A l’Aragó se parla català

(Publicada a La Comarca, 1 setembre 2017)

Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant.

Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .

Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.

El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros.

Tomàs Bosque

Anuncis

Els atemptats de Barcelona i Cambrils

(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)

Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació  amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?

L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.

 José Miguel Gràcia   

 

Adéu a Ferran Blanco

(Publicada a La Comarca el 25 d’agost del 2017)

El passat 19 d’agost moria a l’Hospital d’Alcanyís l’artista calaceità d’adopció Ferran Blanco. Nascut a Lleida el 1930 i, després d’haver treballat en diferents faenes, és a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan va decidir dedicar-se plenament a la pintura i al gravat. Amb vint-i-cinc anys se’n va anar a París per formar-se i allà aprengué l’ofici i la passió per la creativitat artística, a través de la seua adscripció al moviment surrealista, molt de moda a la capital de França en aquella època. Cap al 1971 va descobrir Calaceit i la Fonda Alcalà on hi passava amb la dona llargues temporades, fins que es comprà l’actual casa al carrer Maella, el més singular de la població. El 1992 va jubilar-se i s’instal·la definitivament a Calaceit on participà activament en la vida cultural de la vila. A la Fundació Noesis, obra del francès Didier Coste, serà l’encarregat del taller de gravat i col·laborarà en les seues publicacions i també amb l’escriptor i amic Ángel Crespo, resident també a Calaceit, per a qui il·lustrarà amb gravats alguns dels seus treballs literaris. Serà dels primers socis de l’Associació Cultural del Matarranya i vicepresident del 1994 al 1996 i des d’esta coincidència en l’entitat que hem mantingut una llarga amistat. El 2008 l’Ajuntament de Calaceit va organitzar una gran exposició dedicada al lleidatà amb una selecció de gravats, pintures, collages i escultures on es podia seguir l’evolució de l’artista a través de la seua producció. L’última exposició col·lectiva en què va participar Ferran Blanco amb gravats va ser el 2015, a la sala Art&mes a la capital cultural del Matarranya, en la mostra ‘Calaceit referent d’artistes’. El bar del Raconet de la Plaça té exposats una bona mostra permanent dels seus gravats. Ferran me’ls va mostrar en una trobada casual amb el personatge el passat mes de febrer.

Carles Sancho Meix

Són tots iguals

(Publicada a La Comarca el 11 d’agost del 2017)

A principis dels noranta, una amiga nostra i sa germana travessaven el Massís Central francès de retorn a Alemanya. Volien estalviar-se l’autopista, atès que viatjaven a bord d’un atrotinat Volkswagen Passat que, cada volta que apagaven el motor, necessitava més d’un quart d’hora per a engegar-se de nou.

Van parar a fer gasolina en una estació de servei. Quan el matrimoni que la regentava va adonar-se que eren alemanyes, els van fer mala cara, però els van omplir el dipòsit. Havent pagat, van obrir el capó per a què el motor es refredés. El propietari, un home corpulent, les va instar de males maneres a que marxessin immediatament. Sense voler escoltar les seues raons, va tancar-los el capó d’un cop de puny i les amenaçà amb un bastó. El cotxe encara no podia engegar-se, o sigui que van retrocedir cap a la carretera ben espantades. La fortuna va voler que en aquell moment passés un vehicle amb matrícula alemanya. En veure els seus gestos desesperats, els joves que hi viatjaven van aturar-se per veure què passava. Les van protegir i van ajudar-les a revifar el Volkswagen tot empenyent-lo.

La nostra amiga diu que el motiu de tal actitud prové de l’època de la segona guerra mundial. En aquella zona els nazis combateren la Resistència a base d’aplicar el terror sobre la població civil. Passats més de quaranta anys, les ferides encara restaven obertes. Elles havien crescut en l’horrible postguerra alemanya, amb tantes carències que fins i tot li havien quedat seqüeles físiques per a tota la vida. Podia entendre, doncs, que els gasoliners mantinguessin el record del dolor, però li era inconcebible que els ho fessin pagar a dues dones que en temps del conflicte eren unes xiquetes.

Culpar els habitants d’un país del que van fer els seus avantpassats no té cap sentit, però discriminar algú pel sol fet de pertànyer a un col·lectiu és una aberració.

És com allò que alguna volta ens han dit als frangencs quan eixim fora: “Pues para ser polaco no eres mal tío”. “No, que soy de Aragón”. “Ah, pues para ser maño no se te ve muy tozudo, no?”.

Carles Terès

La “doctrina”

(Publicada a La Comarca el 4 d’agost del 2017)

A l’edat de sis anys la meua vocació sacerdotal prosperave feliçment. Deurie ser una vocació més induïda que espontània, però era molt jovenet i no m’ho plantejava. De manera que assistint a la “doctrina” vaig començar a preparar la Primera Comunió, que hauria de prendre dos anys més tard, quan en tinguera vuit.

Però va coincidir que el 1957 va vindre a Mont-roig, de visita pastoral, monsenyor Casimiro Morcillo, arquebisbe de Saragossa. De tan notable esdeveniment en tinc un borrós record, però ma mare contave que, entre els diferents actes, es va convocar a la iglésia als catecúmens de la Primera Comunió. I es veu que també hi van assistir els pares. Tots atents, l’arquebisbe va voler comprovar la preparació i la maduresa de les criatures i els va fer una sèrie de preguntes sobre les nocions més elementals de la fe recollides al catecisme. I va resultar que el menut Tonyin en va respondre unes quantes amb una vivor i una seguretat que resultaven molt xocants venint de tan candorosa criatura. L’arquebisbe va quedar gratament sorprès ja que aquell xiquet aparentave ser dels més jovenets entre els neòfits. I va preguntar:
-Pero este niño que edad tiene?
-Seis años -li van respondre.
-Pues con seis años está suficientemente preparado para la Primera Comunión; que la tome este año!

Com és natural, la inesperada decisió de l’arquebisbe va omplir de satisfacció als pares i a tota la família. I així va ser com, de pressa i corrent, ho van haver d’amanir tot per a un aconteixement familiar tant destacat com ere la Primera Comunió del futur “curica”. Entre altres coses l’uniforme de marineret que vaig estrenar tan gloriosa jornada i que, content com un gínjol, vaig lluir una bona temporada com a robeta de mudar. Exactament fins que se’m va quedar menuda. I és que el burret creixie però l’albarda no.

J. Antonio Carrégalo

Les clavegueres d’Interior

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de juliol del 2017)

La nit del 18 de juliol TV3 i IB3 van estrenar el documentari Les clavegueres d’Interior o en castellà Las cloacas de Interior, dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro. És un treball d’investigació sobre l’Operació Catalunya i altres on es mostren les actuacions grolleres que mitjançant alts funcionaris del Ministeri de l’Interior es van portar a terme per intentar demostrar, fossin o no certes, les implicacions de polítics independentistes catalans amb la corrupció. Van inventar comtes corrents a Suïssa de polítics més o menys implicats en el procés català i de familiars seus, en el moment d’unes eleccions (cas Trias). Van dur a terme un munt de maniobres ocultes tractant d’inculpar com fos i a qui fos, sempre que tingués vinculacions amb el procés. El contingut del documentari pren com a punt de partida les converses –publicades pel diari Público l’any passat– entre l’ex-ministre de l’Interior espanyol José Fernández Díaz i l’ex-director de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel Alfonso, un veritable escàndol que en qualsevol país mínimament democràtic hagués produït un terratrèmol polític i judicial de dimensions difícilment mesurables per les implicacions directes de membres del govern. A Espanya, ni va dimitir el ministre, ni els grans partits estatals ho van considerar en la seua gravetat, ni els mitjans de comunicació ho van explotar, ni tan sols la fiscalia mostrà cap interès. Exceptuant Euskal Telebista, cap altra televisió espanyola, generalista o no, va mostrar interès en un principi per la projecció de l’esmentat documentari. Tot i que, el mateix dijous 13 que havia d’emetre Euskal Telebista el llargmetratge, va suspendre inusitadament l’emissió sense donar cap explicació. Mil cinc cents milions d’euros donen per a molt.  A nivell d’Estat, és com si la majoria dels ciutadans espanyols, tapant-se els ulls, les orelles i el nas, es diguessin a si mateixos: ja els està bé a aquests catalans independentistes…! Tot i que, d’aquesta pols arribaran sens dubte llefiscosos fangs més enllà de l’Operació Catalunya. Cadascú que interpreti els fets com vulgui, jo faig la meua interpretació ben clara i directa: és una vergonya que demostra la baixa qualitat de la democràcia del “Reino de España”. Quina manera tan estranya i poc eficaç –com tantes altres que es practiquen– d’atraure Catalunya a Espanya o de potenciar la democràcia en general!

 José Miguel Gràcia

Noms propis d’actualitat

(Publicada a La Comarca el 21 de juliol del 2017)

José Antonio Benavente. El conegut arqueòleg, historiador i polític baixaragonès actualment regidor de l’Ajuntament d’Alcanyís, en la seva columna de la Comarca del divendres passat, entre altres arguments de gran interès mos recordava que des de fa alguns anys es desvien del FITE entre 7 i 8 milions d’euros -uns 20000 € al dia- per eixugar les pèrdugues de Motorland. De tal manera que els nostres governants i les seves majories, fan d’una estropada dos barbaritats: la primera, desviant diners d’un fons que s’haurie de dedicar a projectes fiables d’inversió productiva per tota la província; i la segona, per emprar eixos diners que ja són de la gent de Terol, en pagar la festa de la motoGP i el dèficit crònic de Motorland. Quan la Ciutat del Motor és una societat pública del Govern d’Aragó, i si és veritat que ompli uns pocs dies a l’any els negocis d’hostaleria de la Terra Baixa, també és cert que Motorland fa d’aparador i passarel·la de la fama de les autoritats regionals i els seus convidats.

Alejo Lorén. Intel·lectual destacat de la generació d’Andalán, actor i director cinematogràfic, historiador, cronista de Casp, lo seu poble, i col·laborador setmanal de la Comarca. Per atrevir-se a publicar (30-06-17) el manifest “Nadie se atreve a hablar de esto” on reflexiona de manera crua sobre els problemes que ja planteja la integració en la societat caspolina dels milers de treballadors estrangers que han fixat la residència al poble. Casp s’ha omplit fonamentalment de marroquins, pakistanesos, romanesos i grups diversos de subsaharians, afavorint clarament el manteniment de la població. Però tenint en compte que el grup majoritari i els que més creixen demogràficament són els de cultura i religió islàmica, on la integració és mínima o nul·la, s’obren molts interrogants de cara a un futur no tan llunyà, sobre el manteniment de la nostra cultura i la identitat i forma de vida del Casp actual.

Cal llegir el manifest de Lorén. A tots ens convé que la integració dels nouvinguts es faci de manera respectuosa, però sense perdre ni un gram de les conquestes socials i drets personals que tanta suor i sang mos han costat.

Tomàs Bosque