les persones

(Publicada el 31 de desembre del 2019)

Una consulta de ma filla referent a una vall que vaig freqüentar de jove, m’ha dut a revisar les meues diapositives dels primers vuitanta. A banda del bany de realitat que suposa reveure aquelles imatges, m’ha cridat l’atenció l’obsessió que tenia per retratar paisatges, edificis, postes de sol… coses inanimades que, passats els anys, em parlen ben poc d’aquell temps. Els rodets d’aleshores tenien capacitat per a fer trenta-sis fotos, però mon cosí l’aviador m’havia regalat una petita Olympus Pen que les tirava a mig format. Eixien, doncs, setanta-dues diapos minúscules que, en ser projectades al llençol, mostraven més el gra de l’emulsió que els detalls d’allò fotografiat. Doncs bé, d’entre aquest munt d’instantànies, tot just n’he trobat una dotzena on apareixen persones. Imagino l’avorriment que devia provocar en els hipotètics espectadors, badallant a les fosques amb la remor del ventilador del projector i la meua veu nassal com a banda sonora. Suposo que estava afectat pel desvergonyiment de quan encara no has fet els vint i et penses que ets un artista, per més que l’única opinió que t’avali siga l’entusiasme de ta mare.

Ara em sap greu no haver retratat més els pares, els companys, la gent d’aleshores. De la mateixa manera que lamento no haver pres notes de tot el que m’explicaven els més grans del meu entorn. O no haver preguntat als pares els detalls de la seua peripècia -que, al capdavall, era la meua. Tot pareixia etern, tot era immutable. La vida era un present continu on el futur resplendia i el passat dormitava en unes golfes polsoses. El temps s’ha endut veus i memòries, la meua també. I ara només en queda una sensació més amarga que dolça, la sensació de pèrdua irrecuperable.

Al final, el que importava dels boscos, dels crepuscles, dels masos abandonats on dormíem, érem nosaltres, que ho omplíem de significat. Però aleshores no ho sabíem. Potser és així com ha de ser: repetim errades, sí, però també podem descobrir la sopa d’all a cada generació.

Carles Terès

La gran clatellada

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de desembre del 2020)

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea  sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha estat una gran clatellada a la Justícia espanyola, i més concretament al Tribunal Suprem. El judici dels procés es va portar a terme vulnerant el drets polítics de Junqueras perquè el Sr. Marchena hauria d’haver demanat un suplicatori al Parlament Europeu abans de condemnar-lo tenint en compte la seva qualitat d’eurodiputat. El Tribunal Suprem ha de corregir immediatament les irregularitats comeses, així ho demana el Parlament Europeu. No oblidem pas que les sentències dels tribunals europeus són també sentències espanyoles. La ràpida reacció de la Fiscalia –“conscient del que passa” – no sembla que vagi per aquest camí en tant que ha demanat que Oriol Junqueras romangui a  presó sense immunitat per condemnat. Curiosament el govern d’Aragó va donar el Premi Aragó 2019 al fiscal Zaragoza?  El volien empènyer en la tasca del procés? Quin paperot! A les poques hores de la sentència europea, Puigdemont i Comín lluïen oficialment el títol de parlamentaris europeus i els mitjans centralistes i el deep state espanyol llançant foc per la boca enganyant la ciutadania. La Fiscalia demana que el Suprem mantingui l’euroordre contra Puigdemont i Comín

Escric aquestes línies dies abans de la seva publicació, per tant poden passar moltes coses en l’interval; en qualsevol cas, tot el que s’aparti de la posta en llibertat d’Oriol Junqueras i l’anul·lació o revisió de la sentència –hi ha vuit empresonats més– i tal vegada el judici, farà augmentar el desprestigi del propi Tribunal Suprem, de la Fiscalia i de les altes instàncies jurídiques espanyoles, prou tocades fins avui, i per tant, d’Espanya en general.  No s’entén el paper de la fiscal General de l’Estat? Pot ser que l’Advocacia de l’Estat demani la llibertat de Junqueras, però de Marchena poca cosa cal esperar. Quan els jutges es converteixen en salva pàtries o els polítics els empenyen a ser-ho, qualsevol problema polític el converteixen en tan gran com irresoluble. El crit popular “a por ellos”, entre més, a encès baixes passions, a despertat la fera “voxiana i el ultranacionalisme secular espanyol, ha reforçat l’anticatalanisme i ha fet creixer l’independentisme. Allò difícil ha esdevingut gairebé impossible. I la marca Espanya és a la baixa.

José Miguel Gràcia 

Ruralitat i màrqueting

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de desembre del 2019)

 La proliferació d’anuncis publicitaris anuncia el Nadal. A part de joguines i gastronomia exquisida, dominen les colònies cares i els cotxes d’alta gama representats per personatges i contextos eminentment urbans, amb un missatge associat a luxe, poder i èxit. Sorprèn així que Correus haigue encetat este mes de desembre la campanya #Yo me quedo per publicitar una plataforma en línia que distribuís productes de l’Espanya rural. Los protagonistes encarnen faenes diverses: ceramistes, un que forja ferro sobre una enclusa, un pare i un fill sobre un tractor…, i les reivindiquen des del seu poble com una elecció voluntària: “Me quedo porque amo lo que hago”. No és una imposició sinó una opció de prestigi: “Me quedo porque no quiero que se pierda este oficio, este sabor, este olor”. Les imatges són en un blanc i negre expressiu però modern al ritme de la música del grup salmantí Mayalde: “Me quedo porque pertenezco a este paisaje”. La plataforma funciona des del mes de maig, amb un grafisme atractiu i presentació pràctica: una pestanya mostra els 173 productors i desplega les dades (història, projecte, adreces, equip humà, opinions…); una altra separa la llista de productes, més de 1.000, amb fotos i preus. Se destaquen los més venuts: oli d’oliva en diferents envasos, un “sel·lenoscopi”, un pack regal de cervesa…. Les categories són sis, amb subcategories: artesania, moda, llar, salut i bellesa, alimentació i begudes. L’enviament és gratuït. Correus, societat estatal, és potser una de les poques estructures vertebradores de tot lo territori gràcies a les seues oficines per tota Espanya, i fa valer la seua capacitat logística. I per màrqueting o convicció, se fixa en l’Espanya buida perquè sigue l’Espanya visible, associada a un seguit de valors positius: productes autèntics (components i matèries primeres de qualitat, artesania rica, denominació d’origen), sostenibles per pròxims, únics i diferents, sotmesos a controls i procedents de bones pràctiques. Lo rural és així sinònim d’autenticitat, d’esforç i de responsabilitat social, i reivindicat com a l’orgull de l’origen, mostra un estil de vida no només possible sinó també imitable: “Me quedo porque quiero quedarme”.

María Dolores Gimeno

Llenguatges fotogràfics

(Publicada a La Comarca el 20 de desembre del 2019)

Crec que la fotografia és un dels millors documents per dixar testimoni d’un fet. No discutiré en ningú que n’hi ha d’altres possiblement igual de bons o millors, però lo cert és que quan mon pare i jo escrivim alguna de les nostres «Històries nonaspines» (secció que compartim dins dels Amics de Nonasp), poques coses hi ha que mos alegron tant com trobar una bona foto que il·lustro lo que s’està contant.

Me venen al pensament uns quants exemples de fotos que han sét decisives per poder completar les històries en qüestió. Fotografies inèdites que la gent ha guardat atresorades a casa, pervivint a vàries generacions, i que en un moment determinat tenen l’amabilitat de cedir-les pel treball. Si són de principis del segle XX, com les dels fotògrafs nonaspins A. Albiac Salvador i M. Simó Solé, mos dixen entreveure un poble, una gent i una manera de viure que poc té a veure en la d’avui en dia. Són fotografies fetes en cura, pensades prèviament, com si d’un ritual sagrat es tractés.

D’uns anys cap aquí, evidentment que també hi ha qui seguix esta filosofia, però com que la fotografia ha passat a ser un dels mitjans documentals més democratitzats (lo qual està molt bé), moltes voltes tenim la tendència a banalitzar-la. Qui no té una càmera, tot i que sigo la del mòbil? I segur que la majoria (de joves i no tant joves) mos ham fet selfies una mica lamentables, o fotografies en filtres d’orelles de gos, per exemple. D’igual manera que en cinc minuts som capaços de fer trenta fotos a qualsevol cosa que esta succeint, per inútil que sigo.
Hi ha qui dirà que este tipo de fotografies són molt més autèntiques que les de fa 70 o 80 anys. Per a gustos, colors. Una foto no és només un document històric, també és un agent articulador de la història, que com a tal té la capacitat de llegar-nos la riquesa d’un llenguatge propi. Si els arxius digitals que estam generant en cada foto sobreviuen al pas del temps, los nostres descendents mos jutjaran… en les orelles de gos ficades?

Estela Rius

Wagner i el drama musical (segona part)

(Publicat al Diari de Teruel el dissabte 14 de desembre del 2019)

 A la primera part explicarem el concepte de l’Obra d’art total (on el compositor és al cap de tot (llibret, posada en escena, il·luminació, etc.) i la importància de la filosofia i el pensament; en una paraula: de les idees. Hem d’insistir en que la representació és sobre tot un drama, una peça teatral i d’idees, i la música és al servei d’aquest drama. Al contrari que en l’òpera tradicional en que el llibret és el suport (necessari) al servei d`allò que més importa, que és la música i el cant. El mètode de la revolució del Drama Musical wagnerià s’assenta en el desenvolupament de tres eines: l’ORQUESTRA, ELS LEITMOTIFS i la MELODIA INFINITA. Seguint la línea de Weber i Berlioz, l´Orquestra guanya un protagonisme inaudit dins del drama. Els leitmotifs (motius conductors) són un conjunt de temes melòdics o harmònics que el compositor assigna a un personatge, un lloc, un objecte o un sentiment o una idea i que són els que condueixen la música d’una manera continuada. No és un simple motiu recordatori, ja que poden ser canviants i actuen com  a motors musicals, habitualment en l’orquestra, però també en el cant. Alguns són molt evidents, però n’hi ha d’altres que són difícils de descobrir. És motivant per a l’oient reconèixer alguns motius, però en absolut és necessari per a gaudir plenament del drama. En quan a la Melodia infinita no vol dir altra cosa que la melodia (tocada o cantada) flueix de manera continuada, sense formes tancades. No hi ha números tancats: recitatius, àries, cors, duets, concertants, etc. I les melodies no tenen formes estròfiques, con en l’òpera tradicional. L’acció musical avança contínuament, amb monòlegs, duos, fragments de grup i amb moments de tensió i relaxació, moments culminants, etc., però sense formes estròfiques. Com podeu suposar, també els cantants són intèrprets  sempre al servei del drama. És, finalment, important que l’oïen estigui sempre pendent de l’orquestra ens els moments cantats, perquè la seva tasca no és la d’iniciar la melodia i després acompanyar, com en l’òpera tradicional, sinó conduir l’acció musical. Només cal una mica d’entrenament.

 Antoni Bengochea

 

 

homenatge a Ramon Segura

(Publicada a La Comarca el 13 de desembre del 2019)

La Diputació Provincial de Terol va aprovar al ple celebrat el passat dia 27 de novembre retre homenatge a Ramón Segura, el polític de Vall-de-roures que era president de la institució al juliol de 1936, quan va ser detingut per les tropes insurrectes contra el Govern de la República i executat amb altres polítics republicans en circumstàncies mai aclarides.

L’acord plenari, promogut per Ganar-Izquierda Unida, va comptar amb el suport del PSOE i de Ciudadanos. Total, nou vots a favor. Va votar en contra el PP, amb nou diputats, i el PAR, soci de govern dels socialistes, es va abstindre. Va caler el vot de qualitat del president, el socialista Manuel Rando, per desequilibrar la balança cap al sí.

L’homenatge, que inclourà als funcionaris i diputats morts durant la Guerra Civil, consistirà en col·locar una placa commemorativa a la seu de la Diputació en un acte públic encara sense data.

Ramón Segura, que va estar alcalde de Vall-de-roures durant la II República pel Partit Radical Socialista, presidia la Diputació quan va ser detingut pels revoltats al començament de la Guerra Civil i empresonat als soterranis del Seminari de Terol. D’allí va ser extret en una de les temibles «sacas» de presos per a ser assassinat amb altres companys de captiveri per l’únic delicte de ser un destacat polític republicà fidel al règim democràticament constituït.

Probablement, Ramón Segura siga el polític més important que ha donat Vall-de-roures en tota la seua història. Per a quan el reconeixement del seu poble?

Lluís Rajadell

Lo pare Faci

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de desembre del 2019)

Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat  que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant  de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Muela) dicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.

Artur Quintana