Sense descans

(Publicat a La Comarca el 26 de setembre del 2014) 

Suposo que a tot arreu deu passar igual, però este estiu, a Mont-roig, entre l’1 i el 18 d’agost, l’oferta d’activitats ha segut tan summament diversa i atractiva que no ham tengut ocasió de donar-li treva a l’avorriment.

De l’1 al 13 vam disfrutar del complet programa de la Setmana Cultural, preparat al detall per l’Associació Cultural Sucarrats. A senyalar que el documental “Karim, non stop” va ser presentant pel seu productor, Jesús Bosque; que els tallers de marionetes i d’elaboració de cervesa van ser impartits per Javier Omella i Vicki Fígols; i el de primers auxilis per Alfredo Guarc. Els quatre són socis de l’entitat i van aportar els seus coneixements i la seua experiència de forma altruista. L’interés que van despertar totes les activitats es va traduir en una massiva assistència.

Dintre de la pròpia Setmana, entre l’1 i el 3, vam poder conèixer, ben de prop, la innovadora proposta basada en lo teatre íntim, proper i experimental del “2n Festival Matarranya Íntim”, celebrat al nostre poble amb gran èxit, com ho certifiquen les més de 1.500 entrades venudes i una ocupació mitjana en tots los espectacles d’un 95%. Per a natres, una experiència inoblidable i molt gratificant.

Lo 8 i el 9 es va celebrar la multitudinària festa anual de la Penya Taurina. Una festa que cada any atrau moltíssims aficionats de la contornada.

Lo dia 10, a la iglésia de l’Assumpció, l’organista Jonatan Carbó, va oferir un magistral concert, dintre del “10è Cicle d’Orgue Comarca del Matarranya”, que va comptar amb un selecte auditori.

I entre el 14 i el 18 les Festes Majors, de les que cal destacar, particularment, lo bon pensament que es va tindre de guanyar l’espai de la Placeta per a determinades activitats, com han segut les magnífiques actuacions del grup folklòric de jota “Bajo Aragón”, que incorpore el tambor i el bombo com a nous elements de la rondalla, i del grup de teatre “La Quiquereta” de Pena-roja, que va representar l’obra “Ahí vienen los calatravos”. Una divertida comèdia, molt treballada pels intervinents, que compte amb uns decorats, un vestuari, una caracterització i un atrezzo molt elaborats.
Ja ho veeu. Tot plegat una mica estressant, però molt satisfactori.

José A. Carrégalo Sancho

Anuncis

Escena Humana… per un Woyzeck ben resolt

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de setembre)

       Hi ha textos en escena que pengen del fil del seu protagonista i n’hi ha que, el fil argumental, n’és la veritable pedra angular. N’hi ha, però, d’altres encara, els menys, és clar, que ambdues travesses són el sustent de l’èxit de la peça.

Aquest és el cas del ben quallat Woyzeck que a la Sala Beckett de Barcelona s’ha estrenat aquesta setmana i que seguirà enriquint-nos fins el 5 d’octubre.

Com dèiem, una peça mestre que posa a prova el coratge de tot aquell creador escènic que se li acosta per l’alt risc que implica, en la que el protagonista, el soldat ras alienat que intitula l’obra, forma part d’una coral latent, poderosa en el seu conjunt, talment formada per sub-protagonistes, si prenguéssim per separat cada una de les parts que la composen.

L’adaptació escènica que per la Companyia Parking Shakesperae n’ha fet el dramaturg i director Marc Rosich, hi té molt a veure. Impol·luta en la seva resolució, aquesta proposta s’encabeix, transformant-la, i per tant, regenerant-la, al si de la Beckett, tot demostrant un cop més la capacitat que ha fet d’aquesta sala ser la capdavantera de la contemporaneïtat escènica al país, la de -mai més ben emprat que avui- re-inventar-se.

Efectivament, en Marc Rosich, ha demostrat conèixer, fins dominar, les directrius escèniques imprescindibles per a què sigui totalment efectiva una proposta amb els espectadors a dues bandes, els intèrprets sempre establerts en escena i amb l’auditori a vista, sense deixar ni un clot de foscor on aixoplugar el pudor públic, tramoia a pel, decapats de sostre, terra i parets a llum plena, dosis de realitat de peu de carrer, contraposat el desafiament de, tant fer-nos assistir als pobres ciutadans que som els que allí ens asseiem a contemplar passivament una història dura, duríssima, com la de, a estones, obligar-nos a formar-hi part, a veure’ns la seva cervesa, para-culpables del que està succeint, com si, a mercè del requeriment dels personatges, d’aquesta coral que parlàvem, també en fóssim una peça més.

I no es pot ser més Woyzeck que el que ens ha donat Carles Gilabert. Tanta misèria humana eixint d’un sol cos expressiu en només 85 minuts, denota una interpretació d’alçada.

Parking Shakesperare i els seus vuit valents components ha fet bé de sortir del seu acostumat racó de treball del parc de l’Estació del Nord tot exposant-se, i mirant d’esprémer-se, en les possibilitats que ofereix la lectura que 157 anys després encara sustenta per a la nostra Escena Humana la peça major de Georg Büchener.

Marta Momblant Ribas

L’home misteriós

(Publicat a la revista La Comarca el 19 de setembre del 2014) 

Un home jove, ben paregut, amb el pèl despentinat i barba d’uns quants dies mire, aparentment confiat, a la càmera de fotos l’agost de 1936. Pocs instants després, aquell religiós serie afusellat per les tropes republicanes.

Eren els inicis de la Guerra Civil. L’autor és el fotògraf alemany Hans Gutman, que acompanyave a les forces governamentals. La mateixa imatge apareix a la portada del llibre ‘Holocausto católico’, de Santiago Mata, que presenta al protagonista de la instantània com a Martín Martínez Pascual, un religiós de Valldalgorfa, víctima de la repressió republicana que serie beatificat per l’església. S’encetava –o més bé es reforçava– una llarga polèmica sobre la identitat de l’home fotografiat i sobre el lloc on s’havia pres la foto. D’aquella imatge, una de les més representatives de la Guerra Civil, se’n van editar nombroses còpies en format d’estampa i es van distribuir entre parents de Martínez Pascual i feligresos de Valdealgorfa i altres pobles del voltant. El paregut físic entre l’home de la foto i una fotografia conservada del religiós baixaragonès van alimentar la confusió.

Santiago Mata ha arribat, no obstant, a la conclusió “certa” que la persona immortalitzada per Gutman no és Martín Martínez Pascual i que el lloc és sense dubte Siétamo, com, d’altra banda, afirmava l’autor de la foto. Mata ha comparat el fons paisatgístic de la foto, les dates i les fesomies de l’home retratat i de Martínez Pascual. El forense Francisco Etxeberria, especialitzat en investigar fosses comuns de conflictes bèl•lics, ha vist les dues fotos i també opine que no són de la mateixa persona.

Mata dona per tancada la via baixaragonesa i conclou que el lloc on es va prendre la foto és Siétamo. Però queda una incògnita per desvetllar, la clau de la imatge. Qui és l’home de la foto?

Lluís Rajadell

La V catalana

(Publical al Diario de Teruel  el dissabte 13 de setembre del 2014)                

Els mitjans de comunicació han informat abastament sobre la manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona, els estatals en general de forma parcial, esbiaixada o interessada i alguns barroerament. Els internacionals ho han fet de forma molt més objectiva. La V de la Diada ha estat una manifestació popular i transversal, possiblement la més gran demostració mai realitzada a Catalunya i Espanya, organitzada per associacions culturals i cíviques —Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural—, a les quals s’han sumat milers d’altres entitats de tot tipus. No ha estat Mas ni la Generalitat els organitzadors o abductors tal com s’insisteix fora de Catalunya. Sis-centes mil persones van formar una gran senyera en els 11 km de la V gegantina —Diagonal-Gran Via—, i a les voreres gent i més gent fins arribar als 1,8 milions. La gent demanava poder votar el nou de novembre tot i que l’eslògan més corejat va estar la independència. No sé que pensarà el lector, però que Espanya té un greu problema amb Catalunya es un fet irrefutable. El percentatge de catalans que no es senten còmodes dins de l’Estat espanyol va augmentant dia rere dia per les raons que siguin. Crec que són diverses i gairebé mai tingudes en compte per la gran majoria dels governs, partits polítics i ciutadans espanyols.

Intentar arreglar un greu problema polític mitjançant només l’aplicació de les lleis i la constitució, és voler creure en la immutabilitat social i política. És una fal·làcia que la realitat històrica desmenteix, i que només pot conduir a canvis sobtats. Si més no, la interpretació de les lleis i de les constitucions és tan diversa com la composició de les institucions encarregades de la interpretació.

En el problema català i en tants altres, es barreja la legalitat amb la legitimitat del poble, el qual demana els canvis. Jo no conec cap altra manera de cercar la solució d’un greu problema polític que no sigui el manifest de la voluntat popular. Sí hi ha formes de fer inclinar lícitament la voluntat del poble mitjançant la seducció i la comprensió, però deixant que s’expressi a les urnes. Crec que en el cas català això és voler tocar el cel amb la mà. I per acabar, quan una parella no poden conviure junts, sempre resta la solució de prendre camins diferents, perquè cap dels dos té dret de fer canviar els sentiments o raons de l’altre.

José Miguel Gràcia 

Monosíl·labs del Mesquí

(Publicat a La Comarca el 12 de setembre del 2014)

Tinc lo lloc trist, de dol, per la gent gran que mor. Com dus lo mall al coll? No saps que al riu hi ha un toll? Cap cop cal, cant del gall. Si no hi saps fuig del ball. Cell del cel per la vall.

Qui no dorm per la nit, fa un mos de pa ben cuit. Qui no sap el que diu s´hi creu lo que no he dit. Ja val de fer lo ruc quan tinc a la mà el Bic, que el boig diu lo que vol pel seu cap fluix i buit.

Lo pit és gran si és just. Lo pet és baf que put. Lo foc tinc ple de fum. Els peus de plom no vull quan veig lo fons del trull. No dec ni un bri de res. Sol crec en lo que és clar. No faig si puc cap mal, i en poc visc com un rei.

Quan vaig al pou de Roc, a peu pel pas del bosc, me´n duc del mas un pot i vec com en un got. Per fer del cos com cal hai vist un tros al camp pla i ple de brins de gram. Un gat vell que hi té fam i un cuc més gran d´un pam. Lo banc mos treu la sang.

Del pany qui té la clau? Ho sap lo xic del Grau? Lo cial ni és blanc ni blau. Fil pel cos cus lo drap. Vi del raïm blat del sac. Carn en peix curt de sal. Lleit i un tros dolç al plat. Xec! No hi veus que ja és tard? Val de fred, ves al bar

Al sic duc sec un un gra que tinc ni sé de quan. Fonc seu amb sal al foc. Venc llard del brut del porc. A peu me’n vaig a

l´hort i prenc del verd que creix de tot un poc.

Tomàs Bosque

Clarió: associació de pares

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de setembre del 2014)

Recentment un grup de pares i mares de fills en edat escolar s’ha constituït en associació en lo significatiu nom de “Clarió”: la peça de ges que utilitzen los mestres per escriure a la pissarra. Lo passat 21 d’agost van celebrar a Beseit la II Alifara “Estimem la nostra llengua” amb una sèrie d’activitats al carrer per fer conèixer lo patrimoni natural i cultural als xiquets del Matarranya. Per què resulta necessària esta associació quan les escoles ja tenen AMPAS? La seua presidenta Pepa Nogués, resident a la Portellada, ho explica molt bé en un article del 25 d’agost “¿De qué tienes miedo, Aragón?”, que es pot consultar al bloc www.lafranja.net. Nogués, que és antropòloga, alerta dels principals problemes en la supervivència de la llengua autòctona: 1) los xiquets comencen a no utilitzar-la en àmbits informals i per comunicar-se entre ells; 2) parlen un català ple de castellanismes. Segons reflexiona, la llengua de la zona des de l’Edat Mitjana hi ha perviscut durant 850 anys sense problemes dins d’una societat tradicional seguint la transmissió oral familiar. Este model resulta insuficient en una societat moderna, plena d’estímuls tecnològics i mitjans de comunicació en llengües més poderoses. Això ho agreuja l’arribada d’una immigració que s’integra només en lo castellà oficial i el descens de població rural.

Com a solució hauria de millorar l’estatus escolar del català al Matarranya: una hora setmanal, voluntari i exclòs del currículum. També falten materials didàctics adequats, la formació dels professors no sempre és específica —sovint procedents d’altres especialitats ho impartixen com a transitori modus vivendi— i a voltes l’acceptació de l’assignatura és problemàtica. Com a resultat los alumnes acaben l’educació analfabets en la seua llengua i, lo que és més greu, se produís la substitució lingüística.

També hauria de separar-se la llengua (bé cultural) de la identitat (qüestió personal), que s’emboliquen quan se volen fer coincidir les fronteres lingüístiques i les administratives. L’absurd genera mecanismes de defensa que neguen a la llengua la seua denominació filològica, pensant que així s’evita adquirir la nacionalitat autonòmica veïna. Aragó té por dels franjolins, una gent tan pacífica?

 María Dolores Gimeno

Els Premis Serret de Literatura Rural

(Publicat a La Comarca el 5 de setembre del 2014)

Octavi Serret ha sabut crear els Premis Serret de Literatura Rural a través de la participació econòmica i logística d’institucions, entitats, empreses i particulars dels tres territoris on la llibreria vol buscar més complicitat –Aragó, Catalunya i País Valencià-. I és que Vall-de-roures, on està instal·lat el seu negoci, es troba situat en el punt de contacte de les tres comunitats i el llibreter aprofita molt bé esta circumstància geogràfica. A més, els territoris comparteixen la mateixa llengua. Per això els seus guardons incentiven els treballs escrits en català, castellà i aragonès. Encara que enguany el dedicat a esta última llengua va quedar desert. Cinc dies de l’última setmana d’agost plena d’activitats literàries i culturals que es van repartir entre les viles que formen la recent creada entitat anomenada 3 Territoris: Gandesa, Morella, Calaceit, Beseit i Vall-de-roures. En les diferents convocatòries estigueren presents personalitats molt destacades del món del llibre com Ana Santos, directora de la Biblioteca Nacional vinculada a Beseit, Carles Duarte, president del Consell Nacional de Cultura i de les Arts, Àlex Susanna, president de l’Institut Ramon Llull que té casa a Calaceit, Jordi Llavina, Fernando Martínez Laínez, Víctor Amela… La celebració literària a Calaceit en l’antiga seu de la Fundació Noesis, cedida per l’ocasió pel nou propietari, va ser una excel·lent notícia per a tots. Noesis va obrir les seues portes del 1982 fins al 1996 i va ser un referent com a centre cultural i artístic sota la direcció de l’activista cultural francès Didier Costa. Després del lliurament dels guardons a l’ajuntament de Vall-de-roures Octavi Serret va confirmar la intenció de convocar els premis cada dos anys per la complexa programació dels mateixos en el cas de fer-los anuals. En certa manera estos guardons poden considerar-se per al català com els substituts dels premis Guillem Nicolau que el 2012 va deixar de convocar el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix