Rotar els ajuntaments

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 12/5/2023

L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.

La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….

Però als nostres pobles los mesos abans de les eleccions són una efervescència per a omplir llistes electorals, «mos falten los de detràs», «tenim lo relleno però ningú vol ser primer», «farem una llista entre dos partits»… i algun poble per desgràcia acabe sense cap candidatura. I és que presentar-se a un ajuntament d’un poble és una decisió valenta: exposició pública, cunyats dient-los com haurien de fer la llista, com haurien de gestionar el poble, crítiques com si foren polítics professionals… i pocs agraïments per la faena feta i les hores invertides.

A les bones democràcies implicar-se en la gestió no és una opció: és una obligació. I és que segurament que tot canviarie si implicar-se a la gestió d’un poble fore rotatori i obligatori. Tots los del poble han de passar per l’Ajuntament! Segur que el nivell de cunyadisme de les barres del bar se rebaixarie. Com als pobles a on tots passen per la Comissió de Festes. Tots som conscients de què és organitzar unes festes, i les dificultats per a posar-se d’acord.

Per això, abans que escomenceu: un reconeixement a aquells que tos poseu en política municipal, que regaleu hores del vostre temps al poble, que patireu mals comentaris d’algun veí inconscient dels vostres esforços, i tindreu pocs reconeixements. Gràcies! Especialment als més jóvens. I especialment a les dones que trenqueu lo camí de tota la vida. Gràcies a totes i tots!

La tradició del llibre

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’abril del 2023)

Lo Dia del Llibre, ara internacional, eixe gran invent comercial dels llibreters de Barcelona ja fa un segle, torna alegre cada 23 d’abril. A Catalunya, lo cavaller sant Jordi acompanya les ventes de llibres en la de les de roses, que continuen regalant los hòmens a les dones que estimen, símbol llegendari de princeses traspassat al temps del feminisme empoderat. A Aragó, la posició al santoral de l’antiu patró de l’estament nobiliari a tota la Corona ha determinat la festa oficial de la comunitat, en època de classes socials sense déus ni protectors de ficció. La seua litúrgia es desplega per a la ciutadania en protocols públics gestionats des dels centres de poder autonòmic: l’edifici Pignatelli del govern d’Aragó organitza dos dies de música i jocs; i el Palau de l’Aljaferia, seu de les Corts, obre portes del 22 al 24 i s’il·lumina en los colors de bandera quadribarrada, mentres lo seu president va el dijous a Terol i el divendres a Osca. Tradició moderna i per decret, acabarà arraïlant? Fora de l’oficialitat, la festa llibresca agarra força espontàniament, ocupant los carrers. La plaça d’Aragó i el passeig de la Independència a Saragossa, enguany en més de 100 parades i uns 350 autors que firmaran exemplars i regalaran clavells, marca pròpia. La plaça del Torico a Teruel, que celebra unida la fira del llibre i la rosa, en animacions infantils i jotes. I els perxes de Galícia a on l’Asociación Provincial de Librerías de Huesca fica els seus estands. A Casp, la Biblioteca Municipal planifica activitats lectores durant la setmana i es lliuren los premis literaris de la ciutat. A Alcanyís lo mercat de llibres i flors va acompanyat del “Vencimiento del dragón”, igual que a la llegenda reviscuda a les terres catalanes. Les viles sense llibreries de la nostra deserta geografia celebren com poden la festa llibresca quan un mestre d’escola, una bibliotecària dinàmica o els socis d’una agrupació cultural per Sant Jordi reciten un poema, comenten una novel·la o representen una escena teatral, afegint-se a la tradició.

María Dolores Gimeno

Rocío

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’abril del 2023)

Gràcies a l´escàndol que va produir la paròdia que van fer a TV3 sobre la Mare de Déu del Rocío. Em va semblar tan graciós com poca solta, però no fins al grau d’indignació que van mostrar alguns polítics o periodistes (fins i tot utilitzant paraules malsonants, insults i afirmacions molt greus). Jo no veig enlloc una ofensa als andalusos ni al seu accent. He vist a les “xirigotes” i als carnavals de Cadis enfoten-se’n de l’accent català, dels independentistes o dels polítics condemnats. Però també han fet paròdies humorístiques de la Setmana Santa amb peanyes de mares de déu, fins i tot de cristos, i no s´escandalitza ningú. A mi m’escandalitza més que el govern andalús no l’importi carregar-se Donyana, que és patrimoni de tota la humanitat. O el documental antropològic “Rocío”, que es va filmar l´any 1980 i que va ser segrestat i prohibit per Adolfo Suárez, pel fet de mostrar un punt de vista que no era l’oficial de l’església. La pel·lícula té un plantejament laic, i posa de manifest des de l´origen feudal de tots els cultes marians, fins a la falsedat de les aparicions (són totes falses, com el culte a les tombes apostòliques), el classisme de les germandats rocieres, la irracionalitat i l’embrutiment dels comportaments dels vilatans, l’exclusiu masclisme, on la dona és totalment passiva al ritual, així com el negoci descontrolat de la germandat principal (i de l’església en general), i el testimoni de la implicació d’algunes germandats en un cas brutal de repressió franquista al principi de la guerra civil. El responsable del film, el sevillà-onubenc Fernando Ruiz Vergara va ser jutjat i finalment condemnat ja en el període de Felipe González, i es va tindre que expatriar i pagar una indemnització de més de 10 milions de pessetes. La pel·lícula es va poder veure més o menys tallada fins fa poc (ara és a youtube). Per a mi aquest és el veritable escàndol, un més, producte de la “exemplar transició”. Pero… no era l´actual progressia la que tenia la pell molt sensible amb l’humor, ja que abans es podia parlar de tot i ara es limita la llibertat d´expressió?

Antoni  Bengochea

      

Ministra i Constitució

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2023)

Na Isabel Rodríguez, ministra de Política Territorial, publica a la pàgina 11, número 50.670, del 29-9-2022 de La Vanguardia  “Les llengües, un patrimoni irrenunciable” on tracta, entre altres temes, de l’article 3. 1. i 2. constitucional –3.1. El castellà és la llengua oficial de l’Estat que tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret de fer-la servir.  3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb llurs estatuts. Al 3.1. la Constitució, a més de declarar que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, defineix què significa ser llengua oficial: que tothom té el dret de parlar-la i l’obligació de saber-la. Al 3.2. es declara l’oficialitat de les altres llengües espanyoles a les comunitats autònomes on es parlen. La Constitució no diu quines són. Per a saber-ho hem d’anar a la lingüística internacional, que diu que a l’Estat es parla aragonès, asturià, basc, català, gallec i occità. Totes aquestes llengües han de ser oficials a les comunitats autònomes on es parlen. Si no ho són, els estatuts de les comunitats autònomes on això passa no són constitucionals. En aquesta situació es troba l’Aragó per la no oficialitat de l’aragonès i del català, Navarra per la del basc i Astúries per la de l’asturià i el gallec, si més no. Per la manera com s’ha desenvolupat l’oficialitat de les altres llengües espanyoles s’observa que no se’ls aplica la definició constitucional –tothom te l’obligació de saber la llengua oficial i el dret de parlar-la–, com va evidenciar l’Estat  Espanyol el 1983  declarant inconstitucional que a la llei de Normalització Lingüística de Galícia constés que tothom ha de saber gallec i té el dret de parlar-lo. L’oficialitat de les altres llengües espanyoles se situen, així, en uns llimbs legals, sotmesa sempre als jutges de torn. Sembla, però, que, malgrat el títol del seu article, la ministra Rodrìguez no en té prou amb la vergonyosa i  trontollant situació de l’oficialitat de les altres llengües espanyoles: substitueix l’obligatorietat  constitucional –també seran oficials– per un facultatiu també poden ser oficials. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Quan tot s’asseco

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2023)

Vivim uns dies estranys enmig d’una estació que ben prompte dixarà d’existir, d’una calor que sofoque i, al mateix temps, d’un fred que no acabe de marxar. La primavera. Eixa primavera tan florida a la nostra terra on tots los matisos del color rosa envaeixen lo paisatge i l’horitzó esdevé un mar càlid on dixar-se perdre durant hores, captivada per les olors de la natura. I, dins d’este oceà de futurs fruits, mos delectam a fer fotografies i no traspassam la barrera del fons de pantalla, perquè es bonic, perquè impressione, perquè impacte veure l’abundància de tantíssims arbres en flor, no traspassam eixa línia entre allò que veem i allò que podem veure. Extensions de monocultiu inesgotables que oferixen una vista agradable per als humans, però que també provoquen un estrès al sòl, gens acostumat a nodrir-se d’unes mateixes arrels quilòmetres enllà, a munt i en qualsevol punt cardinal que pugues albirar. Extensions de conreu de terra seca abocades al regadiu per allò que en diuen canvi climàtic. Però nosaltres com si res, seguirem fent fotografies per ficar-mos un nou fons de pantalla, continuarem fent gala de lo bonica que es vestís la nostra terra quan arribe l’estació més curta de l’any i sense adonar-mos estarem publicant eixe “post” un calorós 29 de maig, suant com uns carreters, pensant en quant quede encara perquè arribo l’estiu i, encara amb més agonia, quan s’acabarà. Estius de sequera sense poder ficar los peus dins l’aigua fresca del riu perquè no hi haurà aigua ni riu, perquè per aquella curta primavera vam voler sentenciar la resta de l’any. I no, no estic dient que lo monocultiu sigue lo culpable de la sequera, però penso que podríem mirar una miqueta més enllà del què supose tindre un esplèndid mar de flors de quilòmetres d’extensió imaginant, per exemple, que en comptes d’arbres tot allò que veem són animals, los que vulgau, tots iguals i en eixes quantitats, i automàticament us ve al cap lo significat d’això que esteu veent.

Raquel Llop

Verba volant, scripta manent. I esprais ignoren.

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, 24/3/2023)

Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.

«Tachan los nombres de los pueblos en catalán de las señales entre Torrevelilla y La Cañada de Verich», «Las señales recuperan los nombres en catalán». I aixina poden continuar les batalletes. A algú li molestave anar per una carretera nova i que li indicon, com a segona opció, que pot anar a «Bellmunt de Mesquí» i a «La Canyada de Beric». Los noms oficials per la Llei de comarcalització de 2002. I en 5€ es va convertir en artista urbà. Com no va tocar el nom castellanitzat dels pobles, no és clar si li molestave la grafia de Bellmunt, o simplement li molestave que no diguem Belmonte només. ¡Cojones!Sí que és bastant clar que és favorable a l’afegitó modern de «San José» (1980).

Però és que per més que vulgam ocultar noms de poble com Bellmunt, scripta manent. Javier Giralt, investigador de la Universitat de Saragossa, recupere escrits històrics a on la Bertolina de Fondespatla, dona de Guiamó Ferrer, fee un afegitó al seu testament l’any 1412, per a indicar que a la neta, «na Bertholomeua […] muller d’en Ramon Servera de Bellmunt», li donave una pallissa vella roja. Atenció, la neta es va casar a «Bellmunt», i el notari donave fe de l’herència en català. Dos fets que alguns artistes encara no poden admetre el segle XXI.

I mentres lo Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular discutim sobre estes coses, ningú s’està preocupant per quants xiquets de Bellmunt, de la Canyada, o de la Ginebrosa saben parlar la nostra llengua. I la pregunta, en totes les seues ramificacions, no és innocent. Com dirie aquell, hi ha gent a qui no li agrade que s’escrigue en català. Es la mateixa que no li agrade que s’escrigue. Scripta manent. I esprais ignoren.

El futur de l’home és a l’espai

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de març del 2023)

Recentment el científic, conferenciant i assidu als mitjans de comunicació, Joan Anton Català –un curiós i documentat estudiós del comportament de la natura des del món subatòmic fins l’univers– ha escrit el llibre Geopolítica de l’espai on descriu la importància de l’espai exterior, molt més enllà de ser un lloc on situar satèl·lits, com a camp d’operacions estratègiques tant del punt de vista militar com econòmic. Ens parla al llibre de qui ha de governar el món, de la nova cursa espacial, de la militarització de l’espai amb possibles conseqüències catastròfiques, del gairebé buit legislatiu global, de l’increment exponencial de satèl·lits i també de quina serà l’ètica de l’exploració espacial. En aquest aspecte la seva dedicatòria en el llibre que vaig adquirir, en una de les presentacions a Barcelona, és força clara: “Al Josep Miquel, amb el desig de que sapiguem explorar l’espai amb una ètica humanística”.  Tots el temes que tracta són força interessants, tot i que jo vull fer esment als capítols on parla dels protagonistes de la cursa espacial present i  futura. D’una banda destaca les agencies espacials oficials, dependents d’alguns països o agrupacions d’aquests. I aquí tenim les dos històriques: la NASA dels Estats Units i Roscosmos de Rússia i a un altre nivell la ESSA europea. Més recentment la CNSA de la Xina s’està consolidant i agafant embranzida en molts aspectes, i, amb enfocaments diferents, altres agències com les del Regne Unit, l’Índia i el Japó. Estic segur que al lector del llibre li sorprendrà el capítol on parla d’Els senyors de l’espai.  Qui són aquest senyors multimilionaris amb egos colossals que han trencat les regles de joc? Doncs, no són altres que Elon Musk, propietari de la marca Tesla i Twitter amb, diguem-ne, la seva agència SpaceX i el seu somni d’arribar a Mart, passant per la Lluna; i Jeff Bezos, fundador d’Amazon i propietari de la companyia aeroespacial Blue Origin, proveïdor de la nau que ha de baixar els humans a la Lluna i, a més, amb la idea de construir una estació orbital i engegar el turisme espacial.  Com no hi ha dos sense tres, hi destaca un altre personatge en el futur del turisme espacial. Aquest és Richard Branson, fundador de la discogràfica Virgin i de la companyia aèria del mateix nom. Tots ells carregats de diners. Us imagineu on poden arribar aquests senyors de l’espai?

José Miguel Gràcia

La plaça empàtica del català franjolí

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de març de 2023

La plaça dura del Pilar de Saragossa està oberta al sol amic d’un domenge de març. A dins, la plata de l’altar major brilla, ben polida després de la restauració de l’impressionant retaule principal: prodigi de relleus i sanefes d’alabastre i policromies fines a la predel·la. Entre tantes cares anònimes de la capital, reconec uns antius veïns de la vila: un matrimoni que estan sentint missa i un canonge del capítol de la basílica, que li dona la comunió a mi mare. La parella i nosaltres dos mos quedam xarrant contents a l’eixida, davant la Llonja. Una xica jove, embarassada, està cota mirant-mos i somriu, i no és que sigue coneguda nostra, sinó una turista catalana que para atenció a les particularitats del nostre accent: “Som de la Franja!”, li diem orgullosos; ella ja ho intuïa. A la parada de l’autobús se mos presenta una antiua veïna de la Ginebrosa que s’ha identificat en la nostra parla, similar a la seua; no conec lo seu poble però sí la Carmeta Pallarés, columnista de La Comarca d’Alcanyís i —mira tu!— companya d’ella de pupitre a l’escola rural a on de xiquetes van dependre a llegir i escriure. Ja en marxa al bus, una dona li pregunta a mi mare si l’escola en castellà provoca la pèrdua de cabal lingüístic a la nostra parla local maellana, que, sentint-mos, ha identificat en una precisió meridiana, diferent de les viles del voltant (Favara, Batea…); davant la meua sorpresa, diu que coneix bé la zona i menciona algunes particularitats lèxiques, però el trajecte arriba al nostre destí i no puc contestar la seua pregunta inicial. Sí, la immersió lingüística castellana a l’escola, i també els mitjans de comunicació, la llengua administrativa, lo prestigi del castellà oficial, l’anticatalanisme atàvic, etc. van fent perdre paraules i parlants. Però eixe matí dominical lo nostre català matern ha lluït esplendorós a la plaça dura saragossana, escoltat i admirat per dones de diferent procedència lingüística. Potser una actitud orgullosa i proactiva de nosaltres, los parlants, trobaria moltes oïdes amigues.

María Dolores Gimeno

Ucraïna: un any de guerra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de març del 2023)

Ara demanen avions. I desprès?: míssils de llarg abast? Armes químiques? En principi era només armament defensiu. En acabar artilleria ofensiva i  tancs ultramoderns. Ha passat un any de guerra i em pregunto: esteu contents els bel·licistes? La cosa ha millorat? Més morts, més destrucció, més misèria, més refugiats. Això sí, els russos, que es pensaven que allò seria un passeig militar, ara estan més fotuts. Ha valgut la pena? Mentrestant nosaltres, les titelles de la NATO, augmentant els pressuposts militars (i retallant en altres partides),  augmentant el preu de la llum i dels productes energètics, augmentant la inflació, etc. I els oligarques americans es segueixen fregant les mans: USA ens ven als europeus els derivats del petroli (que compren als russos) tres vegades més cars. I venen més armes… i ara ja parlen de la reconstrucció (vull dir del negoci) d´Ucraïna. Al que li va molt bé també és al sàtrapa turc Erdogan, aliat dels dos bàndols, que compra armes a Rússia que després van a parar a Ucraïna com ajuda europea, o compra gas rus i ens el ven a nosaltres doblat de preu. Però clar, els ucraïnesos tenen dret a defensar-se de l´agressió. I els rus-ucraïnesos del Donbàs, que són una majoria aclaparadora, i que han estat molts anys bombardejats per l’ exèrcit  ucraïnès? Aquests no en tenien de dret a defensar-se? I els sahrauís, amb el dret d’autodeterminació aprovat per l’ONU? La posició espanyola, “tan solidària amb Ucraïna”, és absolutament immoral, a més de traïdora. Però em direu “és que Ucraïna és Europa”, doncs no: Ucraïna és a Europa com ho és Rússia, perquè ambdós són països germans, amb molts lligams en comú, però que estan enfrontats des que els americans prepararen el cop d’estat a Ucraïna el 2014. A mesura que s’allargui la guerra els acords per a la pau seran més difícils i les ferides més grans. Ah! us recordo que la invasió de Rússia és injustificable e inadmissible, que Putin és un ultradretà capitalista e imperialista, i que els pacifistes no som infantívols, el que és infantívol és posicionar-se només en un bàndol, i veure les coses només de dos colors: blanc o negre.

Antoni  Bengochea

L’ensenyament d’aragonès i de català

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de febrer del 2023)

 A escola es obligatori l’ensenyament del castellà i d’una llengua estrangera. El de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, d’una hora i mitja a tres setmanals,  i únicament en comptats casos s’hi fa alguna assignatura, per més que la Constitució declara que les altres llengües espanyoles –en el nostre cas l’aragonès i el català–  seran oficials (article 3.2). L’Estatut no ho recull i, si més no en aquest punt, no és constitucional. Ja fora hora que s’esmenés aqueixa anomalia. Aquest magre ensenyament, malgrat les seues limitacions, ha passat per a l’aragonès de 4 escoles al curs 1997 a 27 amb 1.200 alumnes al curs 2021-2022. És prou ben implantat a les terres altes, amb poques localitats sense ensenyament, i no tant als Somontanos, on les localitats sense ensenyament d’aragonès  encara sovintegen. A la Vall Alta i Mitjana de l’Isàvena, amb anuència de les institucions i de les associacions de foment de l’aragonès, no hi ha ensenyament de català, com correspondria, sinó d’aragonès, i el mateix passa a Sanui a la Llitera. Una insòlita situació que ha estat denunciada diverses vegades. Per al català l’ensenyament ha passat de 12 escoles al curs 1984-1985 a 37 al curs 2021-2022 amb 4.150 alumnes. Són més aviat poques les localitats franjatines sense ensenyament de català: ací al Sud només els tres ajuntament del Mesquí –Bellmunt, la Torre de Vilella i la Codonyera–, i al Nord, a més de les escoles de l’Isàvena i Sanui, ja citades, no tenen català Peralta de Calassanç  i Sant Esteve de Llitera. A més de l’ensenyament a les escoles la Direcció General de Política Lingüística, molt activa, fomenta tant l’aragonès com el català amb diversos programes: “L’escriptor a l’aula” amb el “Luzía Dueso” per a l’aragonès i el “Jesús Moncada” per al català, així com el “Dia de la Llengua Materna”, i ajudes en materials de llengua i literatura, entre altres. A Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes d’aragonès i de català, i s’ha encetat un molt imprescindible programa d’immersió en aragonès, que s’hauria de fer també en català.

Artur Quintana