La vida i la mort de 7 en 7 anys (Vallibona i Pena-roja)

Natxo Sorolla

 

Fa pràcticament 7 segles que Europa va perdre un terç de la població, assolada per la pesta negra. Al nostre territori encara es rememore cada 7 anys, en la rogativa dels de Vallibona (Els Ports) que caminen 7 hores per a agrair als de Pena-roja (Matarranya) los 7 matrimonis que els van donar continuïtat.

En la societat de la immediatesa estos «temps llargs» són un xoc mental: memòria de 7 segles commemorada en septennis… Lo meu primer Vallibona era un crio (1984). Al segon, la rogativa a peu va perillar, perquè el camí estave molt brut (1991). Los de Pena-roja hi vam pujar abans a posar senyals, ignorant lo volum de senderistes que hi ha anys més tard. Jo ja tenia prou edat per a fer d’empestat a l’obra de teatre que en va fer Desideri Lombarte. Al tercer estava en la responsabilitat vital de la selectivitat (1998). Lo quart té els records més tendres de la joventut i de la festa nocturna (2005), però ja en vaig fer el primer Viles i gents, reflexiu de bon principi. La cinquena ja comportave la responsabilitat adulta (2012). I esta última segurament és la que haig viscut pensant més en la unió dels dos pobles (2019).

Hauríem de cultivar més les relacions personals entre penarogins i vallibonencs. Vaig tindre unes agradables converses, parlant de mil coses, i de despoblació. Van comptar una trentena d’habitants en dimecres de nit, i menys de deu en edat laboral. Entre ells, gent que per vocació hi ha anat a viure, s’hi ha integrat, hi ha resistit, que han passat 45 + 45 minuts per a portar els crios a escola a Morella, de les nevades, de les infraestructures…

I m’ha fet pensar en moltes polítiques comarcals que ham tingut al Matarranya, i en alguns polítics comarcals que les han fet possible, i que ara deixen lo relleu: mantindre les carreteres en les nevades, transport escolar als pobles menuts, servici públic dels busos de l’Institut… I és que hi ha decisions que s’han de prendre al territori, fora dels interessos partidistes. Perquè estos problemes que amarguen rurals només preocupen a qui els pateix. En 7 anys podrem fer retrospectiva adulta del que mos ve.

Anuncis

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2019)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia

Reflexionant

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de maig del 2019)

Si fem cas a l’expressió “jornada de reflexió”, avui toca posar-se a pensar. Pensar si votarem o no i a qui ho farem, mirant de recordar debats, discursos, miniprogrames electorals i cartes amb paperetes que mos han enviat a casa al nostre nom. Ací, a la comunitat d’Aragó, ho haurem de fer per triplicat, perquè tres són los àmbits en què podem triar representants demà, des de l’alcalde de la nostra població (algú que, a excepció de les ciutats grans, inclús coneixem en persona), al president autonòmic (que apareix a Aragón Televisión), i als parlamentaris de Brussel·les, que mos queden tant lluny en distància i concreció, tot i que alguns tenen un perfil molt mediàtic. Com que últimament les convocatòries electorals se multipliquen, lo del dia per pensar sense soroll polític ha passat a ser part de la nostra vida, igual que ho són les festes religioses o laiques del calendari. Lligada a l’anomenada “festa de la democràcia” que diuen que és cada elecció, la vespra reflexiva de cada una implica alhora la prohibició legal de fer campanya, és a dir, de buscar el disputat vot, amb la intenció de protegir els soferts votants de discursos agressius, tan habituals en la campanya contínua en què s’han instal·lat los polítics, que van repetint arguments o, massa sovint, eslògans contundents i simples assessorats pels seus equips d’experts. Un dia de reflexió com avui no està vigent a totes les democràcies, i últimament hi ha veus que qüestionen les restriccions que això suposa, perquè, diuen, qualsevol declaració dels líders, similar a les dels dies abans, poca importància pot tindre al desenllaç electoral. En qualsevol cas, en este món frenètic, hiperconnectat al panorama polític a través de les diverses xarxes socials i els omnipresents mitjans de comunicació, la institucionalització d’un dia que incita a oblidar l’enfrontament dialèctic —en què candidats i candidates aniran al cine, passejaran amb la família o jugaran a cartes en un bar de barri, i també pensaran— suposa un agradable oasi que mos instal·la breument en les virtuts del silenci.

María Dolores Gimeno

Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de maig del 2019)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

Jornades arqueològiques de Calaceit

(Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 2019)

Promogut per l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Calaceit, els dies 3,4 i 5 d’aquest mes de maig, han tingut lloc unes jornades commemoratives d’una època d’excavacions, de les que ara fa cent anys, transcendentals per a l’arqueologia i el coneixement de la història d’un passat no massa llunyà del que coneixem com a Baix Aragó històric. A les jornades hi han participat importants professionals arqueòlegs de l’Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana i també del sud de França. Provablement els millors coneixedors del passat i present de l’arqueologia al Baix Aragó i més concretament al Matarranya. No els puc nomenar a tots perquè se’n menjarien l’espai d’aquest curt article però si al menys a José Antonio Benavente Serrano, gerent del consorcio del Patrimonio Ibérico de Aragón, a Salvador Melguizo Aísa, del GIPPVA del Departamento de Ciències de la Antigüedad de la Universidad de Zaragoza, a Rafel Jornet Niella, del GRACPE del Departament d’Historia i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i a Alexis Gorgues, de la Université Bordeaux-Montagne, de França, representants de la completa exposició sobre la temàtica en les 18 ponències que es van presentar davant un públic entusiasta d’aquesta matèria cultural que tant afecta al patrimoni d’Aragó. L’ampli temari s’estructura en quatre sessions: la primera sobre els inicis de les investigacions arqueològiques de la cultura ibèrica al Baix Aragó; la segona sobre els ibers i romans al curs inferior de l’Ebre, la recerca científica desenvolupada des dels diferents centres de recerca; la tercera sobre l’art parietal del Matarranya, les Terres de l’Ebre i el Maestrat: exemples de socialització i dinamització d’un patrimoni de la humanitat internacional (UNESCO); i quart sobre la gestió del patrimoni històric i arqueològic més enllà dels límits territorials, graus de protecció i difusió. Finalment el diumenge es va fer una visita guiada a dos jaciments històrics de Calaceit i dels més emblemàtics de arqueologia de la cultura ibèrica al Baix Aragó, en concret al de Sant Antoni (s. VII-II aC) i al de Tossal Redó (s. VII-VI aC). Tot un exemple de que la cultura està molt per sobre de la situació política actual.

Juan Luís Camps

 

Catalunya més lluny

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’abril del 2019)

No descobreixo gran cosa si dic que l’anticatalanisme a l’Estat espanyol ha estat una constant històrica, amb comptades excepcions des d’alguns territoris i de circumstàncies històriques. Quan les reivindicacions catalanes han superat les diferències purament folklòriques o merament administratives han sorgit els veritables problemes. Mai s’ha acceptat que Catalunya és una nació perquè així es sent, ni que el català sigui una llengua al mateix nivell del castellà. L’oficialitat o cooficialitat del català ha estat més un desig que una realitat malgrat els preceptes constitucionals. No cal viatjar massa per les Espanyes per constatar el que dic. Tot i que és cert, d’altra banda, que la catalanofòbia ha tingut pujades i baixades en el transcurs de la Història. Possiblement avui estem situats en un període dels més àlgids de catalanofòbia de tots els temps amb tot un govern català a la presó o a l’exili, un judici per rebel·lió o sedició on la violència és una novel·la de ficció i una esperada sentència escrita o a mig escriure, que serà dura segons fa preveure el manteniment de la llarga presó preventiva dels inculpats. La meva experiència recentíssima l’he pogut viure per les terres del Baix Aragó de Terol la passada Setmana Santa. He sofert en carn pròpia l’odi a tot el que fa referència a Catalunya i els catalans. La desinformació envers el judici del procés és absoluta i cap comentari m’ha arribat envers la necessitat de superar el problema polític que no sigui la judicial amb càstig inclòs. Les posicions es distancien cada vegada més. Ha estat producte de l’atzar o la casualitat perquè el premi d’Honor d’Aragó s’hagi lliurat al fiscal Zaragoza, nascut a Alcorisa i principal fiscal del judici al procés català? El president Lambán ha destacat que el fiscal Zaragoza té una “esplèndida trajectòria com a servidor de l’Estat per a ser mereixedor de la major distinció aragonesa”. I a continuació ha afegit: “… i no ens enganyem, està sent peça clau en el judici més important de la democràcia.” “.. perquè jutja a uns ciutadans espanyols que van optar per alçar-se pública i violentament per proclamar la independència” “I jo no els indultaria” On resta la separació de poders? Lambán, com sempre, fent amics a Catalunya. Per què seduir  si puc imposar?

José Miguel Gràcia

La llengua dels youtubers i del rock (Viles i gents)

(Publicat el 19/4/2019 a Viles i gents, La Comarca. )

Natxo Sorolla

Durant una excursió, dos amigues que no arriben als 10 anys, aconsegueixen un mòbil. De seguida una proposa jugar a fer un vídeo com els que veuen a Internet, en un canal sobre joguets. I els apareix lo primer debat. En quina llengua ho faran? Lo dubte apareix per part d’una d’elles, criada a Catalunya. L’altra, criada al  Matarranya, no té cap dubte sobre el tema. Finalment prenen una decisió: fan “El rincón de los juguetes de María y Laura”. I és que els referents que tenen a Youtube són clars: castellà, castellà, i castellà. En un bon domini de l’anglès també tindrien a l’abast tot el món anglòfon. Però les noves generacions continuen en les mateixes dinàmiques de poc coneixement de l’anglès, i per tant, la “internacionalització” passe pel castellà. Veient este reportatge de 30 minuts es veu l’aclaparament de catalanoparlants que s’han fet Youtubers en castellà.

I és que el camp dels influencers és molt paregut al que Vila i Boix descrivien sobre les tries lingüístiques en el camp de la música juvenil de finals dels anys 90: són camps on regna un discurs de llibertat, espontaneïtat, i trencament de l’establishment. Però els discursos sobre les tries lingüístiques que hi circulen no fan més que ratificar l’homogeneïtzació cultural.

Tinc la sensació, però, que al món youtuber hi ha més hegemonia del castellà que no al món de la música. I em falten fonaments per a entendre per què entre els youtubers impera el castellà. Es a dir, per què les tries lingüístiques no són equivalents exactament equiparables a les del món de la música? Penso que en part pot ser perquè és un camp que encara no ha entrat en una etapa de maduresa, on s’obren els nínxols, també els lingüístics. També m’apunta Xavier Vila que la quantitat de seguidors ha de ser superior en el món dels youtubers: és un sector econòmicament més precari, perquè un seguidor genera molt menys que un comprador de CD / assistent al concert (en aquell moment). Per tant, se’n necessiten moltíssims més per fer calaix (fins i tot en això les noves generacions apunten a feines precàries…). I fer-ho en castellà, pot assegurar este volum de seguidors. En tot cas, són dos hipòtesis, en les que caldria aprofundir. I mentre, aquí teniu bons youtubers en català: