Taxes locals

(Publicat al Diario de Teruel el 29 de setembre del 2018)

Lo boom turístic de les nostres comarques, especialment del Matarranya, ha propiciat la creació de diferents taxes d’accés als paratges més visitats. Són emissors los ajuntament de varis pobles que veuen alhora cobrir una necessitat per al manteniment de camins i infraestructures municipals afectades pel creixent volum de visitants, i també una bona font de finançament dels mateixos pobles. És lícit que es tingui que pagar per visitat lo Parrisal de Beseit?, o lo Salt de la Portellada?, o anar a buscar bolets pels montes comunals de la zona dels Ports? És discutible però jo crec que sí, i tal com estan les coses de despoblament progressiu lícit i molt necessari per assegurar i compartir los costos de manteniment i un correcte control de l’entorn. No ha de recaure tot lo cost de manteniment sobre los cada menys veïns dels nostres pobles. Lo problema és amb quin criteri s’han de quantificar les taxes i quins organismes ho han de regular. Pot un ajuntament d’un poble per si sol restringir la circulació pels camins del seu terme? Tindran que dir alguna cosa les Administracions (com ara la
Diputació provincial o la Comarca) que participen en lo seu manteniment amb diners que surten de la caixa comú. Es a dir dels impostos que paguem entre tots. I és que és molt freqüent que oblidem lo flux monetari de subvencions i pagament de treballs que surten de la caixa comú i que per molts sembla que baixi del cel o d’una font inesgotable de diners. Ho dic perquè no veig massa correcte que los veïns i hostatjats en algun d’estos pobles estiguin dispensats del pagament i los dels pobles veïns o de la mateixa comarca no, quan participem en gran part, com he dit, a nodrir la caixa comú i a participar econòmicament d’estratègies de desenvolupament turístic que mos poden beneficiar a tots, sempre que no hi hagi cap part que se’n aprofiti deslleialment. Un tema que de ben segur anirà a més i que es tindrà de consensuar entre ajuntaments, comarques i administracions territorials.

Juan Luís Camps

Anuncis

Romanços en temps difícils

(Publicat a La Comarca el 26 de setembre del 2018)

Com seria una temeritat que ara mos posarem a escriure de les conseqüències bones o dolentes que tindria, per l’Aragó, la possible separació del Principat, avui treballarem vocabulari fent la llista de peces antigues, ferramentes i aparells que estem restaurant per la casa del poble.

Començarem pel carret heredat del sastre Gazulla, pintat en verd i roig, de quan ell anave pels pobles, els anys cinquanta, a vendre robes i replegar encàrrecs de confecció de la seva feina. Lo capitell de pedra d’una creu del terme. Les rodes i l’eix de ferro originals d’un carro especial que li van fer a l’oncle Catalí, a la fusteria dels Tedòssios; i que, sent ja nostre, el pare al final se’n va desfer de carro i mula venent-se’ls a un gitano que els va col·locar a la Freixneda. Aladres de fusta i ferro, polligana, camatimó, badalls i vertedera. Dos trills de cilindres i un de pedrinyera. La mola de retrillar l’era. Coçis de fer lo lleixiu. Borraçes de llanç d’anar a les olives. Taleques pel blat, carrejadors, fialtres, camelles, un tronçador i un serrutxo. Vencills, sacs, un sarió i un cenatxo, tot d’espart. Repretador de la parva, dos forques, un rastre i tres porgadores. La collera, cabeçana i aparellades per enganxar la burra al carro. Una tina d’oli de les que feie l’oncle Hajulatero. Cestes, banastes, canastes d’anar al forn i un panistre, tot de l’oncle Castroner de la Basseta. Una romaneta, quartal, almut, doble-decalitre, barrals i uns pesos de canastetes. Un mall, tascons, estrals i estraletes.

I també, l’espoleta d’una bomba de l’aviació, que s’aprofitaven per les gorroneres de les portes dels horts i els corrals. Un equip complet de careta antigàs, una baioneta i dos caixes de bombes; tot replegat per la gent quan la desfeta de l’Exèrcit Republicà en la retirada cap a l’escabetxina de la Batalla de l’Ebre. I mos deixem los trastes d’anar a caçar, a les olives, la venema, del mondongo, mobles de casa… i moltes coses més que ara no hi caben.

Tomàs Bosque

Justícia o venjança

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de setembre del 2018)

El passat dia 11,  els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals  i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I  la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?

José Miguel Gràcia

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix

Matarranya a vista de viatger

(Publicat el dissabte 15 de setembre del 2018)

Les belleses naturals i artístiques de la comarca de l’Alt Matarranya salten al primer cop de vista. “La Toscana espanyola” li diuen. Un bon repertori de guies i llibres de viatges ho certifiquen amb dades, acompanyant-me en una escapada de cap de setmana. Així redescobrim lo Museu Cabré de Calaceit, que exposa els Fotosaurios de Carlos Saura, juntament amb la Galeria Arts&Més: guies ben preparats a un lloc i l’altre expliquen les col·leccions del museu i els quadres del cineasta; i a l’oficina de Turisme, una col·lecció permanent de ceràmiques de la desapareguda Teresa Jassà. Passa ràpid lo matí sense poder aturar-se a Queretes, i el dinar és a Vall-de-roures, fonda plena en un dissabte d’agost, servida per cambrers amb accents de l’Est. A la Llibreria Serret firmen un llibre col·lectiu sobre la despoblació rural los seus autors; després faran una taula redona. Al castell, dos exposicions: les caricatures de Luis Grañena i una col·lecció de gravats de Tàpies; un guia oficial acompanya per l’imponent edifici un grup nombrós de turistes; tot seguit l’església i la recent exposició de l’Elvira d’Hidalgo. La nit és a Pena-roja, a les habitacions la Mare de Déu de la Font, monument medieval que desvetlla els colors de la naturalesa increïble al matí, almorzant a la tribuna sobre el Tastavins. Queda temps per a dos dels museus: l’etnològic “Lo Masmut” i la dinosaure d’Inóspitak (Dinópolis), i per recórrer el parc de les vivendes tradicionals i els carrers empinats davall dels grans ràfecs de fusta. Foto al xamfrà de la casa de Matias Pallarès i Desideri Lombarte. Unes dones assentades davant de les seues portes mos informen i comenten: “Lo que més m’agrada és que parlen com nantros”, és a dir, com “nosaltres”, los del Baix Matarranya. No cal ser filòleg per comprendre la unitat de la llengua. La Freixneda oferís art i hospitalitat en domenge de festes: en dinar, cafè al jardí del Convent, un locus amoenus pròxim; a la plaça, disfresses infantils, l’amic poeta Juli Micolau, que fa d’excel·lent amfitrió i l’escultor José Manuel Aragonés, que s’atura passant.

María Dolores Gimeno

Festes que s’entenen sense «Reines»

Publicat al Viles i gents de La Comarca (14/9/2018)

Festes que s’entenen sense «Reines»

Natxo Sorolla

Fa uns dies a La Comarca (14/8/2018) es publicave l’article «Luchar contra los estereotipos en las patronales». El signaven diferents periodistes del diari. I la tesi principal és que «las fiestas patronales no se entienden sin sus reinas», però «los pueblos introducen tímidamente la figura del hombre aunque tienen que luchar contra la falta de implicación masculina». Se considere que «les reines» són una figura irrenunciable de les festes dels nostres pobles, però cal actualitzar-lo, sobretot per a que no sigue una figura només femenina. Però els intents per incorporar els xics a la cerimònia solen trobar-se en la seua indiferència.

Entenc que a alguns pobles la figura de les «reines de festes» és molt important per a molta gent. Fins i tot per a les xiques jóvens, per a les quals es una cerimònia d’iniciació a la vida adulta, i és un reconeixement del seu paper social. De fet, alguns consideren que és un moment de la vida per a sentir-se «princeses». La qual cosa em fa patir (Princeses: «bonita como mamá»), igual que els missatges masclistes del reggeaton (Despoblació, xiques i reggaeton).

Lo problema que veig en les Reines (i els esporàdics equivalents masculins) està en la seua estética, i sobretot en lo seu contingut. És completament subjectiu, però la veig rància. És una cerimònia d’iniciació excessivament tutelada, per al meu gust massa estètica, i amb poc component real d’iniciació a la vida adulta. Però deixeu-me negar la màxima: molts pobles no han tingut mai Reines, o hi han renunciat. I de fet, alguns han recuperat la festa dels Quintos/es. La del Quinto és una figura tant arcaïca com la de la Reina. Una al voltant de la militarització dels xics jóvens, i l’altra al voltant de l’exposició de la xica jove en edat per a poder-se casar. Però una vegada ha desaparegut lo servei militar i la tutela familiar dels matrimonis, lo problema no és l’origen de les dues cerimònies. Crec que la diferència està en què la reinterpretació que actualment fem dels Quintos/es és molt més adequada que la de les Reines.

La figura (actual) dels les Quintes/os me pareix més edificant, especialment perquè alterne la ruptura de les normes (joventut) i la responsabilitat (adulta). És una festa que, posant lo verb de moda, empodere la joventut. Li done capacitat (i responsabilitat) d’organitzar una festa que tingue música que els ha d’agradar, però també ha d’agradar al poble, han de gestionar molts diners, contactar i coordinar diferents actors. I evidentment, la cerimònia els done la capacitat de trencar normes, de no dormir una nit perquè han d’assegurar-se una plega lúdica, de fer soroll en hores de migdiada per a arreplegar diners… Als Quintos/es hi ha participació masculina i femenina per igual perquè és una iniciació a la vida adulta atractiva. I de fet, moltes vegades les xiques mostren la seua capacitat organitzativa. La Quinta/o no està tutelat, s’autogestione, organitze una festa per al poble.

Crec que si no es conseguix la masculinització de les Reines, però sí la feminització de les Quintes/os, en part és perquè el xic no creu que eixa exposició pública merament estètica i formal de «Rei» lo situo bé al «mercat» (social, de parelles, d’amics…). Però per a la xica és atractiva eixa opció a iniciar-se la vida adulta trencant normes i prenent responsabilitats com a «Quinta».

Wagner i el Drama Musical

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de setembre del 2018)

De la mateixa manera que Beethoven va ser la culminació del classicisme i el principi del romanticisme, Wagner representa la culminació d´aquest últim i el principi de la modernitat musical. A mitjan del segle XIX, i després d´una evolució lenta i difícil, crea l´anomenat Drama Musical, que no s´ha de confondre amb l´òpera tradicional. En la actualitat, i gràcies precisament a la revolució wagneriana, que influirà en tots el compositors operístics posteriors (inclòs el seu contemporani Verdi) a tot se’n anomena òpera, però en la seva època, va suposar un gènere totalment revolucionari, que va tardar molt en imposar-se; encara ara hi ha molts que es diuen aficionats a l´òpera i que no volen saber res de l´estil wagnerià, com si fos quelcom inaccessible; curiosament gaudeixen amb Puccini, que no s´entén de cap manera sense la revolució wagneriana. És difícil explicar sintèticament les novetats del Drama Musical, però en direm algunes. Començarem pel concepte d´Obra d´art total. Per a Wagner totes les arts són molt importants i estan fortament relacionades. L´òpera uneix poesia, teatre, arts plàstiques (escenografia e il·luminació), música i cant d´una manera inseparable, i l´autor és el màxim responsable de tots els aspectes. En l´òpera tradicional existeixen totes aquestes arts, però totalment subordinades a la música i el cant (i en el bel canto italià més al cant que a la música). A tot això s´ha d´afegir la filosofia i qualsevol cosa relacionada amb les idees (Wagner fou molt influenciat per la tradició del pensament Alemany, en aquest cas representada per Hegel i Schopenhauer, però també per Goethe i després per Nietzsche). Resumint: que a més a més de la música i el cant, en el Drama Musical s´ha de pensar i avaluar la posada en escena (se’l pot considerar el principal responsable de la importància –de vegades excessiva– dels regidors d´escena actuals). Però hi ha més: ell va redissenyar els nous teatres a la grega (en forma de ventall) i sense categories socials, i també va ser el veritable inventor de l´apagada de llums en els espectacles (en tots). I això només per a començar: Déu n´hi do.

Antoni  Bengochea