Classes de literatura comparada

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de novembre del 2018)

        Per un tuit del passat dia 13 ham sabut que a Javier Lambán li agrada la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza “que como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”: lo nostre president, expert en la literatura comparada a Catalunya. Des de Tweeter, aparador de la imatge pública, comprimida i a l’instant, se presenta: “Doctor en historia. Lector entusiasta”, i no para de piular miniressenyes (Patricia Highsmith, Pérez-Reverte, etc.), més d’un llibre alhora, viatges de curta i llarga distància, fragments de premsa afí i una agenda política ben plena. Tants desplaçaments dixen bastant temps per llegir! Una altra piulada seua l’endemà troba l’excepció per haver nascut a un costat de la ratlla: “el mejor novelista en catalán, Jesús Moncada, era aragonés orgulloso de serlo”. ¿Ho deu de dir al Camí de sirga, que Lambán afirma haver llegit en català? Tres dies més tard, beneït per Juan Bolea a El Periódico de Aragón, se ressitua a la casella de partida: “Que decir eso no denigra ni a la hermosa lengua catalana ni a la gran comunidad de Cataluña, también”. Xufla, xufla… Eixe escriptor gadità resident a Saragossa (Premio de Novela Corta Alcalá de Henares i II Premio Abogados de Novela) explica la fórmula conjunta de la quantitat i la qualitat literària dels escriptors catalans en castellà: per vendre més. Des dels Mendoza i Marsé, als germans Moix, Cristina Fallarás i Idelfonso Falcones, o l’estereotip del català pesseter compartit per tutti quanti. Este embolicat argumentari, que dispara a discreció (los escriptors menors “apesebrados” de la Generalitat i els que fora de Catalunya, oh sorpresa, responen entrevistes en castellà), pretén edificar un cànon literari sobre criteris extraliteraris, igual que els tuits presidencials. Perquè si és cert que hi ha literatures amb més escriptors i lectors o més ressò acadèmic i crític, convertir-ho en orgull nacional per coincidència amb la llengua pròpia resulta mesquí i absurd, i evidencia lo mateix supremacisme —o “fascismo pancatalanista”— que critica. A l’autonomia de l’estètica i no a la pàtria dels 26 autors seleccionats, invoca El canon occidental de Harold Bloom.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Llengües minoritàries, l’espanyol en perill!

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 17 de novembre del 2018)

Les llengües minoritàries molesten a molta gent, que les considera inútils, si més no perilloses. Per a què hem de conèixer el català, el basc, el gallec o el “bable”, si ja tenim l’espanyol? quina pèrdua de temps! Això deuen de pensar molts europeus: per a què conèixer l’espanyol, si ja tenim les nostres de primera categoria: anglès, francès i alemany? Molts espanyols presumeixen de que la llengua nacional és la segona  més parlada del món. Però només cal anar a qualsevol país europeu per adonar-te’n de la poca importància que té a Europa, on gairebé res hi ha escrit en espanyol en els seus monuments patrimonials o en els seus museus. Tot és en anglès que, curiosament, quan el Regne Unit faci efectiu el “Brexit”, no serà la llengua nativa de cap país europeu (amb l’excepció d’Irlanda, que el considera constitucionalment llengua secundària). També es dona la paradoxa de la UEFA, que, malgrat que la lliga espanyola és la més potent d’Europa i els equips espanyols els més presents en els campionats europeus, té com a llengües oficials el francès, l’anglès i l’alemany. També en el mercat dels discos està tot escrit en les llengües anteriors a les que cal afegir l’italià. Però no, el gran enemic de la llengua espanyola són sempre les llengües minoritàries hispàniques, sobre tot el català (especialment a l’Aragó i a València, es nega la seva existència), però també l’apregonés, el basc o l’asturià. Curiosament anomenades “conservadores”, aquestes persones consideren que les llengües minoritàries són com els animals en perill d’extinció, que el que haurien de fer és seguir la seva tendència, és a dir, extingir-se (o conservar-se engabiats, com a peces de museu). Perquè aquestes llengües són inútils i molestes, com els óssos formiguers, panda,  polars o pirinencs, els ornitorincs, els orangutans o la tonyina roja; o perilloses com el tauró blanc (el català). Però aquests que menyspreen o maltracten les llengües minoritàries, també són els principals llepaculs dels poderosos, i mai voldran admetre que el principal problema de la llengua espanyola no hi és a Espanya, si no a Europa, sotmesa a la anorreadora força de la llengua de l’imperi ianqui.

Antoni Bengochea

L’amenaça estàndard

(Publicat a La Comarca el 16 de novembre del 2018)

Los defensors del xapurriau a ultrança estan molt preocupats pel perill de desaparició de la llengua del Matarranya desnaturalitzada per la imposició del català estàndard. Però los exemples de convivència d’una llengua normalitzada en les variants dialectals se poden trobar per tot el món, de fet són la norma. Només cal mirar a la potència i vitalitat de l’andalús encara que a Andalusia la normalització del castellà se remunta a la Reconquesta. La normalització comporta l’ensenyament de l’estàndard castellà i la seua utilització en les relacions en l’Administració i en totes les comunicacions escrites de caràcter oficial així com als mitjans de comunicació. Però, al carrer, viu i perviu en força l’andalús. No ha desaparegut ni desapareixerà. No se l’ha menjat l’estàndard. No entenc perquè haurie de passar lo contrari en lo català i lo xapurriau. Per cert, determinar l’àmbit geogràfic d’este suposat dialecte xapurriau no serà fàcil. Els defensors de la seua existència afirmen que se parle a Aiguaviva (Baix Aragó) però n’exclouen Arnes (Terra Alta), encara que la parla del primer poble està molt més diferenciada que la del segon respecte del parlar de la capital del Matarranya, Vall-de-roures, per posar un exemple.

Però, acceptant que l’estàndard català és una amenaça per al xapurriau -o dit d’una altra manera, la parla de la comarca del Matarranya-, corre perill lo 10% de característiques que lo diferencien del català normatiu. Respecte del vocabulari, no n’hi ha cap discrepància. Tan catalanes son ‘granera’ i ‘espill’ com ‘escombra’ i ‘mirall’, les dos primeres del català matarranyenc i les dos segones del barceloní. Per tant, consumada l’assimilació de la nostra forma de parlar per l’estàndard català s’haurà perdut el 10% de la nostra llengua. Però els defensors del xapurraiu no estan preocupats, o no ho manifesten, per l’evident i comprovable substitució del que s’ha parlat al Matarranya des de l’Edat Mitjana pel castellà, un procés que, a la llarga, eliminarà el 100% del nostre patrimoni lingüístic. Preocupa més una dubtosa retallada del 10% que una segura desaparició.

Lluís Rajadell

Anna

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Artur Quintana

 

 

Gegants i capgrossos

(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)

En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.

Carles Sancho Meix

Franco passava per allà

(Publicat al Diario de Teruel el 27 d’octubre del 2018)

Tots tenim el dret a equivocar-nos quan fem alguna declaració pública o ens expressem a les xarxes socials. La possibilitat de rectificació és també a l’abast de tothom i en utilitzar-la ens pot dignificar o almenys empetitir la nostra errada. El que he dit val també per als representants de partits polítics i institucions públiques i privades, tot i que han d’anar amb molta més cura, perquè l’errada pot tenir conseqüències més greus i les rectificacions mai l’esborraran totalment. Un exemple paradigmàtic d’errada d’una dirigent política va tenir lloc al Parlament de Catalunya quan el divendres 19 d’octubre un periodista li va preguntar a la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas,  per què Ciutadans no va participar en l’homenatge de dilluns davant la tomba del expresident de la Generalitat, Lluís Companys. La Sra. Arrimadas va al·legar la seva disconformitat amb l’orientació de l’acte, i a més va afegir –i aquesta és la gran espifiada–  que “qui va afusellar Lluis Companys va ser el règim franquista i no pas l’Estat espanyol”.  No cal dir quina va ser la reacció de les xarxes, representants polítics i periodistes de Catalunya. Què volia dir la Sra. Arrimadas amb aquella afirmació: què Franco no va ser cap de l’Estat espanyol? Què hi havia dos estats en paral·lel? Què Franco era un personatge que passava per allà? Com el lector pot suposar la Sra. Arrimadas no ha demanat disculpes, ni ho farà, i  a més diu que el altres no saben d’història. Suposo que molta gent com jo no sabem com qualificar les afirmacions de la presidenta de Ciutadans de Catalunya: han estat una errada involuntària? Crec que no. Potser han estat una estupidesa o una manera de justificar el més injustificable. A no ser que la Sra. Arrimadas, com el Rei Sol de França, Lluís XIV, pensés que “l’État c’est moi”. La gran massa acrítica de la societat espanyola no esperona massa el sentiment de ridícul. Tot val per pescar uns quants vots més en l’Espanya profunda. Compte dirigents de ciutadans, la Sra. Punset ha deixat el partit per considerar-lo massa radical espanyolista o escorat a la dreta o la ultradreta. Per què Ciutadans mai ha reprovat de forma fefaent el regim franquista? Quina paradoxa la de Arrimadas!

José Miguel Gràcia 

Som los pobles més pobres? (Viles i Gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 26/10/2018)

Natxo Sorolla

La conca del Matarranya té tres dels pobles més pobres a Aragó: Favara, Maella i Calaceit. I també apareixen a la llista de rendes baixes un altre poble de la Franja (Saidí) i un altre que està al límit d’esta perifèria nostra (Bellver de Cinca). Aixina apareix a l’estadística de l’Agència Tributària.

Però vigileu! L’estadística només inclou pobles de més de 1.000 habitants. I es que la mida del municipi està molt associada a les rendes dels seus habitants: als menors de 1.000 habitants tenen 12.000€ anuals per càpita, los de 1.000 a 5.000 habitants en tenen ja 16.000€, i els majors de 500.000 habitants dupliquen als més menuts, en 26.335€ per habitant.

Un factor que pareix ben associat a la riquesa és la capitalitat: les tres capitals provincials aragoneses estan al top-10, juntament en municipis dormitori de la classe mitjana de Saragossa (Cuarte de Huerva, Villanueva de Gállego i María de Huerva), i Jaca. Més enllà de la força de la mineria, que manté Andorra en primera posició. I les coses no són molt millors si passem la frontera autonòmica: Batea, Corbera o el Pinell de Brai tenen rendes paregudes a les no-capitals nostres, i Gandesa, a les sí-capitals nostres.

I és que les fronteres autonòmiques no pareix que mos diferencion en això. Però segur que entre les causes de les rendes baixes hi ha la mida del municipi, i també la capitalitat: allà on hi ha institut de secundària, hospital, extensió agrària, oficines comarcals, etc. segurament que hi ha sous que requereixen major instrucció, i per tant, sous més alts. I aquí les comarques han descentralitzat les aventatges de la capitalitat, que d’altra manera s’emportarien Saragossa i Terol. Però les comarques també han concentrat los serveis a les capitals comarcals, que creixen a costa dels altres pobles.

Per tant, que el Matarranya arreplego 3 dels pobles més pobres a l’estadística no és més que una il·lusió òptica: perquè són pobles que superen los 1.000 habitants, però que no tenen capitalitat comarcal. Però segur que no són los més pobres. I podem mig respondre a la pregunta del títol: som los pobles més pobres? No. Almenys pels que ixen a l’estadística.