La terra que es crema

(Publicat al diario de Teruel el 29 de juny del 2019)

Hòmens (i dones) del temps han anat anunciant l’actual onada de calor per tota Europa, que a la península Ibérica es fa notar especialment a Aragó. La notícia obre informatius i ocupa titulars als diaris, i es donen consells de salut poc originals (beure aigua, protecció solar, evitar activitats exteriors a les hores centrals del dia…) i dades sobre la sequera i el canvi climàtic, una preocupant constatació. A la nostra terra, de clima continental, les temperatures extremes tant en hivern com en estiu ho van sent més, i així enguany ja al juny tenim les pròpies del mes de juliol, precedit per la primavera més seca de les que consten als registres. Com a resultat han arribat los incendis. Lo primer de la temporada a Aragó va ser lo passat dimarts 24 i va cremar uns quants cents d’hectàrees entre els termes de Batea i Maella, respectivament a les províncies de Tarragona i Saragossa, dividides pel riu Algars, i en la seua extinció van participar bombers dels dos costats. Més preocupant en extensió i danys és lo que està afectant no massa lluny d’allí a la Ribera d’Ebre, una enorme zona forestal i de cultiu, amb fauna i bestiar mort, maquinària agrícola perduda i habitants de masies desplaçats, amb un paisatge de desolació que tardarà moltíssim a recuperar-se. Al record queda el terrible foc que va arrasar els voltants d’Ejulve al 2009, durant un estiu fatídic en què també es van incendiar altres zones del Baix Aragó i del Matarranya. Los boscos són ara mateix un encenall, i es temen més catàstrofes. Quan passen los experts mos recorden la necessitat de polítiques globals, enmig de la incapacitat als fòrums internacionals, però també d’accions locals per millorar la gestió forestal fent possible l’explotació econòmica i la vida al medi rural més enllà de visites turístiques. Com a individus, només algunes accions: evitar barbacoes i cremes agrícoles perilloses, no dixar la brossa a la muntanya ni llançar cigarretes des de la carretera i sobretot consumir los productes pròxims que venen del mateix territori.

María Dolores Gimeno

Primeres voltes

(Publicada a La Comarca el 28 de juny del 2019)

Sempre m’ha resultat curiós pensar que quan veiem la televisió, llegim lo diari, etc. la persona que hi ha darrere mos pareix molt llunyana, algú que està completament fora del nostre abast i que segurament, pel seu treball, la tenim associada a les grans ciutats.

Si coneguéssim los seus orígens, potser mos sorprendríem, perquè en moltes ocasions cau lo mite de l’absoluta pertinença a la metròpolis i la realitat és que, si fem la vista enrere, sons iaios, sons pares o ells mateixos, venen d’un poble petit com lo teu o com lo meu.

Ficant a Nonasp com a exemple, em venen al cap casos de gent prou coneguda com los germans i escriptors Terenci i Ana Maria Moix Meseguer, l’exconseller Santi Vila Vicente, l’escultor Santiago Gimeno Llop, i d’altres que potser no tenen tanta visibilitat però que destaquen de la mateixa manera pel seu treball.

Lo passat 10 de juny, al programa Órbita Laika de la 2 de TVE van entrevistar a l’Alba Cervera. Filla i néta de nonaspins, és una jove de 27 anys recent doctorada en física quàntica per la Universitat de Barcelona i que forma part d’un projecte pioner al sud d’Europa per construir un ordinador quàntic.

Ha guanyat lo prestigiós IBM Q Award per la seua faena en la computació quàntica, va ser investigadora convidada durant uns mesos a la Universitat d’Oxford i actualment està treballant en un grup experimental al Barcelona Supercomputing Center.

És sorprenent pensar que gràcies al seu treball, en un futur, la computació quàntica tindrà una aplicació directa en la configuració de nous materials, la química o l’àmbit farmacèutic. A més, també intervindrà en operacions complexes com factoritzar números elevats o en faenes d’optimització, com per exemple lo tràfic.

L’èxit sol s’aconseguís treballant i lo cas d’Alba -que encara està als inicis- és un exemple ben clar. Al final, faigos lo que faigos, tot és començar i ser persistent. Tot són primeres voltes.

Estela Rius

Òpera per a tots, un treball per fer

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de juny del 2019)

Hi ha un fenomen cultural curiós aquests últims temps, que és el fet d’anar a veure òpera al cinema. Molta gent fa servir aquesta activitat com si fos una funció d´òpera normal. He pogut escoltar coses com “he vist a la Netrebko y al Kauffmann o a Flórez varies vegades…”. I això ho diu gent que normalment no va a cap teatre d’òpera i fins i tot alguns que no hi han anat mai. En aquestes sessions costa de debò trobar-hi entrades quan el títol és “popular”. També he pogut constatar que es pren cava a l’entreacte o al final (molts abonats als teatres no l’hem tastat mai). De tot aquest paperot l’única cosa que sembla real és l’edat dels concurrents, encara és més alta que als teatres. El que resta evident és que l’òpera té un problema de difusió i connexió amb el públic normal i, sobre tot, amb els joves. Conec molta gent amb sensibilitat artística, musical i teatral (alguns amb possibilitats econòmiques) que mai es planteja anar a veure òpera directe. Aquest espectacle es segueix oferint per a un públic elitista, presumptament selecte, burgés i envellit, quan les històries són tan normals o fantàstiques com les dels Miserables, El Rei Lleó o Billy Elliot, musicals que omplen els teatres amb uns preus gairebé similars a les òperes. Per què el públic normal vol veure musicals i no òperes? Hi ha moltes raons: per no aguantar al públic operístic  tradicional; perquè el musical és més accessible, ja que hi ha moltes més sessions i és més fàcil aconseguir bones entrades; perquè no hi ha educació en la música acústica, es a dir, sense micròfons , o simplement per la manca d’informació sobre un espectacle que la majoria de la gent no considera del seu món, etc. I  des de que començà la crisi econòmica les coses han empitjorat. El públic burgés, fatxenda i “pijo” no vol soltar una manifestació cultural que considera seva, i els polítics (des de punts de vista oposats) volen que tot continuï igual i no fan res per canviar-ho. Què hi farem!

Antoni Bengochea

Inventari de bombes

(Publicada a La Comarca el 21 de juny del 2019)

L’inventari de les bombes de la Guerra Civil que ha recuperat la Guàrdia Civil a la comarca del Matarranya des de 1985 fins al present reflecteix, com cabria esperar, els llocs on el front va estar més actiu. El municipi on han aparegut més artefactes és Calaceit, un total de 42, encara que la major part, 29, van ser localitzades d’una sola tacada el 25 d’abril de 2008. A molt curta distància apareix Valljunquera, amb 40 explosius. Els dos pobles estan al costat de la carretera Nacional 420, on els republicans van intentar, sense èxit, detindre l’avanç de l’exèrcit franquista a la primavera de 1938.

Les dades sobre granades, obusos d’artilleria i bombes d’aviació aparegudes a tot l’Estat en els darrers 34 anys figuren a la resposta del Govern a una pregunta parlamentària del senador de Bildu Jon Iñarritu. L’extensa informació recull la data i ubicació dels 35.149 artefactes retirats. Esta perillosa herència ha provocat alguns greus accidents per imprudències o fatalitat. El consell bàsic és no tocar les bombes mai, per molt rovellades i inservibles que pareguen, i avisar a la Guàrdia Civil per a que les elimine amb seguretat.

Després de Calaceit i Valljunquera, apareixen, a molta distància, Vall-de-roures amb 25, Mont-roig amb 17, Torredarques amb 11, Pena-roja i Fórnols amb 8 i Fondespatla amb 7. A pobles allunyats del front, com la Portellada, Beseit o Lledó, no n’ha aparegut cap.

Entremiges, estan Massalió amb 5; Queretes i la Freixneda amb 3; Ràfels, Arenys i la Vall del Tormo, amb 2; i la Torre del Comte amb 1.

Lluís Rajadell

Un Sant Jordi aragonès a Barcelona

(Pubicat al Diario de Teruel el 15 de juny del 2019)

Per Sant Jordi commemorem la nostra Diada Nacional i la del Llibre i la Rosa, una Diada aquesta que iniciada a Barcelona a la dècada dels vint del segle passat s’ha anat estenent per tot el món, i una Diada, que si s’acompleixen els anhels de la diputada n’Inés Arrimadas podria convertir-se també en Diada Nacional de Catalunya, ja que n’Arrimadas considera que el simbolisme de les Diades Nacionals no ha de ser de caràcter reivindicatiu, sinó com més neutre i innocu millor. Com que el Sant Jordi d’enguany jo em trobava a Barcelona, i no em volia perdre cap de les dues Diades, ni la Nostra Nacional ni la del Llibre i la Rosa, vaig decidir que el millor que podria fer era passar bona part de la Diada a l’stand del Centre Aragonès, i no vaig trigar gaire a presentar-m’hi, allà enfront del Liceu a la Rambla barcelonina, on hi vaig poder saludar el president del Centro Aragonés, i els socis, que en col·laboració amb els d’O corrinche, havien muntat i regentaven l’stand. Darrera el taulell havien muntat dos interessants panells: un amb el mapa de l’Aragó trilingüe on es mostraven els territoris aragonesos de llengua aragonesa, castellana i catalana, i un altre amb textos en llengua aragonesa de la Cancelleria Reial. Damunt del taulell hi havia una gran estesa de llibres en les nostres tres llengües: des d’Amigo Labordeta al Cami de Sirga d’en Moncada i fins a Crisalidas d’en Conte, sense oblidar la Gramática d’en Nagore, i molts més altres títols. A l’angle dret de l’stand na Marta Momblant signava Arbàgel, un revolt de l’amor, premi Guillem Nicolau del nostre Govern a obra en català, i al seu costat vaig poder saludar també n’Alberto Lamora, l’autor del poemari Mustang premiat a l’Ana Abarca de Bolea 2012. Entre els llibres de l’stand vaig descobrir, i comprar, un poemari de n’Andrés Castro Merino Cuasi Haikus. Chiquetas istorias. L’autor m’era conegut com a animador d‘A bespra Samboyana i el seu carteig amb en Desideri Lombarte. Resumint: un Sant Jordi molt ben aprofitat.

Artur Quintana

Palaures del Mesquí

(Publicada a La Comarca el 14 de juny del 2019)

La llista de palaures escrites
a eixam com si sembrarem blat,
els aniran bé als «Amics del Ch…»
del Mesquí, per cavilar un poc
sobre l’amistat i la llengua: (ç=z)

Agranera, crosta, panistre, batre.
Pany, serralla, gorronera, culla.
Cantrella, tosca, closca, almosta.
Fum, fam, put, pet, barret.
Çaprem, cascall, reglot, badall.
Rebeixí, junc, badoc, tarranc.
Fial, favó, nafra, ròcec, cotó.
Relleu, llanç, clamar, desilici.
Moliment, ofiarta, cingla, solc.
Llengut, llustre, corva, çofra.
Terne, franc, privat, endenyat.
Carxot, coixí, cruixir, baldat.
Pigota, encondolit, beta, beçó.
Borró, bony, bocí, ataüllar,
Clatell, çaboc, baldeta, torterol,
Bambolla, tarquí, aresta, arester.
Cànem, arreclau, camal, almut.
Escot, escotar, ciandre, agranar.
Espulla, suc, vipra, espinacs.
Follí, feix, estarnut, agró, cas.
Llindà, jarcia, sendera, llop.
Tèrbol, gentiscle, butiarn.
Andreu -insecte-, cabaç, segó.
Aranyola, llegiu, llegum, pus.
Escalfit, llúpia, marfega, pic.
Goleró, pardal, gafarró, pinçà.
Taraganya, andial, andola, frau.
Çabonera, tovalla, drap, lleme.
Groc, porc, brut, fred, tronc.
Gram, pam, nas, fluix, cruix.
Valer, Roc, Marc, Sebastià.
Porc, brut, sac, buit, fil, prim.
Dret, Suc, ull, sac, gras, llarg.
Hos, curt, panolla, pruna, set.

Les declaracions d’amistat
estan molt bé, però la nostra
llengua sol se mantindrà viva
i no desapareixerà en quatre dies,
si la parlem, la llegim i la escrivim.

Tomàs Bosque

Persones que no partits

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals a Cretas/Queretes, són una bona mostra de l’expressió comunament acceptada, que a nivell local, especialment en els municipis petits, la gent vota a les persones i no estrictament als partits. Els resultats de Cretas /Queretes a les municipals i a les autonòmiques ho deixen molt clar. Fernando Camps del Partit Popular ha obtingut en les locals d’aquest 2019: 247 vots, quan en el 2015 havia obtingut 210, i en el 2011: 205. Partint d’uns resultats en el 2007 de 118 vots. Una progressió espectacular i totalment diferent a la progressió negativa del PP a nivell estatal. I si comparem els resultats locals amb els autonòmics hem de concloure que és una evidència inqüestionable que veïns simpatitzants d’altres partits han votat a Fernando Camps com a candidat del PP. Així el vot a les autonòmiques a Cretas/ Queretes ha tingut aquests resultats: PP, 97 vots; PSOE: 97; Cs: 38; Podem: 35; CHA: 30; VOX: 16; PAR: 15 i PACMA: 3. Per tant aquests 97 vots que marcaria la tendència personal sobre partits s’han convertit en 247 per a la proposta d’alcalde i regidors. I no és excusa que només es presentaven dos partits. Es pot votar en blanc i no ha estat així majoritàriament. I és que als pobles petits podem dir que la democràcia directa funciona i aquelles persones que treballen pel poble i ho fan bé, són finalment reconegudes independentment del partit en què militen. Així passa en la majoria dels pobles de la nostra comarca del Matarranya. La gent vota a les persones. Ens ho demostra també l’evolució del color de l’alcaldia en legislatures anteriors que ha passat per CDS, PP, PAR i PSOE, amb majories significatives. En aquest context les vergonyoses picabaralles a què ens tenen acostumats últimament els dirigents nacionals no existeixen a nivell local, cosa que és de molt agrair. I així acabo, agraint a tots els candidats que s’han presentat i felicitant les persones electes. A Queretes i en la majoria de pobles segur que tots treballaran colze a colze pel bé del municipi.

Juan Luís Camps