Quan l’esquerra vote Teruel Existe

(Publicat a La Comarca el 18 de novembre del 2019)

Ja tenim unes eleccions més al sac. Però per més que repetim eleccions, cada una és una caixa de sorpreses. Al Matarranya històric la bomba ha sigut l’èxit de Teruel Existe. Més gran encara que la tapassada de Ciutadans i l’ascens de l’extremadreta. Perquè el moviment provincial ha aconseguit un 12% de vot a la Comarca del Matarranya i del 18% al Mesquí Bergantes, destacant especialment als de menor demografia: Ràfels (27%), la Codonyera (23%), la Canyada de Beric (21%) o Aiguaviva (20%).

De l’anàlisi a fons se pot destacar dos fets rellevants. Lo primer és que el vot de Teruel Existe possiblement esgarrape el graner progressista. Perquè les aportacions més notables s’han produït als pobles a on més ha baixat lo vot d’esquerres (PSOE i UP), com a Ràfels i la Codonyera, a on les esquerres han arribat a baixar 17 punts percentuals. Per contra, municipis a on lo vot progressista s’ha mantingut bastant estable, com a Arenys, Calaceit, Lledó o la Vall, Teruel Existe s’ha mogut en posicions que superen de poc lo 5%.

Lo segon fet rellevant és que hi ha una associació inversa entre la presència del vot a Teruel Existe i l’absència de vot al PP, tant en estes eleccions com les anteriors. L’exemple més paradigmàtic podrien ser Ràfels i la Portellada, que estan molt prop, però voten oposat. A Ràfels, Teruel Existe obté el resultat més alt del Matarranya (27%) i el més baix al PP (20%), mentre que la Portellada manté el vot comarcal més alt al PP (41,1%) però se situe en la franja de municipis en menor vot a Teruel Existe (10%). És possible que allà a on no ha convençut històricament el PP sí que ho està fent Teruel Existe.

Per tant, la conclusió és bastant clara. Almenys al Matarranya, Teruel Existe fonamente el seu vot en un graner progressista i a on lo PP no ha sabut fer el seu espai, perquè possiblement és l’espai que a les autonòmiques ocupe al PAR. I és aquí a on Teruel Existe haurà de saber fer els equilibris, per a continuar convencent a l’electorat que li ha prestat lo seu vot, fent polítiques localistes i progressistes, i especialment, focalitzant-se en lo ruralisme. Perquè hauran d’aprofitar per obrir-se als pobles que els han votat. Més enllà de la demanda d’infrastructures, la despoblació és un repte que no resoldrem només a base de pidolar fons. Haurem d’entendre les raïls fondes que despoblen. I no totes són materials.

Natxo Sorolla

Testimonis de guerra

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2019)

Fa unes setmanes escrivia l’amic Lluís Rajadell de les bombes localitzades a la província, Calaceit i Valljunquera són les poblacions on se’n van trobar més, i només dos les situava a la Vall del Tormo. L’estadística no és molt exacta perquè 3 o 4 projectils es van localitzar a la font de Gafets i 7 o 8 bombes de mà les va desactivar la guàrdia civil al Censal, estes últimes fa uns 35 anys, totes al terme de la Vall. I encara recordo, com si fore ara, el parell de projectils amb qui vam conviure la canalla de la meua generació, en la dècada dels seixanta del segle passat.

Un estava al peu del Molló, al costat del Fossar, a un quilòmetre escàs al nord del nucli de població. Encara ara em venen les imatges de pujar al tossalet del Molló, dit així perquè limitave el terme de Massalió, i des d’allà tiràvem pedres sobre el projectil que es veie apuntar entre el munt de pedruscall que ja li havíem llançat. Després de molt de temps de fer-li punteria, algú ho deurie dir a la Guàrdia Civil i el van fer esclatar, evitant una autèntica desgràcia com a conseqüència del nostre perillós joc. Un altre projectil el vam trobar a l’eixida del ‘catxifòrnio’, que era com denominàvem un passadís, davall la terra, d’uns quinze metres de llargària i que a la part final s’eixamplave. Les parets i el sostre estaven construïts de pedra molt ben tallada que bé podrie ser un refugi de la guerra civil. Allà ere el nostre lloc on jugàvem preferentment els xiquets. Per fer llum a dins la cavitat subterrània agarràvem un topí que feia la funció d’una espalmatòria per il·luminar el passadís. Un dia, per casualitat, traient terra a l’entrada vam trobar un projectil que, ràpidament, va desactivar la guàrdia civil. El refugi estave en el verger de la casa parroquial, molt prop del Fossar Vell, a escassos vint metres de l’església. En fer-se la nova edificació municipal per als jubilats i casa de cultura va quedar inutilitzat. Es perdie un provable testimoni històric de la defensa de la població de la Vall contra els conflictes bèl·lics.

Carles Sancho Meix

Sextorsió

(Publicat a La Comarca l’1 de novembre del 2019)

L’aparatós cas d’extorsió a desenes d’usuaris d’una web de contactes sexuals que s’ha estès per mig país es va destapar per una denúncia presentada a Sarrió, però, a partir d’aquell cas embrionari, els següents capítols es van desenvolupar al Matarranya i el Baix Aragó, concretament amb les denúncies presentades a les casernes de la Guàrdia Civil de Vall-de-roures i Alcanyís.

Clients d’un conegut portal d’internet per a tindre cites sexuals amb prostitutes van rebre trucades telefòniques i missatges de Whatsapp on un amenaçador interlocutor demanava importants pagaments a canvi de no contar a les famílies les aventures sexuals concertades per mitjà de la web. La contrapartida pel silenci podia superar els 1.000 euros.

L’extorsionador donava el compte bancari on s’havia de fer l’ingrés. Tot facilitats. Però si la víctima no apoquinava i es feia el desentés, el xantatgista anava pujant el to de l’amenaça i, a més d’advertir que contaria el secret sexual als quatre vents, passava a amenaçar la integritat física de l’objectiu i dels seus familiars. Eixien a relluir pistoles i taüts.

El negoci, s’ha sabut més avant, es va estendre per tot el país i inclús va haver-hi víctimes a l’estranger. Hi ha hagut desenes de detinguts i uns quants empresonats i encara està als jutjats. Entre les detencions, va esser sonada la d’un futbolista de Primera Divisió.

La banda, que te el niu als baixos fons de València, hauria pogut ingressar prop d’un milió d’euros amb este sucós negoci que barreja sexe, infidelitats i internet. Però els primers milers que van entrar a la caixa de la sextorsió van arribar des del Baix Aragó.

Lluís Rajadell

Imaginar solucions a la despoblació

(Publicada a La Comarca el 25 d’octubre del 2019)

Els canvis que hem viscut al nostre país durant els raders cinquanta anys, ens han portat infinites millores, però també han buidat de gent la majoria dels pobles del Baix Aragó Històric.

Deixant apart alguns pobles grans, sembla que una seixantena dels més menuts, mai més tornaran a estar plens de gent fent vida allí tots els dies de l’any. Perquè les gentades que veiem a les festes de les fogueres, los dies de fira, als tambors de Setmana Santa, a les marxes senderistes, o les diverses rememoracions històriques, només són un recordatori de l’animació d’altres temps als pobles menuts i grans. Perquè la vida és més completa i bonica, tan en lo bo com en lo dolent, quan hi ha gatzara i estem voltats dels familiars, amics, veïns i coneguts.

És evident que el greu problema de la despoblació preocupa a les autoritats, a les institucions i a tots nosaltres. Per això s’estan posant en marxa tantes iniciatives, i empreses noves per ajudar a créixer l’economia creant nous llocs de treball. Plans nous de regadiu i empreses elèctriques no contaminants per compensar el tancament de la Tèrmica. Es desenvolupen moltes iniciatives, però de segur que se’n poden activar moltíssimes més. Com la que jo imagino ara mateix:

Es tractaria que el Govern d’Aragó posara en marxa una operació per facilitar, en ajudes pel lloguer i altres incentius, que centenars o milers de famílies que ara viuen a les nostres capitals o per altres indrets de l’Estat, tornaren als pobles sigue com a primera o segona residència. Aquesta operació de repoblament mouria el sector de la restauració de vivendes creant des del primer moment amanta llocs de treball.

Es clar que una operació així, en ajuda econòmica del Govern, costaria un munt de diners. Ja ho crec que sí, molts diners. Però estem segurs que no arribarien a l’astronòmica xifra del dèficit de Motorland (d’uns vuit milions €), que el Govern del Pignatelli paga cada any, dient que el retorn econòmic de les carreres, pels hotels, bars i cases rurals, ho justifica. Retorn econòmic… Ens enduríem una sorpresa dels retorns que tindríem si poguérem omplir de vida centenars o milers de cases, ara buides, per tot lo Baix Aragó Històric.

Tomàs Bosque

Polítics inútils

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’octubre del 2019)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

José Miguel Gràcia

orenetes i fòssils

(Publicada a La Comarca el 4 d’octubre del 2019)

I. Caminem pels encontorns Alcanyís, tot just finides les seues festes majors. Fa uns dies estranys: ara plou, ara ix lo sol -que encara crema-, adés es torna a ennuvolar. M’adono que, tot i ser a les acaballes de l’estiu, encara hi ha orenetes. Fa una setmana, a Torredarques, ja no en vaig veure cap. Primer van marxar-ne les falcilles -per sant Jaume, com diu la tradició- i després, un dia indeterminat de principis de setembre, les orenetes. No en sé el perquè; potser per la diferència d’altitud. Sospito que es faran fonedisses d’ací poc, quan milers de motos envaïsquen el Baix Aragó. Com de tantes altres coses, no en sé gaire, de moixons. M’agraden molt, intento identificar-los per l’aspecte o el cant, però no sóc res més que un ignorant incapaç de documentar-se com cal. Esta és la història de la meua vida -diria algú en una pel·lícula indie.

II. Ha passat una setmana des que vaig començar a escriure l’article. D’oreneta, no en veig cap, i les motos ja omplen el meu espai sonor. Déu-me’n-guard de protestar: les filles van de festa, els visitants s’hi deixen un tou de diners i Alcanyís ix als telenotícies, just després de la «bona nova» de les enèsimes eleccions al parlament de Madrid. També en política sóc un ignorant absolut, per això no entenc que d’una banda ens facen votar com a possessos i, de l’altra, es castigue durament els que volen votar-ho tot.

III. I vet ací que ja som a les portes de l’octubre. Ens toca protestar contra el canvi climàtic. Ja ho sé, que no aconseguirem gaire res; però què hi podem fer? ‘Votar’, em direu, però la majoria pareix que vota sense importar-li altra cosa que l’ara i ací. I així van campant Trumps i Bolsonaros i qualsevol líder que ens digui que tenim dret a fotre el que ens roti sense pensar que hi ha un demà. Ja ho diu la dita: «Panxa plena, no té pena». Afortunadament, la Terra seguirà giravoltant plena de vida quan ens haguem autoextingit. I si en un futur acaba havent-hi éssers intel·ligents al planeta, trobaran muntanyes de fòssils ben llustrosos d’Homo stultus (conegut en bell catalanesc com a ‘home estúpid’).

Carles Terès

Recordar és tornar a viure

(Publicada a La Comarca el 27 de setembre del 2019)

L’estiu de 1961, lo Montecarlo (després Xiringuito) va marcar un abans i un després entre la joventut nonaspina. Lo propietari del bar, Agustí Ràfales “lo Gravat”, un home avançat al seu temps, va comprar una Sinfonola de 96 seleccions de la marca Gedasa.

Com ere mereixedora la ocasió, va fer una habitació nova al bar per ficar-la. Este nou espai, pintat de gris, en no gaire llum i habilitat per poder ballar, va ser concebut com un reducte exclusivament pels joves, on poguessin estar ells sols, fora dels ulls autoritaris de la gent gran que estave al bar. Algo impensable en aquella època.

Agustí sempre va dir que “Si no fos per la Sinfonola, moltes parelles no s’haguessin casat”, i és que parlant en coetanis, me diuen que al “quarto” de la Sinfonola s’hi entraveper estar en la colla, sentir música, ballar o fumar-se algun cigarro d’amagat, però principalment, com l’ambient ere propici, per mirar d’emparellar-se.Allí, los nois i les noies, tenien carta blanca. Ere un punt de llibertat en un temps gris.

Sempre estaven preparades les raderes novetats musicals a la Sinfonola. Van sonar Los Bravos, Mina, Tom Jones, Módulos,Adamo,Luis Aguilé, etc. Va ser lo primer bar del poble on esva escoltar música en anglès.I evidentment,The Beatles, que a molta gent no els agradaven perquè al cantar en anglès, ere freqüent sentir lo comentari de: “Bé cert que us estan dient malparits i no usenterau”

Cap allà l’any 1973, la Sinfonolase va canviar per una de més novai esta va dixar de sonar. Lo passat 28 d’agost, dia de Sant Agustí, lo Montecarlo–Xiringuitova celebrar lo seu 65 aniversari. Les voltes que done la vida, van fer que, després de més de 46 anys, la mítica Sinfonola que va marcar a tota una generació tornés a sonar. Aquells joves de la dècada de 1960 van ballar, van cantar,es van emocionar. Però per damunt de tot, van recordar aquelles meravelloses tardes de joventut a la Sinfonola, perquè al final, recordar és la millor manera de tornar a viure.

Estela Rius