Manipular i plagiar a cavall de gegants

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Diuen que el saber no ocupe espai. Però en realitat, n’ocupe, i molt. Lo coneixement s’acumule. I les vacunes efectives per a un virus nou s’inventen pel coneixement acumulat que ja tenim. Perquè una vacuna és només un granet d’arena al munt de granets aportats per molts científics. Newton va popularitzar allò de «si haig pogut veure més lluny que els altres, només és perquè vaig a cavall de gegants». A cascarrulles de tot lo coneixement acumulat.

Però també hi ha unes regles científiques molt clares sobre com usar el coneixement acumulat. Per això el plagi està molt perseguit. Fa un mes que una ministra austríaca va dimitir per plagi, o Merkel va fer caure dos dels seus ministres per la mateixa raó. Perquè una cosa és basar-se en lo coneixement acumulat per a millorar-lo, i una altra, apropiar-se del coneixement d’altres i fer-lo passar com a propi. Plagiar és copiar sense indicar la font. Les guies universitàries sovint s’hi refereixen com «robar».

Però encara hi ha casos més extrems: quan se vol tergiversar i manipular les paraules per a que diguen lo contrari de l’autor original. Si parlant del Matarranya es diu que «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval, el catalán vecino y, tras el siglo XV, el castellano» allà on la lingüística ha dit anteriorment «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval y el catalán y, tras la castellanización de Aragón en el siglo XV, el castellano y el catalán», la intenció és ocultar que al Matarranya es parle català.

I així ho va posar per escrit Javier Moya a «El mundo del chapurriau», l’espai a color que ofereix La Comarca (22/1/2021). Sense avís previ, ni indicar la font, plagiave múltiples textos de lingüística. Però es va arribar a pervertir un text de la filòloga Elena Albesa (2017) per a obviar qualsevol referència al català que històricament se parle al Matarranya. Per sort, La Comarca, en la versió electrònica, s’hi ha desvinculat: «Grupo de Comunicación La Comarca reconoce que en este artículo se han incluido fragmentos de texto de otros autores». No tenim constància que els promotors de «El mundo del chapurriau» haiguen deixat de defensar-ho. D’esta manera mai podrem veure més lluny, sobre la nostra llengua.

Paradoxes i  paradoxes, i res més que paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de febrer del 2021)

Observo que les paradoxes com més va, més creixen. No fa gaire el president turc es queixava que la Unió Europea sovint el critiqués de forta deriva democràtica, amb jutges prevaricadors i  persecució de les minories. El president es defensà declarant que Espanya feia el mateix, i la Unió Europea no la criticava pas. Ara, amb motiu de la guerra entre àzeris i armenis, preguntaren al president d’Azerbaitjan per què no convocava un referèndum a Artzac evitant així futurs conflictes entre el seu país i Armènia, conflictes que podrien afectar molts països veïns, sobretot Rússia i  Turquia. El president respongué que per què ho hauria de fer, si Espanya tampoc no convocava cap referèndum per solucionar el conflicte amb els catalans. Segueixo amb les paradoxes: aquests dies la Unió Europea havia de determinar uns importants ajuts per a tots els estats que en són membres, especialment quantiosos per als que han estat més afectats per la pandèmia, Espanya i Itàlia. L’atorgament dels ajuts no serà efectiva, o es reduirà, per als països que no compleixen el compromís democràtic que havien signat en incorporar-se a la Unió. Tot seguit Hongria i Polònia, països amb forta deriva autoritària, on els partits de govern entenen la democràcia com dictadura de les  majories, amb jutges que prevariquen, retallant la llibertat de premsa, etc., hi han posat el veto, perquè saben que la Unió no els atorgarà, en principi, els ajuts.  Orban, el president hongarès ha dit que no entén l’actitud de la Unió, perquè no es queixa pas d’Espanya, país que es comporta en qüestions democràtiques, si fa no fa, com Hongria mateix. Paradoxes són també la diferent actitud de la Unió enfront del que passa a Bielorússia i a Catalunya, informant complidament del primer país i ajudant  amb efectivitat els adversaris d’en Lukatxenko, mentre es desinteressa tant com pot del que passa a l’altre país. Una Unió que no digué res quan la dita llei mordassa d’Espanya, ni tampoc ara de la seua equivalent francesa: la Llei de Seguretat Global, etc., etc. Re, paradoxes de paradoxes i res més que paradoxes.

 Artur Quintana   

Ametllers de Califòrnia

(Publicat a La Comarca el 31 de febrer del 2021)

Califòrnia és un mar d’ametllers. Ere d’esperar per la creixent presència de les ametlles californianes als supermercats i tendes espanyoles i per la seua influència clau en el preu internacional d’este fruit sec, decissiu per a l’agricultura del Baix Aragó i el Matarranya. Però els inabastables bancals on es produeix l’aclaparadora oferta d’ametlles californianes no ixen a cap serie de televisió, pel·lícula, reportatge ni documental.

Una serie de televisió, ‘Goliath’, està ambientada, precisament, en les extenses plantacions d’ametllers de Califòrnia, que, per fi, apareixen als gran mitjans de comunicació de masses. Encara que moltes pel·lícules i series estan rodades a Califòrnia, l’única referència del paisatge que transmeten és la d’un desert inhòspit on, de vegades, els malfactors van a enterrar els cadàvers dels seus esgarrifosos crims. Cactus, sorra, calor i extensions buides de tota vegetació son les úniques referències del paisatge californià que arriben a l’espectador.

Però era de sospitar que hi havia alguna cosa més fora de les grans ciutats costeres i del sufocant desert per enterrar cadàvers que ens mostraven el cine i la tele. ‘Goliath’, una bona serie per altra banda, discurreix entre enormes extensiones d’ametllers perfectament esporgats, arrenglerats i regats per goteig. Segons conta un dels personatges, a l’estat de Los Ángeles n’hi ha finques de 80.000 hectàrees plantades d’ametllers. O és una mala traducció de les mesures nordamericanes o els ametllerals ocupen superfícies inmenses que fins ara ningú havia mostrat en pantalla. I això que la indústria californiana de cine i televisió és la més potent i influent del món. Una realitat rural que, com passa aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, els grans mitjans de comunicació no mostren al gran públic. La ruralitat, aquí i allí, ignorada per la societat urbana dominant.

Lluís Rajadell 

Te mires o t’observes?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de gener del 2021)

A tu què estàs llegint-me. Para un moment. Ix de la roda de l’automatisme i tanca los ulls, observa’t per dins, cada mil·límetre del teu cos, la sensació de la pell contra los músculs, dels músculs contra los ossos i escolta lo delicat fil que ho connecte tot. Ara imagina l’exterior del teu cos, vés des de la pell a l’habitació en la que estàs, arriba a l’horitzó i una miqueta més enllà. Imagina veure tot això en uns altres ulls, en un altre cos, en un altre cor. Si eres xiquinin, imagina que te transformes en gegant i l’altura des del què ara veus lo món. Si eres molt gran, imagina tornar a ser xiquet, i haver d’aixecar tant lo cap per parlar a la gent que acabes ficant-te de puntetes. Traspassa tot això i observa’t dins del cos que sempre has desitjat, aquell del qual faries lo que calguere per poder tindre, mostrar, celebrar. D’ací vés-te’n a l’extrem contrari, troba’t dins del cos que sempre has repudiat, en tots i cadascun dels complexes que sentiries si tingueres eixe cos, percep la teua pròpia mirada si et ficares davant l’espill. Potser així veuràs que tot allò que anheles dels altres, en veritat, no existís, que l’enveja sol és un reflex de les teues pròpies carències, de tot allò que tens i no saps veure. Recorda que tot està bé, repetix-t’ho com un mantra. Lo constant moviment de la vida, lo canvi incessant del teu cos, te fiquen al puesto correcte a cada moment concret, afluixa la corda que diàriament t’apreta el pit i permitis-te respirar tranquil·lament. Recorda, ix de la roda imposada per un sistema que sol te vol quan eres productiva i pensa, de nou, que tot està bé, que estàs exactament on has d’estar. I celebra que cada canvi és teu i eres tu qui l’ha de viure.

Raquel Llop

Els pintors d’il·lusions

(Publicat a La Comarca el 24 de gener del 2021)

Es un fet que avui en dia lo món està fet per i per a la ciència. Vivim rodejats de mil números, gràfiques, caselles a les quals ha d’entrar de manera ordenada (quasi militar) tota la informació.

Estem aveats a rebre diàriament cents de dates racionals, constatats per un home amb diploma, corbata i ulleres quadrades. I tot això està bé, però allavons, que se’n fa de l’altra informació? La que no pot entrar a les caselles? La que no es lògica? Jo tos ho diré: avui en dia, a ningú li importe.
Que serà allavons dels artistes, dels poetes, dels músics, dels pintors? Aquells que saben dibuixar un món que no és real. Aquells que poden vore allò que los altres no podem. Aquells que saben seguir ballant quan ja no quede música. Aquells que saben trobar lo sol quan la ronca tronada descarregue llàgrimes fredes des del cel.

Perquè les persones no som només xifres. No som només hidrogen i nitrogen. Som emocions: alegries, penes, compassions, amors, temors, desitjos, il·lusions. Perquè no sempre es pot comprendre la condició humana, ni plasmar-la a un telediari de vint minuts. Perquè no sempre som científics lògics i metodològics. Perquè a voltes actuem com a màquines, i a voltes fem coses sense sentit. Perquè som persones, i mai deixarem de ser-ho.

Luismi Agud

Demèrit

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de gener del 2021)

        El DIEC defineix emèrit així: que s’ha retirat d’un càrrec i en conserva el grau i els honors i, sovint, l’estipendi. La qüestió que es planteja amb relació al rei Joan Carles és la de anomenar-lo com a rei emèrit quan el propi fill Felip VI l’ha retirat els emoluments que rebia i qualsevol honor i capacitat de representació pública. El sentit comú i la més simple lògica ens condueix al canvi de qualificació del rei Joan Carles, perquè el títol d’emèrit no té cap justificació. I així, el títol que li correspon és el de –em permeteu adjectivar un substantiu?– demèrit, que con diu el DIEC és allò que fa que algú mereixi blasme o desaprovació. Donar a algú, segons els seus demèrits, la deguda punició o càstig. No cal dir que en tant que una persona no ha estat jutjada i condemnada només es pot qualificar de presumpte delinqüent, tot i que, en aquest cas està tot tant clar i explícit que els delictes són més que evidents: ha cobrat comissions multimilionàries il·legalment, a amagat els diners en comptes suïsses, no ha pagat impostos, s’ha fet pagar milions per a les seves aventures amoroses, ha fet caceres monstruoses pagades no se sap per qui, ha regalat targetes black, s’ha fugat –l’han fugat– d’Espanya cap a un país tan obert i democràtic com l’emirat d’Abu Dhabi amb les despeses pagades per Patrimonio Nacional, etc., etc. En voleu més o ja n’hi ha prou? D’on ha sortit el seu patrimoni suposadament superior als mil milions? Aprofitant una dita que en algun lloc he vist escrita, “Com s’ha casat el fill del rei, enguany plantarem carxofes”, vull fer als lectors un parell de preguntes, més retòriques que altra cosa: per què no es demana als espanyols si volen continuar amb aquesta monarquia d’origen franquista, tan desprestigiada com anacrònica? El fill del demèrit, Felip VI, no sabia res d’allò que estava fen el seu pare? Una pregunta més, que ratlla la ingenuïtat més ingènua: perquè el PSOE no pregunta envers la monarquia en l’enquesta del CIS? Sisplau, a partir d’ara quan vulgueu referir-vos a Joan Carles no digueu pas el rei emèrit, sinó el rei demèrit, és més correcte i més just. Aquest serà la pena més gran que rebrà i potser l’única.

José Miguel Gràcia

Les dos cares de la neu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de gener del 2021)

La borrasca Filomena només escomençar l’any ho ha remogut tot amb una nevada de les que diem històriques per la quantitat caiguda i per haver afectat zones on no sol nevar com lo centre de la península Ibèrica (Madrid o la Mancha) o comarques que no són de muntanya com lo Baix Aragó i la Terra Alta. La raresa i bellesa de la blanca neu des de que cauen lentes les volves i ja quan s’acumula suscita una alegria general, que mos fa agarrar la càmera per captar uns paisatges que sabem efímers, i que ara podem i volem compartir per les xarxes amb parents i amics, sobretot si estan lluny, amostrant-los eixes vistes úniques. Los xiquets xalen més que ningú: corren, fan ninos, llancen boles, se tiren sobre el terra tou… I els grans, per uns moments, podem tornar a ser tan lliures i despreocupats com ells enmig de la blancor. S’han vist estos dies per les televisions o en vídeos casolans imatges curioses d’esquiadors en puestos impensats com la Puerta del Sol o en carrers en costa, convertits en pista alpina. L’altra cara del paisatge bucòlic són les molèsties, los desperfectes i el perill. Cotxes que es van quedar immobilitzats al primer moment, trens i avions aturats i carreteres tallades uns dies, edificis malmesos pel pes acumulat sobre els tellats, tubs d’aigua congelada, granges difícils d’accedir, arbres trencats o en perill de gelar-se, caigudes per les plaques de gel, talls elèctrics… A la nostra terra, qui viu i treballa en poblacions altes a l’interior, enmig de la naturalesa, coneix ben bé esta cara perversa de la blanca neu, que en temps no tan passats, sense màquines llevaneus, sovint los dixava aïllats una temporada. Los meteoròlegs avisen de la major freqüència de fenòmens excepcionals: la Glòria que el giner de fa un any va dur maleses pel vent i les inundacions, o Ignacio, Lola, Rodrigo…, que són los noms ara anunciats a la pàgina de l’AEMET. Si el canvi climàtic no s’atura, caldrà estar preparats.

 María Dolores Gimeno

 

¿Qué es eso de chapurreau?

(Publicat a La Comarca el 15 de gener del 2021)

El moviment de recuperació de les llengües minoritàries d’Aragó, és un procés llarg i complicat. Perquè tots sabem parlar la nostra llengua i ens entenem perfectament en la gent, però afavorir l’ús de l’idioma als carrers, escoles, ajuntaments, revistes, pregons del campanal… ja és un altre cantar. En los raders cinquanta anys s’han fet moltes millores, però no n’hi ha prou per poder dir que la nostra llengua sortirà aviat de la UCI de les llengües en perill. Només cal mirar lo que passa als pobles del Mesquí (l’únic territori del nostre estimat Aragó que refusa tota col·laboració en la Direcció General de Política lingüística del Govern aragonès), on els xiquets del lloc (poble) quan los pregunto a què carrera viuen i quants cosinets tenen, me contesten: «No le entiendo».

Quina llàstima que a l’hora de defensar la llengua, sigue tan brutal l’oposició dels partits que només entenen una societat monolingüe i en castellà. A més, ençuricen a la gent contra tot lo que porta el nom de català, per guanyar vots. Per eixo costa entendre que, Amics del Chapurriau, que semblen un moviment cultural que vol jugar algun paper en la recuperació «in extremis» de la nostra llengua, estigue governat pels que sempre han estat en contra de mantindre el català d’Aragó. Com si parlar més d’una llengua fore una maldat, quan és una gran sort.

I es precisament ací al periòdic la Comarca on ara s’està representant la radera «performance chapurrianista», en un recolçament mediàtic important, on cada quinze dies un soci o convidat presenta un llarg escrit, sempre en castellà, sobre el tema del nom impossible, al que s’ajunten unes llistes de vocabulari, sinònims i refranys tradicionals, escrits en un català prou correcte i bonic que a mi m’agrada. A veure si acabarà tenint raó la coneguda dirigent d’un d’eixos partits que, al preguntar-li un amic nostre, professor de la Universitat, «¿qué és eso del chapurriau?» li va contestar: «pues qué va a ser hombre, qué va a ser más que catalán; pero no lo vamos a decir nosotros». Continuarem.

Tomás Bosque

Un estel al meu jardí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2021)

Era 1970. En una nació que encara era Una, Gran i Lliure, Mari Trini donava a llum el seu primer disc “Amores”. D’això fa cinquanta anys. Arrencava la carrera d’aquella murciana rebel de vint-i-tres anys, que s’havia emancipat als quinze, abandonant una família de noble llinatge. Es formà a Londres i, sobre tot, a París, seguint l’empremta de la Gréco, però també de la Piaf o de la seva contemporània Mathieu. Com de costum, a contramarxa (la norma era intentar triomfar al teu país, i després passar al estranger). Fent una carrera paral·lela a la malaguanyada Cecilia, dolça i hippie alhora, Mari Trini esdevingué una mena de musa de la transició un tant obscura i malcarada. Era la moda de la minifaldilla i del “pit i cuixa” (l’anomenat “destape”), però ella anava sempre ben tapada i sense moure’s a l’escenari. Acabada la transició i també aquesta moda, és el seu moment de destapar-se i de mostrar-se sensual i sexy. Però començava l’anomena’t postmodernisme, amb el seu menyspreu per la cançó social, i que acabaria arrambant amb la majoria dels cantautors. La “moguda madrilenya” s’obria pas, i la carrera de Mari Trini (i de molts altres) iniciava una prematura decadència. 1981 ens deixava la seva cançó més coneguda, més brillant i més misteriosa: “Una estrella en mi jardín” i al 1984 el seu disc “Diario de una mujer”, plena de cançons esplèndides, i amb uns arranjaments musicals per a no oblidar (a càrrec  de la gran productora musical injustament oblidada Maryní Callejo). Sortosament ens resta el concert en viu a un teatre de Madrid, on la nostra protagonista i tots els participants  fan una exhibició de la millor música de l’època, amb un gran sentit de la melodia, l’harmonia i la sonoritat, sempre al servei dels textos i ple de sensibilitat literària i musical. Aquest concert (que tothom pot paladejar a youtube) és el veritable estel del meu jardí. Ferma feminista “avant la lettre”, les grans cançons de Mari Trini es sostenen perfectament en la actualitat. Això la converteix en la millor cantautora femenina hispànica, i a l’altura de qualsevol dels seus millors companys masculins.

Antoni Bengochea

I si 2020 va ser el tràiler de 2021?

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Fa temps que corre per tot arreu aquella idea que 2020 només és lo tràiler de 2021. Que 2020 va ser simplement una introducció simpàtica al germà gran, 2021. Que vigileu com serà el 2021! Però és una idea gracioseta. Perquè jugue una mica en l’esperança, que tots tenim, que 2021 només pot anar a millor. Perquè 2020 ha sigut fatídic, en termes sanitaris, econòmics, emocionals i molts altres. «Vigileu lo que ve». Però «jiji, jaja», perquè això no pot anar a pitjor.

Fa uns mesos, havent passat una nevada molt dura al Matarranya (Glòria), i confinats a casa, parlàvem de «fragilitat» humana. En lo nostre confort i desenvolupament tecnològic havíem oblidat que som molt dèbils. No només tenim desastres naturals, com tota la història, si no que pati(re)m les conseqüències del que els propis humans fem: dependència completa del petroli, escalfament global, desbordament del desenvolupament tecnològic… La «societat del risc», li diu Ulrich Beck.

Però és que només portem una setmana de 2021, i ja estem a punt de caramel per a una quarta onada COVID, no sabem a quin nivell de confinament arribarem després del Nadal «celebrat», no sabem quants morts suportarem, no sabem si la vacuna-express mos ho resoldrà… I sense tindre això resolt, anuncien que Filomena portarà al Matarranya nevades i gelades, qui sap si com les de Glòria. I per si és poc, lo president de la primera potència militar mundial provoque l’entrada de masses populars al Capitoli per a evitar el reconeixement del president electe, decretant un toc de queda. I evidentment, les galtades que tot això portarà en la geostratègia mundial. Com acabarà 2021?

Diu un altre pensador contemporani, Zygmunt Bauman, que el punt distintiu de la nova societat està en fluxos que van molt ràpid: directius, avions, virus, notícies, paquets d’Amazon, pobres… Tots, molts, i molt ràpid. Tan ràpid que, en termes personals, fa difícil trobar sentit i estructura a la pròpia vida quotidiana. No som capaços d’interpretar a temps a on estem ni què fem aquí. Societat líquida, li diu. «I si 2020 va ser el tràiler de 2021?» Ni «jiji, ni jaja». Volem l’espòiler de 2021! (I si pot ser, lo del segle XXI al complet).