Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 9/9/2022)

Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.

Però també hi ha un conflicte lingüístic i d’identitats. Fa unes setmanes parlava aquí del conflicte lingüístic pel que Putin suposadament entre a defensar «la seua gent» a Ucraïna. Moltes d’estes coses les explicave, entre altres, l’estudiós Miquel Cabal,quan les tropes van començar a disparar. Lo vaig conèixer fa uns anys com «aquell de filologia eslava que està fent un doctorat per a entendre el context sociolingüístic dels tàtars de Crimea». En aquell moment tot me pareixie tan exòtic, particular, llunyà… Algú dirie que fee «humanitats», aquells coneixements singulars que no se sap bé per què alguns se dediquen tant a preservar. I ara ell té els coneixements bàsics per a interpretar el que pot portar a Europa a passar un hivern fresquet sense gas, o una nova crisi econòmica que pot canviar la nostra posició en la geoestratègia mundial.

I en este marc de conflicte internacional, les TV mos indiquen qui son los bons. Les llengües no són només per a comunicar-se. I en conseqüència, l’ús de la llengua s’adapte. Les llengües emmarquen identitats de tota classe. I no és casual que ara veguem molts més «Kyiv»per a parlar de la capital d’Ucraïna, en ucraïnès, i ja no els «Kiev» que habitualment usàvem, i que mos havien arribat pel rus. Perquè les grans llengües sovint han estat la via per la que mos arribe informació sobre les llengües menudes. I sobre la gent que les parle. Per això quan l’ucraïnès se fa més simpàtic per múltiples raons, abandonem la traducció russa.

En un sentit oposat, tampoc és casual que aquí a molta gent li costo acceptar que en la nostra llengua diguem «Ucraïna». Perquè argumenten que «tota la vida s’ha dit Ucrània». Però eixa és una derivació molt estranya, internacionalment. Perquè en ucraïnès és «Ukraïna», i d’eixa raïl ho deriven la resta de llengües del món. Només lo castellà fa la derivació «Ucrania». Però com sabem, les grans llengües sovint son les que s’interposen davant les menudetes com la nostra. Encara que eixa «traducció» de la nostra gran llengua sigue exòtica i particular. Per això més val que sempre tinguem un sentit crític. Més val que mos fixem en lo valor de les humanitats.

«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (I)

Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Un merescut homenatge

(Publicat al diario de Teruel el 3 de setembre del 2022)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

Reviure l’estiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’agost del 2022)

Enguany hem (re)viscut lo primer estiu sense restriccions des d’aquell del 2020, on los espectacles culturals es van veure terriblement limitats i, en cas que hagueres anat a algun, ben segur vas haver d’assistir passant per un control de temperatura, duent mascareta i controlant la distància de seguretat que et separava dels teus acompanyants. Vam viure la cultura d’una manera totalment diferent a la que coneixíem i, malgrat lo que es pensava des de certs sectors en aquell temps, hem sobreviscut, ho vam saber portar de la millor manera possible i ací estem, dos anys després, revivint concerts, espectacles i festes majors com “abans”, com aquell estiu que sense saber-ho va ser l’últim, al menys per un temps. I en esta tornada de les festes majors, tamé hem sigut testimonis d’eixa nova expectació curiosa d’una societat que moria de ganes de tornar a ajuntar-se, abraçar-se, ballar al so de la xaranga, emocionar-se i recuperar, en definitiva, tot aquell contacte que mos va ser pres durant un temps. Per això, ara que ja hem esgotat los dies de vacances i arriba el moment de tornar a la rutina la pena és molt més gran que els dos darrers anys, s’està fent molt més costa amunt tornar a la faena i baixar les pulsacions de les que veníem, tot tornant a engegar el compte enrere per les festes de l’any que ve, per tornar a ballar a la plaça i viure més de nit que de dia. Toca tornar a enrutinar-se, recuperar los horaris que portàvem abans del 15 d’agost i emprendre este reinici de la millor manera, recordant que encara es estiu, que encara podem fer algun cabus al riu, que queden moltes vesprades d’aquelles on les converses s’allarguen fins que cau la nit i que mos queda un primer-estiu a la memòria per sobreviure a l’hivern. Eixe hivern que la rasca de cada matí mos recorda que ja es va apropant.

Raquel Llop

Passarà la guerra, restarà la crisi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que  si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes. No trèieu la conclusió que no és importantíssim tot el que he indicat, tot i que, penso que, malgrat ser així, no es poden oblidar o deixar al calaix els grans problemes de la crisi climàtica: escalfament global per l’augment de la temperatura del globus terraqüi, sequeres i pluges sobtades, desglaç polar, augment del nivell dels oceans i més i més. Hem d’estalviar energia, sí, i força, però la transició envers les energies sostenibles ha de ser ràpida, persistent i milionària, privada i pública. No es pot badà més. Per què la iniciativa privada particular ha de romandre en el autoconsum i poc més? Per què no s’ha de treballar amb balanços mensuals o anuals compensatoris? Perquè triguen més d’un any els governs –espanyol i comunitats autònomes– en pagar els ajuts? A que s’espera a construir més parcs eòlics i voltaics sobre teulades, terrenys improductius abandonats, sèquies i canals, voreres de carreteres, franges per dividir boscos en defensa del foc… A la UE el curt termini és el que priva: que no tenim, ni tindrem a curt o mig termini energies renovables, doncs es declaren el gas i les nuclears energies verdes i tots contents. Si Alemanya no té gas, cremarem carbó. França, davant la crisi, a falta de gas i altres energies renovables augmenta la potència nuclear. Les inversions en gasoductes han esdevingut, sense grans protestes, la modernitat estratègica, és clar, com el gas es una energia verda… Qui dia passa any empeny. No serà tant això de la crisi climàtica…! Per què no pot aprendre a ploure la Mediterrània, hòmens de poca fe?

José Miguel Gràcia          

Fadi, la Stephany i els viatges de tornada

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2022)

A un taulell informatiu del Centre de Salut, enmig de les campanyes de prevenció s’obrie pas un dibuix d’agraïment a tot lo personal sanitari per la seua actuació durant la pandèmia de la covid. L’havie escrit Fadi, un xiquet de la comunitat paquistanesa de la vila, en un català tan perfecte com les seues intencions, fruit sense dubte de les classes optatives de català a l’escola local. Voluntat de saber més o d’integrar-se millor? La setena ona ha acabat i el cartell ja no està, segurament suplantat per algun altre avís mèdic, i com que a la vila ara són festes, les orquestres ocupen lo parc a on Fadi i els seus amics juen a diari, igual que nosaltres abans quan teníem la seua edat, mentres que els seus companys de classe de famílies autòctones s’han passat als jocs de tablets i xarxes socials: dos mons que no se mesclen, me diuen. La Stephany, en canvi, ha arribat d’un país centreamericà i, parlant castellà, ha tingut menys problemes d’integració; inclús ha refeit la seua vida en un home d’ací, i no li falta la faena. Ha pogut fer vindre la família del seu país, i la seua filla, que va a la mateixa escola que Fadi, ha treit molt bona nota en català; a casa tenen ben clar que ha de continuar cursant-lo, que és una manera de ser menys forastera. En una altra actitud, fills d’emigrats de la vila desconeixen la llengua dels seus pares ―poc prestigiosa?―, i  uns quants residents no la trien com a assignatura, per inútil i pobreta a la vora del castellà, a on vas a comparar…!  No tots, per sort, per sensibilitat. A la piscina municipal, a una família li acaben de repartir una carta de la xiqueta des d’un campament infantil als Pirineus; la mare la va llegint en veu alta al pare i al germà xiconin: les muntanyes són precioses, han minjat arròs en ou fregit, molt bo, i s’ho passa tan bé, però també “tos trobo molt a faltar!”.

María Dolores Gimeno

Clavegueram i totalitarisme mediàtic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 d’agost del 2022)

Els vergonyosos audios de Ferreras-Villarejo han estat la gota que ha curullat la tassa.  Fins quan haurem de suportar aquesta persecució-inquisició mediàtica contra alguns dels partits polítics legals? Tan se me’n fot Mediaset com Atresmedia, amos de les grans televisions privades, als que hem d´afegir les cavernes habituals de la extrema dreta, encapçalades per la COPE (en part finançada per l´Estat). Dos tendències polítiques són perseguides de manera inquisitorial: independentistes (sobre tot catalans, però també els bascos) i tot el que hi ha a l´esquerra del PSOE. L´exalcalde de  Barcelona Xavier Trias va ser el primer i després Podemos. Primer van “matar” (Ferreras dixit) a Monedero (al que ara volen rematar); ho van intentar amb Errejón, després va caure Alberto Rodríguez, d´una manera molt sospitosa i sempre Pablo Iglesias, perseguit virulentament. Després vindrà l´espionatge a l´independentisme (amb PEGASUS  o sense PEGASUS). I què podem dir del cas Colau, que ha sofert vint-i-nou  denúncies totes arxivades? I Garzón, i Oltra, i, per suposat, Irene Montero, maltractada contínuament per gairebé tots el mitjans de comunicació (amb “niñera” o sense “mainadera”) També ho intenten, de moment amb poc d´èxit, amb Yolanda Díaz. I entre el clavegueram i el totalitarisme mediàtic al servei dels oligarques, s´ha d´afegir la inquisició judicial, encapçalada per García-Castellón, flagell d´independentistes i podemites, i que només és la punta de l´iceberg. També em resulta curiós que el PP sempre fa un paral·lelisme entre extrema dreta i extrema esquerra, però Vox o ells mateixos mai han estat perseguits per les clavegueres del CNI (perquè ells són les clavegueres), ni han sofert aquesta persecució mediàtica amb “boles” prefabricades (perquè són ells els que les prefabriquen). Penseu com estaria la política si aquest clavegueram amb la inquisició mediàtica pertinent hagués actuat contra Aznar, Trillo, Rajoy, Cospedal, Camps i el trust valencià (considerat judicialment com “organització criminal”), Aguirre (amb accions molt semblants a les del condemnat Griñán), Fernàndez Díaz o Ayuso o el mateix rei emèrit? La democràcia espanyola sempre ha estat i està tuberculosa, si més no cancerígena, i l´uniformisme mediàtic (o totalitarisme) ens obliga a buscar mitjans d´informació alternatius. És una qüestió de supervivència.

Antoni  Bengochea

En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juliol del 2022)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

        En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana

«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (Viles i Gents, Natxo Sorolla)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 29/7/2022)

Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.

Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.

Però la realitat és que ha regnat un «xaica, aparta, que em pansiràs» de Rússia cap a Ucraïna. Si, ho sentiu bé, del gord que no vol que el pansixque l’escarransit. Perquè una tercera part dels ucraïnesos son russòfons. I des de la independència d’Ucraïna (1991) se batalle per gestionar eixa diversitat. L’origen sociolingüístic «immediat» del conflicte actual està en la Llei de política lingüística promoguda el 2012 per Ianukòvitx, president favorable als interessos de Rússia, per la qual qualsevol territori ucraïnès en un 10% de parlants inicials de rus la podie fer cooficial, juntament en l’ucraïnès. L’oposició proeuropea denunciave que eixa política estave feta per a «tranquil·litzar el Kremlin».

Però l’any 2014 es produeix la caiguda del govern (Euromaiden), i un líder proeuropeu, Zelenski, se fa en lo poder: deroguen la llei de política lingüística. Alguns russòfons ho veuen com un perill, i per exemple l’independentisme pro-rus passe del 10% al 40% al Donbass, iniciant-se un conflicte armat. En tot lo percal irromp militarment la invasió russa, en un Kremlin que obertament parle de «no abandonar la nostra gent», als russòfons. «Ucraïna, aparta, que em pansiràs!», li diu Putin a Ucraïna. La resta, ja és la història que coneixeu per les televisions.

Si teniu interès per a entendre el conflicte lingüístic des de dins, i veure com les identitats no sempre coincideixen en la llengua, aquí un tuit explicant història d’Ucraïna per via de la pròpia família, i aquí un altre explicant lo bilingüisme i les relacions de poder al país.

M’aferro

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 dejuliol del 2022)

Fa uns dies coneixíem que l’IES Matarranya (Vall-de-roures) implantarà, pel proper curs, la setena hora al final del matí per impartir classes de català a les alumnes de primer de l’ESO que ho vulguen. Cal remarcar, però, que serà fora de l’horari escolar, fent que les alumnes no puguen tornar amb el transport escolar i ho haguen d’assumir les famílies. I, penosament, el tema és que estem tan acostumades a la passivitat política en matèria de defensa de la llengua que este caramel enverinat mos pareix motiu de celebració (a mi, personalment, no). Me ressone constantment la veu d’aquella professora de l’institut dient “cuando estéis dentro de mi clase, hablad castellano, fuera, hablad lo que os dé la gana”. I tant que vam parlar! M’aferro a no perdre l’esperança, tot i veure com los xiquets i xiquetes del poble, entre elles, cada vegada més, parlen castellà. M’aferro a la idea de que som moltes joves les que ficam esforços en mantindre vives les llengües, mantenint aquelles particularitats lingüístiques de cada poble que fan, de la nostra manera de parlar, una identitat que en cap cas haurie de ser motiu de burla o exclusió. I m’aferro, tamé, a eixes persones neoparlants que venen a viure a les nostres viles i aprenen la nostra llengua, nostra però que és de totes. De totes les aragoneses. M’aferro tamé a la divulgació de les llengües a la nostra televisió pública. I tamé m’aferro a les noves parlants d’aragonès, que han conegut esta llengua tan bonica quan ja eren grans i s’han decidit a aprendre-la. Tant de bo anar més de la mà entre les unes i les altres i construir un teixit fort de parlants del català i l’aragonès a casa nostra, des de la generositat de qui vol compartir la seua cultura, i des de la fermesa d’aquelles que volem dedicar un raconet més digne a la memòria de les nostres iaies. Fora de cambres, parlaments, tribunes i lleis, la supervivència de la nostra llengua depèn, en gran part, de que la parlam.

Raquel Llop

Gravacions il·legals a dojo

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2022)

No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants –policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat … , tota una conxorxa.  No tinc cap esperança que el pes de la llei arribi a tot el col·lectiu descrit. La bandera de la pàtria protegeix més que qualsevol altre escut al marge de la veritat i la democràcia. Tot si val contra els “perversos” independentistes catalans: gravacions en qualsevol lloc i forma, informes falsos o manipulats, invencions de comptes corrents, desprestigi en les campanyes electorals, operacions econòmiques inexistents, Pegasus a dojo i el que calgui, navegant pel clavegueram de l’Estat. Mentre aquestes pràctiques només empastifaven independentistes catalans, “ancha es Castilla”, però ara quan s’han escoltat els àudios de Villarejo amb el periodista, si encara el podem qualificar així, Garcia Ferreras, Pablo Iglesias i els comuns han posat el crit al cel: això és un atac brutal a la democràcia, es repugnant, s’han de depurar responsabilitats jurídiques i polítiques… . Recordem quan de moderats eren amb la persecució als independentistes catalans. I en el futur per què el deep state s’ha de detenir només en els independentistes i en els de Podemos? Quines poden ser les noves víctimes demà? Si una cosa es ben certa és que la democràcia ha estat i és la víctima. I faig la pregunta retòrica: de veritat importen gaire a una gran majoria d’espanyols les clavegueres de l’Estat, los Villarejos, les gravacions il·legals, els policies patriòtics, el Consell General del Poder Judicial caducat des de fa gairebé quants anys –un flagrant incompliment constitucional– i tota la resta de vergonyes? A les proves em remeto. O s’hi tallen a soca-rel les pràctiques que circulen pel pudent clavegueram o Espanya esdevindrà un país pseudodemocratic, si no ho és ja.

 José Miguel Gràcia