Incerta gloria

Publicada a La Comarca el 14 abril del 2017

L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.

No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.

 Carles Sancho Meix

Massalió

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 d’abril del 2017)

Poble de la comarca del Matarranya d’uns 580 habitants amb una evolució demogràfica negativa, però no tan pronunciada com en altres pobles de l’entorn. A més de la producció típica del Matarranya d’oliveres, vinya, ametllers i cereals, Massalió compta amb una rica horta i plantacions d’arbres fruiters. Com tots los altres pobles de la comarca Massalió ha trobat la complementarietat de la seva economia en lo manteniment d’un taller de confecció de diferents components  de vestir. Es lo taller de Toni Barceló, que s’ha quedat com la marca sota la que Confeccions Textil Rams, S.L., dissenya, crea i comercialitza vestits d’home, especialment fets a mida. Aquest taller és lo reflex exitòs d’un sector, lo tèxtil, molt important de la nostra comarca durant los anys 60 i 70 del segle passat i que ha anat desapareixen progressivament amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball.

Però lo taller de Massalió no solament ha resistit, si no que s’ha expandit tant en producció com en qualitat i fama creixent.  Este exponent industrial per si sol determina l’enquadrament en un nivell industrial prou respectable d’un poble que no arriba als sis-cents habitants. I d’aquí hem de treure alguna conclusió per al conjunt de la comarca del Matarranya que amb una població de vuit mil habitants compta amb una diversitat de producció molt important i alhora equilibrada. I la meua primera conclusió passa per valorar aquest territori de manera positiva i amb un bon futur. Hi ha agricultura, ramaderia, i industria associada a aquestes de transformació del vi, de l’oli, del cereal i de la carn. També industria tèxtil com esta de Massalió i mecànica com la de varis altres pobles. Hoteleria en expansió lligada al turisme. Activitat terciaria lligada a la sanitat i residències per a la tercera edat.

Analitzada la comarca en conjunt res té que envejar a altres col·lectivitats de vuit mil habitants. I d’aquí la meua opinió de que és la Comarca la institució més adequada per a l’administració dels nuclis rurals amb pocs habitants. Un conjunt d’habitants com este, ben organitzats poden fer front a cobrir les necessitats actuals de confort i benestar social avui reservats a l’administració pública. I penso en secretaries d’ajuntaments, policia municipal o comarcal, recollida de brossa, escoles, instituts, pavellons d’esports, etc. Este es lo missatge que fa falta saber explicar als residents: no hi pot haver un equip de futbol a cada poble però si un de potent comarcal. La individualitat local s’ha de complementar amb una col·lectivitat comarcal pròxima i eficient.

Juan Luís Camps

Amor a primera vista

(Publicada a La Comarca el 6 d’abril del 2017)

Potser és una mica exagerat parlar d’amor quan ens referim a l’elecció d’un producte, però una mica d’enamorament sí que hi és.

En els productes d’ús quotidià, de primera necessitat, podríem dir que es crea una relació especial. Ens hi hem acostumat, ens agraden, encaixen en el nostre pressupost, ens acompanyen sense estridències ni sorpreses. Però hi va haver una ‘primera vegada’ en la que vam exercir la nostra llibertat d’elecció i els vam triar. Potser va ser el preu, o l’aspecte, o ens vam deixar aconsellar per algú de la nostra confiança (ara en diríem ‘influencer’). O tot plegat. Després, si van satisfer les nostres expectatives, ja els vam incorporar a la nostra quotidianitat.

Sovint, però, hem de decidir alguna cosa més especial. Potser un producte gourmet per a una celebració, potser un dispositiu tecnològic o una peça de roba per a practicar la nostra afició preferida. Aleshores el preu deixa de ser decisiu i ens sedueix l’aspecte, la presentació, la reputació. En una paraula: la marca. A voltes en deixem endur per marques de prestigi, d’altres desitgem ser diferents i tastar quelcom de més exclusiu, no per car, sinó per ser encara desconegut per la majoria. Un vi d’una zona emergent, un formatge amb una etiqueta atractiva… L’etiqueta, l’embalatge, la presentació: vet aquí el veritable ‘cupido’ entre desconeguts (consumidor i producte). Comprem l’aliment o la beguda però també l’objecte. Aquella etiqueta és una promesa de plaer, l’embalatge ens anuncia que al seu interior hi ha una cosa feta amb cura, amb il·lusió, amb professionalitat. És per això que els productors ens ho han volgut presentar com es mereix. Quan ho consumim a casa ja estem predisposats a què ens agradi. És clar que si després no respon a les expectatives no el tornarem a comprar, però l’oportunitat ja l’ha tinguda… gràcies al disseny de l’embalatge.

Carles Terès

Animalisme, mascotisme, peluchisme

Publicat a la columna Viles i Gents, de La Comarca (versió extensa). 5/4/2017.

Natxo Sorolla

Grist (Eriste), vall de Benasc, gener, nevat. A la porta d’un Hotel tenen un gos que mire com passe la gent. Algú penge la foto a un espai de denúncia en línia, i escomence una campanya contra l’Hotel pel patiment de l’animal. Los propietaris expliquen que el gos està en bones condicions, que és una raça adaptada al clima, i que preferix l’aire lliure que estar tancat. És com explicar que les vaques no passen fred per dormir a la intempèrie. No són dèbils. No són “humans”. Però alguns continuen la crítica: lo gos té cara trista. És com parlar a una paret. Lo que interpreten com ulls tristos és allò que identifique la pròpia raça del gos. Atribuixen característiques dels humans als gossos. Humanitzen lo gos.

En una línia diferent, però tan similar, a vegades compartixco un vídeo dels raders robots que desenvolupen les filials de Google. Tenen aspecte humà. Són com un Terminator humanitzat. Caminen per la neu mantenint l’equilibri. I els enginyers los posen a prova espentejant-los per a caure a en terra. Quan cauen, lo públic sol sospirar: ai pobre! Uh, són robots!

En un món regnat per les necessitats materials, com menjar o tindre un puesto a on dormir, la discriminació ere quotidiana. Però quan los humans vam superar estes penúries, a base d’avenç tecnològic i científic, lo marge de seguretat personal se va incrementar. I mos vam poder preocupar per altres coses, allò que es diu valors postmaterials.

D’unes societats que discriminaven entre el natres  civilitzat i els altres bàrbars, i per tant dominades pel racisme, vam passar a la igualtat dels drets civils. D’una societat dominada pels hòmens ham tendit, lentament, però sense pausa, a la igualtat de gèneres. D’una societat a on los xiquets tenien totes les obligacions ham passat a una societat a on los xiquets tenen tots los drets. I d’una societat que tracte els altres animals com a objectes tendim a canviar cap a l’animalisme.

Este animalisme identifique el sofriment animal, i per tant, promou l’extensió de certs drets als animals. Per a evitar la crueltat animal s’ha edificat una estructura normativa, en lo colofó de les lleis de benestar animal, que tant d’impacte tenen sobre les granges al Matarranya. També s’ha ampliat la base de població vegetariana i vegana, o la prohibició de les corregudes de bous. Tots estos corrents són conseqüència de com los humans mos identifiquem, no només en lo sofriment de qualsevol persona, si no també en lo sofriment dels animals.

Però em pareix molt més interessant, encara, la identificació de valors pròpiament humans en animals. A este corrent alguns l’han denominat mascotisme. S’ha dividit en dos dels animals domèstics. Uns los ham industrialitzat per a la producció de carn (vaques, gorrinos) i els altres los ham condemnat a fer-mos companyia i donar-mos amor a canvi de drets “humans” (gossos, gats). Als dos los ham desanimalitzat. Una idea que tinc que agrair a Alberto Gasquet.

I encara és més radical la versió ortodoxa: lo peluixisme (peluchismo). Un corrent que té als humans com a centre de l’univers, i que desconeix l’entorn i la natura. Atribuix totes les característiques humanes als animals, com si foren peluixos. Les mascotes són vertaders objectes de culte: menjar especial, medicaments per al pèl o roba per a que no passon fred.

El Corredor Madriterrani

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2017)

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

Cultura i administració comarcal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2017)

Amb periodicitat setmanal o quinzenal m’arriba un correu de part del Departament de Cultura de la Comarca del Matarranya/Matarraña amb lo programa de les diverses activitats culturals dels dies següents. Evidència indubtable de les diverses inquietuds dels habitants, indica alhora la voluntat de compartir-les amb la resta de la comunitat en forma de jornades, espectacles, jocs, xerrades, esports, etc. No ho podrien fer amb igual eficàcia sense el personal de l’entitat que s’encarrega de la seua coordinació i difusió en llistes de correus, a la pàgina web pròpia o en xarxes socials, que són la via actual de superar l’abast reduït dels cartells tradicionals o del “bando” per megafonia a la localitat concreta a on es celebra cada acte. Al mateix temps, es dibuixa el panorama d’una activitat continuada, organitzada i comuna a les diferents poblacions, que permet establir vincles entre elles o reforçar els ja existents, familiars o d’amistat i veïnatge, generant espais de sociabilitat en les despoblades i aïllades zones rurals. És este un dels principis inspiradors de la política comarcal, que mira d’assentar la població al territori, oferint-li estímuls de tot tipus, no només laborals i assistencials sinó també educatius i culturals, los quals van de la mà de la creació de llocs de treball, molt necessaris, encomençant pels mateixos tècnics o administratius de cada comarca. Alguns detractors del sistema el critiquen, al·legant raons diverses i complexes –personals, polítiques, econòmiques… . Segurament, és millorable, però sense esta nova administració local la denominada “marca” Matarranya no hauria arribat tan lluny: no s’haurien millorat les infraestructures, no s’hauria restaurat lo patrimoni artístic ni s’hauria adequat l’entorn natural i la promoció turística que n’hi ha al voltant, fent possible tant la subsistència dels matarranyencs com l’expressió de les seues aspiracions culturals i artístiques. Una bona mostra la van oferir lo passat dissabte 18 de març al Pavelló Municipal de Massalió més d’un centenar de músics a la 11ª trobada de bandes: la Peñarbés de Pena-roja de Tastavins, la Sant Anton de la Portellada i la Francisco Turull de Queretes.

María Dolores Gimeno

Una odissea

(Publicada a La Comarca el 24 de març del 2017)

Per a qui les ha de patir les oposicions són una odissea. Clar que la satisfacció que proporcione el superar-les compense sobradament el sacrifici.

Avançave l’any 1971 quan vaig decidir presentar-me a les d’auxiliars de justícia. Del “meu” jutjat hi vam anar la Mercè i jo (érem bons amics i els dos hi col·laboràvem com a meritoris). I de les diferents proves de l’oposició la primera ere la que més temíem. Consistie en copiar un text a màquina (no elèctrica) en tretze minuts i a una velocitat mínima de dos-centes sixanta pulsacions per minut. Aquella ere una prova eliminatòria i, com a tal, mos tenie als dos acoquinats. Un mal dia —pensàvem— el podie tindre qualsevol; i si les coses no anaven prou bé, allí s’esfumarien totes les il·lusions.

Però a Madrid la màquina d’escriure l’havies de dur tu. No te la posaven. De les portàtils ningú se’n fiave, ja que s’“encasquillaven” molt. Ere per això que confiàvem més en les grans que feem anar a diari a l’oficina. Ara, com que eren molt pesades i voluminoses calie resoldre el problema del transport. Finalment jo, per no anar amb la màquina a volteres, vaig aconseguir que d’un jutjat de Madrid me’n dixaren una idèntica. Però la companya només tenie fe en la seua, la de cada dia. I, tota decidida, li va demanar a un fuster que li preparare un caixó convenientment adaptat. Per més que vam insistir no vam poder fer-la canviar d’opinió. I ja tenim als dos jóvens opositors viatjant en tren cap a la capital amb tan insòlit i incòmode equipatge. Ara, per a tranquil·litat de la Mercè, quan vam arribar al lloc de l’examen vam comprovar que entre la gernació d’examinands i acompanyants que esperàvem per a realitzar la prova, n’hi havie uns quants que havien prés la mateixa decisió que ella.

Finalment, los dos vam superar el mític exercici mecanogràfic. I també els altres de l’oposició.

Amb els deures fets, l’1 de setembre de 1972 prenia possessió del meu primer destí funcionarial. Tenia vint-i-un anys. I amb una faena i un sou segurs començava a acariciar el futur.

J.A. Carrėgalo Continua llegint