Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo

Anuncis

(Publicat a La Comarca el 5 d’octubre del 2018)

Els catalans, quan parlen, pareix que trencon anous”, començava l’acudit que li agradava contar, ja fa uns quants anys, a un company de la colla d’amics preadolescents de Vall-de-roures.

Davant de la sorprenent afirmació, els presents amollàvem la pregunta inevitable. “Per què?”. El desenllaç. “Perquè quan los ho dius contesten ‘no ho crec, no ho crec’”. Rialla general. Una ocurrència més a les costelles dels catalans fotuts.

Però, ben mirada, la brometa se’n fotia del mateix company que la contava i de tots els que l’envoltàvem. I de tots els catalanoparlants del poble i de la comarca. Perquè la mateixa resposta que ens feia riure tant a tots amb aquell efecte d’onomatopeia era la que tots natres haguèrem donat a la mateixa qüestió. Fins i tot el contador de l’acudit, si li hagueren dit que quan parlava pareixia que trencava anous, haguere contestat amb l’expressió suposadament còmica “no ho crec, no ho crec”. Pot ser un exemple d’allò que en diuen autoodi dels catalanoparlants aragonesos respecte de la pròpia llengua.

Una altre cas dins d’esta senda tortuosa i ombrívola de l’autoodi. Pels mateixos anys, un altre company s’oposava amb ungles i dents a utilitzar “la nostra llengua” -no es nomenave per a res la paraula català- en un acte públic. “Per què?” La pregunta. “Perquè és més basta que el castellà”. Resposta.

Per cert, aquells dos companys -el que contava l’acudit de les anous i el que considerava la llengua pròpia com a “basta”- eren, i suposo que encara son, fervorosos defensors del xapurriau. O s’ho consideraven.

Lluís Rajadell

Taxes locals

(Publicat al Diario de Teruel el 29 de setembre del 2018)

Lo boom turístic de les nostres comarques, especialment del Matarranya, ha propiciat la creació de diferents taxes d’accés als paratges més visitats. Són emissors los ajuntament de varis pobles que veuen alhora cobrir una necessitat per al manteniment de camins i infraestructures municipals afectades pel creixent volum de visitants, i també una bona font de finançament dels mateixos pobles. És lícit que es tingui que pagar per visitat lo Parrisal de Beseit?, o lo Salt de la Portellada?, o anar a buscar bolets pels montes comunals de la zona dels Ports? És discutible però jo crec que sí, i tal com estan les coses de despoblament progressiu lícit i molt necessari per assegurar i compartir los costos de manteniment i un correcte control de l’entorn. No ha de recaure tot lo cost de manteniment sobre los cada menys veïns dels nostres pobles. Lo problema és amb quin criteri s’han de quantificar les taxes i quins organismes ho han de regular. Pot un ajuntament d’un poble per si sol restringir la circulació pels camins del seu terme? Tindran que dir alguna cosa les Administracions (com ara la
Diputació provincial o la Comarca) que participen en lo seu manteniment amb diners que surten de la caixa comú. Es a dir dels impostos que paguem entre tots. I és que és molt freqüent que oblidem lo flux monetari de subvencions i pagament de treballs que surten de la caixa comú i que per molts sembla que baixi del cel o d’una font inesgotable de diners. Ho dic perquè no veig massa correcte que los veïns i hostatjats en algun d’estos pobles estiguin dispensats del pagament i los dels pobles veïns o de la mateixa comarca no, quan participem en gran part, com he dit, a nodrir la caixa comú i a participar econòmicament d’estratègies de desenvolupament turístic que mos poden beneficiar a tots, sempre que no hi hagi cap part que se’n aprofiti deslleialment. Un tema que de ben segur anirà a més i que es tindrà de consensuar entre ajuntaments, comarques i administracions territorials.

Juan Luís Camps

Romanços en temps difícils

(Publicat a La Comarca el 26 de setembre del 2018)

Com seria una temeritat que ara mos posarem a escriure de les conseqüències bones o dolentes que tindria, per l’Aragó, la possible separació del Principat, avui treballarem vocabulari fent la llista de peces antigues, ferramentes i aparells que estem restaurant per la casa del poble.

Començarem pel carret heredat del sastre Gazulla, pintat en verd i roig, de quan ell anave pels pobles, els anys cinquanta, a vendre robes i replegar encàrrecs de confecció de la seva feina. Lo capitell de pedra d’una creu del terme. Les rodes i l’eix de ferro originals d’un carro especial que li van fer a l’oncle Catalí, a la fusteria dels Tedòssios; i que, sent ja nostre, el pare al final se’n va desfer de carro i mula venent-se’ls a un gitano que els va col·locar a la Freixneda. Aladres de fusta i ferro, polligana, camatimó, badalls i vertedera. Dos trills de cilindres i un de pedrinyera. La mola de retrillar l’era. Coçis de fer lo lleixiu. Borraçes de llanç d’anar a les olives. Taleques pel blat, carrejadors, fialtres, camelles, un tronçador i un serrutxo. Vencills, sacs, un sarió i un cenatxo, tot d’espart. Repretador de la parva, dos forques, un rastre i tres porgadores. La collera, cabeçana i aparellades per enganxar la burra al carro. Una tina d’oli de les que feie l’oncle Hajulatero. Cestes, banastes, canastes d’anar al forn i un panistre, tot de l’oncle Castroner de la Basseta. Una romaneta, quartal, almut, doble-decalitre, barrals i uns pesos de canastetes. Un mall, tascons, estrals i estraletes.

I també, l’espoleta d’una bomba de l’aviació, que s’aprofitaven per les gorroneres de les portes dels horts i els corrals. Un equip complet de careta antigàs, una baioneta i dos caixes de bombes; tot replegat per la gent quan la desfeta de l’Exèrcit Republicà en la retirada cap a l’escabetxina de la Batalla de l’Ebre. I mos deixem los trastes d’anar a caçar, a les olives, la venema, del mondongo, mobles de casa… i moltes coses més que ara no hi caben.

Tomàs Bosque

Justícia o venjança

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de setembre del 2018)

El passat dia 11,  els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals  i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I  la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?

José Miguel Gràcia

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix

Matarranya a vista de viatger

(Publicat el dissabte 15 de setembre del 2018)

Les belleses naturals i artístiques de la comarca de l’Alt Matarranya salten al primer cop de vista. “La Toscana espanyola” li diuen. Un bon repertori de guies i llibres de viatges ho certifiquen amb dades, acompanyant-me en una escapada de cap de setmana. Així redescobrim lo Museu Cabré de Calaceit, que exposa els Fotosaurios de Carlos Saura, juntament amb la Galeria Arts&Més: guies ben preparats a un lloc i l’altre expliquen les col·leccions del museu i els quadres del cineasta; i a l’oficina de Turisme, una col·lecció permanent de ceràmiques de la desapareguda Teresa Jassà. Passa ràpid lo matí sense poder aturar-se a Queretes, i el dinar és a Vall-de-roures, fonda plena en un dissabte d’agost, servida per cambrers amb accents de l’Est. A la Llibreria Serret firmen un llibre col·lectiu sobre la despoblació rural los seus autors; després faran una taula redona. Al castell, dos exposicions: les caricatures de Luis Grañena i una col·lecció de gravats de Tàpies; un guia oficial acompanya per l’imponent edifici un grup nombrós de turistes; tot seguit l’església i la recent exposició de l’Elvira d’Hidalgo. La nit és a Pena-roja, a les habitacions la Mare de Déu de la Font, monument medieval que desvetlla els colors de la naturalesa increïble al matí, almorzant a la tribuna sobre el Tastavins. Queda temps per a dos dels museus: l’etnològic “Lo Masmut” i la dinosaure d’Inóspitak (Dinópolis), i per recórrer el parc de les vivendes tradicionals i els carrers empinats davall dels grans ràfecs de fusta. Foto al xamfrà de la casa de Matias Pallarès i Desideri Lombarte. Unes dones assentades davant de les seues portes mos informen i comenten: “Lo que més m’agrada és que parlen com nantros”, és a dir, com “nosaltres”, los del Baix Matarranya. No cal ser filòleg per comprendre la unitat de la llengua. La Freixneda oferís art i hospitalitat en domenge de festes: en dinar, cafè al jardí del Convent, un locus amoenus pròxim; a la plaça, disfresses infantils, l’amic poeta Juli Micolau, que fa d’excel·lent amfitrió i l’escultor José Manuel Aragonés, que s’atura passant.

María Dolores Gimeno