Ball a Valljunquera

(Publicat al Diario de Teruel el 29 de juliol del 2017)

Una nit de música memorable organitzada de manera excel·lent per la Comarca del Matarranya i més concretament pels seus tècnics de l’Àrea de Cultura, per als que no deixaré mai d’agrair lo seu esforç, dedicació i imaginació. Una bona organització en un marc càlid amb l’església de Valljunquera de fons ens feia intuir un deliciós espectacle de ball i de música. Miguel Àngel Berna i Maria Mazzotta ens van oferir lo seu art sota el títol de “Dos Tierras”, fent referència a les regions de on són oriünds: Aragó i el Salento italià. Se’n va fer curt, massa curt. D’Aragó lo ball i de Salento la veu i la música d’acordió. La jota adequada als intèrprets va sonar meravellosa i va arrancar los aplaudiments del nombrós públic que va deixa sense cap seient lliure la plaça de l’església. Maria Mazzotta, amb una veu melòdica i  animada, marcant alhora lo compàs amb una pandereta i acompanyada per un acordió experimentat en les músiques populars del taranto. Un regal per a l’oïda.  Maria va ser un maridatge artístic preciós per al ball de Miguel Àngel Berna. I és que Salento és la comarca que forma lo tacó de la bota que ens recorda lo mapa de la Italià actual. Territori dominat per una potent ciutat, Tarento o Taranto, envoltada de diferents dialectes derivats de l’Itàlic i de les llengües romans. Maria ens va cantar, suposo perquè no lo conec prou, en “salentino”, un d’estos dialectes. Em va emocionar i endolcir aquella fresca nit a Valljunquera. Escoltant a Maria i admirant lo ball de Miguel Àngel m’imaginava aquell tacó de la bota italiana, que en lo seu dia també va formar part d’Aragó, repicant al so del taranto sobre el blau taulat del nostre Mediterrani seré. Que voleu?, la nit era per somiar i la imaginació de quan en quan aflora.

Juan Luís Camps  

Anuncis

La Franja del nord

(Publicada a La Comarca el 28 de juliol del 2017)

Mon pare tornave cap a Vall-de-roures l’any 1957 després d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champanya, la del vi escumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burocràtic que li impedie creuar la frontera. Em va contar que, durant aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’entenie amb la gent que es trobave pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. D’això en fa poc més de mig segle. Havie marxat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febrer de 1956, que va deixar sense mitjans de vida a tota la comarca.

Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podie entendre amb els naturals del país parlant com a casa? No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorçudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi.

Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”. Irreversible, diria jo. El debat sobre si és o no la mateixa llengua que a Vall-de-roures, València, Mallorca i Catalunya està resolt. Al Rosselló, la Franja del nord, el francès se l’ha emportat per devant. Estem en primera línia en la defensa de la nostra llengua.

Lluís Rajadell

Les clavegueres d’Interior

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de juliol del 2017)

La nit del 18 de juliol TV3 i IB3 van estrenar el documentari Les clavegueres d’Interior o en castellà Las cloacas de Interior, dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro. És un treball d’investigació sobre l’Operació Catalunya i altres on es mostren les actuacions grolleres que mitjançant alts funcionaris del Ministeri de l’Interior es van portar a terme per intentar demostrar, fossin o no certes, les implicacions de polítics independentistes catalans amb la corrupció. Van inventar comtes corrents a Suïssa de polítics més o menys implicats en el procés català i de familiars seus, en el moment d’unes eleccions (cas Trias). Van dur a terme un munt de maniobres ocultes tractant d’inculpar com fos i a qui fos, sempre que tingués vinculacions amb el procés. El contingut del documentari pren com a punt de partida les converses –publicades pel diari Público l’any passat– entre l’ex-ministre de l’Interior espanyol José Fernández Díaz i l’ex-director de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel Alfonso, un veritable escàndol que en qualsevol país mínimament democràtic hagués produït un terratrèmol polític i judicial de dimensions difícilment mesurables per les implicacions directes de membres del govern. A Espanya, ni va dimitir el ministre, ni els grans partits estatals ho van considerar en la seua gravetat, ni els mitjans de comunicació ho van explotar, ni tan sols la fiscalia mostrà cap interès. Exceptuant Euskal Telebista, cap altra televisió espanyola, generalista o no, va mostrar interès en un principi per la projecció de l’esmentat documentari. Tot i que, el mateix dijous 13 que havia d’emetre Euskal Telebista el llargmetratge, va suspendre inusitadament l’emissió sense donar cap explicació. Mil cinc cents milions d’euros donen per a molt.  A nivell d’Estat, és com si la majoria dels ciutadans espanyols, tapant-se els ulls, les orelles i el nas, es diguessin a si mateixos: ja els està bé a aquests catalans independentistes…! Tot i que, d’aquesta pols arribaran sens dubte llefiscosos fangs més enllà de l’Operació Catalunya. Cadascú que interpreti els fets com vulgui, jo faig la meua interpretació ben clara i directa: és una vergonya que demostra la baixa qualitat de la democràcia del “Reino de España”. Quina manera tan estranya i poc eficaç –com tantes altres que es practiquen– d’atraure Catalunya a Espanya o de potenciar la democràcia en general!

 José Miguel Gràcia

Noms propis d’actualitat

(Publicada a La Comarca el 21 de juliol del 2017)

José Antonio Benavente. El conegut arqueòleg, historiador i polític baixaragonès actualment regidor de l’Ajuntament d’Alcanyís, en la seva columna de la Comarca del divendres passat, entre altres arguments de gran interès mos recordava que des de fa alguns anys es desvien del FITE entre 7 i 8 milions d’euros -uns 20000 € al dia- per eixugar les pèrdugues de Motorland. De tal manera que els nostres governants i les seves majories, fan d’una estropada dos barbaritats: la primera, desviant diners d’un fons que s’haurie de dedicar a projectes fiables d’inversió productiva per tota la província; i la segona, per emprar eixos diners que ja són de la gent de Terol, en pagar la festa de la motoGP i el dèficit crònic de Motorland. Quan la Ciutat del Motor és una societat pública del Govern d’Aragó, i si és veritat que ompli uns pocs dies a l’any els negocis d’hostaleria de la Terra Baixa, també és cert que Motorland fa d’aparador i passarel·la de la fama de les autoritats regionals i els seus convidats.

Alejo Lorén. Intel·lectual destacat de la generació d’Andalán, actor i director cinematogràfic, historiador, cronista de Casp, lo seu poble, i col·laborador setmanal de la Comarca. Per atrevir-se a publicar (30-06-17) el manifest “Nadie se atreve a hablar de esto” on reflexiona de manera crua sobre els problemes que ja planteja la integració en la societat caspolina dels milers de treballadors estrangers que han fixat la residència al poble. Casp s’ha omplit fonamentalment de marroquins, pakistanesos, romanesos i grups diversos de subsaharians, afavorint clarament el manteniment de la població. Però tenint en compte que el grup majoritari i els que més creixen demogràficament són els de cultura i religió islàmica, on la integració és mínima o nul·la, s’obren molts interrogants de cara a un futur no tan llunyà, sobre el manteniment de la nostra cultura i la identitat i forma de vida del Casp actual.

Cal llegir el manifest de Lorén. A tots ens convé que la integració dels nouvinguts es faci de manera respectuosa, però sense perdre ni un gram de les conquestes socials i drets personals que tanta suor i sang mos han costat.

Tomàs Bosque

Negacionisme lingüístic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de juliol del 2017)

Negacionisme és un neologisme escampat en diferents llengües: negacionismo al diccionari da la RAE, négationnisme al Larousse francés, denialism en articles periodístics o científics a l’àmbit anglo-saxó i negazionismo a l’italià. Va aparèixer en acabar la Segona Guerra Mundial per designar la negació de l’Holocaust jueu, un feit comprovat per testimonis reals i evidències empíriques; i es va aplicar a actituds similars amb genocidis posteriors. Més negacions s’han anat escampant al camp de la ciència, oposant-se al consens majoritari entre els especialistes: canvi climàtic, l’evolució de les espècies, l’existència del virus de la sida o, també, l’eficàcia i necessitat de les vacunes. Los procediments varien entre els que proposen arguments retòrics alternatius amb apariència de realitat —que els implicats anomenen “revisionisme”—, i els que, menys sofisticats, recorren a la tossuderia més primària. Negacionisme no figura als diccionaris catalans, i així viu una certa indefinició. Vikipèdia ho associa a realitats polítiques que no s’accepten, com l’existència d’un estat palestí, i el diferencia de la negació de l’holocaust. Existís, però, des de fa anys un negacionisme sobre la denominació de català a la mateixa llengua parlada en algunes zones fora de Catalunya. Molt escampat a València durant un temps entre els partidaris del “blaverisme”, lo va aturar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que al 2005 va emetre un dictamen clar sobre la unitat lingüística. Actualment perviu encara a l’estreta Franja d’Aragó en grups reduïts i poc prestigiats com la Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán (PANHC), que en fan bandera i element aglutinador, amb bastant ressò en partits conservadors regionals, promotors de denominacions perifràstiques i antifilològiques com la de LAPAO i de les lleis corresponents. Buscant termes alternatius i apel·lant a diferències dialectals, pretenen evitar la identificació entre parlar català i ser català, i així ignoren tant l’opinió de la comunitat científica com l’evident asimetria numèrica entre llengües-nacions, que no apliquen, per exemple, al castellà o a l’anglès. Alguns teòrics atribuissen lo negacionisme al rebuig a una verdat incòmoda sobretot per raons ideològiques, tot això, sorprenentment, a l’era de la informació i el coneiximent.

María Dolores Gimeno

 

Viena la ciutat de la música? (I)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juliol del 2017)

Àustria, i especialment Viena, és considerada la terra de la música per excel·lència. Aquesta és la imatge que dona, i d’aquesta imatge viu el seu gran turisme musical. En ella van néixer, viure o treballar molts dels millors compositors de la història. En canvi, la recepció de la seva obra en general, va ser molt discutida, i de vegades, rebutjada o absolutament oblidada. La història de la música vienesa estableix una diferència molt nítida entre el músic i el creador. Avui parlarem de l’anomenada Primera Escola de Viena: Haydn, Mozart i Beethoven.

Viena mai va apostar pel primer gran creador d’aquesta Escola: Franz Joseph Haydn, que era de família molt humil, i que va rebre una molt fluixeta formació musical de petit (on fins i tot va passar gana). Desenvolupà la seva carrera als palaus de la família hongaresa Esterhazy, gairebé sempre al marge de Viena i els seus millors èxits els va obtindre a París i, sobre tot, a Londres.

Pitjor va ser el cas de Mozart, que va abandonar el seu natal Salsburg (que ell anomenava “l’infern”) i es va instal·lar a Viena als 25 anys. Va gaudir de l’èxit al principi, però en  la seva maduresa va ser progressivament rebutjat pel públic i foragitat del Teatre de l’Òpera, després de que les seves grans óperes  “Fígaro” i “Don Giovanni” fossin  fracassos parcials i “Cosí fan Tutte” total. Totes elles triomfaren a Praga, i la famosa “Flauta Màgica” s’estrenà amb èxit a la mateixa Viena, però a un teatre popular (l’equivalent ara d’una sala de musicals). Tothom sap com va acabar.

Beethoven va patir molts problemes socials i econòmics i va ser sempre molt discutit. La simfonia “Heroica” va ser molt mal criticada (llarga, pesada e insuportable). La cèlebre “Quinta” va fracassar els primers anys perquè no sabien (ni volien) tocar-la bé. La gran “Novena” fou un encàrrec de Londres i la Missa Solemnis (la seva obra preferida) no la va escoltar mai sencera. Tota la seva obra final: les últimes sonates i  quartets, va ser totalment incompresa

I això només és la primera part.

Antoni  Bengochea

Lo parlar antic

(Publicacada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.

Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica. Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carles Sancho Meix