Els gasoductes

(Publicat el dissabte 29 d’octubre del 2022)

No puc entendre com fins fa molts pocs dies era importantíssim el gasoducte CATMED que hauria de connectar el nord de Catalunya amb França. Des del govern espanyol es va arribar a dir que era qüestió de mesos, que era la solució estratègica per al gas gairebé a tota Europa. Ni una cosa ni l’altra. Ni era una qüestió de set o vuit mesos –potser set o vuit anys–, ni tampoc tan estratègica i necessària com es va dir. De fet amb una reunió amb Macron va ser mes que suficient per canviar absolutament el projecte. I ara en tenim un altre: el gasoducte BARMAR de Barcelona a Marsella, tan estratègic, tan important per a Espanya i Europa o més s’hi cap que l’anterior. Qin canvi, oi? O sigui, en paraules de Groucho Marx: “aquest són els meus principis, si no els hi agraden en tinc uns altres” Més seriositat senyors del govern espanyol i de les institucions europees! Per acabar d’adobar el tema i perquè els fa vergonya tanta incongruència en tan poc temps, manifesten que el tub o tubs que es construiran sota el mar serviran també per transportar hidrogen verd en un futur. Fixi-s’hi el lector: el gas és un combustible fòssil que s’hauria de deixar d’utilitzar en un termini no massa llarg. Per justificar unes despeses tan grans per transportar aquest producte contaminant, però necessari només a curt o mig termini –així hauria de ser– s’inventen el transport d’hidrogen, i més encara l’anomenen hidrogen verd. Però en que cap pot hi cabre fabricar hidrogen que no fos així?  S’ha de cremar gas per fer electricitat i amb aquesta hidrogen?  I com estan de segurs de la necessitat de moure l’hidrogen i cap on? L’hidrogen en tot cas s’haurà de fabricar amb energies renovables majoritàriament. I la pregunta final, on son els informes tècnics que validin que unes canalitzacions per a gas serveixin per l’hidrogen? Que no muntin més fal·làcies ni facin més ximpleries els governs del països i les institucions europees. Dediqueu-vos, governs, a parlar clar a la ciutadania i no enganyeu. El problema del gas va més enllà de la guerra de Rússia. Dediqueu-vos, si us plau, a potencia al màxim les energies renovables, feu el possible per que l’estalvi d’energia sigui important i deixeu els colors per als pintors.

José Miguel Gràcia

La jota de tots

(Publicat el dissabte 22 d’octubre del 2022)

Que la jota està molt arrelada a tot Aragó és indiscutible. Així, les festes del Pilar 2022 l’han feit pregonera seua, encarnada en dos parelles de joteros que han parlat en primera persona en un pregó firmat per José Luis Melero: “Soy la jota aragonesa y llevo acompañándoos toda la vida”, dieve, i continuave apel·lant a la seua presència en tots los temps i règims polítics, sense cap color, identificada especialment en lo “pueblo llano” aragonès, que l’ha cantat i ballat. Se calcule que unes 40.000 persones van escoltar enguany este pregó, l’acte inicial de les festes, que, repetit cada any, ha generat un ritual compartit per tots que encomence en la jota “S’ha feito de nuey”, composada per José Lera Alsina, i que acabe en lo “Canto a la libertad” de José Antonio Labordeta. Si este és ja l’himne oficiós d’Aragó, més popular que l’oficial d’Antón García Abril, la composició de Lera Alsina, que es va interpretar per primera volta a Hecho l’any 1980, també la cante tota la plaça junta. Emotiva i vibrant, ha generat inclús versions apòcrifes variant la lletra o la melodia (una confraria saragossana de Setmana Santa, una cançó de Nadal…), i l’Ajuntament d’Osca la va convertir en la cançó homenatge als seus sanitaris durant la pandèmia. Però l’autor, que ha autoritzat versions per a diferents instruments, no vol que es canto en un idioma diferent al “cheso” originari, ja que pretén afirmar una defensa cultural de l’aragonès. Una intenció similar tenie l’Ajuntament de Saragossa quan va afegir categories en aragonès i català al seu concurs anual de cobles de 1998 com a part del “patrimoni cultural” comú; així ho afirme Juan Alberto Belloch, allavòrens alcalde, al pròleg de la recopilació de Màrio Sasot, Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de cobles Aragoneses en Llengua Catalana de l’Ajuntament de Saragossa (2009). Als certàmens actuals han desaparegut les llengües minoritàries aragoneses. Estaria bé ressuscitar el trilingüisme jotero, i qui sap si algun dia podríem escoltar a la plaça del Pilar una multitud cantant una jota en català com a pròpia.

María Dolores Gimeno

La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I) (Viles i Gents)

(Viles i gents publicat a La Comarca, 21/10/2022)

Natxo Sorolla

De menut ere molt clar que parlava xapurriau. De fet, que parlàvem «xapurriau», i «no català», se va convertir en una acció de fe. Però els professors de llengües de l’Institut de Vall-de-roures mos van fer veure que sense tant fonamentalisme, i posant una visió més àmplia i crítica, entendríem millor allò que parlàvem, li diguérem com li diguérem. Anys més tard m’ha continuat interessant saber a on naix això del «xapurriau». Quina és la primera vegada que s’escriu la paraula «chapurriau» per a la nostra llengua? I l’evident és que dir-li xapurriau és molt recent en la història, encara que de menuts mos hi agarrarem com a un ferro roent. Però avui no podrem donar la resposta, encara. Anem a pams.
L’única definició de diccionari de chapurrear la trobem a la RAE: «hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores». Ja ho sabem tots que la llengua que parlem no només és preciosa, si no que també és excel·lent. Una llengua que l’any 1555 Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó defineix aixina: «todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia […] todos hablan los aragoneses catalán». I Cristòfor Despuig diu l’any 1557 que «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera». De fet, ja abans, al s. XIV, lo parlar devie ser prou diferent per estes terres, perquè aquí els models de llengua que preníem per a escriure-la coincidien en los del català, i no en los de l’aragonès, com passave a la resta del Regne d’Aragó. De fet, un segle més tard les autoritats d’Arenys de Lledó encara declaren que «moltes persones de dit poble […] no entenen enterament la llengua castellana […] per lo que judica que serà més convenient i del servei de Déu que es predique en català». I és que mai va haver radera vegada per al català, perquè al llarg de tots los segles és una denominació habitual per a la llengua d’estos pobles del Matarranya, el Mesquí i el Bergantes.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

• La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I)
• Quan a «això» li diem «llemosí» (II)
• La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III)

Impostos als rics

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’octubre del 2022)

Article 31 de la Constitució: “tots contribuirem a la despesa pública segons la capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en el principis d´igualtat i progressivitat”. Aquest article ha estat sempre menyspreat (com el de les llengües oficials). Per fi un intent seriós de voler-lo aplicar: l´impost de solidaritat, o impost a les grans fortunes. Abaixar impostos és un mantra de la dreta, encara que després els apugin com va fer M. Rajoy. La dreta abaixa els tributs sempre als més rics, contradient la Constitució que tant diu defensar en allò que li convé, però sap vendre bé el sintagma “baixar impostos” com senyal identitària. La dreta suposa que els rics ho són perquè tenen més mèrits que els pobres, i se’ls ha de premiar, quan és clar que la majoria de fortunes són heretades. Conseqüència d´aquest principi és la immoralitat de suposar que els pobres ho són pels seus demèrits. És clar que els més rics (en general) tenen consciència de classe, i són classistes. La desfiscalització d´alguns governs autonòmics (Madrid o Andalusia) el que fa és crear paradisos fiscals per als rics, que tots els no rics de les altres comunitats hem d´equilibrar. És una política aprofitada que crea competència deslleial (ara en diuen “dumping”) entre comunitats.  Moreno Bonilla demana fons de l´estat per invertir en la millora de Donyana, aproximadament la mateixa quantitat que ell deixarà de percebre, és a dir que li hem de pagar entre tots allò que ell no vol recaptar dels andalusos més rics. El mateix cas el tenim amb la senyora Ayuso, que demana dels fons europeus (fons públics que paguem entre tots), que li paguin els deutes que té de les faraòniques obres del metro. Vergonya poca, cara ben dura!. Aquesta nova fiscalitat només afectarà als patrimonis de 3 milions d´euros (unes 23.000 persones), però la dreta mediàtica (clarament majoritària) parla de fregir-nos a impostos i augura èpoques de fam i privacions. Es pot comprendre, perquè alguns dels damnificats són els amos de la oligarquía mediàtica. El que amagaran sempre és que unes 400,000 petites empreses i un milió i mig d´autònoms, tindran rebaixes i ajudes fiscals.

Antoni Bengochea

 

Amics

(Publicat a La Comarca el 14 d’octubre del 2022)

Hi ha un moment a la vida -los uns abans, los altres més tard- que moltes persones es dediquen a formar i tirar per avant una família. Tirar per avant vol dir, bàsicament, cultivar la relació amb la parella i fer que la descendència estiga ben nodrida (físicament i mental). La tasca no és senzilla, fins i tot hi ha moments que esdevé titànica, especialment si apareixen problemes greus de salut o de comportament. Tanmateix, si les coses ixen raonablement bé i es té la fortuna de poder superar els entrebancs, la família acaba essent la font principal de felicitat.

Esta circumstància fa que, sovint, es vagi esmorteint de manera imperceptible la intensitat de la relació amb los amics de joventut, és a dir, los d’abans del projecte familiar. I arriba un dia on et preguntes qui et queda per compartir eixes confidències que només un bon amic pot escoltar. Potser és cosa del fer-se gran, atès que les amistats que es fan en els anys de maduresa es basen en una altra mena d’afinitats, potser més concretes, menys sentimentals, però igualment fortes. Són companys de lluita, de projectes, de territori, d’aficions, d’objectius.

Tot això pensava els dies previs al meu seixantè aniversari. Les filles (anava a dir xiquetes, però és evident que ja no els hi escau) fan llur vida fora del niu, convertides ja en còmplices, i natres seguim absorbits per la feina i l’etern «tirar per avant» en tots los fronts que podem. Quan et trobes amb los amics dius -i sents- ben fort que «ens hem de vore, que fa temps…», i realment en fa, de temps (i et ve al cap la cançó aquella d’en Silvio que diu «…que de pronto son años»).

Ho pensava el primer d’octubre, un dia abans del meu natalici, mentre conduïa, com tants caps de setmana, cap a les Capçades. I vet aquí que en arribar, es va obrir la porta del minúscul maset i en van començar a eixir un munt de persones. I vet aquí que eren amics i amigues dels d’abans, dels d’ara, dels de sempre. I vet aquí que em van fer molt feliç.

Deu ser que l’amistat, com la matèria, es transforma, però mai no es destrueix.

Carles Terès

En el centenari d’en Joan Fuster i Ortells

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 d’octubre del 2022)

        Ortells és una vila de l’Alt Bergantes d’on per ventura baixaren a Sueca, en temps remots, els seus avantpassats materns. Aquests i els paterns venien tots de la pagesia suecana. Son pare era imatger d’ofici, i carlí. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) estudià d’advocat a València i visqué sempre a Sueca amb només breus i, això sí, sovintejats desplaçaments a València i Barcelona. Fins als 61 anys, quan entrà de professor -més tard catedràtic- de catalanística a la Universitat de València, va viure dels seus escrits. S’inicià en la poesia –tres poemaris del 1949 al 1953–, que mai no abandonà,  però aviat –el primer treball publicat és dels 22 anys– va centrar-se en una ampla temàtica assagística, que va des de la crítica de les lletres catalanes de tots els temps, a la de les altres llengües dels encontorns, a l’art i a la política més actual, a la filosofia, a la quotidianitat,  a les sempre aspres i difícils relacions Espanya/Països Catalans, a l’aprofundida recerca en l’identitari dels valencians –penseu que venia d’un País Valencià on regien els tòpics de Levante feliz/Valencia jardín de flores/Para ofrendar nuevas glorias a España …– un tema aquest al qual el 1962 dedicà dos llibres fonamentals: Nosaltres els valencians i El País Valenciano–, a  la reflexió sobre els tan tabuïtzats Països Catalans, …, i el tot impregnat d’un profund, incisiu humanisme. Afegiu-hi un bon puial de llibres d’història catalana i valenciana, de literatura catalana amb l’estimulant Literatura catalana contemporània (1972). I sobretot no us deixeu perdre els capítols sobre els moriscos inclosos al llibre Poetes, moriscos i capellans (1962) on Fuster descriu el diàfan paral·lelisme entre la persecució de l’algaravia al XVI i l’actual del català.  Si d’Ortega s’ha dit que fou Magister Hispaniae, d’en Fuster es pot  dir ben bé que fou i segueix sent, el maître à penser dels que enraonem català. Vist el que escrivia no ens ha de sorprendre gens que patís dos atemptats amb bomba, dels que per atzar en va sortir físicament il·lès, i que, com solia i sol passar en casos pareguts, han quedat impunes.

Artur Quintana 

Mil paraules

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2022)

Lo llenguatge escrit que fem servir les persones per comunicar-mos, a la vista està que cada volta és més breu i més visual. De fet, sol cal fer un repàs per la seua evolució des de les cartes postals fins als actuals missatges de WhatsApp. Tindre una bona habilitat lingüística d’expressió escrita en este context fa temps que va dixar de ser rellevant, per donar pas a noves formes d’escriptura més sintètiques i immediates, sovint plenes d’abreviatures, substitucions de lletres… i petites icones gràfiques que els fan costat.

En este context de substitució de la paraula escrita, hi ha un element gràfic que va aparèixer fa pocs anys i que per la seua riquesa iconogràfica ha resultat ser tot un món. Estic parlant dels stickers. Pa qui el nom no li digo res, són petits arxius gràfics que servixen per expressar reaccions. Les aplicacions de missatgeria mòbil en tenen de predeterminats, però també donen la possibilitat d’incorporar-ne d’altres des de fonts externes. Lo meu interès pels stickers radique en esta tipologia última.

En converses duals o grupals d’una certa confiança és fàcil que se n’envion. Especialment los adolescents en fan molt ús, i un testimoni d’este grup social m’explique que a voltes se fa una mica allò de traure a lluir «lo bon sticker que tinc», perquè «quedes com un crack» si encaixe com anell al dit pa «contestar a lo que ha dit fulanito» (bromes a part). Tingos l’edat que sigo, perfectament te’n poden arribar d’animals, de cultura pop, de política… i d’altres coses que ometrem. També a través d’aplicacions específiques se’n pot fer de personalitzats, és a dir, per exemple, pots convertir la teua foto o la del teu amic en un sticker.

Totes estes icones no cauen en sac foradat, perquè quan una t’agrade tens l’opció de guardar-te-la i fer-ne ús. En conjunt es produïx un teixit d’intercanvi global d’estos elements gràfics, que ara més que mai, en el context de la comunicació escrita, reforcen allò de: «una imatge val més que mil paraules».

Estela Rius

Totes a l’Ixufrina!

(Publicat al Diario de Teruel l’1 d’octubre dl 2022)

Sempre que parlo de l’estat de les llengües pròpies de la nostra terra m’invaíx un sentiment bastant pessimista, podríem dir negatiu (lo panorama no és per a menos), però estos dies una espurna d’optimisme s’ha encès arrel de l’esdeveniment cultural que es celebre avui a Fonz: lo primer Ixufrina Rock, un festival alternatiu organitzant per gent jove i amb l’objectiu de reivindicar les llengües pròpies d’Aragó des de la cultura, amb xerrades, concerts i presència de les associacions que treballen sobre el tema. Una oportunitat d’or per conèixer grups de música del nostre territori que de manera valenta trien fer les cançons en les seues llengües maternes. A més, està clar, de l’aplec de gent que mos movem per la defensa de la llengua i d’altres que, potser arrel del festival, s’hi acabaran implicant més. Un projecte que entusiasma molt tenint en compte la realitat i la vitalitat del català i l’aragonès a casa nostra, on sempre s’ha criticat (i m’incloc) la manca de xarxa entre entitats i col·lectius defensors de les llengües, molt més entre gent jove. Doncs ja ho tenim, un primer pas (que ve de molts pasets previs i una faena incansable feta des de les associacions als propis artistes) per a crear estos vincles entre els parlants d’aragonès i de català que no obliden aquella premissa bàsica per entendre la nostra realitat i és que, les llegues pròpies d’Aragó, l’aragonès, lo català i lo castellà, formen part del patrimoni col·lectiu de totes les persones aragoneses, no sols d’aquelles que les parlen. Crec que es una gran oportunitat per fer nàixer o, com a mínim, sembrar un bon grapat de llavors de futurs projectes que tindran la llengua materna i la seua promoció com a punt central i vertebrador de moltes idees noves que poden aportar aire fresc i esperança als moviments de defensa de les llengües. En tot això, la meua intenció no ere fer cap spot publicitari però, si teniu oportunitat, aneu a l’Ixufrina! Estic segura de que no us dixarà indiferents.

Raquel Llop