Del meló d’aigua a la “sandía”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’agost del 2016)

Fruita mediterrània, lo meló d’aigua dóna frescor dolça a l’estiu, present des de sempre als nostres horts i taules. A la Franja d’Aragó i a València esta denominació subratlla la quantitat de líquid. Però en té d’altres: meló d’Alger, indicació probable d’a on venien les seues llaors —Uiquipèdia, “L’enciclopèdia en valencià”, senyala l’origen a Sudáfrica—, igual que meló de moro, que ademés de la procedència nord-africana indica oposició al meló de cristià o blanc, també conegut com a meló d’olor. A Catalunya predomina síndria, que ve de l’àrab sandiya. En fi, a les diferents zones de cada domini lingüístic, s’observa una constant variació lèxica, sobretot en paraules d’ús comú, noms d’animals, vegetals o d’accidents geogràfics que designen la realitat més pròxima i inclús fan generals les variants locals (com bresquilla, que és una espècie de préssec). La diversitat de cada llengua és signe de riquesa i vitalitat.

Últimament, s’escolta entre els franjolins sandia, calc evident del castellà i potser, alhora, un intent de diferenciar lo meló roig del blanc, que ha acabat sent-ho per antonomàsia, sense cap complement. És una tendència preocupant al català franjolí, que es van castellanitzant a poc a poc entre parlants de totes les edats. Les paraules que tenim: dies de la setmana, mesos, colors, objectes d’ús quotidià…, a part del vocabulari sobre l’entorn natural. I les que mai ham tingut ni incorporarem: topònims llunyans, substantius abstractes, cultismes i neologismes. No és un ampliació sinó una substitució dels vocables propis, dissolvent la llengua per dins, engolida per una altra, mentres es mantenen encara les estructures gramaticals amb alguns lapsus morfològics (al gènere gramatical, a les formes verbals). Este procés intern s’anomena “galleguització”, i el patís lo català d’Aragó, llengua depresa oralment i condemnada a la marginació social per les pors polítiques a la norma lingüística, que ha de ser una i que no coneix ideologies. “Que bo lo meló d’olor, que bo lo meló d’Arger” canta el favarol Àngel Villalba a les seues Coples de ronda, lletra contemporània en vies de convertir-se en un arcaisme.

María Dolores Gimeno

Festa Major

(Publicada a La Comarca el 26 d’agost del 2016)

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i que descriu l’ambient d’estos dies tan assenyalats.

La lletra comença amb un explícit «Alegria, que és festa major…» acompanyada del so rialler d’una banda de vent. L’evocació de l’alegria és tan intensa que fins i tot se m’encomanava a mi, que ja aleshores tendia a la malenconia. Ara, a Torredarques, mentre sec al balcó encarat a la nit del bosc, m’he sorprès taral•lejant- la. Segurament és perquè, al carreró de l’altra banda de la casa, hi ha una festa de taules parades i alegria, on infants i adults comparteixen un sopar de festa major. Un sopar com els que celebràvem a Queretes tots els veïns del carrer algunes nits estrellades d’agost.
M’he anat fent gran, he assolit l’edat ambigua que precedeix la vellesa. D’aquell infant que es divertia amb la festa no en queda gran cosa; un grapat de records. La maduració m’ha suposat un allunyament del gregarisme, innat i necessari per al gènere humà. Només cal revisar la meua genealogia immediata per a constatar que aquesta tendència és recurrent en ambdues branques familiars. No sé si això és gaire bo. Em temo que si n’hi hagués hagut gaires com jo no hauria existit ni progrés ni cultura (que són producte de l’intercanvi d’experiències i coneixements). Fins i tot podria ser que ens haguéssim extingit com a espècie. Afortunadament hi deu haver una força equilibradora —potser la pròpia selecció natural— que fa que els amants de la solitud siguem minoria.
Acluco els ulls. D’un costat m’arriba l’harmoniosa melodia que interpreta el cor multitudinari dels grills. De l’altre les rialles, les converses a plena veu, els crits de la canalla. I jo a l’entremig, satisfet de la felicitat dels torredarquins i gaudint dels sons que em regala la fauna nocturna. Això sí, ben arrepapat a la gandula.

Carles Terès

El Bosch, un èxit més d’El Prado

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sí, em refereixo al famós pintor de l’època dels Reis Catòlics, i tant apreciat per Felip II. Bé, efectivamente, parlo del Bosco, italianització del nom que ell es feia dir, que era el de la seva ciutat natal: Bosch (com el músic Palestrina o el futbolista dels 70 Santillana) En els documents en castellà de l’època apareix gairebé sempre com Bosque.

Com va fer Mapfre, també Caixa Forum trampeja el títol per captar clientela per l’exposició “Impressionistes i moderns”. D’uns 65 quadres que presenten (molts força interessants) gairebé tots deuen de ser moderns, perquè impressionistes n’hi ha només cinc. També el Caravaggio de la Thyssen utilitza com a reclam el nom d’aquest artista polèmic i discutit a la seva època (molt criticat pels conservadors), però, com els impressionistes (que en la seva època batien rècords de rialles) ara és de gust dels mateixos que el criticaren. Exposició interessant, però  bastant incompleta, ja que els grans museus europeus (excepte els Ufizzi), i especialment els romans, no han prestat cap de les seves obres mestres.

El Prado juga a cavall guanyador i fa ben fet. Enguany ha presentat unes extraordinàries exposicions de Ingres y de La Tour (aquesta sorpenent), i fins i tot ha prestat al MNAC la imprescindible mostra d’un pintor prescindible com és el “diví” Morales,  per acabar amb aquesta impressionant del Bosch, completíssima i amb una presentació totalment innovadora, que facilita al màxim possible la observació dels detalls. El Prado conté la millor col·lecció d’obres d’aquest misteriós pintor, de mentalitat burgesa tirant a conservadora, però que sorprèn en molts aspectes de la seva infinita creativitat. El polèmic Jardí de les delícies és el quadre més observat del museu i la seva sala la més visitada. I ara podem afegir el meravellós  Les temptacions de Sant Antoni” de Lisboa, el molt peculiar Judici Final de Bruges (recentment atribuït) o les precioses taules restaurades de Venècia amb les Visions del més enllà.

El Prado disposa dels diners del conjunt dels espanyols, però és bo que els rentabilitzi de la millor manera possible, i és clar que el Bosch és més que rentable.

Antoni  Bengochea

Tractament de respecte

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2016)

El perspicaç lector se n’haurà acatat que després d’alguns anys de “quasi-ignomínia” dels familiars apel·latius “tio/tia”, últimament los “realities” televisius els han posat de nou a la palestra. Així, expressions com ara “Si, tio; t’ho dic de veres, tio” van que volen pels platós. I se n’abuse fins a l’avorriment.

Però no vull parlar d’eixos “tios” desprestigiats, fills d’un vocabulari absolutament elemental. M’estimo més fer-ho d’aquells altres de tractament de respecte i consideració que es donaven, no fa molts anys, al sogre i a la sogra, i també a les persones d’edat avançada de l’estament humil, encara que no foren parents de qui els anomenave. I en parlo perquè este tractament corre greu perill de desaparició a l’haver entrat en decliu.
Esta clar que la societat i els seus valors han evolucionat molt en los raders anys, i que l’expectativa de vida s’ha allargat fins a extrems inimaginables fa unes poques dècades. Això ha motivat que les persones anhelem que es fage realitat el somni de l’eterna joventut. Per tal causa n’hi ha moltes que detesten el tractament de tio/tia anteposat al nom propi, en considerâ’l una antigalla, un atribut reservat exclusivament a les persones d’edat més avançada. I com que elles no s’hi senten, velles, tenim lo cas de venerables nonagenaris que rebutgen amb contundència eixe tractament. La qual cosa provoque que es vage perdent tan secular costum.
Evidentment, acceptar o no els tractaments de respecte i consideració és una qüestió molt personal. Però a mi, i a la meua generació, i a les anteriors, se mos va educar en el respecte als majors. I una forma de mostrar-los-ho ere tractant-los sempre de vosté i anteposant al nom el tractament tio/tia.
Serie una pena que desapareguere per a sempre una altra de les actituds amb la qual manifestem la nostra mentalitat i la nostra manera de ser com a poble, com a cultura. Ara, està clar que si els propis majors no ho accepten, per molt que mos esforcem no hi haurà res a fer.

José A. Carrégalo

Reis escriptors

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)

Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI  Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.

Artur Quintana  

Agenda pecamitosa

(Publicada el 12 d’agost del 2016)

La darrera polèmica anticatalanista alimentada pel PAR, que és incansable en estos menesters, arribe a un punt absolutament delirant. Resulte que la Diputació Provincial de Lleida ha patrocinat i distribuït, de bades, pels instituts i escoles de la Franja catalanoparlant d’Aragó l’Agenda de la Terra, una publicació on figuren les festes pròpies dels Països Catalans

-que no s’assusto ningú, no és un terme carregat de pancatalanisme agressiu, només vol dir tots els territoris de parla catalana- a més de moltes altres informacions interessants i d’innegable valor pedagògic per a l’alumnat. Entre els pecats més grossos de “agenda pancatalanista”, com l’han batejat els mitjans de comunicació aragonesos, figura el de fer referència “l’àrea idiomàtica catalana”. No haurie d’escandalitzar a ningú està expressió referida a la Franja, perquè es sabut -per a tots els que volen saber- que a la Franja es parle català i, per tant, forme part de “l’àrea idiomàtica catalana”. A l’Aragó central i occidental es parle castellà, o siga que forma part de l’àrea idiomàtica castellana, i ningú s’emprenya. I un altre pecat, i este molt gros segons denuncia el PAR, és que la polèmica agenda reivindica “la normalització del català”. A on anirem a parar! Convertir el català en una llengua amb tots els drets en peu d’igualtat amb el castellà en lloc de tenir-la arraconada i sota la bota del castellà!
Per cert, els promotors de la creuada antiagenda se’n guarden bé de dir que entre els promotors també n’hi ha entitats aragoneses, com el Casal Jaume I de Fraga o l’Associació Clarió de pares d’alumnes. Però no son de fiar perquè no passen la prova de puresa de sang que demane l’aragonessisme baturro, pilarista i, és clar, castellanoparlant.

I, per arrodonir la jugada, arribe el Govern d’Aragó, i li done la raó als paranoics anticatalanistes i ordena que no es distribuisque l’agenda. Depriment.

Lluís Rajadell

Festivals del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 d’agost del 2016)

Poc a poc anem trobant maridatges per a totes aquelles coses que mos caracteritzen. Lo Matarranya es una comarca amb uns paisatges bellíssims, amb uns pobles de pedra viva, una gastronomia deliciosa i una afició creixent a la bona música ancestral tradicional.

Lo diumenge 10 de juliol vaig assistir a la plaça de la Torre a un agradable concert anomenat “Pasionata Lírica Flamenca” on es van combinar amb gran encert la lírica de la mezzosoprano Beatriz Gimeno  amb la guitarra flamenca de Nacho Estévez, el “Niño”, acompanyats de violí percussió. Deliciós, espectacular.

Com a teló de fons una espectacular casa de bona pedra amb tot un seguit d’elements arquitectònics i decoratius preciosos, potents i del terreny, amb una antiguitat de més de tres-cents  anys que ennoblia encara més un repertori ja de per si fabulós i variat. Vam anar des de  a García Lorca…

L’espectacular rellotge de sol de la paret principal, datat al segle XVIII, va quedar parat. I no perquè l’astre rei ja no rajava a la plaça si no perquè les dues hores que va durar lo concert van ser com un instant i el ric rellotge va quedar desconcertat.

Hem de felicitar novament a la Comarca del Matarranya per l’iniciativa d’organitzar los Festivals del Matarranya i fer-ho amb gust, aprofitant tots los recursos de que disposem als nostres pobles. Un marc com lo que va servir de teló de fons al concert té un valor incalculable que avui seria impossible de reproduir i que per sort solament el tenim natros. Ho hem d’aprofitar. Evidentment poques empreses privades poden, ara per ara, escometre espectacles d’esta qualitat i envergadura. Per tant una funció necessària més de la Comarca per posar en valor tots los racons del territori.

En lo mateix cicle el 23 de juliol, a la plaça de l’Església d’Arenys de Lledó, lo quintet Ivo Oller Group, ens va deleitar amb un esplèndid concert de jazz, gòspel i pop. Continua la festa musical amb lo cicle d’orgue iniciat el diumenge 31 de juliol a Fontdespala, a l’església  del poble a càrrec de  la organista Susana Garcia Lastra i del baríton Toni Marsol. Seguirà el 7 d’agost a Mont-roig, també a l’església el concert d’orgue a càrrec de Jesús Sampedro.

Sense oblidar a tots aquells concerts de bandes, escoles de ball i cant de jotes, corals, que es reparteixen durant estos mesos d’estiu per tots los pobles del Matarranya. Un al·licient més per visitar i gaudir d’esta preciosa comarca.

Juan Luís Camps Juan

Lo Molinar, vint anys

(Publicada a La Comarca el 5 d’agost del 2016)

Enguany fa vint anys de la publicació del Molinar, el projecte de recollida de literatura tradicional del Matarranya en català que iniciàrem el 1988. De la informació seleccionada en vam publicar tres volums: narrativa i teatre, cançoner i gèneres menors. Una de les majors sorpreses de la recerca, en el meu cas, va ser la recuperació de la cançó que narra els atacs carlistes a la població de Gandesa ocorreguda el 1874. L’informador que mos va cantar la composició, una tarde d’estiu del 1980, va ser Julio Sancho Dilla, nascut a la Vall del Tormo el 1902, casat amb Loreto Gómez Timoneda, també present durant la gravació perquè l’entrevista va ser a casa seua. Lo tio Julio, amb quasi vuitanta anys encara conservava una sorprenent memòria i un bon domini narratiu. Va anar molt poc a escola perquè als onze anys va morir el seu pare i ja va haver de posar-se a treballar com a llaurador, l’ofici de la seua vida. Mos va explicar en l’entrevista que li vam fer que segurament havia aprés la cançó de sa mare que va morir als 101 anys. La composició és una barreja de jota i cant carlista. Comença per una de les músiques més populars de la comarca de la que se n’han fet moltes versions. Allà ne pugen quatre/ los quatre del gorro roig/ los quatre contrabandistes/ és la ronda de Mont-roig. Lo tio Julio, iaio d’un company amb qui feem la recopilació, com que va observar el nostre interès per les seues contalles mos va agrair el gest i mos va cantar també unes quantes jotes en català. Van ser, en el meu cas, les primeres que vaig escoltar interpretades en la nostra llengua. Quinze anys després, en acabar el treball del Molinar, ja en teníem una bona representació de lletres i músiques de jotes. Després del pas del temps la major part dels informants del recull ja han mort, degut a l’edat avançada dels mateixos. Lo Molinar significa inici de la recuperació de la memòria col·lectiva del Matarranya.

Carles Sancho Meix

Museus familiars de trastes antics

(Publicada a La Comarca el 3 d’agost del 2016)

Ens agrada entrar a les cases que guarden, per les entrades i bodegues, trastes vells i ferramentes del camp i altres oficis dels avis i els besavis de la família. Perquè és una mostra de dignitat cultural i amor al passat dels que allí habiten.

I fàcil de muntar: només cal penjar de manera un poc ordenada, els plats i cassols on coïen el dinar a les llars de foc al terra, serralles i claus dels masets i corrals, la falç en la soqueta, la dalla en la pedra d’esmolar, la romaneta de pesar tot el que es trocave o venie, l’aladre, la polligana i les vertederes, les cistelles i canastes, el cabàs de replegar olives, lo jou, los feltres i la vertedera, lo badall del trill, la forca i les porgadores, la robadora i l’estiraç, la sendera d’ajampar conills i el boirac de llata d’espart en les varetes i la bola de visc endurit, les estrals, forques, eixadets, ventador, el doble, los ganxos i les banastes, lo molinet del cafè, les tenalletes, lo fus i la devanadora, la pastera, la caixeta d’anar al forn en la creixidora per tallar la massa, la maquineta de picar la carn i fer els embotits, la caldera i l’esbromadora, la sarteneta de mànec llarg per fer els ous estrellats; els mantons de Manila, llençols, xambres, faixes i mocadors del cap guardats en boles de càmfora als baüls de la sala, les taleques i borrasses encara novetes dintre de la vella caixa de fusta… i tantes altres peces en els que encara sentim el batec del cor del seus propietaris ja desapareguts.
La gent gran ha guardat en il·lusió eixe patrimoni material únic, però ningú va pensar en identificar cada peça escrivint lo seu nom al costat (castró de vimens, carretjador per lligar les garbes, estenalles del foc, clau del Canemar…), i en quatre dies, com los joves ja ni parlen la nostra llengua, no sabran què es feie en eixes antiguitats penjades de la paret.

Tomàs Bosque