La terra que es crema

(Publicat al diario de Teruel el 29 de juny del 2019)

Hòmens (i dones) del temps han anat anunciant l’actual onada de calor per tota Europa, que a la península Ibérica es fa notar especialment a Aragó. La notícia obre informatius i ocupa titulars als diaris, i es donen consells de salut poc originals (beure aigua, protecció solar, evitar activitats exteriors a les hores centrals del dia…) i dades sobre la sequera i el canvi climàtic, una preocupant constatació. A la nostra terra, de clima continental, les temperatures extremes tant en hivern com en estiu ho van sent més, i així enguany ja al juny tenim les pròpies del mes de juliol, precedit per la primavera més seca de les que consten als registres. Com a resultat han arribat los incendis. Lo primer de la temporada a Aragó va ser lo passat dimarts 24 i va cremar uns quants cents d’hectàrees entre els termes de Batea i Maella, respectivament a les províncies de Tarragona i Saragossa, dividides pel riu Algars, i en la seua extinció van participar bombers dels dos costats. Més preocupant en extensió i danys és lo que està afectant no massa lluny d’allí a la Ribera d’Ebre, una enorme zona forestal i de cultiu, amb fauna i bestiar mort, maquinària agrícola perduda i habitants de masies desplaçats, amb un paisatge de desolació que tardarà moltíssim a recuperar-se. Al record queda el terrible foc que va arrasar els voltants d’Ejulve al 2009, durant un estiu fatídic en què també es van incendiar altres zones del Baix Aragó i del Matarranya. Los boscos són ara mateix un encenall, i es temen més catàstrofes. Quan passen los experts mos recorden la necessitat de polítiques globals, enmig de la incapacitat als fòrums internacionals, però també d’accions locals per millorar la gestió forestal fent possible l’explotació econòmica i la vida al medi rural més enllà de visites turístiques. Com a individus, només algunes accions: evitar barbacoes i cremes agrícoles perilloses, no dixar la brossa a la muntanya ni llançar cigarretes des de la carretera i sobretot consumir los productes pròxims que venen del mateix territori.

María Dolores Gimeno

Primeres voltes

(Publicada a La Comarca el 28 de juny del 2019)

Sempre m’ha resultat curiós pensar que quan veiem la televisió, llegim lo diari, etc. la persona que hi ha darrere mos pareix molt llunyana, algú que està completament fora del nostre abast i que segurament, pel seu treball, la tenim associada a les grans ciutats.

Si coneguéssim los seus orígens, potser mos sorprendríem, perquè en moltes ocasions cau lo mite de l’absoluta pertinença a la metròpolis i la realitat és que, si fem la vista enrere, sons iaios, sons pares o ells mateixos, venen d’un poble petit com lo teu o com lo meu.

Ficant a Nonasp com a exemple, em venen al cap casos de gent prou coneguda com los germans i escriptors Terenci i Ana Maria Moix Meseguer, l’exconseller Santi Vila Vicente, l’escultor Santiago Gimeno Llop, i d’altres que potser no tenen tanta visibilitat però que destaquen de la mateixa manera pel seu treball.

Lo passat 10 de juny, al programa Órbita Laika de la 2 de TVE van entrevistar a l’Alba Cervera. Filla i néta de nonaspins, és una jove de 27 anys recent doctorada en física quàntica per la Universitat de Barcelona i que forma part d’un projecte pioner al sud d’Europa per construir un ordinador quàntic.

Ha guanyat lo prestigiós IBM Q Award per la seua faena en la computació quàntica, va ser investigadora convidada durant uns mesos a la Universitat d’Oxford i actualment està treballant en un grup experimental al Barcelona Supercomputing Center.

És sorprenent pensar que gràcies al seu treball, en un futur, la computació quàntica tindrà una aplicació directa en la configuració de nous materials, la química o l’àmbit farmacèutic. A més, també intervindrà en operacions complexes com factoritzar números elevats o en faenes d’optimització, com per exemple lo tràfic.

L’èxit sol s’aconseguís treballant i lo cas d’Alba -que encara està als inicis- és un exemple ben clar. Al final, faigos lo que faigos, tot és començar i ser persistent. Tot són primeres voltes.

Estela Rius

Òpera per a tots, un treball per fer

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de juny del 2019)

Hi ha un fenomen cultural curiós aquests últims temps, que és el fet d’anar a veure òpera al cinema. Molta gent fa servir aquesta activitat com si fos una funció d´òpera normal. He pogut escoltar coses com “he vist a la Netrebko y al Kauffmann o a Flórez varies vegades…”. I això ho diu gent que normalment no va a cap teatre d’òpera i fins i tot alguns que no hi han anat mai. En aquestes sessions costa de debò trobar-hi entrades quan el títol és “popular”. També he pogut constatar que es pren cava a l’entreacte o al final (molts abonats als teatres no l’hem tastat mai). De tot aquest paperot l’única cosa que sembla real és l’edat dels concurrents, encara és més alta que als teatres. El que resta evident és que l’òpera té un problema de difusió i connexió amb el públic normal i, sobre tot, amb els joves. Conec molta gent amb sensibilitat artística, musical i teatral (alguns amb possibilitats econòmiques) que mai es planteja anar a veure òpera directe. Aquest espectacle es segueix oferint per a un públic elitista, presumptament selecte, burgés i envellit, quan les històries són tan normals o fantàstiques com les dels Miserables, El Rei Lleó o Billy Elliot, musicals que omplen els teatres amb uns preus gairebé similars a les òperes. Per què el públic normal vol veure musicals i no òperes? Hi ha moltes raons: per no aguantar al públic operístic  tradicional; perquè el musical és més accessible, ja que hi ha moltes més sessions i és més fàcil aconseguir bones entrades; perquè no hi ha educació en la música acústica, es a dir, sense micròfons , o simplement per la manca d’informació sobre un espectacle que la majoria de la gent no considera del seu món, etc. I  des de que començà la crisi econòmica les coses han empitjorat. El públic burgés, fatxenda i “pijo” no vol soltar una manifestació cultural que considera seva, i els polítics (des de punts de vista oposats) volen que tot continuï igual i no fan res per canviar-ho. Què hi farem!

Antoni Bengochea

Inventari de bombes

(Publicada a La Comarca el 21 de juny del 2019)

L’inventari de les bombes de la Guerra Civil que ha recuperat la Guàrdia Civil a la comarca del Matarranya des de 1985 fins al present reflecteix, com cabria esperar, els llocs on el front va estar més actiu. El municipi on han aparegut més artefactes és Calaceit, un total de 42, encara que la major part, 29, van ser localitzades d’una sola tacada el 25 d’abril de 2008. A molt curta distància apareix Valljunquera, amb 40 explosius. Els dos pobles estan al costat de la carretera Nacional 420, on els republicans van intentar, sense èxit, detindre l’avanç de l’exèrcit franquista a la primavera de 1938.

Les dades sobre granades, obusos d’artilleria i bombes d’aviació aparegudes a tot l’Estat en els darrers 34 anys figuren a la resposta del Govern a una pregunta parlamentària del senador de Bildu Jon Iñarritu. L’extensa informació recull la data i ubicació dels 35.149 artefactes retirats. Esta perillosa herència ha provocat alguns greus accidents per imprudències o fatalitat. El consell bàsic és no tocar les bombes mai, per molt rovellades i inservibles que pareguen, i avisar a la Guàrdia Civil per a que les elimine amb seguretat.

Després de Calaceit i Valljunquera, apareixen, a molta distància, Vall-de-roures amb 25, Mont-roig amb 17, Torredarques amb 11, Pena-roja i Fórnols amb 8 i Fondespatla amb 7. A pobles allunyats del front, com la Portellada, Beseit o Lledó, no n’ha aparegut cap.

Entremiges, estan Massalió amb 5; Queretes i la Freixneda amb 3; Ràfels, Arenys i la Vall del Tormo, amb 2; i la Torre del Comte amb 1.

Lluís Rajadell

Un Sant Jordi aragonès a Barcelona

(Pubicat al Diario de Teruel el 15 de juny del 2019)

Per Sant Jordi commemorem la nostra Diada Nacional i la del Llibre i la Rosa, una Diada aquesta que iniciada a Barcelona a la dècada dels vint del segle passat s’ha anat estenent per tot el món, i una Diada, que si s’acompleixen els anhels de la diputada n’Inés Arrimadas podria convertir-se també en Diada Nacional de Catalunya, ja que n’Arrimadas considera que el simbolisme de les Diades Nacionals no ha de ser de caràcter reivindicatiu, sinó com més neutre i innocu millor. Com que el Sant Jordi d’enguany jo em trobava a Barcelona, i no em volia perdre cap de les dues Diades, ni la Nostra Nacional ni la del Llibre i la Rosa, vaig decidir que el millor que podria fer era passar bona part de la Diada a l’stand del Centre Aragonès, i no vaig trigar gaire a presentar-m’hi, allà enfront del Liceu a la Rambla barcelonina, on hi vaig poder saludar el president del Centro Aragonés, i els socis, que en col·laboració amb els d’O corrinche, havien muntat i regentaven l’stand. Darrera el taulell havien muntat dos interessants panells: un amb el mapa de l’Aragó trilingüe on es mostraven els territoris aragonesos de llengua aragonesa, castellana i catalana, i un altre amb textos en llengua aragonesa de la Cancelleria Reial. Damunt del taulell hi havia una gran estesa de llibres en les nostres tres llengües: des d’Amigo Labordeta al Cami de Sirga d’en Moncada i fins a Crisalidas d’en Conte, sense oblidar la Gramática d’en Nagore, i molts més altres títols. A l’angle dret de l’stand na Marta Momblant signava Arbàgel, un revolt de l’amor, premi Guillem Nicolau del nostre Govern a obra en català, i al seu costat vaig poder saludar també n’Alberto Lamora, l’autor del poemari Mustang premiat a l’Ana Abarca de Bolea 2012. Entre els llibres de l’stand vaig descobrir, i comprar, un poemari de n’Andrés Castro Merino Cuasi Haikus. Chiquetas istorias. L’autor m’era conegut com a animador d‘A bespra Samboyana i el seu carteig amb en Desideri Lombarte. Resumint: un Sant Jordi molt ben aprofitat.

Artur Quintana

Palaures del Mesquí

(Publicada a La Comarca el 14 de juny del 2019)

La llista de palaures escrites
a eixam com si sembrarem blat,
els aniran bé als «Amics del Ch…»
del Mesquí, per cavilar un poc
sobre l’amistat i la llengua: (ç=z)

Agranera, crosta, panistre, batre.
Pany, serralla, gorronera, culla.
Cantrella, tosca, closca, almosta.
Fum, fam, put, pet, barret.
Çaprem, cascall, reglot, badall.
Rebeixí, junc, badoc, tarranc.
Fial, favó, nafra, ròcec, cotó.
Relleu, llanç, clamar, desilici.
Moliment, ofiarta, cingla, solc.
Llengut, llustre, corva, çofra.
Terne, franc, privat, endenyat.
Carxot, coixí, cruixir, baldat.
Pigota, encondolit, beta, beçó.
Borró, bony, bocí, ataüllar,
Clatell, çaboc, baldeta, torterol,
Bambolla, tarquí, aresta, arester.
Cànem, arreclau, camal, almut.
Escot, escotar, ciandre, agranar.
Espulla, suc, vipra, espinacs.
Follí, feix, estarnut, agró, cas.
Llindà, jarcia, sendera, llop.
Tèrbol, gentiscle, butiarn.
Andreu -insecte-, cabaç, segó.
Aranyola, llegiu, llegum, pus.
Escalfit, llúpia, marfega, pic.
Goleró, pardal, gafarró, pinçà.
Taraganya, andial, andola, frau.
Çabonera, tovalla, drap, lleme.
Groc, porc, brut, fred, tronc.
Gram, pam, nas, fluix, cruix.
Valer, Roc, Marc, Sebastià.
Porc, brut, sac, buit, fil, prim.
Dret, Suc, ull, sac, gras, llarg.
Hos, curt, panolla, pruna, set.

Les declaracions d’amistat
estan molt bé, però la nostra
llengua sol se mantindrà viva
i no desapareixerà en quatre dies,
si la parlem, la llegim i la escrivim.

Tomàs Bosque

Persones que no partits

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals a Cretas/Queretes, són una bona mostra de l’expressió comunament acceptada, que a nivell local, especialment en els municipis petits, la gent vota a les persones i no estrictament als partits. Els resultats de Cretas /Queretes a les municipals i a les autonòmiques ho deixen molt clar. Fernando Camps del Partit Popular ha obtingut en les locals d’aquest 2019: 247 vots, quan en el 2015 havia obtingut 210, i en el 2011: 205. Partint d’uns resultats en el 2007 de 118 vots. Una progressió espectacular i totalment diferent a la progressió negativa del PP a nivell estatal. I si comparem els resultats locals amb els autonòmics hem de concloure que és una evidència inqüestionable que veïns simpatitzants d’altres partits han votat a Fernando Camps com a candidat del PP. Així el vot a les autonòmiques a Cretas/ Queretes ha tingut aquests resultats: PP, 97 vots; PSOE: 97; Cs: 38; Podem: 35; CHA: 30; VOX: 16; PAR: 15 i PACMA: 3. Per tant aquests 97 vots que marcaria la tendència personal sobre partits s’han convertit en 247 per a la proposta d’alcalde i regidors. I no és excusa que només es presentaven dos partits. Es pot votar en blanc i no ha estat així majoritàriament. I és que als pobles petits podem dir que la democràcia directa funciona i aquelles persones que treballen pel poble i ho fan bé, són finalment reconegudes independentment del partit en què militen. Així passa en la majoria dels pobles de la nostra comarca del Matarranya. La gent vota a les persones. Ens ho demostra també l’evolució del color de l’alcaldia en legislatures anteriors que ha passat per CDS, PP, PAR i PSOE, amb majories significatives. En aquest context les vergonyoses picabaralles a què ens tenen acostumats últimament els dirigents nacionals no existeixen a nivell local, cosa que és de molt agrair. I així acabo, agraint a tots els candidats que s’han presentat i felicitant les persones electes. A Queretes i en la majoria de pobles segur que tots treballaran colze a colze pel bé del municipi.

Juan Luís Camps

 

Eleccions municipals a la Vall del Tormo

(Publicada a La Comarca el 7 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals del 26 maig els veïns de la Vall del Tormo van tindre molts motius per a participar-hi. El primer era un canvi d’alcalde, per la renúncia de José Miguel Timoneda del PAR a presentar-se després de tres legislatures presidint el consistori. El PP local, seguint la mateixa dinàmica, situava als antics membres del partit al final de les llistes per donar pas i protagonisme als més jóvens. Una l’altra circumstància positiva era que es presentava un renovat PSOE amb un equip municipal més sòlid que en l’anterior campanya del 2015. I encara més novetats en la convocatòria: la presència de quatre candidates en els dos primers llocs de les llistes del PP i PSOE. Els jóvens prenien la iniciativa en totes les candidatures, tenien ganes d’apostar molt fort i treballar pel futur de la vila, per lluitar contra la despoblació, el gran problema actual de les nostres viles. La necessària propaganda electoral esta vegada també va funcionar millor que mai: àmplia i detallada informació a la web i al Facebook de la vila, entrevistes a Ràdio Matarranya dels tres candidats a alcaldessa o alcalde, programes polítics, mítings dels partits… Tot això va aconseguir mobilitzar l’electorat que va fer augmentar els votants un 6% respecte als comicis del 2015 i, en conseqüència, va baixar: l’abstenció, els vots en blanc i els vots nuls.

Després de les eleccions els votants han donat la confiança a un govern municipal format per jóvens, amb majoria de dones, quatre i tres hòmens i amb les tres forces que es presentaven a la convocatòria equilibrades: PP 75 vots, 69 PAR i 60 PSOE. Panorama molt diferent al del 2015: PAR 98, PP 80 i PSOE 15. Ara els representants municipals, triats democràticament pels veïns, han de formar govern d’acord amb els vots obtinguts i treballar de valent per a il·lusionar la població. Ànims i molta sort!

Carles Sancho Meix

La vida i la mort de 7 en 7 anys (Vallibona i Pena-roja)

Imatge de Comarques Nord

Natxo Sorolla

 

Fa pràcticament 7 segles que Europa va perdre un terç de la població, assolada per la pesta negra. Al nostre territori encara es rememore cada 7 anys, en la rogativa dels de Vallibona (Els Ports) que caminen 7 hores per a agrair als de Pena-roja (Matarranya) los 7 matrimonis que els van donar continuïtat.

En la societat de la immediatesa estos «temps llargs» són un xoc mental: memòria de 7 segles commemorada en septennis… Lo meu primer Vallibona era un crio (1984). Al segon, la rogativa a peu va perillar, perquè el camí estave molt brut (1991). Los de Pena-roja hi vam pujar abans a posar senyals, ignorant lo volum de senderistes que hi ha anys més tard. Jo ja tenia prou edat per a fer d’empestat a l’obra de teatre que en va fer Desideri Lombarte. Al tercer estava en la responsabilitat vital de la selectivitat (1998). Lo quart té els records més tendres de la joventut i de la festa nocturna (2005), però ja en vaig fer el primer Viles i gents, reflexiu de bon principi. La cinquena ja comportave la responsabilitat adulta (2012). I esta última segurament és la que haig viscut pensant més en la unió dels dos pobles (2019).

Hauríem de cultivar més les relacions personals entre penarogins i vallibonencs. Vaig tindre unes agradables converses, parlant de mil coses, i de despoblació. Van comptar una trentena d’habitants en dimecres de nit, i menys de deu en edat laboral. Entre ells, gent que per vocació hi ha anat a viure, s’hi ha integrat, hi ha resistit, que han passat 45 + 45 minuts per a portar els crios a escola a Morella, de les nevades, de les infraestructures…

I m’ha fet pensar en moltes polítiques comarcals que ham tingut al Matarranya, i en alguns polítics comarcals que les han fet possible, i que ara deixen lo relleu: mantindre les carreteres en les nevades, transport escolar als pobles menuts, servici públic dels busos de l’Institut… I és que hi ha decisions que s’han de prendre al territori, fora dels interessos partidistes. Perquè estos problemes que amarguen rurals només preocupen a qui els pateix. En 7 anys podrem fer retrospectiva adulta del que mos ve.

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2019)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia