Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 9/9/2022)

Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.

Però també hi ha un conflicte lingüístic i d’identitats. Fa unes setmanes parlava aquí del conflicte lingüístic pel que Putin suposadament entre a defensar «la seua gent» a Ucraïna. Moltes d’estes coses les explicave, entre altres, l’estudiós Miquel Cabal,quan les tropes van començar a disparar. Lo vaig conèixer fa uns anys com «aquell de filologia eslava que està fent un doctorat per a entendre el context sociolingüístic dels tàtars de Crimea». En aquell moment tot me pareixie tan exòtic, particular, llunyà… Algú dirie que fee «humanitats», aquells coneixements singulars que no se sap bé per què alguns se dediquen tant a preservar. I ara ell té els coneixements bàsics per a interpretar el que pot portar a Europa a passar un hivern fresquet sense gas, o una nova crisi econòmica que pot canviar la nostra posició en la geoestratègia mundial.

I en este marc de conflicte internacional, les TV mos indiquen qui son los bons. Les llengües no són només per a comunicar-se. I en conseqüència, l’ús de la llengua s’adapte. Les llengües emmarquen identitats de tota classe. I no és casual que ara veguem molts més «Kyiv»per a parlar de la capital d’Ucraïna, en ucraïnès, i ja no els «Kiev» que habitualment usàvem, i que mos havien arribat pel rus. Perquè les grans llengües sovint han estat la via per la que mos arribe informació sobre les llengües menudes. I sobre la gent que les parle. Per això quan l’ucraïnès se fa més simpàtic per múltiples raons, abandonem la traducció russa.

En un sentit oposat, tampoc és casual que aquí a molta gent li costo acceptar que en la nostra llengua diguem «Ucraïna». Perquè argumenten que «tota la vida s’ha dit Ucrània». Però eixa és una derivació molt estranya, internacionalment. Perquè en ucraïnès és «Ukraïna», i d’eixa raïl ho deriven la resta de llengües del món. Només lo castellà fa la derivació «Ucrania». Però com sabem, les grans llengües sovint son les que s’interposen davant les menudetes com la nostra. Encara que eixa «traducció» de la nostra gran llengua sigue exòtica i particular. Per això més val que sempre tinguem un sentit crític. Més val que mos fixem en lo valor de les humanitats.

«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (I)

Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Un merescut homenatge

(Publicat al diario de Teruel el 3 de setembre del 2022)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

Bèsties i bestioles

(Publicat a La Comarca el 2 de setembre del 2022)

Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres -tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.

Ja he parlat del moixons que em visiten a la finestra de l’estudi d’Alcanyís. Pardals, coloms i, escadusserament, alguna gralla.

La qüestió és que, des que treballem a Torredarques, he fet nous companys. És el que comporta «viure de cara al monte», com diu ma sogra. A banda dels coleòpters, lepidòpters i himenòpters que es colen sense demanar permís a casa nostra, hi ha els frits (Phoenicurus ochruros) que pasturen a l’era del davant de l’estudi. Abellerols, falcilles, orenetes cuablanques i comunes travessen l’aire en les èpoques càlides, i darrerament em visita, tímida, una merla blava -visita de metge, tot just el temps de fer una ullada i marxar cap al bosc.

Sempre que puc, a punta de dia, faig un trot de burro vell barranc avall per després pujar cap al mas de Figuerola i tornar al poble per la pista dels Collados. En aquella hora blava m’he topat amb salvatges, cabirols i, un dia, un senglar que em va mirar amb desdeny entre els arbres de damunt la pista. Soc incapaç d’identificar l’ocellam que s’envola al pas dels meus esbufecs, els uns dels bancals segats, els altres dels arbres. Només reconec la gralla bocamolla que alerta l’animàlia de la meua presència.

Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio que enguany, los bous (al carrer o embolats) ja han fet set víctimes humanes.

Carles Terès.

Reviure l’estiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’agost del 2022)

Enguany hem (re)viscut lo primer estiu sense restriccions des d’aquell del 2020, on los espectacles culturals es van veure terriblement limitats i, en cas que hagueres anat a algun, ben segur vas haver d’assistir passant per un control de temperatura, duent mascareta i controlant la distància de seguretat que et separava dels teus acompanyants. Vam viure la cultura d’una manera totalment diferent a la que coneixíem i, malgrat lo que es pensava des de certs sectors en aquell temps, hem sobreviscut, ho vam saber portar de la millor manera possible i ací estem, dos anys després, revivint concerts, espectacles i festes majors com “abans”, com aquell estiu que sense saber-ho va ser l’últim, al menys per un temps. I en esta tornada de les festes majors, tamé hem sigut testimonis d’eixa nova expectació curiosa d’una societat que moria de ganes de tornar a ajuntar-se, abraçar-se, ballar al so de la xaranga, emocionar-se i recuperar, en definitiva, tot aquell contacte que mos va ser pres durant un temps. Per això, ara que ja hem esgotat los dies de vacances i arriba el moment de tornar a la rutina la pena és molt més gran que els dos darrers anys, s’està fent molt més costa amunt tornar a la faena i baixar les pulsacions de les que veníem, tot tornant a engegar el compte enrere per les festes de l’any que ve, per tornar a ballar a la plaça i viure més de nit que de dia. Toca tornar a enrutinar-se, recuperar los horaris que portàvem abans del 15 d’agost i emprendre este reinici de la millor manera, recordant que encara es estiu, que encara podem fer algun cabus al riu, que queden moltes vesprades d’aquelles on les converses s’allarguen fins que cau la nit i que mos queda un primer-estiu a la memòria per sobreviure a l’hivern. Eixe hivern que la rasca de cada matí mos recorda que ja es va apropant.

Raquel Llop

Aquí, allà, si no tirau se morirà

(Publicat a La Comarca el 26 d’agost del 2022)

A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos -que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s-.

Donant-li voltes al tema per escriure esta columna, vaig saber que això de tirar caramelos (o lo que sigo) és una costum bastant estesa i que té els seus orígens als batejos, com una forma de manifestar l’alegria per l’arribada d’un nou membre a la família. La iaia Alícia me conte que, antiuament, a Nonasp, quan s’aixie de missa d’un bateig, los xiquets cantaven «Aquí, allà, si no tirau se morirà» i tot seguit los padrins tiraven armelles, cascalls i/o figues seques. Després «va arribar l’abundància» -me diu irònicament- i van començar a tirar pedadilles i hòsties (l’Ajuntament tenie una màquina per fer-ne) i més tard se va donar pas als caramelos i a les monedes.

Sigo com sigo, esta costum es va extrapolar a altres àmbits, com ham vist, per exemple, en lo cas del Festival Infantil. Esta forma de premiar als xiquets los genere una il·lusió que és difícil d’expressar. La meua conclusió és que els temps canvien i també ho pot fer la percepció de les coses que tenen los xiquets, però l’afany de les corregudes per agarrar amanta caramelos és l’únic que no ha canviat ni, segurament, canviarà.

Estela Ruis

Passarà la guerra, restarà la crisi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que  si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes. No trèieu la conclusió que no és importantíssim tot el que he indicat, tot i que, penso que, malgrat ser així, no es poden oblidar o deixar al calaix els grans problemes de la crisi climàtica: escalfament global per l’augment de la temperatura del globus terraqüi, sequeres i pluges sobtades, desglaç polar, augment del nivell dels oceans i més i més. Hem d’estalviar energia, sí, i força, però la transició envers les energies sostenibles ha de ser ràpida, persistent i milionària, privada i pública. No es pot badà més. Per què la iniciativa privada particular ha de romandre en el autoconsum i poc més? Per què no s’ha de treballar amb balanços mensuals o anuals compensatoris? Perquè triguen més d’un any els governs –espanyol i comunitats autònomes– en pagar els ajuts? A que s’espera a construir més parcs eòlics i voltaics sobre teulades, terrenys improductius abandonats, sèquies i canals, voreres de carreteres, franges per dividir boscos en defensa del foc… A la UE el curt termini és el que priva: que no tenim, ni tindrem a curt o mig termini energies renovables, doncs es declaren el gas i les nuclears energies verdes i tots contents. Si Alemanya no té gas, cremarem carbó. França, davant la crisi, a falta de gas i altres energies renovables augmenta la potència nuclear. Les inversions en gasoductes han esdevingut, sense grans protestes, la modernitat estratègica, és clar, com el gas es una energia verda… Qui dia passa any empeny. No serà tant això de la crisi climàtica…! Per què no pot aprendre a ploure la Mediterrània, hòmens de poca fe?

José Miguel Gràcia          

Olor a raïna

(Publicat a La Comarca el 19 d’agost del 2022)

Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.

Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre -un pot de confitura- s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.

El sagal, al bo de la calor, prop de migdia, agarre la cistella de l’ansa i emprèn el camí cap a la finca de la partida de Sant Cristòbol, tot costa amunt des del poble. A aquelles hores, al cor de l’estiu, no es trobarà amb ningú en tot el camí, que es coneix pedra a pedra, clot a clot, arbre a arbre i regall a regall. A ratos, camine per l’ombra del pinar, a ratos, al rastell del sol pel camí polsegós.

Al cap d’una hora de caminar cara amunt, arribe a la destinació. No està cansat. I encara ha tingut temps de parar, de camí, a un parell de fonts que coneix ben bé per a beure un glop d’aigua fresca i torcar-se la suor. Però ja està al maset, un casalici menudet per a guardar el matxo al migdia, penjar quatre ferraments i encendre el foc a l’hivern.

Son pare trau les coses de la cistella i les pose damunt del tovalló, que fa el paper de mantell. Reparteix, precís, el menjar entre els dos plats. Amb bona gana, els dos, pare i fill, es mengen el dinar asseguts en dues pedres a l’ombra dels pins. L’aire corre ara fresquet i porta olor a raïna i fullarasca.
Diuen que l’olfacte és el més evocador dels sentits.

Lluís Rajadell

Fadi, la Stephany i els viatges de tornada

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2022)

A un taulell informatiu del Centre de Salut, enmig de les campanyes de prevenció s’obrie pas un dibuix d’agraïment a tot lo personal sanitari per la seua actuació durant la pandèmia de la covid. L’havie escrit Fadi, un xiquet de la comunitat paquistanesa de la vila, en un català tan perfecte com les seues intencions, fruit sense dubte de les classes optatives de català a l’escola local. Voluntat de saber més o d’integrar-se millor? La setena ona ha acabat i el cartell ja no està, segurament suplantat per algun altre avís mèdic, i com que a la vila ara són festes, les orquestres ocupen lo parc a on Fadi i els seus amics juen a diari, igual que nosaltres abans quan teníem la seua edat, mentres que els seus companys de classe de famílies autòctones s’han passat als jocs de tablets i xarxes socials: dos mons que no se mesclen, me diuen. La Stephany, en canvi, ha arribat d’un país centreamericà i, parlant castellà, ha tingut menys problemes d’integració; inclús ha refeit la seua vida en un home d’ací, i no li falta la faena. Ha pogut fer vindre la família del seu país, i la seua filla, que va a la mateixa escola que Fadi, ha treit molt bona nota en català; a casa tenen ben clar que ha de continuar cursant-lo, que és una manera de ser menys forastera. En una altra actitud, fills d’emigrats de la vila desconeixen la llengua dels seus pares ―poc prestigiosa?―, i  uns quants residents no la trien com a assignatura, per inútil i pobreta a la vora del castellà, a on vas a comparar…!  No tots, per sort, per sensibilitat. A la piscina municipal, a una família li acaben de repartir una carta de la xiqueta des d’un campament infantil als Pirineus; la mare la va llegint en veu alta al pare i al germà xiconin: les muntanyes són precioses, han minjat arròs en ou fregit, molt bo, i s’ho passa tan bé, però també “tos trobo molt a faltar!”.

María Dolores Gimeno

Los incendis de fa seixanta anys

(Publicat a La Comarca el 12 d’agost del 2022)

Sempre hi ha hagut incendis als pobles, sigue a les cases, per les afores o als toçals. Però en aquells anys, entre el bestià que no deixava mata verda por on passava, els focs de les llars, los forns del pa, de fer calçina, les telleries, los formiguers que es feien als camps abans de que dugueren a la Cooperativa superfosfat i amoníac, i els efectes que duraven de les amples roturacions del temps de la República… estava descartat lo perill de grans incendis. Encara que sempre n’hi havie algú que, al temps de la calor, encenia foc per cremar broça als camps i en més d’una ocasió se li escapava i cremava algun tros de barranc.

Altra cosa ere los incendis al poble o les afores. De xamineres se’n cremave alguna de tant en tant; i bones flames que veiem eixir per damunt dels tellats. Però la cosa no passava de cremar-se sol lo follí; Encara així, quan los veïns se n’acataven del perill, corrien a «tocar a foc» en la campana Gorda del campanal, i el toc fort i seguit alertava a la gent que ja sabien què fer sense piardre ni un minut: pillar una galleta o una cantera, plenes d’aigua, i anar corrents al punt on s’havia declarat lo foc. Així, en un quart d’hora o poc més, lo foc apagat.

Ara no es podria apagar tan ràpid un foc que es declarare a una cuina o cotxera de les afores. Passaria lo de l’incendi de les eres de la Nevera, la nit de cap d’any del vuitanta-i-sis, quan uns joves van encendre una foguera al costat d’una palliça, que hi van deixar abandonada per anar a calentar-se millor al bar. Quan van tornar, s’hi van trobar una gentada mirant tranquil·lament com les flames s’engolien sense remei la palliça çancera, en tota la palla i els demés aparells que n’hi havia dintre. Al cap de mitja hora llarga, van aplegar los bombers d’Alcanyís, i no els va caldre tirar ni una gota d’aigua.

Tomàs Bosque

Clavegueram i totalitarisme mediàtic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 d’agost del 2022)

Els vergonyosos audios de Ferreras-Villarejo han estat la gota que ha curullat la tassa.  Fins quan haurem de suportar aquesta persecució-inquisició mediàtica contra alguns dels partits polítics legals? Tan se me’n fot Mediaset com Atresmedia, amos de les grans televisions privades, als que hem d´afegir les cavernes habituals de la extrema dreta, encapçalades per la COPE (en part finançada per l´Estat). Dos tendències polítiques són perseguides de manera inquisitorial: independentistes (sobre tot catalans, però també els bascos) i tot el que hi ha a l´esquerra del PSOE. L´exalcalde de  Barcelona Xavier Trias va ser el primer i després Podemos. Primer van “matar” (Ferreras dixit) a Monedero (al que ara volen rematar); ho van intentar amb Errejón, després va caure Alberto Rodríguez, d´una manera molt sospitosa i sempre Pablo Iglesias, perseguit virulentament. Després vindrà l´espionatge a l´independentisme (amb PEGASUS  o sense PEGASUS). I què podem dir del cas Colau, que ha sofert vint-i-nou  denúncies totes arxivades? I Garzón, i Oltra, i, per suposat, Irene Montero, maltractada contínuament per gairebé tots el mitjans de comunicació (amb “niñera” o sense “mainadera”) També ho intenten, de moment amb poc d´èxit, amb Yolanda Díaz. I entre el clavegueram i el totalitarisme mediàtic al servei dels oligarques, s´ha d´afegir la inquisició judicial, encapçalada per García-Castellón, flagell d´independentistes i podemites, i que només és la punta de l´iceberg. També em resulta curiós que el PP sempre fa un paral·lelisme entre extrema dreta i extrema esquerra, però Vox o ells mateixos mai han estat perseguits per les clavegueres del CNI (perquè ells són les clavegueres), ni han sofert aquesta persecució mediàtica amb “boles” prefabricades (perquè són ells els que les prefabriquen). Penseu com estaria la política si aquest clavegueram amb la inquisició mediàtica pertinent hagués actuat contra Aznar, Trillo, Rajoy, Cospedal, Camps i el trust valencià (considerat judicialment com “organització criminal”), Aguirre (amb accions molt semblants a les del condemnat Griñán), Fernàndez Díaz o Ayuso o el mateix rei emèrit? La democràcia espanyola sempre ha estat i està tuberculosa, si més no cancerígena, i l´uniformisme mediàtic (o totalitarisme) ens obliga a buscar mitjans d´informació alternatius. És una qüestió de supervivència.

Antoni  Bengochea