Bodes i maridatges.

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de febrer del 2018)

L’Associació Cultural Medievo de Cretas – Queretes, com ja hem fet en altres ocasions, ens hem desplaçat a la capital de la província per participar de la gran festa medieval de la recreació de les bodes d’Isabel de Segura i Juan Diego de Marcilla. Los espectacles de les recreacions històriques són sempre complicats perquè predomina lo fer-los atractius més que lo rigor històric. A Teruel trobarem un equilibri suficient entre los dos aspectes d’acord amb la documentació avui molt ben treballada per historiadors de prestigi. Dit això la festa es enorme amb un mercat medieval molt complert que manté les exigències de la imatge de l’època i que afecta tots los espais, places i carrers de la ciutat. Això sí, com a prova que la festa es viu al carrer, hi ha multitud d’espectaculars parades de menjar quina cuina i brasals fumegen tot lo dia.  Per a natros, lo Medievo, organitzadors d’un altre mercat, lo que més valorem és lo grau de participació veïnal tant extraordinari. Enveja sana. Los turolenses han fet la festa seua i així les casetes de grups particulars li donen un ambient i vida necessaris per alhora garantir la continuïtat de l’esdeveniment. Los membres d’estes tendes de tela es vesteixen i s’engalanen a l’estil medieval i això determina que l’ambient apareix-hi per qualsevol racó de la ciutat. Molt bé i moltes coses per aprendre i encara copiar per al nostre i no menys important Mercat Medieval de Cretas – Queretes a celebrar lo 24 i 25 del mes de març pròxim conjuntament amb la Fira del Vi. Un bon maridatge de dos fires, que a Cretas – Queretes és el secret per a l’èxit de la millor fira del Matarranya. Trobar aquell punt diferenciador és bàsic per obtenir l’èxit. A Cretas – Queretes celebrar conjuntament el mercat medieval i la fira del vi. A Teruel la celebració d’aquella desgraciada boda dels recordats Isabel i Diego, los “Amantes”. Que per molts anys sigui i ho puguem gaudir.

Juan Luís Camps

El Dia Internacional de la Llengua

(Publicada a La Comarca el 23 de febrer del 2018)

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.

De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 en català. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resulta ben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpia del territori.

Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i tenen lloc als centres educatius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup Ya babé ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i per a jugar a la morra. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho Meix

Més de dos milions

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de febrer del 2018)

Més de dos milions de catalans han manifestat reiteradament sense cap violència –votacions, consultes, manifestacions– el seu desig de deslligar-se del Regne d’Espanya per crear una República Catalana amb tots els ets i uts. Allò del nacionalisme, catalanisme, processisme, separatisme, secessionisme s’han anat quedant pel camí. El per què s’ha arribat a aquest estat creixent de “desafecció” crec que no ha interessat pràcticament a ningú fora de Catalunya, això si, s’han inventat caps de turc i motius reduccionistes justificadors: l’ensenyament a les escoles i l’adoctrinament dels mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio). Quines “penques” s’han de tenir per posar com a exemple de pluralitat TVE i altres cadenes privades estatals! El moment actual és d’una extraordinària complicació i gravetat: un 155 que dóna barra lliure al PP per fer el que vulgui a Catalunya, el partit que convocà les eleccions del 21 de desembre i les va perdre, quedant-se només amb 4 diputats, un ridícul majúscul. Un PSOE que li posa catifes al PP o practica el tancredisme, al menys en allò que concerneix al procés català, i dóna vots a Ciudadanos. Quatre persones, per ara, empresonades provisionalment –cinc més exiliades– per delictes que llur intent d’imputació estripa les costures constitucionals i de la democràcia en general. Una majoria parlamentària republicana que ha d’investir president, gronxant-se entre el legitimisme, el realisme, l’amenaça i la por. Un greu i enquistat problema polític entre Catalunya i Espanya sense cap proposta de solució, només deixant que les “togues” ho solucionin tot, quan el problema és de més de dos milions de persones. Es pot pensar assenyadament que cap persona que vol la independència de Catalunya canviarà de pensament? Jo crec que no. Els partits unionistes, cercant el ranci vot nacionalista, i els mitjans de comunicació centralistes s’encarreguen dia rere dia de fomentar l’odi a tot lo català. Viatgeu per Espanya i ho comprovareu. En honor a la veritat he de dir que també a Catalunya s’està acumulant l’aversió a lo espanyol i fins i tot l’odi. Mai havia estat així. La cohesió d’un Estat i el sentiment de pertany-hi es poden imposar per la força? Quin tipus d’Estat és aquest? No hi trobareu millor ocasió per a un referèndum si es vol cercar una solució. O tal vegada els tribunals han de condemnar a dos milions i escaig de ciutadans catalans?

José Miguel Gràcia

La fortalesa dels llaços dèbils

(Viles i gents, publicat a La Comarca 15/2/2018)

Natxo Sorolla

Cada nou usuari de Facebook ha tingut un maldecap quan ha de decidir si aquell conegut, en qui fa anys va estudiar, és «amic» o no. Perquè la plataforma denomine «amics» al que simplement poden ser «contactes» o «coneguts», però també «família» o «parella» I tots apareixen mesclats alegrement en això de l’«amistat». Tampoc és fàcil definir l’amistat. Habitualment s’associe en la confiança, en un lligam social especial, normalment entre persones similars a natres, que mos serveixen de referents, de consultors, de cònsol en los mals moments… I sobrepassada la barrera de l’amistat, hi ha els «companys», los «contactes», los «coneguts», los «saludats»…

Granovetter és un sociòleg que es va centrar en estes altres relacions dèbils. Se va proposar explicar «la fortalesa dels llaços dèbils». I va explicar la contradicció aparent entre «fortalesa» i «llaç dèbil» en lo fet que la majoria de gent trobave les seues faenes gràcies als llaços dèbils, que són aquelles persones que coneixem, però en qui no tenim un contacte fort i permanent. Per tant, allà a on hi ha atur crònic, és molt difícil que les amistats més fortes mos conseguixquen treball, perquè tenen tan poques oportunitats laborals com natres. Per això, és important mantindre sempre contactes dèbils en espais molt diversos.

A esta col·lecció de persones que coneixem se la denomine «capital social». I és tan important com lo capital econòmic o el capital intel·lectual. Són eixa grangera, eixe camioner, eixa estudiant de dret, o eixe dissenyador gràfic, que coneixem, i que mos facilitaran navegar per les complicades aigües de la vida. Perquè mos oferiran una recomanació sobre una qüestió legal, los podrem demanar una reparació mecànica senzilla, mos sorprendran en lo millor tall de carn que ham tastat en anys, o mos avisaran de l’oferta laboral de la nostra vida. La fortalesa dels llaços dèbils. Són relacions esporàdiques que realment articulen i enganxen la societat, i són la via per la que es difonen les innovacions, les llengües estàndard, les idees polítiques, los canvis socials… Però d’això ja en parlarem a la pròxima columna.

Protagonisme climàtic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de febrer del 2018)

Des de sempre l’ésser humà s’aixeca mirant al cel immens que l’empara. Incomprensible i preciós, l’ha observat per endevinar quin temps farà i l’ha anat desxifrant segons les fases de la lluna, la posició dels astres o l’orientació dels vents. En societats antiues més agràries, i, per tant, dependents per a tot de la climatologia, llunaris, pronòstics o almanacs eren publicacions molt exitoses sobretot entre els sectors populars. Així, a poc a poc, amb los avanços científics, la meteorologia ha acabat consolidada com una disciplina rigorosa amb entitat autònoma que recull i compara dades —les temperatures màximes i mínimes, la quantitat de les pluges, l’any més càlid…—, buscant explicacions que es colen a les rutines quotidianes del gran públic. Sens dubte, les notícies del temps tenen gran protagonisme als mitjans de comunicació, inclús amb secció pròpia als noticiaris de televisió o ràdio, amb presentadors especialitzats —i ben coneguts—, o una pàgina fixa als diaris. Molt pendents d’elles, les temperatures orienten la nostra vestimenta cada matí i al llarg del dia centren converses entre coneguts i desconeguts —funció fàtica del llenguatge—, que es transformen en imatges compartides de riuades o nevades a Facebook o Whatsapp. Tot i les prediccions, miram si plou prou o massa i si fa fred o calor quan toca, volem explicacions de la neu a l’hivern i la pedregada a l’estiu o fora d’estació i també patim per l’amenaça del canvi climàtic. Perquè, dominadors de la terra, no podem aturar la pluja, la tronada, lo gel o el vent, i només, ciutadans corrents, podem ficar alguna prevenció a l’entorn domèstic. Molt s’ha avançat, però, a la societat moderna en la ciència i les seues aplicacions tècniques, de manera que resulta exigible una millor previsió tant per part de les autoritats polítiques com de les empreses d’energia i telecomunicacions davant les alteracions climàtiques a curt o llarg termini, organitzant carreteres, racionalitzant lo subministrament d’aigua, millorant fils i postes conductors…, elements ben sovint afectats quan apareixen fenòmens meteorològics excepcionals.

María Dolores Gimeno

Una dieta saludable

(Publicat a La Comarca el 9 de febrer del 2018)

No sé a vostès, però al meu correu electrònic hi arriben cada matí unes quantes causes (Change, Avaaz…) que hauria de signar. Signar significa, si es vol fer com cal, llegir-se bé el què es reclama i, si hi estàs d’acord, incloure el teu nom i decidir si ho comparteixes o no. Haig de confessar que fa temps que ja no me les miro. Abans això em feia sentir culpable, atès que moltes propostes pareixen justes. Però cada dia s’arrengleren a la meua pantalla una pila d’e-mails que em criden “encara no m’has llegit! encara no m’has llegit!”. I les desenes que van directament al femer del “no desitjat”, que també cal revisar, ni que sigui de gairell, per si se n’hi ha colat algun de bo. Em passa una cosa semblant amb recursos, ofertes i articles relacionats amb el meu ofici. En rebo tants que la majoria acaben en una carpeta on me’ls guardo -santa innocència- per a revisar més tard. No cal que els digui que rarament, per no dir mai, els revisaré. I això que sé que entre aquells missatges hi ha just allò que necessito per a completar algun dels projectes en què estic embrancat (pertanyo a l’església de la Llei d’en Murphy, per si no ho sabien). Després hi ha tot el que comparteixen “amics” de Facebook o Twitter. Una sopa densa, quasi mineral, d’articles que cal llegir perquè són verament interessants. Ho dic sense ironia.

La informació és poder, ens han dit sempre. I certament ho és, però l’excés aconsegueix just el contrari: que en tinguem el pap ple i que no en càpiga ni una gota més. Els que, a més de ser fidels de la Llei d’en Murphy tenim tendència conspiranoica, ho tenim clar: ens enfiten d’informacions per a què no n’esbrinem la que realment ens importa. És com allò de, si vols amagar alguna cosa, deixa-la a la vista: el lladre no la veurà perquè no s’ho espera.

Malgrat tot, cal perseverar en estar informats, no ens podem permetre no estar-ho. Consumim la mida justa d’aliment provinent de fonts amb Denominació d’Origen i sense greixos saturats. Vet aquí el secret d’una bona dieta.

Carles Terès

Queixar-se per vici

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de febrer del 2018)

He escoltat a alguns catalans no independentistes queixar-se de que es senten tractats a la seva terra com si fossin una anormalitat, com si fossin un no-res; en resum: com si no fossin.  Però aquest discurs el coneixem molt bé els franjolins aragonesos que no volem renunciar als nostres arrels culturals. Els que presumim de llengua catalana a l’Aragó, fa molts anys que hem d’anar amb més que prudència en donar les nostres opinions en públic i anar molt amb compte amb allò que diem, com ho diem i on ho podem dir. I aquí m’atreveixo a opinar conscient de que no em llegeix gairebé ningú. És cert que a Catalunya s’han establert dos bàndols enfrontats, però aquí, a l’Aragó, el problema és que només hi a un bàndol, i nosaltres formem part d’un cul de sac molt minoritari que, segons en quins ambients, gaudim d’una mica de comprensió per part de certes persones amb una sensibilitat diferent a la molt majoritària. Si els catalans no independentistes, més o menys la meitat de la població de la nació veïna, es senten maltractats, us podeu imaginar com ens sentim nosaltres que som com l’agulla del paller, que només es fa visible quan punxa a algú. Perquè a Catalunya pots emprar el català i el castellà amb dret a que et responguin en qualsevol de les dos llengües; aquí no. El castellà gaudeix a Catalunya d’oficialitat, d’ensenyament obligatori, de tota la premsa  y de totes les cadenes de radio i televisió espanyoles, de gairebé tot el cinema en espanyol, milers de llibres a les llibreries, etc. Aquí podem donar gràcies a l’actual govern de que ens ha reconegut el dret a la existència, i algunes engrunes més com l’esquifit projecte Moncada o el Premi Guillem Nicolau (amb el govern del Lapao ni això); algunes classes optatives de català (com una llengua estrangera i rara); cap renglera a la premsa (o alguna anecdòtica com aquesta); cap minut als mitjans de comunicació audiovisuals… Puc entendre els mals de cap de molts castellanoparlants i dels no independentistes a Catalunya, però, malgrat tot, quina enveja que els tinc! Clar, com estan tan mal avesats a tot arreu!

Antoni Bengochea

La promesa

(Publicat a La Comarca el 2 de febrer del 2018)

En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.

Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.

A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.

Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.

José A. Carrégalo