Una vergonya

(Publicada al Diario de Teruel el 2 d’0ctubre del 2021)

Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president–  tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres. És un fet que el Consell actual està escorat a la dreta o més enllà, cosa normal si es té en compte que es va nomenar en temps de majoria absoluta del PP. Es repeteix fins l’extenuació que tothom ha de respectar i complir la Constitució, doncs no, en aquest cas no és així, els partits polítics no es posen d’acord, més concretament el PP i el PSOE. El PSOE diu que el culpable és el PP i no li manquen raons per afirmar-lo. Perquè no s’hi planta el PSOE i esbandeix el problema per tot arreu? Tinc el pressentiment, potser més que pressentiment, que el PSOE està esporuguit davant de les altes instàncies judicials. Una vegada més no li manquen raons, perquè la dreta judicial, policial i mediàtica  d’aquest país té tan poder o més que el propi govern. Mentre tant la credibilitat de la justícia espanyola es va evaporant dins i fora del país. Un exemple palmari d’aquest descrèdit, per la set de venjança contra l’independentisme català i més concretament contra el president Puigdemon –en Catalunya els presidents de la Generalitat sempre conserven el tractament de president– és que cap tribunal ni cap institució fora d’Espanya han donat la raó als jutges o tribunals espanyols. Veieu les actuacions del jutge  Llarena que ha pretès enganyar al TJUE recentment amb les ordres d’extradició,  i així li va.  Els tribunals d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Suïssa i ara Itàlia li han denegat l’extradició. Qui està fent el ridícul Puigdemon o la justícia espanyola? Els espanyols i més encara els catalans, i molt més encara els catalans independentistes viuen en una gran inseguretat jurídica. Què passarà si el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia vulneració de drets en les sentències del procés? El deep state mirarà cap un altre costat.

José Miguel Gràcia      

Fum

(Publicat a La Comarca el 24 de setembre del 2021)

Alguns dels incendis d’este estiu s’han originat per cigarrets mal apagats. La desídia d’una part important de la població respecte al medi ambient és una xacra que no aconseguim eradicar amb cap programa educatiu ni campanya de sensibilització. Només cal anar per indrets accessibles als cotxes per topar-se amb la brutícia, que ha esdevingut la marca de la nostra espècie.

Lo residu més abundós, el que es troba arreu (camp i ciutat) són les puntes de cigarret. La gran majoria de fumadors van deixant llur rastre de burilles per allà on van; a voltes mal apagades, amb les conseqüències desastroses que he esmentat al principi.

Conec força gent que fuma, amics dels bons i dels altres, parentela de graus diversos… Les persones de més edat tenen una disculpa, ja que s’hi van «enganxar» en unes èpoques on no hi havia gaire informació dels efectes d’esta addicció. Ma mare, per exemple, ens explicava que mon pare va començar a fumar perquè, quan festejaven, li va dir que seria més atractiu si feia com els actors de moda, que sempre anaven amb la cigarreta als llavis. Jo mateix vaig tindre la meua època tabaquista, tot i que les meues vies respiratòries superiors no em permetien fumar-ne més de dos o tres al dia. Al final ho vaig deixar al poc de néixer ma filla gran.

Començar a fumar no és fàcil: té mal gust, irrita mucoses, cou als ulls i fa tossir. No «col·loca» ni estimula com altres drogues i, en canvi, modifica el gust, empudega les cases, la roba, panseix la pell i fa grogues les dents. A més, impedeix d’estar-se en molts locals públics i és caríssim. Tot i això, segueixen havent-hi nous fumadors, gent jove que ha crescut entre fotos de goles, genives i pulmons podrits pel tabaquisme, sabent que fumar mata. Potser és perquè a les sèries encara s’hi veuen molts que fan la cigarreta en moments de distensió, o per demostrar que són rebels, que són moderns o què’m sé jo. Al darrera de tot suposo que, com sempre, hi ha la potència econòmica de las grans tabaqueres. Si no, no m’ho explico.

Carles Terès

Espurnes de setembre

(Publicat a La Comarca el 4 de setembre del 2021)

Ja han passat festes. Ja ha passat la calor. Ja han passat juny, juliol i agost, i pràcticament també ha passat l’estiu. Un estiu que, encara que no ha pogut ser com tots, mos ha ensenyat lo preu que hem de pagar per tornar a aconseguir una normalitat que creiem descomptada, i mos ha fet replantejar-nos quin món volem per al futur, com seran los estius quan tot això acabo i, en definitiva, com canviarà la nostra vida de ara en avant.

Enguany, tampoc hem pogut passar mitja nit arreglant el món des d’una penya, ni l’altra mitja a la plaça, sentint com los altaveus mos fan tremolar d’emoció. No hem disfrutat d’una minjada tots junts a la plaça, ni d’una ronda pels carrers empedrats amb la xaranga, fent-mos saber que som les persones més afortunades del món per viure al millor poble del món.

No hem pogut fer res d’això, però hem conegut lo valor d’una excursió pels barrancs i les muntanyes, colls i canyades, pinars i carrascars. Hem descobert l’amena que es pot fer una vesprada despedint al sol si estàs amb la gent indicada. Hem adeprés lo valor d’una nit mirant los estrels que s’aguanten damunt de natres, descobrint l’insignificants que som a un món que mai pararà per ningú.

I encara que les espurnes de setembre insistisquen en esborrar de la memòria la flama d’un estiu apagat per la desgràcia, natres seguirem clamant per aquell que va ser un dels estius més inefables de les nostres vides.

Luismi Agud Sorli

Una exposició especial

(Publicat a La Comarca el 6 d’agost del 2021)

Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.

A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.

Primer vam reunir les fotografies de parents i amics, i seguidament vam fer un mapa del poble, carrer per carrer, casa per casa. Per Tots Sants vam començar a tocar la porta de les primeres cases i cada cap de setmana mon feem unes quantes. La resposta per part de la gent va ser fantàstica, tant és així que la paret d’uns 8×3 metres destinada a albergar l’exposició vam pensar que es quedarie petita.

Una volta teníem les fotos, les escanejàvem i s’havien de restaurar digitalment, perquè, la majoria, donat los anys que tenien i l’estat de conservació, estaven bastant fetes malbé. Tot seguit, buscàvem al registre lo nom i els apellits del matrimoni i quan s’havien casat. A principis d’agost, vam portar les fotos a la impremta i quan van estar, en varies tardes, les vam penjar al Museu.

Però bé, quan una cosa es fa a gust tota faena és poca. I així va arribar lo 19 d’agost de 2018, lo dia que tocave aubrir les portes a una faenada intensa de deu mesos en què el resultat ere una exposició de més de 400 fotografies de boda (que es diu prompte) de nonaspins i nonaspines, que anaven des de l’any 1874 al 1969.

Aquelles festes van ser un desfilar continuat de gent pel Museu. Hi havie qui baixave emocionat, sorprengut, moltes felicitacions… però el que se’m va quedar al cap va ser un comentari que van dixar al llibre de visites: «Gràcies per fer als nostres pares feliços de tornar-se a veure junts en un dia tan especial». Només per això ja va valer la pena.

Estela Rius

Ja toca

(Publicat a La Comarca 30 de juliol del 2021)

Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial de Terol (DPT) nascut a Vall-de-roures l’any 1891 i mort l’estiu de 1936 a Terol, ja no és un fantasma del passat. Aquell oblidat polític republicà que va desaparèixer sense deixar rastre després de ser detingut pels insurrectes contra el Govern legítim figura des del passat 30 de juny en una placa col·locada en una discreta sala de reunions de la DPT. El text gravat recorda la seua figura i també la seua mort sense justificació pel simple fet de ser un polític republicà d’esquerres. Al descobriment de la placa van assistir-hi dos nebots-nets del homenatjat, Bernardo Granja i Carmina Segurana, que es van mostrar emocionats i agraïts pel reconeixement al seu parent. Fora de l’àmbit familiar, el polític més destacat que ha nascut a Vall-de-roures era al seu poble natal un complet desconegut després que el franquisme fera taula rasa del passat republicà. Els descendents directes de Ramón Segura -nets que viuen als Estats Units, on la família es va exiliar- no van assistir-hi. Hi van participar també el president de la DPT, el socialista Manuel Rando, i els portaveus de Ganar-IU, Pedro Bello; PP, Carlos Boné; i PSOE, Ana Cristina Lahoz.

La recuperació de la figura de Ramón Segura per l’historiador Serafín Aldecoa, la proposta de Ganar-IU per retre-li un homenatge oficial i el recolzament de la majoria del ple de la Diputació -van votar a favor PSOE, Ganar-IU i Cs- han visibilitzat, més enllà del record familiar, la vàlua i el tràgic destí del president de la DPT al començar la Guerra Civil. La recuperació memorialista ha arribat a la DPT 85 anys després de l’arbitrària execució. Quants anys més tardarà en arribar al poble que el veure néixer? Carlos Boné, alcalde de Vall-de-roures a més de portaveu popular a la DPT, va dir que està disposat a afrontar este compte pendent.

Lluís Rajadell

Armes de paper, coronels de corbata

(Publicat a La Comarca el 23 de juliol del 2021)

La història es l’arma més poderosa del món. Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant lo futur.

Eixos mons del passat queden recollits als documents: aquells papers antics i polsosos que podrien parèixer insignificants. Arrepleguen mil·lennis de somriures i desgràcies que, irremeiablement, carreguem a l’esquena. Recullen noms i malnoms que portem a la sang, episodis que han influït d’alguna forma en la conformació de la nostra vida. En definitiva, testimonien la nostra memòria, lo nostre passat, i lo nostre llegat.

Per eixe motiu no podem tolerar de cap manera que, als cinc continents, hi hague gent que intento falsificar la història. Des de fa alguns segles, senyors en corbata creuen tindre la potestat per canviar, des del present, los fets que van passar fa mil·lennis. Creuen que poden oposar-se a lo que diuen los poderosos documents, calcigar la memòria de les ànimes passades per servir als interessos del present. Ells saben que la història és l’arma més poderosa de totes, però obliden que eixe poder desmesurat també pot recaure damunt d’ells com una pesada roca. Obliden que aquells que els declaron la guerra als morts acabaran, tard o prompte, al seu cantó.

En definitiva, la història és la que és: una caixa tancada per tota l’eternitat que mai ningú podrà canviar. Si voleu canviar alguna cosa, canvieu lo present, que falta li fa.

Luismi Agud

De colpistes, nazis i xarlatans

(Publicat al Diario de teruel el 10 juliol del 2021)

La RAE defineix cop d’estat com l’acció violenta per la que un grup s’apodera o intenta apoderar-se del poder d’un estat. Als líders de l’anomenat “procés” català se’ls acusa contínuament de colpistes. Aquest adjectiu se’ls aplica tan sovint que tota la dreta espanyola (incloent també el que ells en diuen “centre”) afirma que aquestes persones són colpistes. Com podem veure, els fets d’aquestes persones, estan molt allunyats de la definició que dona la RAE de l’acció cop d’estat. Aquestes persones mai van intentar apoderar-se (i molt menys per la força) del poder de cap estat (tampoc de la comunitat de Catalunya).  Si ens cenyim als fets, aquestes polítics foren condemnats pel Tribunal Suprem per sedició, que és un acte de insurrecció contra les autoritats i les lleis vigents. Ni tan sols els condemnaren per rebelió, que suposa que l’acte de sedició s’hauria de dur a terme amb la força de les armes. Si el Suprem hagués trobat un delicte més gros que la sedició, de veritat creieu que no l’hagués aplicat?. La gran majoria de professionals de la política i de la judicatura que parlen de colpistes, coneixen  aquests termes perfectament, però els tergiversen de manera descaradament tendenciosa. Aquests professionals apliquen la teoria del destacat ministre de propaganda nazi Goebbels, que afirmava que les mentides repetides contínuament esdevenen veritats. Aquests seguidors del “gran” Goebbels són evidentment mentiders, però actuen com veritables xarlatans  (entabanadors), que seria el terme filosòfic. En aquest país el sentit d’allò que se’n diu cop d’estat és molt minimitzat: encara n’hi ha molts que pensen que l’acte que va provocar la Guerra Civil no va ser un cop d’estat, sinó un acte de patriotisme. Si s’hagués produït un cop d’estat de debò, els independentistes haurien, com a mínim, pres per les armes el poder total a Catalunya, dissolent el parlament, que passaria a ser monocolor, i haurien fet una llei (sense democràcia) en la que, entre altres coses, es prohibiria l’ús públic del castellà, del que es podria permetre l’ús familiar i col·loquial. La realitat va ser molt diferent: simplement un acte de rebel·lia amb ínfules de sedició (afortunadament).

Antoni Bengochea

Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius

Dues clatellades a Espanya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de juny del 2012)

Amb relació a les sentències dels tribunals espanyols envers el procés català i els encarcerats i exiliats, Espanya ha rebut recentment dues clatellades, o si voleu expressar-lo més suament, dues estirades d’orelles. El Tribunal General de la Unión Europea ha retornat la immunitat provisionalment als diputats Carles Puigdemon, Toni Comín i Clara Ponsatí, la qual cosa vol dir que poden desplaçar-se lliurement per tota Europa amb l’excepció d’Espanya. En teoria ho podrien fer, però per precaució no ho faran. Mai abans aquest Tribunal havia pres una mesura igual o similar. Per si no n’hi havia prou amb aquesta primera estirada d’orelles, dijous passat tres de juny el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va anunciar que portarà al ple de la seua Assemblea Parlamentaria un informe –un veritable obús– en el que demana a les autoritats espanyoles la llibertat dels membres del Govern avui  empresonats i abandonar els processos d’extradició contra els polítics exiliats. Quin estat europeu ha rebut una demanda similar per part del Consell d’Europa? Recordem també, entre altres, les peticions de llibertat d’Amnistia Internacional. Potser trobem un referent en Turquia. Els gran mitjans capitolins, premsa i altres, no ho han considerat prou important per a destacar-ho a les portades, tot el contrari, han amagat els dos fets que he descrit o els han dissimulat o camuflat en racons poc visibles. Pitjor encara, com ha fet el Govern espanyol, alguns mitjans parlen de plantejaments erronis o els expliquen amb eufemismes. Barra lliure de desinformació per als ciutadans espanyols. Tot i que, el president Sánchez i el seu govern, esperonats per aquests fets, malgrat que intentin treure’ls importància, i pensant en les més que segures sentències favorables del tribunal europeus (TEDH) dels condemnats i exiliats, accelerarà els indults. Sánchez necessita els vots i suport d’Esquerra Republicana i aquesta alguna mostra d’ajut fa evident. És clar que ningú rebutjarà els indults –porten empresonats quatre anys– però aquesta mesura de gràcia no serà cap solució definitiva per al procés català. Només l’amnistia podria obrir la porta de unes negociacions serioses. Els vots particulars de dos magistrats del Tribunal Constitucional en contra de les sentències del Tribunal Suprem, potser s’han tingut en compte també al moment de la decisió dels indults.

José Miguel Gràcia   

A galdades

(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)

L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.

L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.

La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.

Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.

Lluís Rajadell