Aragonès, llengua, estat (i Losantos)

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 9/7/2021

Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant a l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte en un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».

Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, i arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha publicat una obra en un propòsit immens: entendre les relacions entre poder i llengua en la formació medieval de l’aragonès. A El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020) demostre en dos arguments que l’aragonès es va distingir tant com la resta de varietats del llatí veïnes: castellà, català, occità. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que, acompanyant al Poder, arrenque en la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, acalorades discussions entre l’aristocràcia aragonesa i la catalana sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó. Però este procés tant clar de singularització de l’aragonès se difumine per la substitució global que pateix 200 anys més tard. I segurament que per això un periodista d’origen aragonès pot acabar maltractant-lo com a «dialecto grotesco».

Però a Tomás també li interessen les anomalies. I no només tracte les varietats occitanes parlades a Jaca, en les que es va redactar els seu Fur. També es llance a explicar per què les nostres varietats del llatí al Matarranya, Baix Cinca, etc., a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política, històricament mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV), perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l’aragonès. I en les discussions posteriors sobre el dibuix d’esta frontera política apareixen arguments diversos, però mai la llengua escrita que use cada vila.

Però és esta «anomalia» del català la que acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. L’aragonès desapareix dels textos escrits en un procés ràpid a partir de mitjans del segle XV, i el català a Aragó ho fa una miqueta més tard i de manera diferent, però en un procés clarament diferenciat al del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l’aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.

Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s’equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.

Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius

A galdades

(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)

L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.

L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.

La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.

Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.

Lluís Rajadell

Per un passat millor

(Publicat a La Comarca l’11 de juny del 2021)

Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.

Luismi Agud

Lo monstre elèctric de la Calcinera

(Publicat a La Comarca el 4 de juny del 2021)

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Pel que fa a la Codonyera han triat unes planes de tossal per damunt dels sis-cents metres on també hi ha parcel·les que sempre s’han cultivat. Finques de poc profit i poc gaureit, per estar damunt de les roques que formen l’altiplà. Així que a mi m’ha tocat un animalot de fer electricitat a menys de cinquanta metres de la meua «Plana de la Calcinera», justet damunt de la caseta de pedra seca que hi va fer l’Oncle els anys cinquanta, i del forn de fer calcina que ja està assolsit. Una propietat on l’únic que val de tot junt és el paisatge que l’envolta: pins, romers, espígol, coscolls… i els animalets que fins ara vivien tranquils per aquells barrancs solitaris. Ja vorem com li va a l’apicultor de Castelló que fica les caixes d’abelles per aquella plana, i al voltors (‘buitres’) dels Ports que volen de tant en tant pel Guadalop buscant menjar. Ja vorem.

Tomàs Bosque

Falsos positius (N. Sorolla)

Publicat a La Comarca el 28/5/2021

Natxo Sorolla

Quan fem proves o tests d’alguna cosa, mos pot donar un resultat positiu o un resultat negatiu. Però hi ha una falsa idea que qualsevol positiu a una prova és clarament una mostra que allò és real. De fet, en algunes ocasions, hi ha més probabilitat que el positiu sigue realment fals. Imagineu que una empresa busque la manera de detectar psicòpates. I fiquem que a un país en 100 milions d’habitants, lo total de psicòpates sume la ridícula xifra de l’1% de la població.

Imagineu, també, que trobem la manera fàcil i transparent de detectar personalitats psicòpates: fem un algoritme que a partir del que la gent fa per Facebook, Instagram, TikTok, Google… detectem patrons de psicopatia. I de cada 100 psicòpates reals que analitzem, lo test mos done 95 positius. Aixina que al nostre país ideal, del milió de psicòpates que hi ha, detectarem 950.000 «bons positius». No està mal! Algun govern trobarie fons reservats per a este algoritme tan bo.

Però ara anem a la creu de la moneda. Lo nostre algoritme també sabem que detecte igual de bé els negatius. De cada 100 persones que no són psicòpates, l’encerte en 95, que són los «bons negatius». Però en un 5% dels que no són psicòpates lo nostre algoritme els marque com a positius, i són los famosos «falsos positius». Recordem que la gran majoria de la població no és psicòpata. Al nostre país ideal, 99 milions de persones no són psicòpates. Per tant, lo nostre test detecte correctament 94.050.000 «bons negatius». Bona faena! Però la clau del nostre problema és que mos ha donat positiu a «només» lo 5% del munt de gent que no és psicòpata, i tenim «només» 4.950.000 de «falsos positius».

Fixeu-tos que com que la gran majoria de la gent no és psicòpata, los «falsos positius» són moltíssims més que no els «bons positius». Per a ser exactes, si passem l’algoritme per tota la població, lo volum dels positius que realment no són psicòpates multiplicaran per 5 lo volum dels positius que realment són psicòpates. I això és un problema, perquè encara que fem un bon algoritme de detecció, un 84% dels «positius» seran «falsos positius». I pobre desgraciat del que sense ser psicòpata, mos apareix al test com a psicòpata, perquè l’Estat pervers posarà la vigilància sobre ell (sense caler).

I per això habitualment als positius de comportaments molt minoritaris se’ls solen repetir les proves, i es busquen «altres indicadors». Perquè hi ha més «falsos positius» que «bons positius». Este problema dels falsos positius que ham aplicat a un cas hipotètic per a vigilar psicòpates a una espècie de Matrix, ja podeu imaginar que pot ser aplicable als estudis per a detectar positius de càncer, de COVID, de processos de radicalització religiosa violenta, d’assetjament escolar, de futures separacions de parelles, de treballadors que marxaran de l’empresa…. Per a subratllar el problema dels falsos positius s’use el Teorema de Bayes. Que a pesar de ser aixina de críptic, lo tenim davant dia a dia.

En la mort d’en Pasqual Vidal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de maig del 2021)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

 

T’escric a tu, companya eterna

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de maig del 2021)

        He viscut sempre pensant que la vergonya et limita, et jutja, t’acorrala i et dixa sense respiració, però ara, quan he esgotat el temps d’espera, la pròrroga incansable que li he demanat al pas dels dies, he entès que tot això forma part de mi i que puc utilitzar-la, transformar-la en tendresa, aconseguir que l’espectacle no sigue més que això: intimitat insubmisa en un món de covards que no s’atrevissen a estimar, dixant de banda les llums i la purpurina, anant a allò més efímer i real, apostar per l’autenticitat de ficar el cor en els moments que creo, que provoco. Fugir de l’artificialitat i els focus, directament apuntant a l’ànima de qui m’escolta, des del meu interior més profund, des de les tripes, des d’allò més obscur. Avui li escric a eixa vergonya que s’amaga radere de cada dubte, que eternament m’acompanya en cada pas en fals, en cada camí incert al què m’aboco. Li escric a eixes ganes de cridar i dixar-ho córrer tot, ensordir-ho tot, trencar-ho tot. Paraules que m’exploten dins del cap i me dixen muda, sense que pugue eixir de la meua gola cap so, cap melodia que acompanyo als acords que naixen de la meua guitarra, de les meues mans tremoloses davant d’un públic que sento, me mire, en los meus ulls. I és a esta mirada precisament a la que li escric, als complexes que em forcen a amagar-me rere el teló i m’impedissen eixir a escena, prendre l’acció de l’obra real que visc dia a dia i ser la protagonista. Sense pors. Sense atendre a raons, que diria Panxo. Traure’m aquell personatge (auto)imposat, l’escut d’ironia superficial carregat de fals coratge i mostrar-me nua de pors, decidida, valenta.

Raquel Llop

Sense cos

(Publicat a La Comarca el 21 de maig del 2021)

Soc de la generació que, d’infants, vam ser testimonis de l’arribada de l’home a la Lluna. Per això molts, quan ens preguntaven què volíem ser de grans, dèiem «Astronauta!». Era inevitable, doncs, que m’aficionés a la ciència ficció. No hi havia límits, tot era possible. El tema de la vida extraterrestre era el més estimulant, tot i que tenia clar que els alienígenes no podien ser una simple caricatura verda i capgrossa dels humans. Intuïa que, si hi havia éssers capaços d’arribar des de centenars d’anys llum, no es regirien per les mateixes lleis físiques que nosaltres. Per força havien de transcendir les limitacions d’un cos depenent d’un planeta insignificant. Pensava que era absurd creure que la vida només era possible en unes condicions similars a les de la Terra. No cal eixir a l’espai per trobar éssers que progressen en condicions extremes, com les fosses abissals o la biosfera subterrània, a quilòmetres de profunditat.

Actualment, els avenços tecnològics ens permeten imaginar la possibilitat de transferir la nostra consciència (que, al capdavall, és el nostre ésser) a un dispositiu alliberat de les servituds de la biologia. Però en aquells anys setanta, els únics ordinadors que havia vist eren els que eixien en algun reportatge: uns armaris amb cintes magnètiques giravoltant al seu interior. Hi havia el HAL de 2001: Una odissea a l’espai, és cert, però això era ficció, ciència ficció. Jo estava convençut que, si algun dia arribaven extraterrestres, seria en una forma que nosaltres no sabríem veure, ni tan sols concebre. Consciències alliberades de qualsevol material físic, més enllà de tota tecnologia.

No sé si la raça humana arribarà assolir aquest grau de progrés. De fet, tinc la sospita que no en serà capaç. Trobo més plausible la hipòtesi que planteja algun científic que duem l’obsolescència programada en el nostre codi genètic. Només cal mirar com ens precipitem cap a l’autodestrucció sense que ningú ens hi empenyi.

Carles Terès – Viles i gents

Dels terraplanistes als txapus

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de maig del 2021)

Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes  giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen  a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors”  no en calen d’atacants.  Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència,  dels  polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.       

José Miguel Gràcia