«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (Viles i Gents, Natxo Sorolla)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 29/7/2022)

Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.

Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.

Però la realitat és que ha regnat un «xaica, aparta, que em pansiràs» de Rússia cap a Ucraïna. Si, ho sentiu bé, del gord que no vol que el pansixque l’escarransit. Perquè una tercera part dels ucraïnesos son russòfons. I des de la independència d’Ucraïna (1991) se batalle per gestionar eixa diversitat. L’origen sociolingüístic «immediat» del conflicte actual està en la Llei de política lingüística promoguda el 2012 per Ianukòvitx, president favorable als interessos de Rússia, per la qual qualsevol territori ucraïnès en un 10% de parlants inicials de rus la podie fer cooficial, juntament en l’ucraïnès. L’oposició proeuropea denunciave que eixa política estave feta per a «tranquil·litzar el Kremlin».

Però l’any 2014 es produeix la caiguda del govern (Euromaiden), i un líder proeuropeu, Zelenski, se fa en lo poder: deroguen la llei de política lingüística. Alguns russòfons ho veuen com un perill, i per exemple l’independentisme pro-rus passe del 10% al 40% al Donbass, iniciant-se un conflicte armat. En tot lo percal irromp militarment la invasió russa, en un Kremlin que obertament parle de «no abandonar la nostra gent», als russòfons. «Ucraïna, aparta, que em pansiràs!», li diu Putin a Ucraïna. La resta, ja és la història que coneixeu per les televisions.

Si teniu interès per a entendre el conflicte lingüístic des de dins, i veure com les identitats no sempre coincideixen en la llengua, aquí un tuit explicant història d’Ucraïna per via de la pròpia família, i aquí un altre explicant lo bilingüisme i les relacions de poder al país.

Mare de la font, cançó de maquis

(Publicat a La Comarca el 17 de juny del 2022)

Mare de la Font, / que has vist tantes guerres, / Mare de la Font, / escolta’m si vols. / Guarda-mos la sort / de que guanyem ara, / que si sem vençuts / ho perdríem tot. / Queda’t de bon cor / al costat dels nostres. / Planes i montanyes / lo secret tindran.

Fes que plogue molt / quan vinguen los guàrdies. / Caigue l’aigua a tolls / i engànyon camins. / Dis-los que se’n vagen / a prendre bandits, / que nantros no sem / de ningú enemics. / Que prenguen als roïns / matadors del poble / quan l’omplin de sang / per mantin’-se rics.

Si ens maten aquí / la nostra carn jove; / si ens maten aquí, / es quedarà al sol / d’esta terra hermosa, / on creixeran flors / perquè mai los hòmens / s’odin a mort. / I del desconsol / dels amors d’avui, / naixeran demà / uns amors més vius.»

Pedro Estopiñan «Borrasca», de Fondespatla, mos contave el 1978 que els maquis que els anys quaranta subsistien pels territoris dels Ports i tot el Maestrat, si notaven que no hi havie «civils», quan a les festes de les ermites feien ball, solien acudir discretament i es divertien lo que podien. Resulte que els pares de Pedro eren els encarregats de la Torre dels Visco, on ell feia de pastoret. Els maquis se li apareixien an ell en moltes ocasions i els donave coses de menjar i lo que li demanaven, perquè l’amo del mas, Palomo, els tenie dit que actuaren així.

Aquesta cançó meua també del 1978, on els maquis canten a cor en la tornada, no és desconeguda del tot, encara que mai l’he cantat en públic. Però ara la inclourem en una col·lecció de cançons sobre poemes de Desideri Lombarte, perquè l’advocació de la Mare de Déu de la Font és un lloc fonamental de la religiositat popular de Pena-roja; i un espai màgic de les tradicions del Tastavins, com de l’univers poètic desiderià. I què millor que parlar d’eixe lloc tan especial quan estem en ple solstici d’estiu, o com diria J. Caro Baroja, en plena Estació de l’Amor?

Tomàs Bosque

A l’ombra de Gredos

(Publicat a La Comarca el 22 de juliol del 2022)

Fa una calor abrusadora. Vora meu, corre l’aigua que llisca, vigorosa, entre roques arrodonides d’aparença granítica. La vegetació és impenetrable. Enllà les capçades, els cims apareixen vellutats d’herbeta bruna, i més amunt, el cel. Suposo que l’hivern els deu cobrir de neu. Ara mateix, però, la paraula ‘neu’ és una quimera.

Avanço treballosament riu avall, de pedra en pedra, mentre m’observen sabaters, espiadimonis i aranyes carregades de paciència. La terra, és una arena grossa que es torna negra en mullar-se i no s’acaba de fer fang.

Al cap de poc, lo llit del riu s’eixampla i es converteix en una glera on los blocs de granit polit han fet fora la vegetació. És la cua del pantà de Burguillo, que omple totes les depressions esculpides pel riu Alberche i els barrancs que li són tributaris al llarg de quilòmetres.

Segueixo per les vores de l’embassament, la càmera amanida per captar alguna cosa més que artròpodes; però res. L’aigua apareix negra dels sediments que arrossega l’Alberche des dels aiguavessants de Gredos. Vet aquí, però, que veig mitja dotzena d’ànecs que neden en silenci prop de l’altra riba. És una mare que guia els seus aneguets, ja grandets, mentre em mira de reüll. Enfoco el teleobjectiu i disparo diverses vegades amb l’esperança que alguna de les captures isca prou decent. Entretant, un saltamartí ha caigut a l’aigua. M’espero una estona per veure si algun dels peixots que s’endevinen en la terbolesa s’anima a cruspir-se’l i en puc treure alguna altra foto. Passen uns minuts i l’insecte, sense perdre els estreps, va progressant cap a la riba, no sé si conscientment o per casualitat. La calor pica amb força i em convenç de buscar un recer a l’ombra. M’ajupo vora l’aigua i en trec el petit llagost, que resta uns segons sobre un còdol abans de fer un salt llarguíssim terra endins.

Haig d’escriure la columneta, però l’actualitat és una massa putrefacta que em lleva la mica d’esma que em queda. Més val que demane ajuda a les bestioles, les pedres i el riu d’esta terra castellana que m’acull, poderosa.

Carles Terès 

L’epidèmia del foc

(Publicat a La Comarca el 15 de juliol del 2022)

Encara no estàvem a mitat mes de juny i ja vam tindre la primera onada de calor, no de l’estiu, de la primavera! Fee mesos que no havie plogut i estave tot sec. Lo terreno estave al punt per la temuda temporada del foc. Ficaves les notícies i fee fredat saber la cantidat d’incendis simultanis que arrasaven lo territori, i ja no dic veure-ho en primera persona: Nonasp, 2.400 hectàrees cremades; Vallde- roures, 30 ha; Corbera d’Ebre, 400 ha; Artesa de Segre, 2.700 ha… per anomenar sol alguns dels que teníem més a prop.

Lo foc avançave espentejat pel garbí, escarrassant- se per l’orografia irregular del terme i emportant- se, sense miraments, tot lo que se li ficave davant: kilòmetres de bosc, de cultius, d’esforç i d’inversió de molta gent. I això davant la impotència de veure com s’estave cremant i poc o res se podie fer.

L’agricultura és la principal via econòmica de la majoria d’estos pobles. Enguany, ja veníem d’una primavera dolenta que havie gelat part de la collita i, pa molta gent, lo poc que els havie quedat, los ho va acabar de prendre el foc.

Les persones que vivim de la terra sabem que, tot i que és un ofici essencial, és bastant desgraciat dedicar- s’hi. Per cada any de «bona» collita en venen dos o tres -o més- de dolents. La climatologia -lo canvi climàtic- fa i desfà com vol, i cada volta més; lo cost elevat de la maquinària agrícola (adquisició, manteniment, combustible) i les infraestructures necessàries (masos, sistemes de regadiu, protecció dels cultius, etc.) suposen un cost elevat, que no es veu compensat pels preus ridículs en què es pague la producció.

Les afectacions que ha portat l’incendi, afegides als problemes que ja s’arrossegaven, segurament marcaran un punt d’inflexió en l’economia local. Les ajudes per part de l’administració són totalment necessàries pa poder seguir. Prendre consciència que el canvi climàtic és una realitat i cal actuar en sèrio, també. En cas contrari, la pròxima epidèmia estival sirà la del foc.

Estela Rius

“VenTe”, o l’acció contra despoblació més jove 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de juliol del 2022)

Amb la necessitat d’actuar contra la despoblació, la Diputació Provincial de Terol acaba de presentar un “Pla d’oportunitat”, que executarà la seua Oficina tècnica de gestió del turisme. Lo punt de partida és un estudi previ titulat “AvanZZa Rural”, que es començarà a aplicar el pròxim mes de setembre amb una sèrie d’accions comarcals entre diferents actors del territori. Per un costat, s’han anunciat trobades entre representants de les administracions locals, les entitats socials i empresaris; per l’altre, es celebraran sessions als instituts per tal de conscienciar els jóvens de que es pot viure a i de l’entorn rural. Si l’objectiu principal és fixar població al territori, resulta una feliç idea dirigir-se a este sector de la població, que patís de diferents mals. Amb la implantació de l’Educació Secundària Obligatòria fins els 16 anys i la generalització dels estudis posteriors de Batxillerat i universitaris, l’èxode juvenil de les zones rurals no és ja un assumpte puntual sinó una dinàmica ben consolidada. Un bon sistema de beques, lo prestigi atàvic del treball intel·lectual envers lo manual (que també afecta els cicles professionals), la radicació a les ciutats dels treballs qualificats o la disminució d’oportunitats a les zones rurals han invertit les xifres anteriors d’estudiants que marxaven fora i ja no tornaven a les viles d’origen: un greu problema humà, cultural, ambiental, econòmic… I entre els que es queden, molts sense qualificar, no sempre hi ha oportunitats de treball estable i ben pagat. Ja que la iniciativa en qüestió correspon a l’àrea de Turisme de la DPT, pretén basar-se i incrementar el notable desenvolupament turístic d’estos raders anys a tota la província; i en un clima de preocupació per la falta de mà d’obra al sector, vol difondre les experiències dels empresaris d’hosteleria i serveis de la zona, i alhora explicar quins perfils de treball es necessiten per orientar en eixe sentit los professionals futurs. Cal desitjar sort i encert a “VenTe”, o “vine”, i demanar que els seus objectius s’escampon als demés sectors productius.

María Dolores Gimeno

NATO sí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2022)

Només fa uns mesos que la NATO sobrevivia en estat comatós. Ara, aprofitant la invasió d’Ucraïna, ha pres remetuda i s’ha reviscolat meteòricament. Aquesta organització ha anat fent una política de encalçament i provocació a Rússia, que finalment ha fet l’efecte buscat: aconseguir que l’imperialista i ultranacionalista Putin esdevingués un enemic global que donés sentit als objectius militars i econòmics dels USA. Perquè la NATO no és més que la prolongació del exèrcit USA a Europa. Ara tots som uns contra Rússia (incloent-hi les tradicionalment neutrals Suècia i Finlàndia) i tot el que és bo per als USA, és bo per l’Europa, i al contrari. Aquesta cimera a Madrid ha beneït les accions bèl·liques i econòmiques dels USA en un ambient d’eufòria i gairebé de joia. I no hi ha oposició, perquè el control ferri dels mitjans de comunicació aconsegueix el que es proposa. Les mesures econòmiques contra Rússia apretaran als russos, però a nosaltres ja ens estan apretant (i molt). L’efecte boomerang d’aquestes mesures ens ha comportat greus problemes amb les energies: gas, electricitat i derivats del petroli, i a més a més ha disparat la inflació: els preus pugen i pugen, i pujaran i pujaran fins que no s’acabi la guerra. Aquesta política bel·licista a la NATO òbviament li va bé, i comprenc que també a països propers a la frontera russa, però, a nosaltres? La extrema dreta s’està fregant les mans: als 30 milions d’euros que ens ha costat la cimera de Madrid s’haurà de sumar l’augment del pressupost militar (25.000 milions més) per a lluitar contra l’independentisme català i contra la migració il·legal, vull dir la dels negres de l’Àfrica subsahariana, que fugen del mateix que els ucraïnesos: de la guerra i de la misèria, però que no són benvinguts com aquests. També es beneirà la contenció de salaris i la retallada dels serveis públics (perquè Europa s’omplirà de governs de dreta i d’ultradreta). Però la guerra s’haurà d’acabar, i la perdrà Ucraïna (heroicament devastada), que signarà un armistici semblant al que hagués pogut signar fa un parell de mesos. I tots estarem molt pitjor, menys la NATO i les multinacionals, és clar.

Antoni Bengochea

 

Serp d’estiu

(Publicat a La Comarca l’1 de juliol del 2022)

Una informació corre pels mitjans de comunicació aragonesos en esta primavera calorosa. La Policia Local d’Osca troba una serp -«culebra de escalera», més concretament- a un jardí. Pocs dies després, una altra notícia s’escampa pels mateixos mitjans. Els bombers de Terol capturen una altra serp -també una «culebra»- que estava amagada davall d’un vehicle aparcat als afores de la ciutat. Les serps d’estiu han arribat una mica anticipades, enguany.

Al nostre país, parlar de serps és parlar d’ofidis totalment inofensius per a les persones, però que són beneficiosos per l’agricultura en menjar-se ratolins i altres animals perjudicials. Hi ha una altra serp, l’escurçó, que és verinosa i perillosa, però en este cas no es parlaria d’una ‘serp’ sinó d’un ‘escurçó’. No era el cas de les protagonistes de les dues informacions periodístiques, que eren les habituals serps innòcues. En cas de trobar-te-les, només cal apartar-les del camí i elles fugiran sense encantar-se.

Quan érem menuts -vull pensar que no fa tants anys- una distracció de la canalla dels pobles era anar a caçar serps. Es podien trobar amb facilitat per la vora del riu o de les séquies. Pobreta de la que queia a les nostres mans!

Que una serp despistada i inofensiva es mogue per un jardí o s’amague davall d’un cotxe aparcat, no deixa de ser normalitat, encara que siga en un mitjà urbà o periurbà. És una petita mostra de la natura que ens envolta i que al món rural és encara quotidiana.

Al pas que anem, qualsevol dia, en este món urbà i digital en què vivim la immensa majoria de la població, als periodistes els tocarà escriure sobre el mecanisme de la pitxella. Quan la rutina i l’obvietat rural es converteixen en notícia, s’evidencia la seua marginalitat en la societat actual.

Lluís Rajadell

Avantpassats

(Publicat al Dirio de Teruel el dissabte 25 de juny del 2022)

El culte als avantpassats és una constant de les cultures humanes, i pot anar, posem, des d’un nom mig il·legible en un fossar embardissat a la magnificència de les piràmides egípcies. Xina va fer del culte als avantpassats durant segles un succedani de religió al costat d’un budisme molt aigualit i dels elitismes confucians i taoistes. En les nostres cultures peregrinem a les tombes dels grans noms de les arts i de la política a corrua feta: a la tomba de n’Antonio Machado, o a la d’en Pompeu Fabra, ambdues a  la Catalunya Nord –a la primera, com potser recordareu, no fa pas gaire hi va anar el Cap del Govern Espanyol, en Pedro Sánchez; a la segona no, és clar. I s’hi segueix anant, a totes dues, i a la d’en Shakespeare,  en Goethe, en Schiller, … . I ja ens agradaria de poder anar a la d’en Lorca, o i tant!, però era inevitable que passés el que va passar com tots sabeu; molt lamentable, sí, però ben desitjat pels seus assassins, per raons evidents. Més lamentable és que coses així segueixquen passant, i no pas per les evidents i tràgiques circumstàncies lorquianes, sinó per pur tant-se’ns-en-dona burocràtic: va estar a punt de passar a la tomba on era soterrat n’Àngel Guimerà a qui, setanta anys després de la seva mort, quan les seves obres ja no podien produir ingressos, l’Ajuntament de Barcelona li va escriure que o pagava per la tomba o les seues despulles anirien a la fossa comuna. Per un feliç atzar algú va llegir aquest escrit als diaris i ho va denunciar, amb el resultat que l’Ajuntament barceloní va assumir-ne les despeses de la tomba guimeraniana. En el cas d’en Felip Pedrell no ha estat així i l’Ajuntament de Barcelona ha dut les despulles a la fossa comuna del cementiri de Sant Gervasi. En Pedrell havia mort el 1922 i en acostar-se el seu centenari des de Tortosa, d’on en Pedrell n’era fill, van pensar en retornar-n’hi les despulles. Van fer passos, i des de l’Ajuntament de Barcelona els respongueren, amablement això sí, que havien fet tard.

Artur Quintana

Orgulloses

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de juny del 2022)

Ja fa uns anys que el mes de juny se pinte amb els colors de la bandera LGTBIQ+ de principi a fi. Les agendes s’omplen d’activitats dissidents que mos apropen a eixa cultura transgressora i no-normativa, fet que, personalment, me semble extremadament interessant i necessari, més en un món que mos obligue a encaixar des del dia que naixem. Així que si, celebro molt, el mes de juny. Allò que no celebro tant, però, és l’allau de banderetes de colors que es fiquen tantes empreses aprofitant l’avinentesa per “pujar-se al carro” (igual que fan amb el 8 de març, per cert) i ocupant els espais que no són seus. L’última ha estat veure una coneguda aerolínia promocionant-se per les xarxes socials amb el lema de l’orgull. Prou. És la història de sempre, malauradament. És un debat recurrent i hem d’entendre que cal discriminar la normativitat per prioritzar, ni que sigue un dia a l’any, la dissidència. I si, defenso totalment que cal que ho fem, i no sol un, sinó cada dia. I no em refereixo a apartar o discriminar gratuïtament la heternormativitat, sinó que cal que entenguem que, pel fet de dixar-la en segon pla no l’estem rebutjant, sinó que estem deixant que altres ocupin el puesto que mai se’ls ha deixat. Ja que el fet que una situació sigue “comú” no vol dir que sigue l’única, la “normal”, crec que són dos conceptes que hauríem de tenir clars i diferenciats i atrevir-mos a abraçar la diversitat. Sembla mentida (o no) que en un país on cada dia creix un partit que defensa primordialment la “llibertat” cada dia sigue més complicat estimar lliurement, estimar molt i diferent, estimar-te a tu mateixa i a les altres. Estimar amb orgull des de la L al + i sense demanar permís, però tampoc donant les gràcies, mai, a cap ni una de les banderes oportunistes d’aquells que l’únic color que estimen és el dels bitllets.

Raquel Llop

Jocs Olímpics d’hivern 2030

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de juny del 2022)

No n’estic segur de que aquests jocs olímpics arribin a fer-se a Catalunya o a Catalunya i Aragó. També tinc els meus dubtes si, en cas de celebrar-se, aportarien tants i tants beneficis com expliquen els partidaris. Hem costa prendre partit a favor o en contra. En qualsevol cas, en aquest moment, vull fer palesa la meua indignació envers les paraules del president d’Aragó, Sr. Lambán, quan va dir: “Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la cleda (redil) constitucional, com a mitjà d’implicar-los en un projecte d’Estat. I Aragó es prestava encantat a aquesta operació”. Quina altivesa la el Sr. Lambán! El 52 per cent dels catans són com ovelles, oi? Bona manera de fer amics a la veïna Catalunya. Després, segons el Comitè Olímpic Espanyol, no compleix els acords i el seu president, Sr. Blanco,  li diu mentider. Multitud de reunions per a no arribar a cap acord i propostes que no són acceptades. Els representants catalans manifesten que el primer acord era el millor i que no canviaran. Si em poso el barret de català m’indigno i si  em poso el d’aragonès sento vergonya aliena. Ara hem dirigeixo al aragonesos en general, però molt espacialment als habitants dels Pirineus, els quals demanen majoritàriament la celebració dels jocs a les seues terres. És ben coneguda la comèdia palatina El perro del hortelano (1618) de Lope de Vega amb l’argument principal que la comtessa Diana no pot estimar a Teodoro i per això no el deixa estimar ni ser estimat per qualsevol altra persona, com el gos de l’hortolà, no vegetarià esclar, no menja verdures de l’hort del seu amo però tampoc deixa menjar-se-les als altres animals. Deixeu-m’ho dir en castellà: “ser como el perro del hortelano que no come ni deja comer”. Expressió idiomàtica tan utilitzada com apropiada en aquest cas. Tant a Catalunya com a l’Aragó hi ha molts col·lectius en contra dels jocs als Pirineus. Tot amb tot, com he dit al principi, la possibilitat de no celebració dels jocs als Pirineus el 2030 és cada dia més gran. L’actitud del Sr. Lambán envers Catalunya no beneficia pas a l’Aragó.

José Miguel Gràcia