Les nostres màs(cares)

(Publicat a La Comarca el 21 de gener de 2022)

No fa gaire vaig anar al CCCB de Barcelona a veure l’exposició «La màscara no menteix mai», que propose una interessant reflexió i un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat.

L’ocultació del rostre implique que la identitat quedo en secret, fent-ne un element posseïdor d’un component de llibertat, subversió i clandestinitat, els quals donen una seguretat per obrar que no es té a cara descoberta.

En l’imaginari popular trobam la iconografia contemporània del passamuntanyes, vinculat als robatoris, però també al terrorisme i a altres formes de violència. Històricament, els torturadors i executors de la Inquisició, es presentaven vestits en una túnica encaputxada que els cobria la cara. A les persones jutjades pel Tribunal del Sant Ofici se’ls ficave un capirot, perquè la penitència havie de ser anònima, i precisament d’aquí ve l’adopció d’este element per part d’algunes confraries a partir del segle XVII. En una vestimenta molt idèntica, formada d’una túnica i un capirot cònic blanc, al segle XIX, va començar a fer maleses la coneguda organització racista americana.

Multitud de villans i superherois que poblen la cultura de masses han jugat a n’esta dualitat que done la màscara, fent-ne una de les formes més populars a través de les quals este objecte ha arribat al públic. També alguns activistes l’han fet servir per portar a terme les seues reivindicacions i col·lectius d’artistes per qüestionar l’aparença externa.

Per carnestoltes, tradicionalment, també es cobria el rostre en màscares i antifaços per difuminar les diferències de classe i de gènere entre els participants a la festa, però la realitat és que també s’aprofitave per habilitar l’equívoc, la transgressió i la crítica, motiu pel qual va estar prohibit durant el franquisme.
Més recentment, Internet ha set un dels invents que ha nascut condicionat per la mentalitat de màscara digital, ja que a través de la pantalla podem estar creant-mos una nova identitat. Este fet, afegit a l’obligació de fer ús de la mascareta en determinats espais, fa que estéssem vivint un temps en què la màscara (digital o material) és la nostra carta de presentació i, per tant, la nostra identitat és més difusa que mai.

Estela Rius

Fantasies de xiquets

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de gener del 2022)

Lo món infantil està envaït per un seguit de creences que caduquen al pas a l’edat adulta, on tot ha de seguir paràmetres racionals i lògics. Enyorant-lo, les persones grans mos convertim en còmplices i continuadors de la creença o tradició, entusiasmats per poder recrear davant dels xiquets la il·lusió viscuda anys abans per nosaltres mateixos. Esta setmana acaben de passar los Reis Mags d’Orient, que desfilen simultàniament en cavalcades diverses la tarda del 5 de giner, a la mateixa hora, pels carrers de la nostra vila o ciutat, i alhora a la tele; a la nit, infatigables, van repartint regals, en una prova fantàstica d’ubiqüitat tan inqüestionable com la seua habilitat per parlar la nostra llengua. Són màgics! Mos agrada ensomiar, i potser per això, a la societat de consum, ham acceptat de bon grat lo pare Noel, un competidor procedent d’altres cultures molt simpàtic, que apareix a les portes de centres comercials en qualsevol moment, als voltants de Nadal com la cosa més normal; allí poden arribar a coincidir en los patges o carters dels Reis, que també s’han anat incorporant a la mitologia nadalenca estos raders anys. Quan la societat del benestar i de les telecomunicacions era inimaginable, los xiquets s’havien de conformar en tradicions més humils com la del tronc de Nadal, a l’abast de qualsevol família, que pixava torrons i cagava vi blanc; ara s’explica a l’escola i s’instal·la en algun espai públic, i algunes famílies la mantenen o l’han recuperat adaptant lo tipus de regals. En temps passats, la il·lusió infantil depenia d’una imaginació més barata, sense attrezzos glamurosos, a base d’alguns motius o tradicions. A l’hivern, quan a la matança del gorrino es reunien los parents a fer el mondongo, als xiquets se’ls fie anar a buscar un suposat “lligador de boles”, mentres que en temps de segar la prova iniciàtica consistia en preguntar per un inventat llimpiador del ventador del cereal, i la innocència d’eixos recaders se pagava sempre en algun regalet dolç, un bocí de coca o una pasteta, i el somriure dels grans.

María Dolores Gimeno

Farinetes

(Publicat a La Comarca el 31 de desembre del 2021)

Com ningú m’ha sabut dir, si algun restaurant del BA-Matarranya ja inclou les farinetes tradicionals a la seua carta, torno al que ja escrivia al febrer de 2002, sobre un dels menjars més antics de la societat humana.

De les farinetes lo nostre diccionari diu: «menjar fet amb farina cuita amb aigua i sal». Però d’aquest humil plat, per esmorçar o dinar els dies de fred quan no es podie eixir de casa ni anar al camp, se’n poden dir més coses.

De les farinetes, que jo conec i he menjat quan era xiquet a casa dels pares, agüelos i oncles, puc dir lo següent: s’agafa una conca de terra de cabuda suficient per la gent que ha de dinar. S’ompli d’aigua en la sal que li pertoco i es posa al foc de llenya o al fogons de les cuines modernes. Així com comença a bullir, se va espargint la farina en una mà mentres en l’altra es regira sense parar en una cullera de fusta; d’altra banda no es desferie del tot i es ferien pilocs o grumolls.

Mentrestant es va coent la pasta i agafa viscositat que calcularem segons regirem, es fregix una sartenada de trossets de pa, i quan les torradetes estan en son punt les abocarem a la conca en oli i tot, barrejant-les de forma convenient. I ja tenim les farinetes amanides per començar l’àpat tan aviat com se refredon una miqueta i fagen crosta apetitosa per damunt.

Lo següent ja era fer rogle al voltant de la conca, que es retirava un poquet del foc, i cada un agafave cullerades del seu costat, deixant les converses per un altre moment, perquè si les farinetes se refreden perden tota la gràcia. Ni cal dir que les racions se medien una mica pel forat que cada un dels dinadors anave fent. De segur que les torradetes cruixentes i ameradetes d’oli eren i són lo millor del plat. Sobretot comparat amb les xitxorretes (grassets) que posaven després de fregir les ensúndies del gorrino i separar la blanca menteca.

Que el 2022 vingue carregat de bona salut i alegries per a tots!!

Tomàs Bosque.

Un passeig per la Fira de Nonasp

(Publicat a La Comarca el 10 de desembre de 2021)

Fa temps, Pablo Ràfales «Hilario», va proposar als Amics de Nonasp organitzar conjuntament una fira, tenint també el suport de l’Associació de Dones Clara Campoamor, l’Ajuntament i la Comarca Baix Aragó-Casp.

Es tractave d’una bona idea, ja que Pablo (tercera generació d’herboristes i habitual a les fires) tenie clar com s’havie de fer. Lo dia triat per fer la I Fira d’Artesans de Nonasp va ser lo passat vint-i-set de novembre.

L’activitat va començar a les 10h del matí en una petita arruixada que va fer plegar a les més de cent «bolilleres» que hi havien a la Plaça Nova. A les 11h es va fer la inauguració oficial de la fira, comptant en los parlaments del president de l’Associació Amics de Nonasp, l’alcalde i el president de la Comarca.

Seguidament, la gent va començar el recorregut. A la mateixa Plaça de Missa, vam poder tastar deu classes de tapes, preparades pels bars i tendes del poble. Allí mateix també teníem cinc carpes de vins, alguns de Nonasp, com Pedra Volta i Taberner-Amado.

Baixant pel carrer Major i al Portal hi havien un bon grapat de paradetes artesanals, molt concorregudes, com la de les Herbes Aromàtiques Ràfales, Roc Ceràmica, etc. Allí mateix vam poder veure una mostra de l’extensa col·lecció de Legos de Carlos Fasi, i seguint lo recorregut, les espectaculars maquetes del tren de Jesús Susín i de Manolo Altés.

Al llarg del dia també es van poder visitar les instal·lacions de la Cooperativa; així com participar de les diferents activitats infantils programades. Lo Museu va estar obert tot lo dia, podent-se visitar de baldes totes les sales que el formen. Allí mateix, a les 12h i a les 19h, es va destil·lar i tastar aiguardent, perfecte per aguantar les baixes temperatures.

I és que parlant de fred, en va fer molt, però la gent d’esta terra és valenta i així ho van demostrar en la gran participació que va tindre la fira. Com a curiositat, us diré que es van vendre 270 tiquets per les tapes i més de 800 pel vi; pel Museu van passar 500 persones i per les maquetes unes 300.

Moltes gràcies a tota la gent de Nonasp que va participar, així com als visitants. Quan les coses es fan en ganes i il·lusió aixisen bé. Llarga vida a n’estes iniciatives!

Estela Rius 

Una exposició especial

(Publicat a La Comarca el 6 d’agost del 2021)

Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.

A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.

Primer vam reunir les fotografies de parents i amics, i seguidament vam fer un mapa del poble, carrer per carrer, casa per casa. Per Tots Sants vam començar a tocar la porta de les primeres cases i cada cap de setmana mon feem unes quantes. La resposta per part de la gent va ser fantàstica, tant és així que la paret d’uns 8×3 metres destinada a albergar l’exposició vam pensar que es quedarie petita.

Una volta teníem les fotos, les escanejàvem i s’havien de restaurar digitalment, perquè, la majoria, donat los anys que tenien i l’estat de conservació, estaven bastant fetes malbé. Tot seguit, buscàvem al registre lo nom i els apellits del matrimoni i quan s’havien casat. A principis d’agost, vam portar les fotos a la impremta i quan van estar, en varies tardes, les vam penjar al Museu.

Però bé, quan una cosa es fa a gust tota faena és poca. I així va arribar lo 19 d’agost de 2018, lo dia que tocave aubrir les portes a una faenada intensa de deu mesos en què el resultat ere una exposició de més de 400 fotografies de boda (que es diu prompte) de nonaspins i nonaspines, que anaven des de l’any 1874 al 1969.

Aquelles festes van ser un desfilar continuat de gent pel Museu. Hi havie qui baixave emocionat, sorprengut, moltes felicitacions… però el que se’m va quedar al cap va ser un comentari que van dixar al llibre de visites: «Gràcies per fer als nostres pares feliços de tornar-se a veure junts en un dia tan especial». Només per això ja va valer la pena.

Estela Rius

Mesquí insòlit (festes d’estiu)

(Publicat a La Comarca el 16 de juliol del 2021)

En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres, si els de Calanda, com sempre, desfeien les tronades per salvar els seus préssecs…, i al ratet ja els venien al cap les festes d’estiu. Les de la Canyà, a raders de mes obrien la ruta festera. En aquella època la vileta bonica de la punta de la Siarra, encara mantenia població i el llustre dels temps dolços de la mineria en bons sous als treballadors. Però a les festes d’agost de la Torre (velilla) és on es va presentar la gran novetat de torejar vaquilles, com en los temps antics torejaven bous de verdat. I cal dir que els anys següents ja es van fer festes en vaquilla per tots los llocs de la contornada. Tornem al mig de la plaça de bous de la Torre, feta en carros i remolques al pati dels Estudis. Faltava poc per obrir lo forroll del corral. Sona la corneta de pregonar de l’alguatzil: tararí! tararà! tararí…! avisant del començament. I en un vist i no vist ja estave enmig del rogle de carros aquell animalot, a primera ullada acollonit per la cridòria de la gentada. A una banda, un maletilla d’Alcanyís del que no recordem lo nom, que li va fer a la bèstia tot lo que diu als llibres de tauromàquia, que cal fer a una vaqueta cagadeta de por, desconfià i perillosa.

El segon protagonista va ser el jove de la Codonyera Lluis Roig, que va pujar a torejar pel camí de ferradura que feien a totes les hores los torredans, quan encara no eren una vila independent. I no mos va defraudar en la seua valenta actuació. Plantat davant d’aquell dimoni, sostenint segur la muleta. El silenci de la turba esperant qualquer calamitat. I en un vist i no vist, l’encontre incert entre el matador i la seua víctima, que mos va encongir lo cor a tots els presents. Un Aaaaaiiii…! de fatalitat seguit d’un clamorós aplaudiment, van rematar la feina del Roig que ja mai més es pa posar davant d’un bou. Una lecció que només li va costar un bon rebolcó, unes esgarranyàis i un siat al camal dels pantalons.

Tomàs Bosque

COSES DE NADAL

(Publicat a La Comarca 18 desembre del 2020)

Lo primer pi de Nadal se va ficar al Portal a principis de la dècada de 1970, quan van començar a aparèixer pel poble los primers tractors i «remolques» (l’animal no podie arrossegar tant pes). Eren los quintos de l’any los qui se’n encarregaven. S’ataüllaven lo pi, un de ben «majo», i el dia decidit l’anaven a buscar. Enculaven lo «remolque» al pi, en la portera de radere treta, per tal de que la copa del pi i bona part del tronc, al talla’l, caigués a dins.
Quan arribaven al Portal la operació ere a la inversa. S’enculave el «remolque» mirant de que el tronc que sobreixie quedés just davant del forat i en sogues s’estirave per adreçâ’l. Al mig de la plaça hi havie un petit pou, que durant l’any estave tapat en una arqueta, i ere allí on se ficave. Una volta clavat, s’ajustave en unes falques de fusta que se picaven en un mall per tal de que quedés ben fixat.

L’any 1990, l’Ajuntament va fer tres estructures metàl·liques que anaven al Portal, a la Fonteta i a Santa Llúcia. Així, ja no calie tallar un pi sencer (i alguna pinyera i tot!) cada any, sol eren necessàries les ‘rames’ per omplir los braços de les estructures. No obstant, lo del Portal se va reservar pals quintos, que el van seguir tallant uns pocs anys més. Variant d’un a tres lo número d’arbres que es ficaven, es com s’ha seguit fent durant los últims 29 anys.

Enguany la sorpresa va ser majúscula. Un bon dia va aparèixer un súper arbre (artificial) de Nadal al Portal per substituir al vell. Los canvis, a bé o a mal, no estan exempts de polèmiques, i este no ha sét una excepció. Pel poble s’ha parlat de la estètica de l’arbre, del «gasto» total que s’ha fet en la decoració (això és important!) i de si es ètic haver-lo fet en un any que ha sét i està sent tant dur per molta gent. Que cada un traigo les seues conclusions. Bon Nadal i esperam que millor any nou!

Estela Rius

Comerç rural

(Publicat al Diario de Teruel el Dissabte 12 de desembre del 2020)

Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona… A la vila, en més gent que ara, teníem quatre forns, unes quantes carnisseries (Cal Catxap, les Angueres, la Manuela, Ca la Poba, una polleria…) i dos pescateries, que també repartien per les cases. Les meues preferides me fien ensomiar desperta: la de Manolo, en terra de tarima i les posts de fusta, i Ca Ballo, encara oberta, que venien pintallavis i pintaungles de colors, colònies, roba interior i algunes peces de vestir com texans i jerseis, i per Nadal eren una exposició dels regals que demanaríem als Reis: nines, Juegos Reunidos, llibres il·lustrats… A la plaça, la Piera tenie una merceria; i la Maria roba al tall, bikinis, fils i cremalleres, pijames…; i un dia a la setmana venie un rellotger d’Ascó, que tenie despertadors a la finestreta-aparador. La ferreteria d’Herrando, plena de caixonets, venie al detall. I uns quants anys la llibreria d’Honorio va il·luminar la meua afició lectora. Lo temps implacable i les jubilacions van tancar la majoria, però el progrés econòmic va anar incorporant cadenes alimentàries en caixa registradora i tot envasat, i van obrir les d’electrodomèstics i alguna boutique de moda. Últimament, ja en una altra fase, tenim grans supermercats als caps de comarca i s’ha disparat lo consum en línia, vinculat a les grans companyies i plataformes, incrementat encara més per les restriccions pandèmiques. En este context, vespres de Nadal, lo comerç minorista i tradicional lluita per subsistir, invocant la proximitat, que a l’entorn rural, pròxim per si mateix, és un valor afegit que, sense aglomeracions, posa llums i colors i gent als carrers, i la possibilitat de fer vida allí.

María Dolores Gimeno

L’essència de la festa

(Publicat a La Comarca 28 agost 2020)

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts. A Nonasp, lo final d’este període estival són les Festes Majors de Sant Portomeu. Enguany, la situació derivada del COVID-19, ha fet que es digo que no tenim Festes. Però, realment, què entenem per Festes?

Cada un, segurament, tenim una visió diferent, alguna cosa que consideram imprescindible i que no pot faltar en estos dies. Pels més grans, poden ser les misses, els bars o el ball; per altres la presentació de les nonaspines/ins, la xaranga, lo cuixot ensabonat, vindre a veure el Museu o els focs artificials; pels mes joves, la penya o bé les “coltxonetes”.

No obstant, des del meu punt de vista, hi ha una cosa sense la qual no podem dir que estam en Festes: la música. En realitat, l’essència de les Festes és la música, que és la que propicie l’ambient. És l’indicador de que estam en uns dies especials. La melodia que s’escape del Portal, de les penyes, de la xaranga, fa que el nostre estat d’ànim sigo festiu, que tinguéssem ganes de diversió i que tot funciono.

Este any atípic, no és lo primer que mos dixe sense Festes, o millor dit, sense música, ja que es té constància que durant alguns anys del segle XX, tampoc n’hi va haver. Los anys 1913, 1925 i 1933 els causants van ser els problemes econòmics, que impossibilitaven poder assumir el cost de l’orquestra. De l’any 1936 al 1938, desgraciadament, lo mes d’agost va estar tacat per la Guerra Civil.

Avui estam a 28 d’agost, i un any “normal” diríem que és lo dia del gos, és a dir, l’endemà de les Festes. Lo dia que ja no sone la música, que tot s’ha acabat, i que pareix que mos haigo dixat la riuada, motiu pel qual tots estam cansats i fem una mica el gos, és a dir, lo gandul per tal de recuperar les forces. D’aquí el nom. Este 2020, en realitat, los cinc dies de (no)festes han sét una mica “dia del gos”, perquè és difícil no difuminar el límit entre un dia corrent i un dia en el que, si tot anés bé, hauríem d’estar de farra. Ara toque ser responsables i esperar que passo un any. Tindrem festes l’any que ve? Està en mans de tots/es!

Estela Rius

Festes i festejamentes

(Publicat al Diario de Teruel el diumenge 9 d’agost)

Estos dies pensava en les festes, enrecordant-me de quan era menuda. Tot l’any esperant les festes d’agost. Anàvem pels pobles, tant del Matarranya com dels pobles veïns de les Terres de l’Ebre, fent un recorregut que repetíem pràcticament igual cada estiu. Quin és lo significat d’eixos dies tant senyalats? Significats i vivències cada u ne tindrem los nostres, però veem com en lo pas del temps i les generacions han anat canviant, encara que se mantenen les més tradicionals. A nivell social ere una oportunitat d’anar fora poble i conèixer atra gent. Sempre he sentit parlar de la importància del ball, com los mossos anaven a traure a ballar a les mosses i que així començaren moltes parelles a festejar. Als 90, la que considere la meua època de joventut, la festa s’estenie tot l’any. La gent jove de gran part de la comarca acudien al meu poble, o tamé a Alcanyís, que ere a on n’hi havia molts pubs i discoteques. Però va tornar a canviar tot i avui en dia queden molt pocs d’estos locals. Les penyes tamé han segut i són molt importants com a punts de trobada en festes, més encara en pobles més menuts. A vegades una penya se representa només pel grup de persones que la composen, o quadrilla, que s’ajunten sense un puesto concret. Tornant a la festejamenta, avui en dia la manera de lligar a canviat moltíssim, com atres coses, s’ha digitalitzat molt. Aplicacions per a buscar parella (en gran amplitud de concepte i temporalitat) filtren per radi de distància en la que vols trobar a una persona. Això sí, en los avanços les distàncies s’han fet més curtes. Res té que vore quan s’anave a peu o en cavall⁷eries, per força no se podie anar molt llunt a buscar en qui casar-se. Me sone un refrany que die algo així com “busca’t la dona del teu poble i si és del carrer millor”. Possiblement estes paraules tingueren un sentit en segles passats (ja no parlo del S. XX, que a mi me coste pensar que sóc del segle passat…), inclús per a poder juntar terres de dos famílies. Són atres temps però tenim que agrair als d’abans l’esforç perquè sinó potser no hi estaríem.

Mar Puchol