Reflexionant

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de maig del 2019)

Si fem cas a l’expressió “jornada de reflexió”, avui toca posar-se a pensar. Pensar si votarem o no i a qui ho farem, mirant de recordar debats, discursos, miniprogrames electorals i cartes amb paperetes que mos han enviat a casa al nostre nom. Ací, a la comunitat d’Aragó, ho haurem de fer per triplicat, perquè tres són los àmbits en què podem triar representants demà, des de l’alcalde de la nostra població (algú que, a excepció de les ciutats grans, inclús coneixem en persona), al president autonòmic (que apareix a Aragón Televisión), i als parlamentaris de Brussel·les, que mos queden tant lluny en distància i concreció, tot i que alguns tenen un perfil molt mediàtic. Com que últimament les convocatòries electorals se multipliquen, lo del dia per pensar sense soroll polític ha passat a ser part de la nostra vida, igual que ho són les festes religioses o laiques del calendari. Lligada a l’anomenada “festa de la democràcia” que diuen que és cada elecció, la vespra reflexiva de cada una implica alhora la prohibició legal de fer campanya, és a dir, de buscar el disputat vot, amb la intenció de protegir els soferts votants de discursos agressius, tan habituals en la campanya contínua en què s’han instal·lat los polítics, que van repetint arguments o, massa sovint, eslògans contundents i simples assessorats pels seus equips d’experts. Un dia de reflexió com avui no està vigent a totes les democràcies, i últimament hi ha veus que qüestionen les restriccions que això suposa, perquè, diuen, qualsevol declaració dels líders, similar a les dels dies abans, poca importància pot tindre al desenllaç electoral. En qualsevol cas, en este món frenètic, hiperconnectat al panorama polític a través de les diverses xarxes socials i els omnipresents mitjans de comunicació, la institucionalització d’un dia que incita a oblidar l’enfrontament dialèctic —en què candidats i candidates aniran al cine, passejaran amb la família o jugaran a cartes en un bar de barri, i també pensaran— suposa un agradable oasi que mos instal·la breument en les virtuts del silenci.

María Dolores Gimeno

Llibres prop del cel

(Publicada a La Comarca el 24 de maig del 2019)

La Fira del Llibre d’Ares ha arribat enguany a la 6a edició: sis anys de llibres en un poble de menys de 200 habitants i a 1200 m d’altitud. La fira és com la vila: menuda i magnífica. Amb un grapat d’expositors, una activitat infantil, una taula rodona, una entrega de premis literaris, unes presentacions de llibres i una cloenda musical o teatral, els organitzadors -l’Associació Cultural les 4 Denes- confegeixen un programa ben nutritiu. Gràcies a la fira descobrim obres molt interessants, publicades exquisidament per editors que estimen el seu ofici.

Enguany n’he gaudit especialment. A la taula rodona «Literatura i dones», moderada per Susanna Sebastià, hi van debatre l’editora Matilde Martínez (Godall Edicions), l’escriptora Núria Cadenes i la traductora Carme Geronès. A la vesprada van encetar les presentacions dos autors de la Cooperativa de Lletres El Pont, Joan Andrés Sorribes i Josep Usó. Acte seguit la Núria Cadenes, amb el seu entusiasme encomanadís, ens desvetllà la gestació de la seua darrera novel·la Secundaris. Després del lliurament dels premis literaris Castell d’Ares, el nord-català Joan-Lluís Lluís presentà Jo sóc aquell que va matar Franco, novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2017. Aquesta presentació va generar que els valencians, aragonesos i catalans presents intercanviéssim sensacions sobre la situació de la llengua als nostres territoris. Em va resultar molt familiar la descripció que va fer en Joan-Lluís del moment en què descobrí que aquella llengua que només parlava amb son pare, rudimentària i d’estar per casa, tenia gramàtica, diccionaris i un corpus literari. Vaig pensar en la sèrie d’articles «Lo primer camí» de la revista Temps de Franja, on diverses persones de l’Aragó catalanòfon expliquen el moment que van ser conscients de la potència i riquesa del seu idioma.

La cloenda de la jornada ens la va regalar Miquel Gil, un dels millors cantautors del panorama musical europeu, que ens delectà amb les seues cançons i amb les descripcions del seu procés creatiu.
L’any que ve toca la setena. No us la perdeu!

Carles Terès

Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de maig del 2019)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

Home de molts oficis

(Publicada a La Comarca el 17 de maig del 2019)

Tipògraf de professió, mon pare va aprendre l’ofici a la impremta d’un tio seu a Antequera, la qual cosa li va permetre adquirir una formació general que li haurie de ser molt útil en la vida. La Guerra Civil el va sorprendre al seu poble natal, i amb denou anys va ser mobilitzat i enviat al front. Al 1941 va ingressar a la Guàrdia Civil com una alternativa a la llarga mobilització que pareixie que no s’havie d’acabar mai. I hi va estar hasta les acaballes de 1951 en que es va llicenciar a petició pròpia amb la graduació de cabo primer. El pare i la mare es van casar a Mont-roig al 1946, I quan ell es va llicenciar vam passar a viure al poble. Allí van obrir una tenda i, a la primeria, van regentar el café d’una tia de la mare que havie enviudat. I a finals dels anys cinquanta i hasta el 1967 van tindre una panaderia, la primera, i avui per avui única, que s’ha obert al poble. Amb la inestimable ajuda de la tia, la mare s’ocupave de la casa i dels fills, pero també atenie la tenda i ajudave amb lo pa. Ara, a poc a poc les boques a alimentar van anar en augment (normalment a la taula érem vuit persones) i això va comportar la necessitat de trobar altres vies d’ingrés. Així va ser com lo pare va simultanejar, amb la panaderia (i la tenda quan ere menester), una série d’ocupacions. Les més destacables, representant de l’Electra del Maestrazgo a Mont-roig, oficinista de la sucursal que va obrir al poble la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, agent de la companyia d’assegurances Winterthur i representant de cuines, neveres y aparells de ràdio. A part de tot això, en les poques hores que li quedaven confeccionave preciosos records (souvenirs) del poble. Ah! i encara trobave temps per a buscar trufes.

Mon pare treballave de sol a sol per a traure endavant la numerosa prole. Pero el cert és que les circumstàncies apunten a qué ere un pluriempleat en tota regla que fee bona la dita popular «Home de molts oficis, poc benefici».
Per sort, a casa nostra, a Mont-roig, no va faltar mai lo minjar a la taula. Però d’alifares molt poquetes, eh!

José A. Carrégalo

Jornades arqueològiques de Calaceit

(Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 2019)

Promogut per l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Calaceit, els dies 3,4 i 5 d’aquest mes de maig, han tingut lloc unes jornades commemoratives d’una època d’excavacions, de les que ara fa cent anys, transcendentals per a l’arqueologia i el coneixement de la història d’un passat no massa llunyà del que coneixem com a Baix Aragó històric. A les jornades hi han participat importants professionals arqueòlegs de l’Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana i també del sud de França. Provablement els millors coneixedors del passat i present de l’arqueologia al Baix Aragó i més concretament al Matarranya. No els puc nomenar a tots perquè se’n menjarien l’espai d’aquest curt article però si al menys a José Antonio Benavente Serrano, gerent del consorcio del Patrimonio Ibérico de Aragón, a Salvador Melguizo Aísa, del GIPPVA del Departamento de Ciències de la Antigüedad de la Universidad de Zaragoza, a Rafel Jornet Niella, del GRACPE del Departament d’Historia i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i a Alexis Gorgues, de la Université Bordeaux-Montagne, de França, representants de la completa exposició sobre la temàtica en les 18 ponències que es van presentar davant un públic entusiasta d’aquesta matèria cultural que tant afecta al patrimoni d’Aragó. L’ampli temari s’estructura en quatre sessions: la primera sobre els inicis de les investigacions arqueològiques de la cultura ibèrica al Baix Aragó; la segona sobre els ibers i romans al curs inferior de l’Ebre, la recerca científica desenvolupada des dels diferents centres de recerca; la tercera sobre l’art parietal del Matarranya, les Terres de l’Ebre i el Maestrat: exemples de socialització i dinamització d’un patrimoni de la humanitat internacional (UNESCO); i quart sobre la gestió del patrimoni històric i arqueològic més enllà dels límits territorials, graus de protecció i difusió. Finalment el diumenge es va fer una visita guiada a dos jaciments històrics de Calaceit i dels més emblemàtics de arqueologia de la cultura ibèrica al Baix Aragó, en concret al de Sant Antoni (s. VII-II aC) i al de Tossal Redó (s. VII-VI aC). Tot un exemple de que la cultura està molt per sobre de la situació política actual.

Juan Luís Camps

 

Els camins de l’exili

(Publicada a La Comarca el 10 de maig del 2019)

La novel·la ‘Leurs chemins’ -‘Els seus camins’-, de Marie-Hélène Nunez, parle de la peripècia dels refugiats espanyols que van passar a França en acabar la Guerra Civil. El llibre, escrit en francès i publicat l’any 2017 a Tolosa de Llenguadoc, conte les històries de famílies que travessen la frontera entre les muntanyes nevades, gelats de fred i entregades a la caritat del govern i la població francesos. També parle de l’evolució vital dels exiliats i els seus descendents al territori francès, especialment al sud del país. Passen pel llibre la II Guerra Mundial, la postguerra, el Maig Francès i el temps dels hippies fins arribar al present. L’argument gira al voltat d’aquella onada de gent desesperada que va arribar a les portes de França a l’hivern de 1938-1939.

Cap a la meitat del text, apareix un personatge, Elia, que parle del seu passat a Vall-de-roures. No és un fruit de la imaginació de l’escriptora sinó que, segons conte Nunez, ja tenie avançada la novel·la quan es va trobar amb l’Elia de veritat, una dona ja gran que viu a Tolosa de Llenguadoc i que va arribar a França amb l’allau de refugiats de la Guerra Civil. Elia Foz Arnau conte a la novel·lista la seua fugida de Vall-de-roures amb sa mare, Maria. Conte les humiliacions que sa mare i ella mateixa -una xiqueta de 7 anys al 1939-, van patir a mans dels guanyadors de la guerra quan van tornar al poble -més avant, mare i filla tornen a marxar a França, i esta vegada definitivament-. I també li parle de Batiste, un home al que menysprea. «Enganyave als pobres amb promeses», afirme. No li perdone que la separare de sa mare quan va entrar a la colònia infantil de La Beguda (Barcelona), on van viure dos-cents sagals del Matarranya entre 1938 i 1939. Elia li conte a Marie-Hélène Nunez el seu camí, el costerut camí de l’exili.

Lluís Rajadell

Llibre-disc dels primers cantautors

(Publicada a La Comarca el 3 de maig de 2019)

Com ja recordàvem un poc abans de Nadal, la troballa sorprenent de la gravació original del «Primer Encuentro de la Música Popular en Aragón», celebrat al teatre Principal de Saragossa el 13 de novembre de 1973, ens va permetre de celebrar, l’any passat, el 45 aniversari d’aquell recital tan rellevant pel moviment de la nova cançó aragonesa. El locutor de Ràdio Saragossa José Juan Chicón va tindre la idea d’ajuntar als cantautors i grups de folk de la primera hora, en un concert al cor de la capital d’Aragó, acte que va ser possible de realitzar perquè figurava com organitzadora El Cachirulo, entitat afí al règim dedicada als festivals de jota; i vist l’èxit i repercussió pública de l’acte es van veure obligats a donar explicacions al govern Civil de l’època.

Així com es va conèixer l’existència de la gravació i saber que la seva qualitat era acceptable, el Govern d’Aragó es va comprometre a editar el contingut de les cintes, més documents gràfics i notícies del moment, on també hi figura l’expedient que la policia va elaborar del recital, les lletres de les cançons visades per la censura franquista, inclús informació sobre la posició política de cada un dels protagonistes.

El Llibre-disc (en 2 CD) replega cançons de: Labordeta, Pilar Garzón en aragonès, Tierra Húmeda, Tomás Bosque en castellà i català, Renaxer en aragonès, Joaquín Carbonell i La Bullonera. El presentador del recital és José Juan Chicón. En la part gràfica tenim les reflexions de cada un dels protagonistes fetes també en les tres llengües d’Aragó, fotografies antigues i actuals, les lletres de les cançons i la col·laboració especial de Juana de Grandes viuda de Labordeta, i Eloy Fernández Clemente que situa el moment del recital en el context polític mundial.

La presentació es va fer el passat 22 d’abril a l’auditori del Museu Pablo Serrano ple de gent, en presència de Ignacio Escuín, Director General de Cultura, i dels protagonistes del recital. Prames s’ha encarregat de l’edició i la distribució. Però hem de dir que, de moment, no hi ha existències perquè la primera edició es va vendre en dos dies.

Tomàs Bosque