Aflú, aflú!

(Publicat a La Comarca el 28 d’agost del 2018)

L’any 1967, amb coranta-i-nou d’edat i cinc fills, mon pare, que entre les diverses ocupacions laborals que simultanejave a Mont-roig tenie la de ser el panader, va decidir donar un dràstic cop de timó a la seua vida i es va presentar a unes oposicions funcionarials. Les va aprovar al primer intent i el van destinar a un jutjat de Santa Coloma de Farners.

Ere l’época en la que, sense adonar-mo’n, la televisió s’anave imposant com a centre de la vida familiar. I pocs mesos después del trasllat en vam comprar una.

A la primeria l’aparell va funcionar bé. I estàvem contentíssims. Però, de bones a primeres va començar a fer coses rares i al remat ma mare va haver d’intervindre:

-Pepe, mañana sin falta llama al de la casa.

I així va quedar la cosa hasta que l’endemà, a l’hora de dinar, assentats tots a la taula, la mare li va recordar:

-Has llamado al de la tele?

Mon pare va assentir amb lo cap.

-Y qué te ha dicho?

-Me ha preguntado que qué se ve. Y yo le he respondido que nada, que, al encenderla, la pantalla hace “Aflu! Aflú! Y luego repanpaguzas” –va explicar simulant amb les mans un ràpid parpelleig.
La capacitat d’imaginació del nostre pare ere proverbial , però a la vista d’aquell sorprenent “Aflú, aflú!”, mare i fills mos vam quedar sense paraules mentres a la cara del pare es dibuixave un somriure beatífic. Hasta que, tots a l’hora, vam esclafir a riure en un girigall fenomenal.

Però quan los ànims es van calmar una mica la mare va insistir:

-Y después del “Aflú, aflú y repanpaguzas”, qué te ha dicho?

-Pues nada, que lo ha entendido perfectamente, que ya sabe lo que le pasa a la tele y que vendrá a arreglarla.

Mireu: allò ja va ser massa. I maravellats per tan convincent explicaciò, la reunió es va convertir en una sonada xalera que a casa nostra es recorde en totes les festes i celebracions. Fins al punt que aquella feta ha esdevingut un regal permanent de la memòria familiar.

José A. Carrégalo

Vials de comunicació rurals

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’agost del 2018)

Desprès de més de cent anys de propostes i reclamacions sembla que veurà la llum i es farà efectiva l’adequació d’un vial de comunicació bàsic pels veïns de Cretas/ Queretes. Es tracta del denominat camí de les Valls que comunica lo nucli urbà de Queretes amb la carretera de Vall-de-roures a Tortosa, a l’altura de l’indret denominat lo Roure Gros. Són 3,8 quilòmetres molt transitats i que a més de ser un camí agrícola i ramader, avui dona accés a la Via verda i al recinte municipal de deixalles.  També és la via més ràpida per anar a la zona de captació de l’aigua de consum urbà des del riu Algars, avui un dels problemes principals del nostre poble. Com també apropar los extraordinaris paratges del riu i dels Ports de Beseit, diamants en brut com atracció turística a curt termini. Ara bé, la principal millora que s’espera amb l’arranjament d’este camí és la possibilitat que l’autobús de línea de Tortosa a Alcanyís i a Saragossa pugui tornar a passar per Cretas/Queretes. La situació actual és impròpia d’una societat del segle XXI i molt injusta per un poble dinàmic des de les vessants econòmiques de l’agricultura, de l’industria i del turisme. Este és lo tema: los vials de comunicació s’han d’adaptar a les necessitats reals de pobles i comarques i les inversions han d’anar adreçades a corregir les deficiències estructurals actuals. Especialment en aquelles zones amb bones expectatives de creixement com és la Comarca del Matarranya. Solament així s’afavorirà lo dinamisme econòmic i la lluita, ja vital, contra lo despoblament que està sofrint la nostra província de Teruel. Donem les gràcies a les administracions implicades, Diputació i Ajuntament, que finalment ho han sabut desencallar. Les grans autopistes, AVES i eixos com el Mediterrani, a la majoria de la gent rural no ens serveixen per a res. Molt al contrari són estructures que fomenten la incomunicació comarcal i la despoblació. Les nostres necessitats son més properes, senzilles i del dia a dia. Benvinguda sigue la carretera de les Valls.

Juan Luis Camps

Capellà i obrer

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2018)

Dos llibres acabats d’escudellar que des de distintes perspectives parlen del Matarranya es refereixen, també des de diferents òptiques, al fenomen des capellans obrers i, més en concret, al conflicte que es va produir a començaments dels anys setanta del segle XX al voltant del capellà de Favara, Wirberto Delso. L’arquebisbe de Saragossa, el capitost franquista Pedro Cantero Cuadrado, li va obrir un expedient per la seua postura enfrontada al règim que va culminar amb la destitució de Delso l’any 1974. Entre els trenta capellans que es van solidaritzar amb el mossèn destituït pel seu progressisme, hi havia el del meu poble, Vall-de-roures, Jesús Borao. ‘Àngel Villalba. Cançons i poemes’, de Carles Sancho; i ‘Un tiempo, un café’, d’Esther Puyo, expliquen, amb ulls de Fabara i Queretes, respectivament, la solidaritat popular amb els capellans obrers, les pressions polítiques per desmobilitzar la gent, la inquietant presència de la Guàrdia Civil pels pobles i les campanyes a favor i en contra Wirberto Delso i els seus companys.

Per aquells anys, la nostra quinta anava a prendre la primera comunió. Allavontes tothom prenia la primera comunió. De bona gana o a contrapèl, tots els sagals anaven a “combregar”. Recordo, difusament, les visites a casa de Borao per als preparatius de la cerimònia. També altres imatges i sons discordants de la religió del moment. Un capellà que anave cada dia a treballar a la fàbrica de caixes del poble, cançons de Víctor Jara que s’escoltaven pels carrers per megafonia, uns llibrets de “cançons de missa” amb autèntics himnes revolucionaris -l’arxipopular ‘Bella ciao’, entre d’altres-, capellans que, els caps de setmana, portaven els xiquets d’escola d’un poble a un altre per jugar a futbol o un sermó que va provocar l’agitació més incòmoda als bancs de la feligresia més reaccionària. Sancho i Puyo m’ajuden a entendre aquells records discordants i a associar-los a un nom: Jesús Borao.

Lluís Rajadell

Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’agost del 2018)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia 

Fórnols i els seus noms

(Publicat a La Comarca el 14 d’agost del 2018)

Si els governants actuals de Fórnols creuen que es pot renegar dels raders 800 anys de la història del poble sense que eixa pretensió, tant absurda com impossible, tingue algunes conseqüències poc favorables per a ells, van apanyats. Em primer lloc, per la impossibilitat d’esborrar de la memòria de molta gent tots els significats i emocions que remouen els noms de Fórnols i Mare de Déu de Montserrate, dits i escrits així en català d’Aragó, la llengua de fundació dels nostres pobles pels voltants de l’any 1200. I en segon lloc, perquè enmig de la unanimitat que es respira tant dins com fora del Matarranya, al respecte de salvar la nostra llengua de la seua desaparició, ningú ha d’entendre ni ajudar als pocs ajuntaments rebels que ara es neguen a complir la Llei Aragonesa de Patrimoni Cultural, aprovada precisament el 1993 per un govern PP-PAR. La Comarca del Matarranya haurie de dir alguna cosa sobre això.

No estaria millor, ara que hi ha més diners als ajuntaments, que als pobles més descuidats en matèria de recuperació de la memòria, en tots los sentits, es promogueren o completaren estudis històrics, dels costums, tradicions musicals, religiositat popular, toponímia, flora i fauna… en ve de pensar en liquidar capítols sencers de la història dels nostres pobles?

Pensant en la barbaritat que poden fer els que no suporten els noms històrics d’esta part de l’Aragó, recordo les visites que vam fer per diferents llocs del Mesquí i Matarranya, el Nadal de l’any 93, replegant cançons tradicionals. A Fórnols ens van atendre Margarita Cases Bel i les seues mare i tia, Petra Bel Conchello i Victòria Bel Conchello. Revisant la gravació d’aquella tarde freda d’hivern, hem tornat a escoltar les veus dolces de les tres cantores, entonant els goigs de la Mare de Déu i l’Aurora de Sant Blas, patró de la vila; i també la vehemència de les seves paraules defensant el nom antic “Mare de Déu de Montserrate”, perquè els dels pobles veïns pujàvem allí de romeria el dia de Santa Mònica.

Tomàs Bosque

La recadera

(Publicat el dissabte 11 d’agost del 2018)

Toquen lo timbre de casa cap a les 3 pm, hora de la migdiada d’estiu, canícula. A la vila es dine a la 1 en punt, just en acabar de tocar la solitària campanada després dels quarts. Un horari gairebé solar, racional, bastant més europeu que el de les zones urbanes. És la recadera d’una empresa de missatgeria que duu un paquet per a la tenda d’electrodomèstics de la porta de damunt, ara tancada. Que si no mos importe… Firmo a on me diu. L’endemà torna a passar en un nou paquet, mateixa hora, mateix destinatari. Que li diga a on viuen los propietaris de la tenda, que els ho dixarà allí, que li sap mal tornar a molestar. No és cap molèstia en absolut. Com que m’ho sé d’altres voltes, li pregunto si ve d’Alcanyís: diu que sí, que la delegació comarcal està allí. S’excusa que ha de fer un trajecte llarg, eixe dia des de Pena-roja a l’Alt Matarranya, etapes per carreteres de tot tipus, i ja se li fa tard quan arriba al Baix Matarranya, en hora intempestiva, fora de la comercial. Passen uns quants dies, i tornen a tocar lo timbre en la mateixa franja horària; esta volta és un repartidor i duu un sobre per a mi. En uns quants repartiments més me podria fer una idea aproximada de les rutes de comunicació comarcals i l’economia associada. De moment, penso que, per sort, als pobles encara funcionen les relacions de veïnatge, i reflexiono sobre el recader de la meua infància, sempre el mateix camió en dies fixos, repartint paquets voluminosos, però no documents, reservats als Correus oficials. Des d’allavòrens han millorat les carreteres de la zona, tot i que encara n’hi ha alguns punts negres, estrets i plens de revoltes, que fan que distàncies curtes siguen una autèntica aventura; i línies fèrries convertides en via verda mentres los trens regionals que queden, a Teruel o a Saragossa, agonitzen per una combinació de desídia, mala planificació i megalomania política i urbana.

María Dolores Gimeno

Àngel Villalba. Cançons i poemes

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2018)

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Diferents models de país

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 d’agost del 2018)

Des de que s’ha fet palès el conflicte polític català, hi ha una tendència que va guanyant adeptes a l’estat espanyol: el centralisme. Si l´autonomisme va acompanyar la “exemplar transició”, actualment es manifesta una força regressiva o involutiva en aquest aspecte. Des de diverses tendències polítiques m’han fet l’observació de la conveniència de seguir el model francès, i això em sorprèn. França és un país que funciona com una nació centralitzada pràcticament des del segle XIV o XV, és a dir, al menys tres-cents anys més que Espanya. París és una capital molt més centralista i potent demogràfica, cultural i econòmicament que totes les altres, mentre que l´actual Espanya no s’entén sense el binomi Madrid-Barcelona. També el monolitisme lingüístic francès es força diferent, ja que el francès és la única llengua oficial de tot un territori on se’n parlen moltes: bretó, eusquera, occità, alemany, català, etc. I s´han d´afegir dos coses que ens fan molt diferents als nostres veïns: la tradició laica dels francesos, on la església està clarament separada de l´estat; això es nota sobre tot al sistema públic d´ensenyament on les religions no hi tenen lloc. I finalment la forta tradició republicana  on parlar de la República és sinònim de la nació francesa. Feia trenta anys que no vivia a París la Festa (14 juliol), on es fan actes militars (en això som iguals) pel matí, civils a migdia i per la tarda al Congrés i al Panteó, i ciutadans i populars a la vesprada a la Torre Eiffel. El cas d´aquests últims monuments és molt representatiu: el Panteó és un monument civil a la memòria dels ciutadans il·lustres de França, on estan enterrats personalitats com Rousseau, Víctor Hugo, Marie Curie o Braille; em sembla impensable a Espanya. La Torre Eiffel (monument ciutadà i popular) és l´actual icona de París, per damunt de Nôtre Dâme (religiós), i el Louvre (monàrquic). L’endemà de la Festa Nacional es produí la victòria futbolística de França: milions de banderetes sortien en honor de una nació (no en contra de ningú), i el seleccionador francès Didier Deschamps acabava les seves primeres declaracions amb un espectacular “Vive la republique”!

Moltes diferències per seguir aquest model.

Antoni  Bengochea