Per la seua llengua los reconeixereu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de gener del 2016)

Als catalanoparlants franjolins sovint se mos reconeix fora del territori autòcton per la nostra parla: trets al lèxic, a la morfologia (conjugació dels verbs, articles determinats, possessius, pronoms…) i a l’accent. Part del grup del català occidental, té personalitat pròpia, o millor dit, personalitats. I és que a cada poble n’hi ha alguna característica diferenciada, afavorida per l’aïllament tradicional de les comunicacions en un passat i l’escassa interferència d’altres llengües, configurant diverses parles locals, que estudia la Dialectologia. Al món contemporani globalitzat han desaparegut moltes circumstàncies propiciadores d’esta diferenciació, que evidencia la procedència rural i el caràcter sobretot oral però també la seua riquesa. Si a les comunitats autònomes a on lo català és llengua oficial, la presència d’una norma —a l’escola, l’administració, los mitjans de comunicació— va eliminant diferències, a la nostra Franja sense Llei protectora la influència del castellà oficial va aigualint lo més “bell catalanesc del món”, que es parlava abans de l’omnipresència actual de la televisió. Hi ha una invasió imparable de barbarismes, castellanitzacions lèxiques que es superposen a una gramàtica i entonació encara autòctones.

A mi encara ara me pregunten per ahí lo meu origen. O me’l reconeixen directament. Me va passar, per exemple, fa un parell d’estius a Horta de Sant Joan, al recital que el 14 d’agost organitza la poeta Cinta Mulet, en acabar de llegir uns versos de Desideri Lombarte: una dona de Bot me va identificar amb una que coneixia de la meua vila, casada a Batea, que tota la vida va mantindre la seua parla. I esta mateixa setmana de visita mèdica, lo metge ja a la segona frase me pregunta d’a on sic: era un “filofranjolí”, bon coneixedor del Bergantes, del Matarranya, dels seus paratges i personatges. Fa uns dies una cadena catalana va entrevistar l’arquebisbe Omella, que en la seua bella parla de Queretes demostra la profunditat i senzillesa dels seus orígens. Llàstima que a uns quants xiquets franjolins ningú no els podrà reconèixer mai per la llengua dels seus pares!

María Dolores Gimeno

Anuncis

Mala peça al teler

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de gener del 2015)

La investidura del president a Espanya per poder formar després govern està essent, per ara, una mala peça al teler, una prova més que la realitat gairebé sempre supera la ficció. ¡Qui podia pensar abans del 20D l’endimoniada distribució dels vots que el poble espanyol dipositaria a les urnes! Els dos partits que van treure més vots, PP i PSOE, cadascú per la seua banda, no poden formar govern si no obtenen el vot favorable i/o l’abstenció de més d’una altra força política. La gran coalició PP-PSOE seria la mort política del PSOE, i potser també del PP. Cal suposar que aquest aparentment atzucac tindrà el seu desllorigador i Espanya, en un temps no massa llarg, tindrà president i govern. La por d’unes noves eleccions, malgrat que les enquestes donen a alguns un increment de vot, es generalitzada, un camí a lo desconegut. Tots els partits asseveren que la seva posició és producte del patriotisme i del seu desig de millora dels ciutadans, sense adonar-se que tots ens adonem que no és altra cosa que un tacticisme tan patent com clàssic. Si em permet el lector diré que aquest procés es desenvolupa entre la tragicomèdia i el sainet televisius, i entre el desig dels ciutadans i el poder político-financer. Sigui qui sigui el futur president i el govern es trobaran amb un país amb moltes més dificultats de les que, tal vegada, en pensen. Endeutat fins a les celles, mancat de les grans i necessàries reformes estructurals, amb un atur insuportable, sense una il·lusió col·lectiva de futur i amb una espasa penjada sobre el cap: aquest any ha de renovar un deute (privat i públic) al voltant de 400.000 milions d’euros. Imaginem-nos si un dia comencen a pujar els tipus d’interès i els preus del cru. Financerament el nou govern estarà a mans del Banc Central Europeu. Un govern d’esquerra o centre esquerra podria aprovar lleis més socials i progressistes, però en quant a recursos econòmics està gairebé tot establert, no ens enganyem. Podríem acabar dient també que el nou govern, el que sigui, tindrà una molt mala peça al teler. Algú em dirà que només examino la situació a curt termini, i parcialment es cert, tot i que “a llarg termini tots morts”, com deia Keynes.

José Miguel Gràcia

Morir d’èxit

(Publicada a La Comarca el 29 de gener del 2016)

Hi ha una màxima —i si no, s’hauria d’inventar— que diu que tot projecte és condemnat a morir per esgotament, per fracàs o per excés d’èxit. Esta darrera opció, aparentment contradictòria, se’m fa evident sempre que ens plantegem de fer una visita a Ikea o Decathlon.

No sé a vostès, però a mi em fa una mandra immensa haver d’anar-hi, malgrat que són plens de productes atractius, que transmeten estímuls agradables, que anticipen una experiència il•lusionant i engrescadora —un habitatge bonic i endreçat, una aventura a la muntanya…—. I tot a l’abast de la mà. Potser he perdut la sensació de novetat (ja saben, allò de ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell’ que escrivia el mestre Foix). En canvi, davant la perspectiva d’una expedició a qualsevol d’estes grans superfícies, m’envaeix l’angoixa de ficar-me dins un lloc ple de gent, on m’hi estaré més temps del que voldria i on segurament acabaré comprant alguna cosa que, en realitat, no em cal. I el cop de gràcia: les cues a les caixes. No pretenc fer una defensa a ultrança del comerç de proximitat, que, com en totes les coses, n’hi ha de millor i de pitjor, sinó il•lustrar amb un exemple com un model de negoci, si té ‘massa’ èxit i no sap evolucionar, pot acabar col•lapsant-se.
Esta premissa és la que es desprèn també del ‘Principi de Peter’, que afirma que les persones que fan bé la seua feina van ascendint a llocs de major responsabilitat fins que arriben al seu nivell màxim d’incompetència; és a dir, van tenint èxit, van millorant la seua posició professional i econòmica, fins que assoleixen un punt on ja no tenen la capacitat ni la preparació per exercir la tasca que els han encomanat.
El món de la creació també és ple de cadàvers exitosos. Artistes efímers que es cremen en una cançó esbombada fins al fàstic o velles glòries condemnades a autoplagiar-se per a seguir a la cresta de l’onada. Allò del ‘best-seller’ versus el ‘long-seller’.
Potser resultarà que és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.

Carles Terès

Mª José Montiel. Un diamant al desert

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de gener del 2016)

La mezzosoprano Mª José Montiel du uns vint anys de carrera al màxim nivell. Acaba de rebre el Premi Nacional de Música, però sembla ser una gran desconeguda del gran públic. Aquest premi l’han obtingut Carlos Álvarez, Montserrat Caballé, Narciso Yepes , Victoria de los Ángeles o Jordi Savall l’any passat (que el rebutjà en protesta pel tractament de la cultura del govern)

Aquesta gran artista sempre se m’havia escapat i ahir oferí un recital benèfic al Teatre Principal de Saragossa (on debutava). Entrada 20 euros (10 als socis de l’Associació de l’Òpera Miguel Fleta). Programa: Cançó clàssica espanyola i llatinoamericana i dos peces d òpera francesa per al final. Era la seva primera actuació de l’any després de l´aclamada Carmen al San Carlo de Nàpols al desembre (amb Zubin Metha i el President de la República italiana a la llotja principal)

L’aspecte del teatre era decebedor: unes cent cinquanta persones, de les quals no hi havia gairebé ningú habitual de l’auditori. Clar que el panorama era poc prometedor: una cantant gens mediàtica (malgrat el Premi Nacional) amb un programa de cançoner. res a veure amb allò que agrada a la gent culta de la ciutat: una ópera de repertori (tipus Carmen o La Traviata), representada amb molt de cartró-pedra i amb cantants de segona o tercera fila.

Montiel es presentà amb una veu gran i molt ben timbrada i amb un fiato i regulació del so envejable ( que ja els agradaria a figures molt més maniàtiques). Les cançons de Monsalvatge, Turina, García Abril i altres (precioses les portugueses) foren desgranades amb elegància, exquisidesa, expressivitat i amb un estil acuradament adient. Les peces de Saint Saënts (de Samson i Dalila) i de Bizet (Havanera de Carmen de propina) s’escoltaren impregnades de sensualitat i fortament matisades, fresques, noves, fora de tota rutina. Finalment el públic (inicialment despistat per l’ambient intimista i ombrívol del recital) va ser envoltat per la màgia d’aquesta artista, que ens va deixar un recital líric per a l’història (i que va tancar amb una “El día que me quieras” inoblidable). Brava. Ben pocs ho poguérem gaudir. Quo vadis lírica saragossana?

Antóni Bengochea

Bon any

(Publicada a La Comarca el 22 de gener del 2015)

Bon any, amigues i amics lectors. I bon any també, estimats companys de columna. Fa alguns mesos, a les darreries de l’estiu, qüestions personals diverses em van abocar a una “aturada tècnica” com a col·laborador del “Viles i gents”.

Afortunadament, ara, al meu univers s’hi ha acomodat un temps de bonança. I espero que ho hage fet amb la voluntat de quedar-s’hi una llarga temporada.

Esta etapa d’estancament forçat m’ha vingut bé per a recarregar piles i per a aprendre a valorar les coses —fins i tot les més senzilles— des d’una perspectiva diferent. I també, sobretot, a relativitzar qüestions que ahir em pareixien problemes irresolubles d’una importància capital.

Amb energies renovades, en lo moment del retorn vull agrair a les lectores i als lectors la seua atenció. Elles i ells són l’estímul que dia a dia mos ha animat a continuar i que mos ha permès arribar fins ací, tan prop dels vint-i-un anys d’existència de la columna.

Igualment em correspon fer un reconeixement públic al periòdic que mos acull. Perquè La Comarca s’ha destacat sempre per la seua decidida aposta pel bilingüisme real, fins i tot en temps i en circumstàncies no gens fàcils. I cal remarcar-ho.

 

Finalment és de justícia satisfer el deute de gratitud que tinc amb los companys de columna pel seu recolzament en moments difícils per a mi. I també, sobretot, per permetre’m gaudir, amb gran satisfacció, de la seua amistat.

I no em quede res més a dir sinó que des d’ací seguiré treballant, decididament, per la llengua i la cultura pròpies, sense escatimar esforços i sense excloure’n cap altra. I que continuaré fent-ho, en tot moment, amb rigor i exigència personals. Li ho dec a la nostra terra i a la nostra gent.

José A. Carrégalo Sancho

Ballant la polca al Titànic

(Publicat a La Comarca el 15 de gener del 2016)

Desprès de llargues discussions, fa unes setmanes es va tancar la Cimera del Clima, a París, en un document carregat de bones intencions però gens compromès en los objectius d’aturar la desfeta climàtica.

Els que més contaminen no admeten cap obligació concreta i firmada per reduir a temps les seves emissions dolentes. Els que encara no contaminen massa, perquè la seva capacitat industrial no els arriba ni per això, tampoc volen saber-ne res i només defensen el model de desenvolupament que ens ha portat a la crisi ecològica actual. I enmig, els europeus i altres països més decidits a prendre mides sèries per aturar la degradació medi-ambiental, però degut a la interconnexió econòmica entre les grans potències i als interessos dels grups dominants i dels polítics que governen per ells en totes les institucions decisives del planeta, ningú està en condicions de posar-li lo cascavell al gat. I hi ha més perills que els temuts dos graus d’augment a finals de segle.
Mos queixem dels governs i dels que neguen el canvi climàtic; dels polítics de la Xina que ja s’ofeguen en la porqueria que ells mateixos llencen a l’aire; de les multinacionals i els lobbys del petroli. Però en aquest greu problema de degradació del medi natural a escala global, tots hauríem de fer molt més del que fem: recuperant intensament els materials residuals del nostre consum, embrutant menys l’aigua potable, fer un ús responsable dels cotxes o vigilar els consums d’electricitat. I sobretot, prendre consciència de la situació, perquè alguns van tan despistats que no se n’acaten dels desastres presents arreu del món, i prenen com una sort que al cor de l’hivern, que haurie de fer fred i nevar, faça tan bon temps, tanta calor com per anar-se’n a la platja disfressats de Papa-noel. És la inconsciència dels passatgers del Titànic que s’afondie el transatlàntic i encara ballaven la polca.

Tomàs Bosque

Qüestió de prenom

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2016)

Molts dels nostres polítics i intel·lectuals fa temps –des de la pèrdua dels Furs el 1707, i sovint des de Casp– que treballen per destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el nostre català d’Aragó. Per aconseguir-ho hi apliquen els procediments més indignes, o sofisticats, si ho preferiu. Com que és ben sabut que el nom propi, el prenom, és per a les persones un tret identitari molt fort, el primer que van fer, fou prohibir-nos-en l’ús oficial en català. D’entrada en tingué cura l’Església, tan submisa al poder, després el Registre Civil. Durant segles només han admès prenoms castellans, mai catalans –ni aragonesos, evidentment. Al començament no em fèiem gaire cas: una cosa era la paperassa oficial i l’altra la vida diària. Per molt que els papers posessen Luisa, Pedro, Juan o Rosario, seguíem dient-nos Lluïsa, Pere, Joan o Roser. A la llarga, gràcies a una ben orquestrada discriminació i ridiculització dels prenoms catalans, hem acabat, però, per renunciar-hi, i ara fem servir només els prenoms castellans. Fa uns cinquanta anys ja eren residuals els catalans, actualment no en queda cap: tots ens diem Juan Luis, Dolores, Luis Maria, José Antonio, Luis Miguel, Rosario, Ángeles … . És més, ho hem interioritzat tant, que en els casos d’algun foraster que es diu oficialment Joan, Josep o Antoni –ja fa alguns anys que no ens prohibeixen oficialment de dir-nos-en–, inevitablement l’anomenem Juan, José o Antonio. Ni Déu se n’escapa: en algunes viles l’anomenem Dios, i mantenim la forma catalana només per encantar els plegamans: Andreu, Andreu, plega los braços per l’amor de Déu. Tot amb tot, i malgrat la ferotge persecució a què els sotmetem, els nostres prenoms es resisteixen a morir. En trobem en algun Pedro lo Pere o Juan lo Jon, perquè són persones de malnoms Peres o Jons; se’ns amaguen darrere un sant de molta anomenada: Sant Roc, Sant Valer, Sant Miquial de les Cantrelletes, persisteixen en la toponímia –Lo Port de Sant Just– o en la literatura –com Andreu en l’encantall del plegamans. Són els últims reductes que tenen. Sempre, però, a flor d’oblit.

Artur Quintana

.