2021, bellesa discreta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de desembre del 2020)

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta.

Raquel Llop

Términus no és terminal

(Publicat a La Comarca el 24 de desembre del 2020)

Any 2040. Un expert del Ministeri recorre els districtes de Terol i Baix Aragó (les províncies ja han desaparegut) per avaluar els resultats del projecte ‘Términus’, iniciat una dècada abans. Aquest pla havia estat un altre intent d’apaivagar el desequilibri demogràfic, després de constatar el fracàs de les inversions milmilionàries en infraestructures absurdes i subvencions sense retorn a les zones despoblades de l’interior. La idea consistia en atreure a l’antiga província una comunitat de científics capaços d’aprofitar els recursos del territori amb els mitjans tècnics i intel·lectuals del moment.

Amb aquest argument, Miguel Ángel Gracia ha bastit Viaje a Términus, una novel·la que ens permet intuir quina pot ser l’evolució de les iniciatives actualment vigents i els efectes del canvi climàtic. En el seu periple, el protagonista observa una natura que va recuperant terreny a costa de l’abandó de l’activitat humana; però sobretot parla amb les persones que viuen en aquelles terres. Sentim la veu tant del emprenedors que s’han integrat com la dels que no s’han adaptat a les societats rurals, a més del testimoni dels habitants “de tota la vida”. Descobrim professions que avui no existeixen, però també l’evolució de les activitats actuals: turisme, ramaderia, truficultura, agricultura…

M. A. Gracia és un expert en desenvolupament rural (vegeu el seu web https://consultoraeuropea.com/ ) i es nota. El recurs de la ciència-ficció li permet dibuixar un retrat molt precís de la situació de la nostra província i de les expectatives de cara al futur immediat. La lectura flueix amena i nutritiva, no en va és un escriptor impecable, tal i com demostra en els seus articles.

S’acaba el llibre amb un sentiment agredolç, ja que pareix més factible que el 2030 hi hagi vehicles semi-aeris com el del protagonista, que no polítics capaços de dissenyar un bon pla contra la despoblació. En recomano la lectura a tothom amb sensibilitat pel territori, però especialment als joves, que seran els que hi han de construir els seus projectes.

Carles Terès

Tancar-nos dues setmanes

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de desembre del 2020)

Què passaria si ens aprovisionéssim per un període de dues setmanes i ens tanquéssim a les cases també durant dues setmanes, tothom sense excepcions? Escoles tancades, fàbriques, supermercats, botigues de tot tipus, cines, teatres, restaurants, bars, transports, etc., etc. Només oberts els hospitals amb equips d’emergència hipercontrolats, farmàcies d’urgència, retens de bombers, policia i poca cosa més. Si ho féssim així en una regió, millor en un país, molt millor en un continent i encara més a tot el món, en només quinze dies desapareixeria el COVID. Així de fàcil i així d’impossible per manca de disciplina, responsabilitat i sentit comú. El COVID no raona, ni té capacitat de subsistència sense el contacte amb els humans. Ja sé que em direu que això es una gran utopia i és cert, tot i que les grans utopies poder ser l’ origen dels grans canvis, i a més també us dic que els països que més èxit han tingut en superar la pandèmia –ben clar la Xina– s’han aproximat força allò que he plantejat; la resta del món amb incidències diferents portem nou mesos deambulant per la incertesa i amb milions de morts. Un exemple, molts dies als EEUU han mort més persones pel COVID que per l’atemptat de les Torres Bessones. Quant més units estem més difícil ho tenim. Contra el virus no cal guanyar batalles i menys guerres. Quant més separats millor, perquè la medicina de la distància personal produeix l’efectiva i ràpida mort del virus. Ja està bé de parlar tant de la responsabilitat, cal parlar més de la irresponsabilitat de molts. Estem a les portes del Nadal i no hi ha cap dubte que quant més reunions familiars o amicals tinguin lloc, més portes obrirem al virus. Bona cosa seria deixar les celebracions de tota mena, de Nadal i de Cap d’Any, per a la pròxima Pasqua Florida o millor Pasqua Granada, al virus l’aniria molt malament.  Amb obertures temporals, tancaments parcials, confinaments a la carta, protestes i disquisicions no ens en sortirem. Tal vegada amb un sistema de proves PCR massiu i repetitiu i amb disciplina “xinesa” podríem sortir-nos. Ara per ara, només amb els vaccins sembla que podem encetar el camí de l’esperança.

José Miguel Gràcia  

 

HIT, l’educació a debat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de desembre del 2020)

Feia anys que no seguia una sèrie televisiva, i menys encara a la 1 de TVE. Ja era hora que la TV pública fes un treball de ficció digne d’un servei públic. Com molta gent ha comentat, el treball d’en Oristrell (el director de “Cuéntame”) és valent, innovador, realista i en gairebé tots els aspectes, convincent, malgrat que el que més destaca és la força emotiva. En tot cas, un treball que no ha deixat indiferent a ningú, cosa que em sembla de vital importància. Ara ja estic jubilat, però he estat molts anys professor de secundària, i com gairebé tots els meus col·legues, em sento i em sentiré professor sempre. Crec que és una sèrie que ha valgut molt la pena seguir, perquè s’implica molt en l’anàlisi social de l’educació, tenint en compte els problemes familiars, socioeconòmics i psicològics dels nostres actuals adolescents. També em resultà força interessant la figura d’un pedagog tan implicat en la seva tasca cara a cara amb els alumnes. Per cert, el personatge és molt creïble. Així mateix cal alabar els esplèndids debats que es desenvolupaven en acabat de la sèrie, molt ben  duts a terme per la periodista Mamen Asenjo. Clar que a molta gent no li ha plagut en absolut. He llegit opinions criticant que els adolescents estan molt estereotipats. Evidentment no pot ser d’altra manera en una sèrie de deu capítols. Cada persona és un món; doncs hauríem de fer milions de capítols per encertar les psicologies reals. També he llegit que està molt polititzada, i clar que ho està, com  tot. Però, com de costum, els liberals i els conservadors són apolítics, tot allò que no es liberal o conservador, està polititzat. També em resulta sarcàstic que els col·legis religiosos anomenin doctrinària o ideologitzada la nova llei d’educació (tema que va sortir en un dels debats). És clar que res hi ha més doctrinari que la religió, que és ideologia pura (i de vegades dura). Ara m’agradaria veure un HIT en el que els protagonistes no fossin els alumnes, si no els professors (amb el risc de no enganxar tant a l’audiència juvenil).

Antoni  Bengochea

Centenari de Joan Bodon

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de novembre del 2020)

Bodon nasqué en  1920 a Crespinh, a Occitània, ara fa cent anys, dels quals en va viure 55, no gaires, però prou per a convertir-se en la figura cabdal de la novel·lística occitana moderna,  amb una breu i intensa producció poètica i abundós articulisme. La recepció  fou molt  gran a Occitània, i segueix sent-ho, malgrat que els  constants esforços de França per a fer desaparèixer la llengua occitana i la cultura que conforma sempre l’han dificultada, i en son un greu entrebanc per a la difusió fora d’Occitània. Els primers a fer-ho han estat els editors de Catalunya, seguits pels de l’Aragó, països profundament marcats per l’empremta occitana: l’escriptor i editor barceloní Joan Sales s’havia interessat de molt aviat per publicar autors occitans, com proses d’en Mistral i Delluc, i el 1973 tragué Lo libre de Catòia en català amb el títol de Catoia l’Enfarinat, que en Desideri Lombarte llegí i en feu un esplèndid  i emocionat comentari: Fa dies que estic llegint “Catoia l’enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus. Deuen ser universals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen. El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupí del recapte. Lo ritual de junyir les vaques … . I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. El 2011 Chusé Aragüés en tragué a Saragossa –Gara d’Edizions– la versió castellana: El libro de Catòia, restituint-li el títol original. Maria Bohigas, neta i continuadora de l’editorial d’en Sales,  reedità Catoia l’enfarinat el 2009, i en 2015  i 2018 ha publicat la traducció catalana i castellana de Lo libre dels Grands Jorns amb els títols de El llibre del finals i El libro de los finales. I hi ha també la llegenda alcanyissana d’en  Bodon, que algun dia hauré de tornar a comentar.  

Artur Quintana 

Volem los nostres trens!

(Publicat a La Comarca 6 novembre 2020)

A mitat mes de març del 2020, quan es va decretar l’estat d’alarma al nostre país, RENFE va suprimir quatre de les vuit freqüències ferroviàries que tenien parada a Nonasp. Van al·legar esta supressió degut a la baixa ocupació dels trens durant lo període del confinament, dient que ere temporal i que quan se tornés a la normalitat, se recuperarien.

La línia Barcelona-Casp-Saragossa, és considerada com a «obligación de servicio público» pel que RENFE té l’obligació d’assegurar estes comunicacions per garantir la vertebració i els drets dels habitants de «la España rural». Precisament los quatre trens que han retallat (los de primera i última hora en les dos direccions), eren los més importants, perquè permetien anar i tornar de Saragossa i de Barcelona en un mateix dia. És a dir, que ara si tens visita de doctors, estudies o simplement hi vols anar i no disposes de cotxe, tens un problema, perquè t’has de quedar a passar la nit allí.

D’esta falsa promesa de RENFE (que sabíem que no complirien perquè ja fa anys que els va pel cap retallar trens en l’excusa de que són deficitaris -clar, si moltes voltes no passe el «revisor»!-) han passat vuit mesos i seguim igual. Durant l’estiu, l’Ajuntament de Casp i el «Consejo Local de Participación Ciudadana», van iniciar una campanya per roplegar firmes a través de la plataforma Change.org i de fulles repartides pels pobles afectats. La reivindicació també ha arribat al Govern d’Aragó i al Senat, sense gaire èxit, de moment…

Lo temps ha anat passant: se va acabar l’estat d’alarma i vam fer cap a la «nova normalitat», va vindre l’estiu, se va acabar i ara tornam a estar immersos en un nou estat d’alarma. I els trens sense recuperar-los. Estam cansats de que, a les persones que vivim als pobles, mos retallon drets, i crec que davant d’un tema tant sèrio, ni els nostres representants locals ni els veïns del poble, no podem mirar cap a un altre costat. I no val l’excusa de «jo no agarro el tren», perquè directa o indirectament a tots mos afecte.

Senyors de RENFE: ‘menos’ inversions en l’AVE i més consideració en les persones dels pobles. Volem los nostres trens!

Estela Rius

Cabdill

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’octubre del 2020)

 Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada. Del que no parlaven era de que, al mes de la sublevació, les forces d’en Franco tenien a l’abast la possibilitat de conquerir Madrid d’una manera no massa difícil (evidentment amb menys dificultats que quan ho van intentar, i que va acabar amb un gran fracàs de l’exèrcit rebel) i avançar el final de la Guerra. És clar que Franco no volia allargar la Guerra voluntàriament, però sí afermar-se en el poder únic i màxim, cosa que va aconseguir gràcies a la campanya de l’Alcázar de Toledo que va prioritzar a la presa de Madrid. Ja veieu: un gran militar que o feia tot per la pàtria.   Un altre tòpic molt estès era allò de que Franco li “havia plantat cara a Hitler” i havia salvat a la nació espanyola d’entrar a la Guerra mundial. Aquesta frase remarcada me la van estampar a la cara varies vegades, fins i tot en plena transició. Ara tothom sap (si ho vol saber) que el Generalísimo manifestava “adhesió inquebrantable al Fürher”, volia formar par de les “potències del eix”, ergo entrar a la Guerra Mundial, i que van ser justament els nazis els que van rebutjar la participació espanyola, perquè era més un pes mort que una veritable ajuda, i per les exagerades i gairebé ridícules aspiracions del “Caudillo”  després de la suposada “Gran Victòria”. L’actitud de Franco a Hendaia no va ser plantar-li cara a Hitler, més aviat fer-li la pilota i tocar-li una mica els collons. La veritable “plantada de cara” va ser quan els nazis començaren a trontollar i el cabdill va passar d’adicte “inquebrantabl” a “camaleó cara-girat” .

Antoni Bengochea

El COVID a Espanya

(Publicat el 10 d’octubre del 2020)

Totes les xifres i ràtios del COVID a Espanya són els pitjors d’Europa. Per què? Se’ns acudeixen de entrada alguns motius: la desescalada que havia de ser molt gradual no va ser així, carrers i espais públics gairebé es van omplir amb massa rapidesa. Les terrasses dels bars i restaurants no van incompleixen allò que es va ordenar. Com a país de la mediterrània el contacte social i familiar és molt més fort que als països del nord, tot i que, a Itàlia, molt semblant a nosaltres, la pandèmia ha tingut un comportament radicalment diferent. Les festes i reunions nocturnes (botellons) s’han produït amb massa freqüència i amb descontrol i els transports públics els hem vist massa plens. El compliment dels confinaments és baix segons les enquestes. El govern central no va reaccionar amb suficient rapidesa al començament dels primers brots, la qual cosa es va voler compensar amb la radicalitat de les mesures, unificades per a tot el territori de l’Estat. No totes les Comunitats Autònomes van reaccionar i actuar amb la mateixa eficàcia i exemplaritat. Van haver-hi dubtes i manca de motivació. El cas paradigmàtic del que no s’ha de fer és el de la Comunitat de Madrid, altrament dit, d’allò que s’hauria d’haver fet i no es va fer. No entenc el comportament del govern de Díaz Ayuso, tal vegada ni ella mateix: negant la realitat, culpant els demés i deixant podrir la malaltia. Des de fora ens veuen amb força preocupació, tal como ho expressa en un recent article el diari britànic The Economist. Té clar que els responsables de l’empitjorament de la pandèmia a Espanya són el govern de Pedro Sánchez i l’executiu de Díaz Ayuso. En un contundent article titulat “La política verinosa d’Espanya ha agreujat la pandèmia i l’economia”. L’estat espanyol “torna a ser el punt negre del coronavirus a Europa”, remarca amb cruesa. Díaz Ayuso ha recorregut l’últim decret de confinament de Sánchez perquè es perdran molts milions d’euros. El TSJM ha tombat el confinament. Podem preguntar-li a ella i al Tribunal: quantes vides i quants milions s’han perdut i es poden perdre per la manca de sentit comú. Potser en un futur podrem saber que ha passat a Espanya i a les diferents Comunitats.

José Miguel Gràcia      

Hivern

(Publicat a La Comarca 2 octubre 2020)

Fa unes quantes setmanes, quan ja començave a caure l’estiu, estava aprofitant les raderes hores de la tarde assentada al carrer, a la fresca, que sempre és una bona font d’inspiració. Van vindre cap allí unes veïnes de ma iaia, d’una «certa edat», però encara no molt avançada.

Estaven en un estat que podríem qualificar com una barreja d’indignació i preocupació al mateix temps, quan la conversa va derivar en la problemàtica que tenen moltes persones grans quan arriben als raders anys de la seua vida.

Exposaven, que les dones de seua generació, quan se van fer grans los pares, los sogres, i en moltes ocasions, ties i oncles sense fills, los van cuidar. Tota una vida dedicada als altres, grans i petits, i en canvi, a elles, tot i tindre fills (que asseguren que les volen molt, però clar, «viuen fora i treballen»), les cuidarà algú lo dia que no pugon valdre’s? O aniran, sense cap altre remei, a la residència?

La soledat no desitjada és una problemàtica que, degut als canvis estructurals i de rols en les famílies actuals, afecte un elevat percentatge de persones grans al nostre país i que els influïx negativament en lo seu benestar emocional. Estar sol, porte sentiments de tristor, hostilitat, ansietat, donant pas a que es faigo malbé la cognició i la salut de la persona, i per tant, arribant a incrementar les probabilitats de dependència i mortalitat.

Precisament d’este tema, és del que parle lo nonaspí Santi Ràfales (1997) al seu curt «Hivern», guanyador del Premi del Públic «Antonio Blas» al V Festival Internacional de Cinema de Mequinensa. En ell expose la situació, però, en un final més esperançador (no vull fer spoiler) del que, per desgràcia, li toque viure a molta gent gran. Ja diu lo «ditxo» que a l’estiu tothom viu, però a l’hivern… tots sabem que és un altre tema.

Estela Rius

Fantasmes

(Publicat a La Comarca 11 setembre 2020)

Hi ha força coses que em recorden amb inclemència el pas del temps. Hi ha les evidents, com són els canvis físics, el creixement fulgurant de les filles o la trituradora tecnològica (altrament dita obsolescència programada). N’hi ha d’altres que no ho són tant perquè van mutant la realitat sense estridències. Són fets aparentment irrellevants, però que fan palès que la meua percepció actual d’allò que m’envolta té poc a veure amb la d’abans.

Ja he explicat que, fins l’arribada de la informàtica, els estudis de disseny eren llocs amb multitud d’estris i productes per traslladar al pla material les idees dels creatius. Retoladors, llapis, ròtrings, Letrasets, regles, guaix, aquarel·les, pinzells, papers dels més diversos gruixos i textures… Un dia, van arribar els primers ordinadors, uns aparells de pantalla negra i lletres verdes que tot just servien per la fotocomposició de textos. Quan van irrompre els Macintosh, però, la cosa va fer un salt qualitatiu. Vam començar a muntar els originals en un univers paral·lel, una mena d’èter que -deien- es componia només de zeros i uns. Al principi, el que es veia a la pantalla ens feia l’efecte que era poc més que un miratge. Per saber com era de debò ens calia portar-ho al món ‘real’ -és a dir, imprimir-ho en un suport tangible. Desconfiats, guardàvem còpies físiques de tot el que hi havia dins el ventre d’aquella màquina, no fos cas que s’evaporés.

Ara, en canvi, el procés s’ha invertit. Ho he pensat mentre digitalitzava (és a dir, convertia en zeros i uns) fotos en paper i diapositives. La necessitat de tindre la foto a la mà ha estat substituïda per la de veure-la a la pantalla. Veure-la i compartir-la, és clar. Cada volta que n’hi envio una a ma mare pel Whatsapp, ella em contesta amb grans mostres d’alegria. Suposo que aquí rau el quid de la qüestió: aquest grapat de zeros i uns que codifiquen la imatge, ens els podem enviar els uns als altres de manera instantània. Si hi pensem, les fotos físiques tampoc són altra cosa que uns pigments sobre paper que reprodueixen una realitat que ja no existeix. Fantasmes i prou.

Carles Terès