Reflexions sobre la guerra rus-ucraïnesa

(Publicat al Diario de Teruel el 23 d’abril del 2022)

 Ja portem gairebé dos mesos de guerra rus-ucraïnesa. Segons els bons (nosaltres, és a dir, la NATO i Ucraïna), anem guanyant. L’aferrissada defensa ucraïnesa que nosaltres donem suport, ha aconseguit complicar-li l’operació especial” a la Rússia de Putin, i, com era d’esperar, el nombre de morts, de desgràcies, de destrosses i de refugiats ha anat augmentant. Era això el que volíem, doncs ja ho tenim. Mentrestant s´ha produït el definitiu abandonament del Sahara a l´invasor marroquí, perquè per a Espanya els sahrauís ja no són un poble o una nació (que té reconegut el dret d´autodeterminació per part de la ONU), sinó un tros del Marroc que no té cap dret a defensar-se. Resulta paradoxal que precisament ara s´abandoni el Sahara. Tampoc tenen aquest dret els palestins (terroristes), que ja han perdut tres quarts del territori original, ni els iemenites (també terroristes, suposo), que van morint amb les armes que nosaltres venem als saudites, per a després fer negocis futbolers. El Marroc i l´Aràbia Saudita són democràcies exemplars, i nosaltres fem amb ells una tasca d´integració cultural musulmana que no es mereixen territoris com el Sàhara, Iemen o Palestina. Els americans manipulen les titelles, i tots fem ostentació d´una doble moral vergonyosa. Zelensky (que ha prohibit tots els partits polítics opositors) va guanyar les eleccions amb la promesa d´acabar la guerra del Dombàs, i és evident que ha aconseguit (i ha sofert) tot el contrari. És clar que Putin és un dictador i la invasió és insostenible (amb una manipulació informativa total), però “el nostre” bàndol, d´una manera més plural i subtil, també fa una clara manipulació informativa del conflicte, on s´amaguen, entre altres coses, els bombardejos dels ucraïnesos a la població civil del Dombàs. En resum: dos governs capitalistes i ultranacionalistes de dreta s’enfronten, i la població civil a patir les conseqüències. i a Europa l’ultradreta pro-putiniana, que a molts llocs s´ha passat de bàndol, com va fer Franco, va guanyant espai. De fons la geopolítica americana fa tot i més per arraconar Rússia, i els russos són expulsats d´esdeveniments econòmics, artístics i esportius. M´ho creuré quan també s´eliminin els marroquins, saudites, israelites, turcs, i, per què no, els brasilers (pro Putin) i els USA.

Antoni Bengochea

Una veritable falsetat

(Publicat a La Comarca l’1 d’abril del 2022)

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud

La predictibilitat del futur

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de març del 2022)

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai s’hi podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària. Qui va preveure veritablement la gran crisi del 29, la del petroli del 73, la financera del 2008-2009 o les actuals, una derivada del COVID i l’altra de la gerra de Ucraïna?  I ara, per sobre de tot ens envolta la gran crisi de l’energia, de les matèries primes i l’escalfament global del planeta Terra. Fixi-s’hi el lector que malgrat que ja estem suportant les seves conseqüències, encara no prenem les serioses mesures dràstiques per reduir ni parcialment els seus efectes. Per exemple, ens estem distraient en el “com” fer el canvi a les energies renovables i no pensem en el “quan” . Els molins eòlics no s’han de plantar aquí perquè fan nosa, en altres llocs estarien millor. El paisatge és la nostra font de riquesa i les plaques fotovoltaiques ocuparan molt de terreny destinat a la agricultura. Tant uns com les altres haurien d’estar ja fetes, perquè l’escalfament del planeta és una catàstrofe de dimensions impredictibles. Podríem dir que el “quan” ja és passat o, en tot cas, és present, però seguim emmerdant l’atmosfera barallant-nos tranquil·lament amb el “com” s’ha de fer i on s’ha de fer. Molt bé podríem concloure que la predictibilitat del futur és la certesa de la imprevisibilitat de l’home i la ferma oposició a canviar. Als governs se’ls omple la boca de la quantitat de mesures aprovades per afavorir les energies renovables, però encara no han pagat un euro del Plan MOVES III, 2021 (cotxes elèctrics i recarregadors).

José Miguel Gràcia 

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

(Publicat a La Comarca el 25 de març del 2022)

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque.

A la merda la guerra, aquesta també

(Publicat al Diario de Teruel el 12 de març del 2022)

Vivim un ambient prebèl·lic desconegut per a mi. La NATO ens ha alineat  i ho hem beneït per aclamació. El govern s’ha baixat els pantalons i les dretes xalen: ja som tots uns. Espanya es una, i el sector crític (com jo) una lamentable minoria nostàlgica d’aquell “no a la guerra”. Els actuals pacifistes som uns covards, mariques o fills de Putin. La desinformació i manipulació dels mitjans de comunicació (controlats pels seus oligarques) campa a tot plaer. Què fa aquesta guerra diferent a les altres?  Afganistan el vam abandonar, la guerra de Síria mai ens ha importat (com no ens va importar la dels Balcans), ni ens importa la invasió de Israel a Palestina, ni la massacre de Turquia (país NATO) als kurds o la invasió del Marroc al Sàhara; i encara menys les guerres dels països africans que ens omplin el nostre d’immigrants il·legals.     Vladimir Putin (fins fa poc un referent per a la ultradreta europea, Vox inclòs) és un autòcrata i un sàtrapa, però també un anticomunista, ultraliberal, imperialista neotzarista i un feixista fòssil. La invasió d’un país no té defensa possible, però en aquesta pel·lícula, no hi ha bons. I l’altre bàndol és la NATO,  la institució comercial i militar de USA a Europa. Què cony pinta Ucraïna (un país germà de Rússia) a la NATO, com vol el seu irresponsable president? El mateix exministre Margallo ho ha dit, fins i tot posant en dubte també la integració en la Unió Europea, Ucraïna és una democràcia tan dèbil i caòtica que la nostra sembla un paradís: fa vuit anys que té una guerra civil que no resol (responsables els ultranacionalismes russos i ucraïnesos), la seva historia recent és plena d´assassinats polítics, persecucions, cops de ma a presidents, radicalismes, ultranacionalismes, presidents empresonats, corrupció a dojo, etc. És penós que després de tants anys d’educació pacifista a les escoles, ens ho carreguéssim tot perquè ho digui la NATO. No es tracta de mirar de costat, sino d’implicar a la UE i a la ONU en una activitat intensa de diplomàcia i pacifisme. Si vis pacem, para pacem.

Antoni Bengochea

Pau (que no ar) Riba

(Publicat a La Comarca l’11 de març del 2022)

És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).

Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).

Vaig sentir una cançó seua per primer cop quan encara no havia fet els quinze, en una casset recopilatòria de cantants catalans que no sé d’on vaig treure. La qüestió és que va començar a sonar un arpegi molt transparent de guitarra i, de seguida, la veu, una veu diferent a tot lo que havia sentit, que pareixia que anava a desafinar però mai no ho acabava de fer. Aquella veu m’explicava la història d’un home que deixa passar totes les oportunitats que se li van presentant. Amb sis estrofes breus i una tornada de dos versos, vaig viure el drama d’aquella vida malaguanyada. Tanmateix, la lletra i la música de la cançó mantenien un aire candorós, gairebé com una tonada infantil. Era L’home estàtic. Lo meu veí Josep Maria em va deixar Dioptria, el doble LP amb un sol disc de 1970. Aquelles cançons em van eixamplar l’univers musical i literari fins a límits que mai no hauria imaginat. A partir d’aleshores vaig mirar d’aconseguir tots los discos que anava publicant. En Pau, a banda d’un geni, ha estat la llibertat feta persona. Ho ha escrit molt bé la meua amiga i artista Montse Gort: «Si visqués en un país fet a mida i em passés pel cap posar-hi una estàtua de la llibertat, en posaria una d’en Pau Riba. No caldria que enarborés cap torxa, ni tan sols una guitarra. Fins i tot amb les mans a la butxaca ja em valdria».

Que en pau descansi o que en Pau foti el que vulgui, que és el que ha fet sempre. Jo vaig a escoltar l’Amarga crisi, que em penso que és lo disc que menys li agradava -i el que més èxit va tindre.

Carles Terès.

Herois, traïdors, humans

(Publicat a La Comarca el 14 de gener del 2022)

Domingo Félez. Veterano de tres guerras», el recent llibre de Laura S. Leret que repassa la biografia de Domingo Félez, un republicà d’esquerres nascut a Alcorisa, posa sobre la taula un tema prou espinós i que la recuperació de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil deixa, habitualment, de costat. Bona part del text gira al voltant dels republicans espanyols empresonats a Mauthausen que van actuar a les ordres dels responsables nazis per a dirigir, organitzar i administrar el camp, els coneguts com kapos, que es garantien així un millor tracte dels comandants i pot ser que la supervivència. Ere un temps i un lloc on la vida valia molt poc.

El llibre conta que l’Exèrcit Nord-americà va jutjar quatre republicans espanyols per haver maltractat, a les ordres dels nazis, els seus companys a Mauthausen, entre els que hi havia un bon grapat de baixaragonesos. Un d’ells, Indalecio González, és acusat del delicte més greu per apallissar a altres presos fins a matar-los. Segons l’acusació, era «kapo de kapos» com a responsable de la perforació d’un túnel per a instal·lar una fàbrica d’avions alemanya. Va ser condemnat a mort i executat. Félez també forma part de la colla d’acusats, però la seua «responsabilitat» es limitava a ser barber d’una barraca. Va ser condemnat a dos anys de presó, encara que la revisió del procés va determinar que no hi havia proves consistents per a sentenciar-lo. Leret planeja dubtes pareguts sobre la solvència del procés contra els quatre espanyols.

Foren o no foren culpables, ells o altres republicans espanyols com ells van actuar com a kapos a les ordres de la maquinària penitenciària alemanya. I és que els republicans espanyols van lluitar pels seus ideals, condicionats per les seues circumstàncies o a contrapèl de la seua ideologia. Van ser idealistes, herois o traïdors. En qualsevol cas van ser humans.

Lluís Rajadell.

A la merda la guerra

        Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres:

les legals, les il·legals

les morals, les immorals,

les col·laterals

i les perpendiculars.

A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

 

José Miguel Gràcia       

Sensates contra borinots

(Publicat a La Comarca el 25 de febrer de 2022)

Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.

En un món dominat, encara, pels hòmens, les famílies americanes que mostren els dibuixos tiren per avant gràcies al seny que demostren les mares, que acostumen a reconduir pel camí del bon enteniment, de la raó i de la prudència el que els descabestrats del seus marits encaminen, sempre, cap al precipici i el caos més absolut. Mentre, els sagals, xics i xiques, van a la seua, fan trastades i emprenyen als pares. Però, al remat, és Marge, la que salva els mobles i evita la catàstrofe que s’entesta en provocar el poca-solta de Homer, que només pensa en menjar xulles de gorrino i dònuts de tots els colors mentre vigila -és un dir- la seguretat de la central nuclear de Springfield.

I el mateix es pot dir de Francine, Lois o Vilma. Sort d’elles. Sí, és veritat que totes son mestresses de casa mentre que ells tenen treballs remunerats, encara que a tots els venen massa grans. La dona no acaba d’eixir de la cuina i de l’atenció als sagals, però és la reserva de coneixement, intel·ligència i bon seny. Mala consciència dels guionistes, llei de compensació, justícia poètica…? Misteri.

Lluís Rajadell

La diplomàcia del president Lambán

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de febrer del 2022)

        El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir a Pignatelli, seu de la Presidència, amb la organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’hi ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que es va reunir amb ells, per això. Tot està publicat i només cal una passejada per internet per conèixer que sota la defensa del “constitucionalisme”, s’amaga un ideologia dretana i en alguns components de SCC ultradretana. Amb aquesta mena de reunions no col·labora ni gens ni mica el Sr. Lambán a millorar les relacions d’Aragó amb Catalunya, tot el contrari. I si el Sr. Lambán és el que desitja…? No fa massa dies en va fer una altra. S’havia fixat una reunió de presidents i acompanyants d’Aragó i Catalunya per tractar el tema dels Jocs d’hivern dels Pirineus de l’any 2030. No m’interessa el motiu real de la reunió, però sí la plantada que va fer al president de Catalunya al·legant que no arribarien a cap acord o resultat. Això per a mi és una manca d’educació o excés de supèrbia. Si el Sr. Lambán vol que els jocs s’organitzin al 50 per cent entre Aragó i Catalunya, o com vulgui, que s’ho hagués plantejat cara a cara en la reunió i hagués escoltat les raons dels Sr. Aragonès si vol un altre tipus d’organització o col·laboració. Les reunions no són per garantir acords. El que més em dol, però, és la tendència del Sr. Lambán a fer declaracions crítiques contra institucions catalanes, partits polítics o Catalunya en general. Sota la capa del nacionalisme espanyol –sempre el bo– contra el nacionalisme català –sempre el dolent. Sempre “fent amics catalans”. Una “bona diplomàcia amb els veïns”… . Amb tot això en què surten guanyant els aragonesos?

José Miguel Gràcia