Els arcs de l’Aljaferia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’octubre del 2013)

Com és ben conegut, el magnífic Palau de l’Aljaferia de Saragossa es va construir el segle XI per a servir de residència al rei musulmà de la taifa de Saragossa. És el monument d’art islàmic situat més al nord d’Europa. El 1492 es va convertir en residència dels Reis Catòlics, després va passar a ser seu de la Inquisició i més tard caserna militar.

L’any 1868, la “Comisión Provincial de Monumentos” de Saragossa va donar al “Museo Arqueológico Nacional” diverses peces de gran valor, entre elles, dos arcs mixtilinis i un rosetó. En aquell temps, aquest museu s’estava formant a Madrid i les peces donades del Palau de l’Aljaferia eren uns restes més, afectats pel procés de deteriorament de tot el monument.

 Amb motiu de l’Exposició Internacional del 2008 i commemorant el 25è aniversari de les actuals Corts d’Aragó, el “Museo Arqueològico Nacional” —estava tancat en aquells moments per reformes— va deixar temporalment a les Corts d’Aragó  o al govern d’Aragó els dos arcs mixtilinis i el rosetó esmentats per a que s’exposessin a l’entrada de la sala de sessions del Parlament aragonès. Atès que el condicionament de l’ària medieval del museu de

Madrid fa temps que s’havia acabat, el ministre de Cultura del govern espanyol va demanar, el 5 de març de l’any passat, les peces prestades. Implícita o explícitament el govern d’Aragó i els partits polític aragonesos, sempre han manifestat la seua decisió de no retornar les peces d’art prestades. Tot i que, el 16 d’octubre passat, el diputat de la CHA, Chesús Yuste, va defensar en la Comissió de Cultura de les Corts espanyoles una iniciativa no de llei en la que es demanava la cessió de la propietat dels esmentats arcs a les Corts d’Aragó. La petició va ser rebutjada amb els vots en contra del PP, abstenció del PSOE, CiU i UPD i a favor la CHA i la resta de l’esquerra.  Fa un temps, una iniciativa similar també va ser rebutjada a la Comissió de Cultura de les Corts d’Aragó pels vots en contra del PP-PAR amb l’excusa de que s’estava negociant.

Amb referència als conflictes territorials d’obres d’art, Aragó sempre ha mirat cap al Llevant, ara ho fa o ho hauria de fer també dirigint els ulls cap al Ponent. O si voleu, amb un ull a cada costat.

Quan de bé ens hagués fet a tots, abans de qualsevol reclamació de béns, aixecar els corresponents “meaculpes” per la deixadesa i oblit seculars envers l’art en general a les nostres terres!

José Miguel Gràcia  

Anuncis

Ballen com abans

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’0ctubre del 2013)

És lo dia gran del Pilar. TeleAragón retransmitís en directe l’ofrena de Flors a la patrona. Enguany n’hi ha més participants que mai. De bon matí van arribant de tots los punts d’Aragó viles i gents agrupats al voltant d’un estendard. Los carrers de la capital se transformen en un espectacle increïble de colors: vestits típics i multitud de rams. Los locutors van entrevistant participants. Alguns venen de lluny, aragonesos pel món contents de tornar un dia tan senyalat. D’altres hi han anat a viure i desfilen amb les cases regionals o amb les comunitats dels països respectius, molts d’ells llatinoamericans. Entre tots i amb d’altres vestits típics donen encara més varietat a l’espectacle. Se respira l’alegria, la importància de l’individu dins de la festa, convertit en protagonista.

Com cada any, un centre comercial ha instal·lat davant la seua frontera un tauler a on ballen la jota. És un grup jove que aixeca els braços i garres ben amunt fent una vistosa i severa coreografia. A la plaça del Pilar, en canvi, una dotzena de dones van ballant en parelles primer i després en rogle: també aixequen los braços però els peus s’arrimen més a en terra, marcant segures lo pas al compàs de la música de guitarres i bandúrries. Pareix que s’ho passen bé. La locutora explica que ja fa quinze anys que van a Saragossa a fer el seu ball. Mi mare les mira i em diu: “Mira, ballen com abans”. Sorpresa! Li pregunto si ella ha ballat així o ho ha vist ballar mai. No, massa jove per haver-ho vist. Massa difícil, diu, per haver-la ballat quan per edat li tocava. Era al temps dels Coros y Danzas, que van recuperar el patrimoni folklòric a la seua manera, segons el gust per la simetria imperant en aquell moment. La iaia li dieva que ballar la jota era fàcil: s’aixequen una mica i els braços i es marca el punt en los peus així. I la iaia ballava davant la néta la seua jota, la de sempre, un ball popular.

María Dolores Gimeno

Ramón Segura, un capellà afrancesat

(Publicat a La Comarca el 18 d’octubre del 2013)

“Ramon Segura, un eclesiàstic terolenc al servei de Josep I” és el projecte d’investigació presentat per Francisco Javier Ramón Solans, Doctor en Història per la Universitat de Saragossa, a la convocatòria d’ajudes concedides per l’Instituto de EstudiosTurolenses el 2013 i que, precisament, ha obtingut major puntuació entre els projectes presentats i, conseqüentment, seleccionat per la concessió de l’ajuda. S’ha valorat especialment el treball per l’escassetat d’investigacions sobre els afrancesats a la nostra província i per la connexió entre església i política a principi del segle XIX. Ramon Segura y Ruiz, nascut a Pena-roja de Tastavins el 1753, després dels seus exitosos estudis religiosos va rebutjar diversos càrrecs eclesiàstics a Saragossa per exercir com a capellà a la seua vila fins el 1800. Després d’aquesta data passà a ocupar la rectoria de Valldalgorfa on es va fer amic del bisbe auxiliar de Saragossa Miguel de Santander, home de confiança de José de Arce, arquebisbe de la capital aragonesa i que va estar amagat durant bona part de la guerra del Francès a casa del rector pena-rogí a Valldalgorfa. Tots tres religiosos eren partidaris del govern francès a Espanya –afrancesats-. Després del conflicte bèl•lic Ramón Segura no va tindre tanta sort com altres liberals i va morir exiliat en un poblet del sud de França el 1820. Es diu que Miguel de Santander quan va amagar-se a casa de Ramón Segura portava vint baguls d’or que pertanyien al tresor que posseïa Godoy, el favorit de Carles IV. Això va arribar a orelles de l’enemic i el general Salinas de l’exèrcit de l’Ebre va desplaçar-se amb més de 1000 soldats a Valldalgorfa per trobar l’or, però després de vuit dies de saqueig a la vila no van trobar res i se’n van anar amb les mans buides. Dos cents anys després encara no tenim notícies que hague aparegut ni rastre de l’or de Godoy.

Carles Sancho

Un brindis per Verdi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’octubre del 2013)

 10 d’octubre de 2013. Avui fa 200 anys que va néixer Verdi.

Al principi de Novecento de Bertolucci, un bufó (símbol del secular endarreriment de la pagesia italiana) anuncia: “Verdi è morto”. Amb ell, moria el XIX. Avui celebrem el seu naixement, la seva vida i la seva obra. La vida i la obra d’un home que, amb l’acrònim del seu cognom, va donar il·lusió a la nova Itàlia, i que representa els valors i la mentalitat de tot el seu segle.

Les obres de Verdi són plenes de turbulències i d’humanitat. De vegades es critica el seu tremendisme, però… què es podia esperar d’una persona que, als 26 anys, havia perdut a la seva estimada muller i als seus dos fills?      A punt de tirar la tovallola, un gran èxit el catapultarà a la fama: Nabucco. El seu cor d’esclaus esdevé tot un cant a la llibertat. El mestre Muti l’utilitza avui per protestar contra les retallades a la cultura i reivindicar l’òpera com símbol i essència d’Itàlia.

Partint del melodrama belcantista i romàntic, que feia furor en aquella època, Verdi inicia un viatge que el durà cinquanta anys més tard a la culminació de l’òpera italiana: les dos peces shakespearianes de maduresa: Otello (74 anys) i Falstaff, (80 anys), un drama i una comèdia humana com mai s’havien vist a l’òpera, amb una continuitat dramàtica sorprenent i una riquesa musical totalment al servei de l’expressió dramàtica. Ni rastre de l’òpera de números per a lluïment dels “divos” de torn; ni rastre del virtuosisme belcantista. El vell Verdi ens deixa a les portes del teatre líric contemporani. Mai un compositor madur havia arribat tan lluny. Entremig Macbeth, obscura, innovadora e incompresa; la Traviata, principi de l´òpera realista (crítica a la hipòcrita i conservadora burgesia); la humanitat de Rigoletto; frescos històrics com el regicidi de Ballo in Maschera o la llegenda negra espanyola en Don Carlo; la síntesi entre l’exotisme romàntic i la Grand Òpera francesa en Aida, i especialment la originalíssima adaptació a la tradició italiana de les innovacions del drama musical wagnerià.

Per tot això, en un dia com avui, volem brindar per Verdi.

Antoni Bengochea

Profecies

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’octubre del 2013)

Ací al Palatinat rellegeixo, amb la persistent pluja als vidres, l’Epistolari d’en Desideri Lombarte, el gran escriptor de la nostra Terra Baixa. En paraules del prologuista, n’Eloy Fernández Clemente, es tracta d’abundoses, nodrides, sucoses lletres plenes de cordialitat, on hi ha en molts de casos una rica informació sobre l’activitat cultural de les terres aragoneses catalanoparlants.Són paraules que faig meues i no puc fer altra, sinó recomanar-vos decididament la lectura de l’Epistolari lombartià. La relectura m’ha fet venir a la memòria unes afirmacions d’un corresponsal d’en Lombarte, que tenia oblidades, i que sens dubte haurem de declarar com profètiques: són les lletres 120 i 123 de l’Epistolari de l’agost del 1987, poc després que el conseller José Ramón Bada, del PSOE, hagués estat substituït per un del PAR. Escriu el corresponsal: Són capaços d’inventar-se una nova llengua. I afegeix: Vol dir que cercaran un venut qualsevol perquè s’inventi el que sigui, mentre serveixi per ser “diferent” –i per acabar d’ensorrar el català a l’Aragó, que és el que cal. Ja veig que al final acabarem en un acte de fe a la Plaça del Pilar, on cremaran els teus llibres (per la grafia imposada des de Barcelona) amb els altres del “Pa de casa” […] i tot en presència “de las más altas autoridades y el pueblo fiel”. De passada també podrien cremar la Constitució i l’Estatut, perquè si només serveixen per a això … . I una mica més endavant indica: Alguna cosa haurem de fer  […] si ara es despengen els de la DGA amb una gramàtica celtibèrica per al català. Poc podien pensar ni en Lombarte ni el corresponsal que aquestes paraules carregades d’ironia, però retòriques en el fons, esdevindrien 25 anys després, amarga i brutal realitat. Certament ni en Desideri Lombarte ni el corresponsal no han acabat -de moment- a la foguera, ni tan solament en efigie, però el Govern ha inventat per al català una nova llengua, la LAPAO, mentre que d’anomenar celtibèric el català n’ha tingut cura el PP valenciá. En bona part les profecies del corresponsal, malauradament, es van acomplint.

Artur Quintana

El dia que l’Arquebisbe parlà en la llengua dels feligresos

Carles Terès. La Comarca, columna «Viles i gents», 4 d’octubre de 2013

Quan l’Arquebisbe Ureña va entrar a l’església de Sant Bernat entre aplaudiments, va donar les gràcies en català. Me’n vaig alegrar, tot i que m’imaginava que seria un ‘bon dia’ tipus Bruce Springsteen, és a dir, per a quedar bé amb la parròquia (i mai millor dit). De tota manera, ja era molt, vist el menyspreu de l’Església aragonesa cap a les llengües pròpies —res a veure amb els missioners, tan amatents a aprendre idiomes remots. En ser davant l’altar, però, vet aquí que fa el discurs de benvinguda també en català. Dic ‘en català’ perquè és com ell el va designar (res de valencià o d’altres denominacions menys honorables) esmentant l’alegria que li produïa poder-lo usar en aquella part de l’arxidiòcesi. Em va envair una eufòria que, ensopit com sóc, no sol produir-me la festa major. L’Arquebisbe va explicar-nos que procedeix d’un poble d’Alacant, i per això compartia la llengua catalana amb els seus feligresos. Va celebrar la litúrgia en castellà, tret de quan va baixar a donar-nos la pau a gairebé tots els parroquians, que deia «la pau sigue amb tu» amb un somriure ample. Al final de la celebració va fer un altre parlament en català, aquesta vegada sobre els seus orígens rurals. No vaig poder evitar d’espiar de reüll els altres assistents i imaginar la seua estupefacció en veure la màxima autoritat de l’arxidiòcesi usant l’idioma de casa en acte i lloc tant solemne.

Mireu si n’estem, d’avesats a tanta garrotada, que anomenar les coses pel seu nom i usar la llengua dels feligresos es converteix en un acte extraordinari. Però, què voleu que hi faça: em vaig emocionar. Dels vint anys que duc a Aragó, a missa hi he sentit tots els accents del castellà, però mai (tret del dia del meu casament, amb capellà dut des d’Horta), la llengua dels matarranyencs. Algú em comenta sotto voce, que el papa Francesc hi té alguna cosa a veure.

(Aparegut també a la columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 11, setembre-octubre 2013)