A la conquesta de la Roca

(Publicat a La Comarca el 28 de febrer del 2014)

«Un dia de matí, a punta de sol,/ van dir els més vells del nostre territori:/ «amunt i crits»,/ i en la punta dels dits/ d’ungles ben esmolades,/ senyalaven les costes i les moles/ als jóvens que escoltaven./ «Amunt i crits», fills nostres./ […]»

Va ser un matí de la primavera de 1987 quan, per un d’aquells capritxos del destí, va arribar a les meues mans el número zero (1986) de la revista Desperta Ferro!, editada pels Consells Locals de la Franja. No n’havia tingut notícia, de la publicació. Ni tampoc del col•lectiu editor. I que algú, en aquella època, s’haguereatrevit a publicar una revista en català l’Aragó, ere una novetat sense precedents. Mogut per la curiositat, i una mica escèptic, aquella mateixa vesprada em vaig posar a fullejar-la. No sabria dir el motiu però la vaig obrir per la radera pàgina. I al girar la primera plana em va xocar trobar el poema “A la conquesta de la Roca”, d’un desconegut Desideri “Lombarde” Arrufat de “Pena-Roja (Matarranya)”. Sorprés pel descobriment, en vaig fer una lectura ràpida. Ara bé, tal com anava avançant, allò… Mare meua! Allò ere increïble! Ho vaig tornar a llegir, ara detingudament, però… ¿Com podie ser que algú, amb aquell “chapurreau” nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut composar una cosa tan bella i suggeridora?
La lectura d’aquell poema va marcar un punt d’inflexió en la antiga concepció, quasi folklòrica, que jo, per mi, i també per influències, m’havia format de la nostra vella parla. Va ser com obrir una finestranova, a través de la qual vaig intuir les enormes possibilitats d’una llengua incompresa i menyspreada, fins i tot, o sobretot, pels propis parlants. Entre els quals, durant anys, jo mateix.
Ha passat molt temps. I Desideri és lo meu poeta de capçalera. I segurament que “A la conquesta de la Roca” no és lo seu millor poema, ni tampoc un dels més destacats, però a mi, aquella vesprada, em va motivar de manera absoluta.
Allí va escomençar tot.

José A. Carrégalo

França al natural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de febrer del 2014)

Les fronteres entre  nacions no  responen a motivacions de geografia física, les anomenades fronteres naturals, sinó a motivacions culturals, per tal com són creacions humanes. Només per casualitat es correspon la frontera natural amb la cultural: és el cas  d’Islàndia, i poques més n’hi deu haver. Les fronteres culturals són la norma: pensem només, en les de Portugal o en les de Suïssa. Malgrat aquesta evidència França sempre s’ha esforçat en justificar el seu imperialisme sobre alemanys (Alsàcia-Lorena), bascos (Iparralde), catalans (Catalunya Nord), …, amb les anomenades fronteres naturals. Això a França tothom ho té plenament interioritzat, com mostra l’anècdota viscuda per mi a Espira, a Alemanya. Un comunista francès, teòricament lliure de xovinisme, ens féu una conferència i en referir-se a Espira va dir una frase com ara: Ací, més enllà del Rhin …, que va provocar la hilaritat de tots els presents, conferenciant inclòs, perquè Espira és més ençà del Rhin, vist des de França. El conferenciant havia estat víctima de la política-ficció oficial francesa que pretén que el Rhin és la frontera natural amb Alemanya. S’ha de dir que França només aplica el mite de la frontera natural quan li convé, altrament l’oblida. Així veiem que en haver de precisar la frontera entre França i Alemanya al nord d’Alsàcia, els francesos imposaren que havia de ser natural. Decidiren que la frontera seguiria un rierol, la Lauter. Això tenia per als francesos un inconvenient: la frontera natural deixava del costat alemany l’única vila grandeta de la comarca: Weißenburg. Aleshores els francesos van declarar que això de les fronteres naturals no valia i es van quedar Weißenburg, rebatejat ara Wissembourg. És el mateix que van fer quan la Guerra Gran, en decidir que calia dur la frontera natural dels Pirineus a la nova frontera natural de l’Ebre. L’inconvenient era que la vila més important d’aquest territori —Catalunya sencera ja havia estat incorporada a França— era Saragossa, que quedava, hélas, més enllà de l’Ebre. Van fer el mateix: declararen que això de les fronteres naturals no valia, i inclogueren Saragosse a França. Coses de política-ficció.

 Artur Quintana   

De rigor i tergiversacions

(Publicat a La Comarca el 21 de febrer del 2014)

La presidenta del Govern aragonès, Luisa Fernanda Rudi, presentava el passat mes de desembre un ambiciós projecte cultural per difondre la història i la cultura d’Aragó titulat ‘Corona de Aragón. Historia y arte’. Després de resaltar la riquesa i importància del patrimoni aragonés, entrave en la justificació política de la iniciativa, que, com era de preveure, és donar-li un clatellot al veí català, encara que sense referir-se’n a ell obertament.

Una vegada més -i ja pareix una auntèntica i perillosa paranoia- l’actual classe dirigent aragonesa treballe a la defensiva d’una suposada hostilitat catalana. La presidenta cante les bondats de la campanya cultural que la DGA posarà en marxa l’any 2015 per, a continuació, carregar contra l’enemic català i les seues “deliberades falsificacions històriques” practicades, segons Rudi, desde “fa massa temps”.

Poques setmanes després ere el PAR, soci de la popular Rudi al Govern d’Aragó, qui s’apuntave a la guerra en defensa de la veracitat i fidelitat a l’historia de la Corona d’Aragó. La diputada aragonessista María Herrero posave el crit al cel contra les “tergiversacions interesades” de la història de la Corona d’Aragó. Els aragonesistes reclamen en una iniciativa parlamentària “l’absoluta veracitat” i el “màxim rigor y precisió” en l’ensenyament de la història perquè, segons denuncien, n’hi ha massa libres de text, i fins i tot enciclopèdies, que falten al “rigor i a la veritat”.

Es tracta de la mateixa presidenta d’Aragó, de la mateixa diputada María Herrero, del mateix el PP i del mateix el PAR que van promoure i aprovar una llei de llengües que anomene al català “lengua aragonesa propia del Aragón oriental (lapao)’, la més gran falsificació deliberada de la realitat, la més flagrant manca de rigor i veracitat i la pitjor tergiversació de la cultura aragonesa que s’hagi vist mai.

Arribats a este punt, caldrie preguntar-se quina autoritat moral tenen Luisa Fernanda Rudi, María Herrero, el PP o el PAR per a donar lliçons de rigor, veracitat i precisió.

Lluís Rajadell

La ullaeta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de febrer del 2014)

 Per fer la ullaeta es necessita habilitat. Resulta fàcil tancar breument un dels dos ulls però no tant mantindre ben obert l’altre mentrestant. És sobretot un gest simpàtic de complicitat d’un emissor que, molt sovint, vol transmetre un missatge dissimulat a un receptor concret, mirant d’ocultar-lo a la gent que té al voltant. Això tampoc no és fàcil. Amb menys dissimul i amb certa audàcia, també pot tindre la intenció d’expressar atracció o afecte. Part del món codificat les imatges, podríem dir que com a gest val més que mil paraules.

Tant és així que en esta societat nostra de la comunicació ràpida, instantània, l’expressió facial ha migrat als suports tecnològics: sms, whatsapps, xats…, en forma d’emoticons o de la seua alternativa combinant signes de puntuació. Ací la ullaeta és un signe important i diversificat. Tenim la simple 😉 i amb nas 😉 i amb una mica de sofisticació la que fa la burla amb la llengua ;P o la que està rient al mateix temps ;-D. Són nous codis que mos permtissen abreviar el discurs escrit entre les presses de la vida moderna, frenètica però molt comunicada. J Del gest físic amb significat que ha passat de generació en generació, podria acabar desapareixent substituït per la seua icona? Continua la gent fent la ullaeta a la vida real o és ja, solament, un signe virtual?

La ullaeta té dins seu la virtut de la transformació. I és que abans de viatjar a les tecnologies com a imatge, es va constituir en frase feita i, més que això, en una metàfora d’ús corrent en àmbits cultes: tal pel·lícula que “fa una ullaeta” a un determinat director, a una altra pel·lícula…, expressant no ja complicitat maliciosa sinò reconeixement intel·lectual, homenatge.

 Reflexió final: imagino que el codi de la ullaeta, com la resta de gestos, no és universal, així que potser convé evitar-lo fora del nostre entorn, on tots coneixem encara lo seu significat. Perquè tot i el perill de desaparició, qui no ha feit la ullaeta alguna volta? O a qui no li n’han feit alguna?

María Dolores Gimeno

La furgoneta dels Acero

(Publicat a La Comarca el 14 de febrer del 2014)

Els fets delictius del robatori de la furgoneta dels Azero, en la que hi van destrossar les portes del restaurant Neres de la Torrocella per endur-se’n la màquina ‘traga-perres’, i també els instruments musicals dels coneguts artistes del rock, ha demostrat altra volta que la seguretat ciutadana pels nostres pobles està ben descuidada.

Però aquesta notícia, que torne a sembrar d’intranquil•litat la comarca, ha desviat una miqueta l’atenció d’un altra que s’ha produït a nivell nacional, segurament més bona pel conjunt dels territoris al voltant d’Alcanyís.

M’estic referint a la cancel•lació del procés de privatització de la sanitat madrilenya i la seguida dimissió del polític que la encarnava, el conseller Fernández-Lasquetti, que han estat a punt de consumar un negoci redó ocupant la Sanitat Pública en nom del liberalisme econòmic, doctrina de la que hi són tant amics els actuals governants.

Dic notícia bona pel Baix Aragó, perquè eixe canvi de política a la capital de l’Estat, forçat per la ciutadania, la Marea Blanca i una majoria dels professionals sanitaris, a casa nostra hi podrie significar (segons es comente entre els metges de l’Avinguda d’Aragó), que es parare del tot el projecte del nou hospital, de construcció privada; i que ens quedarem com ara estem, a esperar temps millors. Perquè, vist lo que ha passat a la Comunitat de Madrid, els polítics com la senyora Rudi, que segueixen a ulls clucs els plans privatitzadors del Govern, ho podrien tindre fotut, en les pròximes eleccions, com no facin aviat marxa enrere i atenguen les demandes de la majoria de la població, tant poc partidària de la privatització de la Sanitat. Esperem que els rebentapisos que han assaltat el restaurant Neres, siguen castigats de manera exemplar per la Justícia. I els que afavoreixen el negoci privat en la sanitat del Baix Aragó, tinguen el correctiu electoral que mereixen.

Tomàs Bosque

L’enemic del poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de febrer del 2013)

La setmana passada vaig anar al Teatre Lliure de Barcelona a veure l’obra del noruec universal Henrik Ibsen, Un enemic del Poble. Aquesta versió del Lliure és d’una escenografia i direcció espectaculars amb un elenc d’actors destacadíssim. Música i aigua no falten a l’obra.

Ibsen, el gran dramaturg del seu temps i l’iniciador del teatre modern, no busca donar solucions al problema de l’individu davant la societat, ni a la construcció de l’Estat del benestar mitjançant la mentida com a fonament, encara que l’accepti la majoria del poble. Algú ha dit referint-se a la globalitat de la societat com a conglomerat compacte: “d’un en un són mitjanament intel·ligents, però tots junts nomes formen un únic idiota”. Ibsen, com he dit, no busca solucions, sinó que ens fa aprofundir en la polèmica, ens fa pensar que ja és prou: tal vegada és la funció fonamental del teatre. Fa més de 130 anys que Ibsen va escriure l’obra i quanta actualitat hi ha encara en els problemes que planteja i les situacions de conflicte i corrupció que hi són presents!

L’enemic del poble —és el doctor Thomas Stockman— director d’un balneari d’una ciutat petita. Sent-hi el balneari el centre vertebrador de l’activitat econòmica del poble, el doctor Stockman, científic de debò, descobreix mitjançant uns informes, emesos per autoritats en la matèria, que les aigües del balneari estan contaminades. El doctor vol fer públics aquest informes, malgrat que la seua publicitat faria que el balneari es quedés sense clients, els comerços del poble perdrien una gran part de les seues vendes, baixaria el valor de les cases, l’entitat municipal sense ingressos, etc., etc. Al doctor Stockman l’enfurisma, més que la contaminació de les aigües, la contaminació o enverinament de les consciències dels seus veïns.

El punt més àlgid de l’obra té lloc quan l’assemblea que es convoca per tractar del tema es desenvolupa, no a l’escenari, sinó en mig del públic de la sala, la qual cosa empeny a participar, a prendre posició, a posar-se en la pell del doctor o a sentir-se com un assembleista més.

José Miguel Gràcia

Any Desideri Lombarte

(Publicat a La Comarca el divendres 7 de febrer del 2014)

La mort prematura de Desideri Lombarte el 1989, en plena activitat creativa, va significar la pèrdua física de l’escriptor però mos va deixar el seu testimoni i la major part de la seua obra a punt de publicar. En estos 25 anys després del seu traspàs, el seu record és ben present, i s’ha aconseguit editar 12 originals inèdits. Una exposició, Ataüllar el món des del Molinar(2002), a càrrec de Pepa Nogués, amb la seua obra ha anat recorrent escoles, instituts, biblioteques, centres culturals i entitats per donar a conèixer l’escriptor matarranyenc. Tant a l’Aragó com a Catalunya. Artur Quintana va  publicar el seu Epistolari(2002), que recull la correspondència de la seua etapa creativa i investigadora. Dos CD han recopilat recreacions musicals dels seus poemes: Quedarà la paraula(2002) del grup Túrnez i Sesé i Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte(2002) una gravació col·lectiva de diferents músics. L’ajuntament de Pena-roja, la seua vila, li va dedicar un carrer, el concurs anual de pintura de la població porta el seu nom i cada 7 i 3 anys respectivament es representen dos obres de teatre escrites per Desideri:  Pena-roja i Vallibona, pobles germans(1987) i La visita dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja(1992). El Duo Recapte també ha interpretat els seus textos arreu del territori. Inclús han teatralitzat la seua trajectòria poètica a partir del seus propis versos. Molts cantants i grups musicals, aragonesos i catalans, han recreat la poesia del pena-rogí: Los Draps, Àngel Villalba, la Coral del Beseit, Quico el Célio, Jean-Pierre i Mallén, Anton Abad, Mallacan, Temps al temps, el Santi no ve, Ya babé, Miquel Blanc, Montse Castellà, Xeic!… La biblioteca de institut de Vall-de-roures porta el seu nom.

I és que la seua obra sempre ha estat ben present en estos 25 anys sense l’escriptor. Per això, des d’ASCUMA volem commemorar el 2014 com l’ANY DESIDERI LOMBARTE amb un programa activitats culturals ben diverses i on busquem la màxima participació per estendre encara més el coneixement de l’escriptor pena-rogí.

Carles Sancho

Escena Humana… a el Drac d’Or

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de febrer del 2014)

Hi ha una dicotomia que ve d’antic entre els escenaris occidentals: treball de primera figura i comprimaris al voltant, o treball de companyia on la potent energia coral ens dona com a resultat un fet teatral brillant i absolutament quallat; afegim-hi divertiment i transgressió i tindrem el cas de la peça que fins el 16 de febrer es pot veure al Teatre Akadèmia de Barcelona on se’ns està oferint El Drac d’Or. Teatre en estat pur. Àcidament, els actors transvestits en dones i les actrius interpretant homes, violacions i violència, prostitució i esclavització, misèria humana i paròdia cultural, se’ns fa entrar en un món tant absurd com real. Cinc actors interpretant vint-i-dos personatges d’edats o gènere indistints en un espai buit i l’univers asiàtic d’una cuina d’un restaurant de menjar ràpid vietnamita, xinès i tailandès al si de qualsevol ciutat europea del nostre temps se’ns apareix. Olors, esquitxos d’oli, peles de verdures, ànecs caramel·litzats penjats i decapitats, woks espetarregant, greix pel terra, per les parets i pel sostre que regalima, esdevé tangible en l’imaginari dels nostres ulls. Les complicitats descarades i frontals que detonen Òscar Molina, Mingo Ràfols, Bàrbarà Roig, Clara del Ruste i Oriol Casals en la trepidant successió d’escenes ben cohesionades pel seu director Moisès Maicas, es projecten divertides i cruels a la vegada. El gest és net. Els canvis que els  intèrprets articulen per ells mateixos en passar d’un conflicte a l’altre son vertiginosos i, sense cap artifici, esdevenen espectaculars. Plaer de joc escènic. Essencial, sense presumpció ni gratuïtat, producció i text queden ben amalgamats. Roland Schimmenlpfennig, autor de  Der goldene Drache a qui ha traduït de l’alemany Anna Soler Horta al més ben temperat dels ritmes escènics que ofereix la llengua catalana, planteja agosaradament damunt el paper mateix prestidigitació en la teatralitat i resolució en la denuncia, tal i com, lluny d’amagar-se’n, ens ha deixat ben palès al seminari de dramatúrgia avançada que gràcies a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia ens ha ofert recentment el mateix autor a la Sala Beckett Poblenou. Risc i aposta, doncs, per part de la jove productora Teatre Invisible en residència al Teatre Akadèmia, que en aquesta nostra Escena humana ens fa fer-nos un tip de riure… per no haver de plorar.

 Marta Momblant