La llengua de la sogra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de febrer del 2019))

El lingüista David Valls al seu llibre Les llengües de l’anaconda explica que al nord-est d’Austràlia viuen els dyirbals, nació on tothom és bilingüe des de sempre: parlen dyirbal i una altra llengua que en Valls anomena “la llengua de la sogra”. La primera s’usa en quasi totes les situacions, mentre que la segona només en parlar amb la sogra i altres parents sobrevinguts, evidentment tots aquests també parlen dyirbal i el fan servir quan no actuen com a sogra o parent sobrevingut. És una situació que recorda la que tenim a l’Aragó, amb algunes fonamentals diferències: tots els dyirbals parlen les dues llengües que els són pròpies, mentre que entre nosaltres, que en tenim tres, només els que tenim com a llengua pròpia el català o l’aragonès, sabem també “la llengua de la sogra”, el castellà, mentre  que els que tenen aquesta com pròpia no saben aragonès ni català, i a més els que som de llengua pròpia aragonesa tampoc no sabem català, i així passa que en una comunitat de llengua catalana som considerats parlants de castellà, o a l’inrevés: els que som de llengua pròpia catalana tampoc no sabem aragonès, i en una comunitat de llengua aragonesa som vistos com a parlants de castellà. Resultat: els dyirbals viuen en un bilingüisme perfecte sense penalitzacions quan s’equivoquen de llengua, però nosaltres no. Nosaltres sabem què passa si ens equivoquem de llengua: si  parlem la llengua de la sogra, el castellà, quan no pertoca: no passa res, però si parlem aragonès o català quan no pertoca, el càstig no es fa esperar: 30 pessetes pagaven no fa gaires anys els infants d’Areny per parlar català a escola, o allà a Catalunya un advocat no ha pogut enraonar amb el seu client encarcerat per haver parlat català amb el carceller, etc., etc. I al segle XIV el Consello d’Osca multava amb trenta sous si parlàvem àrab, hebreu o basc al mercat, o al XVI, allà a València, es demanava la pena de mort si parlàvem àrab amb els fills. Potser ens convindria fer-nos dyirbals.

Artur Quintana i Font

Pau

(Publicat a La Comarca el 22 de febrer del 2019)

He tingut el privilegi de fer la traducció a la nostra llengua del llibre Records per a la pau, d’en José-Ramon Bada, editat per la comarca del Baix Aragó-Casp dins la col·lecció Mangrana. L’autor ha volgut que estes memòries d’un xiquet de la guerra —com ell mateix es defineix— estiguessin a l’abast dels lectors en l’idioma amb què, a Favara, va «aprendre a parlar i a escoltar per primera vegada». Aquell xiquet esdevindria, anys a venir, una de les ments més lúcides del nostre país. Va ser el primer conseller de cultura del govern d’Aragó i a qui hem d’agrair que s’imparteixin classes de català a les nostres viles.

En Pepe Bada, Pepito en aquells temps, va viure en pròpia pell els desastres de la guerra: van assassinar son pare pel sol fet de ser «de missa» i van deixar la mare sola, a càrrec de quatre criatures. No puc imaginar el dolor d’aquella dona, la desesperació, la impotència. Quin mal havia fet en Josep, el seu marit, per merèixer aquella fi? I, malgrat eixa catàstrofe, en Pepito es va convertir en una persona d’esquerres i, sobretot, en un militant radical per la pau i per la reconciliació. Al llibre hi llegim les vicissituds de la seua família, dels veïns, de les persones que passen per la seua vida, i les reflexions que tot plegat li suscita. No hi ha bons ni dolents, sinó una gamma de grisos infinita. Hi ha l’assassinat del pare i de tots els seus germans, però també l’afusellament brutal dels segadors favarols a Saragossa o les humiliacions a les famílies dels vençuts durant la llarga postguerra. Fets que cal recordar per què no tornin a passar. Al capdavall, diu l’autor, la guerra la van perdre tots i no hi ha vencedors ni vençuts, sinó només víctimes. I a totes les víctimes de la guerra els devem la pau. No la pau de l’oblit —la drecera més curta per a repetir les errades— sinó la de la reconciliació.

Potser perquè als líders actuals, tan joves, els queda molt lluny tot això, els seus discursos estan buits de raons i plens d’arengues per carregar contra qui no pensa com ells, si cal a cop de bandera. Els aconsellaria de llegir el llibre, però si els fa mandra, només els caldria una conversa amb en Pepe Bada.

Carles Terès

Festes locals religioses

(Publicat al Diario de Teruel el16 de febrer del 2019)

 “Tres dijous hi ha a l’any que llueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Cristi i el dia de l’Ascensió” . Bé, estos tres celebrar-se se celebren, però no com a festa lúdica. Crec que són l’excepció. Ho dic perquè la comissió de festes de Cretas-Queretes ha editat un pràctic calendari en el que apareixen remarcats los telèfons d’interès i també les festes locals més importants. Repassant los arxius veig que no hi ha massa diferències amb les festes locals de ara fa cent anys. Tot i que ara en compte de celebrar-se lo dia que toca, algunes se celebren en diumenge, per allò que puguen assistir-hi los de fora. Entre les que s’han mogut de dia trobe Sant Antoni, el Corpus i  l’Ascensió. Es mantenen lo dijous Sant, lo dia de Pasqua, la Puríssima i les festes de Nadal i Reis. També les patronals dedicades a Sant Joan i Santa Pelaia i les que les envolten: l’Assumpció, Sant Roc i la Verge del Pilar. I a més s’han introduir i arrelat amb força Santa Àgueda i Sant Jordi. També es celebra amb molta festa lo dia de l’Ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Fixeu-vos, segueixen sent totes festes religioses. Solament la Fira del vi/mercat medieval, i lo dia de la Constitució són dos de les festes laiques que també s’han consolidat. I és que lo tradicional és lo que impera. Hi ha hagut un gran canvi en la nostra societat, de manera que hem passat d’una societat agrícola, profundament religiosa, a una societat industrial i de serveis cada dia més laica. Però vet aquí que les festes ni tocar-les. Necessitem déus i sants o santes, los humans? No sé, aquí los sociòlegs tenen feina per fer. Lo que es cert es que estes festes van a més i probablement donats a escollir preferiríem mantenir a Sant Antoni, tot i que queden quatre animalets a beneir, que no pas el dia de la Constitució, que és la norma més important que estructura la nostra societat. Sigue com sigue les festes representen l’alegria de la vida, i avui d’això ens fa molta falta.

Juan Luís Camps

La panaderia

(Publicat a La Comarca el 15 de febrer del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo

La lenta carrera de Javier Camarena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Quan la justícia és impotent

(Publicat al Diario de Teruel el 9 de febrer del 2019)

El pròxim dia 12 començarà el judici més important i de més repercussió internacional en temps democràtics a Espanya. Un judici polític amb intenció aparentment exemplaritzant, però curull d’escarment, venjança i impotència. Si no, com s’entén que les jutjades siguin només unes poques persones, representants polítics o no, que van ajudar a fer un referèndum i van declarar i acordar allò que no van portar a terme. Per què la justícia –fiscalia, jutge instructor o el Tribunal Suprem– no ha imputat a tots els “culpables”? No haurien d’estar imputats totes els parlamentaris que van votar favorablement la celebració del referèndum i demés del procés? Per què només la presidenta del Parlament? Imputats també amb més culpabilitat haurien d’estar els més de dos milions que van a votar. Qui és més culpable l’inductor o el que realitza l’acte? Un problema polític no és matèria justiciable. L’escarment selectiu és producte de la ràbia i de la impotència. Ha estat i està essent tant injusta i injustificable la presó preventiva…! Però, com es pot acusar de sedició o rebel·lió sense violència? Només, es clar, mitjançant un relat fabulador d’aquella i amb moltes irregularitats. Eduir que la presó preventiva està motivada per les persones que es van exiliar és un sin sentit. Retirar l’ordre europea d’extradició, perquè els altres països l’han rebutjada o la poden rebutjar no és altra cosa que impotència o por a “quedar-se amb el cul enlaire”. Com serà, doncs, el judici? És ben fàcil trobar persones a Catalunya que diuen que la sentència ja està escrita. Bé, literalment escrita no ho deu d’estar, però sí força elaborada. On és la llibertat dels jutges quan la gran majoria de mitjans espanyols, gairebé tots els partits polítics i institucions de l’Estat i una important majoria de ciutadans, vol condemnes dures; de fet ja els han condemnat. L’odi s’ha estès per Espanya. La llarga presó preventiva és un escull més per la independència de la justícia, per tant més impotència. Què està passant a Espanya perquè intel·lectuals i artistes, abans esquerrans i progressistes, romanguin en un silenci sepulcral davant d’un judici per presumptes delictes de rebel·lió i sedició que un munt d’il·lustres catedràtics, penalistes i juristes no veu per enlloc? Començarà un judici que Espanya pot pagar molt car.

José Miguel Gràcia

Un fang enganxós

(Publicat a La Comarca el 8 de febrer del 2019)

És com si s’haguere aixecat la templadora i del fons de la sèquia eixire una solada marró, espessa, enganxosa i pudenta. Sempre havie estat allí, però fins que no s’ha aixecat la templadora no havie eixit a la llum. Estave amagada sota una aigua clara, tranquil·la i profitosa per a tots.

L’emergència de Vox, la gran sorpresa de les eleccions andaluses -i qui sap a on arribarà a les properes eleccions municipals i autonòmiques-, ha destapat els sentiments de molts ciutadans que fins ara estaven dissimulats davall d’una capa de prudència i racionalitat. La sensació que les opinions més radicals i agressives estan recolzades per una formació política amb cara i ulls i que creix imparable ha animat a persones que creiem raonables, sensates, moderades i progressistes a exterioritzar discursos reaccionaris, extremistes i intolerants. Sempre havien estat allí, al sòl de les seues ànimes, però ara ja els poden airejar sense avergonyir-se’n. Alguns diuen que s’acabe el temps del “políticament correcte”, però caldrie dir que potser s’acabe el temps de la convivència, de la tolerància i de la solidaritat.

Persones que teníem per centrades i tolerants parlen a cara descoberta que les feminazis volen oprimir i humiliar els barons -ve al cap aquella cançó del “lobito bueno al que maltrataban todos los corderos”- o com els immigrants només venen a aprofitar-se’n de les ajudes que tan esforç coste de mantenir als espanyols de profit o de com els catalans, que es creuen superiors, es mereixen un bon “repàs” o que la clau del progrés del país està en suprimir totes les comunitats autònomes -tot al contrari d’aquella vella aspiració d’apropar l’administració als administrats- i en fomentar la caça i els bous.

Tot estave amagat sota el corrent superficial de les aigües tranquil·les de la convivència i la tolerància. I ara el fangutxeral acumulat al fons de la sèquia ix a plena llum. Si alguna cosa té de positiu este aflorament és que ens ajuda a conèixer les verdaderes opinions de la gent que ens envolta. Les verdaderes, no les que imposave la correcció política. I fan por.

Lluís Rajadell

Jóvens rurals: invisibles?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de febrer del 2019)

Acaba de publicar-se a França Les invisibles de la République (París, Robert Laffont, 2018), un assaig de 224 pàgines escrit per Salomé Berlioux i Erkki Maillard. Ara els  autors, membres de l’associació Chemins d’avenirs —Camins de futurs—, estan fent l’habitual promoció editorial als principals programes televisius francesos. Però el seu contingut va més enllà, perquè l’obra té la intenció de conscienciar d’un problema i apunta a l’acció immediata. I és que tracten dels “invisibles” francesos: 2.3 milions que ara tenen de 15 a 19 anys d’edat, un 60% de la joventut francesa, que viuen a viles o pobles i ciutats xiconines, lluny dels centres de decisió política i econòmica. Estan preparats, i no obstant, la seua ubicació a la “perifèria” suposa una sèrie d’obstacles al seu futur professional en una etapa vital crucial. Falta d’informació en l’orientació escolar, exclusió de les xarxes econòmiques, mitjans de transport difícils, fractura digital, etc., són los temes que es revisen per concloure que estos jóvens queden fora del debat públic. Sense les mateixes possibilitats de poder realitzar lo seu potencial que els que viuen a les grans ciutats, patissen un “determinisme social” injust, contrari a la igualtat d’oportunitats, a la qual tots haurien de tindre el dret. En este sentit, l’associació Chemins d’avenirs (www.cheminsdavenirs.fr), fundada per la jove Berlioux, coautora del llibre, realitza xerrades orientatives i d’acompanyament entre els adolescents rurals que, amb la figura de “padrins” o tutors, miren d’extreure el potencial dels jóvens de la França perifèrica: reprendre l’explotació agrícola dels pares, crear la pròpia empresa o també la simple voluntat d’emergir sense encara ninguna vocació concreta. Després d’un primer any pilot, en què han acompanyat 300 jóvens, enguany ho ampliaran a 500, dins d’un projecte de tres anys per crear un “ecosistema d’èxit”. Sempre a l’avantguarda de les idees, l’actual França de les armilles grogues vol fer visibles i iguals los invisibles. Perquè la pèrdua de les seues oportunitats és també la de bona part del país. Encetarem també nosaltres este debat tan necessari?

María Dolores Gimeno

Jóvens rurals: invisibles?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de febrer del 2019)

Acaba de publicar-se a França Les invisibles de la République (París, Robert Laffont, 2018), un assaig de 224 pàgines escrit per Salomé Berlioux i Erkki Maillard. Ara els  autors, membres de l’associació Chemins d’avenirs —Camins de futurs—, estan fent l’habitual promoció editorial als principals programes televisius francesos. Però el seu contingut va més enllà, perquè l’obra té la intenció de conscienciar d’un problema i apunta a l’acció immediata. I és que tracten dels “invisibles” francesos: 2.3 milions que ara tenen de 15 a 19 anys d’edat, un 60% de la joventut francesa, que viuen a viles o pobles i ciutats xiconines, lluny dels centres de decisió política i econòmica. Estan preparats, i no obstant, la seua ubicació a la “perifèria” suposa una sèrie d’obstacles al seu futur professional en una etapa vital crucial. Falta d’informació en l’orientació escolar, exclusió de les xarxes econòmiques, mitjans de transport difícils, fractura digital, etc., són los temes que es revisen per concloure que estos jóvens queden fora del debat públic. Sense les mateixes possibilitats de poder realitzar lo seu potencial que els que viuen a les grans ciutats, patissen un “determinisme social” injust, contrari a la igualtat d’oportunitats, a la qual tots haurien de tindre el dret. En este sentit, l’associació Chemins d’avenirs (www.cheminsdavenirs.fr), fundada per la jove Berlioux, coautora del llibre, realitza xerrades orientatives i d’acompanyament entre els adolescents rurals que, amb la figura de “padrins” o tutors, miren d’extreure el potencial dels jóvens de la França perifèrica: reprendre l’explotació agrícola dels pares, crear la pròpia empresa o també la simple voluntat d’emergir sense encara ninguna vocació concreta. Després d’un primer any pilot, en què han acompanyat 300 jóvens, enguany ho ampliaran a 500, dins d’un projecte de tres anys per crear un “ecosistema d’èxit”. Sempre a l’avantguarda de les idees, l’actual França de les armilles grogues vol fer visibles i iguals los invisibles. Perquè la pèrdua de les seues oportunitats és també la de bona part del país. Encetarem també nosaltres este debat tan necessari?

María Dolores Gimeno

Lo Baix Aragó deprimit

(Publicat a La Comarca l’1 de febrer del 2019)

Fa temps que no hi ha notícies bones, lo que se’n diu bones, pel Baix Aragó Històric. Quan no se cuquen les olives, com ha passat enguany, dels préssecs que als supermercats costen dos i tres euros el quilo, los agricultors reben la misèria de trenta o quaranta cèntims; i els cultius del secà per damunt dels sis-cents metres prompte seran territori exclusiu de les cabres salvatges i els jabalins; qui sap si en possibilitats futures de fer un parc d´animals a un costat i altre de la carretera de Morella, on viu tan poca gent. Perquè s´hauran de fer coses més originals si volem que el turisme sigue un sector que atragui fortes inversions o, com a mínim, un complement segur d´altres activitats econòmiques.

Parlant d´atraure visitants al BAH, vegem el cas de la famosa “nit del foc” de Castellseràs. A veure qui endevine quants autobusos plens de turistes van vindre a vore la Foguera Monumental? Estem parlant de la foguera més gran i coneguda de totes les festes d´hivern de la Comunitat. Una festa, si no ho sabíeu, declarada d’interès turístic, on mai falten al balcó de l´Ajuntament, a l´hora de calar-li foc, el President del Govern d´Aragó o algun conseller. Voleu saber quants autobusos? cap. Lo que vol dir que no s´han de plantejar les coses de qualquer manera, ni acabar la funció en notícies dolentes que espanten a la gent. Canviant de poble però no de tema: algú sap en quin punt està el projecte de la Tirolina més llarga d´Europa, que ficaria Fondespatla en la primera divisió del turisme d´aventura?.

 Però encara pitjor que no tenir notícies bones, és tenir-les tant rematadament dolentes, com la parada total i definitiva de la Tèrmica d´ací al juny del 2020. O la terrible mort d´Iranzo i els dos GC que, en més bona voluntat que coneiximent del perill, perseguien al criminal ells solets, sense cap cobertura aèria ni terrestre de les poderoses forces de l´Estat.

Tomàs Bosque