020 només és lo tràiler de 2021. Que 2020 va ser simplement una introducció simpàtica al germà gran, 2021. Que vigileu com serà el 2021! Però és una idea gracioseta. Perquè jugue una mica en l’esperança, que tots tenim, que 2021 només pot anar a millor. Perquè 2020 ha sigut fatídic, en termes sanitaris, econòmics, emocionals i molts altres. «Vigileu lo que ve». Però «jiji, jaja», perquè això no pot anar a pitjor.

Fa uns mesos, havent passat una nevada molt dura al Matarranya (Glòria), i confinats a casa, parlàvem de «fragilitat» humana. En lo nostre confort i desenvolupament tecnològic havíem oblidat que som molt dèbils. No només tenim desastres naturals, com tota la història, si no que pati(re)m les conseqüències del que els propis humans fem: dependència completa del petroli, escalfament global, desbordament del desenvolupament tecnològic… La «societat del risc», li diu Ulrich Beck.

Però és que només portem una setmana de 2021, i ja estem a punt de caramel per a una quarta onada COVID, no sabem a quin nivell de confinament arribarem després del Nadal «celebrat», no sabem quants morts suportarem, no sabem si la vacuna-express mos ho resoldrà… I sense tindre això resolt, anuncien que Filomena portarà al Matarranya nevades i gelades, qui sap si com les de Glòria. I per si és poc, lo president de la primera potència militar mundial provoque l’entrada de masses populars al Capitoli per a evitar el reconeixement del president electe, decretant un toc de queda. I evidentment, les galtades que tot això portarà en la geostratègia mundial. Com acabarà 2021?

Diu un altre pensador contemporani, Zygmunt Bauman, que el punt distintiu de la nova societat està en fluxos que van molt ràpid: directius, avions, virus, notícies, paquets d’Amazon, pobres… Tots, molts, i molt ràpid. Tan ràpid que, en termes personals, fa difícil trobar sentit i estructura a la pròpia vida quotidiana. No som capaços d’interpretar a temps a on estem ni què fem aquí. Societat líquida, li diu. «I si 2020 va ser el tràiler de 2021?» Ni «jiji, ni jaja». Volem l’espòiler de 2021! (I si pot ser, lo del segle XXI al complet).

2021, bellesa discreta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de desembre del 2020)

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta.

Raquel Llop

Términus no és terminal

(Publicat a La Comarca el 24 de desembre del 2020)

Any 2040. Un expert del Ministeri recorre els districtes de Terol i Baix Aragó (les províncies ja han desaparegut) per avaluar els resultats del projecte ‘Términus’, iniciat una dècada abans. Aquest pla havia estat un altre intent d’apaivagar el desequilibri demogràfic, després de constatar el fracàs de les inversions milmilionàries en infraestructures absurdes i subvencions sense retorn a les zones despoblades de l’interior. La idea consistia en atreure a l’antiga província una comunitat de científics capaços d’aprofitar els recursos del territori amb els mitjans tècnics i intel·lectuals del moment.

Amb aquest argument, Miguel Ángel Gracia ha bastit Viaje a Términus, una novel·la que ens permet intuir quina pot ser l’evolució de les iniciatives actualment vigents i els efectes del canvi climàtic. En el seu periple, el protagonista observa una natura que va recuperant terreny a costa de l’abandó de l’activitat humana; però sobretot parla amb les persones que viuen en aquelles terres. Sentim la veu tant del emprenedors que s’han integrat com la dels que no s’han adaptat a les societats rurals, a més del testimoni dels habitants “de tota la vida”. Descobrim professions que avui no existeixen, però també l’evolució de les activitats actuals: turisme, ramaderia, truficultura, agricultura…

M. A. Gracia és un expert en desenvolupament rural (vegeu el seu web https://consultoraeuropea.com/ ) i es nota. El recurs de la ciència-ficció li permet dibuixar un retrat molt precís de la situació de la nostra província i de les expectatives de cara al futur immediat. La lectura flueix amena i nutritiva, no en va és un escriptor impecable, tal i com demostra en els seus articles.

S’acaba el llibre amb un sentiment agredolç, ja que pareix més factible que el 2030 hi hagi vehicles semi-aeris com el del protagonista, que no polítics capaços de dissenyar un bon pla contra la despoblació. En recomano la lectura a tothom amb sensibilitat pel territori, però especialment als joves, que seran els que hi han de construir els seus projectes.

Carles Terès

Tancar-nos dues setmanes

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de desembre del 2020)

Què passaria si ens aprovisionéssim per un període de dues setmanes i ens tanquéssim a les cases també durant dues setmanes, tothom sense excepcions? Escoles tancades, fàbriques, supermercats, botigues de tot tipus, cines, teatres, restaurants, bars, transports, etc., etc. Només oberts els hospitals amb equips d’emergència hipercontrolats, farmàcies d’urgència, retens de bombers, policia i poca cosa més. Si ho féssim així en una regió, millor en un país, molt millor en un continent i encara més a tot el món, en només quinze dies desapareixeria el COVID. Així de fàcil i així d’impossible per manca de disciplina, responsabilitat i sentit comú. El COVID no raona, ni té capacitat de subsistència sense el contacte amb els humans. Ja sé que em direu que això es una gran utopia i és cert, tot i que les grans utopies poder ser l’ origen dels grans canvis, i a més també us dic que els països que més èxit han tingut en superar la pandèmia –ben clar la Xina– s’han aproximat força allò que he plantejat; la resta del món amb incidències diferents portem nou mesos deambulant per la incertesa i amb milions de morts. Un exemple, molts dies als EEUU han mort més persones pel COVID que per l’atemptat de les Torres Bessones. Quant més units estem més difícil ho tenim. Contra el virus no cal guanyar batalles i menys guerres. Quant més separats millor, perquè la medicina de la distància personal produeix l’efectiva i ràpida mort del virus. Ja està bé de parlar tant de la responsabilitat, cal parlar més de la irresponsabilitat de molts. Estem a les portes del Nadal i no hi ha cap dubte que quant més reunions familiars o amicals tinguin lloc, més portes obrirem al virus. Bona cosa seria deixar les celebracions de tota mena, de Nadal i de Cap d’Any, per a la pròxima Pasqua Florida o millor Pasqua Granada, al virus l’aniria molt malament.  Amb obertures temporals, tancaments parcials, confinaments a la carta, protestes i disquisicions no ens en sortirem. Tal vegada amb un sistema de proves PCR massiu i repetitiu i amb disciplina “xinesa” podríem sortir-nos. Ara per ara, només amb els vaccins sembla que podem encetar el camí de l’esperança.

José Miguel Gràcia  

 

COSES DE NADAL

(Publicat a La Comarca 18 desembre del 2020)

Lo primer pi de Nadal se va ficar al Portal a principis de la dècada de 1970, quan van començar a aparèixer pel poble los primers tractors i «remolques» (l’animal no podie arrossegar tant pes). Eren los quintos de l’any los qui se’n encarregaven. S’ataüllaven lo pi, un de ben «majo», i el dia decidit l’anaven a buscar. Enculaven lo «remolque» al pi, en la portera de radere treta, per tal de que la copa del pi i bona part del tronc, al talla’l, caigués a dins.
Quan arribaven al Portal la operació ere a la inversa. S’enculave el «remolque» mirant de que el tronc que sobreixie quedés just davant del forat i en sogues s’estirave per adreçâ’l. Al mig de la plaça hi havie un petit pou, que durant l’any estave tapat en una arqueta, i ere allí on se ficave. Una volta clavat, s’ajustave en unes falques de fusta que se picaven en un mall per tal de que quedés ben fixat.

L’any 1990, l’Ajuntament va fer tres estructures metàl·liques que anaven al Portal, a la Fonteta i a Santa Llúcia. Així, ja no calie tallar un pi sencer (i alguna pinyera i tot!) cada any, sol eren necessàries les ‘rames’ per omplir los braços de les estructures. No obstant, lo del Portal se va reservar pals quintos, que el van seguir tallant uns pocs anys més. Variant d’un a tres lo número d’arbres que es ficaven, es com s’ha seguit fent durant los últims 29 anys.

Enguany la sorpresa va ser majúscula. Un bon dia va aparèixer un súper arbre (artificial) de Nadal al Portal per substituir al vell. Los canvis, a bé o a mal, no estan exempts de polèmiques, i este no ha sét una excepció. Pel poble s’ha parlat de la estètica de l’arbre, del «gasto» total que s’ha fet en la decoració (això és important!) i de si es ètic haver-lo fet en un any que ha sét i està sent tant dur per molta gent. Que cada un traigo les seues conclusions. Bon Nadal i esperam que millor any nou!

Estela Rius

Comerç rural

(Publicat al Diario de Teruel el Dissabte 12 de desembre del 2020)

Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona… A la vila, en més gent que ara, teníem quatre forns, unes quantes carnisseries (Cal Catxap, les Angueres, la Manuela, Ca la Poba, una polleria…) i dos pescateries, que també repartien per les cases. Les meues preferides me fien ensomiar desperta: la de Manolo, en terra de tarima i les posts de fusta, i Ca Ballo, encara oberta, que venien pintallavis i pintaungles de colors, colònies, roba interior i algunes peces de vestir com texans i jerseis, i per Nadal eren una exposició dels regals que demanaríem als Reis: nines, Juegos Reunidos, llibres il·lustrats… A la plaça, la Piera tenie una merceria; i la Maria roba al tall, bikinis, fils i cremalleres, pijames…; i un dia a la setmana venie un rellotger d’Ascó, que tenie despertadors a la finestreta-aparador. La ferreteria d’Herrando, plena de caixonets, venie al detall. I uns quants anys la llibreria d’Honorio va il·luminar la meua afició lectora. Lo temps implacable i les jubilacions van tancar la majoria, però el progrés econòmic va anar incorporant cadenes alimentàries en caixa registradora i tot envasat, i van obrir les d’electrodomèstics i alguna boutique de moda. Últimament, ja en una altra fase, tenim grans supermercats als caps de comarca i s’ha disparat lo consum en línia, vinculat a les grans companyies i plataformes, incrementat encara més per les restriccions pandèmiques. En este context, vespres de Nadal, lo comerç minorista i tradicional lluita per subsistir, invocant la proximitat, que a l’entorn rural, pròxim per si mateix, és un valor afegit que, sense aglomeracions, posa llums i colors i gent als carrers, i la possibilitat de fer vida allí.

María Dolores Gimeno

Un banc per a una comarca

(Publicat a  La Comarca 11 desembre 2020)

La xarxa d’oficines bancàries va minvant al Matarranya a mida que minva la població i a mida que les entitats financeres desapareixen per fusió o absorció. També es tanquen sucursals per procurar la màxima rendibilitat d’un negoci que també camina cap a la digitalització.
Però el costum de guardar els estalvis en bancs i caixes és una pràctica relativament nova al medi rural, on, fa menys d’un segle enrera, els pocs diners que les famílies aconseguien es guardaven ben amagats a casa —sí, de vegades, davall del madalap—. I quan es necessitaven diners emparats s’acudia als prestamistes locals, mai a entitats bancàries, que eren cosa de negocis i empreses no de llauradors.

La mínima presència bancària de la primera meitat del segle passat queda reflectida en la relació de les oficines de banca del 21 de novembre de 1941 a Terol que figura a la Causa General. A la província n’hi havia llavors vuit bancs implantats amb un total de 20 sucursals. Només n’hi havia un banc al Matarranya, el Banco Hispano Colonial, que tenia la seu a Vall-de-roures. També hi figura una “delegació” de la mateixa entitat a Calaceit, encara que “sense personalitat independent”. El Banco Hispano Colonial havia absorbit al Banco de Reus i, als anys cinquanta del segle XX, seria absorbit també pel Banco Central, ara Banco Santander. La seua oficina estava al carrer Pla. I encara segueix per allí.

Dins del Baix Aragó històric, també tenien sucursals bancaries l’any 1941, Alcanyís, Albalate del Arzobispo, Alcorisa, Calanda, Híjar i La Puebla de Híjar.
Per donar una referència actual, la Caixa Rural de Terol, l’entitat financera amb més presència a la província, obri 10 oficines a diari en la comarca del Matarranya, tantes com n’hi havia en tot el Baix Aragó històric fa 80 anys.

Lluis Rajadell

HIT, l’educació a debat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de desembre del 2020)

Feia anys que no seguia una sèrie televisiva, i menys encara a la 1 de TVE. Ja era hora que la TV pública fes un treball de ficció digne d’un servei públic. Com molta gent ha comentat, el treball d’en Oristrell (el director de “Cuéntame”) és valent, innovador, realista i en gairebé tots els aspectes, convincent, malgrat que el que més destaca és la força emotiva. En tot cas, un treball que no ha deixat indiferent a ningú, cosa que em sembla de vital importància. Ara ja estic jubilat, però he estat molts anys professor de secundària, i com gairebé tots els meus col·legues, em sento i em sentiré professor sempre. Crec que és una sèrie que ha valgut molt la pena seguir, perquè s’implica molt en l’anàlisi social de l’educació, tenint en compte els problemes familiars, socioeconòmics i psicològics dels nostres actuals adolescents. També em resultà força interessant la figura d’un pedagog tan implicat en la seva tasca cara a cara amb els alumnes. Per cert, el personatge és molt creïble. Així mateix cal alabar els esplèndids debats que es desenvolupaven en acabat de la sèrie, molt ben  duts a terme per la periodista Mamen Asenjo. Clar que a molta gent no li ha plagut en absolut. He llegit opinions criticant que els adolescents estan molt estereotipats. Evidentment no pot ser d’altra manera en una sèrie de deu capítols. Cada persona és un món; doncs hauríem de fer milions de capítols per encertar les psicologies reals. També he llegit que està molt polititzada, i clar que ho està, com  tot. Però, com de costum, els liberals i els conservadors són apolítics, tot allò que no es liberal o conservador, està polititzat. També em resulta sarcàstic que els col·legis religiosos anomenin doctrinària o ideologitzada la nova llei d’educació (tema que va sortir en un dels debats). És clar que res hi ha més doctrinari que la religió, que és ideologia pura (i de vegades dura). Ara m’agradaria veure un HIT en el que els protagonistes no fossin els alumnes, si no els professors (amb el risc de no enganxar tant a l’audiència juvenil).

Antoni  Bengochea

La bellesa del desordre més perfecte

(Publicat a La Comarca 4 desembre 2020)

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

Eixa palometa som tots. Comencem a batre les ales al fer la primera passa i només parem quan mo n’anem d’este món. Lo present, on a natres mos agarre l’huracà, és un quadre en blanc, on una sola pinzellada pot acabar convertint-se en una cosa tan màgica com la Nit Estelada, o tan cruenta com lo Gernika. Mitjançant actes «sense importància», responsabilitats i irresponsabilitats, amistats i traïcions, riures i plors, construïm un món nou. Un món fugaç i efímer. On, encara que a voltes creguem tindre-ho tot controlat, no podem. Suposo que no cal ficar exemples de moments on ham perdut lo control total de la situació, ara mateix estem vivint-ne un.

Lo control no existeix. Es només una il·lusió creada per una aparent falta de desordre. Vivim en un present impredictible i caòtic, ple d’oportunitats positives i negatives, on tot i res pot passar tan ràpid que ni mo n’acatem. Lo control pot dissoldre’s com un paper en los primers trons d’una nit borrascosa. Pot aparèixer i desaparèixer en qüestió d’instants, perquè d’això va la vida, d’instants. I això, només això, és la bellesa del desordre més perfecte.

Luismi Agud