Les armes més poderoses

(Publicat a La Comarca el 30 d’abril del 2021)

Lo febrer de 1968, lo món va quedar consternat per la publicació d’una fotografia que amostrave la realitat de la Guerra de Vietnam. An ella, s’hi podie apreciar al general Nguyen Ngoc Loan fent una execució sense judici a un home, aparentment civil.

La fotografia, que va ocupar titulars per tot lo món, va amostrar a la població la crueltat d’una guerra que estave passant a l’altre cantó del planeta. Des d’aquell moment, la joventut va començar a protestar per a que la guerra acabare, i ho va aconseguir: a partir de l’any següent, el president dels Estats Units, Richard Nixon, ordenaria l’exèrcit americà abandonar progressivament Vietnam.

Eddie Adams, qui havie fotografiat l’acte, va escriure el 1998: «Les fotos són les armes més poderoses del món». L’episodi va demostrar, a més de la crueltat de la guerra, lo poder que les fotografies i el periodisme tenen en l’actualitat per canviar lo pensament de la població. Podem afirmar que Adams va matar la guerra, i va salvar cents de vides.

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 24 d’abril del 2021)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana

Lo dia més important

(Publicat a La Comarca el 23 d’abril del 2021)

Avui és 23 d’abril: lo dia de Sant Jordi i, sobretot, del llibre. Un dia per recordar totes aquelles mans que es van atrevir a agarrar una ploma, i contar-mos lo que passave pel seu cap turmentat. Perquè van ser elles qui van immortalitzar records que, avui dia, encara ressonen per les llibreries. Van ser ells qui van encendre les espurnes quan cap veu s’atrevia a pal·liar l’obscuritat. Van ser ells, sol ells, qui van mantindre viva l’ànima de la gent quan l’esperança i la il·lusió havien abandonat lo vaixell.

La literatura és un sentit misteriós, o millor: un misteri sentit, perquè és una de les armes més perilloses que existeixen: és una fletxa que impacte directament al cor del lector, i li fa sentir allò que l’autor vol en eixe moment, són desfilades de paraules que marxen. A voltes van alegres, disposades a ballar amb lo cor del lector; i a voltes tristes, que pareix que arrosseguen amb elles segles d’existència turmentada. La literatura pot ensenyar-mos moltes coses del món on vivim, i també de natres mateixos. Perquè és una manera d’eixir volant d’este caòtic món i aventurar-se en una dimensió paral·lela. És una alternativa a viure.

Només cal obrir un llibre, i començar a passejar les pupil·les per les sendes de tinta. Al moment lo cap començarà a volar cap a turmentoses batalles marítimes, tranquil·les ciutats a la vesprada o alegres platges al migdia. Perquè eixa es la màgia de la literatura. 

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

Si reescrivim les històries

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’abril del 2021)

Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada. I penso, quanta pols hem acumulat aquí sobre, quants missatges en contra de la societat que volem construir estem perpetuant sense donar-mos compte. Com li expliques a un xiquet o a una xiqueta d’avui en dia una història en la qual lo protagonista és un xic que vol rescatar a una princesa que viu en una torre custodiada per un drac? Crec, si més no, que per començar, la idea de que el protagonista sigue lo personatge menys interessant de la història diu poc (o massa) de la intenció de la llegenda, per no entrar en si realment la vida de la jove era millor separada del drac i lligada als braços d’un príncep que pràcticament no coneix de res. Com sempre en allò més tradicional, a mi m’ix refer les històries, per seguir construint la idea de que res és per sempre i que tot pot canviar. Així que us proposo fer una nova lectura d’este conte que mos han explicat des de xiquinins i dona’ls, a les xiquetes, una oportunitat per ser les protagonistes. “Trau lo drac que portes dins, la fera indomable que brama. Vola pel cel fins a l’infinit, i quan no te trobos, torna a casa. Ensenya la tea llengua de foc, omplint de llum lo camí dels cecs, i llança una flama al món, que del somni desperto el cel. Travessa muntanyes i valls, fes tea la llegenda dels anys i dis que te vas minjar al príncep a l’ombra de les ales d’un drac. Cantaran per tu romanços, batejaran en lo teu nom als estels; que una princesa forta va nàixer un dia al castell. A aquell castell on era presa, d’un món de covards i reis. Princesa! Agarra l’elm que t’empodere i torna a fer, eixa història, tea,”

Raquel Llop

Qui va plantar les oliveres mil·lenàries?

(Publicat a La Comarca el 16 d’abril del 2021)

Si haurem escrit voltes de les oliveres en los çaguers quaranta anys… i mai s’esgota el tema. Perquè les tenim sempre davant dels ulls, com si les necessitàrem per seguir vivint i recordar el que hem estat com a poble i el que voldríem seguir essent. Tant és així que, si el Baix Aragó Històric fore una entitat política rellevant, i no l’actual escampà en comarquetes que només poden gestionar pressupostos menors, i sense capacitat per prendre decisions polítiques d’ensúndia; si el BAH fore de veritat l’entitat política que li pertoca per raons geogràfiques i històriques, al seu escut segur que hi portaria la imatge d’una olivera centenària, sobre el fons de les serres de Beseit a l’Anglesola.

Fins als anys seixanta del segle passat, després de les gelades del 1956, tot el territori seguia farçit d’oliveres centenàries. Però l’arribada dels tractors i els canvis produïts en la manera de treballar el camp, se’n van endur per davant moltes velles oliveres. Però encara en queden amanta a la part més estreta dels termes, que es podrien reviscolar per seguir collint bones olives i bon oli, i així ajudar a que els pobles menuts tórnon a tindre vida i futur.

De moment, en tot lo BAH lo projecte més notable de conservació del vell olivar és el que s’està desenvolupant a Oliete per la gent «d’Apadrina un Olivo». Projecte ben interessant que s’hauria que replicar en tots los pobles pareguts a Oliete, on tenen moltes jobades d’olivar vell que ja no es treballa.

D’altra banda, ja tenim ganes de llegir el Catàleg d’Oliveres Mil·lenàries i Centenàries que han posat en marxa la Comarca i el Grup local Baix Aragó-Matarranya. A veure que mos conten Fernando Zorrilla i els seus companys, perquè si és segur que al Matarranya i Mesquí han trobat oliveres de mil anys… a vore com ho fem, sabent que la repoblació cristiana de tot lo BAH començaria cap a finals dels segle XII. Fa uns 800 anys.

Tomàs Bosque

Democràcia plena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’abril del 2021)

Les veus del deep state i també del govern no paren de repetir “Espanya és una democràcia plena”, però la dita diu “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”.  Si Espanya fos una democràcia com cal a què venen totes aquestes lloances? No discutiré la formalitat democràtica de l’Estat espanyol, tot i que en la pràctica cada vegada les escletxes se li evidencien més i més. És un fet que el poder judicial està usurpant funcions del legislatiu i comença a fer-ho també de l’executiu. Posarem exemples dels retalls a la llibertat de expressió: empresonament dels titellaires de Madrid, el raper Pablo Hasél en el mateix cas, Valtònyc exiliat i més gent condemnada per delits d’odi. Què em dieu de la sentència del Constitucional –minvat i caducat– quan va anul·lar els articles més importants de l’Estatut català, havent-hi estat aprovat en referèndum? És normal en una democràcia que la justícia pugui decidir d’allò que poden aprovar els Parlaments, inclús d’allò que poden parlar? Prestigiosos juristes i professors nacionals i internacionals han posat en evidència les irregularitats o tibament fins a trencar les costures en el procés català. Més que justícia hi ha venjança i repressió. Es pot repetir fins l’extenuació que a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, però hi són. Què hi pensa la resta del món: una rebel·lió inventada, una sedició sense actes violents i uns activistes i la presidenta del Parlament i gairebé tot el govern a la presó o a l’exili. Cada vegada són més les veus que posen de manifest la deficiència democràtica espanyola: el 22/03/2021 el Consell d’Europa alerta Espanya per les condemnes a presó a artistes i la Comissió de Venècia critica Espanya per la llei mordassa i vol que la reformi. El 27/03/2021 toc d’atenció del Consell d’Europa a Espanya perquè Cuixart i els presos polítics pateixen “intimidació”. El 31/03/2021 el govern dels Estats Units ha alertat Espanya de les escletxes que hi ha a la democràcia espanyola i ha advertit de la vulneració d’alguns drets humans al país. Fa pocs dies una jutgessa obliga Marlaska a restituir Pérez de los Cobos, etc, etc.  El Suprem censura la llibertat ideològica de la Universitat. Un tuf ultradretà es va escampant. Llegiu els informes d’Amnistia Internacional. Espanya és una democràcia plena, sí, però d’escletxes per on s’evapora la democràcia.

José Miguel Gràcia         

Si això és un home

(Publicat a La Comarca el 9 d’abril del 2021)

De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: «Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç», diu l’escriptor italià. Lo 20 de març mos va dixar un home bo, Josep Anton Carrégalo, fill de Mont-roig, de qui mos queda a la memòria la seua personalitat amable amb tots, lliure de prejudicis ideològics, i la seua excepcional tasca d’investigador, creador literari i activista cultural. Per amor al seu poble natal va impulsar l’associació Sucarrats i va estudiar el seu folklore amb treballs molt reconeguts pels especialistes. Temps de Franja, revista amb la qual va col·laborar, li va dedicar una sentida necrològica i s’hi ha reeditat l’entrevista que el 2009 li va fer Artur Quintana. Pocs dies desprès, lo blog pretesament cultural del «Chapurriau» va publicar una altra necrològica on s’alternaven la llista de mèrits del mont-rogí i expressions difamatòries amb voluntat de ferir: «Estire la garra lo folclorista Carrégalo», és l’eloqüent títol, sota el qual se fa etimologia de mal gust amb lo seu cognom i es menysprea a d’altres estudiosos, en la línia d’alguns articles del blog. Sortosament, les xarxes socials s’han convertit en tribunes personals que poden difondre qualsevol idea sense filtres, però també permeten que opinions malaltisses o comentaris vulgars, denigrants o d’odi que abans se quedaven a la barra del bar ara es llànçon desacomplexats a l’esfera pública. I poden arribar a casos d’abjecció tan deshumanitzada com este, que tracta d’emportar-se el bon nom del veí que acaba de morir.

Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya

L’España llenada i la cultura

(Publicat a La Comarca el 2 d’abril del 2021)

Sergio del Molino publica l’any 2016 «La España vacía». Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural. I de fet, se va fer habitual lo lema de «la España vaciada». Però, atents! Perquè hi ha un matís important. Mentres del Molino parle d’un territori forro, buit («vacia»), lo lema posterior parle d’un territori buidat («vaciada»). La diferència és tan important que Fundéu (una fundació assessorada per la RAE) destacave que els dos lemes són vàlids, però els diferencie la intenció de qui comunique. L’»España vacia» és un territori sense població, i, de fet, no sabem si abans n’hi havie, de població. L’»España vaciada» no només indique que abans n’hi havie i ara no, si no que indique que «algú» ha fet l’acció de buidar-la. Perquè hi ha un procés. I des del Matarranya no cal més que mirar les cases abandonades per a comprovar que abans l’»España vacíada» estave plena.

En les cultures passe una cosa pareguda. Alguns parlen de cultures o llengües «minoritàries», perquè s’enfoquen en lo seu volum (actual). Però les llengües no només són minoritàries, si no que han estat «minoritzades». Perquè si una llengua perd hasta els espais centrals de la societat, és que el poder ha hagut per a traure-la d’allà. I els Estats han acumulat cada vegada més poder per a apartar i arraconar allò que es considere «perifèric». Hasta tal punt que alguns ciutadans consideraran que allà mai havie existit cap altra llengua que la de l’Estat.

Hasta el punt que el mateix Sergio del Molino, de la «España vacia», pot publicar que «El aragonés tiene gramática, un instituto, horas de enseñanza en algunos centros escolares, un progama en la tele y, pronto, al parecer, será oficial. El día que tenga hablantes no le faltará ya de nada.». O Daniel Gascón, autor d’»Un hipster en la España vacía», diu que se «considera bilingües lugares donde la lengua minoritaria no ha tenido presencia». Sí. La minorització d’una cultura, com l’aragonesa, pot fer veure que el català i l’aragonès no estaven aquí quan lo castellà es va imposar com a llengua del poder. Buidats. Però també minoritzats. Aixina estem.

Natxo Sorolla