Avantpassats

(Publicat al Dirio de Teruel el dissabte 25 de juny del 2022)

El culte als avantpassats és una constant de les cultures humanes, i pot anar, posem, des d’un nom mig il·legible en un fossar embardissat a la magnificència de les piràmides egípcies. Xina va fer del culte als avantpassats durant segles un succedani de religió al costat d’un budisme molt aigualit i dels elitismes confucians i taoistes. En les nostres cultures peregrinem a les tombes dels grans noms de les arts i de la política a corrua feta: a la tomba de n’Antonio Machado, o a la d’en Pompeu Fabra, ambdues a  la Catalunya Nord –a la primera, com potser recordareu, no fa pas gaire hi va anar el Cap del Govern Espanyol, en Pedro Sánchez; a la segona no, és clar. I s’hi segueix anant, a totes dues, i a la d’en Shakespeare,  en Goethe, en Schiller, … . I ja ens agradaria de poder anar a la d’en Lorca, o i tant!, però era inevitable que passés el que va passar com tots sabeu; molt lamentable, sí, però ben desitjat pels seus assassins, per raons evidents. Més lamentable és que coses així segueixquen passant, i no pas per les evidents i tràgiques circumstàncies lorquianes, sinó per pur tant-se’ns-en-dona burocràtic: va estar a punt de passar a la tomba on era soterrat n’Àngel Guimerà a qui, setanta anys després de la seva mort, quan les seves obres ja no podien produir ingressos, l’Ajuntament de Barcelona li va escriure que o pagava per la tomba o les seues despulles anirien a la fossa comuna. Per un feliç atzar algú va llegir aquest escrit als diaris i ho va denunciar, amb el resultat que l’Ajuntament barceloní va assumir-ne les despeses de la tomba guimeraniana. En el cas d’en Felip Pedrell no ha estat així i l’Ajuntament de Barcelona ha dut les despulles a la fossa comuna del cementiri de Sant Gervasi. En Pedrell havia mort el 1922 i en acostar-se el seu centenari des de Tortosa, d’on en Pedrell n’era fill, van pensar en retornar-n’hi les despulles. Van fer passos, i des de l’Ajuntament de Barcelona els respongueren, amablement això sí, que havien fet tard.

Artur Quintana

Orgulloses

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de juny del 2022)

Ja fa uns anys que el mes de juny se pinte amb els colors de la bandera LGTBIQ+ de principi a fi. Les agendes s’omplen d’activitats dissidents que mos apropen a eixa cultura transgressora i no-normativa, fet que, personalment, me semble extremadament interessant i necessari, més en un món que mos obligue a encaixar des del dia que naixem. Així que si, celebro molt, el mes de juny. Allò que no celebro tant, però, és l’allau de banderetes de colors que es fiquen tantes empreses aprofitant l’avinentesa per “pujar-se al carro” (igual que fan amb el 8 de març, per cert) i ocupant els espais que no són seus. L’última ha estat veure una coneguda aerolínia promocionant-se per les xarxes socials amb el lema de l’orgull. Prou. És la història de sempre, malauradament. És un debat recurrent i hem d’entendre que cal discriminar la normativitat per prioritzar, ni que sigue un dia a l’any, la dissidència. I si, defenso totalment que cal que ho fem, i no sol un, sinó cada dia. I no em refereixo a apartar o discriminar gratuïtament la heternormativitat, sinó que cal que entenguem que, pel fet de dixar-la en segon pla no l’estem rebutjant, sinó que estem deixant que altres ocupin el puesto que mai se’ls ha deixat. Ja que el fet que una situació sigue “comú” no vol dir que sigue l’única, la “normal”, crec que són dos conceptes que hauríem de tenir clars i diferenciats i atrevir-mos a abraçar la diversitat. Sembla mentida (o no) que en un país on cada dia creix un partit que defensa primordialment la “llibertat” cada dia sigue més complicat estimar lliurement, estimar molt i diferent, estimar-te a tu mateixa i a les altres. Estimar amb orgull des de la L al + i sense demanar permís, però tampoc donant les gràcies, mai, a cap ni una de les banderes oportunistes d’aquells que l’únic color que estimen és el dels bitllets.

Raquel Llop

Jocs Olímpics d’hivern 2030

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de juny del 2022)

No n’estic segur de que aquests jocs olímpics arribin a fer-se a Catalunya o a Catalunya i Aragó. També tinc els meus dubtes si, en cas de celebrar-se, aportarien tants i tants beneficis com expliquen els partidaris. Hem costa prendre partit a favor o en contra. En qualsevol cas, en aquest moment, vull fer palesa la meua indignació envers les paraules del president d’Aragó, Sr. Lambán, quan va dir: “Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la cleda (redil) constitucional, com a mitjà d’implicar-los en un projecte d’Estat. I Aragó es prestava encantat a aquesta operació”. Quina altivesa la el Sr. Lambán! El 52 per cent dels catans són com ovelles, oi? Bona manera de fer amics a la veïna Catalunya. Després, segons el Comitè Olímpic Espanyol, no compleix els acords i el seu president, Sr. Blanco,  li diu mentider. Multitud de reunions per a no arribar a cap acord i propostes que no són acceptades. Els representants catalans manifesten que el primer acord era el millor i que no canviaran. Si em poso el barret de català m’indigno i si  em poso el d’aragonès sento vergonya aliena. Ara hem dirigeixo al aragonesos en general, però molt espacialment als habitants dels Pirineus, els quals demanen majoritàriament la celebració dels jocs a les seues terres. És ben coneguda la comèdia palatina El perro del hortelano (1618) de Lope de Vega amb l’argument principal que la comtessa Diana no pot estimar a Teodoro i per això no el deixa estimar ni ser estimat per qualsevol altra persona, com el gos de l’hortolà, no vegetarià esclar, no menja verdures de l’hort del seu amo però tampoc deixa menjar-se-les als altres animals. Deixeu-m’ho dir en castellà: “ser como el perro del hortelano que no come ni deja comer”. Expressió idiomàtica tan utilitzada com apropiada en aquest cas. Tant a Catalunya com a l’Aragó hi ha molts col·lectius en contra dels jocs als Pirineus. Tot amb tot, com he dit al principi, la possibilitat de no celebració dels jocs als Pirineus el 2030 és cada dia més gran. L’actitud del Sr. Lambán envers Catalunya no beneficia pas a l’Aragó.

José Miguel Gràcia   

Quant més sucre, més dolços los caragols (i IV)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 10/6/2022)

Esta columna tanque una sèrie que ha parlat de «codis» informàtics, de «copyrights», de receptes per a fer un bon arròs sense drets d’autor, i de formes col·lectives de fer programes que no acaben de collar. Però això no és del tot cert al món actual, perquè «quanta més col·laboració, més innovació». I les vies alternatives al copyright seguit les tenim davant.

Una vegada vaig estar a una caragolada. Se van enganyar, i van posar sucre envé de sal. Van decidir no dir res, i esperar els comentaris. Tots los comensals van coincidir que els caragols estaven especialment bons. Com diu la dita, «quant més sucre, més dolç». I esta recepta no té copyright. Aixina que, si voleu, la podeu adaptar als vostres festivals.

Lo dia a dia trobem puestos allunyats del copyright, a on lo coneixement fluïx, i la col·laboració fa imperis del saber: la Wikipedia ja és un referent inqüestionable per a trobar informació, i ha tombat lo negoci editorial de les grans enciclopèdies. Google Maps, Tripadvisor o Booking permeten que els usuaris puntuon restaurants, hotels o monuments, i se cree un cervell col·lectiu essencial per a fer turisme. Wikiloc permet compartir excursions. Amazon trau molt rendiment a la puntuació dels qui ja han comprat allò que mos interesse. I tants altres espais han creat valor en informació que cada un de natres «regalem» lliurement.

Però sovint les fortaleses més importants del codi lliure no mos són ni evidents. Mai ningú ha pagat per usar el «protocol» d’Internet (URL), o el «codi» en què estan escrites les pàgines web (html). Són estàndards lliures que el seu creador haurie pogut posar en copyright. Però simplement algú va crear aquells «codis», los va posar a disposició pública com qui ensenye el seu codi de com fer un bon arròs o uns bons caragols, i n’eixim tots guanyant, navegant per internet i menjant bons arrossos. Los codi lliure ha revolucionat camps vitals com la telefonia. Tots recordareu los Nokia, i l’emergència de les Blackberry. Però el mercat de mòbils se’l va acabar emportant Android, un sistema que té la seua fortalesa en lo codi lliure, en la col·laboració, i basat en Linux. Qualsevol se’l pot baixar, adaptar, i posar-lo a on vulgue. Una filosofia completament oposada a la d’Apple, que restringeix fins i tot quines aplicacions hi podem usar dins. I no diguem ja el triomf del codi lliure en camps com los navegadors (Firefox), o camps especialitzats, com als servidors d’internet, o el camp de l’estadística i la programació (R, Python). Només cal fer una ullada a la web en la que Salud d’Aragó informe dels casos de Covid poble a poble: feta en codi lliure. Perquè la llibertat del codi permet adequar-lo a necessitats molt concretes, sense haver d’esperar a les decisions d’equips directius d’una multinacional, ni grans pressupostos: «make yourself at home».

Quanta més col·laboració, més innovació. Quant més sucre, més dolços los caragols. I llarga vida al codi lliure, i als bons arrossos!

Sèrie completa:

La paella (i els drets d’autor) (I)

Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)

La paella pel mànec: los estàndards (III)

Quant més sucre, més dolços los caragols (i IV)

Estiu cultural, a punt?

(Publicat al Diario de Teruel el 4 de juny del 2022)

Les cigonyes ja no emigren en un desori climàtic d’estacions, que el calendari es mira impertorbable. Tempus fugit, perquè arriba un altre estiu, anticipat en onades de calor capritxoses al mes de maig. Les PAU (EVAU, EvAU o Selectivitat) passen a les primeres planes dels diaris abans de Sant Joan, tancant lo solstici, la primavera i les seues oronetes. Tot està a punt per a un nou estiu. Al Baix Matarranya tornarà el “Matarranya Íntim” teatral, del 2 al 4 de setembre a Calaceit, en plena tornada a l’escola. L’any passat va ser a Fòrnols, del 30 de juliol a l’1 d’agost, diu el seu web sense actualitzar, igual que el de la comarca del Matarranya, on el temps cultural s’ha detingut al 2019, abans de la pandèmia paralitzadora. També el del Festival Buñuel Calanda, que per Facebook i web es recrea encara amb la XVI edició especial 2021 i la gran assistència de públic, sense cap novetat prevista pels pròxims mesos. No passa el temps per les xarxes. I la Crema d’Artistes del Matarranya? Lo 12 de desembre de 2019 estaven preparant amb molta il·lusió la 8a edició, Facebook dixit, i després no n’hem sabut res. La Comarca del Baix Aragó-Casp té anunciats festivals de l’estiu del 2018, i les titelles de Favara i el “Más que palabras” de Maella de l’any passat, qui sap si amb continuïtat. Continua, sí, una nova commemoració del Compromís, que del 24 al 26 de juny pròxims faran tornar la ciutat de Casp al seu passat medieval. Pareix, en fi, que l’aposta d’Alcanyís és més clara i forta, volent passar del Baix Aragó històric a capital cultural aragonesa. Van encomençar enguany amb la Concordia de Alcañiz i la recuperació per Sant Jordi del Vencimiento del Dragón, Festa d’Interès Turístic Aragonès, i anuncien lo festival Aragón Sonoro amb espectacles musicals al carrer l’últim cap de setmana de juliol. És la campanya “Cultura con Ñ”, publicitada i enigmàtica perquè qui sap que vol dir la “eñe” absent, engolida com les altres ofertes culturals comarcals.

María Dolores Gimeno

Ponts de lletres i paraules

(Publicat a La Comarca el 3 de juny del 2022)

Dissabte passat, vaig tindre la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», a Mequinensa. Es tractava d’una mena de ‘marató’ de presentacions d’obres d’autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho (ja se sap que «para escribir, ya está el castellano»).

La jornada va començar poc abans de les onze amb la benvinguda de la presidenta de ‘Coses del Poble’ Lourdes Ibarz, qui va fer una defensa clara del nostre idioma, compartit a banda i banda del Segre (i de l’Algars, com ja sabem los lectors d’este periòdic). Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, van obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i Natxo Sorolla, que ens il·lustrà amb una acurada ponència de la situació i perspectives del català a Aragó.

Després ja van començar les presentacions, amb autors d’ací i dellà dels rius que mos uneixen. Vam poder escoltar Mercè Ibarz, Ferran Sàez, Margarida Aritzeta, Anna Sàez, Teresa Ibars, Lluís Rajadell, Merxe Llop i a un servidor. Cadascú presentà el seu llibre i dialogà amb el nombrós i participatiu públic. Finalment, Marc Biosca, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada.

Entremig, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.

De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.

Carles Terès