Històries incertes encadenades

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2016)

 És curiós com les converses mantingudes al voltant d’una taula van agafant intensitat tal com mos anem empassant los bons esmorzars que mos prepara Juanito. Los incerts motius que les iniciaran a la reunió de més d’una dotzena de comensals fan molt més emocionant la trobada. A la fase del carajillo, de cop un dels companys, l’Albert, abandona lo bar i torna amb un manollet d’espígol per a cada un dels entaulats. Tots mos enterem que avui és Sant Agustí i que a Queretes és tradició de collir espígol abans de que surtigue lo sol i guardar-lo en un lloc visible de casa per evitar los incendis.

I l’Àngel, pastor del bons, mos diu que des de fa molts anys, per esta data cull una garba d’espígol, que fa 150 manollets i los deixa al forn per a que siguin recollits per totes aquelles dones que hi vaiguen a comprar lo pa. I va i jo recordo que quan érem menuts anàvem a collir espígol durant l’estiu, que el veníem al tío Crespo i que este lo revenia a un productor de colònia d’Arnes que en feia essència de lavanda. La collita de l’espígol, lligada a més pluviometria i humitat que avui dia, era una font d’ingressos res despreciable per algunes famílies dels nostres pobles. Ara amb la sequera se’n fa poc..

Però que feien una colla de críos amb los diners que mos pagava el tío Crespo? Pos compràvem rateres a casa lo tío Emeterio per a la campanya de caça de l’hivern. Organització i emprenedoria d’uns xiquets de deu anys. Voleu millor escola? Alguns començarien a treballar als 14 anys i als 25 ya tenien empresa pròpia. I surt el tema dels autònoms i la dificultat de establir-se per compte propi i la poca il·lusió dels joves. que tots volen un sou i pocs problemes.

A passat un hora sense adonar-mon i me’n vaig cap a casa amb lo manollet de l’espígol que penjo al costat d’una foto del maset del terme d’Arenys. M’agrada. Li faig una foto i la penjo al facebook. Al rato la Belen escriu que s’ha mare li va ensenyar a s’ha filla, de iaia a neta este verset:

Santa Mònica bendita/ mare de Sant Agustí/ la meua ànima t’encomano/ quan me’n vaig a dormir,/ si m’adòrmigo vetlleu-me,/ si em mòrigo perdoneu-me.

Matí meravellós.

 Juan Luís Camps

L’església de Sant Pere Màrtir de la Torre

(Publicada a La Comarca el 9 de setembre del 2016)

Quan era menut alguns estius anava a passar uns dies a la Torre a casa de la meua família, perquè el tio Sancho, com li deien en aquella vila a mon tio Miguel, era germà de mon pare.

Encara recordo la primera estada en què em va impressionar l’ajuntament que estava just enfront de la casa dels tios i, on des del balcó, es veia en tota la seua monumentalitat. I també admirava l’església de Sant Pere Màrtir coronada per la torre gegantina barroca que tocava el cel, o això és que em pareixia a mi de menut. Comparava estos dos edificis singulars amb els seus paral·lels de la Vall, el meu poble, i no hi havia color, los torrats mos guanyaven per golejada. Ho havia de reconèixer encara que jo m’estimara molt la Vall. Em ve a la memòria que, aquells anys, estudiant el gòtic, l’església de Sant Pere Màrtir resumia les característiques generals de l’estil del Císter. I exactament el mateix em passava amb el renaixement i la decorada frontera de Casa la Vila on destacaven les tres grans finestres, les gàrgoles del ràfec i la galeria d’arcs. En la part inferior l’edifici tenia una gran llonja, on a l’estiu, era el lloc fresc idoni per jugar la canalla i l’improvisat trinquet dels grans i menuts per jugar a pilota a mà.
Quan ara llegisco que a la Torre el dia de Sant Ramon, patró de la vila, -quants records de jove de festes!- han inaugurat la restauració de la l’església i la torre, delero tornar a anar-hi per descobrir en directe la monumentalitat de la construcció religiosa. Les fotos i vídeos a internet mostren la nova imatge de la restauració però contemplar-la ‘in situ’ em remourà de ben segur els sentiments emotius de la meua infància i podré observar novament l’extraordinari edifici, ara en tota la seua plenitud. Gràcies a mon tio, ma tia Guadalupe, ma cosina Carmina i la tia Amàlia vaig aprendre a estimar la Torre!

Carles Sancho Meix

De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de setembre del 2016)

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

José Miguel Gràcia

Temps, pedres, perdurar

(Publicada a La Comarca el  2 de setembre del 2016)

La setmana passada Itàlia sacsave en un terratrèmol que ha deixat quasi 300 morts. Les fotos fan feredat: cases assolades, runa i més runa. Posant una mica més d’atenció a les fotos destaque que a tots los pobles se manté en peu lo campanar.

Campanars que tripliquen l’altura suportant la 6a magnitud de Richter entre cases de l’època postindustrial assolades.
Això té molt a veure en la concepció del “temps”, tant de qui va fer el campanar com dels de la nostra era. Perdurar! La concepció del perdurar és la que distingeix la pedra del campanar del nostre estimat tubot. Són milers d’imatges les que al llarg de l’any evoquen al perdurar. Les riuades del Pirineu solen deixar imatges desoladores de cases i carrers que el riu s’ha emportat, al costat de ponts romànics que perduren.
En temps regnave una concepció circular del temps, per la dependència en los cicles de la naturalesa. Se llaurave, se sembrave, se segave, i es tornave a llaurar… Los fills reproduïen los oficis dels seus pares, les seues tradicions, vivien a les seues cases. Fins que morien. Prenie lo relleu la següent generació. I torna a escomençar. Esta dinàmica és propícia per a pensar en perdurar. La modernització i la industrialització van obrir les possibilitats de la humanitat fins límits insospitats, i vam canviar a una concepció lineal del temps: lo progrés.
Este cap de setmana rememoràvem en Desideri Lombarte la Festa dels Calatravos. Jugant entre les dos concepcions del temps, fa dir al Visitador: “Yo no quiero brindar por cosas viejas, por cosas del pasado, yo quisiera brindar por por cosas nuevas, por vuestro porvenir, por todo vuestro pueblo, por verlo resurgir desde las viejas piedras hacia los nuevos tiempos”. La lliçó és que si algun dia noteu que lo de’n terra se mou molt, busqueu lo campanar que tingueu més prop. No se sap si Déu estarà per escoltar lo vostre retorn sobtat a la Fe. Però la forma en què els seus constructors pensaven “lo temps” tos pot donar més garanties de sobreviure. O almenys, una garantia més bona que la de l’Ikea.

Natxo Sorolla

Del meló d’aigua a la “sandía”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’agost del 2016)

Fruita mediterrània, lo meló d’aigua dóna frescor dolça a l’estiu, present des de sempre als nostres horts i taules. A la Franja d’Aragó i a València esta denominació subratlla la quantitat de líquid. Però en té d’altres: meló d’Alger, indicació probable d’a on venien les seues llaors —Uiquipèdia, “L’enciclopèdia en valencià”, senyala l’origen a Sudáfrica—, igual que meló de moro, que ademés de la procedència nord-africana indica oposició al meló de cristià o blanc, també conegut com a meló d’olor. A Catalunya predomina síndria, que ve de l’àrab sandiya. En fi, a les diferents zones de cada domini lingüístic, s’observa una constant variació lèxica, sobretot en paraules d’ús comú, noms d’animals, vegetals o d’accidents geogràfics que designen la realitat més pròxima i inclús fan generals les variants locals (com bresquilla, que és una espècie de préssec). La diversitat de cada llengua és signe de riquesa i vitalitat.

Últimament, s’escolta entre els franjolins sandia, calc evident del castellà i potser, alhora, un intent de diferenciar lo meló roig del blanc, que ha acabat sent-ho per antonomàsia, sense cap complement. És una tendència preocupant al català franjolí, que es van castellanitzant a poc a poc entre parlants de totes les edats. Les paraules que tenim: dies de la setmana, mesos, colors, objectes d’ús quotidià…, a part del vocabulari sobre l’entorn natural. I les que mai ham tingut ni incorporarem: topònims llunyans, substantius abstractes, cultismes i neologismes. No és un ampliació sinó una substitució dels vocables propis, dissolvent la llengua per dins, engolida per una altra, mentres es mantenen encara les estructures gramaticals amb alguns lapsus morfològics (al gènere gramatical, a les formes verbals). Este procés intern s’anomena “galleguització”, i el patís lo català d’Aragó, llengua depresa oralment i condemnada a la marginació social per les pors polítiques a la norma lingüística, que ha de ser una i que no coneix ideologies. “Que bo lo meló d’olor, que bo lo meló d’Arger” canta el favarol Àngel Villalba a les seues Coples de ronda, lletra contemporània en vies de convertir-se en un arcaisme.

María Dolores Gimeno

Festa Major

(Publicada a La Comarca el 26 d’agost del 2016)

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i que descriu l’ambient d’estos dies tan assenyalats.

La lletra comença amb un explícit «Alegria, que és festa major…» acompanyada del so rialler d’una banda de vent. L’evocació de l’alegria és tan intensa que fins i tot se m’encomanava a mi, que ja aleshores tendia a la malenconia. Ara, a Torredarques, mentre sec al balcó encarat a la nit del bosc, m’he sorprès taral•lejant- la. Segurament és perquè, al carreró de l’altra banda de la casa, hi ha una festa de taules parades i alegria, on infants i adults comparteixen un sopar de festa major. Un sopar com els que celebràvem a Queretes tots els veïns del carrer algunes nits estrellades d’agost.
M’he anat fent gran, he assolit l’edat ambigua que precedeix la vellesa. D’aquell infant que es divertia amb la festa no en queda gran cosa; un grapat de records. La maduració m’ha suposat un allunyament del gregarisme, innat i necessari per al gènere humà. Només cal revisar la meua genealogia immediata per a constatar que aquesta tendència és recurrent en ambdues branques familiars. No sé si això és gaire bo. Em temo que si n’hi hagués hagut gaires com jo no hauria existit ni progrés ni cultura (que són producte de l’intercanvi d’experiències i coneixements). Fins i tot podria ser que ens haguéssim extingit com a espècie. Afortunadament hi deu haver una força equilibradora —potser la pròpia selecció natural— que fa que els amants de la solitud siguem minoria.
Acluco els ulls. D’un costat m’arriba l’harmoniosa melodia que interpreta el cor multitudinari dels grills. De l’altre les rialles, les converses a plena veu, els crits de la canalla. I jo a l’entremig, satisfet de la felicitat dels torredarquins i gaudint dels sons que em regala la fauna nocturna. Això sí, ben arrepapat a la gandula.

Carles Terès

El Bosch, un èxit més d’El Prado

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sí, em refereixo al famós pintor de l’època dels Reis Catòlics, i tant apreciat per Felip II. Bé, efectivamente, parlo del Bosco, italianització del nom que ell es feia dir, que era el de la seva ciutat natal: Bosch (com el músic Palestrina o el futbolista dels 70 Santillana) En els documents en castellà de l’època apareix gairebé sempre com Bosque.

Com va fer Mapfre, també Caixa Forum trampeja el títol per captar clientela per l’exposició “Impressionistes i moderns”. D’uns 65 quadres que presenten (molts força interessants) gairebé tots deuen de ser moderns, perquè impressionistes n’hi ha només cinc. També el Caravaggio de la Thyssen utilitza com a reclam el nom d’aquest artista polèmic i discutit a la seva època (molt criticat pels conservadors), però, com els impressionistes (que en la seva època batien rècords de rialles) ara és de gust dels mateixos que el criticaren. Exposició interessant, però  bastant incompleta, ja que els grans museus europeus (excepte els Ufizzi), i especialment els romans, no han prestat cap de les seves obres mestres.

El Prado juga a cavall guanyador i fa ben fet. Enguany ha presentat unes extraordinàries exposicions de Ingres y de La Tour (aquesta sorpenent), i fins i tot ha prestat al MNAC la imprescindible mostra d’un pintor prescindible com és el “diví” Morales,  per acabar amb aquesta impressionant del Bosch, completíssima i amb una presentació totalment innovadora, que facilita al màxim possible la observació dels detalls. El Prado conté la millor col·lecció d’obres d’aquest misteriós pintor, de mentalitat burgesa tirant a conservadora, però que sorprèn en molts aspectes de la seva infinita creativitat. El polèmic Jardí de les delícies és el quadre més observat del museu i la seva sala la més visitada. I ara podem afegir el meravellós  Les temptacions de Sant Antoni” de Lisboa, el molt peculiar Judici Final de Bruges (recentment atribuït) o les precioses taules restaurades de Venècia amb les Visions del més enllà.

El Prado disposa dels diners del conjunt dels espanyols, però és bo que els rentabilitzi de la millor manera possible, i és clar que el Bosch és més que rentable.

Antoni  Bengochea