Pedro Sánchez, president

(Publicat al Diario de Teruel el 9 de juny del 2018)

“La realitat supera sempre la ficció” és la dita que es veu confirmada dia rere dia. Qui podia imaginar no fa massa dies que Pedro Sánchez seria president d’Espanya? O vist des de l’altra banda, qui podia pensar que Mariano Rajoy, havent-hi superat l’aprovació dels Pressupostos, hauria de fer les maletes apressadament i sortir de la Moncloa? Com podia pensar la senyora Soraya Sáenz de Santamaria que la liquidada seria ella quan feia befa en dir que alguns departaments de la Generalitat estaven en li-qui-da-ció…? I l’altre perdedor, Albert Rivera, que ja es veia president…! I ara podem tombar cap el futur. Ben difícil ho té Pedro Sánchez. Els enemics ja li sotgen per tot el seu voltant. I el que potser pitjor encara, en té en pròpia casa, no sé si molts al carrer Ferraz, però de ben segur bastants per terres castellanes i molt concretament de “Despeñaperros para abajo”. Sabrà o podrà aprofitar Pedro Sánchez, en aquest moment, aquesta gran ocasió, tan sobtada com real? Tant de bo encerti. No cal ser un gran observador per categoritzar els grans problemes que té sobre la taula. El problema català que l’aplicació del 155 no ha fet més que refermar-lo i l’empresonament i l’exili de tot el govern de Puigdemont impossibilitar-lo, en tant no es trobi la solució per al seu alliberament. Arribarà a entendre Pedro Sánchez que el problema no és amb Puigdemont, Torra i alguns altres, si no amb més de dos milions de catalans. La degradació democràtica de les institucions espanyoles és un altre dels greus problemes. Si en algun moment va existir l’esperit del 78, el temps, el PP, alguns barons i els virus franquistes s’han encarregat de dilapidar-lo. La crisi econòmica i social que malgrat l’aparença de solució roman encara ben viva i concretada en el dèficit i el deute públics, en la precarietat laboral i en la fallida de la Seguritat Social, entre altres. El descrèdit internacional és un altre gran problema, només cal que viatgem una mica pel món per adonar-nos-en d’allò que pensen fora d’Espanya de l’evolució democràtica espanyola. Sort a Sánchez i al seu govern –rebut amb reticències. Que la realitat superi la ficció en el bon sentit. De dubtes en tenim un munt.

José Miguel Gràcia

Anuncis

José Sancho “Sàries” DEP

(Publicat a La Comarca el 25 de maig del 2018)

El passat 5 de maig ens va deixar, després d’una terrible enfermetat, l’amic José. Vivíem al mateix carrer de la Codonyera i els dos vam néixer al mes de maig de 1948, quan les ferides de la Guerra Civil estaven massa tendres i encara supuraven turments i misèria. Tanta, que uns mesos abans, com si no hi haguera hagut encara prou morts, als afores del poble, dins de l’hort que hi ha al costat de la Font de la Vall, la GC amb l’ajuda dels franquistes locals, van matar un maqui que hi va resultar ser un xicot masover de la part de la Serra.

Dins de la fotuda situació en que es vivie aquells dies, els dos vam tenir una infància molt pareguda perquè paregudes eren les nostres famílies. Els Sàries tenien algun campet més curiós que els nostres, però naltros gaudíem d’un entorn familiar més protector, d’agüelos i oncles, que ells no tenien. El pare del José ere un incansable emprenedor, sempre en ganes d’eixamplar les terres del Salobrar i la casa del Trinquet. Llàstima que no l’acompanyara la fortuna.

Aprofitant la visita pastoral que l’Arquebisbe Morcillo va fer el 58 pels pobles del Baix Aragó, al José el van encaminar cap al Seminari de Saragossa en la idea de que es fes capellà, i si de cas la carrera eclesiàstica se l’atragantare, sempre hi podrie seguir altres estudis; que és el que hi va fer el nostre amic en rebotar de seminarista, ingressant a la Facultat de Medicina. Es va fer metge exercint uns anys al Mas de les Mates, on se va casar en una masina; i després d’estudiar l’especialitat de Radiologia, ja sempre va treballar a un dels grans hospitals de la SS.

Els seus comentaris sobre l’experiència del Seminari eren força interesants. Estem parlant de l’època del Concili, de la Teologia de l’Alliberament, del compromís radical del vicaris joves en la lluita contra la Dictadura, del maig del 68… I eren curioses, molt curioses, les seues opinions sobre alguns companys que ara ja arriben a lo més alt del poder de l’Església.

Tomàs Bosque

La sentència

(Publicat a La Comarca l’11 de maig del 2018)

El Matarranya és protagonista d’una recent sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem que resol un recurs de la CNT contra la negativa del Govern a retornar-li, en un acord de 2007, una sèrie de seus i béns repartits per tot el país que els cenetistes reivindiquen com a seus i que van estar expropiats durant la Guerra Civil. Dos dels set edificis reclamats per la CNT a l’Aragó estan a la vora del riu: la Unión Valderrobrense -la sentència escriu erròniament “Valderrobles” i “Unión Valderroblense”-, de Vall-de-roures; i la Sociedad de Labradores, de Maella. El Suprem desestima en els dos casos la devolució o compensació per considerar que “no s’estableix” la titularitat de la central anarquista sobre els immobles. La CNT també reclamava altres quatre seus a la província de Terol: a Villarquemado, Fortanete, Santa Eulalia del Campo i Mas de las Matas. Només considera provada la propietat sobre l’edifici de Santa Eulalia, pel que imposa a l’Estat el pagament d’una compensació de 7.380 euros.

En el cas de Vall-de-roures, si la devolució fora inviable, la CNT demanava una indemnització de 52.296 euros. L’edifici, molt cèntric i voluminós, és actualment la Casa de Cultura municipal i l’”hogar” del jubilat. Els antics socis de la Unión Valderrobrense van possibilitar durant la Transició la seua recuperació i reobertura per a que tothom se n’aprofitare de l’esforç de la classe treballadora local, anarquista i no anarquista, que el va aixecar.

Lluís Rajadell

Entrevista de Puigdemont a The Times

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de maig del 2018)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

José Miguel Gràcia

Desterrat a Alcanyís i Villarluengo

(Publicat al Diario de Teruel dissabte 14 d’abril del 2018)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Vuitanta anys

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

El bé

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès