Llicència per delinquir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juny del 2020)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

El 8-M i la plaga viral

 (Publicat al Diario de Teruel el 13 de juny del 2020)

Fa un parell de mesos es parlava molt dels nous “Pactes de la Moncloa” que s’haurien de fer per vogar tots a una enfront del Covid-19. Ara ni se’ls anomena ni se’ls espera. Però un pacte sí s’ha fet: el de barallar-se tots i anar sarpa a la grenya per a pescar en l’aigua tèrbola d’aquest riu revolt. Per a la dreta hi ha una data clau que ens va portar la pandèmia: el 8 de març. I un esdeveniment culpable de tot: la manifestació feminista, que va ser el Moisès (el foraster infiltrat) que ens va inocular la plaga coronavírica d’Egipte per tota la faraònica Espanya. Perquè, la dreta, plena d´“experts a posteriori”, creu que aquesta maledicció bíblica ens ha caigut sobre tot a nosaltres perquè el govern està ple de pecadors comunistes i sobre tot feministes. Aquests pecadors (i pecadores) ja mataren a Jesucrist disfressats de jueus fa dos mil anys, i mataren a les pobres víctimes del 15-M disfressats d’etarres, i a Manolete disfressats de bou traïdor. Déu meu, si en aquell dia es van jugar molts endevinaments esportius (sobre tot de futbol) que triplicaren la xifra d’assistents a les manifestacions: a Madrid (a la famosa IFEMA) es celebrà una fira d’educació que reuní a més de 150000 persones, per no parlar dels centenars d’esdeveniments per tot arreu. Simplement perquè era un diumenge normal, com els dies d’abans i després. Per això s’han d’afegir els milers de persones juntes en locals tancats en mítings (VOX), concerts de tota mena, teatres, cinemes, musicals, òperes, fires, mercats, etc. I sobre tot, com han afirmat els experts científics, tota la caterva de persones que es movia pels transports públics, fins i tot per anar a treballar, especialment a les grans ciutats com Madrid amb un servei de Metro col·lapsat des de feia ja molt temps. Si aquell 8-M es van fer manifestacions a la majoria de països importants. I s’ha demostrat que el Covid-19 es multiplicà principalment les setmanes anteriors, Jo, com a bon “expert a posteriori”, hagués confinat a la gent el dia 17 de febrer, abans de l´Atalanta-València de Milà, i tot hauria canviat molt.

Antoni Bengochea

La Unió Europea

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de maig del 2020)

Els referèndums necessaris en el procés de ratificació del Tractat pel qual s’establia una Constitució per a Europa, el 29 de maig de 2005 a França i el 1 de juny de 2005 a Holanda, saldats amb un rebuig majoritari, van precipitar la Unió Europea a una de les majors crisis d’identitat que hagi sofert en el seva història. Podem dir que es va deturar la unió política. Malgrat aquest gran entrebanc el estats grans van respirar tranquils. Ara, doncs, no ens hauríem d’estranyar que davant la pandèmia del COVID-19, cadascun dels països ha actuat com li ha “rotat”. Cap reunió ni cap acord seriós han portat a terme el països de la UE a fi i efecte d’entomar o planificar la pandèmia que s’anava estenen. Que menys que un mínim de compromís envers de la circulació de les persones entre el països de la UE! Uns països van tancar les fronteres terrestres o aèries quan els va semblar, un altres no ho van fer o ho van fer més tard. És més, alguns van establir normes frontereres diferents segons fora el país veí. S’han establert reciprocitats només per decisions polítiques. Per a què serveix el tractat Shengen on s’estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la UE? Ha protestat cap país davant les Institucions europees? Han aixecat la veu aquestes institucions? Un desfici d’incongruències. Fixin-s’hi, fins i tot les mascaretes xineses han estat motiu de “robatori” comercial entre els països de la UE. I ara ve el més important: com s’ajudarà al països que més han sofert la pandèmia, per exemple, a Espanya i Itàlia? Fins ara en totes les reunions mantingudes el màxim que s’ha acordat és fixar la data per la següent reunió. Més enllà de les possibles reunions de la UE, França i Alemanya han arribat a un acord de proposar als altres membres la possibilitat d’establir un fons de 500 mil milions per a distribuir entre els països on les pèrdues o les necessitats seran més grans.

Serien uns bons mancomunats. Clar i català, tothom hauria de col·laborar i uns països rebrien molt més que els altres. Tot molt bé si no fos que la unanimitat serà impossible. Una nova gran crisi de la UE s’albira a l’horitzó comunitari.

José Miguel Gràcia  

Nova normalitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de maig del 2020)

Primer el futbol. Com era d’esperar, ja mouen. Sempre són els primers. Què passarà amb el futbol? Com se podran jugar els partits, amb gent o sense gent? Se podran fer la final de la Copa del Rei o les competicions europees? Podrà acabar la lliga? Haurà d’acabar com sigui, perquè el negoci del futbol és el més important, és un negoci de primera necessitat, un bé de primera necessitat. Després ve el turisme: platja, bars, hotels, restaurants, per aquest ordre d’importància (la gastronomia al final, per ser allò més artístic). Hem de recordar que el turisme és el 15 % del PIB espanyol. Quin deu de ser el del futbol? I què passa amb la cultura? Per què aquest món sempre és el darrer? Dels museus i monuments se’n parla una mica. Suposo que van davant perquè formen part del turisme, si no…, a la cua, com tota la cultura. Així va ser a la crisi del 2008, i així serà sempre en aquest projecte de país. Això no és Alemanya, Suïssa, Àustria, Holanda, Suècia o Finlàndia. L’ordre de prioritats serà: el cinema, els musicals, i una bona part de la música que en diuen pop(ular), i finalment arribarien els teatres de text, el jazz, els concerts de “clàssica” als auditoris i la dansa i l’òpera. El teatre de text encapçala aquest últim grup perquè té una certa tirada a Madrid. Dins de la cultura de l’espectacle n’hi ha alguns que agraden a la gent: teatre pop(ular) (del tipus de “La Cubana”, etc.) o música pop(ular). Per suposat els musicals, les entrades dels quals costen gairebé tan cares com les òperes, malgrat que hi treballa la meitat de personal (però la “gent “ creu que és tot el contrari). Finalment arribem al jazz, la dansa, l’òpera i la música acústica (sense amplificació), també dita clàssica. El públic d’aquests espectacles és burgés, minoritari, “pijo” i saberut. I el que és pitjor, la mitjana d’edat és alta, alta, i això converteix aquest públic en un “grup de risc”. No sé si val la pena arriscar-se per coses tan minoritàries i tan poc espanyoles.

Antoni Bengochea

Virus i gents

(Publicat a La Comarca el 24 d’abril del 2020)

La situació d’excepcionalitat que estam vivint, fa difícil pensar en qualsevol cosa més enllà del COVID-19 i les conseqüències negatives que està comportant. Enguany (los feliços anys vint, dien alguns!) no mos quede altra que aguaitar frustrats per la finestra de casa, mentre un raig de sol mos comence a enlluernar i sentim cantar les auronetes. Son les senyals inequívoques de que esta inoportuna pandèmia mos està robant la primavera.

Entre mig d’este desori me fan arribar una bona noticia: la columna Viles i Gents, del diari La Comarca, complís 25 anys! Per això, vull felicitar a tot l’equip per la dedicació i la constància en preservar i difondre una part tant important del nostre patrimoni immaterial com és la llengua.

Quan al juny del 2019, Carles Terès me va proposar escriure a Viles, me vaig ficar tant contenta que no m’ho podia creure. Vaig pensar que ere una bona oportunitat per donar a conèixer lo meu poble, ja sigués a través de les històries de la seua gent o bé fent cròniques de l’actualitat.

Per este motiu, avui me vull acordar de quatre persones que, en lo seu moment, van fer de corresponsals de l’actualitat de Nonasp a algun diari. Lo primer és Amalio Ràfales, al diari La Lucha, durant los anys 1912 i 1913, fent cròniques de caràcter social i polític, que a sovint criticaven irònicament lo gran pes de l’església.

Uns anys més tard, del 1929 al 1935, lo mestre Enrique Muñoz, al diari La Voz de Aragón, fa unes cròniques exquisides de temes com l’excursió dels xiquets d’estudi al Pantà de Pena, de la carretera de Batea o del «grandioso recibimiento al teniente Don Francisco Albiac Franc, héroe de Jaca, tributado por su pueblo natal».

Al terreny «deportiu», en trobam dels partits de futbol, fetes per Valero Zapater, al Diari de Lleida, del 1966 al 1971. Per un altra part, cap allà l’any 1979, JM Ràfales «lo Gravat», en fa al diari Zaragoza Deportiva.

Inclús en temps adversos com los d’ara, és important no amollar i seguir informant. Ànims a tothom. Confiança en la sanitat i en la vida!

Estela Rius

Dones havíem de ser

(Publicat a La Comarca el 13 de març del 2020)

Lo context que envolte al 8 de març, m’ha fet parar-me a pensar cóm ha sét històricament la situació laboral i de participació en la vida social de la dona nonaspina.

Al nostre imaginari tenim associat que ere l’home qui portave lo jornal a casa. No negarem que fos així, però al segle XIX, i venint de molt més enrere, ja trobam documentats dos oficis remunerats i fets per dones. Nonasp comptave en Antònia Llop i Leonor Suñer com a “comadrona” i amortalladora respectivament.

A les cases de pagesos, que eren la majoria al nostre poble, en temps de l’auliva, de segar, etc. les dones treballaven de sol a sol. La diferència arrivabe quan s’acavabe la setmana laboral. Los homes se n’anaven al cafè o a la barberia, mentre que per les dones començave lo que injustament se considerave “la seua obligació”: cuidar dels fills, fer lo menjar, pastar, anar a llavar al riu, cosir…

Un altre exemple és que l’any 1935, al Mas d’Artemio, exactament pel mateix jornal al temps de la verema, un home cobrave 5 pessetes al dia, mentre que una dona 2,5. Podria destacar altres oficis com lo de les carnisseres, peixateres, taverneres, la primera perruquera de Nonasp que va ser Manuela Giner l’any 1943 o anys més tard administratives.

En lo que al terreny social respecte, l’any 1933 se va aprovar lo sufragi femení (no sense dificultats) gràcies a la diputada Clara Campoamor. A Nonasp, vista la participació femenina en les eleccions, podem entendre que este nou dret va ser ben acceptat, votant un total de 354 dones de les 528 majors de 23 anys que figuraven al cens electoral.

L’any 1990, se va constituir legalment (i sense precedents) l’Associació de Dones Clara Campoamor, sent la seua primera presidenta Mari Carmen Zurita. Ella mateixa, l’any 1991, presentant-se pel PSOE, va ser la primera dona en eixir “concejal” electa a Nonasp.

No cal dir que això és un repàs en termes molt generals, ja que l’espai del que disposo és limitat,  igual que la memòria col·lectiva i documental que preserve estos fets. No obstant, és important no oblidar lo passat per construir dia a dia una societat més justa i igualitària.

Estela Rius

Democràcia de boca

(Publicat al Diario de Teruel el 7 de març del 2020))

Què diríem d’un país en el qual un catedràtic d’una Universitat estigués contractat  amb un sou estable com a assessor per un partit polític i fos membre de la Junta Electoral Central? I si a més, aquesta Junta dirimís recursos interposats per aquell partit polític i dictés ordres d’obligat compliment –sentències– favorables als recursos de l’esmentat partit polític? I si el catedràtic aconsellés o fins i tot redactés amb tota probabilitat els recursos? Aquest país no és pas llunyà, perquè és Espanya. El partit polític és Ciutadans. El catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Pompeu Fabra és Andrés Betancor. Quan el senyor Betancor va rebre l’oferta de vocal de la JEC, davant del Congrés de Diputats, va ocultar la seva vinculació al partit de Ciutadans. Descobert ara l’“afaire”, ni l’advocacia de l’Estat, ni la Fiscalia, ni el grans partits polítics espanyols de dretes o esquerres, ni els mitjans de comunicació, ni cap altre gran poder institucional, l’han donat cap importància al fet deshonest, antidemocràtic i clarament il·legal, amb l’exempció de la majoria dels partits polítics catalans, de les institucions privades i públiques, i una majoria de la societat catalana. L’explicació és ben fàcil: gairebé tots els recursos davant de la JEC, intervenint el senyor Betancort, han estat en contra de polítics i institucions catalanes. Suposo que recordeu ben be la retirada de l’acta de diputat al president de la Generalitat, Quim Torra, per part de la JEC, pels llaços grocs del balcó de la Generalitat. Com va quedar la sobirania del Parlament de Catalunya? Suposo que recordeu també les resolucions de la JEC per les quals s’excloïa de les llistes del Parlament  europeu a Puigdemont, Comín i Ponsatí. I el rebuig de la JEC a atorgar la credencial d’eurodiputat a Oriol Junqueras. Aquestes actuacions de la JEC són un exemple de moltes més. Recentment s’ha sabut que un membre de la JEC, va militar al PP fins poques setmanes abans de ser nomenat en el càrrec. El que ha passat ho resumiré en poques paraules, una mica grolleres, tot i que foren dites pel Conde de Romanones, polític, empresari, terratinent i alcalde de Madrid: “A l’amic, el cul; a l’enemic, pel cul; i a l’indiferent, la legislació vigent”. I la democràcia espanyola només de boca, però Espanya és una.

José Miguel Gràcia 

El xapurreau de Lleó

(Publicat a La Comarca el 6 de març del 2020)

Ja fa uns quants anys, el periodista radiofònic Carles Francino es va quedar tot parat quan, després de parlar als micròfons del xapurriau de la Franja d’Aragó, una persona que escoltava el seu programa va cridar-lo per telèfon des de Lleó per a dir-li que ell, de la comarca del Bierzo, a 700 kilòmetres del Matarranya, també parlava «xapurreado». Francino es va quedar desconcertat per aquell fenòmen lingüístic inexplicable. Dues comarques que estan cada una un extrem oposat del país resulta que parlen la mateixa llengua, una llengua diferenciada de les dels voltants: gallec, asturià, castellà, català o aragonés. Per altra banda, la llengua que es parla a estes dues comarques, el Bierzo i el Mataranya, te ben poqueteta cosa en comú, apart del nom.

O pot ser que, en realitat, es tracta de dues llengües distintes i que, per casualitats de la vida, es diuen de la mateixa manera, xapurriau. O pot ser que no siga tant casualitat i que siguen dues llengües minoritàries en el conjunt de les respectives comunitats autònomes -Castella i Lleó, per un costat, i Aragó, per l’altre- i que la comunitat lingüística majoritària, la castellana, califique la llengua de la minoria com a xapurriau o xapurreado, encara que sigue gallec per al Bierzo i català per al Matarranya. I és evident que el qualificatiu té un toc ben despectiu, perquè significa «llengua mal parlada». D’això en diuen supremacisme.

Lluís Rajadell

Aigua, sol i vent al Matarranya

(Publicat a La Comarca el 28 de febrer del 2020)

Era d’esperar que no agradaria a molta gent del territori, especialment als que viuen del turisme, el projecte d’energia eòlica que ha fet l’empresa Capital Energy, pel que caldria posar una renglera de 84 aerogeneradors de màxima alçada, sobre tossals que ratllen els 600m, de Fórnols a Calaceit. Tota una operació de modificació visual del paisatge que encerclaria bona part de l’alt Matarranya amb un efecte cortina espectacular; efecte que encara es podria eixamplar si, qualquer dia, se’ls ocorreix completar eixe cercle ficant un altra rengla de molins gegants de Santa Mònica a la Pobleta, seguint la carretera de Morella.

Caldrà esperar a veure si s’accepta o no el projecte, perquè al mateix territori senyalat o una mica més entafora, hi ha molta gent que estaria encantada mirant des de la finestra de casa com done voltes el monstre de les llargues aspes; veure-ho i traure uns bons beneficis, això sí, posant-lo prou lluny del poble perquè no molesto massa el seu soroll ni les llums roges per la nit.

Bromes apart el Matarranya, al nostre entendre, no hauria de deixar passar l’ocasió què es facin inversions fortes en les energies renovables, per molta complicació que tingue la seua implantació. Cal recordar el que va passar quan volien fer el pantà de la Torre del Comte. Si en aquell moment la barbaritat del Pantà es va poder evitar perquè les forces vives del territori, els polítics i la gent, anaven tots units al darrere de la Junta dels regants que presidia J. M. Puyol, igual ara es podria negociar una solució pareguda, que no tinguera un impacte visual tan fort, mantenint les inversions al territori; i un retorn econòmic just pels propietaris dels terrenys i els ajuntaments. Per exemple: fent recular una part del molins alguns kilòmetres cap la línia del Guadalop, i mirar d’atreure empreses per instal·lar un grapat de plantes fotovoltaiques a les terres més amples i planes de la majoria dels pobles.

Tomàs Bosque

Les llengües aragoneses a Casp

(Publicat a La Comarca el 21 de febrer del 2020)

Enhorabona a l’Ajuntament de Casp per oferir als seus veïns la possibilitat d’aprendre la llengua aragonesa, així ho anuncia La Comarca, i continua la nota en què «l’objectiu principal és garantir i normalitzar socialment l’ús de les llengües pròpies d’Aragó». En este interès del consistori per les parles del territori trobo a faltar que els seus veïns no puguen accedir també a uns cursos de llengua catalana perquè a la ciutat de Casp un 30% de les famílies de la població deuen tindre algun membre originari de les viles catalanoparlants, que és el mateix que passa a Alcanyís, ja que molts dels seus habitants procedeixen de poblacions en què parlen eixa mateixa llengua. Recordem que a la capital del Baix Aragó, actualment, es pot aprendre català perquè l’Escola Oficial d’Idiomes oferta esta llengua des de fa més de trenta anys. I també es van oferir cursos de català a Casp del 2001 al 2012 a través de l’Escola d’Adults amb un èxit d’alumnes inscrits molt important. A més la població és la capital de la comarca del Baix Aragó-Casp on quatre viles parlen català i dos castellà. Empatitzar amb la llengua dels veïns seria un objectiu prou important que reforçaria la cohesió territorial. El respecte per les llengües el té clar l’entitat comarcal que va iniciar fa dos anys una col·lecció pròpia bilingüe -Mangrana- que ha publicat els dos primers títols: un en català i l’altre té una doble edició en català i en castellà. Un caspolí, Manuel de Latre, el primer estudiós del vocabulari del municipi el 1882 escrivia que a Casp «s’hi transparenta bastant la influència catalana de la frontera». La seua toponímia apunta en esta mateixa direcció perquè està plena de paraules de la nostra llengua: Coscoll, Castell, Rascacames, Val d’Abric, la Foia, Monjuït, la Serreta, la Figuera, mas del Rosset, Val de Sancer, Forca, mas del Sabater, la Foradada, l’Espartell, mas de Favarol, Miralpeix, mas de Peletes, de l’Horta… Per tant, la llengua de les viles veïnes de la vostra comarca també la podeu considerar com a part de la vostra herència lingüística. I de fet ho és plenament per al 30% de les famílies caspolines. Valorar i dignificar ‘tot’ el patrimoni lingüístic aragonès és una necessitat i una urgència i per això felicitem el consistori de Casp.

Carles Sancho Meix