25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla)

(Publicat a La Comarca, 27/3/2020)

Natxo Sorolla

Vaig nàixer l’any 80, en un context a on la televisió en color escomençave a penetrar als menjadors, i la televisió en blanc i negre s’exiliave a la cuina. I a pesar dels canvis, la televisió ja formave part del nostre entorn cultural. Posteriorment va arribar el Casio digital, lo walkman, los Pentium, la connexió a internet, los reproductors de mp3, lo Fotolog… i arribe el dia que la televisió es transforme per l’embat de Netflix. 40 anys de creixement humà, sense discussió.

Mentres, a finals dels anys 80, va nàixer La Comarca, que va aportar la normalitat de la informació de proximitat. I l’any 1995 li va seguir lo naixement d’esta columneta, lo Viles i gents, que també va normalitzar el llegir en català del Mesquí i del Matarranya. Li van precedir Desideri Lombarte, publicacions d’ASCUMA, i li van seguir Lo Cresol al Diario de Teruel, Temps de Franja, Ràdio Matarranya… 25 anys de creixement del català escrit, sense discussió.

Mentres, fa un mes i mig tos volia palar de la fragilitat que havíem patit al Matarranya per les apagades de llum de les nevades. A la que es va sumar la fragilitat d’una columna en xapurriau que edite este diari. Però abans que ho puguem digerir, un cuquet invisible confine tota la població mundial a casa.

No està de més recórrer a pensadors com Ulrich Beck, que fa dècades mos situen en la «societat del risc». Perquè els riscos escapen cada vegada més del control de les institucions, i els riscos són conseqüència d’eixe creixement «sense discussió» de la humanitat. Alguna cosa humana hi ha en la reducció de la diversitat lingüística. Alguna cosa humana hi ha en lo canvi climàtic, i la duresa de les nevades, les sequeres, o les calors. Alguna cosa humana hi ha en la dependència tecnològica, i que ni mos puguem escalfar la casa en gasoil perquè cau la llum. Alguna cosa humana hi ha en la velocitat en què un virus ha passat de ser un cuquet a Wuhan a confinar tota la humanitat.

La clau és ser conscients de la fragilitat. Si l’entenem, sabrem preparar les llevaneu a temps, preveure estructures elèctriques més potents, aturar la contaminació a temps o confinar la població al moment clau. I ara que celebrem 25 anys de Viles i gents confinats, si som conscients de la nostra fragilitat, també sabrem donar-li a la llengua els mecanismes necessaris per al seu manteniment. Per molts anys! I sobretot, cuideu-tos, cuideu lo vostre, i cuideu als vostres!

Xapurriau: nom, límits, grafia i futur

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor de distinció: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.

I quan la dreta se’n va a VOX (Viles i gents, 3/1/2020)

Viles i gents publicat a La Comarca, 3/1/2020. Continuació de Quan l’esquerra vote Teruel Existe (Viles i gents, 22/11/2019)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes comentava com lo vot de Teruel Existe, a les últimes eleccions estatals al Matarranya , provenie especialment de l’esquerra. Però també té força a pobles a on lo PP no tenie massa implantació. Perquè pareix que Teruel Existe ha fet fort a espais a on funcione una dreta regionalista, però bastant oposada a una dreta estatista. Perquè la dreta, tot i que tradicionalment des del Franquisme havie estat personificada en una única veu, d’Alianza Popular i els seus hereus, s’ha fragmentat de tal manera els últims anys que dibuixe un context polític molt interessant de cara als propers anys.

Lo fet d’haver votat tant los últims anys mos done opció a vore bastant bé com s’ha reestructurat l’espai de les dretes. En general lo PP ha pujat, VOX ha emergit, i Ciutadans s’ha esfonrat. Però una anàlisi a fons fa emergir les dinàmiques més evidents. Lo vot de VOX al Matarranya històric en bona part s’explique per ser “significatiu” allà on hi ha un vot conservador important. Per tant, una clau per a entendre el vot a VOX és que la fórmula ha funcionat sobretot a pobles en un vot tradicionalment conservador. A la Torre de Vilella, que és l’únic municipi a on ningú els va votar, tenen només una quarta part de vot a partits conservadors, i dinàmiques paregudes ocorren a municipis del Mesquí com la Sorollera o la Codonyera. Per contra, a la Vall del Tormo, a on VOX va traure el màxim de vot, del 22,4% (un de cada cinc), los partits conservador arriben a sumar dos terceres parts de l’electorat. A Europa l’extremadreta ha fet forat a barris tradicionalment obrers, i per exemple el Front Nacional de França s’ha fet un espai en discursos contra la immigració en barris obrers a on tradicionalment havien votat Partit Comunista. Aquí, no.

Però una altra bona explicació del nivell de vot a VOX a cada municipi ve d’una cosa que podrie parèixer bastant evident, però que aporte una bona explicació gens obvia. Lo vot a VOX en estes eleccions està molt associat al vot a VOX en les anteriors eleccions. I això vol dir que el vot a VOX no va ser dubitatiu ni erràtic. Va ser un vot consolidat en lo temps. Per exemple, els cinc municipis a on VOX ha tret los resultats més alts (la Vall del Tormo, Ràfels, Fondespatla, Maella i Nonasp) ja es van posicionar en les anteriors entre els vuit primers. Mentre que els cinc a on lo resultat va ser el més baix en les anteriors (la Torre de Vilella, Faió, Arenys, La Codonyera i Pena-roja) també es troben entre els 6 últims en les actuals eleccions. En definitiva, VOX ha vingut per a quedar-se a pobles tradicionalment conservadors. Tindrem debats propis de l’extremadreta per anys.

Persistència, plaer i utilitat

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 11/10/2019)

Natxo Sorolla

«Suma cada pequeño esfuerzo y conseguirás el éxito». «Por muy alta que sea una montaña, siempre hay un camino hacia la cima». Sovint a la vida haig intentat fer el que m’agrade. I haig sigut molt insistent en fer-ho. Com si la vida fore una tassa Mr. Wonderful. Evidentment, lo benestar no és l’únic que em motive a fer coses. Me sol acompanyar també la motivació de si em serà útil allò que estic fent. Però la utilitat també la mesuro segons si tinc la motivació de fer-ho, si em produeix benestar.

Però estes frases cuquis, o altres de més revolucionàries com «Insistir, persistir, resistir i mai desistir», me solen crear desatemps. Sóc més partidari pensar que “piensa a lo grande y verás la hostia que te metes” (Jorge Ponce). I és que una frase grandiloqüent que no té una base real que la sustento, és lo camí més segur al fracàs, al posterior desànim… i en definitiva, a no entendre per què tenim èxit o fallem. Lo sistema Mr. Wonderful és un bon error. Optimisme sense cap base real. És temerari. Tira avant sense mirar als costats. Però evidentment, hi ha una part de raó en què per a que les coses funcionon, per experiència, no és una cosa immediata. I els triomfs tarden a arribar. Potser pots invertir temps en una cosa, però fins uns anys no done fruit. De vegades, inesperat. I la meua experiència és que bona part de les coses que haig fet per plaer, perquè tenia ganes de fer-les en aquell moment, o perquè les circumstàncies m’ho demanaven, al cap d’anys tenen un impacte fortíssim sobre la meua vida. Però és al cap de bastant temps que pots sentir com aquella decisió té impacte real sobre la teua vida. Los resultats requereixen anys.

Perquè la persistència és molt important. Però no sempre sabem si serà productiva. De fet, entre la persistència i la temeritat, o entre la persistència i avançar a bandades, hi ha una passa. En l’equilibri està la virtut. I el plaer i la utilitat solen ser bons equilibradors de la persistència. Per tant, persistim en allò que mos motive, en allò que mos done benestar. Si té bons resultats al cap dels anys, millor. I si no, allò que mos ham emportat ja. Que aquí ham vingut ha passar-ho bé.

Un Matarranya aplegat en los Ports

(Publicat al Viles i gents de La Comarca, 12/7/2019)

Al sud del Matarranya tradicionalment tenim molt de contacte en lo País Valencià. Compartim muntanyes, camins, boleters, despoblació, rogatives, marededéus, platges, parelles centenàries, o noves parelles. I enguany Herbers torne a organitzar l’Aplec dels Ports. Una festa que periòdicament reivindique la joventut festiva i combativa, la despoblació, l’estiu, l’«aquí estem», lo País Valencià a on de nit fa fresca, i tantes altres coses d’esta terra de frontera nostra.

I és extremadament meritori que pobles del seu volum organitzon un festival d’estes característiques. Perquè són ja quaranta-una Aplecs. Des de plena Transició, l’últim cap de setmana de juliol los Ports venen marcant lo seu espai. Enguany a partir del 26 de juliol. A diferència de l’Alifara que feem al Matarranya, i de la Jove Nit de la Terra Alta, l’Aplec dels Ports ha continuat lo seu camí, i per un cap de setmana ompli els nostres poblets de totes les generacions locals, de jóvens de comarques veïnes, o inclús d’urbanites de la Plana i més enllà.

Herbers, des dels Ports, i Pena-roja, des del Matarranya, sempre han tingut un lligam molt estret. Des dels serveis més bàsics fins lo prefix del telèfon fix. Per a mi, que sóc quasi quinto de l’Aplec, l’esdeveniment ha estat la “normalitat” en l’ecosistema de festes. I es que és un record que penetre al fons dels records més tendres. Baixant de crio a la platja de Peníscola, passant per Herbers recordo una explanada tremenda de tendes de campanya. Ere la primera vegada que veia allò tan excepcional. I anys més tard d’assimilar el record ja era jo qui plantava la tenda.

La festa va associada tant a les raïls al territori com a les alternatives, tant a la vida quotidiana com a l’excepcionalitat històrica. I l’Aplec ha deixat realitats conjuntes que han superat les fronteres administratives del Matarranya i els Ports. Als Aplecs s’han creat noves parelles que han superat los límits administratius. I enguany, novament, hi haurà actuacions del Matarranya als Ports: Los Draps i els gaiters de Pena-roja. Mos hi veem!

Natxo Sorolla

La vida i la mort de 7 en 7 anys (Vallibona i Pena-roja)

Natxo Sorolla

 

Fa pràcticament 7 segles que Europa va perdre un terç de la població, assolada per la pesta negra. Al nostre territori encara es rememore cada 7 anys, en la rogativa dels de Vallibona (Els Ports) que caminen 7 hores per a agrair als de Pena-roja (Matarranya) los 7 matrimonis que els van donar continuïtat.

En la societat de la immediatesa estos «temps llargs» són un xoc mental: memòria de 7 segles commemorada en septennis… Lo meu primer Vallibona era un crio (1984). Al segon, la rogativa a peu va perillar, perquè el camí estave molt brut (1991). Los de Pena-roja hi vam pujar abans a posar senyals, ignorant lo volum de senderistes que hi ha anys més tard. Jo ja tenia prou edat per a fer d’empestat a l’obra de teatre que en va fer Desideri Lombarte. Al tercer estava en la responsabilitat vital de la selectivitat (1998). Lo quart té els records més tendres de la joventut i de la festa nocturna (2005), però ja en vaig fer el primer Viles i gents, reflexiu de bon principi. La cinquena ja comportave la responsabilitat adulta (2012). I esta última segurament és la que haig viscut pensant més en la unió dels dos pobles (2019).

Hauríem de cultivar més les relacions personals entre penarogins i vallibonencs. Vaig tindre unes agradables converses, parlant de mil coses, i de despoblació. Van comptar una trentena d’habitants en dimecres de nit, i menys de deu en edat laboral. Entre ells, gent que per vocació hi ha anat a viure, s’hi ha integrat, hi ha resistit, que han passat 45 + 45 minuts per a portar els crios a escola a Morella, de les nevades, de les infraestructures…

I m’ha fet pensar en moltes polítiques comarcals que ham tingut al Matarranya, i en alguns polítics comarcals que les han fet possible, i que ara deixen lo relleu: mantindre les carreteres en les nevades, transport escolar als pobles menuts, servici públic dels busos de l’Institut… I és que hi ha decisions que s’han de prendre al territori, fora dels interessos partidistes. Perquè estos problemes que amarguen rurals només preocupen a qui els pateix. En 7 anys podrem fer retrospectiva adulta del que mos ve.

La llengua dels youtubers i del rock (Viles i gents)

(Publicat el 19/4/2019 a Viles i gents, La Comarca. )

Natxo Sorolla

Durant una excursió, dos amigues que no arriben als 10 anys, aconsegueixen un mòbil. De seguida una proposa jugar a fer un vídeo com els que veuen a Internet, en un canal sobre joguets. I els apareix lo primer debat. En quina llengua ho faran? Lo dubte apareix per part d’una d’elles, criada a Catalunya. L’altra, criada al  Matarranya, no té cap dubte sobre el tema. Finalment prenen una decisió: fan “El rincón de los juguetes de María y Laura”. I és que els referents que tenen a Youtube són clars: castellà, castellà, i castellà. En un bon domini de l’anglès també tindrien a l’abast tot el món anglòfon. Però les noves generacions continuen en les mateixes dinàmiques de poc coneixement de l’anglès, i per tant, la “internacionalització” passe pel castellà. Veient este reportatge de 30 minuts es veu l’aclaparament de catalanoparlants que s’han fet Youtubers en castellà.

I és que el camp dels influencers és molt paregut al que Vila i Boix descrivien sobre les tries lingüístiques en el camp de la música juvenil de finals dels anys 90: són camps on regna un discurs de llibertat, espontaneïtat, i trencament de l’establishment. Però els discursos sobre les tries lingüístiques que hi circulen no fan més que ratificar l’homogeneïtzació cultural.

Tinc la sensació, però, que al món youtuber hi ha més hegemonia del castellà que no al món de la música. I em falten fonaments per a entendre per què entre els youtubers impera el castellà. Es a dir, per què les tries lingüístiques no són equivalents exactament equiparables a les del món de la música? Penso que en part pot ser perquè és un camp que encara no ha entrat en una etapa de maduresa, on s’obren els nínxols, també els lingüístics. També m’apunta Xavier Vila que la quantitat de seguidors ha de ser superior en el món dels youtubers: és un sector econòmicament més precari, perquè un seguidor genera molt menys que un comprador de CD / assistent al concert (en aquell moment). Per tant, se’n necessiten moltíssims més per fer calaix (fins i tot en això les noves generacions apunten a feines precàries…). I fer-ho en castellà, pot assegurar este volum de seguidors. En tot cas, són dos hipòtesis, en les que caldria aprofundir. I mentre, aquí teniu bons youtubers en català: