Matarranya: normes d’ús

Publicat al Viles i gents de La Comarca, 3/8/2018.

Natxo Sorolla

Són dies de descans. Potser estàs passant uns dies al Matarranya. I el territori té unes normes d’ús. No són obligatòries. Però si recomanables per al turista.

Norma 1: La vida en contacte en la natura és bucòlica. Los masos. Les vaques. Les pistes que només se transiten en 4×4. Però posar-se a viure a un mas, no tindre aigua corrent, o bona part de l’estiu no tindre aigua, que el jornal te depengue de les gelades i de la sequera, quedar-te tancat a un mas durant uns dies per una nevada, etc. no és tant bucòlic si et passe sovint. Per aquí en passen molts que fantasegen en tornar als origens. I és lo que finalment fan. Tornar al seu origen: urbà.

Norma 2: Parlant cridem molt. Sobretot los xics adolescents. Com totes les classes populars del món. Aquí, a l’Hospitalet de Llobregat i a Belfast. Si et mous entre classes mitjanes, possiblement hauràs pensat que és cosa de la ruralidat 🙂

Norma 3: Encara que alguna vegada haigues pensat que les cabres se passegen pel carrer, lo wifi ha arribat fa temps. Qualsevol jove rural depèn molt més que tu d’Amazon i de Zalando. Millor que no et faigues lo modern.

Norma 4: No comparos tot lo que veigues en coses que tens allà d’a on vens. Que sí, les Roques de Masmut són paregudes a Montserrat. Però si tot ho compares en coses d’allà, algú pensara que no té sentit que vingues.

Norma 5: Tot lo que necessites ho tens a 15 minuts de cotxes. Comprar el diari, un caixer, un supermercat per a comprar sal de l’Himalaia, una Farmàcia, o un Hospital. Pam més, pam menos, com lo temps que passaràs a la ciudat entre embotellament, andana de metro, arribar a la botiga que buscaves al Centre Comercial, o a l’Hospital, i tornar. L’única diferència és que aquí el cotxe és bàsic. I només substituïble, a vegades, per Amazon.

Norma 6: Si vols sorprendre a un rural, de nit és bastant fàcil. Mirant al cel, exclama «guau! Es veuen els estels». Ell no entendrà res. Et pot arribar a dir: «sí, clar, és de nit». Fins que li explicaràs que allà, a ciutat, la llum i la contaminació no te’ls deixen veure.

En definitiva, porta una conversa natural amb algú de la zona. Sense destacar l’excepcional que et pareix tot. Amb respecte. Sense intentar donar-li una lliçó, ni que et dono una lliçó ell. Tracta temes polítics, o lingüístics, amb humor i alegria. Sense comprometre’t. La ruralitat t’ensenye que si no coneixes a l’altre, hi hauràs de conviure, i per tant, millor no suposar què pense ell, ni que ell suposo massa fàcilment què penses tu.

 

Este article està inspirat en «Menorca, normes d’ús», de Llúcia Ramis (La Vanguardia, 24/7/2018). Hi ha una altra versió a “Ser de una isla en verano“.

Anuncis

Princeses: «bonita como mamá»

(Publicat a La Comarca, 4/5/2018)

Natxo Sorolla

No fa massa va saltar la polèmica perquè a una gran superfície s’estaven venent jerseis per a crios. Los de color rosa deien «Bonita como mamá» i els de color blau deien «Inteligente como papá». En definitiva, les xiques han d’aprendre a «agradar» als xics «intel·ligents». Són casos extrems de sexisme. Però la nostra cultura popular està repleta de casos més subtils de sexisme. I és que els referents de la televisió fan reproduir este sexisme.

La televisió, les pel·lícules o la literatura imposen models de «personatges» als que seguir. Això és evident quan mirem quins noms tenen més èxit per a «batejar» xiquetes i xiquets. Lo referents religiosos i els los noms dels sants patrons locals baixen posicions al top-10 dels noms. Mentres, pugen noms d’actors, futbolistes, esportistes o models. A les estadístiques destaquen los repunts de noms com Iker, Leo, Dylan, Thiago, Abril, Arlet, i inclús Milan, Arya o Daenerys. I és que la televisió i la literatura des de que som menudets contaminen molts dels nostres comportaments. Les històries infantils mos ensenyen què convé que fem, segons si som xic o xica. Als contes Disney les xiques són princeses, passives, desvalgudes i dependents, i esperen ser alliberades per un príncep blau, actiu, que s’impose a les contrarietats.

Hi ha un test (Bechdel) que destaque com a sexista una pel·lícula a partir de tres regles molt senzilles: que ixquen almenys dos personatges femenins, que estos personatges parlon entre ells en algun moment, i que la seua conversa tracto alguna cosa que no sigue un home (com una relació romàntica o sobre un pare). És una regla bastant simple, però que no superen multitud de pel·lícules, com Harry Potter, Shrek o Esmorzar amb diamants. La regla inversa, dos hòmens que no parlen d’una dona, és superada per la major part de la filmografia.

Una variant del sexisme televisiu és lo «Síndrome Barrufeta». Cada un dels «Pitufos» té unes característiques pròpies (filòsof, bromista, «gruñón») però n’hi ha un, la Pitufina, que no té cap particularitat especial més enllà de ser xica. Este patró, que singularitze la xica només per ser xica, és general en moltes històries. En algun moment les noves generacions hauran de superar la dependència del rosa respecte el blau.

“Vall-de-roures”, de tota la vida

(Publicat a la columna Viles i gents, de La Comarca, 30/3//2018).

Natxo Sorolla

det1927Per als noms de pobles (topònims) sóc bastant tolerant. Escric lo nom del meu poble en la grafia històrica “Pena-roja”, parlant uso lo topònim castellanitzat “Penyaroja”, i séntigo simpatia quan alguns al Baix Matarranya li diuen “Penyarròia” en una ò com una casa. A tot lo Matarranya se combinen topònims tradicionals i topònims en castellà, i uns respecten les tries dels altres. Però hi ha un corrent que no tolere lo nostre topònim històric Vall-de-roures. L’argument és senzill, i fals: «mai s’ha dit Valderrobres». Encara que entre la gent gran encara és fàcil sentir “Valldarrores”. Però l’argument se repeteix periòdicament.

Estos dies ha vist la llum una perla, editada per Prensas de la Universidad de Zaragoza: «”Sie manifesta cosa a tots hòmens”. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)», elaborat pels professors Javier Giralt i Mª Teresa Moret (Unizar). Han editat 50 pergamins notarials que es van escriure entre 1305 i 1392 al Matarranya, a on s’observe que tenim una tradició escrita antiga en la nostra llengua. De fet, ere la llengua normal de l’administració, a diferència de l’actualitat. Però tornant al tema: als textos històrics apareix 9 vegades lo topònim «Vall-de-roures», 11 vegades «Val-de-roures», i no apareix cap vegada «Valderrobres». Expliquen que el so “ll” se solie representar tant per dos «ll» com per una sola «l», seguint la tradició llatina (pàgines 149-151). Per això combinen tant «Vall» com «Val».

Com a exemple, l’any 1359 escriu lo notari Sanxo Cervelló «Sie a tots manifesta cosa com yo en Roy Péreç de Baçtan, escuder et batle en Vall-de-roures et en la tinença». Entenc que algú actualment se séntigue més còmode en la denominació castellanitzada. Però no entenc que algú no tolero la denominació històrica del seu poble, o encara més, la considero forastera. Tota la vida van escriure Vall-de-roures. És la nostra tradició local. Perquè els pergamins, allà a on no es van cremar, continuen conservant la memòria de «tota la vida».

La fortalesa dels llaços dèbils

(Viles i gents, publicat a La Comarca 15/2/2018)

Natxo Sorolla

Sparse, scale-free networkCada nou usuari de Facebook ha tingut un maldecap quan ha de decidir si aquell conegut, en qui fa anys va estudiar, és «amic» o no. Perquè la plataforma denomine «amics» al que simplement poden ser «contactes» o «coneguts», però també «família» o «parella» I tots apareixen mesclats alegrement en això de l’«amistat». Tampoc és fàcil definir l’amistat. Habitualment s’associe en la confiança, en un lligam social especial, normalment entre persones similars a natres, que mos serveixen de referents, de consultors, de cònsol en los mals moments… I sobrepassada la barrera de l’amistat, hi ha els «companys», los «contactes», los «coneguts», los «saludats»…

Granovetter és un sociòleg que es va centrar en estes altres relacions dèbils. Se va proposar explicar «la fortalesa dels llaços dèbils». I va explicar la contradicció aparent entre «fortalesa» i «llaç dèbil» en lo fet que la majoria de gent trobave les seues faenes gràcies als llaços dèbils, que són aquelles persones que coneixem, però en qui no tenim un contacte fort i permanent. Per tant, allà a on hi ha atur crònic, és molt difícil que les amistats més fortes mos conseguixquen treball, perquè tenen tan poques oportunitats laborals com natres. Per això, és important mantindre sempre contactes dèbils en espais molt diversos.

A esta col·lecció de persones que coneixem se la denomine «capital social». I és tan important com lo capital econòmic o el capital intel·lectual. Són eixa grangera, eixe camioner, eixa estudiant de dret, o eixe dissenyador gràfic, que coneixem, i que mos facilitaran navegar per les complicades aigües de la vida. Perquè mos oferiran una recomanació sobre una qüestió legal, los podrem demanar una reparació mecànica senzilla, mos sorprendran en lo millor tall de carn que ham tastat en anys, o mos avisaran de l’oferta laboral de la nostra vida. La fortalesa dels llaços dèbils. Són relacions esporàdiques que realment articulen i enganxen la societat, i són la via per la que es difonen les innovacions, les llengües estàndard, les idees polítiques, los canvis socials… Però d’això ja en parlarem a la pròxima columna.

Recer sociolingüístic: «De 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen cheso, y agora no»

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018

Natxo Sorolla

La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.

La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!

En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.

Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.

Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:

  • Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
  • Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
  • Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
  • Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.

«Dos tallats de soja i un tallat-normal»

Natxo Sorolla

Foto de Dolce Bar, via TripAdvisor

Un bar universitari, entre jóvens universitaris. Lo súmmum de la innovació social. Si alguna nova tendència té punts per a difondre’s al llarg de la societat, segurament que els cracks ja li han posat lo cunyo abans que ningú n’haigue sentit parlar. Anem a fer un cafè. M’encarrego de prendre nota. Vaig al del bar i em trobo recitant les demandes: «dos tallats en lleit de soja, un te verd, un tallat descafeïnat i descremat en sacarina…» i em toque el meu, que encara no l’havia pensat: «…i un tallat. Un tallat-normal». Sí. En aquell moment me veig tant en minoria, que inconscientment dic que el meu tallat ha de ser «normal». No és un «tallat» i au. No. És un «tallat-normal».

L’anècdota és cada dia més hegemònica. Faig de voluntari en un acte esportiu i em munten un pollastre per no tindre en compte que hi podie haver un que no menjave carn de gorrino. Encara que no hagueren avisat de l’espeficitat. Organitzem una cena i s’especifique que no hi ha vegans ni vegetarians i que tots podrem menjar carn, peix i ous. I mil «anècdotes» que són cada vegada més part del sistema. Ser «normal» ja no és normal,

És evident que mengem diferent. I cada vegada ho farem més. Vam escomençar en si l’oli d’oliva no ere bo (ara pareix que sí ho és), que si vigilem la carn de gorrino, que si l’oli de palma, que si el sucre refinat, que si… Evidentment, lo menjar sa no només és una qüestió de salut: s’ha convertit en un distintiu de classe. L’alvocat serie lo superaliment preferit als nostres instagrams. Lo posem com a mostra d’estil de vida, com posem la nostra foto de runners.

I d’una cosa ham de «felicitar» l’activisme gastronòmic (i de classe): ha aconseguit trencar la «normalitat» gastronòmica. Suposo que d’aquí un temps ja no podrem dir que som «normals». Perquè serem ja minoritaris. Haurem de demanar «un tallat en lleit de vaca tancada en granja, en altes quantitats de grassa, en bastant sucre refinat, i sobretot, cafeïna, que és per esta droga que jo prenc cafè». A pesar de la meua «normalitat» a vegades me feu sentir ultraconservador. Ho séntigo 😉

(Publicat a Viles i gents, de La Comarca 17/11/2017)

No hi ha xiques al Viles i gents!

(Publicat a La Comarca el 29/9/2017)

Natxo Sorolla

Imatge de simbolics.cat

La FACAO promou lo seu premi anual, dient-li a la nostra llengua «aragonès oriental» [sic]. Un premi que sol guanyar la seua junta directiva. Però la curiositat més tenebrosa és que el premi porte el nom de «Roberto G. Bayod», un ultradretà de Bellmunt que es va situar entre els més reaccionaris durant lo propi franquisme, involucrant-se fins i tot en los fets de Montejurra. Però el que més mos interesse aquí és que, pel puesto a on va nàixer, i l’època a on va viure, Bayod ja ere llicenciat en dret! I professionalment va ser tresorer a la delegació del Ministeri de Hisenda a Saragossa, advocat i professor universitari. De fet, lo personatge té un article extens a la Wikipedia. I una de les coses que algunes webs destaquen és que algun descendent de Bayod ha fet de Canceller de Consolat, Secretari de l’Ambaixada o ha treballat per a l’Oficina de la DGA a l’exterior.

I aquí entrem en un tema central per a la ciència: les classes socials se reproduixen. No és que els fills no s’ho mereixquen, o no s’ho guanyon. Però els fills de grangers i agricultors en molta probabilitat continuaran ocupant les posicions baixes de la piràmide social. I els fills de directius de multinacional, ho tindran bastant més fàcil per a fer bons contactes, tindran bons consells, alguns amics informats los avisaran que han eixit places laborals interessants, i altres coses que els permetran mantenir-se en una bona posició social. Evidentment, hi ha excepcions. I l’esforç individual compte per a situar-nos en l‘escala social. Però una bona part del que tenim mos ve per herència familiar dels nostres avantpassats.

I en tota esta qüestió de la reproducció social reprenc unes notes de quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents (ViG), fa 12 anys (!) A més de pensar en una «plataforma» web on arxivar i difondre els continguts (ja la tenim, eh! vilesigents.wordpress.com), hi ha una nota que m’ha remogut: «Falten dones al ViG». I és cert! De fet, mos falten xiques! Perquè tenint en compte que jo sóc lo més jove, tampoc tenim cap jove. Si la meitat dels parlants són dones, natres no tenim una sola dona entre els 6 col·laboradors. Si sumem la columna germana Lo Cresol, al Diario de Teruel, només tenim M. D. Gimeno, maellana valenta entre tanta testosterona. Los que estudiem comportaments humans, observem que mos fem amics dels que se mos pareixen: per això els hòmens tenim més amics, i les dones més amigues. Los que estudien la divisió de la societat per gènere, parlen d’homoreproduccio del poder. Los directius busquen lo seu propi relleu en algú paregut a ells. I si el directiu és un home, és bastant difícil que acabo triant a una dona. Pareix que entre els cagabandúrries que escriuen columnes per amor a l’art també tenim homoreproducció. I és hora de trencar-la. Voluntàries?