La paella pel mànec: los estàndards (III)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 29/4/2022)

Natxo Sorolla

Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft permet usar-los en una llicència que caduque a l’any, i val 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus…

Per contra, los programes lliures, gràcies a la col·laboració de molta gent, tenen cost zero i sobrepassen qualsevol necessitat del que els demanem quotidianament, per a escriure, navegar, pel·lis… (Ubuntu, LibreOffice, Firefox, VLC). Però no acaben d’entrar als escriptoris de les cases. Per què? Pels estàndards, o pel que els economistes coneixen com a efecte xarxa. Lo que en castellà dirien efecto red, i que en llengua del carrer serie comtindre un telèfon, però no poder cridar a ningú perquè cap amic ne té. Algunes tecnologies, com telèfons o processadors de textos,no tenen sentit si no el comparteixen molts.

I Microsoft ha sabut posicionar el seu ecosistema com a estàndard, fent un doble joc de cobrar l’Office a les empreses i permetre que els usuaris piratejon lo Word per a usar-lo a casa. Això ha creat un «estàndard» de facto. Si no et vols complicar la vida, paga llicència i envia en Word a qualsevol altre allò que estàs escrivint. Perquè si pretens compartir-ho en un programa bo i gratuït, te diran que estàs complicant la vida més del que cal. Curiositats dels humans.

Actualment los estàndards són lo que mos connecte. En lo seu moment VHS va guanyar a Beta perquè els que feen pel·lis van deixar d’usar l’estàndard Beta, i els que tenien reproductors Beta, no trobaven les pel·lis en lo seu format. En lo seu moment Whatsapp va guanyar a Messenger perquè s’adaptave millor a la lògica del mòbil, i al final no podies parlar a ningú per Messenger, però ho podies fer en tots per Whatsapp. I tantes altres històries d’estàndards que expliquen per què és difícil treballar en programes lliures com LibreOffice, si tots treballen en format de pagament com Word. Lo peix que es menge la cua, lo gran que es menge al minut, o els efecte xarxa no volgut dels estàndards. Però d’aquí unes setmanes veurem com lo món del codi lliure és estàndard en alguns camps, i mos resol coses del dia a dia.

Sèrie completa:

La paella (i els drets d’autor) (I)

Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)

La paella pel mànec: los estàndards (III)

Reflexions sobre la guerra rus-ucraïnesa

(Publicat al Diario de Teruel el 23 d’abril del 2022)

 Ja portem gairebé dos mesos de guerra rus-ucraïnesa. Segons els bons (nosaltres, és a dir, la NATO i Ucraïna), anem guanyant. L’aferrissada defensa ucraïnesa que nosaltres donem suport, ha aconseguit complicar-li l’operació especial” a la Rússia de Putin, i, com era d’esperar, el nombre de morts, de desgràcies, de destrosses i de refugiats ha anat augmentant. Era això el que volíem, doncs ja ho tenim. Mentrestant s´ha produït el definitiu abandonament del Sahara a l´invasor marroquí, perquè per a Espanya els sahrauís ja no són un poble o una nació (que té reconegut el dret d´autodeterminació per part de la ONU), sinó un tros del Marroc que no té cap dret a defensar-se. Resulta paradoxal que precisament ara s´abandoni el Sahara. Tampoc tenen aquest dret els palestins (terroristes), que ja han perdut tres quarts del territori original, ni els iemenites (també terroristes, suposo), que van morint amb les armes que nosaltres venem als saudites, per a després fer negocis futbolers. El Marroc i l´Aràbia Saudita són democràcies exemplars, i nosaltres fem amb ells una tasca d´integració cultural musulmana que no es mereixen territoris com el Sàhara, Iemen o Palestina. Els americans manipulen les titelles, i tots fem ostentació d´una doble moral vergonyosa. Zelensky (que ha prohibit tots els partits polítics opositors) va guanyar les eleccions amb la promesa d´acabar la guerra del Dombàs, i és evident que ha aconseguit (i ha sofert) tot el contrari. És clar que Putin és un dictador i la invasió és insostenible (amb una manipulació informativa total), però “el nostre” bàndol, d´una manera més plural i subtil, també fa una clara manipulació informativa del conflicte, on s´amaguen, entre altres coses, els bombardejos dels ucraïnesos a la població civil del Dombàs. En resum: dos governs capitalistes i ultranacionalistes de dreta s’enfronten, i la població civil a patir les conseqüències. i a Europa l’ultradreta pro-putiniana, que a molts llocs s´ha passat de bàndol, com va fer Franco, va guanyant espai. De fons la geopolítica americana fa tot i més per arraconar Rússia, i els russos són expulsats d´esdeveniments econòmics, artístics i esportius. M´ho creuré quan també s´eliminin els marroquins, saudites, israelites, turcs, i, per què no, els brasilers (pro Putin) i els USA.

Antoni Bengochea

Rei i Bisbe

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’abril del 2022)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana   

Anestesiades pel salari

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2022)

Fa pena com d’assumida tenim la depressió del diumenge, començar el dilluns en silenci i sobreviure la setmana restant-li dies al divendres, ficant el pilot automàtic i acumulant hores davant l’ordinador. Me preocupa especialment en la gent jove, que ha caigut dins la faixa de la nòmina i es veu incapaç d’eixir, d’entendre que no tot és això, arribar a fi de mes i immolar-se davant la “bomba de sodomització massiva”, altrament coneguda com el sou, que arriba per calmar el ramat, amansar a les feres i tornar les aigües al seu curs. I així passa un nou mes, sufocant l’obús perquè no rebenti, alienant les ments imprudents i automatitzades al sistema de la productivitat i la submissió. Perquè resulta que la societat que feia bandera de tenir la generació més preparada de totes oblidava, en el seu discurs, que la preparació anava de la mà de l’obediència. Mos van fer competents en un sistema modern d’esclavisme, mos van ensenyar a aprendre ràpid, sense donar-mos temps per integrar el què sabem i poder debatre quan no estem d’acord. Mos van recitar tots els nostres deures però ningú va ficar sobre la taula els nostres drets i ara vivim precaritzades dins d’una societat precària, doblement violentades pel model de consum que mos fica contra l’espasa i la paret per decidir la vida que m’han venut a canvi del meu temps. Vida a canvi de vida. Vida precària i precaritzada abans que res. I el principal problema està en que no estem preparades per a dir que no, no mos creem amb el dret de decidir, de compartir i crear xarxa, viure independents al consum, viure diferent, en definitiva. Si no està rebentant tot és gràcies – o per desgràcia – a la nòmina que percebem a fi de mes. I ja està, us deixo, que ja he cobrat.

Raquel Llop

 

La predictibilitat del futur

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de març del 2022)

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai s’hi podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària. Qui va preveure veritablement la gran crisi del 29, la del petroli del 73, la financera del 2008-2009 o les actuals, una derivada del COVID i l’altra de la gerra de Ucraïna?  I ara, per sobre de tot ens envolta la gran crisi de l’energia, de les matèries primes i l’escalfament global del planeta Terra. Fixi-s’hi el lector que malgrat que ja estem suportant les seves conseqüències, encara no prenem les serioses mesures dràstiques per reduir ni parcialment els seus efectes. Per exemple, ens estem distraient en el “com” fer el canvi a les energies renovables i no pensem en el “quan” . Els molins eòlics no s’han de plantar aquí perquè fan nosa, en altres llocs estarien millor. El paisatge és la nostra font de riquesa i les plaques fotovoltaiques ocuparan molt de terreny destinat a la agricultura. Tant uns com les altres haurien d’estar ja fetes, perquè l’escalfament del planeta és una catàstrofe de dimensions impredictibles. Podríem dir que el “quan” ja és passat o, en tot cas, és present, però seguim emmerdant l’atmosfera barallant-nos tranquil·lament amb el “com” s’ha de fer i on s’ha de fer. Molt bé podríem concloure que la predictibilitat del futur és la certesa de la imprevisibilitat de l’home i la ferma oposició a canviar. Als governs se’ls omple la boca de la quantitat de mesures aprovades per afavorir les energies renovables, però encara no han pagat un euro del Plan MOVES III, 2021 (cotxes elèctrics i recarregadors).

José Miguel Gràcia 

Fer conèixer els autors locals

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de març del 2022)

L’Obra poètica completa de Desideri Lombarte ha inaugurat la nova col·lecció “Biblioteca Turolense”, que promou l’Instituto d’Estudios Turoleneses. Va aparèixer fa uns mesos, l’any passat, i es va donar a conèixer a través de presentacions en diferents llocs. A la del 6 d’octubre a la llibreria Laie de Barcelona, de la qual este mateix diari se’n va fer ressò, van seguir les de Pena-roja de Tastavins ―poble natal de l’escriptor―, Tortosa, Castelló i Tarragona. A les primeres l’assistència de públic va ser important, sobretot de familiars i matarranyencs que ja coneixien prèviament l’autor i obra i que se’n havien assabentat de l’acte a través de canals interns, però poca a les dos raderes, escassament publicitades. Ara s’ha feit una segona tanda de presentacions més institucionals de la mateixa obra: al Paranimf de la Universitat de Saragossa i al Museu Provincial de Teruel, ben lluïdes i comentades a la premsa. L’altra cara han estat los actes en llibreries de València, Barcelona i Tarragona, on l’obra de Desideri acompanyava les “Antologías poéticas” de Idelfonso Manuel Gil, José Antonio Labordeta y Enrique Villagrasa, una altra feliç iniciativa de l’IET:  la concurrència a una ciutat tan gran com Barcelona va ser de només 6 assistents este 10 de març. Pareix que les xarxes socials de l’IET i de la Diputació que ho van anunciar han resultat insuficients per arribar al públic que encara no coneix estos autors remarcables. Així, si la difusió falla, l’artista queda condemnat als circuits locals, a la celebració interna i momentània. Una llàstima. Perquè ells i les seues obres, que sempre naixen amb la voluntat de ser llegides, formen una part molt valuosa del patrimoni de tota la societat d’origen, independentment de la voluntat dels autors de fer-ne bandera geogràfica o identitària. No és esta una tasca de la indústria editorial, sinó de les institucions culturals pròximes, que mostrant i reivindicant los seus fills creadors, gràcies a l’art universal, fan existir i persistir la terra a on van nàixer.

María Dolores Gimeno

Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)

Publicat al Viles i Gents de La Comarca 18/3/2022. És la segona part de “La paella (i els drets d’autor) (I)“.

Natxo Sorolla

Saber fer un bon arròs és un «codi» que se sol transmetre de boca en boca, entre amics, de pares a fills, etc. Qui explique el seu «toc personal» sobretot busque «reconeixement». És una forma natural de crear i transmetre el coneixement. I en general, los «codis» són los pilars del món actual, que avance a base d’informació, ordinadors, Internet i comunicacions. Estem acostumats a donar una ordre d’entrada (imprimir), que passe per un «codi» (lo programa de la impressora), i mos done un resultat: un paper imprès d’allò que ham escrit a la pantalla.

Però fa unes setmanes comentàvem aquí que els humans havíem establit una via alternativa per a gestionar eixos «codis»: lo copyright. A l’inventor de, per eixemple, un «nou codi per a fer l’arròs», li donem drets exclusius d’explotar eixa innovació. En esta lògica treballe Microsoft, que legítimament fa programes «privatius». Si vols fer funcionar un ordinador nou, sovint has de posar-te Windows, en les condicions que la direcció de Microsoft decidix, i al preu que marquen. Ells aprofiten este poder per a dirigir-mos a l’obsolescència programada. Cada actualització de Windows demane més memòria, més processador… més de tot per a continuar fent lo mateix de sempre: escriure un Word, mirar una pel·li, o navegar per Internet. Eixe ordinador que mos vam comprar fa 5 anys ja no pot continuar fent lo mateix per l’última actualització, i mos obliguen a canviar-lo.

Als inicis de la informàtica algú va fer un «codi», i una empresa s’hi va interessar. I va pensar que ere bona idea compartir el seu saber. Los ho va passar, i el van millorar. Però quan los va demanar d’accedir-hi, li van dir que no. Que no podie accedir al seu propi codi millorat. Això va iniciar el copyleft, un moviment que, com los bons arrossos, se base en lo coneixement lliure. L’autor per eixemple pot decidir que «qualsevol pot usar i manipular el meu programa», però sempre que em «reconeguen com a autor original», i limitant que «ningú farà negoci del que jo haig compartit».

En esta lògica es va iniciar Linux. Un sistema operatiu del que algunes vegades ham sentit parlar, però sovint pensem que és molt «friki». L’escomencen a construir els anys 80, basat en la filosofia que qualsevol se’l pot baixar i usar de bades. I qualsevol que s’hi veigue en cor pot adaptar-lo a les seues necessitats, i pot compartir les seues millores en tota la humanitat. Per això actualment hi ha versions molt potents de Linux, versions molt més amigables per als que estem acostumats a Windows, o versions més lleugeres que fan volar els ordinadors vells… Però ara que tenim lo segon arròs cuit, ho deixem reposar, i el proper Viles parlarem de com este sistema mos ha millorat lo dia a dia sense saber-ho.

A la merda la guerra, aquesta també

(Publicat al Diario de Teruel el 12 de març del 2022)

Vivim un ambient prebèl·lic desconegut per a mi. La NATO ens ha alineat  i ho hem beneït per aclamació. El govern s’ha baixat els pantalons i les dretes xalen: ja som tots uns. Espanya es una, i el sector crític (com jo) una lamentable minoria nostàlgica d’aquell “no a la guerra”. Els actuals pacifistes som uns covards, mariques o fills de Putin. La desinformació i manipulació dels mitjans de comunicació (controlats pels seus oligarques) campa a tot plaer. Què fa aquesta guerra diferent a les altres?  Afganistan el vam abandonar, la guerra de Síria mai ens ha importat (com no ens va importar la dels Balcans), ni ens importa la invasió de Israel a Palestina, ni la massacre de Turquia (país NATO) als kurds o la invasió del Marroc al Sàhara; i encara menys les guerres dels països africans que ens omplin el nostre d’immigrants il·legals.     Vladimir Putin (fins fa poc un referent per a la ultradreta europea, Vox inclòs) és un autòcrata i un sàtrapa, però també un anticomunista, ultraliberal, imperialista neotzarista i un feixista fòssil. La invasió d’un país no té defensa possible, però en aquesta pel·lícula, no hi ha bons. I l’altre bàndol és la NATO,  la institució comercial i militar de USA a Europa. Què cony pinta Ucraïna (un país germà de Rússia) a la NATO, com vol el seu irresponsable president? El mateix exministre Margallo ho ha dit, fins i tot posant en dubte també la integració en la Unió Europea, Ucraïna és una democràcia tan dèbil i caòtica que la nostra sembla un paradís: fa vuit anys que té una guerra civil que no resol (responsables els ultranacionalismes russos i ucraïnesos), la seva historia recent és plena d´assassinats polítics, persecucions, cops de ma a presidents, radicalismes, ultranacionalismes, presidents empresonats, corrupció a dojo, etc. És penós que després de tants anys d’educació pacifista a les escoles, ens ho carreguéssim tot perquè ho digui la NATO. No es tracta de mirar de costat, sino d’implicar a la UE i a la ONU en una activitat intensa de diplomàcia i pacifisme. Si vis pacem, para pacem.

Antoni Bengochea

Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell

(Publicat al Diario de el dissabte 5 de març del 2021)

Seguidisme o convicció

         La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

        L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Per la transcripció. Artur Quintana

A la merda la guerra

        Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres:

les legals, les il·legals

les morals, les immorals,

les col·laterals

i les perpendiculars.

A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

 

José Miguel Gràcia