Voluntat de no voler entendre’s

(Publicat al Diario de Teruel  el disabte 26 de setembre del 3015)

Com s’ha arribat fins aquí? Es pregunta molta gent, fent referència al tema secessionista català.

En realitat no sé fins on hem arribat, ni on arribarem, però és ben cert que la confrontació de nacionalismes ja fa pudor. Quan la legislatura del president Aznar era el “Plan Ibarretxe”, ara és la “hipotètica” independència de Catalunya. Macroeconòmicament la economia “va bé” (o això diuen) i territorialment sempre hi ha problemes: un tros del que encara és Espanya vol “fotre el camp”, ara Catalunya, abans el País Basc (no sé si això forma part de l´ADN del PP).

El nacionalisme català diu que tots els que parlen català no són espanyols, són catalans. El nacionalisme espanyol no reconeix la llengua catalana a l’Aragó perquè considera que en una comunitat veritablement espanyola és impossible que es pugui parlar català; considera aquesta llengua aliena a la espanyolitat (disfressada d´aragonesitat). Si no fos així no tindria cap inconvenient en reconèixer-la. Doncs els dos nacionalismes pensen el mateix. El nacionalisme espanyol reivindica des de fa una vintena d’anys les obres d’art religiós que hi ha als museus catalans, i no ho fa amb les obres que hi ha als museus madrilenys, i fins i tot al museu de Navarra (on hi ha bastant material de les “Cinco Villas”) Per què? Doncs, perquè en un cas considera que les obres són en un territori que tots compartim i que és semblant, i en l’altre cas, no, el territori és considerat aliè, per tant, usurpador.

Com vaig dir a un altre article, són aquestes ARRELADES XENOFÒBIES (odi o mania a allò que ens és estranger o que no sentim com a propi) que tan necessiten els nacionalistes per sobreviure i que tan ens empudeguen als que no ho som. I tan pudent és el tòpic victimisme català (especialment l’econòmic) com la hipocresia dels que avisen als catalans de les futures penúries econòmiques, socials, culturals o esportives en cas d’independitzar-se, i en realitat els preocupa la pèrdua econòmica, social, cultural o esportiva d’Espanya en cas de la secessió catalana.

En una cosa també tots coincideixen: en la voluntat de no voler entendre’s.

Antoni Bengochea

Los gorrinos no suen

(Publicat a La Comarca el 18 de setembre del 2015)

“Suat com un gorrino”. Una expressió habitual en la parla quotidiana i també en pel•lícules, programes de televisió i llibres. Tan freqüent com errònia. Los gorrinos no suen, una evidència per a tothom que ha estat en contacte amb estos animals, que és com dir per a qualsevol que visca o hagi viscut a un poble.

I els gorrinos suorosos només són un dels molts tòpics equivocats sobre l’agricultura i la ramaderia. Un altre: ¿per què a les pel•lícules policíaques quan l’assassí va a enterrar la víctima empaquetada en una gran bossa de plàstic només porta una pala per excavar la fossa? Al món real ho tens negre si vols obrir una tomba a punta de pala. Fa falta una bona aixada per remoure la terra i, de vegades, una pica ben grossa. Però al criminal ‘pel•liculero’ només li cal una pala de joguet per obrir un botern que hi cap un cavall. O són molt forçuts estos americans de les pel•lícules o no han picat a la terra en la seua vida.
I una altra coincidència sobre gent del camp que és més falsa que la falsa moneda. Com pot ser que tant en pel•lícules ambientades en l’actualitat com en les que reflecteixen èpoques passades la gent llauradora tingue la pell tan blanca i tan fina –a vegades, com a molt, van una mica mascarats–? Només cal donar-se una volta per qualsevol poble per a constatar com el sol, a força d’anys de cremar i ressequir, dixa les mans i la cara plenes d’arrugues, renegrides i tacades.
Són errors derivats de la marginalitat en la que ha caigut el món rural dins de la cultura de masses. Si aquells qui escriuen llibres o guions de tele i cine conegueren una miqueta la vida de llauradors i ramaders sabrien que els gorrinos no suen, que no es pot cavar sense una aixada i que la pell de l’home de camp és dura, renegrida i està plena de solcs, com els que obri amb la suor del seu front.

Lluís Rajadell

Modalitats

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de setembre del 2015)

El capítol més encertat de la Llei de Llengües 2009 és anomenar, com correspon a veritat, llengües pròpies i històriques l’aragonès i el català, i fer-ho pel nom que els pertany. El segon encert és al Preàmbul on es declara que a l’Aragó junt amb el castellà … es parlen en determinades zones unes altres llengües, l’aragonès i el català, les tres amb llurs modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó (El subratllat és meu). Per primera vegada, i després de segles de mixtificacions, el castellà deixava de ser una llengua monolíticament unitària a tot arreu on es parla, des de Villanueva de Gallego a Ushuaia, i passava a ser, conforme a veritat, allò que sempre ha estat: una llengua amb variacions a cada poble i barri del seu domini, exactament igual com el francès, l’anglès, el buruixasqui, …, i —és clar— l’aragonès i el català. Resumint, el text del Preàmbul permet de desenvolupar un seguit de mesures per a protegir aquest patrimoni tan íntimament aragonés que és el castellà d’Aragó, tant en fonètica —destabulitzant la inexistencia d’esdrúixols, que, per cert, es troba també a l’occità i al francès—, com en morfologia —con yo—, en sintaxi —estamos a Calanda— i més encara en el lèxic —batalera, tremoncillo, güega, zabazaica, latonero, enchegar … . Els mestres a l’escola no cal que discriminen tot allò del castellà dels alumnes que no coincideix amb l’estándard, sinó fer-los evidents els diferents estils: tremoncillo=castellà d’Aragó/tomillo=castellà estàndard. Perden així el complex d’inferioritat: castellà ben dit=castellà estàndard ; castellà mal dit=castellà d’Aragó, i fent servir llur castellà sense tabús mantindran el que els és propi, i l’enriquiran tant com l’estàndard. Els correctors de textos tampoc cal que estigmatitzen els mots del castellà d’Aragó que fan servir els escriptors, com m’ha passat per usar tremoncillo i altres paraules, per molt esplèndidament castellanes que siguen. Però tot això, que teníem ben a l’abast, ha esdevingut impossible perquè el primer que ha fet la Llei de Llengües 2013 ha estat fer desaparèixer la referència a les modalitats lingüístiques del castellà d’Aragó. Un acte que no correspon a veritat.

Artur Quintana i Font

Escena Humana… Sarah Kane

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de setembre del  2015)

Recordo perfectament el tel, negre, que damunt tota la comunitat teatral londinenca ens va caure al febrer del 1999 portant ja cinc anys d’escenari compartit el dia que s’anuncià el suïcidi de Sarah Kane, còmplices tots en la provocació personal i mediàtica que les seves obres i el seu agosarat fet teatral -defensors i detractors- provocava, ja que jo estava a punt d’estrenar el meu Quixot al The Gate Theatre on ella havia triomfat només tres anys abans, deixant-nos, a partir d’aquell moment, als que allà quedarem, sumits en un llarg letàrgic desconcert. Sarah Kane, amb 28 anys, havent ingressat per voluntat pròpia a l’hospital psiquiàtric del que ja no en sortí, havia lliurat el manuscrit de la seva darrera peça dramàtica al seu agent, tot dient-li, tracteu-me-la bé, perquè m’ha matat. Psicosi de les 4.48 és la peça en qüestió. A la Seca-Espai Brosa i fins el 4 d’octubre la podrem gaudir per primer cop en Català en la bellament sonoritzada traducció d’Anna Soler Horta, fent-nos sentir quant d’amor hi havia en l’autora, enriquidora paradoxa, malgrat la tortura que devia suposar el patiment de la seva malaltia, per quanta pau interior contenia essencialment la seva ànima.

Quelcom d’experiència mística, el llindar aquell en el que un cop despresos del purament quotidià hi vaguen un temps indeterminat alguns éssers, és el que traspua aquesta peça. I en eixir del teatre, hom sent, que sí, que és a la vida, a la que hem d’emetre el nostre cant.

Dins l’interessant espai escènic de Toni giró amb l’enigmàticament ben resolta il·luminació de Raimon Rius, de la mà de la seva única carismàtica intèrpret Anna Alarcón, i sàviament acompanyada per la direcció de Moisès Maicas, el diàleg punyent que el personatge de Psicosi de les 4.48 encarna intensament l’actriu amb ella mateixa, i amb tots els altres ells i elles que dins seu habiten, tot imatges i percepcions immaterials de Sarah Kane, lluny d’esdevenir gratuïtament provocadores o pesadament opressores, arriben fràgils, volàtils, fins translúcides, escolant-se suaument dins el nostre esperit.

Coherentment, la Seca-Espai Brossa ofereix activitats paral·leles al voltant de l’autora, part ineludible del poliedre teatral del nostre fi de segle. Xavier Albertí, qui a l’any 2000 la introduí a casa nostra estrenant Ànsia (Crave), expressava, en la primera d’aquestes taules rodones, la commovedora experiència que la immersió en el teatre de Kane li provocà, compartint amb nosaltres que la crueltat de les seves històries s’ha de tractar des de la intel·lectualitat, des de “l’entendre”, més que no pas des del pur i efímer sotrac emocional, precisament per tot allò que de poètic conté. Al seu costat, l’Andreu Gomila, sotasignant del depurat i magnífic pròleg a l’edició de Leonard Muntaner, i Ester Roma Calle convidant-nos a assistir a la lectura dramatitzada, la traducció de la qual n’és responsable, de Rebentats (Blested), acabaren de poblar aquesta escena humana en el esdeveniment encertat de fer-nos gaudir de dramatúrgies del tot fora de la convenció establerta.

Marta Momblant

Celebrant la mort de la LAPAO

(Publicat a La Comarca el 11 de setembre del 2015)

L’Ajuntament no sap que a casa tinc un sac, on guardo les paraules que ells duguen com un drap. I el sac lo poso on vull lligant-lo en cuidadet, i perquè mai se perguen les pillo i les replego cosint bé les costures, i si són de mudar ajusto les cintures.

Els verbs los embolico en roba de cotó per si un cas no se trencon d’un golp o un tossoló. Les paraules del pa les fico a la pastera i els noms de fer lo vi, tancats a la bodega. Les del molí, en lo blat; les de la cuina, als plats; les de l’oli, a la tina, les del fem, al corral. Perquè així ens han ensenyat a protegir lo millor de la nostra cultura aragonesa que es la llengua que parlem. Pobret d’aquell que escriu a un llençol blanc, sigue xiquet o gran, que no hi vol aprendre a escriure la llengua dels seus pares. Pobret d’ell perquè porte camí de ser un analfabet.
De paraules del camp ne tenim tantes, d’animalets i plantes que, quan fem una llista mon deixem unes quantes. Les culles de les roques les guardem als toçals, justet damunt dels cingles, en poputs abeurant. Paraules de pel terme i treballar la terra, millor en taleca nova que no els toco la quera. Paraules de gent vella i de la jovenalla, al parador més alt damunt de la tenalla.
Que els xiquets ja no saben mots i noms del bancal: aigüera, solc, güareit, brosta, branca i cimal. Tampoc noms del cos de les persones i animals: torterol, dit polçe, corva, garganxó, sic, queixal, clatell, foieta, pota; ni les senyals que deixe la enfermetat de la pigota. I cóm n’han de saber si alguns mestres d’escola i alcaldesses LAPAO entosos en pancartes, els diuen tots los dies que la nostra llengua no ha de portar sabates?

Tomàs Bosque

El Mas del Llaurador

(Publicat a La Comarca el 4 de setembre del 2015)

El dimecres 12 d’agost el Mas del Llaurador, per unes hores, va ser protagonista al Matarranya i va tornar a recuperar la passada vitalitat. Una seixantena de visitants de totes les edats, principalment de la veïna població de Valljunquera, atrets per la programació de la 1a Escola d’Estiu que havia presentat l’associació de pares Clarió i l’AMPA de Valljunquera.

En la convocatòria vam fer una passejada pels carrers de la vila abandonada des de la dècada dels 60 i pels voltants. Vam anar a la font Bona on encara ofereix aigua cristal•lina al caminant i que fa uns quants anys era qui abastia la població del Mas. També anàrem a la font del Molí completament seca i amagada per la vegetació perquè ja no alimenta l’antic molí ara en runes ni a les basses que regaven els fèrtils horts del Prat del Mas abandonats des de fa dècades. El lloc evoca l’estança d’un destacament de les tropes republicanes de la 11a Divisió de Líster, allà amagades, que veien impotents com l’aviació italiana bombardejava el Mas sense cap objectiu militar i, per sort, sense població civil que ja havia marxat per l’imminent atac després del sagnat front a les Ventes de Valldalgorfa al març del 1938. L’església del Mas, dedicada a Sant Joan Degollat, va ser una de les poques edificacions de la població que van quedar intactes de l’acció militar i que encara ara vam poder veure i observar la seua espectacular construcció d’estil barroc. Va ser l’estança on oferírem als assistents una mostra del cançoneret del Matarranya. I ja fora del temple explicàrem breument la història de la vila i parlàrem dels personatges més rellevants que van tindre relació amb la població: el mestre i mossèn valldalgorfà José Pellicer, els constructors de les casetes de falsa cúpula i el capellà i músic vallejo León Andía. Una tarde d’estiu ben aprofitada i en bona companyia, en un lloc ple de records i evocacions.

Carles Sancho Meix

Nova Llei de Llengües

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2015)

El passat dimecres dia 2, en el transcurs d’una visita que va retre als seus companys de partit de Barcelona, el president Lambán va fer unes declaracions amb referència a la Llei de Llengües de l’anterior govern del PP i del PAR. Va qualificar de ridícula la denominació de LAPAO i LAPAPYP, les dos llengües minoritàries i minoritzades d’Aragó, català i aragonès. No repetiré —això ho dic jo, no Lambán— la quantitat de disbarats i estupideses que l’esmentada Llei descrivia i ordenava. De les ironies i befes fetes per part de lingüistes, escriptors, associacions culturals i qualsevol persona amb dos dits de front, no faré un catàleg, perquè seria immens. El cas és que Lambán va dir que en breu derogaran la Llei del PP-PAR i n’aprovaran una altra força similar a la del PSOE i la CHA del 2009. Quan Lamban fa aquestes declaracions cal entendre-hi que els altres partits de la coalició estan també d’acord, oi? Si alguna cosa vam criticar de la Llei del 2009 era la mancança d’oficialitat de les dues llengües pròpies —així es qualificaven—, català i aragonès. Doncs bé, el president va rematar la declaració a Barcelona dient que com era natural només hi haurà una llengua oficial a l’Aragó, el castellà. Benvinguda sigui una nova llei on s’anomeni català i aragonès al català i a l’aragonés, estableixi quantes més mesures de protecció, millor, i reconegui els drets dels parlants; tot i que una llei sense cooficialitat i amb manca d’obligatorietat en massa dels seus preceptes, corre el risc d’esdevenir paper mullat. El temps ho dirà. Com és natural també, només han trigat un dia en aixecar-se les veus irades del PP i del PAR i de la plataforma anticatalanista. La nova llei, sense conèixer-la, diuen, que fracturarà la societat, no és pas necessària i només crearà problemes. María Herrero, experta en llengües del PAR, torna a definir les llengües: la del nord (N) i la de la zona oriental (ZO). M. J. Ferrando del PP diu que per la nova llei s’hauran de gastar 40 milions en traductors. No sap que el gogle tradueix gratis. Ciutadans estaria d’acord en tot sempre que no hi surti la paraula català. Només unes mostres de l’Aragó anticatalanista i carrincló.

José Miguel Gràcia