Túpac Amaru

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 del 2018)     

El 1780 al Perú, el “curaca” descendent de l’últim sobirà inca Túpac Amaru I, José Gabriel Condorcanqui, conegut com Túpac Amaru II, propietari de terres i mules per al transport a Potosí, va liderar una insurrecció popular per l’abolició de la “mita” –treballs obligatoris dels indis a les mines–, contra els repartiments dels virreis i per la reducció de taxes duaneres. També havia demanat un títol hispà de noblesa, però l’Audiència de Lima li va denegar. Si bé al començament el moviment va reconèixer l’autoritat espanyola de la Corona, més endavant es va convertir en un moviment independentista i en la revolució més gran de la història del Virregnat espanyol. Per raons evidents i altres no tant, l’aixecament, que va produir morts i l’execució de l’arbitrari i cobdiciós corregidor espanyol Arriaga, aviat va ser esclafat i Túpac Amaru empresonat i severíssimament jutjat i condemnat. El Visitador José Antonio de Areche  va dictar la sentència: “Pel horrorós crim de rebel·lió o alçament general… condemno a José Gabriel Tupac Amaru, a que sigui portat a la plaça principal i pública d’aquesta ciutat [Cusco], arrossegat fins al lloc del suplici, on presenciï  l’execució de les sentències [a la forca o decapitació] que es donin a la seva dona, Micaela Bastidas, als seus dos fills…, al seu oncle…,  al seu cunyat …, i alguns dels principals capitans i auxiliadors de la seva iniqua i perversa intenció o projecte, els quals han de morir en el propi dia; i concloses aquestes sentències, se li tallarà la llengua, i després amarrat o lligat per cadascun dels braços i peus amb cordes fortes, … a les cingles de quatre cavalls; … parteixin o arrenquin a una veu els cavalls, de manera que quedi dividit el seu cos en altres tantes parts, emportant aquest, … al turó o alçada anomenada de Picchu, … perquè allí es cremi en una foguera que estarà preparada, tirant les seves cendres a l’aire… el seu cap es remetrà al poble de Tinta, … un dels braços al de Tuñgasuca, … i l’altre … a la capital de la província de Carabaya… una cama al poble de Livitaca…, i la restant al de Santa Rosa a la de Lampa,… que les cases d’aquest siguin arrasades o batudes, i salades a la vista de tots els veïns del poble… que es confisquin tots els seus béns, per la qual cosa es dóna la corresponent comissió als jutges… Així ho proveí,…vaig signar… sentència definitivament jutjant.” L’execució va ser encara més acarnissada que la sentència: després d’uns quants intents fallits d’esquarterament, van haver de decapitar-lo.

José Miguel Gracia

Anuncis

Han vingut los Reis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de gener del 2018)

A la nit del 5 al 6 de giner la solem qualificar de màgica. Quantes il·lusions se desemboliquen en lo demà al matí —avui mateix—, bressades en tot un món infantil: dixar la finestra oberta, preparar minjar pals camells, col·locar les sabates o mirar a la xaminera. Abans s’han escrit cartes, que s’han donat en mà a un carter reial o que alguns han tirat —vam tirar— a la mateixa bústia de Correus sense segell, perquè SS. MM. d’Orient tenen una franquícia gratuïta. I encara més abans, molts dies vivint la dolça amenaça i el bon propòsit de portar-se bé, que, si no, no duran res o solament carbó. Al voltant, los germans, cosins o amics de més edat amenaçant secrets. A les nostres viles, en pocs recursos econòmics, la màgia siria menys possible sense la col·laboració d’associacions o veïns voluntaris que treballen les setmanes abans per preparar una cavalcada il·lusionant. Ací s’ha de recórrer a l’enginy i als recursos disponibles, amb la peça principal dels tractors, per sort ben a mà, convertits en carrosses: llums, purpurines, robes que brillen per guarnir trons… I jòvens que es disfressen amb vestits de confecció casolana i de molt efecte, i que llancen caramels i confeti. Al mig de tot, uns Reis ben mudats en capes, barbes i corones brillants, molt similars a les dels que desfilen simultàniament per les cavalcades urbanes de la tele. És la finestra per a on los miren los escassos xiquets de les viles més despoblades, però me’ls imagino  peregrinant en los seus pares al poble gran del costat a mirar en la boca oberta la visita més aguardada de l’any. Esta celebració escènica, ja centenària, ha imposat lo seu esplendor sobre la tradició ancestral del tronc de Nadal, tan modest, “que caga terrons i pixa vi blanc”, i tot i l’arribada tardana a punt d’acabar les vacances escolars, encara aguanta davant lo seu recent competidor Pare Noel, que es limita a posar solitari i somrient en algun centre comercial llunyà. Nit màgica i matí lluminós de la infància.

María Dolores Gimeno

Recer sociolingüístic: «De 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen cheso, y agora no»

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018

Natxo Sorolla

La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.

La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!

En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.

Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.

Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:

  • Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
  • Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
  • Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
  • Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.

Nacionalisme espanyol, no és una vergonya

(Publicat al Diario de Teruel, el 30 de desembre del 2017)

        A força d’emprar el mot nacionalisme només aplicat als nacionalismes centrífugs (i que encara no tenen un estat reconegut), el nacionalisme espanyol no es reconeix  gairebé mai nacionalista. Vull recordar un altra vegada que una de les accepcions de nacionalisme és “afecció que els naturals o habitants d’un país o nació tenen envers ella”.

         En un d’aquests interminables debats sobre la crisi catalana, un representant del partit de moda i ara triomfant a Catalunya “Ciutadans” es sentia molt ofès perquè un nacionalista català parlava d’ell com nacionalista espanyol, i el català li responia: “així per vostè el ser nacionalista és un insult; doncs a nosaltres vostès ens ho diuen contínuament”. El mot nacionalisme, com només s’ha aplicat habitualment als nacionalistes bascos (amb connotacions terroristes) i catalans (ara molt separatistes o secessionistes), ha anat adquirint un caire cada volta més despectiu que res té a  veure amb el seu significat original, que s’ha distorsionat. Sentir-se espanyol ja és nacionalista: es sentir que formem part d’una història comú, d’un projecte comú, i no volem que això es trenqui. Res més. Si a més a més n’estem orgullosos de ser espanyols, aleshores som nacionalistes radicals, i res té que veure amb ser feixistes o coses semblants. Tindre afecció pels símbols espanyols (bandera, himne, rei, etc.) és ser nacionalista espanyol; lluir la bandera, cantar l’himne o aplaudir al rei públicament és ser nacionalista radical. A les competicions oficials esportives, els participants (individual o col·lectivament) són obligats sempre a representar l’estat espanyol; això s’en diu nacionalisme d’estat. Al lliurament de guardons es toca l’himne i s’hissa la bandera, fins i tot a competicions de caire molt comercial com les voltes ciclistes,  les motos o la fórmula 1. Voler que guanyi qualsevol selecció espanyola, però també alegrar-se dels èxits individuals dels esportistes (Ruth Beitia, els Gasol, Márquez, Contador, Mireia Belmonte, Fernando Alonso, Carolina Marín, etc.), és nacionalisme espanyol…i no és una vergonya (com tampoc ho és ser indiferent a les seves victòries).

        El mateix Ramón Cotarelo, politòleg republicà que nega la nació espanyola, es reconeix nacionalista espanyol. I no hi ha més. És una realitat.

Antoni  Bengochea

Límits de velocitat

(Publicada a La Comarca el 29 de desembre del 2017)

Em pregunto què passaria si tothom, o una majoria, respectés els límits de velocitat. Podria ser que hi hagués un cataclisme, que el país s’aturés: gent acomiadada per impuntualitat, parelles trencades per incompareixença i famílies barallades perquè “no es pot tolerar que ton germà arribo tard a la comunió de la xiqueta”.

Això penso quan m’avança un cotxe rabent o, pitjor encara, s’acumula al meu darrere una petita caravana de conductors impacients. Esverat, miro el comptaquilòmetres i comprovo que circulo a una velocitat de 100 km/h per una carretera de dues direccions i sense peatges. L’angelet que viu vora la meua orella dreta em suggereix que a tota aquesta gent els espera un afer inajornable, una vida per salvar, una reunió transcendental pel benestar general. Però vet aquí que assegut al muscle esquerre hi tinc un dimoniet que em diu que sóc un saboc, que tots aquests corren perquè sí, perquè volen demostrar que pixen més lluny o simplement perquè han eixit massa tard de casa.

Com que no vull deixar anar el volant, tampoc puc espolsar-me de sobre ni el dimoniet ni l’angelet. Intento concentrar-me en el que diuen a la ràdio o en pensaments constructius. Tot debades. Hi va haver un temps, al principi del carnet per punts, on pareixia que hi havia una altra actitud entre els conductors. Aleshores vaig donar la raó al dimoniet que afirmava que només reaccionem davant el càstig. Ara, però, ja no sé què pensar. S’ha acabat la crisi i podem tornar a pagar les multes? Hi ha un mercat negre de punts? S’ha relaxat la policia del trànsit? Preguntes que ningú no em respon perquè se me’n van del cap abans de poder-les formular a qui n’entén.

Les veuetes de la meua consciència ja han reprès altres temàtiques quan, de sobte, m’avancen malgrat la línia contínua que ho prohibeix. És el tercer cop en poques setmanes. Em torno a preguntar què passaria si tothom respectés els límits de velocitat. La resposta és, ara sense bromes, que hi hauria menys famílies destrossades per la mort a la carretera d’una persona estimada.

Carles Terès

Paradoxa de paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de desembre del 2017)

Sabem que tots els espanyols som iguals davant de la llei, però molts ignoren, o ho fan veure, que la llei no és igual per a tots els espanyols. Pot semblar paradoxa, però és l’amarga realitat on ens toca viure a bona part dels espanyols. Un exemple diàfan: la Constitució estableix que a Espanya es parlen diverses llengües, el castellà i “las demàs”. Si sou un parlant de “demás”, malament, perquè malgrat que la Constitució defineix llengua oficial dient que tothom té l’obligació de saber-la i el dret de parlar-la on siga i amb qui vulga, veureu que en realitat aquesta definició només s’aplica a la llengua castellana, mentre que els parlants de “las demás” tenim el dret de parlar-les, a tot arreu i amb qui vulguem, però no podem exigir que ens entenguen o contesten en “el demás” en què ens hi hem adreçat. Queda en la bona –o mala- voluntat de l’interpel·lat, que, per contra, té dret d’exigir que li parlem en castellà i l’entenguem. Dirigiu-vos a un policia en aragonés/català! Si és bonhomiós, de discret nacionalisme castellà, pot passar que diga que no us entén, i que parleu castellà. Si teniu fusta de màrtir, insistint que aragonés/català són llengües oficials a Aragó i un policia  ha de contestar en la llengua en què us hi dirigiu, i ell, bonhomiós,  diu que a l’Estatut no consta oficialitat d’aragonès/català, però repliqueu que la Constitució és per damunt de l’Estatut, acabareu malament, i si no és bonhomiós  i nacionalista castellà arravatat, ai! No cregueu  que això no passa al País Basc o al Valencià perquè la llengua “demás” també hi és oficial segons els estatuts. Els resultats seran els mateixos, i també acabareu denunciat per desacat a l’autoritat. Els mitjans n’informen sovint.  Un altre exemple: si sou membre de la Fundación Francisco Franco teniu la llibertat d’expressió que garanteix la Constitució, però si sou membre de l’Assemblea Nacional Catalana o d’Òmnium Cultural la vostra llibertat d’expressió és motiu per a encarcerar-vos, com passa a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents d’aqueixes institucions. Els exemples són fàcilment multiplicables.

Artur Quintana

Tècniques d’estudi

(Publicada a La Comarca el 22 de desembre del 2017)

Es més que segur que a escola els mestres mos degueren ensenyar les tècniques d’estudi més usuals, com ara subratllar, resumir o fer esquemes. Però jo deuria ser bastant dur de mollera perquè memoritzava a base de repetir les coses una i mil voltes, com una lletania, sense l’ajuda de cap atre procediment. I ho fea bé mentalment o bé recitant, o inclús cantant a la manera de les taules de multiplicar. Va ser d’eixa forma com em van quedar gravades per a sempre llargues llistes de noms, com la dels dotze fills del patriarca bíblic Jacob (Rubén, Simeón, Leví, Judá…), o la dels profetes, majors i menors (Isaías, Jeremías con Baruc, Ezequiel y Daniel…). Es tractave possiblement del sistema més complicat i menos recomanable. Allò demanave un gran esforç mental, i també de temps. I és possible que fore una cosa genètica. Perquè ma iaia Adoracion, que va nàixer al 1888, també se sabie els noms dels fills de Jacob. I se’ls havie adeprés sixanta-cinc anys abans que jo pel mateix mètode repetitiu.

Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidâ’t alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre l’ocurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en l’assignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-me’n cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís “PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE”. Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.

Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.

Bienaventurados los MAnsos…

Bienaventurados los que LLOran…

I així successivament.

Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia…, la de “los reyes godos”, les dels partits judicials de cada una de les províncies d’Espanya i moltes més.

Ara, el “pomallohamilipape” (així, d’una tirada) va ser el primer i m’ha acompanyat tota la vida. I a n’estes alçades difícilment l’oblidaré.

José A. Carrégalo