Pilar Lorengar, la Cendrolina aragonesa de Berlín

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’0ctubre del 2016)

Enguany es compleixen vint anys de la desaparició de la gran Pilar Lorengar, la soprano saragossana que va triar Berlín per  desenvolupar la seva carrera artística. Pilar va dur la seva discreció que vorejava d’humilitat fins a l’extrem de que quan va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Arts envoltada d’estrelles de la lírica (Domingo, Caballé, etc.), semblava una veritable “convidada de pedra”.

Malgrat aquest reconeixement quan ja s’havia retirat dels escenaris, tampoc Pilar va ser “profeta a la seva terra” ni a l’Aragó ni a Espanya. Mentre un emocionat Dietrich Fischer Dieskau l’acomiadava a la televisió alemanya com un mite de la òpera (trenta anys a la plantilla estable de la Deutsches Oper) a Espanya se transmetia la notícia del seu decés amb poquíssima difusió. Ella mateixa feia referència a la seva vida com si fos la història de la Cendrolina. Els seus orígens no podien ser més humils. Nascuda al barri del Gancho (San Pablo) i filla d’un pare alcohòlic i maltractador, va estudiar en un col·legi d’acollida de famílies pobres. Als catorze anys va començar a treballar en diversos oficis i, gràcies a la seva extraordinària bellesa física, es va anar obrint camí pels cafès cantants de la ciutat (Alhambra, Ambos Mundos, Oasis, etc.) mentre estudiava rudiments de cant. Ja major d’edat, i sempre acompanyada de sa mare, va recalar a Madrid on va fer dos pel·lícules (de cantant guapa) i va entrar en contacte poc a poc amb la sarsuela. Mentre rebutjava una possible brillant carrera cinematogràfica (tenia bons contactes a causa de les seves qualitats canores i físiques), el gran director d’orquestra Ataúlfo Argenta la llançava internacionalment com a soprano lírica. Vorejant els seixanta, arriba la Deutsches Oper, i una mica més tard el Covent Garden, la Scala, el Colón i, sobre tot, el Metropolitan de New York, on cantà dotze temporades seguides.

Especialista en Mozart, Verdi i Puccini i en tot el repertori de concert alemany i espanyol, l´Associació Aragonesa de l’Òpera li dedica una magnífica exposició al Museu Pablo Serrano per difondre i fer justícia a la seva figura.

 Antoni  Bengochea

Anuncis

Les fogueres del Pilar

(Publicat a La Comarca el 28 d’octubre del 2016)

A principi de la dècada dels seixanta recordo que una setmana o deu dies abans de les fogueres grans del Pilar a la Vall del Tormo los xiquets mos encarregàvem de fer les fogueres menudes.

Quan acabava l’escola per la tarde, mos organitzàvem per colles per anar a buscar llenya per encendre les fogueres per les nits. Uns carretillos, unes estrals i unes serres érem les ferramentes necessàries per aconseguir la llenya. Los xiquets que enceníem la foguera del carrer del Mig anàvem a buscar-la al Calvari, pujar i baixar la càrrega en los carretillos per aquelles costes una proesa. Los xiquets de la Carretera anaven a fer llenya a la Defesa, a la vall del Riu, a l’altre costat de la carretera en direcció a Alcanyís, i los del Castell i la Raval al Coro, a la vall d’en Gil. Cadascú a un lloc diferent, per evitar conflictes. Tots fàem el mateix, arrencàvem romers, argilagues per encendre, buscàvem tronquets i, a poc a poc, anàvem apilant la llenya als carretillos i, acabada la faena, en unes cordes lligàvem ben fort la càrrega que sempre resultava difícil d’organitzar. I, abans de fer-se de nit, cap a casa falta gent, contents perquè ja teníem prou combustible per fer les fogueres menudes per tirar els tiradors. Després de sopar, cada dia festa grossa al carrer!
Actualment a la Vall només es conserven les fogueres grans la vespra i el dia del Pilar i de la llenya s’encarreguen la gent gran. Després d’encendre-les i tirar tiradors, per colles organitzen les recenes, la vespra amb carn que es rosteix a la mateixa foguera i el dia del Pilar xocolate desfet. Alguns anys es cantava al voltant de les fogueres i competien per fer petar tiradors, per aconseguir més soroll. Des de fa uns anys l’ajuntament de la vila intenta revitalitzar la tradició de la festa del Pilar i enguany van dur la rondalla de Montalbán per recórrer les fogueres i animar les colles. Una excel•lent iniciativa.

Carles Sancho Meix

Masos: una “experiència” més del “sistema”

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, 22/10/2016

Natxo Sorolla

“Creo que mi casa está lo más en el campo que puede estar, seguida de cerca en la categoría de estar muy en el campo por una cueva de ermitaño en lo alto de una montaña. Para llegar hay que dejar el coche en lo alto del valle y bajar andando durante media hora por caminos de jabalí. Tengo varios vecinos cerca, todo gente bastante particular que ha decidido vivir con pocas cosas y alimentándose de sus propios huertos”.  Aixina expliquen l’experiència de deixar la vida urbana a Traveler, una revista de viatges (¿Cómo es -de verdad- irse a vivir al campo?). No em deixa de sorprendre la frivolitat d’anar a viure a un mas. L’exotisme d’eixir del sistema.

Lo sistema és la forma en què mos organitzem. Sistema va associat a ordre i estructura. I s’opose al canvi o la revolució d’un sistema per un altre. Però el sistema s’opose especialment al caos, que és la falta de sistema.

Imatge de El Periódico

Imatge de El Periódico

Si busquem una mica sobre neorurals, prompte trobarem articles dirigits a urbanites consumidors d’experiències, als que canten les mil meravelles de la ruralitat, en la petulància del teletreball, dels nòmades digitals, del coworking, i del moviment slow. I acompanyades d’imatges idíl·liques de gent al sol, que en un portàtil a les cames, contemple els seus col·legues banyant-se al riu. Tot molt cool, però que pot acabar la jornada en una insolació i un mal de coll important. Com a experiència no està mal. Com a sistema, és un frau.

Tant fraudulent com la nostra amiga de dalt, la de la categoria estar muy en el campo. Que si d’aquí 10 anys li pregunten què tal allò d’“estar lo más en el campo que puede estar”, segur que explicarà que va ser una experiència super xula. Però no és. Va ser. Perquè ja serà passat. Per molt desagradable que sigue el soroll de la ciutat, lo sistema alternatiu no és buscar-se un gatipau a hora i mitja de l’hospital, l’escola i el super. I al final, això d’anar a un mas en estes condicions se convertix en consum(isme) d’experiències. Sumar experiències superxules. Com qui col·leccione països a visitar, se compre la samarreta de moda del Che, o creu que enguany se porte el mocador palestí. Al final, eixir del sistema se convertix en una experiència més del sistema. I l’espai a on s’experimente (lo món rural), més que un sistema millor (benvingut!), pot acabar assemellant-se més al caos. I el que mos fa falta és crear un nou sistema. Treballem-ho!

Una exposició que cal veure

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’0ctubre del 2016)

Ramon Llull va morir fa 700 anys. Amb aquest motiu hi han hagut molts d’actes a França, Itàlia, el Nord d’Àfrica, …, i sobretot a Catalunya, Mallorca i València. S’hi ha tractat del Llull que per primera vegada escriu en una llengua popular, el català, de tots els temes que fins aleshores eren reservats al llatí; en conseqüència, doncs, del Llull fundador de la literatura catalana; del Llull que en ple segle de les Croades contraposa la tolerància i el diàleg a la guerra, o la raó al fanatisme; del Llull traductor de l’àrab, del català, del llatí; del Llull pedagog, teòleg, filòsof, … . Tot això i molt més –els punts suspensius no són pas buits de contingut– trobareu a l’exposició que des del setembre i fins a l’onze de desembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol La màquina de pensar: Ramon Llull i l’ars combinatoria. Us en ben recomano la visita –encara en queden dies. Només entrar ja quedareu corpresos a la vista de les dotze imatges a tot color del Breviculum, manuscrit del segle XIV on es descriu la vida d’en Llull i que ara se’ns ofereixen en moviment: així veureu en Ramon aprenent la llengua àrab, peregrí a Sant Jaume i Rocamador,  escrivint l’Ars combinatoria, navegant per la nostra mar, encarcerat a Tunis o apedregat a Bugia, … . Les nombroses altres sales de l’exposició presenten la lògica combinatòria de l’ Ars Magna que Llull va estudiar en profunditat, maldant per aconseguir una descripció total del món, i que, divulgada per en Nicolau de Cusa al Renaixement i en Wilhelm Leibniz a la Il·lustració, fa d’en Ramon Llull el pare dels ordinadors. En paral·lel a la descripció i comentari a aquesta màquina lul·liana de pensar per tot el curs de l’exposició,  s’ofereixen també múltiples exemples dels camps on Llull ha influit: pintures, esculptures, músiques, altres màquines de càlcul i pensament, prosa, poesia, teatre, i el tot acompanyat d’ una bona bibliografia –manuscrits, primers impresos, la Moguntina i llibres actuals- i documentació lul·liana.

Artur Quintana i Font

Los nous masovers

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 15 d’octubre del 2016)

En los temps en que l’agricultura va ocupar més gent als nostres pobles, és a dir en los temps de més misèria, a Queretes hi havia ocupats permanentment 37 masos, sense comptar aquells que tot i dependre de agricultors queretans es troben en los termes veïns. Bé, dic en los temps de més misèria, perquè el camp dona lo que dona i no pot donar més. Per tant contra mes gent hi ha a repartir menys toca, tot i que estigués mal repartit lo fruit del treball i la propietat de la terra. Però aquest no és lo tema que vull tractar.

Del que avui vull parlar és dels comentaris que van sorgir en lo meu “foro” preferit, lo dels esmorzars de dissabte i diumenge al bar de Juanito. Resulta que estem assistint a l’arribada de nous masovers, desprès que este fenomen va desaparèixer totalment als anys 80 del segle passat. No té res a veure, me direu. Efectivament, los nous masovers s’instal·len per circumstàncies molt diferents dels treballadors agrícoles que ocupaven los masos i que normalment no n’eren los propietaris. Este canvi de tendència és vist de diferents maneres pels vilatans dels nostres pobles. De manera positiva o negativa i també de manera neutra, “ni fu ni fa”. Posicions molt barrejades. Hi ha conservacionistes, d’aquells que voldrien que los nostres termes foren una reserva, que hi estan en contra. De la mateixa manera que hi ha caçadors que també ho veuen com una amenaça per a la pràctica del seu esport favorit. Dels mateixos col·lectius hi ha que ho veuen com una situació positiva en tant comporta mantenir millor los camins, evitar lo creixement imparable del bosc i evitar així alguns incendis sentenciats. També en hi ha d’altres que ho miren d’un punt de vista més positiu: los nous masovers paguen impostos a les depauperades arques dels nostres Ajuntaments i a més revaloritzen zones i finques agrícolament improductives i abandonades.

Com ja he dit en altres ocasions a les nostres comarques rural no mos sobra res. Per tant benvinguts siguen los nous masovers. Ara bé, tindrem que posar algunes normes per a que este fenomen positiu no se mos escapo de les mans i no mos troba-se’m cada any en lo presseguer collit, en passos ancestrals barrats al pas o en caravanes abandonades.

Una mica d’ordre no mos farà mal.

 Juan Luís Camps 

Tot esperant la pluja

(Publicat a La Comarca el 14 d’octubre del 2016)

Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.

Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.

Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.

(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)

Carles Terès

Un PSOE fracturat en un pais fracturat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 d’octubre del 2016)

Que el PSOE esta fracturat i a la deriva no hi ha cap gènere de dubte. De causes n’hi ha un munt. Possiblement ha anat actuant a la contra d’allò que hauria d’haver fet. El problema és més que greu i les possibilitats de compondre’l, són gairebé tan minses com difícils. Què farà el PSC a Catalunya? Què passarà amb els pactes territorials amb Podemos? Tot això passa en una Espanya  desencisada, desestructurada, amb un dèficit públic incontrolable, un atur intolerable, milions de treballadors temporals  amb uns sous miserables i una Catalunya que se’n va anant: també Espanya amb una democràcia molt feble està fracturada. Mentre tant Rajoy xuclant un llarg cigar de l’Havana i esperant tranquil. Els casos de la Púnica, targes black (Rato), la Gürtel, los “sobres”, papers de Bárcenas, obres de la seu del PP. Matas, caso RTVV, cas Fabra, cas Blasco, visita del Papa, Rita, etc. li són aliens a don Mariano. Que país! I si tinguessin lloc unes  terceres eleccions, més escons guanyaria. “Olé la gracia”! Ho sento, però ho he de dir: aquest no és un país normal.

Catalunya trencarà o està trencant Espanya, s’escolta per la “meseta” i molt més enllà. De debò, qui trenca Espanya? Espanya l’han trencada els que corrompen i els corromputs, les desigualtats socials creixents, els rics que no paguen impostos, els no tan rics que exigeixen factures sense IVA,  les retallades en els serveis bàsics, la manca de futur per a la joventut, la manca d’un projecte polític i econòmic, el procés de recentralització en contra del esperit del 78, l’obstinació envers l’uniformisme cultural,  el model d’Espanya radial tan antieconòmic com irracional, l’habitud d’unes autonomies de disposar sempre d’allò que aporten algunes altres, la desatesa permanent de les estructures de l’àrea mediterrània i altres àrees actives, el judicialitzar la política i polititzar la justícia, la pèrdua d’influència d’Espanya amb relació a la resta del món i tantes coses més…

Ai! si no fos el turisme, els preus baixos del petroli i els interessos del BCE al cero per cent. En qualsevol cas, que es prepari el nou govern,  sigui qui sigui, per fer retallades i pujar els impostos: una menudesa de més de 40.000 milions d’euros en tres o quatre anys.

José Miguel Gràcia