Eros i Thànatos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’octubre del 2019) 

Carabasses, disfresses, teraganyes, castanyes, crisantems i làpides, tradicions nostres i adoptades en certa convivència. Qui haguere dit que lo que la mestra d’anglès mos va explicar en E.G.B sobre Hallowen arribaria ací! Se mos cau la baba mirant als xiquets disfresses de fantasmes o bruixes… Fent memòria puc recuperar lo que me va passar un matí del Dia de Difunts (en són demà de Tots Sants). Ma tia, germana de mon iaio, que contava moltes històries, un any me va explicar que si aquella nit li resaves a les Animetes del Purgatori te despertaven a l’hora que volies. El cas ere d’un que no s’ho creie i que li van moure el llit de tal manera que no se li va ocurrir mai més. En eixa època vaig començar l’institut, i sí, també vaig orar i a l’hora clavada que vaig dir me vaig despertar. Podeu provar! M’han contat que fa molts anys se velava resant lo rosari pregant per la salvació dels difunts i les campanes tocaven a morts tota la nit. A les cases ficaven una tassa d’aigua en una mica d’oli i una metxa, allò prenie per a orientar a les animes dels nostres parents penants per a que no se pergueren. Penso que estos canvis no estan només en lo que fem eixos dies, sino en la manera en la que la societat vol entendre la mort, el dol, i també l’enfermetat i el patiment. Els velatoris a les cases formen part d’un passat que resultava massa obligat i pesat per a les famílies. Evolucionem, però penso que ara vivim desterrant certs temes i mirant cap a un atre costat. Perseguim el benestar, el plaer, la perfecta i incorrupta joventut, sense pensar en que dixarem este món i no mos endurem res. Halloween és un atra festa més del consumisme, de la broma, del disfraç… Sense entrar en religions, però sí en espiritualitat en un sentit més ample, hem canviat la perspectiva. Mos coste acceptar que som mortals mentres no mos donon cap notícia roina i mos canvia la manera d’afrontar la vida quan mirem a la cara la nostra pròpia mort.

Mar Puchol

Imaginar solucions a la despoblació

(Publicada a La Comarca el 25 d’octubre del 2019)

Els canvis que hem viscut al nostre país durant els raders cinquanta anys, ens han portat infinites millores, però també han buidat de gent la majoria dels pobles del Baix Aragó Històric.

Deixant apart alguns pobles grans, sembla que una seixantena dels més menuts, mai més tornaran a estar plens de gent fent vida allí tots els dies de l’any. Perquè les gentades que veiem a les festes de les fogueres, los dies de fira, als tambors de Setmana Santa, a les marxes senderistes, o les diverses rememoracions històriques, només són un recordatori de l’animació d’altres temps als pobles menuts i grans. Perquè la vida és més completa i bonica, tan en lo bo com en lo dolent, quan hi ha gatzara i estem voltats dels familiars, amics, veïns i coneguts.

És evident que el greu problema de la despoblació preocupa a les autoritats, a les institucions i a tots nosaltres. Per això s’estan posant en marxa tantes iniciatives, i empreses noves per ajudar a créixer l’economia creant nous llocs de treball. Plans nous de regadiu i empreses elèctriques no contaminants per compensar el tancament de la Tèrmica. Es desenvolupen moltes iniciatives, però de segur que se’n poden activar moltíssimes més. Com la que jo imagino ara mateix:

Es tractaria que el Govern d’Aragó posara en marxa una operació per facilitar, en ajudes pel lloguer i altres incentius, que centenars o milers de famílies que ara viuen a les nostres capitals o per altres indrets de l’Estat, tornaren als pobles sigue com a primera o segona residència. Aquesta operació de repoblament mouria el sector de la restauració de vivendes creant des del primer moment amanta llocs de treball.

Es clar que una operació així, en ajuda econòmica del Govern, costaria un munt de diners. Ja ho crec que sí, molts diners. Però estem segurs que no arribarien a l’astronòmica xifra del dèficit de Motorland (d’uns vuit milions €), que el Govern del Pignatelli paga cada any, dient que el retorn econòmic de les carreres, pels hotels, bars i cases rurals, ho justifica. Retorn econòmic… Ens enduríem una sorpresa dels retorns que tindríem si poguérem omplir de vida centenars o milers de cases, ara buides, per tot lo Baix Aragó Històric.

Tomàs Bosque

Polítics inútils

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’octubre del 2019)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

José Miguel Gràcia

Desideri Lombarte 30 anys

(Publicada a La Comarca el 18 d’octubre del 2019)

Ja fa trenta anys que es va morir l’amic i escriptor pena-rogí Desideri Lombarte aquell que, com canta amb veu potent el cantautor favarol Àngel Villalba, «vivia al carrer Alt del Pedrell / sempre envoltat de companys, / sempre emborronant papers, / des d’Horta a Pena-roja / anava munyint el temps.» Com molts matarranyencs, Desideri, a la dècada dels cinquanta, va emigrar cap a Catalunya: «La mare mos va fer la maleta, / mig plorosa, mig contenta. / Lo vestit dels domenges, / tres camises, la de portar, la nova i la vella. / Unes sabates als peus -no en tenien més que unes-. / I el calaix que va quedar forro.» Ell explicava, a través dels seus textos, com creava el seus poemes: «Busco paraules, les que més m’agraden, / les que m’ixen del cor, les més precises, / les més antigues que del cap me brollen, / i unes i altres les poso arrenglerades / per línies, ben comptades i medides, / i que tingue sentit tot lo que diuen, / que tothom les entengue pel que valen.» La defensa de la nostra maltractada llengua una constant: «que tenim dret a parlar / la llengua que hem parlat sempre, / i això ningú ho pot privar, / que la parlem perqué és nostra / i la volem conservar.» Enamorat de la natura, venia de família masovera, coneixia totes les herbes del camp: «Conec les herbes del ribàs / la melca, l’agaó, / lo romer i el timó, / les motes de fenàs. / La cascaula, el morró, / la porrassa, el donzell, / l’argilaga, el crespell, / ginesta i ariçó, / la ruda, lo fuell.» Desideri ere amic de tot el que tenie prop: els veïns, la vila, el terme, els pobles del voltant, per això va escriure el poema dedicat a la pàtria menuda: «No vull una pàtria gran / ni una pàtria mitjaneta, / que la vull ben menudeta. / Conèixer-la pam a pam / i estimar-la sencereta.» Molt conscient de la seua malaltia, hi convivie resignadament: «Aniré, a poc a poc, sense parar, / i faré nit i dia pels camins. / Ni hort ni bancal, ni vinya ni veïns. / Company de mi mateix haig d’acabar, / Que el meu camí ningú més pot trescar / que la senda és estreta bosc endins.» De Desideri, com ell mateix escrivia en un dels seus poemes més interpretats, «quedarà la paraula.»

Carles Sancho Meix

 

Persistència, plaer i utilitat

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 11/10/2019)

Natxo Sorolla

«Suma cada pequeño esfuerzo y conseguirás el éxito». «Por muy alta que sea una montaña, siempre hay un camino hacia la cima». Sovint a la vida haig intentat fer el que m’agrade. I haig sigut molt insistent en fer-ho. Com si la vida fore una tassa Mr. Wonderful. Evidentment, lo benestar no és l’únic que em motive a fer coses. Me sol acompanyar també la motivació de si em serà útil allò que estic fent. Però la utilitat també la mesuro segons si tinc la motivació de fer-ho, si em produeix benestar.

Però estes frases cuquis, o altres de més revolucionàries com «Insistir, persistir, resistir i mai desistir», me solen crear desatemps. Sóc més partidari pensar que “piensa a lo grande y verás la hostia que te metes” (Jorge Ponce). I és que una frase grandiloqüent que no té una base real que la sustento, és lo camí més segur al fracàs, al posterior desànim… i en definitiva, a no entendre per què tenim èxit o fallem. Lo sistema Mr. Wonderful és un bon error. Optimisme sense cap base real. És temerari. Tira avant sense mirar als costats. Però evidentment, hi ha una part de raó en què per a que les coses funcionon, per experiència, no és una cosa immediata. I els triomfs tarden a arribar. Potser pots invertir temps en una cosa, però fins uns anys no done fruit. De vegades, inesperat. I la meua experiència és que bona part de les coses que haig fet per plaer, perquè tenia ganes de fer-les en aquell moment, o perquè les circumstàncies m’ho demanaven, al cap d’anys tenen un impacte fortíssim sobre la meua vida. Però és al cap de bastant temps que pots sentir com aquella decisió té impacte real sobre la teua vida. Los resultats requereixen anys.

Perquè la persistència és molt important. Però no sempre sabem si serà productiva. De fet, entre la persistència i la temeritat, o entre la persistència i avançar a bandades, hi ha una passa. En l’equilibri està la virtut. I el plaer i la utilitat solen ser bons equilibradors de la persistència. Per tant, persistim en allò que mos motive, en allò que mos done benestar. Si té bons resultats al cap dels anys, millor. I si no, allò que mos ham emportat ja. Que aquí ham vingut ha passar-ho bé.

La mirada espectacle de la “paisana” i uns quants forasters

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’octubre del 2019)

La nova temporada de la primera cadena de TVE va estrenar este setembre La paisana, versió femenina à càrrec d’Eva Hache d’una entrega anterior amb presentador masculí, diuen que per coses de la paritat. L’humorista va recorrent carrers d’algun poble, micròfon en mà, on se li presenten com per sorpresa diferents veïns, un a un, que responen a uns patrons buscats per compondre un quadre determinat. Així, al segon programa los de Calaceit, curiosament deserts per a l’ocasió, van reunir una història humana, exhibicions de tradicions, un esperit lliure amb coses que contar, un parell d’amigues que interactuen…, breus realities de les seues vides. Enmig una escape room llarga i absurda, escapant-se del poble, i al final la traca literal d’un bou de foc descol·locat en hivern, corrent per la plaça-plató. Com a colofó tots acaben reunits en una mena de teatre a on la presentadora —una foto impressionant dels empelts calaceitans era el fondo— els apel·la buscant la seua complicitat i que riguen d’ells mateixos. Sobre la base i copyright de la Comedy on the edge danesa, lo programa pretén oferir una imatge fresca i divertida de l’Espanya rural amb més encant —Calaceit integra merescudament la marca “Pueblos más bonitos de España”—, i sobretot fer espectacle en uns temps en què les cadenes frivolitzen continguts buscant audiències, que tracten de manera infantil. Perquè el resultat és un imatge esquemàtica i artificial, que no capta la vida de la vila matarranyenca, gravada en un parell de dies, a pesar tant de la bellesa de l’entorn i l’espontaneïtat dels protagonistes com dels medis tècnics i els esforços de la presentadora, qui, fora de temps i de lloc, escala el tronc encerat de les festes i es fica damunt un bou de foc guionitzat. Però enmig de l’espectacle, sense voler, apareixen bocins de l’Espanya buida i desvalguda, i un eloqüent contrast amb la voluntat d’aprendre i d’entendre-la des de la mirada profunda de José Antonio Labordeta a Un país en la mochila, que torna a emetre La 2.

María Dolores Gimeno

Don Carlo, un gran Verdi poc conegut

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’octubre dels 2019)

Don Carlo és una òpera molt especial. És va estrenar l´any 1867 a París, i és l´única que el mestre Verdi en va fer moltes versions (entre sis i vuit) i mai en va quedar totalment satisfet.. La definia com un pastitx, “magnífic, però un pastitx al cap i a la fi”. Musicalment és d´un nivell semblant a la molt més popular Aída, però molt més interessant teatralment. El llibret de Don Carlo es basa en l’obra homònima de Schiller amb fons històric en la que els protagonistes són el Rei Felip II, el seu fill Don Carlo i la seva tercera esposa Elisabeth de Valois, que tenia catorze anys quan es va casar amb el rei Felip que en tenia dinou més. La història és molt manipulada, però hi ha molts aspectes culturals, històrics i socials molt interessants, com l´inquisitorial Auto de Fe que no hi era a la peça de Schiller (afegit per Verdi) i que va ser el primer acte al que va assistir oficialment la reina Elisabeth. És cert que es basa en la llegenda negra de la monarquia hispànica que es construí sobre tot als països luterans, i que la ideologia és la dels liberals romàntics del segle XIX, però tot fa un fresc teatral força poderós, i amb una magnífica música que ajuda a comprendre millor l´obra massa intel·lectual de Schiller. No és una òpera de les més populars de Verdi (ocupa la desena posició entre les més valorades) i es representa molt més de París per amunt que en els països del sud, però és el millor Verdi amb fons històric, i, sobre tot, és Verdi, un compositor que escrivia sempre per al poble i que, com diu el gran baríton andalús Juan Jesús Rodríguez, tothom la pot entendre. És lo que jo diria una excel·lent òpera didàctica per al poble. Així ho entenen a Berlín, on es representa gairebé totes les temporades en algun dels tres teatres d´òpera públics, amb un preu màxim de cent euros (llotges principals), pràcticament la meitat que al Real o al Liceu. Una obra mestra que tothom hauria de tenir el dret de conèixer. Ara la fan a Madrid.

Antonio Bengochea

orenetes i fòssils

(Publicada a La Comarca el 4 d’octubre del 2019)

I. Caminem pels encontorns Alcanyís, tot just finides les seues festes majors. Fa uns dies estranys: ara plou, ara ix lo sol -que encara crema-, adés es torna a ennuvolar. M’adono que, tot i ser a les acaballes de l’estiu, encara hi ha orenetes. Fa una setmana, a Torredarques, ja no en vaig veure cap. Primer van marxar-ne les falcilles -per sant Jaume, com diu la tradició- i després, un dia indeterminat de principis de setembre, les orenetes. No en sé el perquè; potser per la diferència d’altitud. Sospito que es faran fonedisses d’ací poc, quan milers de motos envaïsquen el Baix Aragó. Com de tantes altres coses, no en sé gaire, de moixons. M’agraden molt, intento identificar-los per l’aspecte o el cant, però no sóc res més que un ignorant incapaç de documentar-se com cal. Esta és la història de la meua vida -diria algú en una pel·lícula indie.

II. Ha passat una setmana des que vaig començar a escriure l’article. D’oreneta, no en veig cap, i les motos ja omplen el meu espai sonor. Déu-me’n-guard de protestar: les filles van de festa, els visitants s’hi deixen un tou de diners i Alcanyís ix als telenotícies, just després de la «bona nova» de les enèsimes eleccions al parlament de Madrid. També en política sóc un ignorant absolut, per això no entenc que d’una banda ens facen votar com a possessos i, de l’altra, es castigue durament els que volen votar-ho tot.

III. I vet ací que ja som a les portes de l’octubre. Ens toca protestar contra el canvi climàtic. Ja ho sé, que no aconseguirem gaire res; però què hi podem fer? ‘Votar’, em direu, però la majoria pareix que vota sense importar-li altra cosa que l’ara i ací. I així van campant Trumps i Bolsonaros i qualsevol líder que ens digui que tenim dret a fotre el que ens roti sense pensar que hi ha un demà. Ja ho diu la dita: «Panxa plena, no té pena». Afortunadament, la Terra seguirà giravoltant plena de vida quan ens haguem autoextingit. I si en un futur acaba havent-hi éssers intel·ligents al planeta, trobaran muntanyes de fòssils ben llustrosos d’Homo stultus (conegut en bell catalanesc com a ‘home estúpid’).

Carles Terès