Joan Veny i la defensa de la variació lingüística

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de febrer del 2015)

Dijous 19 de febrer Joan Veny, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, romanista, reconegut especialista en dialectologia i geografia lingüística catalanes, va presentar a Tarragona les Aportacions a l’estudi de la filologia i la lingüística catalanes (Diputació de Tarragona/Abadia de Montserrat), un recull de les principals publicacions de Joan Martí, ex alumne seu.

Lo Dr. Veny fa de la presentació una xerrada agradable, que combina l’exposició argumentada dels continguts amb les anècdotes personals, filòleg rigorós, bon mestre i entusiasta del saber. I també una lliçó, que articula a partir d’una doble metàfora del lingüista, que, segons ell, ha de ser missioner i teòleg. Com a missioner ha de recórrer el territori, anar allà on es parla, perquè cal reconèixer el valor de la variació lingüística. De xicotet ell la va constatar entre el seu Campos natal i Llucmajor, la vila de la seua mare a la mateixa comarca mallorquina. Després l’ha consignat en la “missió” del treball de camp, seguint les passes d’altres missioners com Alcover, Coromines o Francesc de Borja Moll, de la qual s’ha derivat lo Nou atles lingüístic del domini català. Pompeu Fabra, en canvi, va ser més teòleg que missioner, centrat en la parla barcelonina i una mica més sensible a la variació ja a l’exili francès al Rosselló. Però cal ser també teòleg per a fer la interpretació lingüística —afirma—, i així ho ha plantejat en funció de la semàntica, la fonètica, la motivació… al seu Petit atles lingüístic del domini català.

A la perifèria la diversitat és més gran, diu ell. I per això és bella, deduisco jo. Ho ha transmès als seus alumnes, unes 50 fornades de filòlegs —recorda el Dr. Artur Quintana al pròxim número de la revista Temps de Franja—, alguns d’ells destacats estudiosos del català a l’Aragó, com Ramon Sistac en los parlars ribagorçans i Pere Navarro en los del Matarranya. Joan Veny, Premi d’Honor les Lletres Catalanes 2015, encarna la figura del savi, gran perquè és humil, entusiasmat per l’estudi i la dignitat de la seua llengua.

 María Dolores Gimeno

Valencians i valencianes

(Publicat a La Comarca el 27 de febrer del 2015)

Per aquelles coses de la navegació virtual, m’he topat amb una comunitat de Facebook anomenada “Orgullosos de ser valencians”. No puc evitar sentir-m’hi atret, ja que tinc debilitat per les coses valencianes -per orígens familiars i proximitat geogràfica, suposo.

Em miro les notes i m’adono, després de llegir-les amb deteniment, que defensen que el Valencià és una llengua d’origen diferent del català. Dic que ho he hagut de llegir detingudament perquè els textos elaborats pels administradors estan redactats en un català impecable, amb la sola excepció que quasi no usen accents. L’esforç és ingent, però la realitat és inapel·lable: la llengua en la que escriuen és la mateixa que estic fent servir jo ara. Al final, el que queda és el simple desig de distanciar-se de tot el que siga català, esmerçant moltes hores en buscar documents i argumentaris on agafar-se, hores que estarien més ben aprofitades si s’ocuparen en fomentar l’ús de la llengua -aquest és el veritable problema del valencià. Fa poc hem tingut un exemple d’aquesta desídia amb el discurs de l’alcaldessa de València a la “Crida” de les falles d’enguany, mancat del més mínim respecte i coneixement de l’idioma de la ciutat que governa des de fa tants anys. És allò que amb el valencià (o català) tot s’hi val; total, “en castellano nos entendemos todos”.

En contraposició, cada volta hi ha més valencians i valencianes que fan un ús brillant i sense complexes de la llengua. La llista és interminable, però només n’anomenaré un parell: el genial Pep Gimeno “Botifarra”, que ha dut arreu i amb gran èxit les cançons tradicionals de les seues comarques, i la periodista (fins fa molt poc redactora en aquesta casa) Emma Zafón, de qui estic llegint amb gran plaer i diversió la seua magnífica novel·la “La meua germana Yvonne” (Ed. El Toll, 2014).

Com diu la “Jota valenciana” dels Obrint pas: Valencians i valencianes, / és l’hora d’unir les mans / amb els qui estimen la terra / i la llengua que ens fa germans.

Carles Terès

Quo vadis ensenyament públic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de febrer del 2015)

Evidentment s’ha acabat la crisi, però jo he perdut el comte dels anys que els professors tenim el sou congelat (set o vuit). Tampoc hem recuperat la paga extraordinària de Nadal que ens van fotre (i que ens la van prometre que ens la tornarien). Fa tres anys que tenim tres hores més de classe setmanals i una ratio d’alumnes per aula molt més elevada (una mitjana de cinc) amb un grau d’emigrants estrangers molt superior. Al meu institut som divuit professors menys que fa cinc anys, i tenim el mateix nombre d’alumnes. Amb les expectatives de futur que tenen els joves d’avui, la motivació per l’estudi va minvant notòriament.

Com que això passa a la majoria dels instituts públics, es pot constatar objectivament una regressió de la qualitat de l’ensenyament públic que considero alarmant. La salut dels ensenyants està clarament cada cop més tocada. Se’ns exigeix estar permanentment al dia, però les retallades en els pressupostos de formació del professorat són espectaculars.

El menyspreu per l’ensenyament públic és marca de la casa del govern actual, però va paral·lelament al seu amor per la llibertat, vull dir la llibertat per a que les famílies amb possibles puguin optar per la concertada o la privada; a més a més, per a la pleballa ja n’hi ha prou amb una pública una mica deteriorada, però ara compensada amb una dignificació de la Religió.

L’any que ve començarà a aplicar-se la LOMCE, i res del que he dit anteriorment canviarà (a millor). I com tot és susceptible d’empitjorar, cal gaudir del moment (“carpe diem”) ja que les assignatures com la Plàstica i la Tecnologia seran considerades com a l´Edat Mitjana: “arts servils” (de serfs o esclaus), però també la Música (la meva), que a l’època medieval era “art lliberal” i formava part del Quadrivium, serà degradada i assimilada també a les “servils” (com els comediants i titellaires). Hem d’estar, doncs, d’enhorabona, ja que ara som privilegiats: tenim un treball fix. I no siguem malastrucs (ni populistes), perquè com diuen els informatius de TVE, l’any vinent “las cosas” aniran molt millor, i “los españoles” ja notaran el creixement econòmic i social.

Antoni Bengochea

L’anhelat do de la poesia

(Publicat a La Comarca el 20 de febrer del 2015)

Fa molts anys que escric. De fet m’haig passat la vida rossegant los valons, omplint papers i més papers, pels despatxos judicials. Primer a les tecles de les velles Underwood i Olivetti, i més tard, a partir de 1987, pelejant-me amb la informàtica.

Evidentment, l’experiència adquirida m’ajude moltíssim a eixir del pas a l’hora de narrar, més bé o més malament, depenent dels dies i del meu estat anímic, allò que vull contar. Ara bé, reconec humilment que no estic dotat per a la poesia. I no és que no ho haja provat, que per falta de voluntat no ha segut.

Tinc gravada a la memòria la primera vegada que vaig intentar composar un poema mínimament rimat. Volia obsequiar un company que marxave a un altre destí. I pretenia caricaturitzâ’l amb la intenció d’introduir un toc d’humor als habituals parlaments laudatoris durant la sobretaula del dinar de comiat. Ara em recordo al despatxet de casa, sol davant del paper, angoixat pel compromís i experimentant una nyiguitosa sensació de soledat, sense saber ben bé com escomençar i sense tindre ningú a qui recórrer. I així, hores i més hores amb la ment en blanc.

Però han passat los anys i les coses han canviat poc, ja que mai no haig aconseguit anar més enllà del poema de circumstàncies. Aquell que es cree amb l’única missió d’entretindre una audiència que coneixes (la família, els companys de faena, la colla…) i que saps que serà benèvola i que valorarà abans la bona voluntat que la qualitat literària. En conseqüència, com que la vida s’ha encarregat d’aclarî’m que la poesia és un do extraordinari que el cel o el destí no s’han dignat concedî’m, conscient de la meua ineptitud, no em quede més remei que resignâ’m a admetre com a certa la sentència que conclou que “el poeta naix i no es fa”.
Qué hi farem! Potser en una altra vida -si és que n’hi ha- tindré més sort.

José A. Carrégalo

El Pinell, per exemple

(Publicat a La Comarca el 12 de febrer del 2015)

Un poble abandonat, gent que viu pels masos i masets del terme per por als bombardejos, evacuació cap a l’interior de Catalunya, retorn a casa amb el cap catxo i la humiliació dels perdedors, polls, gana i visites diàries a les cuines del soldats italians per a menjar los macarrons que han sobrat del ranxo.

El panorama que descriuen els protagonistes del llibre ‘Xiquets i xiquetes de la guerra’, d’Antònia Serres, és el del Pinell de Brai, a la veïna comarca de la Terra Alta, però encaixa, amb excepció dels episodis derivats de la Batalla de l’Ebre, amb la situació de Vall-de-roures, Beseit, La Freixneda i altres pobles del Matarranya en aquells tràgics anys.

La publicació de Serres reuneix 27 testimonis de la Guerra Civil i la primera postguerra al Pinell. El llibre acabe d’eixir al carrer editat per l’Associació Cultural Pi del Broi amb la col·laboració del Consell Comarcal i s’ha imprès a Gràfiques del Matarranya de Calaceit. Les entrevistes aporten una visió que fa recordar la que van viure els pobles del Matarranya i el Baix Aragó durant la Guerra. Explica també que moltes famílies van marxar del Pinell cap a l’Aragó fugint dels combats de la Batalla de l’Ebre. Entre els destins de la fugida apareixen Queretes, Calaceit, Beseit i, sobretot, Maella. A Vall-de-roures, a la casa que actualment ocupa la coneguda -i reconeguda- Llibreria Serret, es va instal·lar per aquells dies una família del Pinell dedicada a fabricar i vendre sàries i altres productes derivats del treball de la pauma, una activitat artesana amb una llarga tradició al poble tarragoní.

Lluis Rajadell

Escena Humana… Còctel Ana María Moix

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de febrer del 2012)

L’espectacle teatral de petit format concebut per Gemma Julià a partir de l’obra de l’Ana Maria Moix és per damunt de tot, una peça que destaca pel bon gust de la tria acurada del seus continguts i de la projecció que d’ells, es transmet al públic.

Un apunt important, aquest, quan tractant-se d’una obra com la de l’autora en qüestió, que consolidada en poesia, narrativa, contes i assaig, se’n vol aconseguir una dinàmica teatral… ja que, de cap manera, és una tasca qualsevol.

Al Còctel Ana María Moix, les quatre actrius que donen vida a paraules i imatges en escena, l’omplen de ritme, de força, de rebel·lia i d’humor. Molt d’humor. Elegant, punyent, rosegador, el de l’Ana María. Aquesta ironia de l’autora, en caracteritzar-la en vida entre els seus col·legues i amics de lletres, de pensament, de compromís i de cultura, ha estat molt encertadament, també, el fil conductor damunt el qual aquest espectacle literari s’ha composat. A partir del tast -amb l’ànim d’obrir-nos la gana de l’obra de l’autora- que dels fragments, les petites accions interpretatives, els canvis plens de teatralitat de les diferents èpoques vitals de la figura que l’ha inspirat, el recull de moments històrics, alguns de molt recents, molt contemporanis, d’altres, tot i més distanciats en el temps físic, molt vívids encara pel públic al que va dirigit, a nosaltres, els seus coetanis, en ser-ne directes deutors del seu llegat, l’espectacle se’ns lliure àgil i atractiu. Per a què en gaudim. Un procés que des del seu origen purament literari ens acaba oferint la interacció, fent-nos còmplices, de l’autora, i de la creativitat de les components d’aquest treball escènic.

Al si de l’Instanteatre que ha pres en aquest certamen a l’Ana María Moix com la seva figura inspiradora dins el marc de la XV Mostra de Creadores Escèniques Novembre Vaca 2014, i una volta estrenat a La Vilella Teatre del Poble Sec de Barcelona, espai interessat en projectar i promoure -amb èxit fins a la data- propostes no convencionals i de Creació en Col·lectivitat, el Còctel Ana María Moix està preparant-se per a perllongar la seva vida en gira. L’experiència en referma el seu format i alhora se’n serveix, ja que l’equip artístic que l’ha format emfatitzarà encara més els trets que l’han distingit. Carla Caríssimi, Isabel Díaz, Teresa Méndez i Mercè Pau de la mà de Gemma Julià seguiran fent créixer el seu treball avalades per l’interès que la seva proposta ha desvetllat.

Al moment just de rememorar un any després de la seva mort la guardonada intel·lectual i complerta literata que va ser Ana María Moix, nascuda a Barcelona i descendent de Nonasp a la bella Comarca del Matarranya, dona d’acció, que en vida gaudí d’escassa visibilitat popular, com sol passar al nostre país quan es tracta de personalitats, que, més consagrades a la seva tasca, no s’ocupen de la tant aparentment imprescindible feina de promocionar-se que exigeix aquesta actual, tan nostra, tan contradictòria, escena humana.

 Marta Momblant

Els socialcristians alemanys contra el català

(Publicat el dissabte 14 de febrer del 2015)

Avui, 8 de desembre del 2014, m’assabento per Arredol, diari de lectura molt recomanable, que la Plataforma per la Llengua convoca un premi per al mes gran enemic d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó segons les nostres lleis prelapaistes. Tothom hi pot donar el seu vot escrivint a la web estimoelcatala.cat fins al 7 de gener vinent. Entre els candidats figura en primer lloc, amb tots els honors, la nostra presidenta Luisa Fernanda Rudi, i la segueixen, estalonant-la, els Wert, Bauzá, Fabra, Rajoy, Hollande, … . La darrera paraula, evidentment, la tenim nosaltres votants. I justament avui, quan semblava que la llista de candidats quedava tancada, els n’ha sortit un nou contricant amb totes les de guanyar. Es tracta del partit de la Unió Socialcristiana, Christlich Soziale Union (CSU) en alemany, partit germà del de Na Merkel amb el qual governa, juntament amb el PSOE alemany. La CSU acaba de publicar els punts que es tractaran dissabte al Congrés del partit a Nuremberg. I entre aquests n’hi ha un on declaren que s’ha d’instar —eufemisme per no dir “obligar” — a parlar alemany, tant en públic com en família, a tothom que tinga antecedents migracionals, (Migrationshintergründe) en alemany, i que vulga viure permanentment a Alemanya. Clar i alemany: que ja no podré enraonar en català amb els meus fills i amb la néta gran, ni amb els molts companys catalanòfons d’Alemanya com fins ara he fet. La CSU mereix que se la qualifique de la més gran enemiga del català d’enguany, perquè fins i tot la nostra presidenta, que mira si en fa de grosses contra nosaltres els aragonesos catalanòfons, no ens prohibeix d’enraonar català ni a casa ni en públic, mentre en diguem lapao i el parlem amb l’ortografia local, això sí. Quan al febrer es publicarà aquest cresol el lector ja sabrà qui haurà guanyat. Tot i que em sap greu que la nostra presidenta no guanye el premi de més gran enemiga del català, entendré que els votants no puguem evitar d’atorgar-lo a la Unió Socialcristiana.

 Artur Quintana

La paraula nècia

(Publicat a La Comarca el 5 de febrer del 2015)

Ja ho havíem comentat altres camins de personatges coneguts de l’Aragó decantat a Catalunya. Quan s’hi troben en algú d’eixe territori veí, tot va com una seda: enraonen, fan negocis i amistats, se casen, treballen junts, riuen, ploren, canten jotes si cal… i no hi ha mai problemes.

Catalans i aragonesos fent vida normal, calcigant sense mirament una frontera administrativa que ni es veu ni es note davall dels peus. Com tan poc es note sobre la terra i les valls, ja ben a dintre de l’Aragó, la frontera de llengües on s’ajunten castellà i català.

Però, Ai mare!, quan arriben a la nostra Toscana imaginaria, els polítics Rudi-mentaris de catxirulo ronyós, la TV jotera de Saragossa, o els entrevistadors en ganes de clavar el nas al forat obscur dels prejudicis, i treuen de la butxaca el micròfon de fer preguntes. Allavontes, als que pareixen tan segurs i naturals, correguts de món, emprenedors i espavilats, els envaís un confús sentiment d’inferioritat, per la seva mala sort de pensar que parlen una llengua innombrable, i en un deje apoteòsic de catalanoparlants i una dicció perfecta, comencen a repetir la paraula nècia: “jo parlo chapurriau”, “natros parlem chapurriau”, “i love chapurriau”, “chapurriau parlat, no escrit”… Com si fore tan fàcil xapurrejar la llengua pròpia. Que ho diu molt clar lo diccionari: “chapurrear es hablar una lengua con dificultad, especialmente extranjera”. I al Matarranya no hi ha ningú normal que parlo malament i amb dificultats la seva llengua. Lo que es pot veure perfectament a Vall-de-roures quan escoltem cantar al jotero C. Brianso, en la seva llengua materna tan carregada de matisos i musicalitat. Perquè és en la llengua de cadascú quan més clares surten les paraules i millor sonen les coples i cançons. I com la llengua d’este tros de l’Aragó també és la casa pairal on habita la identitat de les persones, estarie bé que començarem a viure els sentiments i les emocions en tota la naturalitat.

Tomàs Bosque