L’Espanya buida, moda i realitat  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2019)

Un assaig del periodista Sergio del Molino La España vacía. Viaje por un país que nunca fue (Turner, 2016) ha posat últimament lo punt d’atenció en la imparable despoblació que des dels anys 50 afecta el món rural i que ha arribat a xifres preocupants este nou mil·lenni. Població envellida, viles buides, terres de cultiu i boscos abandonats… Bastant abans havien sorgit plataformes com “Teruel existe” (1999) o “Soria ¡Ya!” (2000) reivindicant atenció i solucions, però sens dubte l’èxit d’eixa publicació ha estat decisiu en fer extensiva la preocupació pel problema demogràfic rural entre el gran públic de l’entorn urbà, allí a on se creen opinions. L’expressió “l’Espanya buida”, i la seua variant de “buidada” que alguns matisen, ha denominat de forma precisa una realitat, creant-la alhora, a la manera del Gènesi, com si sense els noms lo real fuere invisible. I segurament ha contribuït a revifar les iniciatives de les plataformes defensores de les perifèries i dotar-les de més arguments, que enguany s’han materialitzat en grans manifestacions a Madrid. Així l’Espanya rural i buida ha acabat fent-se visible com a tema de moda, amb certa presència als mitjans de comunicació, i de retruc ha merescut alguna línia als programes polítics. Esta mateixa setmana un curs de la Universidad de Verano de Teruel, “Los medios de comunicación ante el cambio tecnológico”, va dedicar una sessió als mitjans de comunicació a l’àmbit local amb, entre d’altres, lo director d’este diari Chema López Juderías; i va acabar amb una entrevista ahir a Manuel Campo Vidal, periodista natural de Camporrells a la Llitera —que no arriba als dos-cents habitants—, per tal de reflexionar sobre el medi rural. Mentrestant, les viles de l’Aragó despoblat i d’altres comunitats han viscut l’efímer creximent poblacional de cada estiu, sobretot als voltants de les festes patronals respectives: dies llargs i ensolellats, gent que va i ve, activitats lúdiques, piscines plenes, xiquets als carrers, parents que tornen, cases reobertes i una sensació de vida que en acabar l’agost torna a desaparèixer, com un cruel encantament.

María Dolores Gimeno

Anuncis

“Supremacisme”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’agost del 2019)

“Supremacisme” és una paraula de moda. Curiosament no és acceptada ni per la RAE ni per l´IEC (Institut d´Estudis Catalans). Segurament no és fàcil de definir. Mentre romangui així (sense definició) no ens queda d’altra que acceptar que prové de supremacia, que és la jerarquia superior integral de unes coses sobre altres, malgrat que normalment s’empra per parlar de races, ètnies, cultures, comunitats, països o ideologies. L’origen del mot “supremacisme” està en la ideologia nazi, però ha sigut el fenomen Donald Trump el que l’ha posat al dia, i aquí a l´Estat Espanyol s’utilitza majoritàriament contra la Catalunya nacionalista, i molt sovint pels partits nacionalistes espanyols, sobre tot pels conservadors. No negaré que algunes coses del senyor Torra (i d’altres catalanistes) tenen un tuf de caire “supremacista”, però no més que la de l’espanyolisme tradicional (tenia un amic metge que repetia amb tota naturalitat que “los catalanes no hablan, ladran”), que es veu reforçat històricament per intel·lectuals com Quevedo, Menéndez Pelayo, Clarín, Unamuno o Juan Negrín. En aquest popular esport de la catalanofòbia, els catalans son titllats de hipòcrites, avars, pesseters, covards, traïdors, jueus, etc…Només cal veure que el nacionalisme català és pitjor valorat (i no ara, ja fa molts anys) que el basc, en el nom del qual es van matar a moltes persones. Tinc la sensació de que això del “supremacisme” va camí de perdre tot el contingut semàntic, com ho han fet en mans del politiqueig mots com feixista o nazi, que s’apliquen  sovint a tots els que s’oposen de manera frontal a qualsevol de les nostres idees. La diferència és que sona tècnicament bastant culte, no està encara gastat i és emprat (a Espanya) majoritàriament per les dretes. Pel que fa al “supremacisme lingüístic”cal recordar que la Constitució Espanyola no obliga a ningú a parlar castellà, només a entendre’l, i que el català és una llengua prioritària a Catalunya com el castellà ho és a tota Espanya, malgrat que hi ha molts milions d’espanyols que no el tenen com a llengua materna. De la mateixa manera que no comprenc que un espanyol  no vulgui parlar el castellà, tampoc comprenc  que un català  no vulgui parlar el català.

Antoni Bengochea

Un pregoner singular

(Publicada a La Comarca el 30 d’agost del 2019)

Un dels actes més populars a les festes majors de la Vall del Tormo, i suposo a tots els pobles del Matarranya, és el pregó que done inici a tots els actes de la celebració. Enguany el personatge triat per l’ajuntament va ser el religiós José Maria Alcober Brenhat, nascut a la nostra vila. Ell va ser, com molts camins mos va contar mossèn León, el primer xiquet que va batejar en arribar com a capellà al poble el 1940, recent acabada la guerra civil. José Mari, seguint la vocació religiosa del músic i mossèn saragossà, anà a estudiar al seminari de la capital aragonesa on acabà els estudis eclesiàstics. I va ser a la seua vila, acompanyat de la família, de la gent del seu poble i de mossèn León, on va voler celebrar la seua primera missa. Com va comentar en el pregó, la cerimònia que va tindre lloc el 1964 va ser molt entranyable i solemne. Missa pontifical a quatre veus mixtes amb orquestra, acabant amb l’Al.leluia d’Hendel i tot l’acompanyament musical dirigit per mossèn León. Coral i orquestra íntegrament de la vila i formades pel treball i la constància del capellà de Fuendejalón. Encara ara recordo els llargs assajos per la nit a l’església que tenia al costat mateix de casa. Un any després, ja com a pare blanc, va estar trenta i cinc anys de missioner a l’actual República Democràtica del Congo. José Mari, sempre que ha pogut, ha passat les festes d’agost a la Vall per retrobar-se amb la família i els vallejos, per retornar a la seua infància. Quan tant ha parlat des del púlpit de l’església de la seua vila, ara se li feia estrany fer-ho des de l’entaulat de la plaça. El seu parlament bilingüe va ser molt emotiu i va atrevir-se a cantar una jota a cappella, acompanyat pels seus quintos que estaven entre el.públic. El pregó va convertir-se en un necessari reconeixement d’un vallejo exemplar i molt volgut per tota la població.

Carles Sancho Meix

Nació banal

(Publicada a La Comarca el 23 d’agost del 2019)

Fa uns anys, quan va escomençar la crisi de Catalunya, molts demanaven que es deixare de parlar d’identitats, i mos centràrem en «los temas que preocupan a la gente de la calle». Se suposave que la preocupació de la gent «del carrer» ere tenir treball, benestar, sanitat, educació, infraestructures… però en cap cas podien estar preocupats per les identitats. I encara més aquí, fora de Catalunya.
Poc temps més tard, quan la cosa es va posar seria, este argument de les «preocupacions de la gent del carrer» va deixar de córrer. I van comprendre que les famoses «identitats» també preocupen a la gent del carrer. I molt. De fet, especialment a Saragossa, van començar a aparèixer banderes als balcons. Milers de banderes. Banderes que posave gent preocupada des de fora de Catalunya per la integritat d’una identitat: l’espanyola. Aquí al Matarranya s’entén que una frontera estatal pot complicar-mos una mica el dia a dia, com los ho complique actualment als de Candanchú o als de la Seu d’Urgell. Una frontera estatal són cues, registres, control, límits, conflictes. Però a Saragossa el que més pot afectar és a perdre 10 minuts a Maella baixant de descans a la costa. Potser és un problema particular d’alguns que no mereix una bandera al balcó. Però la bandera allà està.

I hi està perquè lligue en la tesi del politòleg britànic Michael Billig (Banal nationalism, 1995). La ciència social accepte que la «nació» és una forma d’organització social desconeguda fins lo s. XVIII. Abans les guerres són per «religió». Però en un món actual organitzat en nacions, Billig defense que també hi ha un nacionalisme de l’Estat, de la quotidianitat. Que de tant «naturalitzat», és un nacionalisme banal.

Com és temps de Festes, només cal que mireu per la finestra. Veureu un grapat d’innocents banderes penjades al carrer. Les podeu resseguir fins les dels escenaris, les de l’ajuntament, les dels uniformes. Eixa nació la tenim tan impregnada a les ments, que no en som conscients. Però tampoc pensem que pugue haver alternatives a eixa «nació» que ham construit. Per això diu que és banal. Però vist que el que tenim entre mans és un conflicte entre dos construccions nacionals, i com estem en temps estival, potser haurem de desitjar que tinguem la festa (i les banderes) en pau. És a dir, que ho resolguem d’una manera civilitzada. Per més mal que ho estiguem fent a dia d’avui.

Natxo Sorolla

Mare Àfrica

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2019)

Les persones més grans diuen que abans nevava més. Jo mateix, que ja m’atanso a l’edat provecta -enguany ja sóc lo més vell de la comissió de festes- recordo que els hiverns de la infantesa eren més freds. Potser esta volença per les baixes temperatures s’explica per què sóc de la collita del 62, l’any de la gran nevada.

La qüestió és que el canvi climàtic avança mentre la humanitat anem fent l’orni com si la cosa no ens afectés. Des de principis d’estiu estem immersos en una sèrie de successives onades de calor; no solament ací, sinó també nord enllà, on diuen que la gent és culta i s’està a casa llegint mentre la neu emblanquina el paisatge. Els meteoròlegs ens informen que es tracta d’aire procedent d’Àfrica.

Àfrica, la terra més rica i, segurament per això, la més malaurada. Mentre em cau al damunt el pes de la canícula, em pregunto si no es tractarà de la venjança d’un continent que hem espoliat durant segles, arrencant-li tot el que hem pogut: esclaus, recursos naturals, vida. La nostra cobdícia insaciable ha prostrat les persones que hi viuen. I ara, quan algunes intenten arribar a les nostres costes per rebre unes engrunes de tot allò que els hem furtat, preferim deixar-les morir. D’excuses, totes les que vulgueu, algunes de tan aberrants que pareix mentida que tanta gent se les cregui (i que voti amb entusiasme aquells que les profereixen).

Al capdavall, els que n’entenen diuen que tots venim d’Àfrica, que som descendents dels éssers humans que abandonaren la terra mare a la recerca d’indrets més propicis. I així continuem, anant d’una banda a l’altra amb l’esperança de trobar un lloc on tindre una vida millor.

Però no volem els germans africans. Tant mos fa si els torturen, si els violen o si es moren de malalties curables o de fam. Tampoc no ens importa si persones com nosaltres acaben surant sense vida al mar. La qüestió és que no vinguen a destorbar el nostre benestar. Per això no m’estranya que la mare Àfrica ens castigue amb el seu alè ardent. Una bona estirada d’orelles sovint és l’única manera de tornar al solc los xiquets malcriats.

Carles Terès

Nonaspines i nonaspins

(Publicada a La Comarca el 9 d’agost del 2019)

Lo mes d’agost és sinònim de Festa Major. A molts dels nostres pobles se fan les anomenades Reines i Dames, en variacions tant al nom com a la manera de portar-ho a terme.

Si fem una cronologia ràpida, Nonasp se va afegir a n’esta moda emergent l’any 1965. L’any 1970 se va reprendre ininterrompudament i al 1979, per primera volta, se van introduir les Reines i Dames infantils, havent-hi un parèntesi entre els anys 1992 i 1995.

Al 1989 se va dixar a un costat la innecessària jerarquia de les Reines i les Dames per passar a ser totes Nonaspines. Vam tindre que esperar al 2004 per reprendre-ho definitivament, eliminant-se també lo polèmic sistema de l’elecció de les tres o quatre noies per votació popular, i dixant pas a que ho poguessin ser lliurement totes les que volguessin.

Les festes d’enguany també portaran una novetat. A les Nonaspines s’hi afegiran los Nonaspins, dixant de ser un acte exclusivament femení.

Penso que esta incorporació dels nois a les Festes ere més que necessària. S’ha de tindre present que, per desgràcia, a Nonasp i a tots los pobles en general, cada dia la població és més vella, lo que se traduïx en menys parelles joves i per tant, menys xiquets i xiquetes.

A part d’això, estam en un temps on és necessari parar-se a fer una reflexió sobre lo paper que ocupen les noies que son Nonaspines durant les Festes. A voltes, esta figura ha sét tatxada d’obsoleta i de tindre un component mascliste al considerar que és únicament una exhibició de les noies.

Incorporar als nois és un gran encert. Però lo que realment considero més important és la bona acollida i acceptació que ha tingut la proposta. Per damunt de tot, ser nonaspí o nonaspina és xalar amanta i viure les Festes d’una forma totalment diferent, lo que se convertix en una experiència fantàstica, us ho asseguro.

En petits -o grans- passos com este, és com se veu que realment los temps canvien i que la societat, a voltes, va cap a davant. Qualsevol pas cap a la igualtat està bé. Quin sirà lo pròxim?

Estela Rius

Vinyes i oliveres

(Publicada a La Comarca el 2 d’agost del 2019)

La verema sempre valdrà diners». Ho dien mon pare i mon iaio als anys vuitanta del segle XX. Quan no valie la pena treballar les oliveres perquè les olives anaven tirades de preu, la vinya ere una bona alternativa. Des de l’hecatombe de l’olivar per la gelada de febrer de 1956 fins als anys vuitanta del segle passat, la verema ere el cultiu que donave esperança als llauradors. Es van arrencar molts bancals d’oliveres per a plantar-hi vinya. A mida que avançave la mecanització del treball, més oliveres acavaben cul per amunt per a deixar lloc als ceps. De Bernatxa, sobretot, però també Macameu i Carinyena. Va ajudar a millorar els preus del raïm la construcció de la cooperativa vitivinícola de Vall-de-roures, que va obligar a les bodegues particulars a pagar millor la verema si volien omplir els trulls. A més, la qualitat del vi de la comarca es més que acceptable.

La il·lusió per a la gent llauradora del poble i de bona part de la conca del Matarranya tenie a les raderies del segle XX forma de raïm. Van arribar les bodegues d’autor. Petites instal·lacions que produeixen vins de alta qualitat, començant per la Venta d’Aubert i arribant a Lagar d’Amprius, que van aportar un toc de sofisticació, prestigi i modernitat.

Però cada vegada n’hi ha menys plantacions de vinya al Matarranya. Milers de ceps plantats amb molta il·lusió i esforç s’han arrencat perquè el seu fruit no paga els costos de producció.

«La verema no la vol dingú ni regalada. Per això hai arrencat la vinya», em die fa pocs dies un dels pocs llauradors que queden al poble. «I què en faràs, de la terra?», li vaig preguntar. «Ho plantaré d’oliveres». I el cicle torne a començar.

Lluís Rajadell