Persones que no partits

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals a Cretas/Queretes, són una bona mostra de l’expressió comunament acceptada, que a nivell local, especialment en els municipis petits, la gent vota a les persones i no estrictament als partits. Els resultats de Cretas /Queretes a les municipals i a les autonòmiques ho deixen molt clar. Fernando Camps del Partit Popular ha obtingut en les locals d’aquest 2019: 247 vots, quan en el 2015 havia obtingut 210, i en el 2011: 205. Partint d’uns resultats en el 2007 de 118 vots. Una progressió espectacular i totalment diferent a la progressió negativa del PP a nivell estatal. I si comparem els resultats locals amb els autonòmics hem de concloure que és una evidència inqüestionable que veïns simpatitzants d’altres partits han votat a Fernando Camps com a candidat del PP. Així el vot a les autonòmiques a Cretas/ Queretes ha tingut aquests resultats: PP, 97 vots; PSOE: 97; Cs: 38; Podem: 35; CHA: 30; VOX: 16; PAR: 15 i PACMA: 3. Per tant aquests 97 vots que marcaria la tendència personal sobre partits s’han convertit en 247 per a la proposta d’alcalde i regidors. I no és excusa que només es presentaven dos partits. Es pot votar en blanc i no ha estat així majoritàriament. I és que als pobles petits podem dir que la democràcia directa funciona i aquelles persones que treballen pel poble i ho fan bé, són finalment reconegudes independentment del partit en què militen. Així passa en la majoria dels pobles de la nostra comarca del Matarranya. La gent vota a les persones. Ens ho demostra també l’evolució del color de l’alcaldia en legislatures anteriors que ha passat per CDS, PP, PAR i PSOE, amb majories significatives. En aquest context les vergonyoses picabaralles a què ens tenen acostumats últimament els dirigents nacionals no existeixen a nivell local, cosa que és de molt agrair. I així acabo, agraint a tots els candidats que s’han presentat i felicitant les persones electes. A Queretes i en la majoria de pobles segur que tots treballaran colze a colze pel bé del municipi.

Juan Luís Camps

 

Anuncis

Eleccions municipals a la Vall del Tormo

(Publicada a La Comarca el 7 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals del 26 maig els veïns de la Vall del Tormo van tindre molts motius per a participar-hi. El primer era un canvi d’alcalde, per la renúncia de José Miguel Timoneda del PAR a presentar-se després de tres legislatures presidint el consistori. El PP local, seguint la mateixa dinàmica, situava als antics membres del partit al final de les llistes per donar pas i protagonisme als més jóvens. Una l’altra circumstància positiva era que es presentava un renovat PSOE amb un equip municipal més sòlid que en l’anterior campanya del 2015. I encara més novetats en la convocatòria: la presència de quatre candidates en els dos primers llocs de les llistes del PP i PSOE. Els jóvens prenien la iniciativa en totes les candidatures, tenien ganes d’apostar molt fort i treballar pel futur de la vila, per lluitar contra la despoblació, el gran problema actual de les nostres viles. La necessària propaganda electoral esta vegada també va funcionar millor que mai: àmplia i detallada informació a la web i al Facebook de la vila, entrevistes a Ràdio Matarranya dels tres candidats a alcaldessa o alcalde, programes polítics, mítings dels partits… Tot això va aconseguir mobilitzar l’electorat que va fer augmentar els votants un 6% respecte als comicis del 2015 i, en conseqüència, va baixar: l’abstenció, els vots en blanc i els vots nuls.

Després de les eleccions els votants han donat la confiança a un govern municipal format per jóvens, amb majoria de dones, quatre i tres hòmens i amb les tres forces que es presentaven a la convocatòria equilibrades: PP 75 vots, 69 PAR i 60 PSOE. Panorama molt diferent al del 2015: PAR 98, PP 80 i PSOE 15. Ara els representants municipals, triats democràticament pels veïns, han de formar govern d’acord amb els vots obtinguts i treballar de valent per a il·lusionar la població. Ànims i molta sort!

Carles Sancho Meix

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2019)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia

Llibres prop del cel

(Publicada a La Comarca el 24 de maig del 2019)

La Fira del Llibre d’Ares ha arribat enguany a la 6a edició: sis anys de llibres en un poble de menys de 200 habitants i a 1200 m d’altitud. La fira és com la vila: menuda i magnífica. Amb un grapat d’expositors, una activitat infantil, una taula rodona, una entrega de premis literaris, unes presentacions de llibres i una cloenda musical o teatral, els organitzadors -l’Associació Cultural les 4 Denes- confegeixen un programa ben nutritiu. Gràcies a la fira descobrim obres molt interessants, publicades exquisidament per editors que estimen el seu ofici.

Enguany n’he gaudit especialment. A la taula rodona «Literatura i dones», moderada per Susanna Sebastià, hi van debatre l’editora Matilde Martínez (Godall Edicions), l’escriptora Núria Cadenes i la traductora Carme Geronès. A la vesprada van encetar les presentacions dos autors de la Cooperativa de Lletres El Pont, Joan Andrés Sorribes i Josep Usó. Acte seguit la Núria Cadenes, amb el seu entusiasme encomanadís, ens desvetllà la gestació de la seua darrera novel·la Secundaris. Després del lliurament dels premis literaris Castell d’Ares, el nord-català Joan-Lluís Lluís presentà Jo sóc aquell que va matar Franco, novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2017. Aquesta presentació va generar que els valencians, aragonesos i catalans presents intercanviéssim sensacions sobre la situació de la llengua als nostres territoris. Em va resultar molt familiar la descripció que va fer en Joan-Lluís del moment en què descobrí que aquella llengua que només parlava amb son pare, rudimentària i d’estar per casa, tenia gramàtica, diccionaris i un corpus literari. Vaig pensar en la sèrie d’articles «Lo primer camí» de la revista Temps de Franja, on diverses persones de l’Aragó catalanòfon expliquen el moment que van ser conscients de la potència i riquesa del seu idioma.

La cloenda de la jornada ens la va regalar Miquel Gil, un dels millors cantautors del panorama musical europeu, que ens delectà amb les seues cançons i amb les descripcions del seu procés creatiu.
L’any que ve toca la setena. No us la perdeu!

Carles Terès

Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de maig del 2019)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

Home de molts oficis

(Publicada a La Comarca el 17 de maig del 2019)

Tipògraf de professió, mon pare va aprendre l’ofici a la impremta d’un tio seu a Antequera, la qual cosa li va permetre adquirir una formació general que li haurie de ser molt útil en la vida. La Guerra Civil el va sorprendre al seu poble natal, i amb denou anys va ser mobilitzat i enviat al front. Al 1941 va ingressar a la Guàrdia Civil com una alternativa a la llarga mobilització que pareixie que no s’havie d’acabar mai. I hi va estar hasta les acaballes de 1951 en que es va llicenciar a petició pròpia amb la graduació de cabo primer. El pare i la mare es van casar a Mont-roig al 1946, I quan ell es va llicenciar vam passar a viure al poble. Allí van obrir una tenda i, a la primeria, van regentar el café d’una tia de la mare que havie enviudat. I a finals dels anys cinquanta i hasta el 1967 van tindre una panaderia, la primera, i avui per avui única, que s’ha obert al poble. Amb la inestimable ajuda de la tia, la mare s’ocupave de la casa i dels fills, pero també atenie la tenda i ajudave amb lo pa. Ara, a poc a poc les boques a alimentar van anar en augment (normalment a la taula érem vuit persones) i això va comportar la necessitat de trobar altres vies d’ingrés. Així va ser com lo pare va simultanejar, amb la panaderia (i la tenda quan ere menester), una série d’ocupacions. Les més destacables, representant de l’Electra del Maestrazgo a Mont-roig, oficinista de la sucursal que va obrir al poble la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, agent de la companyia d’assegurances Winterthur i representant de cuines, neveres y aparells de ràdio. A part de tot això, en les poques hores que li quedaven confeccionave preciosos records (souvenirs) del poble. Ah! i encara trobave temps per a buscar trufes.

Mon pare treballave de sol a sol per a traure endavant la numerosa prole. Pero el cert és que les circumstàncies apunten a qué ere un pluriempleat en tota regla que fee bona la dita popular «Home de molts oficis, poc benefici».
Per sort, a casa nostra, a Mont-roig, no va faltar mai lo minjar a la taula. Però d’alifares molt poquetes, eh!

José A. Carrégalo

Els camins de l’exili

(Publicada a La Comarca el 10 de maig del 2019)

La novel·la ‘Leurs chemins’ -‘Els seus camins’-, de Marie-Hélène Nunez, parle de la peripècia dels refugiats espanyols que van passar a França en acabar la Guerra Civil. El llibre, escrit en francès i publicat l’any 2017 a Tolosa de Llenguadoc, conte les històries de famílies que travessen la frontera entre les muntanyes nevades, gelats de fred i entregades a la caritat del govern i la població francesos. També parle de l’evolució vital dels exiliats i els seus descendents al territori francès, especialment al sud del país. Passen pel llibre la II Guerra Mundial, la postguerra, el Maig Francès i el temps dels hippies fins arribar al present. L’argument gira al voltat d’aquella onada de gent desesperada que va arribar a les portes de França a l’hivern de 1938-1939.

Cap a la meitat del text, apareix un personatge, Elia, que parle del seu passat a Vall-de-roures. No és un fruit de la imaginació de l’escriptora sinó que, segons conte Nunez, ja tenie avançada la novel·la quan es va trobar amb l’Elia de veritat, una dona ja gran que viu a Tolosa de Llenguadoc i que va arribar a França amb l’allau de refugiats de la Guerra Civil. Elia Foz Arnau conte a la novel·lista la seua fugida de Vall-de-roures amb sa mare, Maria. Conte les humiliacions que sa mare i ella mateixa -una xiqueta de 7 anys al 1939-, van patir a mans dels guanyadors de la guerra quan van tornar al poble -més avant, mare i filla tornen a marxar a França, i esta vegada definitivament-. I també li parle de Batiste, un home al que menysprea. «Enganyave als pobres amb promeses», afirme. No li perdone que la separare de sa mare quan va entrar a la colònia infantil de La Beguda (Barcelona), on van viure dos-cents sagals del Matarranya entre 1938 i 1939. Elia li conte a Marie-Hélène Nunez el seu camí, el costerut camí de l’exili.

Lluís Rajadell