Quan tot s’asseco

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2023)

Vivim uns dies estranys enmig d’una estació que ben prompte dixarà d’existir, d’una calor que sofoque i, al mateix temps, d’un fred que no acabe de marxar. La primavera. Eixa primavera tan florida a la nostra terra on tots los matisos del color rosa envaeixen lo paisatge i l’horitzó esdevé un mar càlid on dixar-se perdre durant hores, captivada per les olors de la natura. I, dins d’este oceà de futurs fruits, mos delectam a fer fotografies i no traspassam la barrera del fons de pantalla, perquè es bonic, perquè impressione, perquè impacte veure l’abundància de tantíssims arbres en flor, no traspassam eixa línia entre allò que veem i allò que podem veure. Extensions de monocultiu inesgotables que oferixen una vista agradable per als humans, però que també provoquen un estrès al sòl, gens acostumat a nodrir-se d’unes mateixes arrels quilòmetres enllà, a munt i en qualsevol punt cardinal que pugues albirar. Extensions de conreu de terra seca abocades al regadiu per allò que en diuen canvi climàtic. Però nosaltres com si res, seguirem fent fotografies per ficar-mos un nou fons de pantalla, continuarem fent gala de lo bonica que es vestís la nostra terra quan arribe l’estació més curta de l’any i sense adonar-mos estarem publicant eixe “post” un calorós 29 de maig, suant com uns carreters, pensant en quant quede encara perquè arribo l’estiu i, encara amb més agonia, quan s’acabarà. Estius de sequera sense poder ficar los peus dins l’aigua fresca del riu perquè no hi haurà aigua ni riu, perquè per aquella curta primavera vam voler sentenciar la resta de l’any. I no, no estic dient que lo monocultiu sigue lo culpable de la sequera, però penso que podríem mirar una miqueta més enllà del què supose tindre un esplèndid mar de flors de quilòmetres d’extensió imaginant, per exemple, que en comptes d’arbres tot allò que veem són animals, los que vulgau, tots iguals i en eixes quantitats, i automàticament us ve al cap lo significat d’això que esteu veent.

Raquel Llop

Verba volant, scripta manent. I esprais ignoren.

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, 24/3/2023)

Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.

«Tachan los nombres de los pueblos en catalán de las señales entre Torrevelilla y La Cañada de Verich», «Las señales recuperan los nombres en catalán». I aixina poden continuar les batalletes. A algú li molestave anar per una carretera nova i que li indicon, com a segona opció, que pot anar a «Bellmunt de Mesquí» i a «La Canyada de Beric». Los noms oficials per la Llei de comarcalització de 2002. I en 5€ es va convertir en artista urbà. Com no va tocar el nom castellanitzat dels pobles, no és clar si li molestave la grafia de Bellmunt, o simplement li molestave que no diguem Belmonte només. ¡Cojones!Sí que és bastant clar que és favorable a l’afegitó modern de «San José» (1980).

Però és que per més que vulgam ocultar noms de poble com Bellmunt, scripta manent. Javier Giralt, investigador de la Universitat de Saragossa, recupere escrits històrics a on la Bertolina de Fondespatla, dona de Guiamó Ferrer, fee un afegitó al seu testament l’any 1412, per a indicar que a la neta, «na Bertholomeua […] muller d’en Ramon Servera de Bellmunt», li donave una pallissa vella roja. Atenció, la neta es va casar a «Bellmunt», i el notari donave fe de l’herència en català. Dos fets que alguns artistes encara no poden admetre el segle XXI.

I mentres lo Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular discutim sobre estes coses, ningú s’està preocupant per quants xiquets de Bellmunt, de la Canyada, o de la Ginebrosa saben parlar la nostra llengua. I la pregunta, en totes les seues ramificacions, no és innocent. Com dirie aquell, hi ha gent a qui no li agrade que s’escrigue en català. Es la mateixa que no li agrade que s’escrigue. Scripta manent. I esprais ignoren.

El futur de l’home és a l’espai

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de març del 2023)

Recentment el científic, conferenciant i assidu als mitjans de comunicació, Joan Anton Català –un curiós i documentat estudiós del comportament de la natura des del món subatòmic fins l’univers– ha escrit el llibre Geopolítica de l’espai on descriu la importància de l’espai exterior, molt més enllà de ser un lloc on situar satèl·lits, com a camp d’operacions estratègiques tant del punt de vista militar com econòmic. Ens parla al llibre de qui ha de governar el món, de la nova cursa espacial, de la militarització de l’espai amb possibles conseqüències catastròfiques, del gairebé buit legislatiu global, de l’increment exponencial de satèl·lits i també de quina serà l’ètica de l’exploració espacial. En aquest aspecte la seva dedicatòria en el llibre que vaig adquirir, en una de les presentacions a Barcelona, és força clara: “Al Josep Miquel, amb el desig de que sapiguem explorar l’espai amb una ètica humanística”.  Tots el temes que tracta són força interessants, tot i que jo vull fer esment als capítols on parla dels protagonistes de la cursa espacial present i  futura. D’una banda destaca les agencies espacials oficials, dependents d’alguns països o agrupacions d’aquests. I aquí tenim les dos històriques: la NASA dels Estats Units i Roscosmos de Rússia i a un altre nivell la ESSA europea. Més recentment la CNSA de la Xina s’està consolidant i agafant embranzida en molts aspectes, i, amb enfocaments diferents, altres agències com les del Regne Unit, l’Índia i el Japó. Estic segur que al lector del llibre li sorprendrà el capítol on parla d’Els senyors de l’espai.  Qui són aquest senyors multimilionaris amb egos colossals que han trencat les regles de joc? Doncs, no són altres que Elon Musk, propietari de la marca Tesla i Twitter amb, diguem-ne, la seva agència SpaceX i el seu somni d’arribar a Mart, passant per la Lluna; i Jeff Bezos, fundador d’Amazon i propietari de la companyia aeroespacial Blue Origin, proveïdor de la nau que ha de baixar els humans a la Lluna i, a més, amb la idea de construir una estació orbital i engegar el turisme espacial.  Com no hi ha dos sense tres, hi destaca un altre personatge en el futur del turisme espacial. Aquest és Richard Branson, fundador de la discogràfica Virgin i de la companyia aèria del mateix nom. Tots ells carregats de diners. Us imagineu on poden arribar aquests senyors de l’espai?

José Miguel Gràcia

Lo misteri enderrocat

(Publicat a La Comarca el 17 de març del 2023)

Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.

De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.

Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.

Carles Terés

La plaça empàtica del català franjolí

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de març de 2023

La plaça dura del Pilar de Saragossa està oberta al sol amic d’un domenge de març. A dins, la plata de l’altar major brilla, ben polida després de la restauració de l’impressionant retaule principal: prodigi de relleus i sanefes d’alabastre i policromies fines a la predel·la. Entre tantes cares anònimes de la capital, reconec uns antius veïns de la vila: un matrimoni que estan sentint missa i un canonge del capítol de la basílica, que li dona la comunió a mi mare. La parella i nosaltres dos mos quedam xarrant contents a l’eixida, davant la Llonja. Una xica jove, embarassada, està cota mirant-mos i somriu, i no és que sigue coneguda nostra, sinó una turista catalana que para atenció a les particularitats del nostre accent: “Som de la Franja!”, li diem orgullosos; ella ja ho intuïa. A la parada de l’autobús se mos presenta una antiua veïna de la Ginebrosa que s’ha identificat en la nostra parla, similar a la seua; no conec lo seu poble però sí la Carmeta Pallarés, columnista de La Comarca d’Alcanyís i —mira tu!— companya d’ella de pupitre a l’escola rural a on de xiquetes van dependre a llegir i escriure. Ja en marxa al bus, una dona li pregunta a mi mare si l’escola en castellà provoca la pèrdua de cabal lingüístic a la nostra parla local maellana, que, sentint-mos, ha identificat en una precisió meridiana, diferent de les viles del voltant (Favara, Batea…); davant la meua sorpresa, diu que coneix bé la zona i menciona algunes particularitats lèxiques, però el trajecte arriba al nostre destí i no puc contestar la seua pregunta inicial. Sí, la immersió lingüística castellana a l’escola, i també els mitjans de comunicació, la llengua administrativa, lo prestigi del castellà oficial, l’anticatalanisme atàvic, etc. van fent perdre paraules i parlants. Però eixe matí dominical lo nostre català matern ha lluït esplendorós a la plaça dura saragossana, escoltat i admirat per dones de diferent procedència lingüística. Potser una actitud orgullosa i proactiva de nosaltres, los parlants, trobaria moltes oïdes amigues.

María Dolores Gimeno

Ja ha vingut Collet!

(Publicat a La Comarca el 10 de març del 2023)

Este 2023 fa cent anys que va arribar la llum a Nonasp. Un avenç que va vindre a trastocar los hàbits de viure dels nostres avantpassats, que hasta aquell moment s’havien enllumenat en lo cremaller, la llum d’oli o la de carburo.

Lo 7 d’octubre de 1923, Mariano Ràfales Llop, «Sinyoreta», és nomenat alcalde de Nonasp. A finals d’este mateix any, va arribar la llum al poble des d’un salt del riu Guadalop pròxim a Alcanyís, a través del servei elèctric contractat a Electricitat Grasa, de Maella. La primera «Caseta dels llums» on es va situar lo transformador estave al carrer Maella. Treballaven en la instal·lació, ajudant al Sr. Grasa, los veïns Emilio Bes Alfonso, «Xalapes», i Miguel Folquer Salvador, «Collet».

Lo primer enllumenat públic va ser inaugurat encenent la primera llum instal·lada al carrer Major. A n’esta li van seguir d’altres durant l’any vinent, quedant progressivament il·luminat tot lo nucli urbà de l’època. Al juny se van aprovar les Ordenances Municipals 1924-25 sobre consum de gas i electricitat. Es va fixar el recàrrec municipal del 20% de les quotes de l’impost. Pa les Festes de Sant Portomeu se va reemplaçar la il·luminació de tea per «bombilles» (quina diferència!).

Paral·lelament, la llum també va arribar a les cases, on s’instal·laven dos llums, una a l’entrada i una altra a la sala. A la caseta transformadora existien dos palanques pa donar el corrent elèctric: La primera, la «llum de dia», la menos corrent, i que es fee servir principalment per indústries, comerços i cases que s’ho podien permetre. La segona, donave corrent a totes les cases del veïnat i a l’enllumenat públic des de que es començave a fer de nit hasta l’alba. La majoria dels veïns sol tenien contractat lo servici a la nit, pagant pel número de «bombilles» contractades. També existie l’anomenada «mitja llum», que consistie en pagar una llum i tindre’n dos. Si se li donave una volta a l’interruptor s’encenie la «bombilla» de la sala i si es donaven dos voltes s’apagave i s’encenie la de l’entrada.

Si algun dia se començave a fer de nit i no estave connectat el corrent, la gent comentave lo retràs i en arribar la llum dien: «Ja ha vingut Collet».

Estela Rius. Viles i gents

Ucraïna: un any de guerra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de març del 2023)

Ara demanen avions. I desprès?: míssils de llarg abast? Armes químiques? En principi era només armament defensiu. En acabar artilleria ofensiva i  tancs ultramoderns. Ha passat un any de guerra i em pregunto: esteu contents els bel·licistes? La cosa ha millorat? Més morts, més destrucció, més misèria, més refugiats. Això sí, els russos, que es pensaven que allò seria un passeig militar, ara estan més fotuts. Ha valgut la pena? Mentrestant nosaltres, les titelles de la NATO, augmentant els pressuposts militars (i retallant en altres partides),  augmentant el preu de la llum i dels productes energètics, augmentant la inflació, etc. I els oligarques americans es segueixen fregant les mans: USA ens ven als europeus els derivats del petroli (que compren als russos) tres vegades més cars. I venen més armes… i ara ja parlen de la reconstrucció (vull dir del negoci) d´Ucraïna. Al que li va molt bé també és al sàtrapa turc Erdogan, aliat dels dos bàndols, que compra armes a Rússia que després van a parar a Ucraïna com ajuda europea, o compra gas rus i ens el ven a nosaltres doblat de preu. Però clar, els ucraïnesos tenen dret a defensar-se de l´agressió. I els rus-ucraïnesos del Donbàs, que són una majoria aclaparadora, i que han estat molts anys bombardejats per l’ exèrcit  ucraïnès? Aquests no en tenien de dret a defensar-se? I els sahrauís, amb el dret d’autodeterminació aprovat per l’ONU? La posició espanyola, “tan solidària amb Ucraïna”, és absolutament immoral, a més de traïdora. Però em direu “és que Ucraïna és Europa”, doncs no: Ucraïna és a Europa com ho és Rússia, perquè ambdós són països germans, amb molts lligams en comú, però que estan enfrontats des que els americans prepararen el cop d’estat a Ucraïna el 2014. A mesura que s’allargui la guerra els acords per a la pau seran més difícils i les ferides més grans. Ah! us recordo que la invasió de Rússia és injustificable e inadmissible, que Putin és un ultradretà capitalista e imperialista, i que els pacifistes no som infantívols, el que és infantívol és posicionar-se només en un bàndol, i veure les coses només de dos colors: blanc o negre.

Antoni  Bengochea

No, per peresa

(Publicat a La Comarca el 3 de març del 2023)

A vegades penso que l’oposició contra la normalització de la llengua catalana per part de bona part dels catalanoparlants d’Aragó té com a principal motivació la peresa. Si no és català, no cal aprendre la normativa de l’estàndard, com fan la resta dels parlants. S’acaba més prompte escrivint com a cada u Déu li doni a entendre o inventat-se normatives al gust del consumidor. Ben faciletes i el més properes al castellà, si és possible.

Acceptar que el que es parla és una llengua amb un estàndard, com qualsevol altra, comporta l’acceptació que hi ha una normativa compartida amb els altres parlants. Que cal respectar, com ho fa la resta de la comunitat lingüística, unes normes gramaticals i ortogràfiques atapeïdes de regles arbitràries imposades per la història, el costum i l’etimologia. Un claper de normes que, a més, presenten un fotimer d’excepcions per a embolicar una mica més la troca. Passa amb el català, el castellà, el francès, l’anglès o qualsevol altre idioma que ens passi pel cap. Les llengües són així, complicades de dominar.

Per això penso que, potser, l’oposició frontal a la normalització del català a l’Aragó catalanoparlant pot tindre com a motivació la peresa. Si no és català, a l’escriure no cal que m’ajusti a cap ortografia ni gramàtica. Puc escriure com em passi pel cap. O, si de cas, algun amic em pot inventar una normativa adaptada als meus gustos —si es pareix a la castellana, que tots hem aprés a l’escola, millor que millor— i amb la possibilitat de donar cabuda a cada varietat local de cada paraula. Si no és català, tot és més fàcil.

No fa tanta peresa.

Lluís Rajadell. Viles i gents