Fogueres d’hivern

(Publicada a La Comarca el 27 de gener del 2017)

La foguera a la plaça per les festes patronals d’hivern ha sigut, des de temps immemorial, un dels moments més emotius de tot l’any. Perquè una gran fogata enmig del poble, en l’escorina que feie i un fred que s’hi gelaven les paraules, calentava els ànims de la població d’una manera especial, fins a tal punt que un acte tant quotidià com encendre foc per calentar-se o coure menjar, esdevenia en una celebració col·lectiva de festa principal on el foc ere un símbol molt potent de purificació i renovació de la natura, el desig que passo l’hivern i torno la primavera, i ritual propiciatori de la fecunditat del bestiar i dels camps. Sent l’arbre central que es crema enmig d’algunes fogueres representació de l’arbre de la vida.

A cada poble ho feien d’una manera: per portar del tossal a la plaça la llenya i els arbres centrals, per muntar la foguera en si i per encendre el foc; com també un repertori diferent de balls i música, com és el cas del “rodat” de Castellseràs, on els homes casats dansaven donant voltes quan les flames eren més vives, tapant-se la cara amb les mans, al compàs d’una dolça i repetitiva melodia de gaita per la que el gaiter ha de tindre uns bons pulmons.

La gent d’abans quan feien fogueres i ballaven pel seu rogle, no tenien ni idea del solstici d’hivern, tampoc sabrien explicar allò dels cicles solars, ni havien sentit parlar de Caro Baroja o d’altres estudiosos de les festes dels solsticis d’hivern i d’estiu. Tampoc tenien tanta llenya com ara tenim, ni tantes màquines per portar arbres grossos com rolls de moli difícils de moure i de cremar. Ni se’ls haguere ocurrit mai, per impressionar als forasters, d’encendre el foc amb gasolina, fent d’una simple i natural foguera un espectacle exageradament artificial i perillós.

La gent d’abans s’entenien millor que nosaltres en lo món simbòlic i en la recreació d’un costum de record del passat tant antic com la pròpia humanitat.

Tomàs Bosque

Anuncis

Les pensions perillen

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de gener del 2017)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia

Visiteu la Torre

(Publicada a La Comarca el 20 de gener del 2017)

Per cap d’any, gràcies a la meua família de la Torre, vaig poder visitar la remodelada església de Sant Pere Màrtir. Espectacular la nova imatge de la construcció religiosa. La planta central gòtica, del segle XIV, ha quedat lliure de la pintura que tapava la pedra de murs i coberta. A l’absis s’ha restaurat tres finestrals amb la traceria que els decorava i ha quedat al descobert unes pintures murals bastant ben conservades. Les dos naus laterals són de construcció posterior i destaquen sobretot les impressionants cúpules barroques. Uns focus des de terra il·lumina la seua majestuositat. A  la sagristia s’ha trobat pintures que pareixen interessants, davall d’una capa de calç que les cobreixen i protegeixen i que hauran d’esperar a una segona oportunitat per ser degudament restaurades. A l’exterior la recuperació del rosetó damunt la porta d’entrada. I el més espectacular de la construcció, vista de lluny, és la torre barroca que havia estat molt malmesa amb perill de despreniments. Ara està totalment consolidada i protegida. No sé si és la més alta de la comarca però en estar envoltada d’edificacions baixes i situada en un pla li dóna unes proporcions gegantines des de qualsevol lloc que s’miro. La Torre, amb la restauració de l’església, compta amb un dels monuments més singulars i impressionants de la comarca del Matarranya. A més, a la població, es poden visitar, si ateneu la meua recomanació, altres edificacions interessants com la Casa de la Vila renaixentista, casa Bergós, casa Ferrer, casa de l’Advocat, casa Gran, portal de l’Escreix, ermita de Sant Joan… Com que la visita per la Torre us haurà fet entrar gana o set, al costat de la carretera en una gran edificació de pedra, hi teniu un hostal amb habitacions, bar i el restaurant ‘Lo racó dels torrats’ on podreu menjar bé o fer una cervesa o un cafetó. Aneu-hi, feu-me cas, mereix molt la pena.

Carles Sancho Meix

Sobre noms i pronunciacions

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de gener del 2017)

Los mitjans de comunicació parlen cada dia de llocs i protagonistes de procedències diverses, una Babel de noms que posa en evidència les competències lingüístiques dels periodistes que els han de pronunciar. Se generen sovint adaptacions a la llengua de locució, lògica quan provenen de sistemes tan diferents com los eslaus o els orientals, per exemple el rus Vladimir Putin o el coreà Ban Ki Moon. Però resulta menys comprensible amb llengües de la mateixa família i inclús del mateix país. Entre els casos peninsulars, hem sentit diferents variants del segon cognom del sindicalista gallec Fernández Toxo; i al català és habitual l’accentuació aguda, a l’anglesa, del nom de l’expresident Artur —Àrtur— Mas, quan és una llengua de prosòdia aguda, la incorrecta interdentalització de la grafia “c” —Francesc Homs o Cesc Fàbregas— o la transformació de la “j” de Jordi en una mena de “y” o “i”. Del francès, que va ser durant segles la llengua de cultura europea, no queden nocions, i al president François Hollande li destrossen nom i cognom sistemàticament. Es podria pensar que l’anglès té més sort, però no, en especial amb fonemes com les lleugeres “h” aspirades, que es convertissen en la velar fricativa sorda corresponent a la “j” castellana. Això s’encomana a l’idioma matern: fa uns dies, un “hombre del tiempo” de Telecinco va anunciar les baixes temperatures de “Aljama de Aragón”, fent anglosaxona la “h” sorda d’etimologia àrab; i amb criteri similar, Bertín Osborne parlava a la mateixa cadena de “El Buli”, simplificant la palatal “ll” del famós restaurant amb tres estrelles Michelin. Podríem considerar també casos del portuguès i l’alemany, les peculiars adaptacions d’esdeveniments com la “Champions League”, les frases fetes o els noms de marques. Desconec si els futurs locutors estudien nocions elementals de pronunciació onomàstica ni si s’avaluen a les entrevistes de treball, però alguna preocupació hi ha: la Fundéu (Fundació del Español Urgente) va editar al 2014 una guia multimèdia per a periodistes amb 700 noms de jugadors, entrenadors, àrbitres i estadis de futbol del Mundial de Brasil, en 16 idiomes. Caldria fer-ne més

María Dolores Gimeno

Dir, fer, i l’efecte Netflix

Natxo Sorolla

En estos temps convulsos de Trump, l’emergència de l’extremadreta europea, la redefinició de l’esquerra al sud d’Europa o el sobiranisme a Catalunya, les enquestes i el mètode tradicional de la ciència social ha fallat estrepitosament, tal com revisàvem fa unes setmanes. Diuen que els únics que van pronosticar la victòria de Trump van ser els de les big data. Sigue casualitat, o no, la ciència social que analitze grans volums d’informació produïda a Internet està donant los seus primers resultats.

A partir del que la gent escriu a Twitter, del que comente a Facebook, o de les notícies que tenen més èxit a les diferents plataformes, se pot saber si estan feliços, què els cabrege, la seua edat, i fins i tot la seua filiació política. Ara ja no ham de demanar a la gent que declaro a una enquesta sobre les seues opinions i comportaments. Ara podem observar què fan realment. I hi ha qui ja ha posat nom comercial a este etern debat entre dades declarades i dades observades: l’efecte Netflix.

La plataforma en línia de sèries i pel·lícules mos pregunte, en escomençar, quines pel·lis mos agraden. I com mos pensem molt il·lustres, li diem que mos encante Woody Allen. Però si acte seguit lo que acabem fent és mirar tota la saga de Torrente, perquè estem cansats, Netflix pren nota. I enlloc de prendre com a patró allò que ham declarat que mirem (dir), mos anirà recomanant altres pel·lis relacionades en allò que ell observe que realment mirem (fer).

Aixina, per fi tenim capacitat de tindre un gran volum de dades observades gràcies al nostre comportament a Internet. De veure què diu la gent, què escriu, a on va o en qui ho fa. Evidentment, seguint les directrius ètiques i l’anàlisi no individualitzat. Però els més optimistes pronostiquen que en un futur seran los propis logaritmes que votaran per natres, que mos coneixeran prou a fons per a saber quin serà el nostre comportament. En tot cas, que no ho veiguen los nostres ulls! I que els humans continuem sent humans.

Publicat el 13/1/2017 a La Comarca

Literatura fotogràfica

(Publicada a La Comarca el 6 de gener del 2017)

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

Carles Terès

El preu de la Cultura

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de gener del 2017)

Mai he comprés per què l’educació es considera una primera necessitat (com la sanitat) i la cultura no. Fins i tot la facció esquerrana considera que “l’educació no es toca” i no l’importa massa que això es faci amb la cultura. Gran part del proletariat no fa ús de la alta cultura ni la troba a faltar: precisament aquest és la l’objectiu dels poders (polític, religiós i econòmic) i per això augmenten els preus del cinema, el teatre o la música (benvingut 21% d’IVA). Déu n’hi do com han pujat els preus sobre tot del teatre i la música des de que es va notar clarament la crisi econòmica; i ara que diuen que tot ha millorat segueixen pujant com si rés. Les activitats que suposen una exigència mental superior (o una mica més de pràctica) són el teatre i la música, especialment el jazz i la clàssica; i si abans de la crisi ja resultaven bastant minoritaris, ara encara ho són més. Un exemple són els concerts de l´Auditori de Saragossa (clàssica i jazz) que  han patit una baixada de qualitat notable paral·lelament a una pujada de preus; i això es pot fer extensible a tot arreu. El teatre (que era gratuït i obligatori en la Gràcia antiga) s’ha convertit en un entreteniment de luxe, i el cas de la òpera n’és escandalós:  l’espectacle total per excel·lència és ara més que mai un luxe per als rics, i el que és pitjor, gran part del poble ho troba la mar de normal. Quina vergonya passarien els anarquistes dels ateneus llibertaris dels anys vint i trenta (com el meu avi) que tant  s’esforçaren per a que el proletariat pogués accedir a la alta cultura (literatura, teatre, música i especialment la òpera) veient que els poders de sempre han aconseguit aquesta involució cultural i social. L’augment del nivell cultural suposa una visió més crítica de la realitat, sobre tot davant dels mitjans de comunicació. La educació i la cultura són el mateix: una moneda de dos cares (la cultura és ara la cara oculta) i aquesta moneda no té preu.

Antoni Bengochea