Negacionisme lingüístic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de juliol del 2017)

Negacionisme és un neologisme escampat en diferents llengües: negacionismo al diccionari da la RAE, négationnisme al Larousse francés, denialism en articles periodístics o científics a l’àmbit anglo-saxó i negazionismo a l’italià. Va aparèixer en acabar la Segona Guerra Mundial per designar la negació de l’Holocaust jueu, un feit comprovat per testimonis reals i evidències empíriques; i es va aplicar a actituds similars amb genocidis posteriors. Més negacions s’han anat escampant al camp de la ciència, oposant-se al consens majoritari entre els especialistes: canvi climàtic, l’evolució de les espècies, l’existència del virus de la sida o, també, l’eficàcia i necessitat de les vacunes. Los procediments varien entre els que proposen arguments retòrics alternatius amb apariència de realitat —que els implicats anomenen “revisionisme”—, i els que, menys sofisticats, recorren a la tossuderia més primària. Negacionisme no figura als diccionaris catalans, i així viu una certa indefinició. Vikipèdia ho associa a realitats polítiques que no s’accepten, com l’existència d’un estat palestí, i el diferencia de la negació de l’holocaust. Existís, però, des de fa anys un negacionisme sobre la denominació de català a la mateixa llengua parlada en algunes zones fora de Catalunya. Molt escampat a València durant un temps entre els partidaris del “blaverisme”, lo va aturar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que al 2005 va emetre un dictamen clar sobre la unitat lingüística. Actualment perviu encara a l’estreta Franja d’Aragó en grups reduïts i poc prestigiats com la Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán (PANHC), que en fan bandera i element aglutinador, amb bastant ressò en partits conservadors regionals, promotors de denominacions perifràstiques i antifilològiques com la de LAPAO i de les lleis corresponents. Buscant termes alternatius i apel·lant a diferències dialectals, pretenen evitar la identificació entre parlar català i ser català, i així ignoren tant l’opinió de la comunitat científica com l’evident asimetria numèrica entre llengües-nacions, que no apliquen, per exemple, al castellà o a l’anglès. Alguns teòrics atribuissen lo negacionisme al rebuig a una verdat incòmoda sobretot per raons ideològiques, tot això, sorprenentment, a l’era de la informació i el coneiximent.

María Dolores Gimeno

 

Viena la ciutat de la música? (I)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juliol del 2017)

Àustria, i especialment Viena, és considerada la terra de la música per excel·lència. Aquesta és la imatge que dona, i d’aquesta imatge viu el seu gran turisme musical. En ella van néixer, viure o treballar molts dels millors compositors de la història. En canvi, la recepció de la seva obra en general, va ser molt discutida, i de vegades, rebutjada o absolutament oblidada. La història de la música vienesa estableix una diferència molt nítida entre el músic i el creador. Avui parlarem de l’anomenada Primera Escola de Viena: Haydn, Mozart i Beethoven.

Viena mai va apostar pel primer gran creador d’aquesta Escola: Franz Joseph Haydn, que era de família molt humil, i que va rebre una molt fluixeta formació musical de petit (on fins i tot va passar gana). Desenvolupà la seva carrera als palaus de la família hongaresa Esterhazy, gairebé sempre al marge de Viena i els seus millors èxits els va obtindre a París i, sobre tot, a Londres.

Pitjor va ser el cas de Mozart, que va abandonar el seu natal Salsburg (que ell anomenava “l’infern”) i es va instal·lar a Viena als 25 anys. Va gaudir de l’èxit al principi, però en  la seva maduresa va ser progressivament rebutjat pel públic i foragitat del Teatre de l’Òpera, després de que les seves grans óperes  “Fígaro” i “Don Giovanni” fossin  fracassos parcials i “Cosí fan Tutte” total. Totes elles triomfaren a Praga, i la famosa “Flauta Màgica” s’estrenà amb èxit a la mateixa Viena, però a un teatre popular (l’equivalent ara d’una sala de musicals). Tothom sap com va acabar.

Beethoven va patir molts problemes socials i econòmics i va ser sempre molt discutit. La simfonia “Heroica” va ser molt mal criticada (llarga, pesada e insuportable). La cèlebre “Quinta” va fracassar els primers anys perquè no sabien (ni volien) tocar-la bé. La gran “Novena” fou un encàrrec de Londres i la Missa Solemnis (la seva obra preferida) no la va escoltar mai sencera. Tota la seva obra final: les últimes sonates i  quartets, va ser totalment incompresa

I això només és la primera part.

Antoni  Bengochea

Alemanys, curds i polonesos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Bullying i altres hòsties

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i gents, 30/6/2017

Les galtades merescudes que sovint pegaven los pares ara són un nivell de violència inadmissible. Les putades que es feen a aquell col·lega menys afortunat ara són assetjament. I si ho voleu, en llengua moderna li diuen bullying, que fa més elegant. I podem anar més enllà. Allò que alguns veem com festiu, altres ara ho veuen com tortura animal. Allò que alguns considerem fer l’imbècil, vestint les mascotes, altres ho veuen com benestar animal. Allò que alguns consideraven demostracions d’amor ara és simple i planament violència masclista.

L’evolució es repetix en multitud d’altres -ismes, com lo bel·licisme, lo racisme, lo sexisme, lo mascotisme… Se mos ha fet la pell més fina (per sort). Però les hòsties com a pans continuen sent hòsties com a pans. Abans i ara. Només ha canviat la forma en què interpretem les hòsties. Perquè les interpretem socialment.

La primera vegada que vaig sentir que estem voltats de «construccions socials» me vaig sentir incòmode. Les coses són o no són. No depenen de la forma en què s’interpreten. Lo món està fet de veritats com a pans. Com les hòsties. Són, o no són. Aixina pensava.

Però en lo pas dels temps haig anat veent que el món no està fet de veritats absolutes, si no que són interpretades socialment. Les hòsties són hòsties. Però a vegades les hòsties formen part de la norma social: un pare pot pegar una clatellada a son fill per a explicar-li que no pot agredir a sos germans. Altres vegades les hòsties s’interpreten com a asocials: un xiquet agressiu que té amargat a un company de classe. I altre vegades les hòsties formen part de la legislació: un antiavalots pot reprimir una manifestació en porra i pilotes de goma/metall. Però les hòsties són sempre hòsties. De fet, la «construcció social» és tal que estem parlant d’allò que «el sacerdot consagra i ofereix en la celebració de la missa», però tots hau entès que aquí no parlàvem del nou cardenal matarranyenc. Ja m’enteneu (socialment).

“Chapurreando”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)

Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.

        Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.

        Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.

Joan Lluís Camps

Els meus animals

(Publicada a La Comarca el 23 de juny del 2017)

Encara és fosc quan passo pel davant de la protectora d’Alcanyís. Tan bon punt senten es meus esbufecs, els gossos em saluden. N’hi ha molts; massa. I cada dia penso que quan pugui, en rescataré un, el més lleig, el més vell.

Sempre he estimat els animals des de la convicció que una qualitat atàvica, perduda per nosaltres, els fa forts en la natura i fràgils davant els humans. De menut em podia passar hores immòbil, fascinat per insectes que m’ignoraven o per bestioles que, un cop segures de la meua innocuïtat, seguien fent la seua. A casa no me’n van deixar tenir mai cap. Els pares em deien que tancar-los en un pis era cruel. No obstant, quan vaig trobar-me un periquito pel carrer, ens el vam quedar “perquè si no, es morirà, pobret”.

En els temps de la primera independència -tendra, precària i il·lusionada- vaig conviure amb la Gilda, una gateta negra que els oncles havien rescatat. Ella em va acompanyar en alguns dels pisos que vaig habitar a Barcelona i, finalment, s’avingué a seguir-me quan vaig carregar la Vanette per tornar a l’Aragó. Es van afegir a l’aventura els gats de ma germana -que en aquell temps voltava pel món- Alan i Mau. L’Alan també era negre i gastava un posat majestàtic -potser motivat per la castració que li havien efectuat els anteriors propietaris. La Mau era jove i juganera, i la seva feina consistia en posar a prova la paciència dels altres dos. Amb ells vaig compartir els primers anys aragonesos a Torredarques, a Alcanyís o a les Capçades, on mantenien l’hort i el maset nets de muralls i ratolins. Ara ja són tots morts. La Mau primer, després la Gilda i finalment l’Alan, que va passejar la seua dignitat fins el darrer dia d’agost de 2007, quan ja no podia valdre’s de tan vell. Tenia 21 anys, que equivalen a 101 dels nostres.

Des d’aleshores no hem tingut cap altre animal a casa -tret d’algun moixonet caigut del niu- malgrat les pressions de les filles. I és que m’agraden massa.

Avui volia escriure de gossos abandonats i de bous torturats en públic, però els esperits dels meus animals se me n’han endut les paraules. Potser un altre dia.

Carles Terès

El “curica”

(Publicada a La Comarca el 16 de juny del 2017)

Tot pareix indicar que jo estava predestinat al sacerdoci. I no és estrany, ja que el clima, a casa, ere summament propici. Piadoses a més no poder, la iaia Adoración i sa germana, la tia Isabel, cada dia, quan estaven juntes, no perdien ocasió de passar el rosari. I ma mare ere també molt religiosa.

En eixe ambient devot em vaig criar. I per això és normal que alguns dels meus records més antics em sitúon, amb ma germana Pili, a la falsa de casa Sastron vestit amb llargues i acolorides robes que, posades a imitació de les túniques, d’alguna manera mos recordaven la indumentària dels bisbes. I amb aquell abillament, i amb un gran anell al dit, jo em figurava ser un príncep de la Iglésia.

Partint d’eixes premisses, i fiant-me de la memòria, amb el pas dels anys en lo meu interior havie anat prenent cos la idea que, de menut, la meua  principal il·lusió havie segut la de ser bisbe, obviant, des de la perspectiva infantil, lo pas previ pel capellanatge. Però anava errat. I de l’error em va traure fa poc una senyora, que va ser veïna nostra i bona amiga de ma mare. L’anècdota que em va contar, de la que en sóc protagonista, no té desperdici.

Va ser un dia, quan comptava cinc anys, que, com tantes altres voltes, aquella jove, que aleshores en tindrie desset, se’m va endur a casa seua a jugar i a fer-li companyia. Però ella patie de mal d’esquena i havie de guardar repós i, per tal causa, de tant en tant s’havie d’estirar al llit. Per això, quan va necessitar gitâ’s, per no dixâ’m solet jugant em va preguntar:

–Escucha Toñín, quieres venir a hacer la siesta conmigo?

I jo, com si fore la cosa més normal del món, sense eixecar la vista de la jugarota, li vaig contestar :

–No, que yo tengo que ser curica y no puedo acostarme con mujeres.

El cert és que la carrera eclesiàstica de l’espavilat “curica” mont-rogí que jugave a ser bisbe va quedar truncada ben prompte. Però eixa és una altra història.

José Antonio Carrégalo