Aquí, allà, si no tirau se morirà

(Publicat a La Comarca el 26 d’agost del 2022)

A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos -que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s-.

Donant-li voltes al tema per escriure esta columna, vaig saber que això de tirar caramelos (o lo que sigo) és una costum bastant estesa i que té els seus orígens als batejos, com una forma de manifestar l’alegria per l’arribada d’un nou membre a la família. La iaia Alícia me conte que, antiuament, a Nonasp, quan s’aixie de missa d’un bateig, los xiquets cantaven «Aquí, allà, si no tirau se morirà» i tot seguit los padrins tiraven armelles, cascalls i/o figues seques. Després «va arribar l’abundància» -me diu irònicament- i van començar a tirar pedadilles i hòsties (l’Ajuntament tenie una màquina per fer-ne) i més tard se va donar pas als caramelos i a les monedes.

Sigo com sigo, esta costum es va extrapolar a altres àmbits, com ham vist, per exemple, en lo cas del Festival Infantil. Esta forma de premiar als xiquets los genere una il·lusió que és difícil d’expressar. La meua conclusió és que els temps canvien i també ho pot fer la percepció de les coses que tenen los xiquets, però l’afany de les corregudes per agarrar amanta caramelos és l’únic que no ha canviat ni, segurament, canviarà.

Estela Ruis

Passarà la guerra, restarà la crisi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que  si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes. No trèieu la conclusió que no és importantíssim tot el que he indicat, tot i que, penso que, malgrat ser així, no es poden oblidar o deixar al calaix els grans problemes de la crisi climàtica: escalfament global per l’augment de la temperatura del globus terraqüi, sequeres i pluges sobtades, desglaç polar, augment del nivell dels oceans i més i més. Hem d’estalviar energia, sí, i força, però la transició envers les energies sostenibles ha de ser ràpida, persistent i milionària, privada i pública. No es pot badà més. Per què la iniciativa privada particular ha de romandre en el autoconsum i poc més? Per què no s’ha de treballar amb balanços mensuals o anuals compensatoris? Perquè triguen més d’un any els governs –espanyol i comunitats autònomes– en pagar els ajuts? A que s’espera a construir més parcs eòlics i voltaics sobre teulades, terrenys improductius abandonats, sèquies i canals, voreres de carreteres, franges per dividir boscos en defensa del foc… A la UE el curt termini és el que priva: que no tenim, ni tindrem a curt o mig termini energies renovables, doncs es declaren el gas i les nuclears energies verdes i tots contents. Si Alemanya no té gas, cremarem carbó. França, davant la crisi, a falta de gas i altres energies renovables augmenta la potència nuclear. Les inversions en gasoductes han esdevingut, sense grans protestes, la modernitat estratègica, és clar, com el gas es una energia verda… Qui dia passa any empeny. No serà tant això de la crisi climàtica…! Per què no pot aprendre a ploure la Mediterrània, hòmens de poca fe?

José Miguel Gràcia          

Olor a raïna

(Publicat a La Comarca el 19 d’agost del 2022)

Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.

Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre -un pot de confitura- s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.

El sagal, al bo de la calor, prop de migdia, agarre la cistella de l’ansa i emprèn el camí cap a la finca de la partida de Sant Cristòbol, tot costa amunt des del poble. A aquelles hores, al cor de l’estiu, no es trobarà amb ningú en tot el camí, que es coneix pedra a pedra, clot a clot, arbre a arbre i regall a regall. A ratos, camine per l’ombra del pinar, a ratos, al rastell del sol pel camí polsegós.

Al cap d’una hora de caminar cara amunt, arribe a la destinació. No està cansat. I encara ha tingut temps de parar, de camí, a un parell de fonts que coneix ben bé per a beure un glop d’aigua fresca i torcar-se la suor. Però ja està al maset, un casalici menudet per a guardar el matxo al migdia, penjar quatre ferraments i encendre el foc a l’hivern.

Son pare trau les coses de la cistella i les pose damunt del tovalló, que fa el paper de mantell. Reparteix, precís, el menjar entre els dos plats. Amb bona gana, els dos, pare i fill, es mengen el dinar asseguts en dues pedres a l’ombra dels pins. L’aire corre ara fresquet i porta olor a raïna i fullarasca.
Diuen que l’olfacte és el més evocador dels sentits.

Lluís Rajadell

Los incendis de fa seixanta anys

(Publicat a La Comarca el 12 d’agost del 2022)

Sempre hi ha hagut incendis als pobles, sigue a les cases, per les afores o als toçals. Però en aquells anys, entre el bestià que no deixava mata verda por on passava, els focs de les llars, los forns del pa, de fer calçina, les telleries, los formiguers que es feien als camps abans de que dugueren a la Cooperativa superfosfat i amoníac, i els efectes que duraven de les amples roturacions del temps de la República… estava descartat lo perill de grans incendis. Encara que sempre n’hi havie algú que, al temps de la calor, encenia foc per cremar broça als camps i en més d’una ocasió se li escapava i cremava algun tros de barranc.

Altra cosa ere los incendis al poble o les afores. De xamineres se’n cremave alguna de tant en tant; i bones flames que veiem eixir per damunt dels tellats. Però la cosa no passava de cremar-se sol lo follí; Encara així, quan los veïns se n’acataven del perill, corrien a «tocar a foc» en la campana Gorda del campanal, i el toc fort i seguit alertava a la gent que ja sabien què fer sense piardre ni un minut: pillar una galleta o una cantera, plenes d’aigua, i anar corrents al punt on s’havia declarat lo foc. Així, en un quart d’hora o poc més, lo foc apagat.

Ara no es podria apagar tan ràpid un foc que es declarare a una cuina o cotxera de les afores. Passaria lo de l’incendi de les eres de la Nevera, la nit de cap d’any del vuitanta-i-sis, quan uns joves van encendre una foguera al costat d’una palliça, que hi van deixar abandonada per anar a calentar-se millor al bar. Quan van tornar, s’hi van trobar una gentada mirant tranquil·lament com les flames s’engolien sense remei la palliça çancera, en tota la palla i els demés aparells que n’hi havia dintre. Al cap de mitja hora llarga, van aplegar los bombers d’Alcanyís, i no els va caldre tirar ni una gota d’aigua.

Tomàs Bosque

Clavegueram i totalitarisme mediàtic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 d’agost del 2022)

Els vergonyosos audios de Ferreras-Villarejo han estat la gota que ha curullat la tassa.  Fins quan haurem de suportar aquesta persecució-inquisició mediàtica contra alguns dels partits polítics legals? Tan se me’n fot Mediaset com Atresmedia, amos de les grans televisions privades, als que hem d´afegir les cavernes habituals de la extrema dreta, encapçalades per la COPE (en part finançada per l´Estat). Dos tendències polítiques són perseguides de manera inquisitorial: independentistes (sobre tot catalans, però també els bascos) i tot el que hi ha a l´esquerra del PSOE. L´exalcalde de  Barcelona Xavier Trias va ser el primer i després Podemos. Primer van “matar” (Ferreras dixit) a Monedero (al que ara volen rematar); ho van intentar amb Errejón, després va caure Alberto Rodríguez, d´una manera molt sospitosa i sempre Pablo Iglesias, perseguit virulentament. Després vindrà l´espionatge a l´independentisme (amb PEGASUS  o sense PEGASUS). I què podem dir del cas Colau, que ha sofert vint-i-nou  denúncies totes arxivades? I Garzón, i Oltra, i, per suposat, Irene Montero, maltractada contínuament per gairebé tots el mitjans de comunicació (amb “niñera” o sense “mainadera”) També ho intenten, de moment amb poc d´èxit, amb Yolanda Díaz. I entre el clavegueram i el totalitarisme mediàtic al servei dels oligarques, s´ha d´afegir la inquisició judicial, encapçalada per García-Castellón, flagell d´independentistes i podemites, i que només és la punta de l´iceberg. També em resulta curiós que el PP sempre fa un paral·lelisme entre extrema dreta i extrema esquerra, però Vox o ells mateixos mai han estat perseguits per les clavegueres del CNI (perquè ells són les clavegueres), ni han sofert aquesta persecució mediàtica amb “boles” prefabricades (perquè són ells els que les prefabriquen). Penseu com estaria la política si aquest clavegueram amb la inquisició mediàtica pertinent hagués actuat contra Aznar, Trillo, Rajoy, Cospedal, Camps i el trust valencià (considerat judicialment com “organització criminal”), Aguirre (amb accions molt semblants a les del condemnat Griñán), Fernàndez Díaz o Ayuso o el mateix rei emèrit? La democràcia espanyola sempre ha estat i està tuberculosa, si més no cancerígena, i l´uniformisme mediàtic (o totalitarisme) ens obliga a buscar mitjans d´informació alternatius. És una qüestió de supervivència.

Antoni  Bengochea

Cors blindats

(Publicat a La Comarca el 5 d’agost del 2022)

Fa cinquanta anys, lo món respirave tranquil: los mitjans de comunicació anunciaven que per fi havie conclòs la guerra de Vietnam.

Vietnam estave en guerra des de 1940, quan los japonesos van conquerir el que, per aquell temps, ere colònia francesa. Després que caigueren les dos bombes de la vergonya, França va intentar recuperar lo territori perdut, però l’oposició de la població va ser tal, que es va vore obligada a firmar una vergonyosa pau el 1954. Podrie parèixer que s’obrie una etapa de pau i relativa llibertat, però poc després, los Estats Units començaven a fomentar una guerra civil on, tan prompte com van poder, van fotre los nassos de formes cada vegada més bàrbares i escabroses.

Per primera volta en la història, les fotografies del que hi pasave arribaven als recentment adquirits televisors, que ja començaven poblar els menjadors de la gent normal i corrent. Per primera volta, eixa població normal i corrent podie conèixer com ere una guerra realment, sense necessitat de ser-hi. I quasi automàticament, la joventut va protagonitzar autèntics tsunamis d’oposició, que van acabar per forçar la retirada de les tropes i, per consegüent, la fi de la guerra.

Però des de fa cinquanta anys, hi ha hagut moltes més guerres, i cap ha pogut mobilitzar un antibel·licisme tan titànic com aquella, encara que cada volta hi ha més televisors, més ordenadors i més mòbils. Per això, es vital preguntar-mos per què aquella guerra va acabar gràcies a la gent, i avui en dia los fills d’eixa gent observen mils de fotografies de la guerra des del sofà, sense immutar-se gens ni mica pel que passe a l’altre cantó de la pantalla.

La resposta es fàcil: estem sobreinformats. Percebem a diari tones d’informació que, a voltes, ni tenim temps de processar. Estem aveats a vore fotografies de l’univers, de la naturalesa, i també de les guerres, sense sorprendre-mos de la bellesa o la tristesa que poden arribar a albergar. Podríem dir que s’ha forjat una generació de joves que porten cors blindats, a prova d’emocions fortes, no sigue que necessiton aixecar-se de la cadira per anar a demanar un món més just.

Luismi Agud.

Mare de la font, cançó de maquis

(Publicat a La Comarca el 17 de juny del 2022)

Mare de la Font, / que has vist tantes guerres, / Mare de la Font, / escolta’m si vols. / Guarda-mos la sort / de que guanyem ara, / que si sem vençuts / ho perdríem tot. / Queda’t de bon cor / al costat dels nostres. / Planes i montanyes / lo secret tindran.

Fes que plogue molt / quan vinguen los guàrdies. / Caigue l’aigua a tolls / i engànyon camins. / Dis-los que se’n vagen / a prendre bandits, / que nantros no sem / de ningú enemics. / Que prenguen als roïns / matadors del poble / quan l’omplin de sang / per mantin’-se rics.

Si ens maten aquí / la nostra carn jove; / si ens maten aquí, / es quedarà al sol / d’esta terra hermosa, / on creixeran flors / perquè mai los hòmens / s’odin a mort. / I del desconsol / dels amors d’avui, / naixeran demà / uns amors més vius.»

Pedro Estopiñan «Borrasca», de Fondespatla, mos contave el 1978 que els maquis que els anys quaranta subsistien pels territoris dels Ports i tot el Maestrat, si notaven que no hi havie «civils», quan a les festes de les ermites feien ball, solien acudir discretament i es divertien lo que podien. Resulte que els pares de Pedro eren els encarregats de la Torre dels Visco, on ell feia de pastoret. Els maquis se li apareixien an ell en moltes ocasions i els donave coses de menjar i lo que li demanaven, perquè l’amo del mas, Palomo, els tenie dit que actuaren així.

Aquesta cançó meua també del 1978, on els maquis canten a cor en la tornada, no és desconeguda del tot, encara que mai l’he cantat en públic. Però ara la inclourem en una col·lecció de cançons sobre poemes de Desideri Lombarte, perquè l’advocació de la Mare de Déu de la Font és un lloc fonamental de la religiositat popular de Pena-roja; i un espai màgic de les tradicions del Tastavins, com de l’univers poètic desiderià. I què millor que parlar d’eixe lloc tan especial quan estem en ple solstici d’estiu, o com diria J. Caro Baroja, en plena Estació de l’Amor?

Tomàs Bosque

Gravacions il·legals a dojo

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2022)

No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants –policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat … , tota una conxorxa.  No tinc cap esperança que el pes de la llei arribi a tot el col·lectiu descrit. La bandera de la pàtria protegeix més que qualsevol altre escut al marge de la veritat i la democràcia. Tot si val contra els “perversos” independentistes catalans: gravacions en qualsevol lloc i forma, informes falsos o manipulats, invencions de comptes corrents, desprestigi en les campanyes electorals, operacions econòmiques inexistents, Pegasus a dojo i el que calgui, navegant pel clavegueram de l’Estat. Mentre aquestes pràctiques només empastifaven independentistes catalans, “ancha es Castilla”, però ara quan s’han escoltat els àudios de Villarejo amb el periodista, si encara el podem qualificar així, Garcia Ferreras, Pablo Iglesias i els comuns han posat el crit al cel: això és un atac brutal a la democràcia, es repugnant, s’han de depurar responsabilitats jurídiques i polítiques… . Recordem quan de moderats eren amb la persecució als independentistes catalans. I en el futur per què el deep state s’ha de detenir només en els independentistes i en els de Podemos? Quines poden ser les noves víctimes demà? Si una cosa es ben certa és que la democràcia ha estat i és la víctima. I faig la pregunta retòrica: de veritat importen gaire a una gran majoria d’espanyols les clavegueres de l’Estat, los Villarejos, les gravacions il·legals, els policies patriòtics, el Consell General del Poder Judicial caducat des de fa gairebé quants anys –un flagrant incompliment constitucional– i tota la resta de vergonyes? A les proves em remeto. O s’hi tallen a soca-rel les pràctiques que circulen pel pudent clavegueram o Espanya esdevindrà un país pseudodemocratic, si no ho és ja.

 José Miguel Gràcia    

L’epidèmia del foc

(Publicat a La Comarca el 15 de juliol del 2022)

Encara no estàvem a mitat mes de juny i ja vam tindre la primera onada de calor, no de l’estiu, de la primavera! Fee mesos que no havie plogut i estave tot sec. Lo terreno estave al punt per la temuda temporada del foc. Ficaves les notícies i fee fredat saber la cantidat d’incendis simultanis que arrasaven lo territori, i ja no dic veure-ho en primera persona: Nonasp, 2.400 hectàrees cremades; Vallde- roures, 30 ha; Corbera d’Ebre, 400 ha; Artesa de Segre, 2.700 ha… per anomenar sol alguns dels que teníem més a prop.

Lo foc avançave espentejat pel garbí, escarrassant- se per l’orografia irregular del terme i emportant- se, sense miraments, tot lo que se li ficave davant: kilòmetres de bosc, de cultius, d’esforç i d’inversió de molta gent. I això davant la impotència de veure com s’estave cremant i poc o res se podie fer.

L’agricultura és la principal via econòmica de la majoria d’estos pobles. Enguany, ja veníem d’una primavera dolenta que havie gelat part de la collita i, pa molta gent, lo poc que els havie quedat, los ho va acabar de prendre el foc.

Les persones que vivim de la terra sabem que, tot i que és un ofici essencial, és bastant desgraciat dedicar- s’hi. Per cada any de «bona» collita en venen dos o tres -o més- de dolents. La climatologia -lo canvi climàtic- fa i desfà com vol, i cada volta més; lo cost elevat de la maquinària agrícola (adquisició, manteniment, combustible) i les infraestructures necessàries (masos, sistemes de regadiu, protecció dels cultius, etc.) suposen un cost elevat, que no es veu compensat pels preus ridículs en què es pague la producció.

Les afectacions que ha portat l’incendi, afegides als problemes que ja s’arrossegaven, segurament marcaran un punt d’inflexió en l’economia local. Les ajudes per part de l’administració són totalment necessàries pa poder seguir. Prendre consciència que el canvi climàtic és una realitat i cal actuar en sèrio, també. En cas contrari, la pròxima epidèmia estival sirà la del foc.

Estela Rius

“VenTe”, o l’acció contra despoblació més jove 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de juliol del 2022)

Amb la necessitat d’actuar contra la despoblació, la Diputació Provincial de Terol acaba de presentar un “Pla d’oportunitat”, que executarà la seua Oficina tècnica de gestió del turisme. Lo punt de partida és un estudi previ titulat “AvanZZa Rural”, que es començarà a aplicar el pròxim mes de setembre amb una sèrie d’accions comarcals entre diferents actors del territori. Per un costat, s’han anunciat trobades entre representants de les administracions locals, les entitats socials i empresaris; per l’altre, es celebraran sessions als instituts per tal de conscienciar els jóvens de que es pot viure a i de l’entorn rural. Si l’objectiu principal és fixar població al territori, resulta una feliç idea dirigir-se a este sector de la població, que patís de diferents mals. Amb la implantació de l’Educació Secundària Obligatòria fins els 16 anys i la generalització dels estudis posteriors de Batxillerat i universitaris, l’èxode juvenil de les zones rurals no és ja un assumpte puntual sinó una dinàmica ben consolidada. Un bon sistema de beques, lo prestigi atàvic del treball intel·lectual envers lo manual (que també afecta els cicles professionals), la radicació a les ciutats dels treballs qualificats o la disminució d’oportunitats a les zones rurals han invertit les xifres anteriors d’estudiants que marxaven fora i ja no tornaven a les viles d’origen: un greu problema humà, cultural, ambiental, econòmic… I entre els que es queden, molts sense qualificar, no sempre hi ha oportunitats de treball estable i ben pagat. Ja que la iniciativa en qüestió correspon a l’àrea de Turisme de la DPT, pretén basar-se i incrementar el notable desenvolupament turístic d’estos raders anys a tota la província; i en un clima de preocupació per la falta de mà d’obra al sector, vol difondre les experiències dels empresaris d’hosteleria i serveis de la zona, i alhora explicar quins perfils de treball es necessiten per orientar en eixe sentit los professionals futurs. Cal desitjar sort i encert a “VenTe”, o “vine”, i demanar que els seus objectius s’escampon als demés sectors productius.

María Dolores Gimeno