Dones de poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2019)

Les dones que m’han acompanyat durant tota la meua vida al meu entorn rural han treballat sempre de valent. I no només a casa, al servei de pares, homes i fills; també a la terra en època de recol·lecció o al cap de negocis propis o familiars. No sempre han sigut reconegudes. A l’àmbit domèstic era faena invisible, lo que tocava per defecte de naixement: fer llits o dinars, organitzar la casa, arreglar els fills, anar a parlar als mestres, fer-se càrrec de vells i malalts… L’home, mentrestant, eixia a treballar fora, faena productiva, la que du diners que paguen manutenció i bens: l’equació de la importància la teniu ací. A unes les hai vist demanar als seus hòmens per anar a comprar una barra de pa; d’altres han tingut més sort i la caixa en igualtat de condicions, o s’havien d’espavilar fent mortet: un remitjó d’almeldes o de blat, sobres en acabar la collida o miques que haurien cisat d’amagat que venien a vendre al magatzem del meu pare. Sense autonomia econòmica, la majoria de les dones del món rural no ha cotitzat a la Seguretat Social, refiant la vellesa de la paga del home o de la més reduïda de viuda. Les solteres ho han tingut més cru. Tot açò les ha feit ben fortes. Elles més que ells s’han reunit en associacions locals femenines, impulsant activitats dins del reduït entorn: demostracions de cuina, tallers manuals, clubs de lectura, exposicions… I gràcies a elles i als canvis socioeconòmics, la generació més jove ha pogut millorar: capacitació professional, estudis migs o superiors i, al mateix temps, més llibertat per decidir i eixir sense un home de bracet i, potser, una major compartició de les faenes domèstiques. Algunes treballen ara a l’explotació agrària familiar en igualtat gràcies a la tecnologia més jugera, o han trobat a la vila una ubicació professional; però moltes han marxat fora, per força o per l’atracció dels horitzons urbans. Són clau en la supervivència del medi rural: les recordaran los partits polítics, des de les seues oficines ciutadanes, als programes electorals?

 María Dolores Gimeno

Anuncis

Matarranya: de l’anarcosindicalisme militant al conservadorisme popular (Viles i gents)

Viles i gents, 1/3/2019. La Comarca.

Natxo Sorolla

Venen temps d’eleccions. Lo vot conservador segurament que creixerà. En part, perquè es diversifique l’oferta. Lo Matarranya és un feu conservador. I serà interessant com a camp de proves, a on PP, PAR, Ciutadans i Vox se repartiran lo vot conservador. Serà genial comparar el vot a les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees.

Quan fa un temps se mirave el vot dels territoris que envolten al Matarranya, molt clarament se podie identificar un vot valencià molt accentuat al PP, i el Matarranya no ere res més que una continuació d’eixe espai conservador. Esta continuïtat electoral se trencave més al nord, a l’altura del Baix Cinca, a on regnave un bipartidisme més dominat pels socialistes.

Esta fotografia política té tots los ets i tots los uts que vulgueu. Perquè al Matarranya hi ha divisió del vot entre PP i PAR, i al nord lo PAR és més testimonial. Perquè han aparegut nous partits, perquè el vot socialista dels Ports trenque l’homogeneïtat valenciana….

Però mirant mapes del vot municipal a la Segona República, se pot veure que el Matarranya als anys 30 tenie un moviment d’esquerres molt potent. De fet, lo nostre moviment anarcosindicalista està relacionat en fets cabdals: presa de la caserna de la Guàrdia Civil a Vall-de-roures durant la República, revoltes a Beseit, la presa del poder pels anarquistes durant la Guerra Civil…

Però la Guerra va acabar en excesos, i són especialment recordats los excesos de l’esquerra. I la història la va escriure la dreta que va quedar. Perquè els republicans van perdre la guerra, i es van exiliar. És intuïtiu que eixe exili de les elits progressistes pot explicar el canvi de color polític al Matarranya, i per què ham passat de l’anarcosindicalisme popular a una dreta quasi hegemònica. Este és un camp interessantíssim per a entendre el que mos passarà d’aquí poques setmanes.

Escola espanyola de pintura?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de març del 2019)

Sempre he sentit parlar de l’escola espanyola de pintura, de la qual El Greco era el seu pare, Ribera i Zurbarán els representants, Velázquez el gran mestre i Murillo la culminació. Dos pilars sostenien la idiosincràsia d’aquesta escola: la religió catòlica amb màxima expressió de profunditat i, per suposat, el realisme, sempre la icona de la marca Espanya. El Greco com pedra cantonera de l’escola espanyola fa ja temps que se’m va enfonsar. La religiositat d’aquest original artista era sobre tot intel·lectual i expressiva més que directa, popular i sentida, i evidentment de realista no en tenia res. I també cal afegir que aquest bon senyor no es va integrar mai com espanyol i es va sentir sempre foraster, estranger. El cas d’en Ribera es tot al contrari. Era de Xàtiva, i es sentia molt espanyol, però es formà totalment a Itàlia, on ja hi era als setze anys. El seu estil és totalment italià, basat en el classicisme i, sobre tot, el caravaggisme. En resum: era un pintor espanyol d’escola italiana. I el mestre Velázquez? Com he pogut confirmar a la exposició Veláquez i el Segle d´Or, ara a Caixa-forum Barcelona, però amb obres integrament del Museu del Prado, aquest artista no té cap influència hispànica en el seu estil. Parteix del caravaggisme napolità. Rep molt aviat la influència de Rubens, del que es farà bon amic, i del realisme flamenc que va del paisatge (Patinir o Brueghel “de Velours”), la natura morta o la retratística de palau (Anthonis Moor). I sobre tot integra en el seu estil d’una manera molt personal, però també molt clara, tot el millor de la pintura veneciana siscentista (molt ben representada a les col·leccions reials, sobre tot Ticià i Tintoret, però també Giorgione). En el seu primer viatge a Italia rebrà també l’ impacte del classicisme (idealista) bolonyès,  especialment de Carracci i Guido Reni. En resum: el gran mestre de l’“espanyola”, no té cap segell hispànic, fins i tot té molt poca obra religiosa. Tampoc el Murillo espanyol, veritable epígon, és un exemple de pintura realista. Total: un cas més d’adoctrinament nacionalista espanyol. Malgrat tot, sempre ens quedarà Zurbarán.

Antoni Bengochea

La  llengua de la sogra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de febrer del 2019))

El lingüista David Valls al seu llibre Les llengües de l’anaconda explica que al nord-est d’Austràlia viuen els dyirbals, nació on tothom és bilingüe des de sempre: parlen dyirbal i una altra llengua que en Valls anomena “la llengua de la sogra”. La primera s’usa en quasi totes les situacions, mentre que la segona només en parlar amb la sogra i altres parents sobrevinguts, evidentment tots aquests també parlen dyirbal i el fan servir quan no actuen com a sogra o parent sobrevingut. És una situació que recorda la que tenim a l’Aragó, amb algunes fonamentals diferències: tots els dyirbals parlen les dues llengües que els són pròpies, mentre que entre nosaltres, que en tenim tres, només els que tenim com a llengua pròpia el català o l’aragonès, sabem també “la llengua de la sogra”, el castellà, mentre  que els que tenen aquesta com pròpia no saben aragonès ni català, i a més els que som de llengua pròpia aragonesa tampoc no sabem català, i així passa que en una comunitat de llengua catalana som considerats parlants de castellà, o a l’inrevés: els que som de llengua pròpia catalana tampoc no sabem aragonès, i en una comunitat de llengua aragonesa som vistos com a parlants de castellà. Resultat: els dyirbals viuen en un bilingüisme perfecte sense penalitzacions quan s’equivoquen de llengua, però nosaltres no. Nosaltres sabem què passa si ens equivoquem de llengua: si  parlem la llengua de la sogra, el castellà, quan no pertoca: no passa res, però si parlem aragonès o català quan no pertoca, el càstig no es fa esperar: 30 pessetes pagaven no fa gaires anys els infants d’Areny per parlar català a escola, o allà a Catalunya un advocat no ha pogut enraonar amb el seu client encarcerat per haver parlat català amb el carceller, etc., etc. I al segle XIV el Consello d’Osca multava amb trenta sous si parlàvem àrab, hebreu o basc al mercat, o al XVI, allà a València, es demanava la pena de mort si parlàvem àrab amb els fills. Potser ens convindria fer-nos dyirbals.

Artur Quintana i Font

Festes locals religioses

(Publicat al Diario de Teruel el16 de febrer del 2019)

 “Tres dijous hi ha a l’any que llueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Cristi i el dia de l’Ascensió” . Bé, estos tres celebrar-se se celebren, però no com a festa lúdica. Crec que són l’excepció. Ho dic perquè la comissió de festes de Cretas-Queretes ha editat un pràctic calendari en el que apareixen remarcats los telèfons d’interès i també les festes locals més importants. Repassant los arxius veig que no hi ha massa diferències amb les festes locals de ara fa cent anys. Tot i que ara en compte de celebrar-se lo dia que toca, algunes se celebren en diumenge, per allò que puguen assistir-hi los de fora. Entre les que s’han mogut de dia trobe Sant Antoni, el Corpus i  l’Ascensió. Es mantenen lo dijous Sant, lo dia de Pasqua, la Puríssima i les festes de Nadal i Reis. També les patronals dedicades a Sant Joan i Santa Pelaia i les que les envolten: l’Assumpció, Sant Roc i la Verge del Pilar. I a més s’han introduir i arrelat amb força Santa Àgueda i Sant Jordi. També es celebra amb molta festa lo dia de l’Ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Fixeu-vos, segueixen sent totes festes religioses. Solament la Fira del vi/mercat medieval, i lo dia de la Constitució són dos de les festes laiques que també s’han consolidat. I és que lo tradicional és lo que impera. Hi ha hagut un gran canvi en la nostra societat, de manera que hem passat d’una societat agrícola, profundament religiosa, a una societat industrial i de serveis cada dia més laica. Però vet aquí que les festes ni tocar-les. Necessitem déus i sants o santes, los humans? No sé, aquí los sociòlegs tenen feina per fer. Lo que es cert es que estes festes van a més i probablement donats a escollir preferiríem mantenir a Sant Antoni, tot i que queden quatre animalets a beneir, que no pas el dia de la Constitució, que és la norma més important que estructura la nostra societat. Sigue com sigue les festes representen l’alegria de la vida, i avui d’això ens fa molta falta.

Juan Luís Camps

La lenta carrera de Javier Camarena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Quan la justícia és impotent

(Publicat al Diario de Teruel el 9 de febrer del 2019)

El pròxim dia 12 començarà el judici més important i de més repercussió internacional en temps democràtics a Espanya. Un judici polític amb intenció aparentment exemplaritzant, però curull d’escarment, venjança i impotència. Si no, com s’entén que les jutjades siguin només unes poques persones, representants polítics o no, que van ajudar a fer un referèndum i van declarar i acordar allò que no van portar a terme. Per què la justícia –fiscalia, jutge instructor o el Tribunal Suprem– no ha imputat a tots els “culpables”? No haurien d’estar imputats totes els parlamentaris que van votar favorablement la celebració del referèndum i demés del procés? Per què només la presidenta del Parlament? Imputats també amb més culpabilitat haurien d’estar els més de dos milions que van a votar. Qui és més culpable l’inductor o el que realitza l’acte? Un problema polític no és matèria justiciable. L’escarment selectiu és producte de la ràbia i de la impotència. Ha estat i està essent tant injusta i injustificable la presó preventiva…! Però, com es pot acusar de sedició o rebel·lió sense violència? Només, es clar, mitjançant un relat fabulador d’aquella i amb moltes irregularitats. Eduir que la presó preventiva està motivada per les persones que es van exiliar és un sin sentit. Retirar l’ordre europea d’extradició, perquè els altres països l’han rebutjada o la poden rebutjar no és altra cosa que impotència o por a “quedar-se amb el cul enlaire”. Com serà, doncs, el judici? És ben fàcil trobar persones a Catalunya que diuen que la sentència ja està escrita. Bé, literalment escrita no ho deu d’estar, però sí força elaborada. On és la llibertat dels jutges quan la gran majoria de mitjans espanyols, gairebé tots els partits polítics i institucions de l’Estat i una important majoria de ciutadans, vol condemnes dures; de fet ja els han condemnat. L’odi s’ha estès per Espanya. La llarga presó preventiva és un escull més per la independència de la justícia, per tant més impotència. Què està passant a Espanya perquè intel·lectuals i artistes, abans esquerrans i progressistes, romanguin en un silenci sepulcral davant d’un judici per presumptes delictes de rebel·lió i sedició que un munt d’il·lustres catedràtics, penalistes i juristes no veu per enlloc? Començarà un judici que Espanya pot pagar molt car.

José Miguel Gràcia