La infanta Cristina al banc dels acusats

(Publicat al Diario de Teruel el dissabre 27 de desembre del 2014)

Malgrat l’aferrissada defensa del fiscal Horrach —més en el paper d’advocat defensor que de fiscal—, la inhibició de la advocacia de l’Estat, la subreptícia intervenció del govern de Rajoy en el procés, i l’estratègia del defensor senyor Roca i el seu equip, estava cantada la ratificació de l’obertura de judici oral de la infanta Cristina per part del jutge José Castro. La germana del rei serà la primera membre de la Casa Real en asseure’s —amb Iñaki Urdangarin, Diego Torres, Ana María Tejeiro i tretze persones més— al banc dels acusats a Espanya. La pena, d’acord amb les acusacions, podria arribar fins i tot a la presó. Cent cinquanta pàgines fonamenten les acusacions amb claredat. Cal dir en primer lloc, que és una bona notícia per a la credibilitat i imparcialitat de la justícia espanyola, tan mancada en els temps actuals, al parer de la ciutadania, d’ambdues qualificacions o característiques. Llàstima que la lentitud segueixi essent l’altra característica tan pròpia de la nostra justícia. Mitjançant el judici oral s’arribarà a la culpabilitat si s’escaigué i a les penes corresponents. Personalment, per al seu germà el rei Felip no haurà estat una notícia agradable, es pot comprendre, tot i que per la institució monàrquica en general, la no acusació podria haver produït efectes difícils d’avaluar, però ben evidents envers el seu futur. Sort han tingut els monàrquics espanyols. Per arrodonir el tema, i pensant en el seu germà Felip VI, la infanta Cristina hauria de renunciar quan abans millor a tots els drets dinàstics que la Constitució li atorga. Li correspon el sisè lloc de la línia successòria darrere la princesa d’Astúries, la infanta Sofía, la infanta Elena i ells fill d’aquesta. Aquestes coses de la monarquia no són pas fàcils: després de la renuncia amb tota formalitat de la infanta, s’hauria d’aprovar una llei orgànica al Congrés i al Senat, tal com es va fer en l’abdicació del rei Joan Carles recentment. Vetustos procediments, tan poc pràctics i justificables com la pròpia existència de la monarquia. Les repúbliques no tenen aquests problemes. Què se n’ha fet de les peticions d’una consulta popular sobre la monarquia? Fins i tot els de Podemos l’han aparcada. Espanya és com és.

 José Miguel Gràcia

Anuncis

Lo riu i la vida

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de desembre del 2014)

L’aigua és vida i més a la nostra terra, aspra, seca, dura. Les viles i les gents s’han assentat des de sempre a la vora del riu, vivint dels fruits dels camps regats millor que del secà. Los romans van fer ponts, que encara duren; los musulmans van construir tota una xarxa de sèquies i assuts, que també; i algun rei il·lustrat com Carles III ho va incrementar. En temps més contemporanis, seguint polítiques agràries de prevenció, herència del ruralisme i regeneracionisme de principis del segle XX, van arribar pantans com lo del riu de Pena, de 1930, que embassa aigua a la conca del Matarranya entre Beseit i Vall-de-roures. Més canalitzacions i basses artificials han aparegut com a conseqüència dels recents Plans Hidrogràfics per tal d’aprofitar los excedents en temps de crescudes –los únics— en temps d’una agricultura intensiva que demana molta aigua en competència amb la de boca, sense por de restriccions estivals.

La nostra gent passa la vida mirant al cel a vere si plou. Un cel enorme, protector, sobre la terra ampla, amb bromes blanques, decoracions que volen ràpides sense dixar res, i ple d’estrelles. Vida i mort: les renyines sobre la possessió de l’aigua han feit acabar amistats entre veïns de tros, que reguen a tandes, o han suscitat rivalitats entre viles, que demanen lo que es de tots però més meu que teu. Qui està a dalt té rega, perquè arriba abans.

Fa uns quants dies, a finals de novembre, va ploure uns quants dies seguits sense parar. Excepcional i abundant, la pluja va ficar contents a tots. Va ploure molt i, sobretot a la part alta del Matarranya, fonts i afluents: riu Pena, l’Ulldemó, lo Figuerals, lo Tastavins, l’Algars… tots corrent al riu principal, que va baixar d’ample a ample, preciós, com un Ebre efímer, un cabal poderós voltant penes, ressuscitant tolls, llimpiant gleres, passant per totes les arques dels ponts… Pel telèfon mòbil, al Facebook, als blocs, a la tele, la imatge del riu va ser protagonista feliç per tornar a poc a poc a la seua escanyolida realitat.

 María Dolores Gimeno

D’Alcanyís a Oradour

(Publicat a La Comarca el 19 de desembre del 2015)

Enguany s’ha celebrat amb tota la pompa el 70 aniversari del desembarcament de Normandia, una fita decisiva per al final de la II Guerra Mundial.

També es commemoren, encara que sense tantes alifares, 70 anys d’una de les pitjors carnisseries de les tropes nazis a l’Europa occidental, la matança de tots els habitants -grans i menuts, hòmens i dones- del poblet francès d’Oradour-sur-Glane, ocorreguda pels mateixos dies del desembarcament aliat.

Els hòmens d’Oradour van estar assassinats a tirs per una unitat de les SS mentre les dones i els xiquets van morir abrasats a l’església, on van quedar tancats i que va estar incendiada pels botxins. La commemoració de la matança d’Oradour toca molt de prop al Baix Aragó perquè, entre les 640 víctimes, figuren varies famílies d’Alcanyís, així com d’altres llocs d’Aragó, com Mora de Rubielos o Saragossa. Entre els assassinats, l’historiador anarquista Eduardo Pons Prades cita al llibre ‘Republicanos españoles en la II Guerra Mundial’ els casos dels matrimonis formats per Joaquín Egea i Teresa Telles i per Paco Gil i Soledad Egea, tots d’Alcanyís. Ells i altres vint republicans espanyols van fugir de la repressió franquista per a morir de la forma més terrible i despietada a mans dels patrocinadors de Franco.

Lluís Rajadell

La Santa Tradició

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de desembre del 2014)

Fa uns dies, el veteraníssim e il·lustre baríton Rolando Panerai va cumplir 90 anys, i en una entrevista afirmava que “només la tradició pot salvar l’òpera”, comparant el gran teatre líric amb museus com els Ufizzi o el Louvre. Per a aquest ex cantant brillantíssim l’òpera és un museu de coses antigues, de coses d’abans; el món i la societat actual no té res a dir. Panerai és una vella glòria de la “Santa Tradició” i comprenc la seva postura, però nosaltres, el públic actual, no tenim per què compartir-la. Perquè la tradició (repertori, repertori, repertori, uns 40 títols) suposa eliminar tots els compositors contemporanis, però també centenars d’obres extraordinàries que hi ha a la història de la música. Res de Monteverdi, Cavalli, Purcell, Gluck, Rimsky Korsakoff, Ravel, Janacek, Debussy, Britten o Berg, tots ells operistes extraordinaris que avui emocionen a gran part del públic mundial; o interpretar el barroc (reduït a Händel) total i rigorosament fora d’estil. Per suposat limitar Mozart, poc adient a la tradició dels països llatins). Però la tradició suposa també tornar a la dictadura dels cantants, que manipulaven les partitures al seu gust (tallant molts fragments, afegint aguts quan els convenia o baixant els tons), sense cap respecte pel compositor. Evidentment són ells els que més defensen la tradició. I la tradició més tradicional (doncs la més bona de totes, la més antiga) suposa també cantar totes les òperes en italià (siguin franceses, alemanyes o russes), de vegades afegint fragments escrits per compositors diferents als originals (Carmen de Bizet), violant les regles naturals de la prosòdia i de la fonètica de l’idioma; per no parlar dels extraordinaris talls que es feien a les òperes més llargues, especialment les de Wagner (no m’estranya gens que es digui que ara ja no hi ha bons cantants wagnerians; els antics cantaven molta menys música). És cert que ara patim la dictadura dels directors d’escena i que no es fan prous assajos musicals, però també és cert que si a l’època de Mozart la Santa Tradició “cagava marbre” (Amadeus), al segle XXIfa nevar molta caspa”. I l’òpera és de tots, també de la gent d’aquest segle.

 Antoni Bengochea

2015 any de canvis

(Publicat a La Comarca 12 de desembre del 2014)

Pareix que estem en vespres de canvis importants en la política espanyola. Es parle inclús d’un Procés Constituent. N’han fet massa els partits ara anomenats de la casta, especialment els de la majoria absoluta i associats, sent poc exemplars en l’administració del que és de tots, mantenint organismes i empreses cars i inútils, i aprofitant el poder en benefici de xarxes clientelistes i negocis particulars.

D’altra banda la gent no estarie tan alarmada ni demanarie en tanta ràbia que els polítics que han demostrat males pràctiques se’n vagin d’una volta a casa seva.

Arribaran los canvis al Baix Aragó? Un territori ple de possibilitats, ara desunit i dispers, curtet en sentiment de país, agònic en inversions públiques, quasi venut en la Sanitat als amics del Govern, en una organització territorial que si ja ere lamentable des de 1833, per la nefasta divisió provincial, fa uns anys els cabets privilegiats del Pignatelli, ho van acabar d’arreglar en tota la intenció, fent la divisió comarcal que més els convenie a ells, i més conseqüències negatives tindrie a la llarga pel territori. A la vista està el resultat: mantenen la Diputació Provincial i a més tenim les cinc comarquetes, quan tot plegat es podrie gestionar en un sol organisme i la meitat de càrrecs. S’atendrien molt millor les necessitats socials i culturals de cada tros, es reduirie el vici clientelista dels partits i tindríem cent voltes més força a l’hora de defensar els interessos dels baixaragonesos, perquè no és lo mateix tractar en lo Govern de Saragossa o el de Madrid en una sola veu que anar, com ara van, de un en un a vore a qui li conte el xiste més graciós lo senyor de l’Aljaferia. Així tenim totalment en l’aire: Santolea, la Tèrmica, l’Autovia, l’Hospital… i el munt de pobles que s’estan quedant sense habitants, sense vida, en bona mida per les polítiques que s’apliquen.

És que ere un ensòmic lo Baix Aragó Històric dels regeneracionistes, i dels fundadors de La Comarca que teniu a les mans?

Tomàs Bosque

Escena Humana… al si de PLATAFORMA I+D Eòlia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de desembre del 2015)

Hi ha espais escènics, pocs però, que parteixen d’una inquietud diferencial, la d’oferir miscel·lànies d’aquestes arts amb l’objectiu de desencotillar-se de la tant enraigada cultura de l’etiquetatge cultural que pateix el país i de les línies definidores inamovibles per les que, la gran majoria de teatres, volen que hi passi un sol tipus de, anem a dir, tren, amb un número determinat de, diguem-ne, vagons, provinents d’un molt rígidament perfilat, apuntem-ho, model de fàbrica.

Res mes lluny de l’efervescència que és la vida, plena de contrastos i sobreeixida de tot tipus d’éssers humans. És per això, que en el nou espai-teatre embrionari de l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia que s’està establint a Barcelona com a PLATAFORMA I+D, del seu decàleg en destacarem principalment el punt que refereix a l’objectiu de Fomentar la creació de nous públics en l’àmbit de les arts escèniques. Imprescindible propòsit a casa nostra, sens dubte.

Aquí, s’hi percep la predisposició de convidar als espectadors que hi acudeixin, a involucrar-se en un entrecreuament de, seguint la metàfora, línies fèrries, les quals, venint de diferents direccions, laberíntiques i tot, ens poden portar a nous, renodrits, insospitats mons.

Quan, com en aquest cas, l’eclecticisme escènic esdevé sinònim de colorisme humà, des d’aquest primer any pilot ja s’ha exhibit M.I.E.R.D.A -Mientras Intento Escenas y Recuerdos de Amor- de la Cia Volanteatre, de la que d’entre la valenta aposta de Nathalia Paolini i Sergio Naranjo amb els seus deu actors, cal destacar la correctíssima interpretació de Sílvia de la Rosa, Ernesto Montero i Gerard Montané.

Pròximament i a partir del 17 d’aquest mes podrem assistir a la ja aclamada La Maternitat d’Elna, un cant a l’esperança, Projecte Galilei i Fortià Viñas sota direcció de Josep Galindo i dramatúrgia de Pablo Ley amb la interpretació al piano de Franco Piccinno i la veu de Rosa Galindo, ànima del projecte que ens ocupa en aquesta Escena Humana d’avui.

Més tard, en començar l’any nou i per a grata sorpresa de molts, s’encetarà el Cicle Opera d’Aprop 2015: duets i trios amb un tast, amb programes engrescadors com el que s’iniciarà el 10 de gener: Solos i concertants amb Xavier Albertí amb cantants de la Masterclass i Luc Olivier Sánchez al piano, per a ser continuat una volta al mes, amb d’altres suggeridors títols, tals son“Els tres tenors” amb Albert Casals, Abert Deprius i Josep Fadó; Música polonesa i d’altres paÏsos, repertori amb la soprano Helena Zaborowska i el baríton Alejandro Llamas; “Il trovatore, Carmen, i d’altres passions” amb la mezzosoprano Júlia Fortuny i el tenor Jordi Cortada; “I si parlem d’amor?” amb la soprano Anna Feu, el baríton Xavi Fernandez; per, ja entrada la primavera, cloure amb un darrer tast en descoberta, la mezzosoprano Laura vila i el tenor Stephen Mullan.

Marta Momblant

L’enquesta sobre els usos lingüístics del català

(Publicat a La comarca el 28 de novembre del 2014)

La Generalitat de Catalunya el passat més d’octubre va demanar col·laboració al Govern d’Aragó per realitzar una enquesta sobre l’ús la llengua catalana en el nostre territori.

Fa 10 anys que es va fer el mateix i hi haver una entesa entre les dos administracions veïnes sense cap problema, tal com creiem que ha de ser. Recordem que el 2004 governava l’Aragó la coalició PSOE-PAR. Ara l’executiu ha canviat de pensament i diu que no hi col·laborarà. Des dels diaris la notícia es veu de manera diferent segons la ideologia dels rotatius. Així l’Heraldo de Aragón els titulars ja donen la raó al govern aragonès i afegix més llenya al foc: “Catalunya vol annexionar-se l’Aragó Oriental en una enquesta lingüística. L’Executiu es nega i diu que “Catalunya acaba on comença Aragó””. L’ABC busca uns titulars molt pareguts: “La Generalitat promou una enquesta sobre el catalanisme fora de Catalunya. En ple desafiament independentista, estén l’estudi “estadístic” a territoris amb la idea dels “Països Catalans””. Mentre que al Diario de Teruel redacta el titular de la notícia d’una manera ben diferent a la de l’Heraldo i l’ABC: “La Generalitat realitza una enquesta de usos lingüístics en la zona oriental d’Aragó. El departament d’Educació d’Aragó rebutja “col·laborar” en l’estudi este mes d’octubre, a pesar que fa 10 anys l’enquesta va ser conjunta”. En la mateixa línia de moderació se situa el Periódico de Aragón: “Aragó nega el permís a la Generalitat per una enquesta sobre el català”. Dies després de la negativa de l’executiu aragonès de participar en l’enquesta, un grup d’investigadors universitaris van escriure un article que va publicar el mateix Heraldo a favor de la necessària col·laboració entre els territoris per conèixer l’estat de les llengües a l’Aragó. Cal Concòrdia i Compromís per a l’entesa entre veïns i sobra… la mala lleit.

Carles Sancho Meix