La plaça del Chupa-chups

(Publicat a La Comarca el 28 d’abril del 2023)

L’altre dia passava per la plaça Nova. Ere de nit i vaig veure una il·luminació una mica diferent de l’habitual i això em va cridar l’atenció. Vaig tirar la vista cap amunt i… sorpresa! Havien canviat les faroles.

Resulte que esta plaça se va construir per urbanitzar uns terrenos que havien set unes eres, però que en aquell moment ja estaven en desús. La plaça es va inaugurar l’any 1999 i no se li va ficar cap nom concret. La gent va començar a dir-li «la plaça Nova» i així s’ha quedat. Però al principi de tot, també ere coneguda com «la plaça del Chupa-Chups». Per què? La morfologia d’esta plaça és molt senzilla. De fet, l’únic element que té (o que tenie hasta fa poc) eren unes faroles que el «globo» que protegix la llum ere rodó. I gràcies a n’esta característica és com la gent li va començar a dir «la plaça del Chupa-Chups».

Especialment als estius de principis de la dècada del 2000, se va convertir en la nova atracció dels xiquets i xiquetes. La meua infància va transcórrer estos anys i conservo molt bons records lligats a ella, ja que prompte es va convertir en lo meu espai de jocs a l’aire lliure. A l’estiu, en acabat de cenar, lo pare, la mare o la iaia, me portaven allí a jugar. Quan arribava ja em trobava en los meus amiguets i amiguetes, companys de jocs. Una de les coses que em pareixen més majes és que hi anàvem tots: los xiquets del poble i los que vivien fora però venien a passar-hi l’estiu amb sons iaios. Precisament des d’esta època encara avui conservo algunes amistats.

A les escaleres que hi ha al voltant s’assentaven los pares o iaios, aprofitant per fer la xerradeta (no hi tenien mòbils), mentrestant naltres jugàvem per allí. Això sí, sempre pendents que no mos aixisquéssem del perímetre tancat per si venie algun cotxe, o vigilant que no mos toqués la pilota dels xiquets més grans que jugaven al futbol. Cada nit la plaça se ficave plena de gent.

Hi he pensat moltes voltes en això, sobretot si hi passo alguna nit a l’estiu, al veure que ara ja quasi no hi ha cap xiquet jugant-hi. Los temps canvien. Cada època té lo seu puesto de referència per jugar i la gent les seues dinàmiques. Però jo tinc este bon record de quan era petita i el volia compartir.

Estela Rius

La tradició del llibre

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’abril del 2023)

Lo Dia del Llibre, ara internacional, eixe gran invent comercial dels llibreters de Barcelona ja fa un segle, torna alegre cada 23 d’abril. A Catalunya, lo cavaller sant Jordi acompanya les ventes de llibres en la de les de roses, que continuen regalant los hòmens a les dones que estimen, símbol llegendari de princeses traspassat al temps del feminisme empoderat. A Aragó, la posició al santoral de l’antiu patró de l’estament nobiliari a tota la Corona ha determinat la festa oficial de la comunitat, en època de classes socials sense déus ni protectors de ficció. La seua litúrgia es desplega per a la ciutadania en protocols públics gestionats des dels centres de poder autonòmic: l’edifici Pignatelli del govern d’Aragó organitza dos dies de música i jocs; i el Palau de l’Aljaferia, seu de les Corts, obre portes del 22 al 24 i s’il·lumina en los colors de bandera quadribarrada, mentres lo seu president va el dijous a Terol i el divendres a Osca. Tradició moderna i per decret, acabarà arraïlant? Fora de l’oficialitat, la festa llibresca agarra força espontàniament, ocupant los carrers. La plaça d’Aragó i el passeig de la Independència a Saragossa, enguany en més de 100 parades i uns 350 autors que firmaran exemplars i regalaran clavells, marca pròpia. La plaça del Torico a Teruel, que celebra unida la fira del llibre i la rosa, en animacions infantils i jotes. I els perxes de Galícia a on l’Asociación Provincial de Librerías de Huesca fica els seus estands. A Casp, la Biblioteca Municipal planifica activitats lectores durant la setmana i es lliuren los premis literaris de la ciutat. A Alcanyís lo mercat de llibres i flors va acompanyat del “Vencimiento del dragón”, igual que a la llegenda reviscuda a les terres catalanes. Les viles sense llibreries de la nostra deserta geografia celebren com poden la festa llibresca quan un mestre d’escola, una bibliotecària dinàmica o els socis d’una agrupació cultural per Sant Jordi reciten un poema, comenten una novel·la o representen una escena teatral, afegint-se a la tradició.

María Dolores Gimeno

Novel.la amb fonaament

(Publicat a La Comarca el 21 d’abril del 2023)

El professor de la Universitat de València Lluís del Romero va acabar l’any 2020 un extens inventari dels molins d’oli i de farina, de les fàbriques de llum, dels batans i d’altres indústries abandonades de la província de Terol que va publicar en el llibre En busca de la Ferté. És, a més, un investigador de llarga trajectòria del problema del despoblament dels pobles de Terol. Mitjançant l’associació Recartografías, ha posat en marxa al Mas Blanco, que pertany al municipi de San Agustín, un centre d’investigació i divulgació al voltant de l’emigració i l’abandonament del món rural.

Tota aquesta extensa experiència i coneixement de la història i la geografia provincials li han servit per a fer distintes publicacions, com la referida En busca de la Ferté, i ara també per a construir amb bons fonaments la novel·la Donnafugata, on, a partir de la troballa d’uns antics quaderns, l’autor repassa episodis centrals de la història contemporània de la província de Terol, com el carlisme, la II República, la Guerra Civil, les col·lectivitats i el maquis. El periple de les protagonistes —totes són dones— passa també pel Matarranya i, en concret, per Beseit, Calaceit i Vall-de-roures, on dedica una atenció especial a les fàbriques de paper que, entre el segle XVIII i el XX, van constituir un insòlit focus de producció industrial.

I, a més d’escriure literatura amb una sòlida base documental i una extensa investigació sobre el terreny, fa parlar els personatges que es mouen pel Matarranya en el català propi del territori. D’agrair.

Lluís Rajadell. 

Rocío

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’abril del 2023)

Gràcies a l´escàndol que va produir la paròdia que van fer a TV3 sobre la Mare de Déu del Rocío. Em va semblar tan graciós com poca solta, però no fins al grau d’indignació que van mostrar alguns polítics o periodistes (fins i tot utilitzant paraules malsonants, insults i afirmacions molt greus). Jo no veig enlloc una ofensa als andalusos ni al seu accent. He vist a les “xirigotes” i als carnavals de Cadis enfoten-se’n de l’accent català, dels independentistes o dels polítics condemnats. Però també han fet paròdies humorístiques de la Setmana Santa amb peanyes de mares de déu, fins i tot de cristos, i no s´escandalitza ningú. A mi m’escandalitza més que el govern andalús no l’importi carregar-se Donyana, que és patrimoni de tota la humanitat. O el documental antropològic “Rocío”, que es va filmar l´any 1980 i que va ser segrestat i prohibit per Adolfo Suárez, pel fet de mostrar un punt de vista que no era l’oficial de l’església. La pel·lícula té un plantejament laic, i posa de manifest des de l´origen feudal de tots els cultes marians, fins a la falsedat de les aparicions (són totes falses, com el culte a les tombes apostòliques), el classisme de les germandats rocieres, la irracionalitat i l’embrutiment dels comportaments dels vilatans, l’exclusiu masclisme, on la dona és totalment passiva al ritual, així com el negoci descontrolat de la germandat principal (i de l’església en general), i el testimoni de la implicació d’algunes germandats en un cas brutal de repressió franquista al principi de la guerra civil. El responsable del film, el sevillà-onubenc Fernando Ruiz Vergara va ser jutjat i finalment condemnat ja en el període de Felipe González, i es va tindre que expatriar i pagar una indemnització de més de 10 milions de pessetes. La pel·lícula es va poder veure més o menys tallada fins fa poc (ara és a youtube). Per a mi aquest és el veritable escàndol, un més, producte de la “exemplar transició”. Pero… no era l´actual progressia la que tenia la pell molt sensible amb l’humor, ja que abans es podia parlar de tot i ara es limita la llibertat d´expressió?

Antoni  Bengochea

      

La fi de l’autopia

(Publicat a La Comarca el 14 d’abril del 2023)

L’any 1770, Louis-Sébastian Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit.

Ara comparem-ho amb qualsevol història de ciència-ficció actual, per exemple, Retorn al futur, o Interestellar. A les dos es pot vore com lo major canvi de la societat és la tecnologia, la ciència. Hi ha naus espacials de ultra-velocitat, cotxes voladors, pantalles hologràfiques, i roba totalment futurista… Totes eixes innovacions tenen una cosa en comú: són productes que es poden comprar i vendre, són productes del sistema comercial. Avui en dia, imaginem lo futur com un nou estadi del neoliberalisme, no com una utopia.

La conclusió és clara: la gent del segle divuit veie lo futur com una utopia; tenien uns ideals que esperaven posar en pràctica al futur. La revolució que va tindre lloc vint anys després a França demostrà que sí van aconseguir fer-ho possible. Avui en dia vivim adormits, amb l’únic desig de que al futur tinguem una màquina mínimament més moderna que l’anterior. Hem perdut les il·lusions, hem abandonat les utopies només per pensar amb objectes banals que només mos fan més esclaus de natres mateixos. Hem deixat de somiar, i no hi ha crim major per una societat que deixar de somiar.

Luismi Agud

L’agüelo ere tassador

(Publicat a La Comarca el 7 d’abril del 2023)

Allà pels anys cinquanta quan es van gelar les oliveres, encara es mantenie, als pobles nostres, la institució del ‘Tassador’ de camps, normalment finques no gaire grans d’oliveres, terra campa per sembrar blat i altres cereals, i algun hortet o freginal. L’agüelo Tomás, era un llaurador mitjanet i de més jove també li va tocar amanta voltes d’anar p’altri; i a segar a la Siarra després de trillar lo de casa, perquè allí venie més tardana la collida.

Per lo que sabem, a cada poble en podia haver més d’un, de ‘tassadors’. En realitat, era una especialitat que no depenia de cap autoritat, ni calia cap permís oficial. Com també podia actuar als termes dels pobles veïns i on vullguera. Lo que contava realment era la capacitat per fer eixa feina, i el reconeiximent públic de ser una persona equànime en la valoració dels troços que ‘tassaba’. I ell tenia sobrades aptituds, perquè dominava lo sistema tradicional de mesurar les superfícies dels bancals a passos, o per lo que llaurava un parell de matxos o rucs, en una hora, una junyida o una jovà (tot un dia); i respecte a les oliveres, per calcular les olives que podia fer un albre, en funció de la seua rama que ell calculava a ull. I ho solia encertar.

He de dir que l’agüelo tenie l’avantatge d’haver anat a l’estudi en un bon mestre que els amostrave coses pràctiques de geometria i aritmètica. També que en aquell temps ell ja tenie la cadena d’Agrimensor per ajustar millor les superfícies.

La cadena que l’agüelo dugueve en un sac, quan anave a ‘tassar’ camps, deu pesar un parell de quilos, i la guardem al nostre museu familiar. És una versió decimal, la meitat de llarga que la històrica anglesa de 22 iardes, equivalents a 20,1168 m. que va ser inventada pel clergue i matemàtic Edmund Gunter en 1620, de qui va prendre el nom. Un aparell del que la humanitat a tret un gran profit. Poseu Cadena de Gunter a la Viquipèdia en català i voreu la foto de la cadena decimal i lo interessants que poden ser les seues aplicacions.

Tomás Bosque

Lo misteri enderrocat

(Publicat a La Comarca el 17 de març del 2023)

Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.

De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.

Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.

Carles Terés. Viles i gents

Ministra i Constitució

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2023)

Na Isabel Rodríguez, ministra de Política Territorial, publica a la pàgina 11, número 50.670, del 29-9-2022 de La Vanguardia  “Les llengües, un patrimoni irrenunciable” on tracta, entre altres temes, de l’article 3. 1. i 2. constitucional –3.1. El castellà és la llengua oficial de l’Estat que tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret de fer-la servir.  3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb llurs estatuts. Al 3.1. la Constitució, a més de declarar que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, defineix què significa ser llengua oficial: que tothom té el dret de parlar-la i l’obligació de saber-la. Al 3.2. es declara l’oficialitat de les altres llengües espanyoles a les comunitats autònomes on es parlen. La Constitució no diu quines són. Per a saber-ho hem d’anar a la lingüística internacional, que diu que a l’Estat es parla aragonès, asturià, basc, català, gallec i occità. Totes aquestes llengües han de ser oficials a les comunitats autònomes on es parlen. Si no ho són, els estatuts de les comunitats autònomes on això passa no són constitucionals. En aquesta situació es troba l’Aragó per la no oficialitat de l’aragonès i del català, Navarra per la del basc i Astúries per la de l’asturià i el gallec, si més no. Per la manera com s’ha desenvolupat l’oficialitat de les altres llengües espanyoles s’observa que no se’ls aplica la definició constitucional –tothom te l’obligació de saber la llengua oficial i el dret de parlar-la–, com va evidenciar l’Estat  Espanyol el 1983  declarant inconstitucional que a la llei de Normalització Lingüística de Galícia constés que tothom ha de saber gallec i té el dret de parlar-lo. L’oficialitat de les altres llengües espanyoles se situen, així, en uns llimbs legals, sotmesa sempre als jutges de torn. Sembla, però, que, malgrat el títol del seu article, la ministra Rodrìguez no en té prou amb la vergonyosa i  trontollant situació de l’oficialitat de les altres llengües espanyoles: substitueix l’obligatorietat  constitucional –també seran oficials– per un facultatiu també poden ser oficials. Re, coses que passen.

Artur Quintana