La campana que plore

(Publicat a La Comarca el 19 de maig del 2023)

Les campanes parroquials, en tant que instruments musicals, també poden despertar les emocions de pena, alegria, festa, diversió… o fer plorar per les desgràcies. Un efecte, el del plany i la tristor que transmeten si sabem fer-les sonar com ho feien los sacristans d’abans dels anys seixanta, quan els de la meua generació fèiem d’escolanets i mos sabíem de memòria lo repertori en llatí, de misses, enterros, rosaris i oficis de difunts. Com també los diferents tocs de la campana Gorda, que han anat desapareixent així com s’han perdut los rituals i tradicions als que servien.

Però una cosa és que una campana gran se planygue per la gràcia del campaner, i un altra molt diferent que sempre sono malament tocant les hores en lo martell elèctric que li pegue des de fora. Lo que mos fa pensar que eixe martell o percutor de les hores, no està posat al millor punt, ni de la millor manera. I tot deu vindre d’una afinació final poc exigent. Perquè tenim constància que de la fàbrica on es va fondre, la campana nova va eixir molt ben acabada.

Estarie bé que després d’estos arguments en vespres d’eleccions municipals, los nous responsables de l’Ajuntament de la Codonyera se pararen a escoltar, encara que només fore un instant, la queixa inaudible (per ara) de tota la gent del poble i els que estan de pas, que a totes les hores del dia i de la nit han de suportar eixe: Taaannnynyny…!, Taaannynyny…!, Taaannynyny…!, que done mala gana d’escoltar. Quan en una campana nova ben afinada, les hores i altres tocs ocasionals, han de sonar de forma clara, llímpia i natural: Taaaaannn…! Taaaaannn…! Taaaaannn…!

I com no vull desentendre’m de col·laborar en la solució del problema, crec que lo primer que s’hauria de fer és visitar lo campanal d’Alloza, on tenen una associació de bandejadors i una campana més gran que la «Valera»; i també lo de Valldalgorfa, per la forma que han posat els martells elèctrics a la paret. Cal veure campanes que sonen molt bé, al costat de casa, i aplicar la mateixa solució al nostre campanal.

Tomàs Bosque

La tradició del llibre

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’abril del 2023)

Lo Dia del Llibre, ara internacional, eixe gran invent comercial dels llibreters de Barcelona ja fa un segle, torna alegre cada 23 d’abril. A Catalunya, lo cavaller sant Jordi acompanya les ventes de llibres en la de les de roses, que continuen regalant los hòmens a les dones que estimen, símbol llegendari de princeses traspassat al temps del feminisme empoderat. A Aragó, la posició al santoral de l’antiu patró de l’estament nobiliari a tota la Corona ha determinat la festa oficial de la comunitat, en època de classes socials sense déus ni protectors de ficció. La seua litúrgia es desplega per a la ciutadania en protocols públics gestionats des dels centres de poder autonòmic: l’edifici Pignatelli del govern d’Aragó organitza dos dies de música i jocs; i el Palau de l’Aljaferia, seu de les Corts, obre portes del 22 al 24 i s’il·lumina en los colors de bandera quadribarrada, mentres lo seu president va el dijous a Terol i el divendres a Osca. Tradició moderna i per decret, acabarà arraïlant? Fora de l’oficialitat, la festa llibresca agarra força espontàniament, ocupant los carrers. La plaça d’Aragó i el passeig de la Independència a Saragossa, enguany en més de 100 parades i uns 350 autors que firmaran exemplars i regalaran clavells, marca pròpia. La plaça del Torico a Teruel, que celebra unida la fira del llibre i la rosa, en animacions infantils i jotes. I els perxes de Galícia a on l’Asociación Provincial de Librerías de Huesca fica els seus estands. A Casp, la Biblioteca Municipal planifica activitats lectores durant la setmana i es lliuren los premis literaris de la ciutat. A Alcanyís lo mercat de llibres i flors va acompanyat del “Vencimiento del dragón”, igual que a la llegenda reviscuda a les terres catalanes. Les viles sense llibreries de la nostra deserta geografia celebren com poden la festa llibresca quan un mestre d’escola, una bibliotecària dinàmica o els socis d’una agrupació cultural per Sant Jordi reciten un poema, comenten una novel·la o representen una escena teatral, afegint-se a la tradició.

María Dolores Gimeno

L’agüelo ere tassador

(Publicat a La Comarca el 7 d’abril del 2023)

Allà pels anys cinquanta quan es van gelar les oliveres, encara es mantenie, als pobles nostres, la institució del ‘Tassador’ de camps, normalment finques no gaire grans d’oliveres, terra campa per sembrar blat i altres cereals, i algun hortet o freginal. L’agüelo Tomás, era un llaurador mitjanet i de més jove també li va tocar amanta voltes d’anar p’altri; i a segar a la Siarra després de trillar lo de casa, perquè allí venie més tardana la collida.

Per lo que sabem, a cada poble en podia haver més d’un, de ‘tassadors’. En realitat, era una especialitat que no depenia de cap autoritat, ni calia cap permís oficial. Com també podia actuar als termes dels pobles veïns i on vullguera. Lo que contava realment era la capacitat per fer eixa feina, i el reconeiximent públic de ser una persona equànime en la valoració dels troços que ‘tassaba’. I ell tenia sobrades aptituds, perquè dominava lo sistema tradicional de mesurar les superfícies dels bancals a passos, o per lo que llaurava un parell de matxos o rucs, en una hora, una junyida o una jovà (tot un dia); i respecte a les oliveres, per calcular les olives que podia fer un albre, en funció de la seua rama que ell calculava a ull. I ho solia encertar.

He de dir que l’agüelo tenie l’avantatge d’haver anat a l’estudi en un bon mestre que els amostrave coses pràctiques de geometria i aritmètica. També que en aquell temps ell ja tenie la cadena d’Agrimensor per ajustar millor les superfícies.

La cadena que l’agüelo dugueve en un sac, quan anave a ‘tassar’ camps, deu pesar un parell de quilos, i la guardem al nostre museu familiar. És una versió decimal, la meitat de llarga que la històrica anglesa de 22 iardes, equivalents a 20,1168 m. que va ser inventada pel clergue i matemàtic Edmund Gunter en 1620, de qui va prendre el nom. Un aparell del que la humanitat a tret un gran profit. Poseu Cadena de Gunter a la Viquipèdia en català i voreu la foto de la cadena decimal i lo interessants que poden ser les seues aplicacions.

Tomás Bosque

Abans la gent…

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2023)

Abans la gent tenia una fe extremada en lo sobrenatural, però als camins del terme i les afores, es podie menjar sopes de tan llímpios com estaven. No com ara que els mega-bestiars d’ovelles tot ho sorollen i desfan en un pedregar impracticable. Los sistemes de reg tradicionals, ara fets malbé, eren un model per aprofitar l’aigua, sempre poc abundant. I agenollar-se a l’orera del riu i la cèquia del molí per beure a morro aigua clara, ere tan natural com respirar aire sempre net, o mirar les estrelles per la nit encara que no en sabíem res de galàxies i forats negres.

Abans la gent dels pobles, quan no estaven al camp o treballant en los seus oficis, feien la vida entre la casa i el carrer; així totes les novetats i qualquer fet per estrany que fore, abans de fer-se de nit ja ho sabien fins els gats. La vida, a viles mitjanetes o menudes com les nostres del Baix Aragó, se podie anar passant sense que callguere la ràdio ni la televisió. Vull dir que, la preocupació principal de la gent sempre ha estat la millora en general, i tindre bona collida d’olives o de blat. Motivacions que omplien totalment les hores de treball o les converses anant a la font, de camí al camp o treballant a la carrera; i los diumenges al bar de la Plaça o del Sindicat.

Però un bon dia del 1962 tot va canviar de dalt a baix, perquè l’Eleuterio Sábado, un emigrat de jove a Barcelona, que tenie fàbrica de cordelleria, va tindre la bona idea de regalar una TV Telefunken al seu lloc, perquè els pobres poguérem veure les notícies i lo pronòstic del temps de Mariano Medina. Encara que lo del temps seguie anant a la seua; altra casa ere lo que nevave als primers televisors quan els posaves en marxa. Una neu fina i constant de la que no cau ni una volva, que els científics ara mos diguen que és la radiació de fondo de microones del Big Bang, que omple l’Univers fa 13800 millons d’anys.

Tomás Bosque

De la màgia dels Reis a la dels after hours

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de desembre del 2022)

De Nadal a Reis la vida dels xiquets s’omple de meravelles que fabriquen los adults en una connivència de tradicions que van passant d’any en any. Primer es plante a l’escola, a una plaça o a casa un tronc de cara simpàtica que cague dolços i paquets, palpable i pròxim. Quasi alhora per la tele i als centres comercials passegen multiplicats pares Noel barbuts i riallers, una incorporació forastera que el 25 de desembre, sigil·lós, dixarà regals a la xaminera o al peu de l’arbre nadalenc del minjador familiar. Falte un dia per acabar l’any, i com de broma arribe l’home dels nassos, voltant pels carrers. Més majestuosos, lo 5 de giner desfilen los tres Reis Mags en milers de professons simultànies a cada vila o ciutat, despertant l’admiració en tots los que alguna volta los ham vist, escoltat i inclús besat, abans d’una màgica nit d’espera per tancar un ritual de peticions de desitjos a canvi de promeses de bon comportament. Meravelles del món infantil, abans d’arribar al pensament abstracte, que acaben quan un xiquet més gran fa la crua confessió de la verdat o quan los dubtes propis desvelen estos pactes fora de la lògica quotidiana. L’epifania particular o “revelació” no té una edat fixa, entre els 8 i 10 anys, diuen, que els pares tendissen a allargar cada volta més, potser per por d’eixe moment, que significa l’acabament de la infància, reviscuda a través de la il·lusió dels fills. No és estrany, perquè en estos temps de xarxes socials i postureo per wifi s’acceleren los ritmes biològics imitant los del canvi climàtic, i així qui ahir demanava per carta nines o videojocs als Reis d’Orient, avui, en només 12 o 14 anys, sense transició, sint l’atracció d’un bar a on no li demanaran si té edat per beure alcohol, fa botellón fins a la màgica matinada o es cola emocionat a una rave il·legal, fent ara un altre pacte de confiança en los seus progenitors “controlat” per mòbil o whatsapp.

María Dolores Gimeno

La jota de tots

(Publicat el dissabte 22 d’octubre del 2022)

Que la jota està molt arrelada a tot Aragó és indiscutible. Així, les festes del Pilar 2022 l’han feit pregonera seua, encarnada en dos parelles de joteros que han parlat en primera persona en un pregó firmat per José Luis Melero: “Soy la jota aragonesa y llevo acompañándoos toda la vida”, dieve, i continuave apel·lant a la seua presència en tots los temps i règims polítics, sense cap color, identificada especialment en lo “pueblo llano” aragonès, que l’ha cantat i ballat. Se calcule que unes 40.000 persones van escoltar enguany este pregó, l’acte inicial de les festes, que, repetit cada any, ha generat un ritual compartit per tots que encomence en la jota “S’ha feito de nuey”, composada per José Lera Alsina, i que acabe en lo “Canto a la libertad” de José Antonio Labordeta. Si este és ja l’himne oficiós d’Aragó, més popular que l’oficial d’Antón García Abril, la composició de Lera Alsina, que es va interpretar per primera volta a Hecho l’any 1980, també la cante tota la plaça junta. Emotiva i vibrant, ha generat inclús versions apòcrifes variant la lletra o la melodia (una confraria saragossana de Setmana Santa, una cançó de Nadal…), i l’Ajuntament d’Osca la va convertir en la cançó homenatge als seus sanitaris durant la pandèmia. Però l’autor, que ha autoritzat versions per a diferents instruments, no vol que es canto en un idioma diferent al “cheso” originari, ja que pretén afirmar una defensa cultural de l’aragonès. Una intenció similar tenie l’Ajuntament de Saragossa quan va afegir categories en aragonès i català al seu concurs anual de cobles de 1998 com a part del “patrimoni cultural” comú; així ho afirme Juan Alberto Belloch, allavòrens alcalde, al pròleg de la recopilació de Màrio Sasot, Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de cobles Aragoneses en Llengua Catalana de l’Ajuntament de Saragossa (2009). Als certàmens actuals han desaparegut les llengües minoritàries aragoneses. Estaria bé ressuscitar el trilingüisme jotero, i qui sap si algun dia podríem escoltar a la plaça del Pilar una multitud cantant una jota en català com a pròpia.

María Dolores Gimeno

Estius familiars

(Publicat al Diario de Truel el 17 de setembre del 2022)

En aquells temps d’economia de subsistència i una mica més, moltes famílies urbanes solien passar l’estiu a les viles. Temps de nuclis familiars més extensos i de descansos allargats, perquè ja del mes de juliol, los iaios o els sogres, la mare i els fills-nets, tots s’instal·laven un parell de mesos a la casa que encara tenien a la vila d’origen, d’a on havien emigrat per guanyar-se millor la vida. Imperava la divisió de treballs o funcions, ja que la majoria de les dones es dedicaven a “sus labores”, és a dir, a les tasques domèstiques, tal com ho registrava el DNI. I els pares de família es quedaven treballant a la ciudat, de Rodríguez, i només venien los caps de setmana o la quinzena rasa de les vacacions oficials. Pels xiconins, la vila o el poble a l’estiu volia dir juar al carrer en los amics d’allí, llargues tardes al riu o a la piscina si n’hi havia, passejades en bici…, rutines diàries que només se trencaven los dies de la festa major: la penya, les carreres i cucanyes, lo ball a la plaça, lo bou de foc… Pels grans, l’esbarjo habitual encomençava a mitja tarde o a la nit, sentats a la porta del carrer fent corro, un mirador per saludar, xarrar en los que s’aturaven o comentar sobre tot i tots; de tant en tant, anaven a refrescar a alguna terrassa dels bars locals o, quan arribaven les festes, balls i professons. Altres maneres de xalar, quan érem més pobres! A poc a poc, los “urbanites” van poder i voler comprar un apartament o xalet a la platja, passant del turisme rural al marítim o d’alta montanya, amb la venta de la casa de la vila originària o reservant-li menos dies. Esta tendència turística també la practiquen uns quants residents autòctons, que en temps de bonança econòmica han adquirit residències per estiuejar fora, a les platges mediterrànies; o que durant los dies de les festes, mentre es repetissen programes i costums, se’n van a descobrir el món extens.

María Dolores Gimeno

Aquí, allà, si no tirau se morirà

(Publicat a La Comarca el 26 d’agost del 2022)

A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos -que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s-.

Donant-li voltes al tema per escriure esta columna, vaig saber que això de tirar caramelos (o lo que sigo) és una costum bastant estesa i que té els seus orígens als batejos, com una forma de manifestar l’alegria per l’arribada d’un nou membre a la família. La iaia Alícia me conte que, antiuament, a Nonasp, quan s’aixie de missa d’un bateig, los xiquets cantaven «Aquí, allà, si no tirau se morirà» i tot seguit los padrins tiraven armelles, cascalls i/o figues seques. Després «va arribar l’abundància» -me diu irònicament- i van començar a tirar pedadilles i hòsties (l’Ajuntament tenie una màquina per fer-ne) i més tard se va donar pas als caramelos i a les monedes.

Sigo com sigo, esta costum es va extrapolar a altres àmbits, com ham vist, per exemple, en lo cas del Festival Infantil. Esta forma de premiar als xiquets los genere una il·lusió que és difícil d’expressar. La meua conclusió és que els temps canvien i també ho pot fer la percepció de les coses que tenen los xiquets, però l’afany de les corregudes per agarrar amanta caramelos és l’únic que no ha canviat ni, segurament, canviarà.

Estela Ruis

Avantpassats

(Publicat al Dirio de Teruel el dissabte 25 de juny del 2022)

El culte als avantpassats és una constant de les cultures humanes, i pot anar, posem, des d’un nom mig il·legible en un fossar embardissat a la magnificència de les piràmides egípcies. Xina va fer del culte als avantpassats durant segles un succedani de religió al costat d’un budisme molt aigualit i dels elitismes confucians i taoistes. En les nostres cultures peregrinem a les tombes dels grans noms de les arts i de la política a corrua feta: a la tomba de n’Antonio Machado, o a la d’en Pompeu Fabra, ambdues a  la Catalunya Nord –a la primera, com potser recordareu, no fa pas gaire hi va anar el Cap del Govern Espanyol, en Pedro Sánchez; a la segona no, és clar. I s’hi segueix anant, a totes dues, i a la d’en Shakespeare,  en Goethe, en Schiller, … . I ja ens agradaria de poder anar a la d’en Lorca, o i tant!, però era inevitable que passés el que va passar com tots sabeu; molt lamentable, sí, però ben desitjat pels seus assassins, per raons evidents. Més lamentable és que coses així segueixquen passant, i no pas per les evidents i tràgiques circumstàncies lorquianes, sinó per pur tant-se’ns-en-dona burocràtic: va estar a punt de passar a la tomba on era soterrat n’Àngel Guimerà a qui, setanta anys després de la seva mort, quan les seves obres ja no podien produir ingressos, l’Ajuntament de Barcelona li va escriure que o pagava per la tomba o les seues despulles anirien a la fossa comuna. Per un feliç atzar algú va llegir aquest escrit als diaris i ho va denunciar, amb el resultat que l’Ajuntament barceloní va assumir-ne les despeses de la tomba guimeraniana. En el cas d’en Felip Pedrell no ha estat així i l’Ajuntament de Barcelona ha dut les despulles a la fossa comuna del cementiri de Sant Gervasi. En Pedrell havia mort el 1922 i en acostar-se el seu centenari des de Tortosa, d’on en Pedrell n’era fill, van pensar en retornar-n’hi les despulles. Van fer passos, i des de l’Ajuntament de Barcelona els respongueren, amablement això sí, que havien fet tard.

Artur Quintana

Estiu cultural, a punt?

(Publicat al Diario de Teruel el 4 de juny del 2022)

Les cigonyes ja no emigren en un desori climàtic d’estacions, que el calendari es mira impertorbable. Tempus fugit, perquè arriba un altre estiu, anticipat en onades de calor capritxoses al mes de maig. Les PAU (EVAU, EvAU o Selectivitat) passen a les primeres planes dels diaris abans de Sant Joan, tancant lo solstici, la primavera i les seues oronetes. Tot està a punt per a un nou estiu. Al Baix Matarranya tornarà el “Matarranya Íntim” teatral, del 2 al 4 de setembre a Calaceit, en plena tornada a l’escola. L’any passat va ser a Fòrnols, del 30 de juliol a l’1 d’agost, diu el seu web sense actualitzar, igual que el de la comarca del Matarranya, on el temps cultural s’ha detingut al 2019, abans de la pandèmia paralitzadora. També el del Festival Buñuel Calanda, que per Facebook i web es recrea encara amb la XVI edició especial 2021 i la gran assistència de públic, sense cap novetat prevista pels pròxims mesos. No passa el temps per les xarxes. I la Crema d’Artistes del Matarranya? Lo 12 de desembre de 2019 estaven preparant amb molta il·lusió la 8a edició, Facebook dixit, i després no n’hem sabut res. La Comarca del Baix Aragó-Casp té anunciats festivals de l’estiu del 2018, i les titelles de Favara i el “Más que palabras” de Maella de l’any passat, qui sap si amb continuïtat. Continua, sí, una nova commemoració del Compromís, que del 24 al 26 de juny pròxims faran tornar la ciutat de Casp al seu passat medieval. Pareix, en fi, que l’aposta d’Alcanyís és més clara i forta, volent passar del Baix Aragó històric a capital cultural aragonesa. Van encomençar enguany amb la Concordia de Alcañiz i la recuperació per Sant Jordi del Vencimiento del Dragón, Festa d’Interès Turístic Aragonès, i anuncien lo festival Aragón Sonoro amb espectacles musicals al carrer l’últim cap de setmana de juliol. És la campanya “Cultura con Ñ”, publicitada i enigmàtica perquè qui sap que vol dir la “eñe” absent, engolida com les altres ofertes culturals comarcals.

María Dolores Gimeno