Entre matar el gorrino i penjar la foto a Instagram

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 18/1/2019)

Al Matarranya els Baby Boomers (Generació X) van nàixer entre els anys 60 i 70. És la generació que devie consolidar anar de festa a Vall-de-roures, que sempre va conduir superant les taxes d’alcoholèmia, i que va tastar les últimes llengüetades de la Ruta del Bakalao a Calaceit. Però és una generació que ha matat lo gorrino a casa en normalitat i ha vist treballar el monte en animals. Dos mons que aquí han tingut la seua connexió natural. Los Millennials (Generació Y) van arribar després (entre els 80 i els 90) i els va tocar fer una bona transició per la irrupció de les noves tecnologies. Per a ells l’ecosistema està format tant per la subsistència com per l’opulència, en pares que no han agarrat mai un avió i fills que han inaugurat los Erasmus. Però per a qui pot ser més complicat entendre la connexió entre els dos mons és per a la Generació Z (Centennials), que van arribar en lo mòbil ja davall lo braç. I això es fa més evident si són urbans. Perquè mentalment estan lluny de les economies de subsistència.

Les pel·lícules i documentals són una gran ferramenta per a immergir-se temporalment en una societat i en un temps. I xalar i patir com los seus protagonistes. Un bon inici és entendre el món social de forma rigorosa, per via del programa «Economia en colors» de Sala i Martín (capítols Rosa i Lila). I també entendre que el nostre comportament individual en bona part se base en la societat a on estem inserits, per via del El Show de Truman. Podem entendre el procés de modernització que mos distancie de la matança del gorrino, i mos aproxime a Instagram, en Bienvenido Mr. Marshall o Los Santos Inocentes. Però tinc una gran predilecció per les de Paco Martínez Soria, perquè se centren en lo conflicte entre un sistema i l’altre (La ciudad no es para mi, Hay que educar a papá, El turismo ese gran invento).

Si voleu posar una nota cool al tema, teniu la versió elegant i anglesa de la industrialització a Peaky Blinders. Però com a documents que s’expliquen sols crec que la major creació en anys és lo documental «Historia del mundo» (capítols del 5 al 8). Parteixen de les societats preindustrials i arriben a la societat informacional. D’esta última època la ciència ficció generalment destaque los perills de les noves tecnologies, i serveix per a reflexionar-hi: Terminator, Blade Runner… Però crec que n’hi ha un que ho sintetitze tot, i des d’un punt de vista més social: Caida en picado de «Black Mirror». Que tos aprofiton! 🙂

Anuncis

La mida és important (per a la pobresa)? (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 7/12/2018)

Natxo Sorolla

Fitxer:GrangerCausalityIllustration.svg

Fa uns dies escrivia aquí que els pobles del Matarranya i la Franja que ixen a les estadístiques no són los més pobres d’Aragó (Favara, Maella, Calaceit i Saidí) perquè els estudis no incorporen los pobles menors de 1.000 habitants. I el número de persones que viuen a un municipi se correlacione en les rendes que tenen eixos habitants: los pobles menors de 1.000 habitants tenen només 12.000€ anuals de renda per persona, però els majors de 500.000 habitants dupliquen eixa renda per habitant, a 26.335€ per cap.

Però hi ha una cosa en la que no sempre pensem. Quina és la causa, i quina és la conseqüència? Lo que haig escrit més amunt porte a pensar que el número d’habitants d’un municipi és la causa, i les rendes són la conseqüència. Si un municipi té pocs habitants, té més pobresa. Però crec que és més realista pensar-ho a la inversa: si una àrea té rendes baixes, tindrà menys habitants. Posem-mos en lo cas d’una àrea agrícola de l’interior els anys 40, que té unes rendes baixes, associades a una agricultura sense mecanitzar, i que està expulsant a la seua població jove a zones industrialitzades. Si li posem nom, ho entendrem: los municipis del Matarranya es van despoblar, i els del Baix Llobregat se van expandir. I és que fa 150 anys l’Hospitalet de Llobregat tenie tanta població com Vall-de-roures en l’actualitat (!).

Però també s’ha de dir que la cosa no és tant senzilla com invertir la relació, i dir que més riquesa → més població. Perquè aquell territori que atrau població, també atrau gent jove, en ganes de viure, en talent i enginy, que aporte noves idees, i que pot acabar creant-te negocis de gran rendibilitat. A nivell global tenim un exemple a Silicon Valley, punt de reclutament de jóvens enginyers per Google, Intel, Apple… Per tant, l’equació se fa circular: més riquesa → més població → més riquesa → …

I és que a nivell local tenim altres exemples: les capitals de comarca (Vall-de-roures, Binéfar…), i les segundones, que en lo seu moment van ser contentades en lo títol de «capitals culturals» (Calaceit, Tamarit de Llitera…). Segurament que una de les raons bàsiques per a fer-se capital ere la mida del municipi: a més mida, més opcions de fer-se capital. Però una vegada s’és capital, hi ha més opcions d’incrementar la població a costa dels altres (concentració de servicis, etc). Ho diu l’aforisme anglès: los rics, se fan més rics (i els pobres, se fan més pobres). Esta és la cruga realitat. Ser el primer és important. Encara que sigue per poquet. Sempre i quan se vulgue créixer 😉

Som los pobles més pobres? (Viles i Gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 26/10/2018)

Natxo Sorolla

La conca del Matarranya té tres dels pobles més pobres a Aragó: Favara, Maella i Calaceit. I també apareixen a la llista de rendes baixes un altre poble de la Franja (Saidí) i un altre que està al límit d’esta perifèria nostra (Bellver de Cinca). Aixina apareix a l’estadística de l’Agència Tributària.

Però vigileu! L’estadística només inclou pobles de més de 1.000 habitants. I es que la mida del municipi està molt associada a les rendes dels seus habitants: als menors de 1.000 habitants tenen 12.000€ anuals per càpita, los de 1.000 a 5.000 habitants en tenen ja 16.000€, i els majors de 500.000 habitants dupliquen als més menuts, en 26.335€ per habitant.

Un factor que pareix ben associat a la riquesa és la capitalitat: les tres capitals provincials aragoneses estan al top-10, juntament en municipis dormitori de la classe mitjana de Saragossa (Cuarte de Huerva, Villanueva de Gállego i María de Huerva), i Jaca. Més enllà de la força de la mineria, que manté Andorra en primera posició. I les coses no són molt millors si passem la frontera autonòmica: Batea, Corbera o el Pinell de Brai tenen rendes paregudes a les no-capitals nostres, i Gandesa, a les sí-capitals nostres.

I és que les fronteres autonòmiques no pareix que mos diferencion en això. Però segur que entre les causes de les rendes baixes hi ha la mida del municipi, i també la capitalitat: allà on hi ha institut de secundària, hospital, extensió agrària, oficines comarcals, etc. segurament que hi ha sous que requereixen major instrucció, i per tant, sous més alts. I aquí les comarques han descentralitzat les aventatges de la capitalitat, que d’altra manera s’emportarien Saragossa i Terol. Però les comarques també han concentrat los serveis a les capitals comarcals, que creixen a costa dels altres pobles.

Per tant, que el Matarranya arreplego 3 dels pobles més pobres a l’estadística no és més que una il·lusió òptica: perquè són pobles que superen los 1.000 habitants, però que no tenen capitalitat comarcal. Però segur que no són los més pobres. I podem mig respondre a la pregunta del títol: som los pobles més pobres? No. Almenys pels que ixen a l’estadística.

Festes que s’entenen sense «Reines»

Publicat al Viles i gents de La Comarca (14/9/2018)

Festes que s’entenen sense «Reines»

Natxo Sorolla

Fa uns dies a La Comarca (14/8/2018) es publicave l’article «Luchar contra los estereotipos en las patronales». El signaven diferents periodistes del diari. I la tesi principal és que «las fiestas patronales no se entienden sin sus reinas», però «los pueblos introducen tímidamente la figura del hombre aunque tienen que luchar contra la falta de implicación masculina». Se considere que «les reines» són una figura irrenunciable de les festes dels nostres pobles, però cal actualitzar-lo, sobretot per a que no sigue una figura només femenina. Però els intents per incorporar els xics a la cerimònia solen trobar-se en la seua indiferència.

Entenc que a alguns pobles la figura de les «reines de festes» és molt important per a molta gent. Fins i tot per a les xiques jóvens, per a les quals es una cerimònia d’iniciació a la vida adulta, i és un reconeixement del seu paper social. De fet, alguns consideren que és un moment de la vida per a sentir-se «princeses». La qual cosa em fa patir (Princeses: «bonita como mamá»), igual que els missatges masclistes del reggeaton (Despoblació, xiques i reggaeton).

Lo problema que veig en les Reines (i els esporàdics equivalents masculins) està en la seua estética, i sobretot en lo seu contingut. És completament subjectiu, però la veig rància. És una cerimònia d’iniciació excessivament tutelada, per al meu gust massa estètica, i amb poc component real d’iniciació a la vida adulta. Però deixeu-me negar la màxima: molts pobles no han tingut mai Reines, o hi han renunciat. I de fet, alguns han recuperat la festa dels Quintos/es. La del Quinto és una figura tant arcaïca com la de la Reina. Una al voltant de la militarització dels xics jóvens, i l’altra al voltant de l’exposició de la xica jove en edat per a poder-se casar. Però una vegada ha desaparegut lo servei militar i la tutela familiar dels matrimonis, lo problema no és l’origen de les dues cerimònies. Crec que la diferència està en què la reinterpretació que actualment fem dels Quintos/es és molt més adequada que la de les Reines.

La figura (actual) dels les Quintes/os me pareix més edificant, especialment perquè alterne la ruptura de les normes (joventut) i la responsabilitat (adulta). És una festa que, posant lo verb de moda, empodere la joventut. Li done capacitat (i responsabilitat) d’organitzar una festa que tingue música que els ha d’agradar, però també ha d’agradar al poble, han de gestionar molts diners, contactar i coordinar diferents actors. I evidentment, la cerimònia els done la capacitat de trencar normes, de no dormir una nit perquè han d’assegurar-se una plega lúdica, de fer soroll en hores de migdiada per a arreplegar diners… Als Quintos/es hi ha participació masculina i femenina per igual perquè és una iniciació a la vida adulta atractiva. I de fet, moltes vegades les xiques mostren la seua capacitat organitzativa. La Quinta/o no està tutelat, s’autogestione, organitze una festa per al poble.

Crec que si no es conseguix la masculinització de les Reines, però sí la feminització de les Quintes/os, en part és perquè el xic no creu que eixa exposició pública merament estètica i formal de «Rei» lo situo bé al «mercat» (social, de parelles, d’amics…). Però per a la xica és atractiva eixa opció a iniciar-se la vida adulta trencant normes i prenent responsabilitats com a «Quinta».

Matarranya: normes d’ús

Publicat al Viles i gents de La Comarca, 3/8/2018.

Natxo Sorolla

Són dies de descans. Potser estàs passant uns dies al Matarranya. I el territori té unes normes d’ús. No són obligatòries. Però si recomanables per al turista.

Norma 1: La vida en contacte en la natura és bucòlica. Los masos. Les vaques. Les pistes que només se transiten en 4×4. Però posar-se a viure a un mas, no tindre aigua corrent, o bona part de l’estiu no tindre aigua, que el jornal te depengue de les gelades i de la sequera, quedar-te tancat a un mas durant uns dies per una nevada, etc. no és tant bucòlic si et passe sovint. Per aquí en passen molts que fantasegen en tornar als origens. I és lo que finalment fan. Tornar al seu origen: urbà.

Norma 2: Parlant cridem molt. Sobretot los xics adolescents. Com totes les classes populars del món. Aquí, a l’Hospitalet de Llobregat i a Belfast. Si et mous entre classes mitjanes, possiblement hauràs pensat que és cosa de la ruralidat 🙂

Norma 3: Encara que alguna vegada haigues pensat que les cabres se passegen pel carrer, lo wifi ha arribat fa temps. Qualsevol jove rural depèn molt més que tu d’Amazon i de Zalando. Millor que no et faigues lo modern.

Norma 4: No comparos tot lo que veigues en coses que tens allà d’a on vens. Que sí, les Roques de Masmut són paregudes a Montserrat. Però si tot ho compares en coses d’allà, algú pensara que no té sentit que vingues.

Norma 5: Tot lo que necessites ho tens a 15 minuts de cotxes. Comprar el diari, un caixer, un supermercat per a comprar sal de l’Himalaia, una Farmàcia, o un Hospital. Pam més, pam menos, com lo temps que passaràs a la ciudat entre embotellament, andana de metro, arribar a la botiga que buscaves al Centre Comercial, o a l’Hospital, i tornar. L’única diferència és que aquí el cotxe és bàsic. I només substituïble, a vegades, per Amazon.

Norma 6: Si vols sorprendre a un rural, de nit és bastant fàcil. Mirant al cel, exclama «guau! Es veuen els estels». Ell no entendrà res. Et pot arribar a dir: «sí, clar, és de nit». Fins que li explicaràs que allà, a ciutat, la llum i la contaminació no te’ls deixen veure.

En definitiva, porta una conversa natural amb algú de la zona. Sense destacar l’excepcional que et pareix tot. Amb respecte. Sense intentar donar-li una lliçó, ni que et dono una lliçó ell. Tracta temes polítics, o lingüístics, amb humor i alegria. Sense comprometre’t. La ruralitat t’ensenye que si no coneixes a l’altre, hi hauràs de conviure, i per tant, millor no suposar què pense ell, ni que ell suposo massa fàcilment què penses tu.

 

Este article està inspirat en «Menorca, normes d’ús», de Llúcia Ramis (La Vanguardia, 24/7/2018). Hi ha una altra versió a “Ser de una isla en verano“.

Princeses: «bonita como mamá»

(Publicat a La Comarca, 4/5/2018)

Natxo Sorolla

No fa massa va saltar la polèmica perquè a una gran superfície s’estaven venent jerseis per a crios. Los de color rosa deien «Bonita como mamá» i els de color blau deien «Inteligente como papá». En definitiva, les xiques han d’aprendre a «agradar» als xics «intel·ligents». Són casos extrems de sexisme. Però la nostra cultura popular està repleta de casos més subtils de sexisme. I és que els referents de la televisió fan reproduir este sexisme.

La televisió, les pel·lícules o la literatura imposen models de «personatges» als que seguir. Això és evident quan mirem quins noms tenen més èxit per a «batejar» xiquetes i xiquets. Lo referents religiosos i els los noms dels sants patrons locals baixen posicions al top-10 dels noms. Mentres, pugen noms d’actors, futbolistes, esportistes o models. A les estadístiques destaquen los repunts de noms com Iker, Leo, Dylan, Thiago, Abril, Arlet, i inclús Milan, Arya o Daenerys. I és que la televisió i la literatura des de que som menudets contaminen molts dels nostres comportaments. Les històries infantils mos ensenyen què convé que fem, segons si som xic o xica. Als contes Disney les xiques són princeses, passives, desvalgudes i dependents, i esperen ser alliberades per un príncep blau, actiu, que s’impose a les contrarietats.

Hi ha un test (Bechdel) que destaque com a sexista una pel·lícula a partir de tres regles molt senzilles: que ixquen almenys dos personatges femenins, que estos personatges parlon entre ells en algun moment, i que la seua conversa tracto alguna cosa que no sigue un home (com una relació romàntica o sobre un pare). És una regla bastant simple, però que no superen multitud de pel·lícules, com Harry Potter, Shrek o Esmorzar amb diamants. La regla inversa, dos hòmens que no parlen d’una dona, és superada per la major part de la filmografia.

Una variant del sexisme televisiu és lo «Síndrome Barrufeta». Cada un dels «Pitufos» té unes característiques pròpies (filòsof, bromista, «gruñón») però n’hi ha un, la Pitufina, que no té cap particularitat especial més enllà de ser xica. Este patró, que singularitze la xica només per ser xica, és general en moltes històries. En algun moment les noves generacions hauran de superar la dependència del rosa respecte el blau.

“Vall-de-roures”, de tota la vida

(Publicat a la columna Viles i gents, de La Comarca, 30/3//2018).

Natxo Sorolla

det1927Per als noms de pobles (topònims) sóc bastant tolerant. Escric lo nom del meu poble en la grafia històrica “Pena-roja”, parlant uso lo topònim castellanitzat “Penyaroja”, i séntigo simpatia quan alguns al Baix Matarranya li diuen “Penyarròia” en una ò com una casa. A tot lo Matarranya se combinen topònims tradicionals i topònims en castellà, i uns respecten les tries dels altres. Però hi ha un corrent que no tolere lo nostre topònim històric Vall-de-roures. L’argument és senzill, i fals: «mai s’ha dit Valderrobres». Encara que entre la gent gran encara és fàcil sentir “Valldarrores”. Però l’argument se repeteix periòdicament.

Estos dies ha vist la llum una perla, editada per Prensas de la Universidad de Zaragoza: «”Sie manifesta cosa a tots hòmens”. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)», elaborat pels professors Javier Giralt i Mª Teresa Moret (Unizar). Han editat 50 pergamins notarials que es van escriure entre 1305 i 1392 al Matarranya, a on s’observe que tenim una tradició escrita antiga en la nostra llengua. De fet, ere la llengua normal de l’administració, a diferència de l’actualitat. Però tornant al tema: als textos històrics apareix 9 vegades lo topònim «Vall-de-roures», 11 vegades «Val-de-roures», i no apareix cap vegada «Valderrobres». Expliquen que el so “ll” se solie representar tant per dos «ll» com per una sola «l», seguint la tradició llatina (pàgines 149-151). Per això combinen tant «Vall» com «Val».

Com a exemple, l’any 1359 escriu lo notari Sanxo Cervelló «Sie a tots manifesta cosa com yo en Roy Péreç de Baçtan, escuder et batle en Vall-de-roures et en la tinença». Entenc que algú actualment se séntigue més còmode en la denominació castellanitzada. Però no entenc que algú no tolero la denominació històrica del seu poble, o encara més, la considero forastera. Tota la vida van escriure Vall-de-roures. És la nostra tradició local. Perquè els pergamins, allà a on no es van cremar, continuen conservant la memòria de «tota la vida».