De cremar i cremar-nos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de juliol del 2021)

La Terra s’està cremant, s’està inundant, socarrant, desfent, trencant, apagant. La Terra no sap de quina forma més dir-mos que param, que baixam lo ritme, que intentam solucionar allò que hem provocat, tot lo mal que li hem fet, i no per ella, sinó per poder viure nosaltres en ella.

Incendis per tota la Península, temperatures extremes al Canadà, inundacions a Alemanya, Sibèria cremant.. sense cap mena de dubte, som la espècie que més s’està esforçant a extingir-se, eixe és lo nostre gran èxit com a humanitat. I, per si no en tinguérem prou, lo passat 29 de juliol va ser el dia en què vam esgotar los recursos que teníem a la Terra per a tot l’any. És lo que s’anomena: sobrecapacitat de la Terra, i l’hem aconseguit a meitat de l’any, la qual cosa vol dir que d’agost a desembre estarem consumint los recursos previstos per a l’any 2022. Fabulós. Res a celebrar.

Venint d’un any on el lema ere “saldremos mejores”, no veig ni que hagam eixit ni molt menys, millors. Sí que mos hem tornat més individualistes, més interessants, bastant més solitaris i, fins i tot, agressius. Crec que hem perdut totalment de la nostra ment lo sentiment de comunitat, en qualsevol sentit. Des de les viles més xiquinines als barris de les ciutats més grans hem perdut (o hem dixat anar) la capacitat de crear xarxa, de cuidar dels altres i deixar-mos cuidar. Hem tancat la porta i abaixat les persianes, tot allò que passe fora no ho consideram problema nostre i, sento dir-te, ho és.

I en mig d’este conflicte entre allò individual i allò col•lectiu, d’allò privat a lo públic, oblidam que tot comença en lo personal, que és polític, que té ressò en la resta d’individus i que, en lo cas de la Terra i les contínues agressions que li proferim, té greus conseqüències per al conjunt de les persones.

Pot ser, en este món ple de cendres que estem dixant, hem oblidat que, de no controlar la foguera, al final serem nosaltres los que mos acabam cremant.

Raquel Llop

Ja toca

(Publicat a La Comarca 30 de juliol del 2021)

Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial de Terol (DPT) nascut a Vall-de-roures l’any 1891 i mort l’estiu de 1936 a Terol, ja no és un fantasma del passat. Aquell oblidat polític republicà que va desaparèixer sense deixar rastre després de ser detingut pels insurrectes contra el Govern legítim figura des del passat 30 de juny en una placa col·locada en una discreta sala de reunions de la DPT. El text gravat recorda la seua figura i també la seua mort sense justificació pel simple fet de ser un polític republicà d’esquerres. Al descobriment de la placa van assistir-hi dos nebots-nets del homenatjat, Bernardo Granja i Carmina Segurana, que es van mostrar emocionats i agraïts pel reconeixement al seu parent. Fora de l’àmbit familiar, el polític més destacat que ha nascut a Vall-de-roures era al seu poble natal un complet desconegut després que el franquisme fera taula rasa del passat republicà. Els descendents directes de Ramón Segura -nets que viuen als Estats Units, on la família es va exiliar- no van assistir-hi. Hi van participar també el president de la DPT, el socialista Manuel Rando, i els portaveus de Ganar-IU, Pedro Bello; PP, Carlos Boné; i PSOE, Ana Cristina Lahoz.

La recuperació de la figura de Ramón Segura per l’historiador Serafín Aldecoa, la proposta de Ganar-IU per retre-li un homenatge oficial i el recolzament de la majoria del ple de la Diputació -van votar a favor PSOE, Ganar-IU i Cs- han visibilitzat, més enllà del record familiar, la vàlua i el tràgic destí del president de la DPT al començar la Guerra Civil. La recuperació memorialista ha arribat a la DPT 85 anys després de l’arbitrària execució. Quants anys més tardarà en arribar al poble que el veure néixer? Carlos Boné, alcalde de Vall-de-roures a més de portaveu popular a la DPT, va dir que està disposat a afrontar este compte pendent.

Lluís Rajadell

Teulades negres

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de juliol del 2021)

Ha començat la carrera –molt lenta, però– d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic. Cap poble la nega, però millor que aixequin els molins a un altre lloc demanen els defensors del paisatge. També es dóna el cas que un bon nombre d’ajuntaments obren les mans per agafar els IBIS, taxes i substancioses almoines que les companyies elèctriques ofereixen. Tan de bo que aquest diners no vagin a despeses pressupostàries anyals i sí a inversions de futur. Alguna vegada he pensat que si els grans aerogeneradors els pintessin artistes graffiters podrien esdevenir atractius turístics. En quant a la fotovoltaica el futur es dibuixa fortament obert i prometedor. Qualsevol persona que disposi d’una casa amb teulada –i uns euros estalviats– pot instal·lar unes plaques fotovoltaiques i produir uns quilowatts/hora per l’autoconsum. Això sí, no espereu una gran rendibilitat, tal vegada en uns vuit anys recuperareu la inversió. Les coses podrien millorar si el excés diürn de quilowatts generats i abocats a la xarxa elèctrica els paguessin les companyies a un preu similar al que cobren, i no a ridículs cèntims per quilowatt. Algun països nòrdics fan un balanç entre consumits i generats i el client paga o cobra la diferència. Segur que amb aquest sistema les teulades començarien a pintar-se de negre per tot arreu. Potser que algun dia comenci la gran carrera, perquè el futur de l’energia elèctrica és al sol. Tant és així que les grans companyies generadores han començat a llogar terrenys de cultiu als pagesos pagant imports anyals superiors al rendiment agrícola. També trossos de camp es pintaran de negre. Si nos fos així el món es veuria abocat, malgrat el risc implícit, a l’energia nuclear. Malauradament els primers assajos de l’energia de fusió (Fusion for Energy) —no radiativa ni contaminant—  encara són a les beceroles.    

José Miguel Gràcia       

        

Armes de paper, coronels de corbata

(Publicat a La Comarca el 23 de juliol del 2021)

La història es l’arma més poderosa del món. Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant lo futur.

Eixos mons del passat queden recollits als documents: aquells papers antics i polsosos que podrien parèixer insignificants. Arrepleguen mil·lennis de somriures i desgràcies que, irremeiablement, carreguem a l’esquena. Recullen noms i malnoms que portem a la sang, episodis que han influït d’alguna forma en la conformació de la nostra vida. En definitiva, testimonien la nostra memòria, lo nostre passat, i lo nostre llegat.

Per eixe motiu no podem tolerar de cap manera que, als cinc continents, hi hague gent que intento falsificar la història. Des de fa alguns segles, senyors en corbata creuen tindre la potestat per canviar, des del present, los fets que van passar fa mil·lennis. Creuen que poden oposar-se a lo que diuen los poderosos documents, calcigar la memòria de les ànimes passades per servir als interessos del present. Ells saben que la història és l’arma més poderosa de totes, però obliden que eixe poder desmesurat també pot recaure damunt d’ells com una pesada roca. Obliden que aquells que els declaron la guerra als morts acabaran, tard o prompte, al seu cantó.

En definitiva, la història és la que és: una caixa tancada per tota l’eternitat que mai ningú podrà canviar. Si voleu canviar alguna cosa, canvieu lo present, que falta li fa.

Luismi Agud

Envasos (im)prescindibles

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de juliol del 2021)

No fa massa eixies de casa sense pensar en bossa, cabàs o carro de la compra i podies tornar carregat de fato. Ara les bosses de plàstic en anses són passat a força de fer-nos-les pagar: una passa imperceptible dins de la muntanya de contenidors, embolcalls o envasos de tot tipus de productes. Perquè al supermercat encara pots allargar la mà i agarrar sense fer cua una safata en cuixes de pollastre, tres cabdells d’enciam, quatre mançanes entre porexpan i cel·lofana, un paquet de formatge ratllat o de pernill tallat, un potet de pebre molt, etc., i tot un món de plats precuinats. Molta faena, tots vivim de pressa, i els experts de màrqueting saben bé que la bona presentació i la facilitat d’accés “sostenen” la societat de consum, que s’alimenta de sí mateixa, generant, de retruc, los seus propis residus. Ham creat un monstre que va a parar al medi ambient, fent-lo malbé, o que, com un fènix postmodern, és capaç de renàixer en forma de la totpoderosa indústria del reciclat. Fora de les tendes de “delicatessen”, les ecològiques o en negocis més familiars, queden descartades les solucions d’augmentar la mà d’obra venedora i d’oferir productes a granel, és a dir, algun dependent que, demanat pel client, pren lo gènere, lo pesa i l’embolica de manera sostenible —embotits en paper d’estrassa, macarrons en paperines…—, o el buida directament al seu cabàs —les peces de fruita—, o replega i abona els cascos de vidre usats. Massa car per als comerciants, massa temps per als clients. Acaba d’entrar en vigor una directiva de la UE que prohibís la venda de plàstics d’un sol ús: canyetes, bastonets de cotó, coberts, gots i plats…, una altra passa parcial i lenta, que no s’aplicarà a Espanya fins 2023, regulada per una llei pròpia de residus encara pendent d’aprovar. No sabem si continuarà igual l’oferta de botelles d’aigua a l’abast compulsiu dels creients en les modes saludables, a la vora de les llaunes i botelles de la confraria de la gresca, embolicant tots la troca del planeta.

María Dolores Gimeno  

Mesquí insòlit (festes d’estiu)

(Publicat a La Comarca el 16 de juliol del 2021)

En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres, si els de Calanda, com sempre, desfeien les tronades per salvar els seus préssecs…, i al ratet ja els venien al cap les festes d’estiu. Les de la Canyà, a raders de mes obrien la ruta festera. En aquella època la vileta bonica de la punta de la Siarra, encara mantenia població i el llustre dels temps dolços de la mineria en bons sous als treballadors. Però a les festes d’agost de la Torre (velilla) és on es va presentar la gran novetat de torejar vaquilles, com en los temps antics torejaven bous de verdat. I cal dir que els anys següents ja es van fer festes en vaquilla per tots los llocs de la contornada. Tornem al mig de la plaça de bous de la Torre, feta en carros i remolques al pati dels Estudis. Faltava poc per obrir lo forroll del corral. Sona la corneta de pregonar de l’alguatzil: tararí! tararà! tararí…! avisant del començament. I en un vist i no vist ja estave enmig del rogle de carros aquell animalot, a primera ullada acollonit per la cridòria de la gentada. A una banda, un maletilla d’Alcanyís del que no recordem lo nom, que li va fer a la bèstia tot lo que diu als llibres de tauromàquia, que cal fer a una vaqueta cagadeta de por, desconfià i perillosa.

El segon protagonista va ser el jove de la Codonyera Lluis Roig, que va pujar a torejar pel camí de ferradura que feien a totes les hores los torredans, quan encara no eren una vila independent. I no mos va defraudar en la seua valenta actuació. Plantat davant d’aquell dimoni, sostenint segur la muleta. El silenci de la turba esperant qualquer calamitat. I en un vist i no vist, l’encontre incert entre el matador i la seua víctima, que mos va encongir lo cor a tots els presents. Un Aaaaaiiii…! de fatalitat seguit d’un clamorós aplaudiment, van rematar la feina del Roig que ja mai més es pa posar davant d’un bou. Una lecció que només li va costar un bon rebolcó, unes esgarranyàis i un siat al camal dels pantalons.

Tomàs Bosque

De colpistes, nazis i xarlatans

(Publicat al Diario de teruel el 10 juliol del 2021)

La RAE defineix cop d’estat com l’acció violenta per la que un grup s’apodera o intenta apoderar-se del poder d’un estat. Als líders de l’anomenat “procés” català se’ls acusa contínuament de colpistes. Aquest adjectiu se’ls aplica tan sovint que tota la dreta espanyola (incloent també el que ells en diuen “centre”) afirma que aquestes persones són colpistes. Com podem veure, els fets d’aquestes persones, estan molt allunyats de la definició que dona la RAE de l’acció cop d’estat. Aquestes persones mai van intentar apoderar-se (i molt menys per la força) del poder de cap estat (tampoc de la comunitat de Catalunya).  Si ens cenyim als fets, aquestes polítics foren condemnats pel Tribunal Suprem per sedició, que és un acte de insurrecció contra les autoritats i les lleis vigents. Ni tan sols els condemnaren per rebelió, que suposa que l’acte de sedició s’hauria de dur a terme amb la força de les armes. Si el Suprem hagués trobat un delicte més gros que la sedició, de veritat creieu que no l’hagués aplicat?. La gran majoria de professionals de la política i de la judicatura que parlen de colpistes, coneixen  aquests termes perfectament, però els tergiversen de manera descaradament tendenciosa. Aquests professionals apliquen la teoria del destacat ministre de propaganda nazi Goebbels, que afirmava que les mentides repetides contínuament esdevenen veritats. Aquests seguidors del “gran” Goebbels són evidentment mentiders, però actuen com veritables xarlatans  (entabanadors), que seria el terme filosòfic. En aquest país el sentit d’allò que se’n diu cop d’estat és molt minimitzat: encara n’hi ha molts que pensen que l’acte que va provocar la Guerra Civil no va ser un cop d’estat, sinó un acte de patriotisme. Si s’hagués produït un cop d’estat de debò, els independentistes haurien, com a mínim, pres per les armes el poder total a Catalunya, dissolent el parlament, que passaria a ser monocolor, i haurien fet una llei (sense democràcia) en la que, entre altres coses, es prohibiria l’ús públic del castellà, del que es podria permetre l’ús familiar i col·loquial. La realitat va ser molt diferent: simplement un acte de rebel·lia amb ínfules de sedició (afortunadament).

Antoni Bengochea

Aragonès, llengua, estat (i Losantos)

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 9/7/2021

Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant a l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte en un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».

Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, i arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha publicat una obra en un propòsit immens: entendre les relacions entre poder i llengua en la formació medieval de l’aragonès. A El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020) demostre en dos arguments que l’aragonès es va distingir tant com la resta de varietats del llatí veïnes: castellà, català, occità. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que, acompanyant al Poder, arrenque en la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, acalorades discussions entre l’aristocràcia aragonesa i la catalana sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó. Però este procés tant clar de singularització de l’aragonès se difumine per la substitució global que pateix 200 anys més tard. I segurament que per això un periodista d’origen aragonès pot acabar maltractant-lo com a «dialecto grotesco».

Però a Tomás també li interessen les anomalies. I no només tracte les varietats occitanes parlades a Jaca, en les que es va redactar els seu Fur. També es llance a explicar per què les nostres varietats del llatí al Matarranya, Baix Cinca, etc., a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política, històricament mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV), perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l’aragonès. I en les discussions posteriors sobre el dibuix d’esta frontera política apareixen arguments diversos, però mai la llengua escrita que use cada vila.

Però és esta «anomalia» del català la que acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. L’aragonès desapareix dels textos escrits en un procés ràpid a partir de mitjans del segle XV, i el català a Aragó ho fa una miqueta més tard i de manera diferent, però en un procés clarament diferenciat al del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l’aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.

Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s’equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.

Ha mort l’escriptor i investigador José Antonio Carrégalo Sancho

(Publicat al Diario de Teruel)    

Nascut l’any 1951 a Mont-roig acabava de fer 70 anys. Fill de mare mont-rogina i pare guàrdia civil, el castellà fou la llengua de casa i el català la del carrer. Visqué a Mont-roig fins que passà, molt jove, a treballar de funcionari judicial, primer a Girona, més tard a Valls i finalment a Montblanc, si bé ha seguit vivint a Valls fins al final. Mantenia casa a Mont-roig,  i sempre que podia hi passava les vacances. El seu interès per la llengua catalana se li despertà ja de molt jovenet, recollint paraules i materials de literatura popular del seu entorn, i ho feia amb ideologia xapurriadista amb tot l’antiaragonesisme i anticatalanisme que comporta, fins que el 1985,als 35 anys, recuperà la seua dignitat aragonesa, com declarava en una entrevista a Temps de Franja del març de 2009: La meua descoberta del català com a llengua de cultura va ser gràcies a què un advocat amic de Valls […] em va passar un número de la revista Desperta, ferro! amb una poesia d’en Desideri Lombarte, “A la conquesta de la Roca”. Em va impressionar fortament. Escriure una cosa tan meravellosa en aquell xapurriau! Va ser decisiu. I a partir d’aleshores s’incorporà a la incipient Renaixença de la llengua catalana a l’Aragó. Col·laborà al primer gran recull de literatura popular matarranyenca Lo Molinar (1994-1995)  enquestant sobretot a Mont-roig i altres viles properes. El 2007 publicà El patrimoni immaterial estudi quasi exhaustiu de la literatura oral mont-rogina, i el 2003 havia coordinat El hàbitat disperso, estudi aprofundit dels masos mont-rogins, que li tocà de traduir al castellà. De creació literària tragué dos volums de narrativa: Espurnes (2002) i A soca d’orella (2003). Ara cal que les associacions i les institucions tinguin cura del seu important llegat: tenia acabada la toponímia mont-rogina i molta narrativa i treballs d’investigació desperdigolada per les nombroses revistes on col·laborava, també d’inèdits, amb un gran epistolari, veritable crònica de la Renaixença franjatina. No l’hem de plorar: l’hem de fer viure pels seus textos.

 Artur Quintana

Arbres de vida i mort

(Publicat a La Comarca el 2 de juliol del 2021)

Entre el cel i jo, hi ha el roure gros. Vora d’ell una alzina, una carrasqueta poc més alta que un arbust. L’un i l’altra tenen, si fa no fa, la mateixa edat. De fet, lo roure el va tallar mon iaio Ramon fa més de seixanta anys, i aquest és l’esqueix que va progressar a partir de la soca. La carrasca era un coscoll que va cremar amb totes les herbotes del ribàs aquell mateix dia. També va renéixer -o millor, no va acabar de morir. Potser per això creix ara amb cautela, a poc a poc, les fulles punxents protegint-ne el tronc.

Lo roure és una altra cosa. Ha escampat sense vergonya les branques amunt i a l’ample, fins assolir l’aparença venerable dels arbres atlàntics. A l’hivern encatifa el sòl de fullaraca cruixent i melangiosa. A la primavera les fulles brosten d’un verd fresc, menudes i rialleres. I a l’estiu regala ombra fresca -no com la del pi, mal company de migdiada en temps de canícula.

La remor de les fulles em fa esgarrifar. Sento una veu, o potser en són moltes que articulen lo mateix discurs. Un discurs intel·ligible malgrat l’idioma, que és el del vent i les capçades. O potser és lo iaio qui em parla. Fa molts anys, prop de cinquanta, que va faltar, quan jo encara no n’havia fet dotze. Però em ve un record tan vívid d’ell que és com si l’estigués veient, com si me n’hagués acomiadat ahir de vesprada.

A l’altre costat del roure hi ha un pinet que ja fa goig. Entre les seues arrels dormen els vestigis d’en Patufet, lo gosset de mons pares. Potser per això ha crescut tan ràpid -la natura tot ho aprofita. Lo pi em parla del pare, la mort del qual s’esdevingué ara fa exactament quinze anys. Mort; és això el que mormolen les fulles? En tot cas ho fan des de la vida, la vida vegetal que xucla la vida que resta en el mineral que un dia va estar viu.

Una glopada em puja del pit als ulls. Som menuts, insignificants. Però som.

Carles Terès