Desterrat a Alcanyís i Villarluengo

(Publicat al Diario de Teruel dissabte 14 d’abril del 2018)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Anuncis

Vuitanta anys

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

El bé

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

Clatellada a la justícia espanyola

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de març del 2018)

Fa ben pocs dies el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que cremar fotografies dels reis no passa de ser un acte de llibertat d’expressió. L’Audiència Nacional va condemnar fa onze anys a dos joves de Girona a 15 mesos de presó, que va canviar posteriorment per una multa de 2.700 euros, la qual va ratificar el Tribunal Constitucional,  perquè els dos manifestants havien comès delictes “d’incitació a l’odi i a la violència” que no s’emmarcaven en el dret de llibertat d’expressió. L’Estat espanyol ha de tornar-los els 2.700 euros i compensar-los amb 9.000 euros per despeses del judici. Els revessos de la justícia espanyola per aquests motius, en els dos últims anys, ja superen la quinzena. Ni la persecució de titellaires; ni les condemnes recents del raper Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó per “enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus” a la Corona, com també el cas de Pablo Hasél condemnat a dos anys i un dia de presó per “enaltiment del terrorisme”; ni l’abús increïble i injustificable de la presó preventiva –quatre presos polítics catalans– del jutge Llanera, privant-los dels seus inalienables drets polítics; ni els rebuig dels tres grans partits espanyols (PP, PSOE i C’s) a l’eliminació del delicte d’injuries a la Corona del codi penal, fan preveure que l’Estat espanyol (govern, altes institucions de la justícia i el gruix de votants) hagi emprés el camí de la rectificació i el respecte dels drets d’opinió i manifestació. No oblidem pas que també Amnistia Internacional va denunciar en el últim informe anual que Espanya havia vulnerat reiteradament els drets humans a Catalunya, i ara carreguen contra la censura que s’està exercint sobre la societat espanyola en general i demanen l’excarceració dels presos de consciència catalans. Estàvem segurs que ens havíem vacunat contra els virus anomenats “franquistes”, sense assabentar-nos que a Espanya hi romanen encara ancestrals pors a la llibertat. Avia’m si alguns virus s’han fet resistents als antibiòtics democràtics! No vull ni pensar que no provingui el problema dels gens carpetovetònics… Tot i que, si atalaiéssim l’horitzó més enllà de les fites celtibèriques, encara que fossi excepcional, algun altre exemple trobaríem.

José Miguel Gràcia 

Emilio Gastón (in memoriam)

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2018)

Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia (1987- 1993) es va morir el passat 22 de gener quan tenia 83 anys. La gent de la Franja hem perdut un bon amic, perquè des del primer dia al càrrec, pel que va ser elegit per les seves conviccions d’aragonesista i demòcrata, sempre va ser al costat dels que defensem la nostra terra i les condicions particulars del nostre caràcter i cultura. El Justícia Gastón, respecte a la nostra condició d’aragonesos de llengua catalana feie natural lo que per molts altres polítics i funcionaris d’aquell moment i d’ara, segueix sent un problema que no volen entendre ni resoldre. Tan natural, que se li podie escriure una carta en català i ell te la contestava. Perquè Emilio tenia molt clar que les llengües més antigues d’Aragó, són un bé cultural d’incalculable valor que s’ha de preservar, com a poc perquè les generacions futures sàpiguen d’on venim i quines són les nostres arrels i la nostra història.

La figura del Justícia es va crear al segle XII en plena Reconquesta, en la missió de moderar en els conflictes entre el Rei i la Noblesa; presidir les Corts d’Aragó en absència del Rei; protegir els drets individuals i col·lectius dels ciutadans enfront de les actuacions irregulars del poder… I en l’època actual, defensar l’Estatut d’Autonomia, tutelar l’ordenament jurídic aragonès i supervisar l’activitat de l’Administració.

El 1711, com a conseqüència de la Guerra de Successió que va entronitzar els Borbons a la monarquia espanyola, es va suprimir la institució del Justícia, i no es va tornar a recuperar fins al 1982, quan els aragonesos hem tornat a tindre institucions pròpies. L’episodi més destacat i dolorós en tota la història del Justícia es va produir al desembre de 1591 quan Juan de Lanuza el Mozo, Justícia d’Aragó, va ser decapitat per defensar els Furs i oposar-se a la invasió del Regne d’Aragó per l’exèrcit estranger de Felip II. Més avant li dedicarem una columna al nostre heroi Juan de Lanuza.

Tomàs Bosque

Pere Calders i l’alliberament de Terol

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de de març del 2018)

        La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font

 

Més de dos milions

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de febrer del 2018)

Més de dos milions de catalans han manifestat reiteradament sense cap violència –votacions, consultes, manifestacions– el seu desig de deslligar-se del Regne d’Espanya per crear una República Catalana amb tots els ets i uts. Allò del nacionalisme, catalanisme, processisme, separatisme, secessionisme s’han anat quedant pel camí. El per què s’ha arribat a aquest estat creixent de “desafecció” crec que no ha interessat pràcticament a ningú fora de Catalunya, això si, s’han inventat caps de turc i motius reduccionistes justificadors: l’ensenyament a les escoles i l’adoctrinament dels mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio). Quines “penques” s’han de tenir per posar com a exemple de pluralitat TVE i altres cadenes privades estatals! El moment actual és d’una extraordinària complicació i gravetat: un 155 que dóna barra lliure al PP per fer el que vulgui a Catalunya, el partit que convocà les eleccions del 21 de desembre i les va perdre, quedant-se només amb 4 diputats, un ridícul majúscul. Un PSOE que li posa catifes al PP o practica el tancredisme, al menys en allò que concerneix al procés català, i dóna vots a Ciudadanos. Quatre persones, per ara, empresonades provisionalment –cinc més exiliades– per delictes que llur intent d’imputació estripa les costures constitucionals i de la democràcia en general. Una majoria parlamentària republicana que ha d’investir president, gronxant-se entre el legitimisme, el realisme, l’amenaça i la por. Un greu i enquistat problema polític entre Catalunya i Espanya sense cap proposta de solució, només deixant que les “togues” ho solucionin tot, quan el problema és de més de dos milions de persones. Es pot pensar assenyadament que cap persona que vol la independència de Catalunya canviarà de pensament? Jo crec que no. Els partits unionistes, cercant el ranci vot nacionalista, i els mitjans de comunicació centralistes s’encarreguen dia rere dia de fomentar l’odi a tot lo català. Viatgeu per Espanya i ho comprovareu. En honor a la veritat he de dir que també a Catalunya s’està acumulant l’aversió a lo espanyol i fins i tot l’odi. Mai havia estat així. La cohesió d’un Estat i el sentiment de pertany-hi es poden imposar per la força? Quin tipus d’Estat és aquest? No hi trobareu millor ocasió per a un referèndum si es vol cercar una solució. O tal vegada els tribunals han de condemnar a dos milions i escaig de ciutadans catalans?

José Miguel Gràcia