Psicosi

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de març del 2020)

És un temps obscur. Tot el dia és de nit. Pels matins la gent va pel carrer presumptivament per fer la compra. Regna el silenci i la desconfiança. Tots els que veus al carrer haurien d’estar tancats a casa. Tots són fantasmes amenaçants que no fan cas de les lleis. Tots…menys tu. Al mercat hi ha massa gent. Qui durà la bèstia invisible? Sembla una pel·lícula de Hitchcok o una novel·la de Juan Rulfo, o potser La Peste d’Albert Camus. Les tardes desertes a la ciutat morta. La gent no para de manuclejar el mòbil. Whatsapps amunt i avall. Pel carrer passegen molts duets formats per persona i gos. Mirades inquisitives. Travessen la calçada un pare amb un xiquet (serà autista). De quan en quan parelles home i dona de bracet (potser que alguna sigui dependent) són escridassades pels plusquamperfets guardians de les lleis. A dins de les cases els ordenadors bullen més que mai i a la caixa “tonta” es parla de solidaritat i de patriotisme. Els partits polítics que no governen ho sabien tot, tot el que passaria, per què no ho van dir? Són els principals responsables d’amagar informació? Ho hem aconseguit: per fi a Espanya som tots uns, i a Europa, i al món. Però el que fa goig saber és que a Síria ja no hi ha guerra, que ha desaparegut el problema polític català,  que ja no hi ha vaga d’agricultors, ni armilles grogues, ni reivindicacions d’augmentar els salaris ni les pensions, ni corrupció, ni brexit, ni tan sols el canvi climàtic. Els terroristes islamistes  ja no són perillosos. Els països africans ja no es foten de gana ni de fàstic, gairebé se’ls enveja perquè la hipertrofiada pandèmia té allí poca incidència. També ara tothom enveja el món rural (quina sort poder viure en pobles menuts no contaminats). Perquè ara ens tornarem a adonar que vivim per damunt de les nostres possibilitats, i ens tornarem a flagel·lar amb aquesta mena de maledicció bíblica buscant el pecat original i al Moisès que ens ha infligit la plaga maleïda. I quan tot aquest malson s’acabi, en quin punt començarem a caminar?

Antoni  Bengochea

25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla)

(Publicat a La Comarca, 27/3/2020)

Natxo Sorolla

Vaig nàixer l’any 80, en un context a on la televisió en color escomençave a penetrar als menjadors, i la televisió en blanc i negre s’exiliave a la cuina. I a pesar dels canvis, la televisió ja formave part del nostre entorn cultural. Posteriorment va arribar el Casio digital, lo walkman, los Pentium, la connexió a internet, los reproductors de mp3, lo Fotolog… i arribe el dia que la televisió es transforme per l’embat de Netflix. 40 anys de creixement humà, sense discussió.

Mentres, a finals dels anys 80, va nàixer La Comarca, que va aportar la normalitat de la informació de proximitat. I l’any 1995 li va seguir lo naixement d’esta columneta, lo Viles i gents, que també va normalitzar el llegir en català del Mesquí i del Matarranya. Li van precedir Desideri Lombarte, publicacions d’ASCUMA, i li van seguir Lo Cresol al Diario de Teruel, Temps de Franja, Ràdio Matarranya… 25 anys de creixement del català escrit, sense discussió.

Mentres, fa un mes i mig tos volia palar de la fragilitat que havíem patit al Matarranya per les apagades de llum de les nevades. A la que es va sumar la fragilitat d’una columna en xapurriau que edite este diari. Però abans que ho puguem digerir, un cuquet invisible confine tota la població mundial a casa.

No està de més recórrer a pensadors com Ulrich Beck, que fa dècades mos situen en la «societat del risc». Perquè els riscos escapen cada vegada més del control de les institucions, i els riscos són conseqüència d’eixe creixement «sense discussió» de la humanitat. Alguna cosa humana hi ha en la reducció de la diversitat lingüística. Alguna cosa humana hi ha en lo canvi climàtic, i la duresa de les nevades, les sequeres, o les calors. Alguna cosa humana hi ha en la dependència tecnològica, i que ni mos puguem escalfar la casa en gasoil perquè cau la llum. Alguna cosa humana hi ha en la velocitat en què un virus ha passat de ser un cuquet a Wuhan a confinar tota la humanitat.

La clau és ser conscients de la fragilitat. Si l’entenem, sabrem preparar les llevaneu a temps, preveure estructures elèctriques més potents, aturar la contaminació a temps o confinar la població al moment clau. I ara que celebrem 25 anys de Viles i gents confinats, si som conscients de la nostra fragilitat, també sabrem donar-li a la llengua els mecanismes necessaris per al seu manteniment. Per molts anys! I sobretot, cuideu-tos, cuideu lo vostre, i cuideu als vostres!

En la mort d’en Jordi Moners i Sinyol

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de març del 2020)

En Jordi Moners va morir a Llinars del Vallès el dia 5 del desembre passat. Nascut al Prat de Llobregat el 1933 va estudiar dret a Barcelona i Filologia Romànica a Alemanya, i allà ens vam conèixer en la dècada del seixanta. Junt  amb Antoni  Pous, aleshores lector de català a Tübingen, va organitzar els Jocs Florals de l’Exili. El Consolat Espanyol d’Stuttgart pressionà el batlle de Tübingen perquè no en permetés la celebració, que tanmateix va ser possible gràcies a la intervenció d’en Gustav Heinemann, president de la República. I no en sofriren  repressàlies. L’any següent en Moners va tornar a Catalunya on va tenir una gran activitat dins del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual havia estat un dels fundadors i, a través de la revista Lluita, en fou important ideòleg. Treballà com a docent i traductor especialment de l’alemany i l’italià al català. El seu magnum opus es la traducció íntegra de Das Kapital d’en Karl Marx. El 1988 un grup d’ultra dreta va llançar impunement una bomba a sa casa de Sant Boi de Llobregat, i es va haver de refugiar a Llinars.  La seua muller, na Núria Codina i Capdevila, venia de família ribagorçana de Castigaleu, on van comprar una casa i hi passaven llargues temporades, fins al punt de convertir-se en ribagorçans d’adopció. D’aquestes estades, interrompudes per motius de salut el 2010, han sorgit tot un seguit de treballs de llengua i literatura catalanes de Ribagorça per part d’en Jordi: el 2008 La llengua de Castigaleu, la primera monografia completa del català d’una sola localitat ribagorçana,  on recollí també materials de literatura popular, i  n’edità molts més l’any següent. El 2015, al seu refugi de Llinars, publicà en llengua aragonesa una fonamental edició de la Pastorada de Castigaleu. Resta inèdit un exhaustiu recull de la toponímia de Castigaleu. I es urgent i necessària la publicació dels Contes de Ribagorça, 40 versions orals replegades per aqueixa comarca i considerablement reelaborades, on el català de la Ribagorça es omnipresent en el discurs directe i en el lèxic de  l’autor omniscient.

Artur Quintana  

Por a lo invisible

(Publicat al Diario de Teruel el 14 de març del 2020)

Un atra vegada estic separada del meu poble. Fa poc va ser la neu i ara per un ésser imperceptible als sentits humans. Se va escampant per tot arreu al mateix temps que s’escampa la por, sense saber qui el té ni com defendre’s d’ell. Por a lo invisible, a lo desconegut, a lo que mos recorda a les pestes, i a alguns los porte a proveir-se per a lo que pugue vindre o a pensar en profetes apocalíptics. Globalització, canvis polítics, interessos econòmics, mitjans de comunicació irresponsables llançant tota classe d’informació sense cap rigor ni base científica, i persones que posen en perill a la població per no seguir les pautes de les autoritats, caldo de cultiu perfecte per a que la situació se descontrole i cada vegada sigue més difícil de contindre. Com responem front a una amenaça intangible com esta? La societat no mos ha educat per a estes situacions. Estem desorientats, plens d’incertesa i esta és una emoció molt difícil d’encaixar. No tenim models eficients de resposta, anem fluctuant entre la racionalitat i lo irracional, dixant-mos endur per la por i la manipulació. Tot és una lliçó de vida, i que tingue que ser un bitxet imperceptible qui fique a prova a països, sistemes sanitaris i als ciutadans mos té que fer pensar per quin camí anem i si volem seguir per eixa senda. És penós que una  publicació inventada o manipulada, d’aquelles que mos arriben tots els dies via mòbil o per internet, tingue més impacte i credibilitat que una publicació científica. Un pes més important en los sistemes educatius d’assignatures com Educació per a la Salut, i fora de l’àmbit educatiu en població adulta, serien mesures que repercutirien en la prevenció i actuació en casos d’epidèmies. Milloraria lo coneixement de la importància de la vacunació i del malefici dels moviments antivacunes, així com la millora en la consciència de la importància de mantindre uns bons hàbits de vida saludable per a prevenir malalties no transmissibles, que són aquelles en tasses de mortalitat més altes per molta diferencia i en les que podem pendre un paper més actiu per a que no apareguen o detectar-les en fases més primerenques.

Mar Puchol

250 anys de Beethoven

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de febrer del 2020)

Beethoven no va destacar massa en la música vocal (no era Monteverdi, Mozart o Bach); òperes només en va compondre una, de la que ell mateix era conscient de la seva imperfecció. Mai va ser un nen prodigi (poc hagués brillat en aquests programes de la 1). No gaudí del talent ni del geni creatiu de Schubert o Mozart; ni arribà a la brillantor de Händel, la versatilitat de Strawinsky, la profunditat de Bach, o la creativitat revolucionaria de Wagner. Però ningú va fer avançar tant la música com ell. Excel·lent en gairebé tot, unia en un equilibri extraordinari talent, disciplina, creativitat, treball i alçada de mires. Tot plegat el va fer ser el primer creador musical conscient de compondre per a la humanitat y per al futur. Tots el gèneres de l’època els va empènyer, canviar i millorar. En un principi era el piano, del que va ser un virtuós (el millor de l’època). Amb 32 magnífiques sonates i cinc concerts en va tindre prou per crear el piano modern. Una vegada provades al piano, les innovacions eren aplicades a tots els gèneres. En música de càmera ofereix la col·lecció més important de quartets de corda (la forma per excel·lència). Com hem dit, òpera nomes una, però conformà el nucli fonamental del teatre líric romàntic. També per al violí només un concert, però és el millor que hi ha. Conscient de que la música religiosa entrava ja en la decadència, a penes treballà aquest gènere, però ens llegà la Missa Solemnis (la obra que ell considerava la més valuosa de les seves), la més important de les misses (amb permís de Bach i Bruckner). Parlar de les simfonies sempre ens queda esquifit, però cal dir que amb ell es va acabar la costum de compondre simfonies com si es fossin redotets (rosquilles calaceitanes). Només nou, cada una un monument, i la tercera, cinquena i novena insuperades i possiblement insuperables. En resum, la obra d’un tità, el Miquel Àngel de la música, aquell que va aconseguir que l’impuls creatiu dionisíac i l’arquitectura musical més sòlida i apol·línia s’equilibressin amb fermesa.

Antoni Bengochea

Xapurriau: nom, límits, grafia i futur

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor de distinció: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.

La biga d’Ángel Ganivet

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de febrer del 2020)

Ganivet fou nomenat cònsol espanyol a Helsingfors, capital del Gran Ducat de Finlàndia a Rússia, el 1895 i hi visqué fins al juny del 1898, quan el destinaren al Consolat d’Espanya a Riga, capital de Letònia, a Rússia, on se suïcidà el novembre del mateix any. En aquests dos anys finlandesos va escriure dues obres fonamentals per al seu concepte de nació: les Cartas finlandesas i Idearium español. A les Cartas denuncià l’afany del govern rus per russificar Finlàndia que havia esclatat el 1898 després de molts anys de tolerància i autonomia. I es posà del costat finlandès –dels futurs independentistes del 1917– declarant: me afirmo más en mi idea que aquí lo que existe con existencia real , y pudiera decirse sustancial, es lo finlandés. Donà testimoni que de les tres llengües de Finlàndia –rus, suec, finlandès– les dues primeres eren  importades i enfront d’elles es trobava el finlandès la lengua nacional, i afegia: el espíritu del país sólo puede llegar a su máxima altura pensando en su natural idioma. Per a evitar la violència que ell veia venir, i que es produiria vint anys després, proposava una solución, que no sólo es fundamental, sino que es en nuestro tiempo la que está más en boga, el referéndum. Calia esperar que, vist el tarannà democràtic ganivetià, a l’Idearium español tractaria com cal, si més no, els bascos i els catalans, que coneixia prou bé: a Barcelona hi havia viscut una llarga temporada i deixà escrit: tengo sangre de lemosín, denominació que a l’època encara cuejava per a qui no volia, o no podia, declarar-se català; dels bascos sabia el que li escrivia Unamuno, i les seues fòbies, això sí.  Mes, ai!, la biga espanyola que duia fermament clavada a l’ull no li va permetre d’escriure sobre les llengües no castellanes a l’Idearium, tret de proclamar: ¿Puede darse nada más bello que … conquistar nuevos pueblos … a nuestras leyes y a nuestro idioma? –o potser ironitzava? D’haver viscut més, els possibles anys passats a Letònia, amb idèntica situació a la de Finlàndia, potser li haurien pogut fer caure la biga.

Artur Quintana