Narcís Lloveras, defensor de la República

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de setembre del 2018)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

Anuncis

Capellà i obrer

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2018)

Dos llibres acabats d’escudellar que des de distintes perspectives parlen del Matarranya es refereixen, també des de diferents òptiques, al fenomen des capellans obrers i, més en concret, al conflicte que es va produir a començaments dels anys setanta del segle XX al voltant del capellà de Favara, Wirberto Delso. L’arquebisbe de Saragossa, el capitost franquista Pedro Cantero Cuadrado, li va obrir un expedient per la seua postura enfrontada al règim que va culminar amb la destitució de Delso l’any 1974. Entre els trenta capellans que es van solidaritzar amb el mossèn destituït pel seu progressisme, hi havia el del meu poble, Vall-de-roures, Jesús Borao. ‘Àngel Villalba. Cançons i poemes’, de Carles Sancho; i ‘Un tiempo, un café’, d’Esther Puyo, expliquen, amb ulls de Fabara i Queretes, respectivament, la solidaritat popular amb els capellans obrers, les pressions polítiques per desmobilitzar la gent, la inquietant presència de la Guàrdia Civil pels pobles i les campanyes a favor i en contra Wirberto Delso i els seus companys.

Per aquells anys, la nostra quinta anava a prendre la primera comunió. Allavontes tothom prenia la primera comunió. De bona gana o a contrapèl, tots els sagals anaven a “combregar”. Recordo, difusament, les visites a casa de Borao per als preparatius de la cerimònia. També altres imatges i sons discordants de la religió del moment. Un capellà que anave cada dia a treballar a la fàbrica de caixes del poble, cançons de Víctor Jara que s’escoltaven pels carrers per megafonia, uns llibrets de “cançons de missa” amb autèntics himnes revolucionaris -l’arxipopular ‘Bella ciao’, entre d’altres-, capellans que, els caps de setmana, portaven els xiquets d’escola d’un poble a un altre per jugar a futbol o un sermó que va provocar l’agitació més incòmoda als bancs de la feligresia més reaccionària. Sancho i Puyo m’ajuden a entendre aquells records discordants i a associar-los a un nom: Jesús Borao.

Lluís Rajadell

Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’agost del 2018)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia 

Diferents models de país

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 d’agost del 2018)

Des de que s’ha fet palès el conflicte polític català, hi ha una tendència que va guanyant adeptes a l’estat espanyol: el centralisme. Si l´autonomisme va acompanyar la “exemplar transició”, actualment es manifesta una força regressiva o involutiva en aquest aspecte. Des de diverses tendències polítiques m’han fet l’observació de la conveniència de seguir el model francès, i això em sorprèn. França és un país que funciona com una nació centralitzada pràcticament des del segle XIV o XV, és a dir, al menys tres-cents anys més que Espanya. París és una capital molt més centralista i potent demogràfica, cultural i econòmicament que totes les altres, mentre que l´actual Espanya no s’entén sense el binomi Madrid-Barcelona. També el monolitisme lingüístic francès es força diferent, ja que el francès és la única llengua oficial de tot un territori on se’n parlen moltes: bretó, eusquera, occità, alemany, català, etc. I s´han d´afegir dos coses que ens fan molt diferents als nostres veïns: la tradició laica dels francesos, on la església està clarament separada de l´estat; això es nota sobre tot al sistema públic d´ensenyament on les religions no hi tenen lloc. I finalment la forta tradició republicana  on parlar de la República és sinònim de la nació francesa. Feia trenta anys que no vivia a París la Festa (14 juliol), on es fan actes militars (en això som iguals) pel matí, civils a migdia i per la tarda al Congrés i al Panteó, i ciutadans i populars a la vesprada a la Torre Eiffel. El cas d´aquests últims monuments és molt representatiu: el Panteó és un monument civil a la memòria dels ciutadans il·lustres de França, on estan enterrats personalitats com Rousseau, Víctor Hugo, Marie Curie o Braille; em sembla impensable a Espanya. La Torre Eiffel (monument ciutadà i popular) és l´actual icona de París, per damunt de Nôtre Dâme (religiós), i el Louvre (monàrquic). L’endemà de la Festa Nacional es produí la victòria futbolística de França: milions de banderetes sortien en honor de una nació (no en contra de ningú), i el seleccionador francès Didier Deschamps acabava les seves primeres declaracions amb un espectacular “Vive la republique”!

Moltes diferències per seguir aquest model.

Antoni  Bengochea

El Tribunal de Comptes Europeu critica l’AVE

(Publicat al Diario de Teruel el 14 de juliol del 2018)

“Espanya serà el país amb més quilòmetres d’AVE de tot el món després de la Xina”, frase dita per dirigents dels grans partits i membres i presidents del Govern espanyol de diferents èpoques i colors. Recordo que vaig criticar, fa molt de temps en aquest mateix diari, la megalomania centralista irracional –Madrid quilòmetre cero– de l’alta velocitat en Espanya. Ara, el Tribunal de Comptes Europeu carrega contra la manca de rendibilitat de les inversions realitzades, la qual cosa vol dir que la relació cost-benefici ha estat un somni d’una nit d’estiu. La manca de viatgers, la baixa velocitat d’alguns trams, la no connectivitat amb els grans aeroports (Madrid i Barcelona), la incomunicació amb els països veïns, la competència innecessària amb l’avió i altres exemples més, són les proves fefaents dels auditors de l’esmentat Tribunal. Tot i que, el que fa grinyolar els engranatges de control de la Unió Europea és el fet, també criticat per aquest Tribunal, que Espanya ha estat beneficiaria entre el 2000 i 2017 de gairebé la meitat dels fons europeus per a aquesta finalitat. La UE va invertir més diners en alta velocitat a Espanya que a França, Alemanya, Itàlia i Polònia juntes (11.000 milions). No es congratulem massa d’aquest fet, perquè  la UE finança només el 11 % de la inversió. Espanya és un dels països on l’alta velocitat ha sortit més cara als contribuents: 1.159 euros per ciutadà. És el doble de França (603 euros per contribuent), que és un dels països on l’alta velocitat s’utilitza més, amb 19,2 milions de passatgers per quilòmetre. A Espanya la ràtio és quatre vegades inferior: 5 milions de passatgers per quilòmetre. A dia d’avui no existeix ni el Corredor Mediterrani, ni el Cantàbric, ni el Cantàbric-Mediterrani, ni s’inverteix el que caldria en rodalies, ni en les estructures ferroviàries convencionals. Emperò, malgrat que d’antuvi ja eren ben conegudes les circumstàncies que ara han fet paleses el Tribunal de Comptes Europeu, s’ha invertit en l’alta velocitat perquè hem de tenir més quilòmetres d’AVE que ningú. I el que és pitjor, no veig que cap partit polític important d’àmbit estatal hagi renunciat a la decisió política de l’Espanya d’estructures radials. Allò que no sap o no vol unir la política ho han d’unir les vies de l’AVE. I el Corredor Mediterrani passarà per Madrid.

José Miguel Gràcia 

Pedro Sánchez, president

(Publicat al Diario de Teruel el 9 de juny del 2018)

“La realitat supera sempre la ficció” és la dita que es veu confirmada dia rere dia. Qui podia imaginar no fa massa dies que Pedro Sánchez seria president d’Espanya? O vist des de l’altra banda, qui podia pensar que Mariano Rajoy, havent-hi superat l’aprovació dels Pressupostos, hauria de fer les maletes apressadament i sortir de la Moncloa? Com podia pensar la senyora Soraya Sáenz de Santamaria que la liquidada seria ella quan feia befa en dir que alguns departaments de la Generalitat estaven en li-qui-da-ció…? I l’altre perdedor, Albert Rivera, que ja es veia president…! I ara podem tombar cap el futur. Ben difícil ho té Pedro Sánchez. Els enemics ja li sotgen per tot el seu voltant. I el que potser pitjor encara, en té en pròpia casa, no sé si molts al carrer Ferraz, però de ben segur bastants per terres castellanes i molt concretament de “Despeñaperros para abajo”. Sabrà o podrà aprofitar Pedro Sánchez, en aquest moment, aquesta gran ocasió, tan sobtada com real? Tant de bo encerti. No cal ser un gran observador per categoritzar els grans problemes que té sobre la taula. El problema català que l’aplicació del 155 no ha fet més que refermar-lo i l’empresonament i l’exili de tot el govern de Puigdemont impossibilitar-lo, en tant no es trobi la solució per al seu alliberament. Arribarà a entendre Pedro Sánchez que el problema no és amb Puigdemont, Torra i alguns altres, si no amb més de dos milions de catalans. La degradació democràtica de les institucions espanyoles és un altre dels greus problemes. Si en algun moment va existir l’esperit del 78, el temps, el PP, alguns barons i els virus franquistes s’han encarregat de dilapidar-lo. La crisi econòmica i social que malgrat l’aparença de solució roman encara ben viva i concretada en el dèficit i el deute públics, en la precarietat laboral i en la fallida de la Seguritat Social, entre altres. El descrèdit internacional és un altre gran problema, només cal que viatgem una mica pel món per adonar-nos-en d’allò que pensen fora d’Espanya de l’evolució democràtica espanyola. Sort a Sánchez i al seu govern –rebut amb reticències. Que la realitat superi la ficció en el bon sentit. De dubtes en tenim un munt.

José Miguel Gràcia

José Sancho “Sàries” DEP

(Publicat a La Comarca el 25 de maig del 2018)

El passat 5 de maig ens va deixar, després d’una terrible enfermetat, l’amic José. Vivíem al mateix carrer de la Codonyera i els dos vam néixer al mes de maig de 1948, quan les ferides de la Guerra Civil estaven massa tendres i encara supuraven turments i misèria. Tanta, que uns mesos abans, com si no hi haguera hagut encara prou morts, als afores del poble, dins de l’hort que hi ha al costat de la Font de la Vall, la GC amb l’ajuda dels franquistes locals, van matar un maqui que hi va resultar ser un xicot masover de la part de la Serra.

Dins de la fotuda situació en que es vivie aquells dies, els dos vam tenir una infància molt pareguda perquè paregudes eren les nostres famílies. Els Sàries tenien algun campet més curiós que els nostres, però naltros gaudíem d’un entorn familiar més protector, d’agüelos i oncles, que ells no tenien. El pare del José ere un incansable emprenedor, sempre en ganes d’eixamplar les terres del Salobrar i la casa del Trinquet. Llàstima que no l’acompanyara la fortuna.

Aprofitant la visita pastoral que l’Arquebisbe Morcillo va fer el 58 pels pobles del Baix Aragó, al José el van encaminar cap al Seminari de Saragossa en la idea de que es fes capellà, i si de cas la carrera eclesiàstica se l’atragantare, sempre hi podrie seguir altres estudis; que és el que hi va fer el nostre amic en rebotar de seminarista, ingressant a la Facultat de Medicina. Es va fer metge exercint uns anys al Mas de les Mates, on se va casar en una masina; i després d’estudiar l’especialitat de Radiologia, ja sempre va treballar a un dels grans hospitals de la SS.

Els seus comentaris sobre l’experiència del Seminari eren força interesants. Estem parlant de l’època del Concili, de la Teologia de l’Alliberament, del compromís radical del vicaris joves en la lluita contra la Dictadura, del maig del 68… I eren curioses, molt curioses, les seues opinions sobre alguns companys que ara ja arriben a lo més alt del poder de l’Església.

Tomàs Bosque