Regals i festes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de desembre del 2018)

Cada volta més paganes, les festes de Nadal i dels Reis signifiquen bona taula i fer regals. Los principals destinataris d’estos són los xiquets, que viuen hores d’emoció i nits sense dormir eixos dies, enmig encara de llegendes antiues. Ja abans, quan érem més pobres que les rates —fins als plans de “Desarrollo”—, era tradició general a la comarca lo modest tronc de Nadal, una eloqüent metàfora d’aquells temps: fusta crescuda a la terra i tallada com a llenya, que cagava torrons i pixava vi blanc, coses dolcetes eixides de mans femenines, a l’abast d’economies rurals sense massa infraestructures comercials. Un llibre de contes, una nina de roba cosida a casa, un plat de palometes, unes birles, una pilota, llibretes i llapis passaven a la gama mitja. Algun cavall de cartró, fregasseta i cases de nines o una bicicleta eren ja regals de categoria. A poc a poc van anar apareixent forts apatxes, clics de plàstic, miniprojectors de cine, legos, Jocs reunits i el Monopoly. Avui, en plena època consumista, s’ha incrementat la quantitat de regals i el seu tipus ha variat a la mida del nostre progrés econòmic i tecnològic: ninos robots, nines supermodels, cotxes a escala infantil, playstations, tablets, etc. Los canvis han afectat los hàbits de compra, invertint la proporció de les tendes pròximes a favor dels grans centres comercials massificats i, cada volta més, la immensa xarxa. Los destinataris són ara tota la família, també els grans, que així revivim en edat adulta l’experiència de desembolicar un paquet ple d’expectatives. Prèviament, en un intercanvi obligat, bombardejats per interminables i sofisticats anuncis televisius, ham triat les futures sorpreses, amb l’alegria de pensar en la cara dels qui els rebran i la por de no encertar gustos i desitjos. En funció de l’encert, los nostres regals s’usaran, s’amagaran o, si es pot, siran retornats o inclús tornats a regalar a d’altres ben lluny; i els xiquets, en acabar de ser-ho, los llançaran o els donaran en campanyes de recollida pals que tampoc ara, enmig de l’opulència, no en tenen.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Del Matarranya a Nova York

(Publicat a La Comarca el 28 de desembre del 2018)

Al primer terç del segle XX un potent corrent migratori va portar a un miler de naixcuts a la província de Terol a embarcar-se a distints ports espanyols i francesos per intentar conquerir el somni americà o, si més no, eixir de la misèria més asfixiant. Encara que la major part de les eixides que consten als arxius -i que han estat rigorosament escorcollades per l’investigador Raúl Ibáñez- pertanyen a les terres altes de la província, també n’hi va haver algunes des del Matarranya i, per cert, ben singulars.

Alguns municipis del voltant de la capital provincial, com La Puebla de Valverde, Javaloyas, Camarena de la Sierra o la pròpia Terol, acumulen més d’un centenar d’emigrants als Estats Units en els primers trenta anys del segle XX, segons els registres d’entrada del gran port d’entrada, Nova York. Les xifres baixaragoneses son molt més modestes, incomparablement inferiors, però entres els casos més singulars d’emigrants terolencs a la ‘Gran Mançana” hi figuren dues personalitats del Matarranya: Ramon Segura, que, durant la II República, arribaria a ser alcalde de Vall-de-roures i president de la Diputació Provincial, i Nicanor Villalta, el famós matador de bous de Queretes. Mentre que Segura va estar vivint als Estats Units dues dècades fins a retornar al seu poble natal l’any 1926, l’estada de Villalta és poca cosa més que una anècdota perquè el periple nord-americà només va consistir en una escala per arribar a Hispanoamèrica amb l’objectiu d’arredonir la temporada taurina.

Una vegada retornats a Espanya, el destí dels dos emigrants seria tràgicament oposat. Mentre Ramón Segura va morir l’any 1936 executat pels insurrectes als primers moments de la Guerra Civil, Nicanor Villalta triomfaria com a torero en una llarga carrera que culminaria en plena dictadura franquista.

Lluís Rajadell

Prado i MNAC

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de desembre del 2018)

Interessantíssima l’exposició del millor pintor gòtic de l’estat espanyol, Bartolomé Bermejo. Aquesta mostra és ara al Museo del Prado i després passarà al Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’han fet amb la col·laboració dels dos museus i està comissariada pel professor de la Universitat de Girona Joan Molina. No és la primera de les col·laboracions dels dos museus que se’n diuen nacionals i que els dos tenen les mateixes qualitats (moltes) i els mateix defecte,  només un, però molt significatiu: el fort nacionalisme de cada institució. El Museo Nacional del Prado (com es diu oficialment) parteix de les col·leccions reials i té tot el que es considera que forma part de la història de l’art espanyol. Hi ha tota mena de pintura espanyola, de totes les èpoques i escoles, amb moltes obres de qualitat molt discreta, sobre tot la renaixentista, però també la dels segles divuit i dinou. També hi són les aportacions d’art internacional que provenen de l’ imperialisme espanyol, en les que destaquen molt més els Austries que els Borbons. Aquest llegat aporta l’excels nivell internacional de la col·lecció: el Bosco i els primitius flamencs, Rubens, i les escoles italianes (veneciana i toscana) amb Ticià i Rafael al capdavant, però també les notables llacunes com Leonardo da Vinci, el Caravaggio, la pintura anglesa i sobre tot la holandesa (sense Vermeer i Hals i amb un únic Rembrandt). El Museu Nacional d´Art de Catalunya pateix del mateix mal: una exhaustiva representació de totes les escoles i tendències d’art català, molt fluixes en els segles XVII, XVIII i XIX i moltes llacunes dins de l’art espanyol i sobre tot internacional. L’exposició de Bermejo, cordovès de clara formació castellana y amb influència flamenca (de tradició castellana), però que treballà sempre a l’antiga Corona d’Aragó (València, Aragó i finalment Barcelona), ens dona una lliçó de com dos museus aferrissadament nacionalistes poden entendre’s amb un esplèndid treball en comú. Tant de bo aquest exemple de col·laboració artística pugui estendre’s a la política dins d’aquest desgavellat projecte de nació que és Espanya, on els oposats nacionalismes només s’acusen mutualment d’imposicions, colpisme, terrorisme i altres malifetes.

Antoni Bengochea

Una bomba sense explotar

(Publicat a La Comarca el 21 desembre del 2018)

Ere un dia d’agost de 1964. Tenia ja setze anys i estava en mon pare i les dos mules mantornant la Plana del Calderer, just a la vora de l’antic camí de Fórnols, equidistant del tossalet del Tormet i del corral de bestiar del Quicos.

Aquella planeta de terra fluixa i superficial sobre un pla de roques de cascall estave voltada de poca cosa més que alguns romers i carrasquiços, i enmig de la magra propietat lluïa majestuosa, la carrasca centenària per donar ombra a les persones i cavalleries quan a la sega feia tanta calor.

A prop del migdia, mentre el pare feia alguna cosa entallà del guareit, era jo qui portava l’esteva de la vertedara i la vareta de pollíç per burjar de tant en tant les cavalleries perquè no s’adormiren. Estavem a meitat del solc anant lleugers, i de cop hi veig una cosa llarga com una carbaça, d’un parell de pams, que eixie del terra entre les potes de les mules i la punta de la rella. Paro en sec als animals al veure que era una bomba de la Guerra que no havia explotat i crido al pare, que va reconèixer a l’instant que era un obús. Com ell n’havia tocat tantes de bombes, la va agafar en les dos mans i se la va endur un poc avall del barranquet erm per amagar-la al forat d’una paret on ningú mai la puguera tocar.

Després, cavil·lant el per què d’haver aparegut la bomba en aquell moment, llaurant i mantornant la planeta tantes voltes després de la Guerra, ens vam adonar que aquell tros de terra, fins a eixe moment, sempre s’havia llaurat en burros que sols fan un forconet de fondària del solc, i aquell dia ere la primera volta que es llaurava en un parell de mules que, al tindre més força, es pot afondir més la rella. Vaig néixer aquell dia. Vos podeu imaginar les imprecacions que li vaig fer al mal parit de Madrit, responsable de totes les bombes de la Guerra Civil.

Tomàs Bosque

La mida és important (per a la pobresa)? (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)

Natxo Sorolla

Fitxer:GrangerCausalityIllustration.svg

Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó (Favara, Maella, Calaceit i Saidí) perquè els estudis no incorporen los pobles menors de 1.000 habitants. I el número de persones que viuen a un municipi se correlacione en les rendes que tenen eixos habitants: los pobles menors de 1.000 habitants tenen només 12.000€ anuals de renda per persona, però els majors de 500.000 habitants dupliquen eixa renda per habitant, a 26.335€ per cap.

Però hi ha una cosa en la que no sempre pensem. Quina és la causa, i quina és la conseqüència? Lo que haig escrit més amunt porte a pensar que el número d’habitants d’un municipi és la causa, i les rendes són la conseqüència. Si un municipi té pocs habitants, té més pobresa. Però crec que és més realista pensar-ho a la inversa: si una àrea té rendes baixes, tindrà menys habitants. Posem-mos en lo cas d’una àrea agrícola de l’interior els anys 40, que té unes rendes baixes, associades a una agricultura sense mecanitzar, i que està expulsant a la seua població jove a zones industrialitzades. Si li posem nom, ho entendrem: los municipis del Matarranya es van despoblar, i els del Baix Llobregat se van expandir. I és que fa 150 anys l’Hospitalet de Llobregat tenie tanta població com Vall-de-roures en l’actualitat (!).

Però també s’ha de dir que la cosa no és tant senzilla com invertir la relació, i dir que més riquesa → més població. Perquè aquell territori que atrau població, també atrau gent jove, en ganes de viure, en talent i enginy, que aporte noves idees, i que pot acabar creant-te negocis de gran rendibilitat. A nivell global tenim un exemple a Silicon Valley, punt de reclutament de jóvens enginyers per Google, Intel, Apple… Per tant, l’equació se fa circular: més riquesa → més població → més riquesa → …

I és que a nivell local tenim altres exemples: les capitals de comarca (Vall-de-roures, Binéfar…), i les segundones, que en lo seu moment van ser contentades en lo títol de «capitals culturals» (Calaceit, Tamarit de Llitera…). Segurament que una de les raons bàsiques per a fer-se capital ere la mida del municipi: a més mida, més opcions de fer-se capital. Però una vegada s’és capital, hi ha més opcions d’incrementar la població a costa dels altres (concentració de servicis, etc). Ho diu l’aforisme anglès: los rics, se fan més rics (i els pobres, se fan més pobres). Esta és la cruga realitat. Ser el primer és important. Encara que sigue per poquet. Sempre i quan se vulgue créixer 😉

Altruistes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de desembre del 2018)

 Alguns conciutadans no es creuen que hi ha tot un fotimer de persones que treballen gratis pels demès. Són especialment aquells que no ho han fet mai en la seua vida, perquè, queda clar, que si fos al contrari no en dubtarien. Alcaldes, regidors, membres de comissions de festes, d’associacions cultural o esportives, etc. etc., especialment de petits pobles com los de la Comarca del Matarranya, no tan sols no cobren per les seues hores de treball empleades en temes de la comunitat, sinó que normalment tenen que posar diners de la seua butxaca.  Si a més d’això són diana constant de la crítica fàcil i malintencionada, és comprensible que la majoria de les persones vàlides d’estos pobles, en que la relació personal és molt directa, no en vulguin saber res de la cosa pública i de la seua gestió. Este és un problema que va agreujant-se i que s’ha de resoldre a tota pressa. Les compensacions econòmiques han d’estar en equilibri amb les responsabilitats, mal de cap i dedicació als ajuntaments. Hi han de ser, les compensacions, si volem als millors al front d’estes empreses, dites ajuntaments, que cada dia gestionen més recursos. De cara a les associacions, l’agraïment ha d’estar una constant precisament pels responsables institucionals dels ajuntaments i ens comarcals. I no solament parlo d’un copet a l’esquena. Ni tampoc de sous o pagament com assalariats. Hi ha moltes altres maneres d’agraïment però que en tot cas han de ser efectives i ajustades a cada persona. Si no és així aviat veurem com l’activisme voluntari, social i públic, decau irreversiblement. A Cretes–Queretes estos darrers anys hem tingut i tenim problemes per cobrir les baixes de les juntes de les associacions culturals i comissions de festes. I si això es greu, lo pitjor és que cada dia és més difícil comptar amb joves.  Alguna cosa no fem bé.

Juan Luís Camps

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix