La Barraca de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de gener del 2019)

Pels territoris que confronten Queretes, es a dir la resta de la comarca del Matarranya, el Baix Aragó, los Ports castellonencs i la Terra Alta catalana es coneix molt bé la extraordinària tasca musical de la família Mallén i del emblemàtic local de La Barraca 0.2, avui reconvertit en associació cultural i gastronòmica. La seva constància i tenacitat fan que molt sovint puguem gaudir en este petit local de concerts de música en viu, espectacles impensables per a un poble de sis-cents habitants. Lo darrer al que vaig assistir va ser lo dissabte vuit de desembre a càrrec de la pianista Estefanía Muzalyova,  amb un concert variat amb peces prou conegudes i altres de la seva creació. Una meravella. A prop de trenta persones vam passar una vespra deliciosa en un local que recorda aquells pubs anglesos d’on van sortir músics extraordinaris. La Barraca està perfectament decorada i ambientada com a local musical. Llum i colors molt encertats. He d’agrair a Fernando per la seva organització i sobre tot als músics que acudeixen i que de bon segur no ho fan per diners. Això encara es de més valorar i et fa sentir més còmode abans, durant i desprès de l’actuació. El concert de piano esmentat es realment un miracle o el resultat d’una imaginació organitzativa excel·lent. S’ha de portar un piano, que no te’l pots portar davall del braç, i no vull pensar amb el cost. Lògicament la pianista té unes despeses de desplaçament i deuria cobrar alguna cosa. S’ha d’adequar el so a l’espai i aquí Fernando té la ma trencada i el veus contínuament tant enrere la barra com arreglant l’aparellattge elèctric.. Finalment quan assumeixes tots estos entrebancs i comproves que a més la pianista es molt bona, surt la pregunta de com s’ho fa. La resposta crec que la trobarem en entendre que hi ha molta gent apassionada per la música, i especialment per la música en directe i també que hi ha molts músics que gaudeixen interpretant de manera altruista en llocs emblemàtics com la Barraca. Perquè la música en viu, que comporta este contacte tant directe entre músic i espectador, crec que va amb les dues direccions fent gaudir tant a l’artista com als receptors. Al menys es lo que vaig veure a la cara de la Estefanía, una cara de felicitat, que no va parar de interactuar i  comentar amb aquell públic tant proper i agraït.

Juan Luís Camps

Anuncis

Prestigi d’Espanya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de desembre del 2018)

Recordo que quan viatjava per motius de treball fora d’Espanya, ja fa uns quants anys, les persones amb les que tenia relació em preguntaven per el desenvolupament democràtic espanyol i mostraven sempre el seu reconeixement a l’evolució tan positiva. És més, algunes miraven envers Espanya com a exemple de democràcia, convivència i estabilitat. Ara, que també viatgem, encara que sigui per motius ben diferents, les preguntes i les manifestacions que ens fan són també ben diferents, altrament dit, són del tot oposades a les de fa uns anys. Tot de cop surt la pregunta: què passa amb la justícia espanyola i les seves sentències? La de la Manada, per exemple, va transcendir les fronteres més del que pot semblar. Saben del raper exiliat. Per què el TS es va desdir de la sentència sobre les despeses de les hipoteques? No saben massa bé de l’elecció dels seus membres però la consideren com a una maniobra política. En quant a la Monarquia la veuen desacreditada. D’on prové la seva fortuna? Corrupció? Per què Felip VI  pren decisions polítiques? Tot i que, en saber que som catalans –català és qui viu i treballa a Catalunya o es sent català­– el tema preferit és el procés d’independència català. I surten els comentaris: no entenem perquè la policia va atonyinar als que anaven a votar l’u d’octubre. Per què el Govern espanyol no convoca un referèndum a Catalunya? Per què estan empresonats líders polítics i socials? On és la rebel·lió o la sedició? Des de fora no s’entén el que passa a Catalunya, tot i que expliciten la baixa qualitat de la democràcia espanyola. El prestigi internacional d’Espanya ha encetat una caiguda vers lo desconegut. L’esperit del 78 s’estroncà fa uns anys i el descrèdit de les institucions va en augment. La llibertat d’expressió s’està fen miques. El lector pot pensar que són especulacions meves i que extrec conclusions generals d’alguns casos particulars. En qualsevol cas recomano a tothom la lectura del recent Baròmetre de la Imatge d’Espanya del Real Instituto Elcano, on es conclou que l’Estat espanyol és molt poc dialogant, que el seu autoritarisme  va in crescendo i que el grau d’antipatia envers Espanya creix cada dia. El prestigi d’Espanya se’n va en orris dia rere dia.

José Miguel Gràcia   

Reduccions

(Publicat a La Comarca el 30 de novembre del 2018)

He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne. Primer va ser el canvi del sarronet on duc l’imprescindible per una ronyonera que em va regalar la filla gran: no m’hi cabia el bloc de tapa dura 12×15 i el vaig substituir per un d’espiral de 7×11. Després, arribada la tardor, les jaquetes amb butxaques em fan innecessària la ronyonera. Tot plegat fa que vagi deixant d’escriure, ni que sigui molt de tant en tant, amb la ploma que tant plaer em proporciona quan llisca sobre el paper.

M’inquieta una mica -una miqueta molt prima. Potser és per l’optimisme suau, que subjau al meu dedins, que em fa creure que tot tendeix a anar millor i no em permet capir les coses horribles que poden passar. “Algun dia m’hi posaré” em dic. Perquè no m’imagino que els dies se m’acabin. Per molts anys que visqui.

Encara en prenc alguna, de nota. Cada camí menys, tot s’ha de dir. Alguna frase que teclejo al mòbil, algun apunt de veu… Sempre es bo tenir idees per als articles que un parell de voltes al mes em toca d’escriure. La veritat és que rarament -per no dir mai- les recupero. Suposo que forma part del cansament de veure com de saturat n’està el món, de reflexions irrellevants. Com aquesta, per exemple.

Em passa el mateix (crec que ja ho esmentat en algun altre article) amb les fotografies. Avui mateix hem fet una passejada vora el riu Guadalop. La llum era magnífica: uns núvols densos tapaven el sol en intervals molt breus; els arbres de ribera brillaven de grocs, ocres i vermells; el terra cobert d’herba verdíssima per les pluges recents. La bellesa hi era, esclatant, però la crida a compartir-la a les xarxes socials dormia, potser eternament. Hem preferit seguir la caminada -ara un pas, ara un altre-, la conversa, i deixar en pau els seguidors d’Instagram o Twitter, que prou feina tenen a posar likes a l’allau d’imatges precioses que apareixen sense descans al seu timeline.
Potser envellir és això, reduir-se fins a desaparèixer.

Carles Terès

Franco passava per allà

(Publicat al Diario de Teruel el 27 d’octubre del 2018)

Tots tenim el dret a equivocar-nos quan fem alguna declaració pública o ens expressem a les xarxes socials. La possibilitat de rectificació és també a l’abast de tothom i en utilitzar-la ens pot dignificar o almenys empetitir la nostra errada. El que he dit val també per als representants de partits polítics i institucions públiques i privades, tot i que han d’anar amb molta més cura, perquè l’errada pot tenir conseqüències més greus i les rectificacions mai l’esborraran totalment. Un exemple paradigmàtic d’errada d’una dirigent política va tenir lloc al Parlament de Catalunya quan el divendres 19 d’octubre un periodista li va preguntar a la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas,  per què Ciutadans no va participar en l’homenatge de dilluns davant la tomba del expresident de la Generalitat, Lluís Companys. La Sra. Arrimadas va al·legar la seva disconformitat amb l’orientació de l’acte, i a més va afegir –i aquesta és la gran espifiada–  que “qui va afusellar Lluis Companys va ser el règim franquista i no pas l’Estat espanyol”.  No cal dir quina va ser la reacció de les xarxes, representants polítics i periodistes de Catalunya. Què volia dir la Sra. Arrimadas amb aquella afirmació: què Franco no va ser cap de l’Estat espanyol? Què hi havia dos estats en paral·lel? Què Franco era un personatge que passava per allà? Com el lector pot suposar la Sra. Arrimadas no ha demanat disculpes, ni ho farà, i  a més diu que el altres no saben d’història. Suposo que molta gent com jo no sabem com qualificar les afirmacions de la presidenta de Ciutadans de Catalunya: han estat una errada involuntària? Crec que no. Potser han estat una estupidesa o una manera de justificar el més injustificable. A no ser que la Sra. Arrimadas, com el Rei Sol de França, Lluís XIV, pensés que “l’État c’est moi”. La gran massa acrítica de la societat espanyola no esperona massa el sentiment de ridícul. Tot val per pescar uns quants vots més en l’Espanya profunda. Compte dirigents de ciutadans, la Sra. Punset ha deixat el partit per considerar-lo massa radical espanyolista o escorat a la dreta o la ultradreta. Per què Ciutadans mai ha reprovat de forma fefaent el regim franquista? Quina paradoxa la de Arrimadas!

José Miguel Gràcia 

Justícia o venjança

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de setembre del 2018)

El passat dia 11,  els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals  i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I  la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?

José Miguel Gràcia

Narcís Lloveras, defensor de la República

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de setembre del 2018)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

Capellà i obrer

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2018)

Dos llibres acabats d’escudellar que des de distintes perspectives parlen del Matarranya es refereixen, també des de diferents òptiques, al fenomen des capellans obrers i, més en concret, al conflicte que es va produir a començaments dels anys setanta del segle XX al voltant del capellà de Favara, Wirberto Delso. L’arquebisbe de Saragossa, el capitost franquista Pedro Cantero Cuadrado, li va obrir un expedient per la seua postura enfrontada al règim que va culminar amb la destitució de Delso l’any 1974. Entre els trenta capellans que es van solidaritzar amb el mossèn destituït pel seu progressisme, hi havia el del meu poble, Vall-de-roures, Jesús Borao. ‘Àngel Villalba. Cançons i poemes’, de Carles Sancho; i ‘Un tiempo, un café’, d’Esther Puyo, expliquen, amb ulls de Fabara i Queretes, respectivament, la solidaritat popular amb els capellans obrers, les pressions polítiques per desmobilitzar la gent, la inquietant presència de la Guàrdia Civil pels pobles i les campanyes a favor i en contra Wirberto Delso i els seus companys.

Per aquells anys, la nostra quinta anava a prendre la primera comunió. Allavontes tothom prenia la primera comunió. De bona gana o a contrapèl, tots els sagals anaven a “combregar”. Recordo, difusament, les visites a casa de Borao per als preparatius de la cerimònia. També altres imatges i sons discordants de la religió del moment. Un capellà que anave cada dia a treballar a la fàbrica de caixes del poble, cançons de Víctor Jara que s’escoltaven pels carrers per megafonia, uns llibrets de “cançons de missa” amb autèntics himnes revolucionaris -l’arxipopular ‘Bella ciao’, entre d’altres-, capellans que, els caps de setmana, portaven els xiquets d’escola d’un poble a un altre per jugar a futbol o un sermó que va provocar l’agitació més incòmoda als bancs de la feligresia més reaccionària. Sancho i Puyo m’ajuden a entendre aquells records discordants i a associar-los a un nom: Jesús Borao.

Lluís Rajadell