Xapurriau: nom, límits, grafia i futur

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor de distinció: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.

Massa farinetes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de febrer del 2020)

Un plat de farinetes en torradetes, ixe ha segut sempre a casa lo dinar quan neve. Lo poble ha estat ben enfarinat… Les primeres imatges que mos arribaven pel mòbil mos donaven molta enveja als que no vivim allí. Que molt majo quan la neu colle, però que quan s’acumule massa, no tant. Més de 50 centímetres va dixar lo temporal Glòria als nostres pobles, arribant a un metro en alguns punts, una nevada que recordarem per les conseqüències que no han acabat al desfer-se la neu. N’hi una trentena de granges afectades, almacens industrials, pavellons poliesportius i altres instal·lacions municipals. Però no han patit només les infraestructures, sinó tamé los animals (en grans pèrdues econòmiques en el sector), n’hi ha hagut desprendiments, creixcudes dels rius i molts cultius, com les oliveres, han estat afectats. Des de fora s’ha viscut en ansietat per la situació d’incomunicació en les famílies i los amics, que depenent de puestos i companyies ha arribat a 60 hores. Portant moltes hores sense saber res vaig tindre una sensació d’asfíxia per no poder comunica’m en ningú, confiant en que estarien tots bé, però en lo malestar de pensar en que si passave algo no ho sabria tampoc i ells no podrien avisar a ningú per a demanar ajuda. Lo 112 no va estar operatiu. Encara que los primers dies del temporal no se sentie parlar de la nostra comarca en los mitjans de comunicació, i lo Matarranya pareixie no existir, va arribar lo dia en que en les notícies d’una emissora nacional vaig sentir parlar-ne i me vaig esgarrifar tota. Vaig pensar que la situació encara ere pitjor. Patia molt pels que viuen al costat del riu, que van tindre un primer avís de marxar de les cases. La gestió de les circumstàncies no ha segut efectiva, i n’hi ha que replantejar temes com los talls del subministrament elèctric i les comunicacions. L’elaboració d’un pla d’emergències és una assignatura pendent. Ara quede esperar una resposta efectiva de les administracions front als danys materials en les instal·lacions municipals, de les empreses i de les famílies que han perdut una part molt important dels seus recursos.

Mar Puchol

Normalització; etílica

(Publicada a La Comarca el 7 de febrer del 2020)

Cap a l’any 1987 vaig ser testimoni d’un cas de metamorfosi lingüística col·lectiva. Per circumstàncies de la vida, m’havien convidat a un casament que se celebrava a la Molt Lleial ciutat de Sagunt. Jo, del País Valencià, no havia anat mai més avall de Peníscola, quan lo tiet Ramon ens hi havia dut de ben menuts a agafar-hi musclos. Havien passat prop de vint anys i, dalt d’un sis-cents matrícula de València, vam emprendre el camí del sud. A les Cases d’Alcanar, la meua acompanyant va voler rememorar els àpats que solien fer amb la seua família en els viatges de Sagunt a Barcelona. Ens vam entaular en una barraqueta vora el mar, on un home cordial no va parar de portar-mos plats; si l’un era bo, l’altre millor. Quan vam dir prou, la clatellada va ser tan gran que ens vam quedar escurats per la resta del mes.

Vam arribar per fi a Sagunt, marejats de tanta proteïna marina. Després de la cerimònia vam fer cap a un restaurant dels de categoria, per fer servir l’expressió autòctona. De fet, d’expressions autòctones no n’havia sentit cap: allà tothom parlava castellà. Com que ja em rosegava el cuquet eixe de l’idioma, no em vaig poder estar de preguntar a la meua companya a què es devia aquell fenomen, atès que em constava que la majoria dels assistents eren valencians de soca vella. Pel que em va dir, es veu que era habitual per aquells verals que, a mida que s’assolia una millor posició econòmica, s’anés abandonant la llengua dels pares, llauradors que els havien pagat los estudis a força d’escarrassar-se de valent.

Lo sopar va anar avançant. Jo sense molla de gana però conscient que em calia acumular aliment, ja que m’esperaven dies de nevera buida. Lo vi i els licors feien pujar el volum de les converses. En aquell fragor de veus i rialles, me’n vaig adonar que totes aquelles persones estaven parlant en valencià. I quin valencià! Se’m van fer les orelles aigua. Vaig pensar que aquell sistema de «normalització» lingüística era infal·lible de veres. Vaig prendre’n nota, però ningú no me n’ha fet cas. I així estem.

Carles Terès

Prohibir un referèndum i més

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de febrer del 2020)

Si la Fiscalia, i més concretament, la magistrada Mercedes Armas, no haguessin ordenat el tancament dels col·legis electorals a les vespres del 1 d’octubre del 2017 per impedir el referèndum, i si tan sols l’haguessin declarat nul a tot els efectes –el TC també– en el cas de la seva celebració, pot imaginar-se el lector el gran canvi en el desenvolupament del procés català? La celebració d’un referèndum pot ser il·legal, però no és un delicte, ni la Constitució, ni cap llei el prohibeixen, de fet es va despenalitzar. De ben segur s’hagués portat a terme un referèndum unilateral i il·legal, és clar. I què? No hagués calgut desplaçar milers i milers de policies i guàrdia civil, el que va comportar centenars de milions de despesa. No s’haguessin produït les càrregues de la policia i guàrdia civil amb el miler de ferits. Com se podien aturar dos milions tres-centes mil persones amb vuit mil policies? Poca importància tindria que haguessin votat més o menys de dos milions i mig de persones, perquè el seu vot era nul. Hagués estat impossible que la causa l’hagués portat el Tribunal Suprem. Impossible de “justificar” la presó provisional, ni els delictes de rebel·lió, ni sedició. Per a què cercar unes urnes –ben poc èxit van tenir– si no era un instrument delictiu? Els cent anys de presó s’haguessin reduït a cero. Només els delictes de desobediència i tal vegada el de malversament s’haguessin pogut jutjar. S’ha repetit fins l’extenuació: quan la política és incapaç de trobar una solució a un problema polític, la justícia només serveix, perdonin la expressió, per emmerdar-lo. Va servir per alguna cosa el 155? Tants i tants anys de presó per a dos activistes partidaris d’una Catalunya independent, per la presidenta del Parlament i gairebé per a tot un govern, han servit, serveixen o serviran d’exemple? D’exemple de què? Després de tot, és Espanya realment més democràtica o sembla ser-ho a la resta del món? El “a por ellos”, el càstig i la venjança, la repressió i la restricció de llibertats fan emmalaltir greument la democràcia. Compte! Les conseqüències negatives de la sentència o sentències del procés català no restaran només dins de les fites de Catalunya.

José Miguel Gràcia

Estimada tia Estebania

(Publicat a La Comarca el 31 de gener del 2020)

Vull traure del caixó de la memòria aquells records tant entranyables que tinc de quan era petita i anaves a veure a la iaia Alicia. Me revenen aquelles converses «de coses d’antes» a la cuina, enmig d’un ambient de complicitat i estimació, i de les que jo, mentrestant jugava no gaire lluny, procurava ficar l’aurella per l’admiració que em causaven.

La teua arribada al poble sempre ere motiu d’alegria per mi. Me fascinave la teua altura, la teua vitalitat. Te veia una dona en caràcter, forta, independent i progressista, eres «la tia (nonaspina) de Barcelona», o «la tieta», com te díem carinyosament per ser la més petita de tots los germans. Però sobretot, lo que més apreciava ere la boníssima memòria que tenies, tal com vaig poder corroborar amb lo pas dels anys.

Al fe’m més gran, vaig passar a assenta’m a la vostra vora i a escoltar atentament les històries que anaven eixint a la conversa, fossen les que fossen (naltres ja mos entenem). Quan ere hora de marxar, te m’agarraves del braç dissimuladament i jo, tota contenta, aprofitava per acompanya’t a casa, i així, poder allargar una mica més la conversa.

Fa quatre anys, los camins pels que mos porte la vida, me van fer anar a parar molt prop d’on tu vivies i per tant, poder seguir privilegiant-me encara més a sovint del teu coneixement.

Quan jo vaig nàixer, tenies 79 anys i lo fet de ser germana de la meua revisiaia Joaquina «la Coca» te va convertir, des del punt de vista de la meua generació, en la més longeva dipositària de la memòria dels nostres predecessors i d’un poble, un llenguatge i unes costums ben diferents a les d’avui. Llegant-me lo teu patrimoni immaterial vas contribuir a desperta’m l’interès per conèixer la nostra història comú.

Lo passat 9 de gener, Leonor me va donar la notícia de que mos havies dixat, davant d’un sentiment de profunda tristesa i al mateix temps d’incredulitat. Ara te vull dir per última volta que sempre m’he sentit molt afortunada de tindre’t amb mi. Gràcies per haver viscut 100 anys i durant estos 21 i mig que ham compartit, haver-me volgut tant com jo t’he volgut a tu. Passaran los anys però sempre seguiràs sent la meua tia preferida.

Estela Rius

Pin parental, un vell problema

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2020

La família és l’àmbit habitual on los fills naixen i s’eduquen, i els progenitors són responsables legals del seu manteniment, de la seua educació i, per extensió, de les seues accions fins la majoria d’edat. Los alimenten, los eduquen en unes creences o valors, los premien, los castiguen… Per la seua part, les administracions públiques han de garantir el dret a l’educació, recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, amb un sistema educatiu obligatori, gratuït i regulat, que, segons l’article 27.2 de la Constitució espanyola, promourà el “respecte als principis democràtics de convivència i els drets i llibertats fonamentals”. Estes garanties entren en col·lisió amb les pretensions promogudes per partits de dreta o ultradreta d’un possible veto parental a alguns continguts formatius que mostren realitats diverses sobre opcions identitàries o sexuals, afavorint actituds integradores. Si el debat és recent, lo problema ja vell. Una vinyeta del desaparegut Forges denunciava l’any 1984 que alguns “enfrentan la libertad de enseñanza con la enseñanza de la libertad”. Ara i abans los programes educatius han de facilitar una formació integral en continguts i en valors, buscant desenvolupar la personalitat. Han d’ajudar a pensar, oferint amb rigor científic la diversitat del saber, evitant les supersticions que el contravenen, com lo “creacionisme”, polèmic als Estats Units. Han de garantir també un equilibri i varietat de coneximents, amb algunes assignatures bàsiques no subjectes a optativitat per caprici personal o objecció ideològica. Entre estes la llengua és fonamental, instrument d’expressió del pensament i de comunicació social, l’aprenentatge de la qual queda recollit a totes les constitucions democràtiques, i protegit per la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, que va signar el govern espanyol al 1992. No s’entén com encara a la Franja catalanoparlant, a l’est d’Aragó, l’assignatura de Català depèn de la voluntat dels pares, ofertada als centres de la zona només si alguns pares fan una sol·licitud expressa i cursada pels fills només amb la seua autorització: un pin parental en tota regla, que no passa amb les Matemàtiques o l’Anglès i que no suscita cap alarma dels partits progressistes.

María Dolores Gimeno

Cadàvers il·lustres

(Publicat a La Comarca el 24 de gener del 2020)

La Llibreria Serret de Vall-de-roures ha tancat després de quatre dècades de promoció del llibre i de la lectura en general i de la literatura en català en particular. Després de lluitar per mantenir el negoci adaptant-se a les noves tendències del mercat i de rebre premis per la seva feina cultural des d’Aragó i des de Catalunya, abaixa la persiana. No ha pogut superar la competència aclaparadora d’Amazon, que anuncia grans inversions a l’Aragó mentre fa taula rasa amb el comerç tradicional en general i amb les llibreries en particular. Quaranta anys de contratemps i de lluita, però ha estat la proliferació de la venda per internet que exemplifica Amazon la que li ha donat el cop definitiu a la llibreria més representativa de la Franja.

I no és un cas aïllat. Fa trenta anys vaig començar a treballar a la delegació de Terol de l’Heraldo de Aragón. El meu subministrador habitual de llibretes, agendes, piles i altres articles de papereria ha estat el mateix des de llavors. Una tenda a les portes del diari que tenia en una propera escola de Primària un dels seus principals mercats. També tanca. Per què? Per la competència d’Amazon. Com li passa a l’Octavio Serret, no pot competir amb les condicions i els preus que ofereix el gegant de la venda i distribució per internet.

I, abans de les llibreries, les papereries i qualsevol tipus de tenda, van caure les discogràfiques, els videoclubs, els cines, les editorials, els diaris i els bancs. Tot circula per internet més ràpid i més barat, i s’ho tornen a emportar si no t’agrada. I ara venen els gurus de la modernitat i ens diuen que cal adaptar-se a internet, que és el present i el futur. Sí, és veritat, fora d’internet no quedarà més que un desert socarrat infestat de cadàvers, de vegades il·lustres, com la Llibreria Serret.

Lluís Rajadell