I tornem al “chapurreau”

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juny del 2018)

“Antigament parlaven alguns el “chapurreau”, que és un dialecte, que no és català” (a la Franja d’Aragó). Aquesta memorable frase va ser pronunciada (en castellà, bien sûr) per un famós periodista, escriptor, filòleg i locutor, que la viquipèdia qualifica de cultivat. Si comença per “antigament” hem de pensar que ara ja no? O què, tot al contrari, que aquest dialecte té un pedigrí força antic, molt arrelat.  “Parlaven alguns”; si només ho parlaven alguns, doncs, penso jo, què era el que parlava la majoria: mossàrab? Espanyol? Occità? Llemosí? Ara ve un concepte fonamental: és un dialecte. El més important és que aquesta minoria no parlava cap llengua coneguda; però això contradiu el concepte de dialecte, que suposa sempre que és una variant d’una llengua major; doncs, quina era? O quina és avui? No ens compliquéssim la vida, el que vol dir aquest  “cultivat” és que no parlàvem ni parlem res, que només balbucegem, que som (com ja ho vaig dir en un altre article) uns “quasimodo-parlants”. I ara ve la clau final: “que no és català”. Això em sorprèn una mica, perquè amb aquest final, al català se li dona, indirectament, categoria de llengua, cosa que no sempre ha estat així per par d’aquest popular comunicador. Resumint: que abans (no sé si ara també) nosaltres érem als nostres territoris una minoria que balbucejàvem una cosa que se’n diu “chapurreau” (per cert, paraula que només pot ser d’origen castellà) i que està clar que no és català. Quanta sabiduria. Bravo! El que em costa de pair és perquè aquesta tesi contradiu tots el tractats de lingüística (inclosos els de la R.A.E.) que s’entesten en dir que som (ara) parlants majoritaris al territori de diverses variants locals o comarcals d’un dialecte anomenat català oriental, que no cal redundar de quina llengua forma part (de la única que fa servir finals de paraula en ny o en ll). Suposo que aquest article no arribarà a les urpes d’aquest filòleg i erudit “cultivat”, però em fa il·lusió d’imaginar-me una possible resposta com: “una ximpleria més d’un insignificant e ignorant indocumentat, llepaculs d’aquesta màfia de saberuts que ni tan sols se’n adonen de que estan al servei de la xusma separatista”.

Antoni Bengochea

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 29 de juny del 2018)

La setmana passada La Comarca donava noticia, en les seues dos primeres pàgines, de la comunicació del Govern d’Aragó als ajuntaments del Matarranya per fer-los arribar la proposta dels noms de lloc més significatius de les nostres viles que havia elaborat la Comissió de Toponímia, formada per experts en la matèria. Celebrem que esta entitat, el Govern d’Aragó i la Comarca del Matarranya prenguen interès pels nostres noms de llocs i passon ara la proposta als ajuntaments per saber el seu parer. Per altra banda la bibliografia sobre el tema és bastant interessant en el cas del Matarranya, molt més que en altres comarques on s’hi ha treballat molt poc. Desideri Lombarte va publicar ‘600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja’ (1990), jo mateix ‘Toponímia de la Vall del Tormo’ (1994) i ‘Aproximació a la toponímia del Mas de Llaurador’ (1994) antic barri, ara despoblat, de Valljunquera, Enric Puch i servidor ‘Toponímia i antroponímia de Vall-de-roures’ (2000) i Sergi Mulet va publicar un gran mapa amb la situació dels topònims de Calaceit. A més, els últims anys, la Comarca del Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya van iniciar un projecte de recollida de la toponímia, fruit d’este treball ha segut la recuperació de la de Queretes que va presentar-se a la vila l’any passat amb una exposició pública per incorporar-hi possibles rectificacions i a la que li seguiran altres poblacions matarranyenques on ja fa temps que s’hi treballa. Sobre altres municipis franjolins del sud també s’han fet diferents treballs. Artur Quintana en la seua obra ‘El català de la Codonyera’ (2012) recull els noms de lloc de la seua vila, el prolífic escriptor pena-rogí Desideri Lombarte va escriure la ‘Toponímia d’Aiguaviva. Primera aproximació (Aiguaviva de Bergantes)’ (1990) i Marc Martínez ‘Aproximació a la toponímia rural de Nonasp'(2001).

Carles Sancho Meix

Martí de Riquer i la llengua aragonesa

(Publicatal Diario de Teruel el 23 de juny del 2018)

És ben sabut, però no pas prou pel que observo massa sovint, que gran part de la nostra ciutadania es dedica amb cos i ànima a la destrucció de totes les llengües espanyoles, amb l’única i sola excepció de la castellana. Per a aconseguir aqueixa desitjada destrucció molts intel·lectuals, d’aquells que posen les seves ideologies per damunt la ciència, difonen amb abús d’autoritat, prevaricació doncs, tot un seguit de prejudicis en contra d’aqueixes llengües, uns prejudicis que, gràcies a disposar els dits intel·lectuals d’un poderós aparell mediàtic, la gran massa de la població acaba per assumir a ulls clucs. Un d’aquests prejudicis més difós és el de titllar de dialectes les llengües espanyoles no castellanes, las demás com les anomena la Constitución. I d’aquesta manera, encolomant-los un sol estigma –dialecte– s’aconsegueix de fer desaparèixer totes las demás. Perquè si són dialectes  no són llengües, sinó part d’una altra llengua, el castellà, és clar que sí! I així veiem que quan en Manuel Alvar va publicar el primer gran estudi sobre l’aragonès el titulà precisament El dialecto aragonés, i era ben conseqüent quan més tard declarava que el aragonés es un idioma universal que se llama español. Tanmateix no tothom combrega amb rodes de molí: l’any 1935 en Martí de Riquer, aleshores un jove escriptor i romanista català que prometia, més tard académic de la de Belles Lletres i de l’Española, publicà una  lletra de batalla a La Publicitat contra en Joan Sacs per haver escrit aquest que Aragó on a l’Edat Mitjana es parlava […] un castellà macarrònic. En Riquer posà ben clar que: Això no és cert. A Aragó mai no s’ha parlat altra cosa que l’aragonès. Aragonès s’hi parlava a l’Edat Mitjana, en aragonès s’hi escrivia i és en aragonès la literatura aragonesa. […] llengua ben diferent de la castellana i la catalana. […] I aquesta llengua aragonesa en què parlaven els aragonesos dels segles mitjans, parlen encara els aragonesos actuals. És un text que cal recuperar i comentar com Déu mana. Veieu, doncs,  que no tots els intel·lectuals posen la ciència per davall de la ideologia.

Artur Quintana

Ditxoses avionetes que no deixeu ploure!

(Publicat a La Comarca el 22 dejuny del 2018)

Buscant «avioneta lluvia» a Twitter tenim lo relat de fons de les avionetes que desfan les tronades. Localització: la costa mediterrània. Casualment, és la zona més àrida. Argument: hi ha núgols a mondo, apareix una avioneta misteriosa, i ix lo sol. Desenllaç: no plou perquè les avionetes mos desfan les tronades.

Si fore cert, serie un crim. I sabem que tot crim té un mòbil. A qui li interesse eixugar los nostres rius? Cada territori té el seu cap de turc. Que si les cases asseguradores trenquen les tronades, perquè aixina no han d’indemnitzar als dels fruiters; que si les avionetes les aixeque la General Motors per a que una pedregada no li trenco els cotxes que té aparcats a cel obert. De fet, a Sòria estan convençuts que la seua sequera està provocada pels cremadors de iodur dels aragonesos. I això sí que és una realitat: alguns intenten convertir la pedra en aigua en uns cremadors de iodur als bancals. Los científics diuen que és dubtós que el sistema sigue efectiu per a evitar pedregades, i com a molt, farie ploure més. Però sí que estan d’acord en una cosa: quan ha de ploure, plou. En la forma que sigue. Però no hi ha invent humà que pugue trencar la bossa d’energia que porte una tronada. Una avioneta no pot desfer una tronada. No som capaços.

I és que els meteoròlegs no es cansen de repetir que plou tant com sempre. En l’actualitat no hi ha cap tendència d’anys més secs. Lo que sí que han pogut comprovar els meteoròlegs és que ara fa més calor que mai. Les temperatures pugen, per l’escalfament global que provoque el CO2. Això sí que ha produït un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. Les precipitacions són les mateixes, però s’han radicalitzat. I això sí que té conseqüències sobre els rius, sobre l’agricultura, o sobre les fontetes. Plou tant com sempre, però plou més ràpidament. La terra no ho pot absorbir tot, i les basses no poden arreplegar tanta aigua. I el tema és important: que s’escalfo més la terra, i per tant plogue a burrumbades, té més a vore en lo fum dels nostres cotxes (CO2) que no en avionetes imaginàries.

Natxo Sorolla

N. Sorolla: Ditxoses avionetes que no deixeu ploure! (Viles i Gents)

(Publicat a La Comarca. 22/6/2018.)

N. Sorolla: Ditxoses avionetes que no deixeu ploure! (Viles i Gents)

Natxo Sorolla

En les plogudes de les últimes setmanes han eixit les fontetes, los barranquets, i els rius. No és casual que avui parla de les suposades avionetes que mos condemnen a la sequera. Perquè lo riu és vida, i és més civilitzat parlar d’estes supersticions quan les basses estan plenes.

Buscant «avioneta lluvia» a Twitter tenim lo relat de fons de les avionetes que desfan les tronades. Localització: Múrcia, Castelló, Guadix, Almeria… la costa mediterrània, que casualment, és la zona més àrida. Argument: hi ha núgols a mondo, apareix una avioneta misteriosa, i ix lo sol. «En la zona de Alcora cuando viene una tormenta aparece de la nada la avioneta y dispersa la lluvia, llevamos así todo el invierno, los pantanos secos por culpa de esta práctica». Ja té collons que estiguem a una zona de sequeres històriques i que «algú» poso avionetes per a eixugar-mos encara més. Si fore cert, serie un crim. I sabem que tot crim té un mòbil. A qui li interesse eixugar los nostres rius? «Nos están envenenando, las autoridades lo saben, pero manda Dios dinero». Ja tenim un culpable. Lo capitalisme i l’Estat! Aixina, en abstracte.

Al Matarranya tenim una bona raó per a sentir avionetes seguit: l’autopista aèria que passe pel Matarranya. Però a cada territori té el seu cap de turc. Que si les cases asseguradores trenquen les tronades per a no haver d’indemnitzar als dels fruiters, que si les aixeque la General Motors per a que una pedregada no li trenco els cotxes que té aparcats a cel obert. I en alguns casos lo tema ha acabat en mans de la Fiscalia i la Guàrdia Civil. De fet, a Sòria estan convençuts que la seua sequera està provocada pels cremadors de iudor dels aragonesos. I aquí trobem una realitat: hi ha sistemes que volen evitar les pedregades cremant iodur, intentant convertir la pedra en aigua. Los científics diuen que és dubtós que el sistema sigue efectiu per a evitar pedregades. Però la ciència sí que està d’acord en un principi: quan ha de ploure, plou. I no hi ha invent humà que pugue evitar la bossa d’energia que porte una tronada. Mai una avioneta pot dissipar un aiguat. De fet, les denúncies han acabat en 6 mesos d’instrucció, revisió dels plans de vol de 16 aeròdroms, i finalment, l’arxivament per falta de proves.

I és que plou tant com sempre. És una afirmació que em va sorprendre quan la vaig sentir als meteoròlegs. Però vaig anar a les dades històriques. Unes de les que tenim prop són dels de l’Aeroport de Saragossa (des de 1949). I aixina és: la mitjana anual és de 324 litres per any, però en molta variació anual. Hi ha anys molt secs, de 200 l. (1964, 1967, 1978, 1995, 1998) i anys humits, per damunt dels 410 l. (1959, 1969, 1971, 1997, 2002). Però en l’actualitat no hi ha cap tendència d’anys més secs. De fet, la dècada del 2000 va ser més humida (350 litres de mitjana) i la dels 60 va ser més seca (305 l.). Lo que portem d’esta dècada està al voltant de la mitjana històrica (314 l.).

Lo que sí que han pogut comprovar els meteoròlegs és que ara fa més calor que mai. Les temperatures pugen, per l’escalfament global que provoque el CO₂. I això sí que ha provocat un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. És a dir, lo temps s’ha radicalitzat. I això sí que ha produït un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. Plou més ràpidament, la terra no ho pot absorbir tot, i les basses no poden arreplegar tanta aigua. I este és un tema molt important: que s’escalfo més la terra, i per tant mos plogue més a burrumbades, té més a vore en lo fum dels nostres cotxes que no en avionetes imaginàries.

Fantasmes

(Publicat a La Comarca el 15 de juny del 2018)

Vull parlar de fantasmes -no dels safraners que presumeixen d’allò que ignoren, sinó dels que habiten l’indret nebulós que hi ha entre la nostra percepció i la imaginació.

Transito pels camins esborrats i les carreteres desertes del meu racó de món, sovint en les hores on l’entrellum obliga els ulls a servir-se de la fabulació per a completar el desdibuix de les imatges. Una part de mi espera que, en aquesta bombolla d’espai-temps que és la solitud, s’esdevingui alguna cosa d’extraordinària. He desitjat de tot cor que mon pare se m’aparegués a la vall de Lluna, que s’enfilés a la furgoneta i em digués unes paraules reconfortants. O que, assegut a l’era de la torre de cas de Parisi, a Estopanyà, l’avi Terés m’expliqués moltes coses, per exemple com i quan va morir i on jeuen les seues restes. De moment, però, no he tingut cap revelació que em faci sentir que hi ha alguna cosa més enllà de la meua vista, oïda, olfacte, gust o tacte; ni a nivell religiós ni paranormal. I no és per manca de ganes. M’encisen les històries d’esdeveniments que s’escapen a la realitat: la dona que s’apareix de nit en l’habitació d’una fonda, aquell viatge fora del cos, un somni premonitori, les regressions cap a identitats pretèrites o la visita d’una comitiva espectral al capçal d’un moribund. Totes estes coses i d’altres igualment insòlites me les han explicat persones que m’asseguren haver-les viscut directament. Jo sempre les he volgut creure, igual que he desitjat tenir la certesa que, després de mort, em retrobaré amb els éssers estimats. Però no hi puc fer res, l’escepticisme del ‘si no ho veig no m’ho crec’, se m’apodera sense pietat. Només em queda mirar i remirar fotografies, taques que configuren uns rostres però que no em diuen què hi havia endins aquella mirada, quines cabòries ocupaven aquell cervell. Tantes coses, tantes persones que ja no hi són. Presències que deambulen al meu voltant invisibles, inabastables, impossibles. Fantasmes.

Carles Terès

Pedro Sánchez, president

(Publicat al Diario de Teruel el 9 de juny del 2018)

“La realitat supera sempre la ficció” és la dita que es veu confirmada dia rere dia. Qui podia imaginar no fa massa dies que Pedro Sánchez seria president d’Espanya? O vist des de l’altra banda, qui podia pensar que Mariano Rajoy, havent-hi superat l’aprovació dels Pressupostos, hauria de fer les maletes apressadament i sortir de la Moncloa? Com podia pensar la senyora Soraya Sáenz de Santamaria que la liquidada seria ella quan feia befa en dir que alguns departaments de la Generalitat estaven en li-qui-da-ció…? I l’altre perdedor, Albert Rivera, que ja es veia president…! I ara podem tombar cap el futur. Ben difícil ho té Pedro Sánchez. Els enemics ja li sotgen per tot el seu voltant. I el que potser pitjor encara, en té en pròpia casa, no sé si molts al carrer Ferraz, però de ben segur bastants per terres castellanes i molt concretament de “Despeñaperros para abajo”. Sabrà o podrà aprofitar Pedro Sánchez, en aquest moment, aquesta gran ocasió, tan sobtada com real? Tant de bo encerti. No cal ser un gran observador per categoritzar els grans problemes que té sobre la taula. El problema català que l’aplicació del 155 no ha fet més que refermar-lo i l’empresonament i l’exili de tot el govern de Puigdemont impossibilitar-lo, en tant no es trobi la solució per al seu alliberament. Arribarà a entendre Pedro Sánchez que el problema no és amb Puigdemont, Torra i alguns altres, si no amb més de dos milions de catalans. La degradació democràtica de les institucions espanyoles és un altre dels greus problemes. Si en algun moment va existir l’esperit del 78, el temps, el PP, alguns barons i els virus franquistes s’han encarregat de dilapidar-lo. La crisi econòmica i social que malgrat l’aparença de solució roman encara ben viva i concretada en el dèficit i el deute públics, en la precarietat laboral i en la fallida de la Seguritat Social, entre altres. El descrèdit internacional és un altre gran problema, només cal que viatgem una mica pel món per adonar-nos-en d’allò que pensen fora d’Espanya de l’evolució democràtica espanyola. Sort a Sánchez i al seu govern –rebut amb reticències. Que la realitat superi la ficció en el bon sentit. De dubtes en tenim un munt.

José Miguel Gràcia

Peixcadors d’ham…

(Publicat a La Comarca el 8 de juny del 2018)

Encara conservo les canyes i els arreus. Em porten tan bons records que, tot i el temps trancorregut, no me n’hai pogut desfer.

Mon pare ere un expert peixcador d’ham. Dipositari d’un “secret” familiar que detallave com “encebar” adequadament los peixos per a induï’ls a picar, ere també posseïdor dels dons de la paciència i de la perseverança, qualitats imprescindibles per a dominar l’art de la peixca amb canya. Ho portave a la sang. I eixa afició me la va encomanar a mi, que l’acompanyava amb la ilusió de poder traure algun dia exemplars tan grossos com los seus.

Mos desplaçàvem pel territori matarranyenc amb moto, la qual cosa permetie dominar estupendament lo panorama piscícola de la zona. A l’Escorça teníem controlats los tolls de les Clotxoles, de l’Olla i el del molí de Joanet; i també els dels salts dels molins de Riba i del Cup. Al Tastavins, tocant a la Mare de Déu de la Font, teníem lo toll de Sant Joan i el de davall del pont; però també baixàvem als del molí Nou i inclús mos allargàvem hasta el molí Batà. I pels crancs pujàvem als Ports, a “caçâ’ls” a les nítides aigües dels riu de la Pena i del Racó de Patorrat, per les rodalies del mas de la Mançanera, del terme de Vall-de-roures.

Així, cada any, amb l’arribada del bon temps, a casa no faltaven ni els barbs, ni les madrilles, ni els gustosos crancs. Però a pesar d’això, de tant en tant, algú, al poble, se n’enfotie entre riallades de la nostra afició amb aquella dita tan revellida de “Peixcador d’ham, peixcador de fam”. Amable com ere, mon pare no s’ho prenie a mal, i també se’n rie. Però a mi, en plena adolescència, em dolie molt que se’n burlaren. Bàsicament perquè, quan a casa no donàvem l’abast, sempre hi havie algun familiar, amic o veí que agraïe un bon plat de peixet. I jo considerava que amb això ja n’hi havie prou per a que no decaiguere la nostra provada reputació d’excelents peixcadors.

José A. Carrégalo

Lo nom de les flors que veus

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

Regular o deixar córrer

(Publicat a La Comarca l’1 de juny del 2018)

Després d’haver aturat l’any 2015 un projecte de pantà que embadinave el tram més espectacular i visitat del riu Bergantes, Aiguaviva es dispose ara a preservar-lo per al futur. Vol impedir que la destrucció que s’ha evitat pel ciment no la faci realitat l’afluència descontrolada de turistes per banyar-se als seus tolls. Els estudis de situació i de propostes d’actuació s’inspiren en la regulació del Parrissal de Beseit i d’altres llocs molt freqüentats pels banyistes. Plantegen, com al cas de Beseit, limitar l’accés de cotxes i l’afluència de visitants, posar un preu d’entrada o restringir l’aparcament, entre d’altres mesures. També es té clar que qualsevol decisió limitadora o reguladora ha de comptar amb el consens dels implicats per tindre èxit.

Com a continuació, s’ha fet una enquesta als usuaris del riu per a que diguen que s’ha de fer en la seua opinió per a conservar-lo. En les respostes constaten el perill de massificació i, majoritàriament, son partidaris de limitar l’accés de vehicles i de públic. També es plantege la possible implantació d’una entrada per a obtindre ingressos que revertirien en la conservació de l’espai. Tots els enquestats demanen que els habitants d’Aiguaviva i la Ginebrosa estiguen francs del pagament.

Però, davant d’una pregunta oberta sobre que pensen que s’ha de fer per conservar el riu Bergantes, la resposta més repetida és que no cal fer res. Contradiccions de l’esser humà.

Lluís Rajadell