Escena Humana… a Episkenion

(Publicat al Diario de Truel el dissabte 28 de setembre del 2013)

La revista digital de teatre Episkenion naix des de València de les cendres d’una altra gran fita, Stichomythia, de la que els seus components humans se’n senten hereus tot i que no estrictes continuadors. Episkenion, en contrast amb la seva predecessora, és una revista que es gesta afora de la Universitat però amb decidida vocació universitària. Per tant, emmirallada en l’au Fènix, podrem dir d’Episkenion que gràcies a l’esforç titànic i altruista del seu comitè de redacció compost per Remei Miralles Tomás, Rosa Sanmartín Pérez i Josep Lluís Sirera Turó es tracta d’un colós renaixement. I és que: Nunca es siempre en teatro.

En un total de dues-centes setanta pàgines hi ha reunits un comitè científic de vint-i-cinc components d’universitats de tot el món, partint de tot l’estat Espanyol —entre ells Mercè Saumell i Àlex Broch de l’Institut del Teatre de Barcelona als qui destaquem aquí tot pagant el deute que la influència tan pròxima de la seva tasca ens representa—, seguint per altres principals universitats d’Europa, Hispanoamèrica i els Estats Units, i amb més d’una vintena de col·laboradors encarregats de sis grans seccions, Artículos, cinc estudis crítics teatrals pròpiament dits; Experiencias, dues de les tres que s’exposen sorgides del seu entorn més immediat, la Comunitat Valenciana: Teatro de lo Inestable i Francachela Teatro que en erigir-se teatre  instrument de denuncia social, transcendeixen tota sort de localismes; Testimonios, amb la profunda i estimulant entrevista que Robert March entaula amb Juan Mayorga; Hemeroteca amb la que ens obsequia el mateix J. Lluís Sirera  i el dramaturg Rodolf Sirera amb el seu Teatro Español 1978-1992 damunt el qual ja en feia reflexió i crítica l’any 1993; Textos, la secció que donarà cabuda a peces escèniques que a més del seu  interès pel propi valor dramàtic ho siguin també per l’aposta als llenguatges renovadors: tres en son en aquest primer número, una d’ells, l’eloqüent dramatúrgia de Julio Fernández Peláez, i les altres, parafrasejant la decidida voluntat que es manifesta des de l’editorial de fer una revista oberta a totes les llengües de la península, son dos textos escrits en català: l’un des de UK, el del sempre paradigmàticament provocador —estètica i intel·lectualment— treball de John London, i l’altra, el d’una servidora sota signant d’aquesta Escena Humana; I per acabar, contundents Reseñas de textos dramàtics. A la revista pròpiament dita, però, que pot ser descarregada a la web oficial www.episkenion.com , encara hi ha entrada a una setena secció que gaudeix de vida pròpia: No somos crític@s.

El repte és gran, tal i com diu en Josep Lluís Sirera en la declaració de les directrius científiques que exposa al seu brillant pròleg Por los caminos del teatro, ja que fora de la comoditat de l’àmbit acadèmic que oferia fins ara la Universitat de València, hi ha des d’Episkenion la condició de mantenir el rigor acadèmic dels articles seleccionats i el risc dels textos dramàtics que aquí es publiquen. Tot plegat sense deixar de ser conscients de la problemàtica que suposa l’escassetat de revistes acadèmiques especialitzades en investigacions teatrals a la hora de fer públics estudis sobre el teatre hispànic  i llatinoamericà contemporanis. Estudis, segueix establint J. Lluís Sirera, que han de contribuir a nodrir el nostre coneixement i a enriquir  la pràctica escènica propiciant noves lectures crítiques i encetant nous debats. Un dels quals, i en tot cas el que avui destacarem en la nostra Escena humana, és el per què des d’Episkenion es vol afrontar tal risc, i la resposta queda contundentment servida en plasmar els moments paradoxals que viu la vida teatral espanyola, i en particular la Valenciana, essent aquesta, lògicament, la que els queda més a prop, en tant la crisi econòmica i social del moment castiga cruament a tots els professionals del teatre, guillotinant a un bell munt d’iniciatives alternatives a l’institucional. I amb tot, des d’Episkenion s’obre una petita escletxa per la que s’ha d’escolar una brisca ni que sigui  feble, d’oxigen, amb la que s’enalteixen l’esforç dels que tossudament creiem en una altra manera de concebre i d’expressar l’escena. Des d’Episkenion, queda, doncs, declarat que davant aquesta situació, havien de fer el possible per ajudar a la professió teatral, brindant-los-hi una plataforma crítica i compromesa amb la seva tasca; una plataforma que permeti visualitzar iniciatives, d’altra manera condemnades, tot i el seu interès, al silenci.

 En consideració a aquesta deferència, no ens queda més que agrair pregonament a tota la formació d’Episkenion que se’ns rescati del crematori en vida que és el  mutisme, la no existència, i ens posi, d’aquesta manera, damunt l’Escena Humana.

 Marta Momblant

De què haurien de parlar Mas i Rajoy?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de setembre del 2013)

Rajoy ha contestat la carta de Mas, en diumenge i amb l’adreça equivocada, on diu que el diàleg està obert. Mas li dirà que una majoria del poble de Catalunya vol decidir el seu futur ja. Rajoy contestarà que la Constitució espanyola i les lleis ho impedeixen, i ell ha de complir-les. Mas dirà que tot es qüestió de voluntat política, i afegirà que el Parlament de Catalunya haurà de tirar  endavant la Llei de Consultes catalana,  perquè també vol complir la legalitat. Rajoy, un xic més enèrgic, que la portarà al Tribunal Constitucional. I fins aquí arribarà el diàleg, un temps perdut, mentre els desitjos dels catalans envers un referèndum per dir que sí a la independència anirà augmentant dia rere dia. Els partits polítics i les organitzacions cíviques pro independència empenyent de valent al president. Mentre tant els jovents catalans, allunyats de tot sentiment d’espanyolitat, estan veient una porta oberta a un futur il·lusionant que, per a ells, és la independència,  Els seus pares: uns són tant o més independentistes que els seus fills, i molts d’altres, castellano-parlants, amb dubtes, tenen estelades a casa. I uns altres més…

De què haurien de parlar Mas i Rajoy?: de com cercar una sortida política, que ara ja és urgent, per poder portar a terme la consulta. Això seria el més democràtic i racional, i tal vegada es convertiria en una mena de fre de les ànsies separatistes d’una part de la població de Catalunya, en veure que es fa cas de la seues demandes. Tant les lleis com les constitucions tenen escletxes, per tant les interpretacions d’alguns preceptes no són pas les mateixes per a tothom. Les sentències del Tribunal Constitucional normalment es decideixen per petites diferències. Si hi hagués voluntat política de debò es trobaria una solució o es retocaria la Constitució (amb una trucada telefònica es va canviar fa molt poc temps). Les coses van per un altre camí. Espanya, com sempre, arribarà tard. Si la Constitució espanyola és una llosa que aixafa el dret de expressar-se dels ciutadans de Catalunya, Espanya té un greu problema de convivència, llibertat i democràcia.

José Miguel Gràcia 

Rebordonits: de la inocència al profit

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de setembre del 2013)

La paraula “rebordonit” traspua connotacions negatives. Sona a “bord”, és a dir, a persona de filiació dubtosa, a arbre que no fa fruit o a aquell que apareix salvatge sense cultiu. Deriva de l’arcaic “bordó”, del llatí “burdone” (‘mul’, ‘bastard’), segons indica el Diccionari d’Alcover i Moll per a la corresponent forma verbal “rebordonir”, que hi apareix amb sis acepcions diferents. Paraula poc comú dins del domini lingüístic català, va sent substituïda també en la derivació adjectiva per d’altres més similars a la corresponent castellana, tot i que encara es pot sentir de tant en tant en algunes zones rurals franjolines entre la gent gran.

Un “rebordonit” pot ser ja qui no té un creiximent normal, l’arbre al qual solament li creixen bordissos, ja un degenerat, algú “decaigut de la pròpia virtut”. La primera definició subratlla uns paràmetres generals que fan de norma; la segona comporta la creença que tots naixem amb unes qualitats primigènies virtuoses que anam perdent a mesura que la vida mos canvia. Naixem bons i mos fem malbé dins de la societat, com defensava Rousseau? Perquè mirant al voltant, s’observen molts rebordonits de diverses espècies, però destaquen sobretot aquells que es dediquen al servei públic, dins de les estructures polítiques tant dictatorials com democràtiques. Lo polític rebordonit usa la posició de privilegi per utilitzar allò que és de tots en benefici propi. Fica, per exemple, la mà a la caixa dels fons que provenen dels impostos ciutadans, demana sobres de diners a particulars a canvi de favors econòmics o laborals, obté privilegis afegits al sou (que ells i la resta de partis han votat unànimement), se fica a la faltriquera o butxaca allò que havia d’anar a parar a unes beques, a un hospital, a una escola… En fi, o menja bitllets o se’ls gasta en un increïble tren de vida. Això els rebordonits democràtics, perquè els dictatorials tenen les presons i les fosses comunes plenes. Jo sovint me’ls miro i em plantejo si estes persones sense compasió van ser alguna volta xiquets ingenus i despreocupats com tots.

 María Dolores Gimeno

Dalí segueix portant més cua

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2013)

 S’han superat totes les expectatives; s’han batut tots els rècords. És ell, el millor, el “geni” (INVENTOR o CREADOR de coses admirables). El cas és que ell es considerava “genial” per les seves idees, pels aspectes conceptuals, no per la realització formal de les seves obres, que titllava de limitada en comparació amb els grans mestres. Però el públic no pensa el mateix, sobre tot l’internauta, que el classifica sempre com un dels cinc o deu millors pintors de l’històrica (o el millor), i el valora molt per davant d’artistes més ben considerats per la crítica especialitzada (i per Dalí mateix) com Giotto, Rafael, Tizià, Vermeer, Rubens, Rembrandt, El Greco, Goya o Picasso. Això li semblaria a n’ell (que no va conèixer internet) molt, molt surrealista. Només una comparació amb Goya ens donarà una mostra d’allò que podem considerar genial. Goya va destacar en tots els estils i  manifestacions artístiques de la seva època: barroc, neoclassicisme, academicisme, rococó i  romanticisme, a més de ser el millor retratista, pintor d’història i gravador. També  creà l’expressionisme. Dalí va practicar només dos estils: el surrealisme, al que va arribar l’últim, després de imitar (o copiar) a tots els mestres anteriors (i gràcies a Miró, que va ser el seu San Joan Baptista a París) i l’academicisme. També va practicar un decadentíssim pompierisme (pintura pomposa), disfressat de pintura d’història (per suposat franquista).

L’art de Dalí és intel·lectual, complicat, retortigat, i en general poc expressiu (considerava que l’art no havia d’expressar sentiments). Va fer passar per seves obres que no ho eren, fins hi tot va signar teles en blanc que pintors “negres” realitzaven. L’obra més apreciada pel públic de la mostra de Madrid és una del seu període de formació (21 anys): Figura a la finestra.  I les més innovadores (del “geni creador”) o no agraden o el públic no les compra i passa de llarg, com la pel.lícula Un chien andalou, que li va donar gran fama, o una mena de dibuixot amb la silueta d’un Sagrat Cor que diu que escup al retrat de sa mare. I només hem parlat de l’artista, no de la persona.

Antoni  Bengochea