N. Sorolla: Lo monte és més d’uns tots que dels altres tots (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 19/6/2020)

Natxo Sorolla

 

Una porta! Han posat una porta al Parrissal! Una porta al monte! «NO ES PODEN POSAR PORTES AL MONTE!». I per aquí van bona part dels comentaris que estic llegint. De fet, al change.org que s’ha engegat contra el tema, les paraules més recurrents fan referència als fets (instalación, puerta, “Parrisal”, Beceite) i a l’actor principal dels fets (Ayuntamiento). Però a continuació es desgrane bona part del conflicte real: la massificació (vehículos, aforo) d’un espai natural (acceder, ruta, zona) que, teòricament, cal protegir (medio, ambiente). I per això, algunes qüestions tècniques i legals sobre la gestió del tema (autorización, vía, pecuaria, art.).

I haig dit que «teòricament» cal protegir el monte perquè una de les formes que millor el protegirien de la massificació humana serie tancar la pista a vehicles d’ús turístic i desmuntar les passarel·les que intenten caramel·litzar el barranc. Però és evident que esta és una de les fonts del conflicte: afectarie el turisme i la recaptació. Uns interessos legítims, per cert!

Fa (molt) temps que tenia un Viles i gents pendent sobre l’ús lliure del monte. Pensava que ere molest que alguns grups de caçadors (sector privat) s’apropien en exclusivitat l’ús de zones naturals, per les que no deixen passar, fins i tot trencant normes bàsiques, com estar en armes carregades per camins públics. Però serie càndid pensar que jo sóc l’únic que no tinc interessos. També jo em despullaré en los meus. Bona part del meu interès en lo monte és haver nascut al seu costat, i xalar quan hi estic. Habitualment caminant. Coneixent-lo des de dins. I sovint, interessat per la història humana que albergue. Per tant, no em desperte massa interès un lloc habilitat, senyalitzat i caramel·litzat. I tampoc creuar-me cada 100m en lo catàleg caminant del Decathlon si hi vaig los mesos de juny i setembre. Suposo que sóc dels senderistes essencialistes a qui agrade fantasiar en un monte exclusiu.

I es que al final crec que si destapem los interessos, entendrem millor com gestionar-ho. Los exclusivistes i essencialistes volem tindre espais tranquils. Altres estan preocupats pel profit cinegètic, la reproducció dels animals i la sarna. Altres estan preocupats per la propietat particular i privada dels camins. Altres per la lliure massificació dels espais naturals per a cobrar-la al turista per les nits. Altres pel màxim profit de l’aigua. Altres per que no es limito el laissez-faire del pixum. Tots entrem a la discussió en los nostres interessos. Legítims. I sobretot, pocs pensem pel que suposadament declarem, que és l’interès de l’espai natural. Altres generacions hauran de vindre a fer-ho bé. Si els quede alguna cosa. De moment, gestionem tan bé com puguem estos interessos, i sobretot, no mos carreguem lo futur d’estos espais.

El 8-M i la plaga viral

 (Publicat al Diario de Teruel el 13 de juny del 2020)

Fa un parell de mesos es parlava molt dels nous “Pactes de la Moncloa” que s’haurien de fer per vogar tots a una enfront del Covid-19. Ara ni se’ls anomena ni se’ls espera. Però un pacte sí s’ha fet: el de barallar-se tots i anar sarpa a la grenya per a pescar en l’aigua tèrbola d’aquest riu revolt. Per a la dreta hi ha una data clau que ens va portar la pandèmia: el 8 de març. I un esdeveniment culpable de tot: la manifestació feminista, que va ser el Moisès (el foraster infiltrat) que ens va inocular la plaga coronavírica d’Egipte per tota la faraònica Espanya. Perquè, la dreta, plena d´“experts a posteriori”, creu que aquesta maledicció bíblica ens ha caigut sobre tot a nosaltres perquè el govern està ple de pecadors comunistes i sobre tot feministes. Aquests pecadors (i pecadores) ja mataren a Jesucrist disfressats de jueus fa dos mil anys, i mataren a les pobres víctimes del 15-M disfressats d’etarres, i a Manolete disfressats de bou traïdor. Déu meu, si en aquell dia es van jugar molts endevinaments esportius (sobre tot de futbol) que triplicaren la xifra d’assistents a les manifestacions: a Madrid (a la famosa IFEMA) es celebrà una fira d’educació que reuní a més de 150000 persones, per no parlar dels centenars d’esdeveniments per tot arreu. Simplement perquè era un diumenge normal, com els dies d’abans i després. Per això s’han d’afegir els milers de persones juntes en locals tancats en mítings (VOX), concerts de tota mena, teatres, cinemes, musicals, òperes, fires, mercats, etc. I sobre tot, com han afirmat els experts científics, tota la caterva de persones que es movia pels transports públics, fins i tot per anar a treballar, especialment a les grans ciutats com Madrid amb un servei de Metro col·lapsat des de feia ja molt temps. Si aquell 8-M es van fer manifestacions a la majoria de països importants. I s’ha demostrat que el Covid-19 es multiplicà principalment les setmanes anteriors, Jo, com a bon “expert a posteriori”, hagués confinat a la gent el dia 17 de febrer, abans de l´Atalanta-València de Milà, i tot hauria canviat molt.

Antoni Bengochea

La literatura popular en català a l’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juny del 2020)

Efectivament fins als 1980 la literatura popular catalana a l’Aragó era la gran desconeguda a tot arreu. És més, la nostra intel·lectualitat, que si bé en part admetia, sovint a contracor, que a l’Aragó s’hi parlava català, continuava convençuda que suposant que hi hagués literatura popular aragonesa en català, tal literatura només podia ser una còpia matussera d’originals castellans. I podia semblar que tinguessen raó perquè –efectivament– s’havien recollit pocs textos d’aquesta literatura, i encara eren menys els que havien estat publicats, a més, en llibres i revistes de  molt mal consultar, i per a acabar-ho d’adobar la Sedició del 1936 havia interromput el gran projecte de l’Obra del Cançoner  Popular, on Palmira Jaquetti havia enquestat amb bons resultats per la Ribagorça, si bé no s’han pogut fer públics fins al nostre segle. Resumint: després del toc de sortida del conseller José Ramón Bada en un col·loqui a Fraga l’abril del 1984 per a recollir la nostra literatura popular franjatina, uns quants investigadors es posaren al tall, primer de Torredarques a Mequinensa i després de Torrent a Aneto, partint de zero, o gairebé. En deu anys enquestaren en més de 150 viles de la Franja, i en sis volums es publicaren de 10.000 a 12.000 textos de literatura popular amb mostres de tota mena de gèneres. Des d’aleshores han anat sorgint nous reculls, alguns dels quals esperen publicació, com ara els esplèndids Contes Ribagorçans d’en Jordi Moners, i la nostra literatura popular s’ha anat obrint pas, malgrat els entrebancs de costum, pels mitjans de comunicació, per la festa. la litúrgia, l’escola, els escriptors, músics, contaires … . Tot recentment té un capítol dins de la magna Història de la literatura popular catalana (Alacant, Palma, Tarragona, 2017) i un altre a la també magna A History of Catalan Folk Literature (Amsterdam/Philadelphia. 2019) amb frases tan punyents com Today, in the Aragonese Strip, the collection o folk literature in Catalan is still viewed as  an enlightened effort that involves breaking deeply held taboos and superstitions among a population long subjected to the blackest of linguistic obscurantism.

Artur Quintana   

Sense fum

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de maig del 2020)

Podria escriure de que enguany mos ham quedat sense Festes Majors als pobles del Matarranya. Lo bitxet no ne tenie prou en robar-mos mig març, lo mes d’abril, lo maig… Podria parlar-tos de que el riu ara sí que és lo riu, li han tornat la dignitat, ample i llímpio com un vidre. Sobre equilibri entre turisme i vida rural sostenible, d’energies renovables… Quants temes per a estirar del cordell­­! Però vull aprofitar per a parlar d’un atre tema d’actualitat. Sí, demà domenge és lo Dia Mundial sense Tabac. Fa poc me va tocar donar-li una resposta a la meua filla de vuit anys. –Mama, perquè la coa del l’estanc és més llarga que la de la tenda d’alimentació? Què li podia contestar? Quina qüestió! Què n’hi ha de primera necessitat en consumir una substància que té clars efectes nocius contra la salut dels fumadors i dels del seu costat? En plena pandèmia, se va equiparar lo tabac al pa o als medicaments. No mos podíem quedar sense paper de vàter, però tampoc sense nicotina. Si ho diem tot, algunes persones pensen que ajude prou precisament a n’això d’a anar “a fer-li una visiteta a Roca”, encara que lo que fa és alterar lo funcionament intestinal. Bromes a part, i això no és broma, lo tabac mate. Això no és nou, però no per això n’hi ha que dixar de dir-ho. Quanta gent mor per causa del tabac? I no de forma puntual, sinó tots los anys. Les condicions per a dixar este hàbit mentres ham estat confinats no eren les ideals. Tot lo contrari, a nivell psicològic i emocional estar tancats mos ha afectat d’alguna manera. I només han faltat publicacions perilloses que apuntaven que fumar ere un factor protector contra lo coronavirus, quan los fumadors ho han tingut molt pitjor. Incongruències… com parcs infantils sense xiquets però en gent fumant, o corredors fent-se un cigarro com a premi per a uns pulmons ben oberts! A eixes persones que ho han dixat, tenint encara totes estes condicions adverses, enhorabona. I a tu, sí a tu, si t’ho estàs plantejant enhorabona tamé, busca ajuda si és precís i desfés-te d’eixa esclavitud. Perquè envés del que vol pensar lo fumador, no fumar és una decisió de llibertat!

Mar Puchol  

La Unió Europea

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de maig del 2020)

Els referèndums necessaris en el procés de ratificació del Tractat pel qual s’establia una Constitució per a Europa, el 29 de maig de 2005 a França i el 1 de juny de 2005 a Holanda, saldats amb un rebuig majoritari, van precipitar la Unió Europea a una de les majors crisis d’identitat que hagi sofert en el seva història. Podem dir que es va deturar la unió política. Malgrat aquest gran entrebanc el estats grans van respirar tranquils. Ara, doncs, no ens hauríem d’estranyar que davant la pandèmia del COVID-19, cadascun dels països ha actuat com li ha “rotat”. Cap reunió ni cap acord seriós han portat a terme el països de la UE a fi i efecte d’entomar o planificar la pandèmia que s’anava estenen. Que menys que un mínim de compromís envers de la circulació de les persones entre el països de la UE! Uns països van tancar les fronteres terrestres o aèries quan els va semblar, un altres no ho van fer o ho van fer més tard. És més, alguns van establir normes frontereres diferents segons fora el país veí. S’han establert reciprocitats només per decisions polítiques. Per a què serveix el tractat Shengen on s’estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la UE? Ha protestat cap país davant les Institucions europees? Han aixecat la veu aquestes institucions? Un desfici d’incongruències. Fixin-s’hi, fins i tot les mascaretes xineses han estat motiu de “robatori” comercial entre els països de la UE. I ara ve el més important: com s’ajudarà al països que més han sofert la pandèmia, per exemple, a Espanya i Itàlia? Fins ara en totes les reunions mantingudes el màxim que s’ha acordat és fixar la data per la següent reunió. Més enllà de les possibles reunions de la UE, França i Alemanya han arribat a un acord de proposar als altres membres la possibilitat d’establir un fons de 500 mil milions per a distribuir entre els països on les pèrdues o les necessitats seran més grans.

Serien uns bons mancomunats. Clar i català, tothom hauria de col·laborar i uns països rebrien molt més que els altres. Tot molt bé si no fos que la unanimitat serà impossible. Una nova gran crisi de la UE s’albira a l’horitzó comunitari.

José Miguel Gràcia  

Lo repte de les paraules

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de maig del 2020)

Està clar que el confinament pel coronavirus ha generat molta creativitat en diversos formats: cançons en diferit o músics junts a una terrassa, “memes” graciosos o satírics, i vídeos preparats. Per vídeo han demostrat la seua l’Aroa d’Amposta i la Paula de Girona amb una sèrie de “reptes de paraules”, en què cada una va dient, alternativament, paraules diferents de les seus respectives poblacions però d’idèntic significat (calces-bragues, poma-maçana, vermell-roig, deixar anar-amollar…). La sèrie ha acabat sent tan “viral” com este temps estrany, i de seguida han aparegut imitadors: un de Barcelona que diu petit i una valenciana que xicotet; un valencià de la Ribera Alta amb una altra de la Plana de Castelló, que contrasten, per exemple, creïlles i pataques; i també, un de Batea que diu rat penat i síndria, equivalents a l’eixoreac i el meló d’Artxa —és a dir, d’Alger—, respectivament, de la seua dona de Maella, qui apitxa la pronunciació de gel mentres que ell no. Així, en un context lúdic sense pretensions filològiques, es demostra la varietat lèxica i fonètica del català, motivada en part per la tardana normalització de la llengua, que ha permès conservar moltes diferències als distints territoris. Estos “reptes” que ara ho reivindiquen evidencien certa consciència lingüística a favor de la parla local, exhibida i compartida amb amics per les xarxes socials, que la van escampant. Les diferències conviuen de millor o pitjor manera dins de qualsevol sistema lingüístic, però no alteren la seua unitat. De feit, les lèxiques formen part dels diccionaris generals, dipòsits preciosos de les veus de tots los que les han pronunciat al llarg del temps i de l’espai. Ara fa cent anys que mossèn Alcover va encomençar les seues excursions lingüístiques per tot lo domini catalanoparlant per redactar el Diccionari català-valencià-balear (https://dcvb.iec.cat/), un recull lèxic impressionant amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll, que identifica les paraules per les zones d’ús, indicant-ne la grafia i la correspondència fonètica, de manera que fa un monument a tots los parlants, també els més perifèrics.

María Dolores Gimeno

Nova normalitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de maig del 2020)

Primer el futbol. Com era d’esperar, ja mouen. Sempre són els primers. Què passarà amb el futbol? Com se podran jugar els partits, amb gent o sense gent? Se podran fer la final de la Copa del Rei o les competicions europees? Podrà acabar la lliga? Haurà d’acabar com sigui, perquè el negoci del futbol és el més important, és un negoci de primera necessitat, un bé de primera necessitat. Després ve el turisme: platja, bars, hotels, restaurants, per aquest ordre d’importància (la gastronomia al final, per ser allò més artístic). Hem de recordar que el turisme és el 15 % del PIB espanyol. Quin deu de ser el del futbol? I què passa amb la cultura? Per què aquest món sempre és el darrer? Dels museus i monuments se’n parla una mica. Suposo que van davant perquè formen part del turisme, si no…, a la cua, com tota la cultura. Així va ser a la crisi del 2008, i així serà sempre en aquest projecte de país. Això no és Alemanya, Suïssa, Àustria, Holanda, Suècia o Finlàndia. L’ordre de prioritats serà: el cinema, els musicals, i una bona part de la música que en diuen pop(ular), i finalment arribarien els teatres de text, el jazz, els concerts de “clàssica” als auditoris i la dansa i l’òpera. El teatre de text encapçala aquest últim grup perquè té una certa tirada a Madrid. Dins de la cultura de l’espectacle n’hi ha alguns que agraden a la gent: teatre pop(ular) (del tipus de “La Cubana”, etc.) o música pop(ular). Per suposat els musicals, les entrades dels quals costen gairebé tan cares com les òperes, malgrat que hi treballa la meitat de personal (però la “gent “ creu que és tot el contrari). Finalment arribem al jazz, la dansa, l’òpera i la música acústica (sense amplificació), també dita clàssica. El públic d’aquests espectacles és burgés, minoritari, “pijo” i saberut. I el que és pitjor, la mitjana d’edat és alta, alta, i això converteix aquest públic en un “grup de risc”. No sé si val la pena arriscar-se per coses tan minoritàries i tan poc espanyoles.

Antoni Bengochea

Canvis interiors?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’abril del 2020)

Fa poc vaig ensomiar que volia anar al poble. Vaig tindre que apagar un parell de vegades lo despertador volent arribar. Al remat estàvem al Pont de Ferro i a radera un cotxe patrulla. A la carrera me van dir que lo que ensomiem són activacions neuronals aleatòries sense sentit. No ho sé, és lo que més m’agradarie fer. Aquella patrulla representarie la meua culpabilitat? Me vaig despertar en mal gust, però a la vegada havia estat a on la meua ànima està i el meu cos me demana anar. La llum del sol, l’aire lliure, lo contacte en la terra, en la eixuta i en la banyada per les plogudes. Lo soroll als carrers, lo xiulit dels moixons, què trobem a faltar? De què mos agrade sentir-mos plens i que al mateix temps mos fa vuits per dins? Me pregunto si este temps mos ha fet canviar lo nostre esquema de valors, sospesar quines són les necessitats bàsiques reals i què és accessori. Com estem portant les relacions sense contacte directe? I com portem aquelles en les que el contacte és permanent? Mos coneixem més a natros mateixos? Estem més lluny o més prop dels demés? Plans trencats, celebracions suspeses o aplaçades sense dia, mes, ni calendari. Ha canviat algo o seguim pensant i fent lo mateix d’abans? Mos ham replantejat com cuidar lo nostre planeta? Fa temps que tinc lo pensar que com des de menuts mos diuen que arribarà un dia que serà lo rader, mos ham conformat. Pareix, que com a humanitat, no és que no fem res per a que eixe dia no arribo mai, sinó que contribuïm en los nostres comportaments individuals i globals a que eixe moment arribo promte, però en un atra generació. No som immortals, som vulnerables. Molt del que volem tindre potser sigue per a tapar carències interiors buscant un benestar artificial. Lo bitxet mos ha donat una llisó, i eixa serà la part positiva si sabem dependre i canviar la nostra manera d’actuar. Aplicant la definició, mal o bé atribuïda a Albert Einstein, de que la locura és repetir la mateixa conducta esperant resultats diferents, aquí mos ve al pel.

Mar Puchol

Qui pagarà el compte

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’abril del 2020)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia       

Jaume Ferran i Clúa

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 d’abril del 2020)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clúa, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia. Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia