Aragonès, llengua, estat (i Losantos)

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 9/7/2021

Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant a l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte en un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».

Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, i arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha publicat una obra en un propòsit immens: entendre les relacions entre poder i llengua en la formació medieval de l’aragonès. A El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020) demostre en dos arguments que l’aragonès es va distingir tant com la resta de varietats del llatí veïnes: castellà, català, occità. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que, acompanyant al Poder, arrenque en la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, acalorades discussions entre l’aristocràcia aragonesa i la catalana sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó. Però este procés tant clar de singularització de l’aragonès se difumine per la substitució global que pateix 200 anys més tard. I segurament que per això un periodista d’origen aragonès pot acabar maltractant-lo com a «dialecto grotesco».

Però a Tomás també li interessen les anomalies. I no només tracte les varietats occitanes parlades a Jaca, en les que es va redactar els seu Fur. També es llance a explicar per què les nostres varietats del llatí al Matarranya, Baix Cinca, etc., a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política, històricament mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV), perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l’aragonès. I en les discussions posteriors sobre el dibuix d’esta frontera política apareixen arguments diversos, però mai la llengua escrita que use cada vila.

Però és esta «anomalia» del català la que acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. L’aragonès desapareix dels textos escrits en un procés ràpid a partir de mitjans del segle XV, i el català a Aragó ho fa una miqueta més tard i de manera diferent, però en un procés clarament diferenciat al del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l’aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.

Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s’equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.

Falsos positius (N. Sorolla)

Publicat a La Comarca el 28/5/2021

Natxo Sorolla

Quan fem proves o tests d’alguna cosa, mos pot donar un resultat positiu o un resultat negatiu. Però hi ha una falsa idea que qualsevol positiu a una prova és clarament una mostra que allò és real. De fet, en algunes ocasions, hi ha més probabilitat que el positiu sigue realment fals. Imagineu que una empresa busque la manera de detectar psicòpates. I fiquem que a un país en 100 milions d’habitants, lo total de psicòpates sume la ridícula xifra de l’1% de la població.

Imagineu, també, que trobem la manera fàcil i transparent de detectar personalitats psicòpates: fem un algoritme que a partir del que la gent fa per Facebook, Instagram, TikTok, Google… detectem patrons de psicopatia. I de cada 100 psicòpates reals que analitzem, lo test mos done 95 positius. Aixina que al nostre país ideal, del milió de psicòpates que hi ha, detectarem 950.000 «bons positius». No està mal! Algun govern trobarie fons reservats per a este algoritme tan bo.

Però ara anem a la creu de la moneda. Lo nostre algoritme també sabem que detecte igual de bé els negatius. De cada 100 persones que no són psicòpates, l’encerte en 95, que són los «bons negatius». Però en un 5% dels que no són psicòpates lo nostre algoritme els marque com a positius, i són los famosos «falsos positius». Recordem que la gran majoria de la població no és psicòpata. Al nostre país ideal, 99 milions de persones no són psicòpates. Per tant, lo nostre test detecte correctament 94.050.000 «bons negatius». Bona faena! Però la clau del nostre problema és que mos ha donat positiu a «només» lo 5% del munt de gent que no és psicòpata, i tenim «només» 4.950.000 de «falsos positius».

Fixeu-tos que com que la gran majoria de la gent no és psicòpata, los «falsos positius» són moltíssims més que no els «bons positius». Per a ser exactes, si passem l’algoritme per tota la població, lo volum dels positius que realment no són psicòpates multiplicaran per 5 lo volum dels positius que realment són psicòpates. I això és un problema, perquè encara que fem un bon algoritme de detecció, un 84% dels «positius» seran «falsos positius». I pobre desgraciat del que sense ser psicòpata, mos apareix al test com a psicòpata, perquè l’Estat pervers posarà la vigilància sobre ell (sense caler).

I per això habitualment als positius de comportaments molt minoritaris se’ls solen repetir les proves, i es busquen «altres indicadors». Perquè hi ha més «falsos positius» que «bons positius». Este problema dels falsos positius que ham aplicat a un cas hipotètic per a vigilar psicòpates a una espècie de Matrix, ja podeu imaginar que pot ser aplicable als estudis per a detectar positius de càncer, de COVID, de processos de radicalització religiosa violenta, d’assetjament escolar, de futures separacions de parelles, de treballadors que marxaran de l’empresa…. Per a subratllar el problema dels falsos positius s’use el Teorema de Bayes. Que a pesar de ser aixina de críptic, lo tenim davant dia a dia.

En la mort d’en Pasqual Vidal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de maig del 2021)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

 

T’escric a tu, companya eterna

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de maig del 2021)

        He viscut sempre pensant que la vergonya et limita, et jutja, t’acorrala i et dixa sense respiració, però ara, quan he esgotat el temps d’espera, la pròrroga incansable que li he demanat al pas dels dies, he entès que tot això forma part de mi i que puc utilitzar-la, transformar-la en tendresa, aconseguir que l’espectacle no sigue més que això: intimitat insubmisa en un món de covards que no s’atrevissen a estimar, dixant de banda les llums i la purpurina, anant a allò més efímer i real, apostar per l’autenticitat de ficar el cor en els moments que creo, que provoco. Fugir de l’artificialitat i els focus, directament apuntant a l’ànima de qui m’escolta, des del meu interior més profund, des de les tripes, des d’allò més obscur. Avui li escric a eixa vergonya que s’amaga radere de cada dubte, que eternament m’acompanya en cada pas en fals, en cada camí incert al què m’aboco. Li escric a eixes ganes de cridar i dixar-ho córrer tot, ensordir-ho tot, trencar-ho tot. Paraules que m’exploten dins del cap i me dixen muda, sense que pugue eixir de la meua gola cap so, cap melodia que acompanyo als acords que naixen de la meua guitarra, de les meues mans tremoloses davant d’un públic que sento, me mire, en los meus ulls. I és a esta mirada precisament a la que li escric, als complexes que em forcen a amagar-me rere el teló i m’impedissen eixir a escena, prendre l’acció de l’obra real que visc dia a dia i ser la protagonista. Sense pors. Sense atendre a raons, que diria Panxo. Traure’m aquell personatge (auto)imposat, l’escut d’ironia superficial carregat de fals coratge i mostrar-me nua de pors, decidida, valenta.

Raquel Llop

Dels terraplanistes als txapus

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de maig del 2021)

Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes  giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen  a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors”  no en calen d’atacants.  Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència,  dels  polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.       

José Miguel Gràcia

   

Escriure, perviure

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de maig del 2021)

Llei de vida és morir. Veïns, coneguts, amics d’amics i llargues xifres de desconeguts mos han anat dixant des de l’inici d’esta llarga pandèmia, lluny dels ulls incrèduls dels negacionistes. D’altres han patit la normalitat de la mort per altres malalties i per l’edat quan tocava o per accidents inesperats quan no. Uns quants, en fi, ja no estan. Dos amics fa poc, al març va morir José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal. Al primer, que transmetia serenor i pau, lo recordo conversant educat en alguna trobada de l’Associació Cultural del Matarranya, sobretot a la de 2017 al seu Mont-roig natal, quan es va lliurar pòstumament lo Premi Franja Cultura i Territori als familiars de la Teresa Maria Ballester, una altra gran pèrdua. Pasqual, més arrauxat, ja fa anys que s’havia apartat de l’activitat, després d’una etapa llarga en què va replegar tradicions, costums, històries de Massalió, i les va dibuixar. Los dos viuen encara al record dels que els vam conèixer, que també desapareixerem algun dia. Després de nosaltres, des d’abans i des d’ara mateix, ells sobreviuen en les obres que van escriure, tan valuoses:  Monroyo. El hábitat disperso (las masías) (2003) i Mont-roig: el patrimoni immaterial (2008), de Carrégalo, o Festes i tradicions de la comarca del Matarranya. Vila de Massalió (1998) i A la falda de la iaia. Literatura oral de Massalió (2005), de Vidal, per posar alguns exemples. Pàgines lluminoses d’eixes petites coses de la terra que els va veure néixer, a l’alt o al baix Matarranya, a on van saber descobrir la grandesa dels hòmens i les dones que la van habitar abans, dedicant-los un monument perdurable contra l’oblit. Només algun capsot inconscient i tararot podrà ignorar-ho. La persona de mèrit, l’escriptor savi i honest, no s’acaba en la seua vida mortal, sinó que viu més enllà per la fama merescuda i pels seus escrits, que reviuen cada volta que els llegim. Ho sabia bé un altre poeta nostre, Desideri Lombarte, també immortal: “Quan no quedarà res, quedarà la paraula”.

María Dolores Gimeno  

Eleccions madrilenyes. N’hi ha un fart

(Publicat al Diari de Teruel el dissabte 1 de maig del 2021)

La pandèmia de la Covid 19 va acabar amb l’obsessió informativa monotemàtica sobre Catalunya, i la va reemplaçar. Així hem passat aquest darrer any. Ara hem tornat a la situació anterior a la pandèmia, però en lloc de Catalunya és Madrid. El nacionalisme català ha estat substituït pel nacionalisme madrileny. Però clar, el nacionalisme madrileny no és secessionista, sinó imperialista. Catalunya no és Espanya, i no ho és perquè el nacionalisme madrileny afirma que Espanya és Madrid (i viceversa). Encara ens ho posen més difícil, perquè si Madrid és Espanya, difícilment Catalunya podrà sentir-s’hi integrada. L´independentisme català ha estat contínuament acusat de populisme i de victimisme. Es pot dir exactament el mateix del nacionalisme madrileny de la senyora Isabel Díaz, que ha aprés molt de la megalomania “trumpista”. Els nacionalistes catalans van ser majoria absoluta a les darreres eleccions. Sembla que els seus homòlegs madrilenys (PP i Vox) també ho seran. Catalunya independent és llibertat; Madrid imperial és llibertat. I els altres, per exemple, Aragó, què som?: fragments d´Espanya de categoria inferior? Terra conquistada? Perquè aquí no hi ha llibertat. Aragó, com Balears, València, la Rioja i Navarra són en mans del comunisme, que ens exclou de la llibertat i d’Espanya. Malgrat que per als partits de la llibertat, el comunisme és bo per a rescatar bancs, per a mantindre l’ensenyament concertat, o per a demanar zones catastròfiques. o cobrar subvencions. I la llibertat és sorprenentment negativa quan es tracta de la llibertat d’expressió de rapers i titellaires (llei mordassa), o per a decidir una persona què fer amb el seu cos (avortament, condició sexual, etc.), o amb la seva vida (eutanàsia), perquè, clar, la llibertat de Déu és per damunt de la llibertat d’una vulgar persona. I l’última moda: les amenaces de mort als líders polítics, un esdeveniment nou, que no ens resulta estrany perquè els partits ja no tenen adversaris, tenen enemics. Només cal veure la de vegades que s’anomenen nazis els uns als altres. Aquesta crispació espero que sigui un efecte conjuntural de la Covid, però si seguim per aquest camí, no serà fàcil trobar-hi una vacuna. N’hi ha un fart.

Antoni  Bengochea

En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 24 d’abril del 2021)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana

Si reescrivim les històries

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’abril del 2021)

Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada. I penso, quanta pols hem acumulat aquí sobre, quants missatges en contra de la societat que volem construir estem perpetuant sense donar-mos compte. Com li expliques a un xiquet o a una xiqueta d’avui en dia una història en la qual lo protagonista és un xic que vol rescatar a una princesa que viu en una torre custodiada per un drac? Crec, si més no, que per començar, la idea de que el protagonista sigue lo personatge menys interessant de la història diu poc (o massa) de la intenció de la llegenda, per no entrar en si realment la vida de la jove era millor separada del drac i lligada als braços d’un príncep que pràcticament no coneix de res. Com sempre en allò més tradicional, a mi m’ix refer les històries, per seguir construint la idea de que res és per sempre i que tot pot canviar. Així que us proposo fer una nova lectura d’este conte que mos han explicat des de xiquinins i dona’ls, a les xiquetes, una oportunitat per ser les protagonistes. “Trau lo drac que portes dins, la fera indomable que brama. Vola pel cel fins a l’infinit, i quan no te trobos, torna a casa. Ensenya la tea llengua de foc, omplint de llum lo camí dels cecs, i llança una flama al món, que del somni desperto el cel. Travessa muntanyes i valls, fes tea la llegenda dels anys i dis que te vas minjar al príncep a l’ombra de les ales d’un drac. Cantaran per tu romanços, batejaran en lo teu nom als estels; que una princesa forta va nàixer un dia al castell. A aquell castell on era presa, d’un món de covards i reis. Princesa! Agarra l’elm que t’empodere i torna a fer, eixa història, tea,”

Raquel Llop

Democràcia plena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’abril del 2021)

Les veus del deep state i també del govern no paren de repetir “Espanya és una democràcia plena”, però la dita diu “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”.  Si Espanya fos una democràcia com cal a què venen totes aquestes lloances? No discutiré la formalitat democràtica de l’Estat espanyol, tot i que en la pràctica cada vegada les escletxes se li evidencien més i més. És un fet que el poder judicial està usurpant funcions del legislatiu i comença a fer-ho també de l’executiu. Posarem exemples dels retalls a la llibertat de expressió: empresonament dels titellaires de Madrid, el raper Pablo Hasél en el mateix cas, Valtònyc exiliat i més gent condemnada per delits d’odi. Què em dieu de la sentència del Constitucional –minvat i caducat– quan va anul·lar els articles més importants de l’Estatut català, havent-hi estat aprovat en referèndum? És normal en una democràcia que la justícia pugui decidir d’allò que poden aprovar els Parlaments, inclús d’allò que poden parlar? Prestigiosos juristes i professors nacionals i internacionals han posat en evidència les irregularitats o tibament fins a trencar les costures en el procés català. Més que justícia hi ha venjança i repressió. Es pot repetir fins l’extenuació que a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, però hi són. Què hi pensa la resta del món: una rebel·lió inventada, una sedició sense actes violents i uns activistes i la presidenta del Parlament i gairebé tot el govern a la presó o a l’exili. Cada vegada són més les veus que posen de manifest la deficiència democràtica espanyola: el 22/03/2021 el Consell d’Europa alerta Espanya per les condemnes a presó a artistes i la Comissió de Venècia critica Espanya per la llei mordassa i vol que la reformi. El 27/03/2021 toc d’atenció del Consell d’Europa a Espanya perquè Cuixart i els presos polítics pateixen “intimidació”. El 31/03/2021 el govern dels Estats Units ha alertat Espanya de les escletxes que hi ha a la democràcia espanyola i ha advertit de la vulneració d’alguns drets humans al país. Fa pocs dies una jutgessa obliga Marlaska a restituir Pérez de los Cobos, etc, etc.  El Suprem censura la llibertat ideològica de la Universitat. Un tuf ultradretà es va escampant. Llegiu els informes d’Amnistia Internacional. Espanya és una democràcia plena, sí, però d’escletxes per on s’evapora la democràcia.

José Miguel Gràcia