I si 2020 va ser el tràiler de 2021?

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Fa temps que corre per tot arreu aquella idea que 2020 només és lo tràiler de 2021. Que 2020 va ser simplement una introducció simpàtica al germà gran, 2021. Que vigileu com serà el 2021! Però és una idea gracioseta. Perquè jugue una mica en l’esperança, que tots tenim, que 2021 només pot anar a millor. Perquè 2020 ha sigut fatídic, en termes sanitaris, econòmics, emocionals i molts altres. «Vigileu lo que ve». Però «jiji, jaja», perquè això no pot anar a pitjor.

Fa uns mesos, havent passat una nevada molt dura al Matarranya (Glòria), i confinats a casa, parlàvem de «fragilitat» humana. En lo nostre confort i desenvolupament tecnològic havíem oblidat que som molt dèbils. No només tenim desastres naturals, com tota la història, si no que pati(re)m les conseqüències del que els propis humans fem: dependència completa del petroli, escalfament global, desbordament del desenvolupament tecnològic… La «societat del risc», li diu Ulrich Beck.

Però és que només portem una setmana de 2021, i ja estem a punt de caramel per a una quarta onada COVID, no sabem a quin nivell de confinament arribarem després del Nadal «celebrat», no sabem quants morts suportarem, no sabem si la vacuna-express mos ho resoldrà… I sense tindre això resolt, anuncien que Filomena portarà al Matarranya nevades i gelades, qui sap si com les de Glòria. I per si és poc, lo president de la primera potència militar mundial provoque l’entrada de masses populars al Capitoli per a evitar el reconeixement del president electe, decretant un toc de queda. I evidentment, les galtades que tot això portarà en la geostratègia mundial. Com acabarà 2021?

Diu un altre pensador contemporani, Zygmunt Bauman, que el punt distintiu de la nova societat està en fluxos que van molt ràpid: directius, avions, virus, notícies, paquets d’Amazon, pobres… Tots, molts, i molt ràpid. Tan ràpid que, en termes personals, fa difícil trobar sentit i estructura a la pròpia vida quotidiana. No som capaços d’interpretar a temps a on estem ni què fem aquí. Societat líquida, li diu. «I si 2020 va ser el tràiler de 2021?» Ni «jiji, ni jaja». Volem l’espòiler de 2021! (I si pot ser, lo del segle XXI al complet).

“Treballar en pijama” (Viles i Gents)

(Publicat al «Viles i gents» de La Comarca, de 20/11/2020)

Natxo Sorolla

Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.

Si hau aulorat una de les múltiples «guies bàsiques del teletreball» que ofereix la premsa, veureu una idea repetitiva: posa’t un horari per a treballar, i vesteix-te com si anares a l’oficina. Se-pa-ra mentalment la vida privada de la vida laboral. Encara que treballos en l’ordinador des de casa. Però la realitat és una altra. Les videoconferències a vegades tenen un attrezzo singular de criatures, parelles, iaies, gats i gossos. Hi ha discussió sobre la paradoxa de si és moral fumar o menjar en reunions a distància. Hi ha crisis sobre què fer quan toquen a la porta de casa en meitat d’una exposició. I tantes altres coses que mostren un canvi de temps, en què els límits entre «producció» i «reproducció» tornen a diluir-se.

Hi va haver una època en què la «producció» (el treball) i la unitat familiar (la «reproducció» social) anaven de la mà. Al Matarranya això no és una llegenda vella: els masos eren una unitat familiar de producció, i cada un col·laborave segons la seua funció. La industrialització va traure els tallers de les cases, i els va posar en fàbriques. Per tant, lo treball se produie a un espai públic i controlat per l’empresari, completament aliè a les nostres vides personals. Però la confluència entre un i l’altre mai ha desaparegut. Les granges familiars, los negocis a la part baixa de casa o la conciliació familiar al treball han mantingut viu l’impacte real que té allò personal sobre les nostres hores laborals. I ja veníem avisats que les societats postindustrials trencaven novament la separació entre món personal i laboral. Però per favor, no arribeu mai al límit de fer vídeoreunions en pijama. Vatres guanyareu en salut mental, i natres guanyarem en estètica.

Dos notícies complementàries:

Twitter ha criticat molt que el Mundo publicare «Ibai Llanos. el vasco de 25 años que gana 1,3 millones al año enseñando a tus hijos cómo juega al ordenador». El Mundo no comprèn com un gamer des de la seua habitació pot guanyar xifres equiparables a la facturació mensual que ells fan en publicitat. No han comprès la manera en què ha canviat lo consum d’entreteniment, los formats, i per tant, la «producció». Qui entengue millor els desitjos, s’emportarà els euros.

Fa un temps una diputada, Bescansa, va fer un acte simbòlic portant lo seu fill de mesos a l’acte de constitució del Congrés. En una entrevista explicave el transfons de l’acte simbòlic: «mi forma de entender la crianza y la maternidad no pasa por compartimentar los espacios, sino por hacerlos más porosos». Un debat postmodern que cada dia serà més present. Encara que sigue per la força.

“Los catalanes, los que peor caen”

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 16/10/2020)

“Los catalanes, los que peor caen”

Natxo Sorolla

Les batalletes entre els de Beseit i els de Vall-de-roures. Entre els del Barça i els del Madrid. Entre els francesos i els alemanys. Entre Estats Units i Xina. La vida està plena de batalletes, que van des de les íntimament personals fins la geoestratègia global. «Caure bé» és un motor a les nostres vides.

No fa molt, Antena 3 deia “Los catalanes, los que peor caen”. I és que la Generalitat de Catalunya havie fet una enquesta en què preguntave: «quins són els vostres sentiments de simpatia o antipatia cap als habitants de cadascuna de les diferents comunitats autònomes». No sorprenia a ningú el resultat: los que més mal caíen a la resta d’espanyols no podien ser altres que «els catalans».Perquè un procés d’independència no acordat,enun Estat que l’evite en totes les ferramentes a l’abast (també policials i mediàtiques), com a mínim t’eleve a «enemic VIP» de la Patria.

Però entrem una mica més a fons a l’estudi. De mitjana les autonomies reben una nota de 7, en una escala de 0 a 10. Un notable! I Catalunya se quede, efectivament, en un aprovat (5,7). Que està lluny d’altres notes també baixes, com les de Ceuta i Melilla (6,4 i 6,5). Però fixeu-tos que els tres territoris se troben a «la perifèria» del que considerem «espanyol». De fet, este desamor des de la «metròpoli» no és correspost. Perquè Ceuta, Catalunya i Melilla puntuen a les altres Comunitats Autònomes molt més alt del que els puntuen a elles. En un punt o més de diferència, són territoris que la poca simpatia que reben la coresponen amb simpatia, i en esta cadena d’amors i desamors los podem etiquetar com a «generosos».

Però anem al pol oposat. Quins territoris regalen poca simpatia a la resta? En especial Canàries, que done notes molt baixes a la resta (5,9). I de fet, és lo territori més «afavorit» en la cadena de simpaties. A pesar de puntuar baix als altres, obté molta simpatia, amb més d’un punt de diferència. I és seguida també pel cantàbric: Astúries, Cantàbria, Galícia i la Rioja.

La cadena de simpaties i antipaties pareix que no sempre és simètrica. Uns ixen guanyant, i uns altres, perdent. Però Castella o Madrid no apareixen a la foto dels «marcats». Suposo que és difícil passar desapercebut si no segueixes lo patró que es marque des del nucli. Fixeu-tos que a la foto tampoc apareix Aragó. Centre, perifèria, o indiferència?

Sexe i dominació no són les ombres de Grey (Viles i gents, N. Sorolla)

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

Trama i spoiler! (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 31/7/2020)

Natxo Sorolla

Un rei que transmet bonhomia decapite un soldat. Però és que el soldat ha desertat en la defensa del poble davant uns bàrbars terribles. I natres estem en lo poble!

Mentre, l’ajudant d’un gran emperador mor en circumstàncies misterioses. I l’emperador l’hi ofereix al rei la posició d’ajudant. Tot apunte que ja tenim davant al protagonista de la trama. «Les vivències d’un secundari».

Per a posar-hi sucre, proposen matrimoni entre els fills de les dues famílies. Lo «bé» i el «mal» queden lligats. Perquè tot apunte que l’assassí de l’antic ajudant és l’emperador. Però per si no en teniu prou, l’hereu del rei puge a una torre i veu com la dona de l’emperador té sexe en son germà bessó. Espentegen l’hereu del regne al buit!

Ja haureu identificat que és lo primer capítol de Joc de trons, una sèrie d’èxit. I té servits tots los components per a que la trama mos enganxo. Mos porten a identificar-mos en un «bo» que lluite contra el «mal». Però un «bo» que també té matisos. Per contra, els «roïns», sense justificants, són cada vegada més roïns. Maten xiquets, tenen sexe en los germans… La vida és dura, i tot apunte que hi haurà un enllaç entre el «bé» i el «mal». I a natres, espectadors innocents, ja mos han situat allà al mig, preocupats pel què caldrie fer. Necessiteu alguna cosa més?

[Spoiler!] Pos és que hau simpatitzat en lo rei secundari, a qui tots los mals pressionen, també les pròpies contradiccions. Però quan ja no esperem res més, maten al protagonista. Mo’l maten! Al protagonista! I ara què?! Pos ara tenim la clau de tota una trama de 73 episodis i una de les sèries de més èxit dels últims anys.

A mi, que anava tard en la sèrie (i tantes altres coses), uns dies abans de veure el capítol em van preguntar:

– «Ja has arribat al capítol que maten al protagonista?»

– «Què m’estàs dient? Que el maten?»

Sí, em van fer espòiler d’un punt clau de la trama. I és que quan t’ho descobreixen per avançat, lo ritme del relat perd frescor. Perquè ja saps coses que no hauries de saber per a mantindre la innocència. Eixe enigma és la clau que manté viva la trama d’un llibre, una sèrie o una notícia. D’aquí unes setmanes continuarem estripant les claus que fan enganxar a una «bona història» a la població del món.

N. Sorolla: Lo monte és més d’uns tots que dels altres tots (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 19/6/2020)

Natxo Sorolla

 

Una porta! Han posat una porta al Parrissal! Una porta al monte! «NO ES PODEN POSAR PORTES AL MONTE!». I per aquí van bona part dels comentaris que estic llegint. De fet, al change.org que s’ha engegat contra el tema, les paraules més recurrents fan referència als fets (instalación, puerta, “Parrisal”, Beceite) i a l’actor principal dels fets (Ayuntamiento). Però a continuació es desgrane bona part del conflicte real: la massificació (vehículos, aforo) d’un espai natural (acceder, ruta, zona) que, teòricament, cal protegir (medio, ambiente). I per això, algunes qüestions tècniques i legals sobre la gestió del tema (autorización, vía, pecuaria, art.).

I haig dit que «teòricament» cal protegir el monte perquè una de les formes que millor el protegirien de la massificació humana serie tancar la pista a vehicles d’ús turístic i desmuntar les passarel·les que intenten caramel·litzar el barranc. Però és evident que esta és una de les fonts del conflicte: afectarie el turisme i la recaptació. Uns interessos legítims, per cert!

Fa (molt) temps que tenia un Viles i gents pendent sobre l’ús lliure del monte. Pensava que ere molest que alguns grups de caçadors (sector privat) s’apropien en exclusivitat l’ús de zones naturals, per les que no deixen passar, fins i tot trencant normes bàsiques, com estar en armes carregades per camins públics. Però serie càndid pensar que jo sóc l’únic que no tinc interessos. També jo em despullaré en los meus. Bona part del meu interès en lo monte és haver nascut al seu costat, i xalar quan hi estic. Habitualment caminant. Coneixent-lo des de dins. I sovint, interessat per la història humana que albergue. Per tant, no em desperte massa interès un lloc habilitat, senyalitzat i caramel·litzat. I tampoc creuar-me cada 100m en lo catàleg caminant del Decathlon si hi vaig los mesos de juny i setembre. Suposo que sóc dels senderistes essencialistes a qui agrade fantasiar en un monte exclusiu.

I es que al final crec que si destapem los interessos, entendrem millor com gestionar-ho. Los exclusivistes i essencialistes volem tindre espais tranquils. Altres estan preocupats pel profit cinegètic, la reproducció dels animals i la sarna. Altres estan preocupats per la propietat particular i privada dels camins. Altres per la lliure massificació dels espais naturals per a cobrar-la al turista per les nits. Altres pel màxim profit de l’aigua. Altres per que no es limito el laissez-faire del pixum. Tots entrem a la discussió en los nostres interessos. Legítims. I sobretot, pocs pensem pel que suposadament declarem, que és l’interès de l’espai natural. Altres generacions hauran de vindre a fer-ho bé. Si els quede alguna cosa. De moment, gestionem tan bé com puguem estos interessos, i sobretot, no mos carreguem lo futur d’estos espais.

25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla)

(Publicat a La Comarca, 27/3/2020)

Natxo Sorolla

Vaig nàixer l’any 80, en un context a on la televisió en color escomençave a penetrar als menjadors, i la televisió en blanc i negre s’exiliave a la cuina. I a pesar dels canvis, la televisió ja formave part del nostre entorn cultural. Posteriorment va arribar el Casio digital, lo walkman, los Pentium, la connexió a internet, los reproductors de mp3, lo Fotolog… i arribe el dia que la televisió es transforme per l’embat de Netflix. 40 anys de creixement humà, sense discussió.

Mentres, a finals dels anys 80, va nàixer La Comarca, que va aportar la normalitat de la informació de proximitat. I l’any 1995 li va seguir lo naixement d’esta columneta, lo Viles i gents, que també va normalitzar el llegir en català del Mesquí i del Matarranya. Li van precedir Desideri Lombarte, publicacions d’ASCUMA, i li van seguir Lo Cresol al Diario de Teruel, Temps de Franja, Ràdio Matarranya… 25 anys de creixement del català escrit, sense discussió.

Mentres, fa un mes i mig tos volia palar de la fragilitat que havíem patit al Matarranya per les apagades de llum de les nevades. A la que es va sumar la fragilitat d’una columna en xapurriau que edite este diari. Però abans que ho puguem digerir, un cuquet invisible confine tota la població mundial a casa.

No està de més recórrer a pensadors com Ulrich Beck, que fa dècades mos situen en la «societat del risc». Perquè els riscos escapen cada vegada més del control de les institucions, i els riscos són conseqüència d’eixe creixement «sense discussió» de la humanitat. Alguna cosa humana hi ha en la reducció de la diversitat lingüística. Alguna cosa humana hi ha en lo canvi climàtic, i la duresa de les nevades, les sequeres, o les calors. Alguna cosa humana hi ha en la dependència tecnològica, i que ni mos puguem escalfar la casa en gasoil perquè cau la llum. Alguna cosa humana hi ha en la velocitat en què un virus ha passat de ser un cuquet a Wuhan a confinar tota la humanitat.

La clau és ser conscients de la fragilitat. Si l’entenem, sabrem preparar les llevaneu a temps, preveure estructures elèctriques més potents, aturar la contaminació a temps o confinar la població al moment clau. I ara que celebrem 25 anys de Viles i gents confinats, si som conscients de la nostra fragilitat, també sabrem donar-li a la llengua els mecanismes necessaris per al seu manteniment. Per molts anys! I sobretot, cuideu-tos, cuideu lo vostre, i cuideu als vostres!

Xapurriau: nom, límits, grafia i futur

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor de distinció: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.

I quan la dreta se’n va a VOX (Viles i gents, 3/1/2020)

Viles i gents publicat a La Comarca, 3/1/2020. Continuació de Quan l’esquerra vote Teruel Existe (Viles i gents, 22/11/2019)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes comentava com lo vot de Teruel Existe, a les últimes eleccions estatals al Matarranya , provenie especialment de l’esquerra. Però també té força a pobles a on lo PP no tenie massa implantació. Perquè pareix que Teruel Existe ha fet fort a espais a on funcione una dreta regionalista, però bastant oposada a una dreta estatista. Perquè la dreta, tot i que tradicionalment des del Franquisme havie estat personificada en una única veu, d’Alianza Popular i els seus hereus, s’ha fragmentat de tal manera els últims anys que dibuixe un context polític molt interessant de cara als propers anys.

Lo fet d’haver votat tant los últims anys mos done opció a vore bastant bé com s’ha reestructurat l’espai de les dretes. En general lo PP ha pujat, VOX ha emergit, i Ciutadans s’ha esfonrat. Però una anàlisi a fons fa emergir les dinàmiques més evidents. Lo vot de VOX al Matarranya històric en bona part s’explique per ser “significatiu” allà on hi ha un vot conservador important. Per tant, una clau per a entendre el vot a VOX és que la fórmula ha funcionat sobretot a pobles en un vot tradicionalment conservador. A la Torre de Vilella, que és l’únic municipi a on ningú els va votar, tenen només una quarta part de vot a partits conservadors, i dinàmiques paregudes ocorren a municipis del Mesquí com la Sorollera o la Codonyera. Per contra, a la Vall del Tormo, a on VOX va traure el màxim de vot, del 22,4% (un de cada cinc), los partits conservador arriben a sumar dos terceres parts de l’electorat. A Europa l’extremadreta ha fet forat a barris tradicionalment obrers, i per exemple el Front Nacional de França s’ha fet un espai en discursos contra la immigració en barris obrers a on tradicionalment havien votat Partit Comunista. Aquí, no.

Però una altra bona explicació del nivell de vot a VOX a cada municipi ve d’una cosa que podrie parèixer bastant evident, però que aporte una bona explicació gens obvia. Lo vot a VOX en estes eleccions està molt associat al vot a VOX en les anteriors eleccions. I això vol dir que el vot a VOX no va ser dubitatiu ni erràtic. Va ser un vot consolidat en lo temps. Per exemple, els cinc municipis a on VOX ha tret los resultats més alts (la Vall del Tormo, Ràfels, Fondespatla, Maella i Nonasp) ja es van posicionar en les anteriors entre els vuit primers. Mentre que els cinc a on lo resultat va ser el més baix en les anteriors (la Torre de Vilella, Faió, Arenys, La Codonyera i Pena-roja) també es troben entre els 6 últims en les actuals eleccions. En definitiva, VOX ha vingut per a quedar-se a pobles tradicionalment conservadors. Tindrem debats propis de l’extremadreta per anys.

Persistència, plaer i utilitat

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 11/10/2019)

Natxo Sorolla

«Suma cada pequeño esfuerzo y conseguirás el éxito». «Por muy alta que sea una montaña, siempre hay un camino hacia la cima». Sovint a la vida haig intentat fer el que m’agrade. I haig sigut molt insistent en fer-ho. Com si la vida fore una tassa Mr. Wonderful. Evidentment, lo benestar no és l’únic que em motive a fer coses. Me sol acompanyar també la motivació de si em serà útil allò que estic fent. Però la utilitat també la mesuro segons si tinc la motivació de fer-ho, si em produeix benestar.

Però estes frases cuquis, o altres de més revolucionàries com «Insistir, persistir, resistir i mai desistir», me solen crear desatemps. Sóc més partidari pensar que “piensa a lo grande y verás la hostia que te metes” (Jorge Ponce). I és que una frase grandiloqüent que no té una base real que la sustento, és lo camí més segur al fracàs, al posterior desànim… i en definitiva, a no entendre per què tenim èxit o fallem. Lo sistema Mr. Wonderful és un bon error. Optimisme sense cap base real. És temerari. Tira avant sense mirar als costats. Però evidentment, hi ha una part de raó en què per a que les coses funcionon, per experiència, no és una cosa immediata. I els triomfs tarden a arribar. Potser pots invertir temps en una cosa, però fins uns anys no done fruit. De vegades, inesperat. I la meua experiència és que bona part de les coses que haig fet per plaer, perquè tenia ganes de fer-les en aquell moment, o perquè les circumstàncies m’ho demanaven, al cap d’anys tenen un impacte fortíssim sobre la meua vida. Però és al cap de bastant temps que pots sentir com aquella decisió té impacte real sobre la teua vida. Los resultats requereixen anys.

Perquè la persistència és molt important. Però no sempre sabem si serà productiva. De fet, entre la persistència i la temeritat, o entre la persistència i avançar a bandades, hi ha una passa. En l’equilibri està la virtut. I el plaer i la utilitat solen ser bons equilibradors de la persistència. Per tant, persistim en allò que mos motive, en allò que mos done benestar. Si té bons resultats al cap dels anys, millor. I si no, allò que mos ham emportat ja. Que aquí ham vingut ha passar-ho bé.