El ribagorçà, nova llengua romànica?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de gener del 2022)

 Ho ha  proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.

Artur Quintana

La vellesa imaginada

(Publicat a La Comarca el 28 de gener de 2022)

Escolto la cançó dels Manel «Criticarem les noves modes de pentinats». Deliciosa, com tantes altres del grup, però que em fa evident la distància que hi ha entre la visió que tenim de la vellesa quan encara som jóvens i la realitat nua. La cançó la van compondre en aquella edat màgica que va dels vint-i-molts i els trenta-i-pocs, i es nota. Els Manel s’imaginen com seran en fer-se vells: una mica estrambòtics, entranyables, amb uns records melangiosos per amorosir una decrepitud tot just insinuada. Com a mostra la primera estrofa:

«Vindran els anys i, amb els anys, la calma / que et pintarà als ulls una mirada suau. / Et faran fer un pas i, després, un altre, / seràs tota una experta a tirar endavant. / Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable, / o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar. / Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya / que té acollonits tots els nens del veïnat.»

Tothom tenim experiència amb la vellesa. Alguns perquè ja hi són, d’altres perquè hi tenim un peu i la resta perquè d’ancians, en la nostra Europa vintage, se’n veuen arreu i en abundància.

Una de les coses més positives dels nostres pobles, són les relacions socials que s’estableixen de manera natural entre les diverses generacions (intercanvi d’idees, ajuda mútua, projectes comuns…). Aquí la convivència amb la gent gran és molt més estreta, ja sia perquè hi compartim sostre, ja sia perquè la majoria dels veïns superen, en major o menor mesura, l’edat de jubilació. Però dins la vellesa hi ha diverses gradacions: tots coneixem persones d’edat avançada que, d’estar eixerides i amb el cap ben clar, a causa d’una sotragada inesperada de salut, passen a ser ancians decrèpits. De la vellesa lluminosa a la decrepitud en un vist i no vist.

Coses que passen i ens passaran a tots si no ens morim abans. Envellir és arribar dalt del cim, asseure-s’hi i, finalment, evaporar-se. Potser els Manel en faran una altra bona cançó quan hi arribin.

Carles Terès

Res és notícia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de gener del 2022)

Aquesta setmana al telenotícies d’Aragón Televisión han descobert que a Faió (comarca del Baix Aragó Casp) parlen català. Ho han fet mentre entrevistaven un home que repartia xocolata calenta enmig dels actes per un dels seus patrons, Sant Antoni – per cert, patró compartit amb molts pobles catalans i, per descomptat, amb les Illes Balears. Compartim, a més d’algunes tradicions, la llengua, quines casualitats (o no). I, un cop més, la televisió de totes les aragoneses perd una gran oportunitat per dignificar la nostra llengua, i en comptes de deixar que l’entrevistat s’expressés millor en la seua llengua materna (i així de pas deixar que dues de les tres llengües d’Aragó fluïren amb total normalitat durant la conversa), la genial idea de l’entrevistadora va ser imitar el castellà amb accent català que va notar en l’home. Un espectacle vergonyós digne de la nostra televisió pública, desgraciadament. També pocs dies abans, a la mateixa plataforma, Antena Aragó celebrava l’auge de l’ús de l’aragonès entre el jovent i culminava el reportatge amb una frase colpidora: larga vida al castellano. I afegia, i larga vida al aragonés. Semblaria un gag de l’Oregón Televisión, però no, lo cert és que es fan ells mateixos els seus acudits rancis mancats de la més absoluta gràcia. Si la persona (o l’equip) que va decidir acabar el reportatge amb aquella sentència no és capaç d’entendre que a Aragó la protecció del castellà s’ha fet en detriment de l’aragonès i del català, senyors d’Aragón Televisión, tenim un problema. Com deia Joan Fuster, “no faces de la teua ignorància un argument”, i això és precisament una de les actituds imperioses dels nostres dirigents polítics. En eixos esforços per ser més castellans que els mateixos castellans, Aragó ha perdut, o millor dit: ha deixat perdre, gran part del seu patrimoni, entre ells el lingüístic, que sense dubtes, va de la mà del cultural, social i polític. M’agradaria pensar que no està tot perdut i que, com reflectia el reportatge, la gent jove és conscient que cal defensar la llengua, sigui l’aragonès o el català, i que cal fer-ho en tots els espais possibles.

Raquel Llop

Les nostres màs(cares)

(Publicat a La Comarca el 21 de gener de 2022)

No fa gaire vaig anar al CCCB de Barcelona a veure l’exposició «La màscara no menteix mai», que propose una interessant reflexió i un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat.

L’ocultació del rostre implique que la identitat quedo en secret, fent-ne un element posseïdor d’un component de llibertat, subversió i clandestinitat, els quals donen una seguretat per obrar que no es té a cara descoberta.

En l’imaginari popular trobam la iconografia contemporània del passamuntanyes, vinculat als robatoris, però també al terrorisme i a altres formes de violència. Històricament, els torturadors i executors de la Inquisició, es presentaven vestits en una túnica encaputxada que els cobria la cara. A les persones jutjades pel Tribunal del Sant Ofici se’ls ficave un capirot, perquè la penitència havie de ser anònima, i precisament d’aquí ve l’adopció d’este element per part d’algunes confraries a partir del segle XVII. En una vestimenta molt idèntica, formada d’una túnica i un capirot cònic blanc, al segle XIX, va començar a fer maleses la coneguda organització racista americana.

Multitud de villans i superherois que poblen la cultura de masses han jugat a n’esta dualitat que done la màscara, fent-ne una de les formes més populars a través de les quals este objecte ha arribat al públic. També alguns activistes l’han fet servir per portar a terme les seues reivindicacions i col·lectius d’artistes per qüestionar l’aparença externa.

Per carnestoltes, tradicionalment, també es cobria el rostre en màscares i antifaços per difuminar les diferències de classe i de gènere entre els participants a la festa, però la realitat és que també s’aprofitave per habilitar l’equívoc, la transgressió i la crítica, motiu pel qual va estar prohibit durant el franquisme.
Més recentment, Internet ha set un dels invents que ha nascut condicionat per la mentalitat de màscara digital, ja que a través de la pantalla podem estar creant-mos una nova identitat. Este fet, afegit a l’obligació de fer ús de la mascareta en determinats espais, fa que estéssem vivint un temps en què la màscara (digital o material) és la nostra carta de presentació i, per tant, la nostra identitat és més difusa que mai.

Estela Rius

La llengua és més que comunicació

(Publicat al Diario de Teruel el 15 de gener del 2022)

Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: “és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana” Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles. Res més lluny de la realitat, perquè quan una llengua es mor desapareixen un munt de coses més. En primer lloc podríem dir que qualsevol llengua és una manera diferent de veure el món del grup dels seus parlants. La llengua cohesiona interessos i sentiments col·lectius més enllà de les ideologies polítiques o religioses. Qui pot negar que la llengua forma part de la identitat d’un poble? Els mots de cada llengua conformen un arxiu vivent d’història per la seua evolució etimològica i semàntica. Quanta informació condensen els mots! L’oralitat d’una llengua dóna lloc a una especial codi musical diferent d’una altra. Per tot, quan una llengua es mor, es moren moltes coses més i es produeix una pèrdua cultural de la humanitat. Dins d’un món globalitzat en tants i tants aspectes, les llengües pròpies minoritàries –amb Estat o sense– haurien de ser un reducte viu, protegit, desglobalitzat i de visions culturals i històriques amplies, sense caure en concepcions utòpiques d’un món passat. Ara i avui sense cap mena de dubte l’anglès és la lingua franca –comerç, ciència, publicacions, organismes internacionals… –, de tot el món i és oficial a 40 o 50 estats, mentre el francès ho és a 30, un cert estàndard d’àrab a 25 i a 20 estats el castellà. Protegir i estimar una llengua és parlar-la, escriure-la, transmetre-la, estudiar-la i no pas negar-li el nom, segmentar-la i encapsular-la en documentals folklòrics indocumentats com si es tractés d’un material fòssil.

José Miguel Gràcia 

Fantasies de xiquets

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de gener del 2022)

Lo món infantil està envaït per un seguit de creences que caduquen al pas a l’edat adulta, on tot ha de seguir paràmetres racionals i lògics. Enyorant-lo, les persones grans mos convertim en còmplices i continuadors de la creença o tradició, entusiasmats per poder recrear davant dels xiquets la il·lusió viscuda anys abans per nosaltres mateixos. Esta setmana acaben de passar los Reis Mags d’Orient, que desfilen simultàniament en cavalcades diverses la tarda del 5 de giner, a la mateixa hora, pels carrers de la nostra vila o ciutat, i alhora a la tele; a la nit, infatigables, van repartint regals, en una prova fantàstica d’ubiqüitat tan inqüestionable com la seua habilitat per parlar la nostra llengua. Són màgics! Mos agrada ensomiar, i potser per això, a la societat de consum, ham acceptat de bon grat lo pare Noel, un competidor procedent d’altres cultures molt simpàtic, que apareix a les portes de centres comercials en qualsevol moment, als voltants de Nadal com la cosa més normal; allí poden arribar a coincidir en los patges o carters dels Reis, que també s’han anat incorporant a la mitologia nadalenca estos raders anys. Quan la societat del benestar i de les telecomunicacions era inimaginable, los xiquets s’havien de conformar en tradicions més humils com la del tronc de Nadal, a l’abast de qualsevol família, que pixava torrons i cagava vi blanc; ara s’explica a l’escola i s’instal·la en algun espai públic, i algunes famílies la mantenen o l’han recuperat adaptant lo tipus de regals. En temps passats, la il·lusió infantil depenia d’una imaginació més barata, sense attrezzos glamurosos, a base d’alguns motius o tradicions. A l’hivern, quan a la matança del gorrino es reunien los parents a fer el mondongo, als xiquets se’ls fie anar a buscar un suposat “lligador de boles”, mentres que en temps de segar la prova iniciàtica consistia en preguntar per un inventat llimpiador del ventador del cereal, i la innocència d’eixos recaders se pagava sempre en algun regalet dolç, un bocí de coca o una pasteta, i el somriure dels grans.

María Dolores Gimeno

Aquella bella autopia

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2022)

No soc lo primer ni lo rader que ho diu, però estic segur de que lo món està canviant. Estem caminant cap a nous horitzons, cap a un paradigma totalment diferent del conegut ara, i no podem ni imaginar l’extensió del canvi.

Però com la meua paraula val mitja rameta de pi, anem a citar an algú instruït i amb autoritat: Paul Mason. Ell recorde que, allà pel segle XIV, lo sistema econòmic (feudal) va entrar en crisis, començant una sèrie de canvis que donarien lloc al sistema actual (principalment des del segle XVIII), lo liberalisme. Però hem de preguntar-nos, quins son eixos canvis?

Bé, en primer lloc, va ser la coneguda com a «Pesta Negra» (1346-1352), una epidèmia mundial que va matar el 40% dels europeus. En segon lloc, l’aparició de noves tecnologies (com la pólvora o la impremta). En tercer, la conquesta de nous territoris, que portave riquesa a les potències absolutes. A més, va haver una sèrie de canvis econòmics difícils de explicar en poques línies, però que guardaven relació amb l’explosió bancària.

No cal ser massa espavilat per relacionar los canvis comentats amb lo nostre present. De l’epidèmia i de les tecnologies no cal ni parlar-ne. Pel que fa a les conquestes i l’economia, és evident que ara ja no clavem creus i banderes a casa del veí; però clavem los nassos, que sol ser pitjor. A més, hi ha un factor clau que Mason no va tindre en compte: lo canvi climàtic. I es que, literalment, és impossible continuar amb lo sistema de vida actual per més de trenta anys sense que tot lo que coneixem caigue pel seu propi pes: no plourà, no hi haurà bones collites, no hi haurà prou minjar, pujaran los preus, la gent passarà fam… Pel que podem deduir, solament lo clima ja es causa magna del canvi.

Vist això, podeu intuir que estem caminant cap a un sistema econòmic, cultural, polític i social totalment alternatiu als paradigmes que caben a la nostra diminuta i tancada mentalitat. Sé que no es científic jutjar èticament los fets, però vaig a fer-ho igualment: anem cap a un món immensament pitjor; on les botes negres s’apoderaran dels moixonets que volaran per un aire ennegrit i brut de pol·lució, posant fi a eixa bella utopia anomenada vida que natres, los últims habitants del paradís, no vam saber valorar, disfrutar i mantindre.

Luismi Agud

L’Emèrit i el seu acompanyant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de gener del 2022)

Recentment s’ha publicat la notícia de l’amistat escandalosa de Joan Carles I amb Abdul Rahman El Assir, comerciant –traficant seria el qualificatiu correcte– de armes, en cerca i captura. Aquest freqüent acompanyant actual de l’emèrit havia estat jutjat a l’Estat espanyol per evasió d’impostos, uns 15 milions, però no es va presentar a la cita judicial i es va activar una ordre internacional de detenció. Segons el diari El País, l’amistat entre Joan Carles I i El Assir va començar durant els anys vuitanta i d’ençà de l’arribada del monarca als Emirats Àrabs, s’ha tornat a enfortir. Si la fortuna de El Assir prové fonamentalment del comerç d’armes entre Espanya i els Emirats Àrabs i El Assir és un bon amic de l’Emèrit no cal ser gaire malpensat per traure algunes conclusions. Cal tenir present que Espanya és una potència de fabricació d’armament amb relació als Emirats Àrabs. I ara creixen els rumors sobre el retorn del rei Joan Carles a Madrid, respectant les condicions que imposa amb el vistiplau plau de Felip VI, se suposa. Serà tan agosarat de fer-ho o s’imposarà l’evident i “pràctic” criteri de la reina Letícia? Qui sap el que pot passar? La fiscalia ha deixat caure molt suament la seva decisió d’arxivar en breu les investigacions contra el rei emèrit. Mai ha estat citat per ser interrogat malgrat les informacions acumulades sobre negocis tèrbols i corrupció, la qual cosa fa pensar que la via judicial entrarà en via morta. Els mitjans madrilenys –ultradretans majoritàriament– estan aplanant el camí. Qualsevol comissió o declaració sobre l’emèrit i la seva conducta són permanentment rebutjades al Congres i al Senat per part dels partits espanyols d’àmbit estatal –PP, Vox PSOE i en certa manera també per Podem. Les relacions amatòries i sexuals o sexuals i amatòries de l’Emèrit, pagades amb càrrec als diners de tots els espanyols (fons reservats), sembla que es considerin per un gruix d’espanyols com a pecata minuta o divertimento i no com a escàndol majúscul. Si alguna cosa és ben certa és que la monarquia és hereditària, no pas democràtica. El rei Joan Carles I, designat per Franco, i empaquetat dins de la Constitució és el pare de Felip VI que en el recent discurs de Nadal ha obviat parlar del seu pare i ha demanat que les institucions siguin “exemple d’integritat moral”. També aquest país és Espanya.

José Miguel Gràcia