Una exposició especial

(Publicat a La Comarca el 6 d’agost del 2021)

Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.

A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.

Primer vam reunir les fotografies de parents i amics, i seguidament vam fer un mapa del poble, carrer per carrer, casa per casa. Per Tots Sants vam començar a tocar la porta de les primeres cases i cada cap de setmana mon feem unes quantes. La resposta per part de la gent va ser fantàstica, tant és així que la paret d’uns 8×3 metres destinada a albergar l’exposició vam pensar que es quedarie petita.

Una volta teníem les fotos, les escanejàvem i s’havien de restaurar digitalment, perquè, la majoria, donat los anys que tenien i l’estat de conservació, estaven bastant fetes malbé. Tot seguit, buscàvem al registre lo nom i els apellits del matrimoni i quan s’havien casat. A principis d’agost, vam portar les fotos a la impremta i quan van estar, en varies tardes, les vam penjar al Museu.

Però bé, quan una cosa es fa a gust tota faena és poca. I així va arribar lo 19 d’agost de 2018, lo dia que tocave aubrir les portes a una faenada intensa de deu mesos en què el resultat ere una exposició de més de 400 fotografies de boda (que es diu prompte) de nonaspins i nonaspines, que anaven des de l’any 1874 al 1969.

Aquelles festes van ser un desfilar continuat de gent pel Museu. Hi havie qui baixave emocionat, sorprengut, moltes felicitacions… però el que se’m va quedar al cap va ser un comentari que van dixar al llibre de visites: «Gràcies per fer als nostres pares feliços de tornar-se a veure junts en un dia tan especial». Només per això ja va valer la pena.

Estela Rius

Mesquí insòlit (festes d’estiu)

(Publicat a La Comarca el 16 de juliol del 2021)

En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres, si els de Calanda, com sempre, desfeien les tronades per salvar els seus préssecs…, i al ratet ja els venien al cap les festes d’estiu. Les de la Canyà, a raders de mes obrien la ruta festera. En aquella època la vileta bonica de la punta de la Siarra, encara mantenia població i el llustre dels temps dolços de la mineria en bons sous als treballadors. Però a les festes d’agost de la Torre (velilla) és on es va presentar la gran novetat de torejar vaquilles, com en los temps antics torejaven bous de verdat. I cal dir que els anys següents ja es van fer festes en vaquilla per tots los llocs de la contornada. Tornem al mig de la plaça de bous de la Torre, feta en carros i remolques al pati dels Estudis. Faltava poc per obrir lo forroll del corral. Sona la corneta de pregonar de l’alguatzil: tararí! tararà! tararí…! avisant del començament. I en un vist i no vist ja estave enmig del rogle de carros aquell animalot, a primera ullada acollonit per la cridòria de la gentada. A una banda, un maletilla d’Alcanyís del que no recordem lo nom, que li va fer a la bèstia tot lo que diu als llibres de tauromàquia, que cal fer a una vaqueta cagadeta de por, desconfià i perillosa.

El segon protagonista va ser el jove de la Codonyera Lluis Roig, que va pujar a torejar pel camí de ferradura que feien a totes les hores los torredans, quan encara no eren una vila independent. I no mos va defraudar en la seua valenta actuació. Plantat davant d’aquell dimoni, sostenint segur la muleta. El silenci de la turba esperant qualquer calamitat. I en un vist i no vist, l’encontre incert entre el matador i la seua víctima, que mos va encongir lo cor a tots els presents. Un Aaaaaiiii…! de fatalitat seguit d’un clamorós aplaudiment, van rematar la feina del Roig que ja mai més es pa posar davant d’un bou. Una lecció que només li va costar un bon rebolcó, unes esgarranyàis i un siat al camal dels pantalons.

Tomàs Bosque

COSES DE NADAL

(Publicat a La Comarca 18 desembre del 2020)

Lo primer pi de Nadal se va ficar al Portal a principis de la dècada de 1970, quan van començar a aparèixer pel poble los primers tractors i «remolques» (l’animal no podie arrossegar tant pes). Eren los quintos de l’any los qui se’n encarregaven. S’ataüllaven lo pi, un de ben «majo», i el dia decidit l’anaven a buscar. Enculaven lo «remolque» al pi, en la portera de radere treta, per tal de que la copa del pi i bona part del tronc, al talla’l, caigués a dins.
Quan arribaven al Portal la operació ere a la inversa. S’enculave el «remolque» mirant de que el tronc que sobreixie quedés just davant del forat i en sogues s’estirave per adreçâ’l. Al mig de la plaça hi havie un petit pou, que durant l’any estave tapat en una arqueta, i ere allí on se ficave. Una volta clavat, s’ajustave en unes falques de fusta que se picaven en un mall per tal de que quedés ben fixat.

L’any 1990, l’Ajuntament va fer tres estructures metàl·liques que anaven al Portal, a la Fonteta i a Santa Llúcia. Així, ja no calie tallar un pi sencer (i alguna pinyera i tot!) cada any, sol eren necessàries les ‘rames’ per omplir los braços de les estructures. No obstant, lo del Portal se va reservar pals quintos, que el van seguir tallant uns pocs anys més. Variant d’un a tres lo número d’arbres que es ficaven, es com s’ha seguit fent durant los últims 29 anys.

Enguany la sorpresa va ser majúscula. Un bon dia va aparèixer un súper arbre (artificial) de Nadal al Portal per substituir al vell. Los canvis, a bé o a mal, no estan exempts de polèmiques, i este no ha sét una excepció. Pel poble s’ha parlat de la estètica de l’arbre, del «gasto» total que s’ha fet en la decoració (això és important!) i de si es ètic haver-lo fet en un any que ha sét i està sent tant dur per molta gent. Que cada un traigo les seues conclusions. Bon Nadal i esperam que millor any nou!

Estela Rius

Comerç rural

(Publicat al Diario de Teruel el Dissabte 12 de desembre del 2020)

Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona… A la vila, en més gent que ara, teníem quatre forns, unes quantes carnisseries (Cal Catxap, les Angueres, la Manuela, Ca la Poba, una polleria…) i dos pescateries, que també repartien per les cases. Les meues preferides me fien ensomiar desperta: la de Manolo, en terra de tarima i les posts de fusta, i Ca Ballo, encara oberta, que venien pintallavis i pintaungles de colors, colònies, roba interior i algunes peces de vestir com texans i jerseis, i per Nadal eren una exposició dels regals que demanaríem als Reis: nines, Juegos Reunidos, llibres il·lustrats… A la plaça, la Piera tenie una merceria; i la Maria roba al tall, bikinis, fils i cremalleres, pijames…; i un dia a la setmana venie un rellotger d’Ascó, que tenie despertadors a la finestreta-aparador. La ferreteria d’Herrando, plena de caixonets, venie al detall. I uns quants anys la llibreria d’Honorio va il·luminar la meua afició lectora. Lo temps implacable i les jubilacions van tancar la majoria, però el progrés econòmic va anar incorporant cadenes alimentàries en caixa registradora i tot envasat, i van obrir les d’electrodomèstics i alguna boutique de moda. Últimament, ja en una altra fase, tenim grans supermercats als caps de comarca i s’ha disparat lo consum en línia, vinculat a les grans companyies i plataformes, incrementat encara més per les restriccions pandèmiques. En este context, vespres de Nadal, lo comerç minorista i tradicional lluita per subsistir, invocant la proximitat, que a l’entorn rural, pròxim per si mateix, és un valor afegit que, sense aglomeracions, posa llums i colors i gent als carrers, i la possibilitat de fer vida allí.

María Dolores Gimeno

L’essència de la festa

(Publicat a La Comarca 28 agost 2020)

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts. A Nonasp, lo final d’este període estival són les Festes Majors de Sant Portomeu. Enguany, la situació derivada del COVID-19, ha fet que es digo que no tenim Festes. Però, realment, què entenem per Festes?

Cada un, segurament, tenim una visió diferent, alguna cosa que consideram imprescindible i que no pot faltar en estos dies. Pels més grans, poden ser les misses, els bars o el ball; per altres la presentació de les nonaspines/ins, la xaranga, lo cuixot ensabonat, vindre a veure el Museu o els focs artificials; pels mes joves, la penya o bé les “coltxonetes”.

No obstant, des del meu punt de vista, hi ha una cosa sense la qual no podem dir que estam en Festes: la música. En realitat, l’essència de les Festes és la música, que és la que propicie l’ambient. És l’indicador de que estam en uns dies especials. La melodia que s’escape del Portal, de les penyes, de la xaranga, fa que el nostre estat d’ànim sigo festiu, que tinguéssem ganes de diversió i que tot funciono.

Este any atípic, no és lo primer que mos dixe sense Festes, o millor dit, sense música, ja que es té constància que durant alguns anys del segle XX, tampoc n’hi va haver. Los anys 1913, 1925 i 1933 els causants van ser els problemes econòmics, que impossibilitaven poder assumir el cost de l’orquestra. De l’any 1936 al 1938, desgraciadament, lo mes d’agost va estar tacat per la Guerra Civil.

Avui estam a 28 d’agost, i un any “normal” diríem que és lo dia del gos, és a dir, l’endemà de les Festes. Lo dia que ja no sone la música, que tot s’ha acabat, i que pareix que mos haigo dixat la riuada, motiu pel qual tots estam cansats i fem una mica el gos, és a dir, lo gandul per tal de recuperar les forces. D’aquí el nom. Este 2020, en realitat, los cinc dies de (no)festes han sét una mica “dia del gos”, perquè és difícil no difuminar el límit entre un dia corrent i un dia en el que, si tot anés bé, hauríem d’estar de farra. Ara toque ser responsables i esperar que passo un any. Tindrem festes l’any que ve? Està en mans de tots/es!

Estela Rius

Festes i festejamentes

(Publicat al Diario de Teruel el diumenge 9 d’agost)

Estos dies pensava en les festes, enrecordant-me de quan era menuda. Tot l’any esperant les festes d’agost. Anàvem pels pobles, tant del Matarranya com dels pobles veïns de les Terres de l’Ebre, fent un recorregut que repetíem pràcticament igual cada estiu. Quin és lo significat d’eixos dies tant senyalats? Significats i vivències cada u ne tindrem los nostres, però veem com en lo pas del temps i les generacions han anat canviant, encara que se mantenen les més tradicionals. A nivell social ere una oportunitat d’anar fora poble i conèixer atra gent. Sempre he sentit parlar de la importància del ball, com los mossos anaven a traure a ballar a les mosses i que així començaren moltes parelles a festejar. Als 90, la que considere la meua època de joventut, la festa s’estenie tot l’any. La gent jove de gran part de la comarca acudien al meu poble, o tamé a Alcanyís, que ere a on n’hi havia molts pubs i discoteques. Però va tornar a canviar tot i avui en dia queden molt pocs d’estos locals. Les penyes tamé han segut i són molt importants com a punts de trobada en festes, més encara en pobles més menuts. A vegades una penya se representa només pel grup de persones que la composen, o quadrilla, que s’ajunten sense un puesto concret. Tornant a la festejamenta, avui en dia la manera de lligar a canviat moltíssim, com atres coses, s’ha digitalitzat molt. Aplicacions per a buscar parella (en gran amplitud de concepte i temporalitat) filtren per radi de distància en la que vols trobar a una persona. Això sí, en los avanços les distàncies s’han fet més curtes. Res té que vore quan s’anave a peu o en cavall⁷eries, per força no se podie anar molt llunt a buscar en qui casar-se. Me sone un refrany que die algo així com “busca’t la dona del teu poble i si és del carrer millor”. Possiblement estes paraules tingueren un sentit en segles passats (ja no parlo del S. XX, que a mi me coste pensar que sóc del segle passat…), inclús per a poder juntar terres de dos famílies. Són atres temps però tenim que agrair als d’abans l’esforç perquè sinó potser no hi estaríem.

Mar Puchol  

Massa farinetes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de febrer del 2020)

Un plat de farinetes en torradetes, ixe ha segut sempre a casa lo dinar quan neve. Lo poble ha estat ben enfarinat… Les primeres imatges que mos arribaven pel mòbil mos donaven molta enveja als que no vivim allí. Que molt majo quan la neu colle, però que quan s’acumule massa, no tant. Més de 50 centímetres va dixar lo temporal Glòria als nostres pobles, arribant a un metro en alguns punts, una nevada que recordarem per les conseqüències que no han acabat al desfer-se la neu. N’hi una trentena de granges afectades, almacens industrials, pavellons poliesportius i altres instal·lacions municipals. Però no han patit només les infraestructures, sinó tamé los animals (en grans pèrdues econòmiques en el sector), n’hi ha hagut desprendiments, creixcudes dels rius i molts cultius, com les oliveres, han estat afectats. Des de fora s’ha viscut en ansietat per la situació d’incomunicació en les famílies i los amics, que depenent de puestos i companyies ha arribat a 60 hores. Portant moltes hores sense saber res vaig tindre una sensació d’asfíxia per no poder comunica’m en ningú, confiant en que estarien tots bé, però en lo malestar de pensar en que si passave algo no ho sabria tampoc i ells no podrien avisar a ningú per a demanar ajuda. Lo 112 no va estar operatiu. Encara que los primers dies del temporal no se sentie parlar de la nostra comarca en los mitjans de comunicació, i lo Matarranya pareixie no existir, va arribar lo dia en que en les notícies d’una emissora nacional vaig sentir parlar-ne i me vaig esgarrifar tota. Vaig pensar que la situació encara ere pitjor. Patia molt pels que viuen al costat del riu, que van tindre un primer avís de marxar de les cases. La gestió de les circumstàncies no ha segut efectiva, i n’hi ha que replantejar temes com los talls del subministrament elèctric i les comunicacions. L’elaboració d’un pla d’emergències és una assignatura pendent. Ara quede esperar una resposta efectiva de les administracions front als danys materials en les instal·lacions municipals, de les empreses i de les famílies que han perdut una part molt important dels seus recursos.

Mar Puchol

Nadal al Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de gener del 2021)

Són moltes les tradicions que vivint al Matarranya en los Nadals que alegren tant a xiquets com a grans. Per al pont de la Puríssima los Quintos van a per un pi per planta’l al mig de la plaça. Enguany tenien encara més il·lusió que de costum, érem un dels pobles que podíem optar a celebrar les Campanades de Telecinco, finalment ni Jorge Javier ni Paz Padilla van estar la nit de Cap d’Any. Però al igual que fa uns anys se va donar a conèixer al nostre poble gràcies a la campanya de Ferrero Rocher en una il·luminació que fa destacar encara més la majestuosa arquitectura del conjunt de la plaça i del pont de pedra. Qui sí que va estar va ser l’home dels Nassos, que com cada 31 de desembre acudix a la plaça en tants nassos com dies té l’any. I com no parlar del Tronc de Nadal. N’hi han variacions en la lletra de la cançoneta, natros la que cantem mentres li anem pegant per a que cago dolços per als més menuts de la casa és esta: “Tron de Nadal caga tarrons i pixa vi blanc”, uns atres diuen casquetes. I com no, per als xiquets la nit més esperada és la nit dels Reis. Demà vindran des de l’Orient a dur regals als que s’haiguen portat bé i per als que no carbó, encara que són prou indulgents i accepten tamé allò d’haver-se portat “regulin-regulan”. M’enrecorde de pujar a arreplegar algun paquet en los meus germans i los Reis sempre te preguntaven si te minjaves la verdura com los espinacs o les borraines, i encara que ho saben tot algú los volie contar alguna mentideta. Mirant fotos d’aquella època les nostres cares no sé si eren cares d’alegria o pareixíem un poquet avergonyits pel que havíem fet… ho sabien tot! Bé, en uns dies tornarem a la normalitat i jo deixaré el poble, així com lo pi de la plaça que no està tot l’any. És la vespra de Sant Antoni quan se fa una gran foguera en ell i en son demà se fa una rostida en les brases donant per acabats del tot los Nadals.

Mar Puchol

L’hivern, l’estufa i la cuina

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de novembre del 2019)

Dies de cel tapat, de plom, de boires al riu i a les valls. O de cerç i nits de cel ras i gelades. Matins de rosades anant a la escola. Fred, molt de fred. Fum eixint de les xumeneres i topins al foc. Recordo hòmens descarregant los remolques al tard, venien de fer llenya. Los dies començaven encenent la estufa i mon anàvem al llit quan les brases s’havien consumit. L’hivern ere molt llarg i els dies molt curts, la gent se n’anaven abans a retiro. Pensar en eixos mesos de l’any de la meua vida al poble són pensar en dissabtes d’anar a les olives, i quan matàvem lo gorrino i feem lo mondongo. L’olor de les espècies com pimentó, pebre negre, neu moscada, pinyons, alls, canella… Ma tia ho tenie tot molt ben escrit en unes llibretes (tot a mà i en una cal·ligrafia perfecta). Tenie receptes de la burrifalda, lo xoriç, la llenguanissa i la güenya. Tamé de pastes com armelats, casquetes, ensaginades, mantecats o tarrons com lo marssapà. Ere la millor cuinera que he conegut, i vaig tindre la gran sort de adependre d’ella. Com de menuda era una miqueta mal creguda, se veu, quan no seguia les seues instruccions al peu de la lletra me die: “Tu fes-ho com jo te dic i si llugo ho pots millorar ho fas, però primer fes-me cas que ho tens que adependre ben fet”. No se li resistie cap tècnica culinària, i encara que li agradave provar en la cuina francesa (com lo soufflé de gruyere que el preparaven per a alguna festa gorda) a on més mèrit li donaria és a la cuina tradicional. Jo ja no vaig conèixer quan encara se pastave i se portave a coure lo pa al forn, però m’haguere agradat coneixeu. Abans en moltes cases érem prou autosuficients en moltes coses. En casa meua com teníem colmenes teníem mel, criàvem conills, coloms i gallines. A l’hort se feen pataques, tomates, bledes, borraines, cols i tamé tota classe de conserves (bajoques, espàrrecs, bolets, préssecs, cireres…). Tinc que reconèixer que no ho apreciava com calie, tot ere molt més natural, més bo i més sostenible. Però diria que als 80 se va començar en lo consumisme i que lo que s’anunciave, i ere “de compra”, se considerave millor que lo minjar fet de casa.

Mar Puchol

Eros i Thànatos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’octubre del 2019) 

Carabasses, disfresses, teraganyes, castanyes, crisantems i làpides, tradicions nostres i adoptades en certa convivència. Qui haguere dit que lo que la mestra d’anglès mos va explicar en E.G.B sobre Hallowen arribaria ací! Se mos cau la baba mirant als xiquets disfresses de fantasmes o bruixes… Fent memòria puc recuperar lo que me va passar un matí del Dia de Difunts (en són demà de Tots Sants). Ma tia, germana de mon iaio, que contava moltes històries, un any me va explicar que si aquella nit li resaves a les Animetes del Purgatori te despertaven a l’hora que volies. El cas ere d’un que no s’ho creie i que li van moure el llit de tal manera que no se li va ocurrir mai més. En eixa època vaig començar l’institut, i sí, també vaig orar i a l’hora clavada que vaig dir me vaig despertar. Podeu provar! M’han contat que fa molts anys se velava resant lo rosari pregant per la salvació dels difunts i les campanes tocaven a morts tota la nit. A les cases ficaven una tassa d’aigua en una mica d’oli i una metxa, allò prenie per a orientar a les animes dels nostres parents penants per a que no se pergueren. Penso que estos canvis no estan només en lo que fem eixos dies, sino en la manera en la que la societat vol entendre la mort, el dol, i també l’enfermetat i el patiment. Els velatoris a les cases formen part d’un passat que resultava massa obligat i pesat per a les famílies. Evolucionem, però penso que ara vivim desterrant certs temes i mirant cap a un atre costat. Perseguim el benestar, el plaer, la perfecta i incorrupta joventut, sense pensar en que dixarem este món i no mos endurem res. Halloween és un atra festa més del consumisme, de la broma, del disfraç… Sense entrar en religions, però sí en espiritualitat en un sentit més ample, hem canviat la perspectiva. Mos coste acceptar que som mortals mentres no mos donon cap notícia roina i mos canvia la manera d’afrontar la vida quan mirem a la cara la nostra pròpia mort.

Mar Puchol