Entre matar el gorrino i penjar la foto a Instagram

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 18/1/2019)

Al Matarranya els Baby Boomers (Generació X) van nàixer entre els anys 60 i 70. És la generació que devie consolidar anar de festa a Vall-de-roures, que sempre va conduir superant les taxes d’alcoholèmia, i que va tastar les últimes llengüetades de la Ruta del Bakalao a Calaceit. Però és una generació que ha matat lo gorrino a casa en normalitat i ha vist treballar el monte en animals. Dos mons que aquí han tingut la seua connexió natural. Los Millennials (Generació Y) van arribar després (entre els 80 i els 90) i els va tocar fer una bona transició per la irrupció de les noves tecnologies. Per a ells l’ecosistema està format tant per la subsistència com per l’opulència, en pares que no han agarrat mai un avió i fills que han inaugurat los Erasmus. Però per a qui pot ser més complicat entendre la connexió entre els dos mons és per a la Generació Z (Centennials), que van arribar en lo mòbil ja davall lo braç. I això es fa més evident si són urbans. Perquè mentalment estan lluny de les economies de subsistència.

Les pel·lícules i documentals són una gran ferramenta per a immergir-se temporalment en una societat i en un temps. I xalar i patir com los seus protagonistes. Un bon inici és entendre el món social de forma rigorosa, per via del programa «Economia en colors» de Sala i Martín (capítols Rosa i Lila). I també entendre que el nostre comportament individual en bona part se base en la societat a on estem inserits, per via del El Show de Truman. Podem entendre el procés de modernització que mos distancie de la matança del gorrino, i mos aproxime a Instagram, en Bienvenido Mr. Marshall o Los Santos Inocentes. Però tinc una gran predilecció per les de Paco Martínez Soria, perquè se centren en lo conflicte entre un sistema i l’altre (La ciudad no es para mi, Hay que educar a papá, El turismo ese gran invento).

Si voleu posar una nota cool al tema, teniu la versió elegant i anglesa de la industrialització a Peaky Blinders. Però com a documents que s’expliquen sols crec que la major creació en anys és lo documental «Historia del mundo» (capítols del 5 al 8). Parteixen de les societats preindustrials i arriben a la societat informacional. D’esta última època la ciència ficció generalment destaque los perills de les noves tecnologies, i serveix per a reflexionar-hi: Terminator, Blade Runner… Però crec que n’hi ha un que ho sintetitze tot, i des d’un punt de vista més social: Caida en picado de «Black Mirror». Que tos aprofiton! 🙂

Anuncis

La Barraca de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de gener del 2019)

Pels territoris que confronten Queretes, es a dir la resta de la comarca del Matarranya, el Baix Aragó, los Ports castellonencs i la Terra Alta catalana es coneix molt bé la extraordinària tasca musical de la família Mallén i del emblemàtic local de La Barraca 0.2, avui reconvertit en associació cultural i gastronòmica. La seva constància i tenacitat fan que molt sovint puguem gaudir en este petit local de concerts de música en viu, espectacles impensables per a un poble de sis-cents habitants. Lo darrer al que vaig assistir va ser lo dissabte vuit de desembre a càrrec de la pianista Estefanía Muzalyova,  amb un concert variat amb peces prou conegudes i altres de la seva creació. Una meravella. A prop de trenta persones vam passar una vespra deliciosa en un local que recorda aquells pubs anglesos d’on van sortir músics extraordinaris. La Barraca està perfectament decorada i ambientada com a local musical. Llum i colors molt encertats. He d’agrair a Fernando per la seva organització i sobre tot als músics que acudeixen i que de bon segur no ho fan per diners. Això encara es de més valorar i et fa sentir més còmode abans, durant i desprès de l’actuació. El concert de piano esmentat es realment un miracle o el resultat d’una imaginació organitzativa excel·lent. S’ha de portar un piano, que no te’l pots portar davall del braç, i no vull pensar amb el cost. Lògicament la pianista té unes despeses de desplaçament i deuria cobrar alguna cosa. S’ha d’adequar el so a l’espai i aquí Fernando té la ma trencada i el veus contínuament tant enrere la barra com arreglant l’aparellattge elèctric.. Finalment quan assumeixes tots estos entrebancs i comproves que a més la pianista es molt bona, surt la pregunta de com s’ho fa. La resposta crec que la trobarem en entendre que hi ha molta gent apassionada per la música, i especialment per la música en directe i també que hi ha molts músics que gaudeixen interpretant de manera altruista en llocs emblemàtics com la Barraca. Perquè la música en viu, que comporta este contacte tant directe entre músic i espectador, crec que va amb les dues direccions fent gaudir tant a l’artista com als receptors. Al menys es lo que vaig veure a la cara de la Estefanía, una cara de felicitat, que no va parar de interactuar i  comentar amb aquell públic tant proper i agraït.

Juan Luís Camps

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2018)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vessa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia

 

 

 

Regals i festes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de desembre del 2018)

Cada volta més paganes, les festes de Nadal i dels Reis signifiquen bona taula i fer regals. Los principals destinataris d’estos són los xiquets, que viuen hores d’emoció i nits sense dormir eixos dies, enmig encara de llegendes antiues. Ja abans, quan érem més pobres que les rates —fins als plans de “Desarrollo”—, era tradició general a la comarca lo modest tronc de Nadal, una eloqüent metàfora d’aquells temps: fusta crescuda a la terra i tallada com a llenya, que cagava torrons i pixava vi blanc, coses dolcetes eixides de mans femenines, a l’abast d’economies rurals sense massa infraestructures comercials. Un llibre de contes, una nina de roba cosida a casa, un plat de palometes, unes birles, una pilota, llibretes i llapis passaven a la gama mitja. Algun cavall de cartró, fregasseta i cases de nines o una bicicleta eren ja regals de categoria. A poc a poc van anar apareixent forts apatxes, clics de plàstic, miniprojectors de cine, legos, Jocs reunits i el Monopoly. Avui, en plena època consumista, s’ha incrementat la quantitat de regals i el seu tipus ha variat a la mida del nostre progrés econòmic i tecnològic: ninos robots, nines supermodels, cotxes a escala infantil, playstations, tablets, etc. Los canvis han afectat los hàbits de compra, invertint la proporció de les tendes pròximes a favor dels grans centres comercials massificats i, cada volta més, la immensa xarxa. Los destinataris són ara tota la família, també els grans, que així revivim en edat adulta l’experiència de desembolicar un paquet ple d’expectatives. Prèviament, en un intercanvi obligat, bombardejats per interminables i sofisticats anuncis televisius, ham triat les futures sorpreses, amb l’alegria de pensar en la cara dels qui els rebran i la por de no encertar gustos i desitjos. En funció de l’encert, los nostres regals s’usaran, s’amagaran o, si es pot, siran retornats o inclús tornats a regalar a d’altres ben lluny; i els xiquets, en acabar de ser-ho, los llançaran o els donaran en campanyes de recollida pals que tampoc ara, enmig de l’opulència, no en tenen.

María Dolores Gimeno

La mida és important (per a la pobresa)? (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)

Natxo Sorolla

Fitxer:GrangerCausalityIllustration.svg

Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó (Favara, Maella, Calaceit i Saidí) perquè els estudis no incorporen los pobles menors de 1.000 habitants. I el número de persones que viuen a un municipi se correlacione en les rendes que tenen eixos habitants: los pobles menors de 1.000 habitants tenen només 12.000€ anuals de renda per persona, però els majors de 500.000 habitants dupliquen eixa renda per habitant, a 26.335€ per cap.

Però hi ha una cosa en la que no sempre pensem. Quina és la causa, i quina és la conseqüència? Lo que haig escrit més amunt porte a pensar que el número d’habitants d’un municipi és la causa, i les rendes són la conseqüència. Si un municipi té pocs habitants, té més pobresa. Però crec que és més realista pensar-ho a la inversa: si una àrea té rendes baixes, tindrà menys habitants. Posem-mos en lo cas d’una àrea agrícola de l’interior els anys 40, que té unes rendes baixes, associades a una agricultura sense mecanitzar, i que està expulsant a la seua població jove a zones industrialitzades. Si li posem nom, ho entendrem: los municipis del Matarranya es van despoblar, i els del Baix Llobregat se van expandir. I és que fa 150 anys l’Hospitalet de Llobregat tenie tanta població com Vall-de-roures en l’actualitat (!).

Però també s’ha de dir que la cosa no és tant senzilla com invertir la relació, i dir que més riquesa → més població. Perquè aquell territori que atrau població, també atrau gent jove, en ganes de viure, en talent i enginy, que aporte noves idees, i que pot acabar creant-te negocis de gran rendibilitat. A nivell global tenim un exemple a Silicon Valley, punt de reclutament de jóvens enginyers per Google, Intel, Apple… Per tant, l’equació se fa circular: més riquesa → més població → més riquesa → …

I és que a nivell local tenim altres exemples: les capitals de comarca (Vall-de-roures, Binéfar…), i les segundones, que en lo seu moment van ser contentades en lo títol de «capitals culturals» (Calaceit, Tamarit de Llitera…). Segurament que una de les raons bàsiques per a fer-se capital ere la mida del municipi: a més mida, més opcions de fer-se capital. Però una vegada s’és capital, hi ha més opcions d’incrementar la població a costa dels altres (concentració de servicis, etc). Ho diu l’aforisme anglès: los rics, se fan més rics (i els pobres, se fan més pobres). Esta és la cruga realitat. Ser el primer és important. Encara que sigue per poquet. Sempre i quan se vulgue créixer 😉

Altruistes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de desembre del 2018)

 Alguns conciutadans no es creuen que hi ha tot un fotimer de persones que treballen gratis pels demès. Són especialment aquells que no ho han fet mai en la seua vida, perquè, queda clar, que si fos al contrari no en dubtarien. Alcaldes, regidors, membres de comissions de festes, d’associacions cultural o esportives, etc. etc., especialment de petits pobles com los de la Comarca del Matarranya, no tan sols no cobren per les seues hores de treball empleades en temes de la comunitat, sinó que normalment tenen que posar diners de la seua butxaca.  Si a més d’això són diana constant de la crítica fàcil i malintencionada, és comprensible que la majoria de les persones vàlides d’estos pobles, en que la relació personal és molt directa, no en vulguin saber res de la cosa pública i de la seua gestió. Este és un problema que va agreujant-se i que s’ha de resoldre a tota pressa. Les compensacions econòmiques han d’estar en equilibri amb les responsabilitats, mal de cap i dedicació als ajuntaments. Hi han de ser, les compensacions, si volem als millors al front d’estes empreses, dites ajuntaments, que cada dia gestionen més recursos. De cara a les associacions, l’agraïment ha d’estar una constant precisament pels responsables institucionals dels ajuntaments i ens comarcals. I no solament parlo d’un copet a l’esquena. Ni tampoc de sous o pagament com assalariats. Hi ha moltes altres maneres d’agraïment però que en tot cas han de ser efectives i ajustades a cada persona. Si no és així aviat veurem com l’activisme voluntari, social i públic, decau irreversiblement. A Cretes–Queretes estos darrers anys hem tingut i tenim problemes per cobrir les baixes de les juntes de les associacions culturals i comissions de festes. I si això es greu, lo pitjor és que cada dia és més difícil comptar amb joves.  Alguna cosa no fem bé.

Juan Luís Camps

Fronteres lingüístiques

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de desembre del 20018)

Els nostres erudits a l’hora d’establir les fronteres entre les tres  llengües del país no s’atreviren a fer-ho, dominats com estaven per la ideologia d’en Juan Moneva, segons la qual “tot ho que´s parla a Aragó es aragonés.” És per això que hem hagut d’esperar la vinguda d’erudits de fora per a explicar-nos-les, perquè els erudits nostrats, malgrat saber-les, no gosaven descriure-les. Només un s’hi va atrevir, limitant-se a la Província d’Osca, però: en Benito Coll y Altabás. Tanmateix la seua descripció caigué en mans monevistes i quedà oblidada durant més de cent anys, mentre el monevisme segueix ben viu entre molts dels nostres conciutadans. En són una bona mostra el lapaisme i el lapapysme, la plataforma “No hablamos catalán” o la consigna  “En Aragón no se habla catalán, ni se ha hablado ni se hablará” que proclamava a les Corts una diputada quan les votacions de la Llei de Llengües del 2009. A pesar de tants entrebancs tant la lingüística com especialment la romanística internacionals saben fins al darrer detall per on passen les fronteres entre les nostres tres llengües. Això sí: sabem les actuals, però encara cal molta recerca per a saber com eren en el passat. En aquest tema la llosa del monevisme encara s’hi fa notar. N’és un exemple característic el cas de Montsó. El jesuïta reusenc Pere Gil va deixar clar en el pròleg a la seua traducció del Kempis el 1621 que Montsó era al seu temps de llengua catalana. I tanmateix no s’acaba d’acceptar-ne el testimoni –potser perquè el jesuita era català? Hi ha un altre cas ben conegut: el d’en Ramon Muntaner que al segle XIV declarava que a Múrcia es parlava “de bell catalanesc del món”, que tampoc no s’acaba d’acceptar –el cronista almogàver era de Perelada, català doncs. Recentment ha estat publicat al número 28 (2016, p. 156) d’Alazet un text de 1555 de n’Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa, virrei d’Aragó i nét d’en Ferran el Catòlic, on escriu que “en Monçón y su tierra” es parla català. Confiem que se n´acceptarà el testimoni.

Artur Quintana