Dies de llibres i roses

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2018)

 La festa doble de Sant Jordi i la celebració dels llibres del 23 d’abril ha inaugurat esta setmana. Des de fa uns quants anys lo dia d’Aragó coincidís en la commemoració de l’aniversari de mort de Cervantes. I podríem dir que este guanya simbòlicament al sant llegendari, patró de l’estament nobiliari de l’antiua corona aragonesa i ara de la comunitat autònoma. Ací van unes quantes dades pròximes. Organitzat per la comarca, Mont-roig va acollir la VII Lectura continuada d’obres literàries del Matarranya a càrrec de xiquets i adults, seguida de la presentació de dos publicacions: Qüentos encadenats i El arca de Moret, de David Albesa (traducció al castellà de Quin món més bèstia, Ascuma/IEBC, 2003). A Saragossa, lo passeig de la Independència se va omplir de paradetes de llibreries, igual que els carrers principals de les poblacions catalanes, a on conviuen la tradició de comprar llibres i la de regalar roses. A la Fira del Llibre de Fraga, Mario Sasot, escriptor de Saidí, signava la seua novel·la Espills trencats, premi Guillem Nicolau 2017 en llengua catalana del Govern d’Aragó. I una mica més lluny, al paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares, ciutat natal de l’autor del Quixot, l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez rebia amb solemnitat lo prestigiós Premi Cervantes. Com a preliminars de la celebració llibresca, a Saragossa lo passat dissabte 21, Diago Lezaun presentava En os bandiadors, finalista del Premio Arnal Cavero 2017 en llengua aragonesa, al Museu Pablo Serrano; i el diumenge 22, a la plaça del Pilar, se celebrava el Dia de la Cultura Aragonesa. Continuant la festa, l’endemà 24 Merche Llop, poeta de Nonasp, presentava al Museu de Saragossa el poemari Esclat, finalista del rader Guillem Nicolau, acompanyada pel director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín; per Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions; i pel rapsoda Luis Felipe Alegre. Tots estos esdeveniments culturals, ben presents als mitjans de comunicació i xarxes socials, mos transporten sobre lluites quotidianes i grans problemes insolubles als mons millors de la ficció literària.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Bodes i maridatges.

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de febrer del 2018)

L’Associació Cultural Medievo de Cretas – Queretes, com ja hem fet en altres ocasions, ens hem desplaçat a la capital de la província per participar de la gran festa medieval de la recreació de les bodes d’Isabel de Segura i Juan Diego de Marcilla. Los espectacles de les recreacions històriques són sempre complicats perquè predomina lo fer-los atractius més que lo rigor històric. A Teruel trobarem un equilibri suficient entre los dos aspectes d’acord amb la documentació avui molt ben treballada per historiadors de prestigi. Dit això la festa es enorme amb un mercat medieval molt complert que manté les exigències de la imatge de l’època i que afecta tots los espais, places i carrers de la ciutat. Això sí, com a prova que la festa es viu al carrer, hi ha multitud d’espectaculars parades de menjar quina cuina i brasals fumegen tot lo dia.  Per a natros, lo Medievo, organitzadors d’un altre mercat, lo que més valorem és lo grau de participació veïnal tant extraordinari. Enveja sana. Los turolenses han fet la festa seua i així les casetes de grups particulars li donen un ambient i vida necessaris per alhora garantir la continuïtat de l’esdeveniment. Los membres d’estes tendes de tela es vesteixen i s’engalanen a l’estil medieval i això determina que l’ambient apareix-hi per qualsevol racó de la ciutat. Molt bé i moltes coses per aprendre i encara copiar per al nostre i no menys important Mercat Medieval de Cretas – Queretes a celebrar lo 24 i 25 del mes de març pròxim conjuntament amb la Fira del Vi. Un bon maridatge de dos fires, que a Cretas – Queretes és el secret per a l’èxit de la millor fira del Matarranya. Trobar aquell punt diferenciador és bàsic per obtenir l’èxit. A Cretas – Queretes celebrar conjuntament el mercat medieval i la fira del vi. A Teruel la celebració d’aquella desgraciada boda dels recordats Isabel i Diego, los “Amantes”. Que per molts anys sigui i ho puguem gaudir.

Juan Luís Camps

El Cant de la Sibil·la

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana

Sant Antoni a Cretas/Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de gener del 2018)

        Est any hem avançat a Queretes esta entranyable festa celebrada a tots los pobles de la comarca del Matarranya. Molta gent i moltes ganes de xalar, tot i que sortíem de les festes de Nadal i Reis. Amb un programa similar a tots los anys precedents consistent en fer una gran foguera lo dissabte per la nit amb una bona rostida de xoriços i llonganissa per a tots los reunits, la missa del diumenge matí en honor a Sant Antoni seguida de la benedicció d’animals i la recitació de les “lobes” al sant a manera de rogatives simpàtiques. I per la tarda del dit diumenge “l’oferta”. Les “lobes” són uns versets plens d’ironia sobre algun esdeveniment local, ja sigui religiós o laic. Les reciten los voluntaris que participen en la benedicció dita, amb un llenguatge lo més planer possible. Aquí en teniu un exemple: “Sant Antoni Sant Antoni / Sant Antoni de gener / Est any que és bisiesto / la teua festa hem avançat / los de Queretes ne fem tantes / que se mos han acumulat”. L’ofrena de la tarda consisteix en posar a subhasta pública les viandes, dolços i salats, aportades per diferents veïns en benefici d’algun objectiu de la Parròquia. Est any los diners recaptats serviran per arreglar lo local de la catequesis i reunions vàries. Un Sant Antoni complert i amb més afluència de visitants que mai. La festa se ve celebrant any rere any gràcies a la col·laboració desinteressada i inestimable d’un grup de veïns i veïnes entre los que es troben com sempre l’alcalde i regidors. Molt d’agrair a tots ells. Per tant tradició, col·laboració, divertiment, i aprofitament real. Fórmula ideal per seguir resistint esta galopant despoblació dels pobles rurals i fer agradable la vida de les comunitats menudes com la de Queretes.

Juan Luís Camps

Han vingut los Reis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de gener del 2018)

A la nit del 5 al 6 de giner la solem qualificar de màgica. Quantes il·lusions se desemboliquen en lo demà al matí —avui mateix—, bressades en tot un món infantil: dixar la finestra oberta, preparar minjar pals camells, col·locar les sabates o mirar a la xaminera. Abans s’han escrit cartes, que s’han donat en mà a un carter reial o que alguns han tirat —vam tirar— a la mateixa bústia de Correus sense segell, perquè SS. MM. d’Orient tenen una franquícia gratuïta. I encara més abans, molts dies vivint la dolça amenaça i el bon propòsit de portar-se bé, que, si no, no duran res o solament carbó. Al voltant, los germans, cosins o amics de més edat amenaçant secrets. A les nostres viles, en pocs recursos econòmics, la màgia siria menys possible sense la col·laboració d’associacions o veïns voluntaris que treballen les setmanes abans per preparar una cavalcada il·lusionant. Ací s’ha de recórrer a l’enginy i als recursos disponibles, amb la peça principal dels tractors, per sort ben a mà, convertits en carrosses: llums, purpurines, robes que brillen per guarnir trons… I jòvens que es disfressen amb vestits de confecció casolana i de molt efecte, i que llancen caramels i confeti. Al mig de tot, uns Reis ben mudats en capes, barbes i corones brillants, molt similars a les dels que desfilen simultàniament per les cavalcades urbanes de la tele. És la finestra per a on los miren los escassos xiquets de les viles més despoblades, però me’ls imagino  peregrinant en los seus pares al poble gran del costat a mirar en la boca oberta la visita més aguardada de l’any. Esta celebració escènica, ja centenària, ha imposat lo seu esplendor sobre la tradició ancestral del tronc de Nadal, tan modest, “que caga terrons i pixa vi blanc”, i tot i l’arribada tardana a punt d’acabar les vacances escolars, encara aguanta davant lo seu recent competidor Pare Noel, que es limita a posar solitari i somrient en algun centre comercial llunyà. Nit màgica i matí lluminós de la infància.

María Dolores Gimeno

Pebre, canella i nou moscada (1960)

(Publicada a La Comarca l’1 de desembre del 2017)

Com a primers de desembre calia anar a les olives, abans s’hi mataven los gorrinos. Pobres animalets, en l’any tant bo que havien tingut menjant de tot lo que més els agrade. Tan ben cuidats pels de casa, que els tractàvem com a un gos manset que es tomba al terra, deixant-se fer fregues en un suro de panolla o en les mans.

Matar el gorrino. És la llei inclement de la depredació entre els sers vius, on la espècie humana estem al graó més alt en refinament i cerimònies. Molt diferent als animalets del camp, que ajampen una presa i allí mateix la destrossen i se la mengen com autèntics carnussos que són. Fent un acte tant bèstia que ara, moltes persones que han vist a la TV com moren sofrint tots els animals siguen salvatges o domèstics, ja no volen menjar peix, ni carn dels bitxos que corren per la terra; i compren serps, conills, gats, gossos, tortugues… i els comboien com si foren de la família, donant molta vida als manescals i tendes de menjar per les mascotes. Mentres, els que mengem de tot, seguim repetint les rutines de l’ancestral supervivència; i avui recordant el tràfec de matar el gorrino i fer lo “mondongo”, abans tota una festa a les cases del poble.

Aquell gorrino que havie passat diau mesos vivint com un rei, el veiem ara anant enganyat cap a la taula plantada al mig del carrer on l’esperava l’oncle Quico en lo ganxo a les mans. Tot anava de pressa: entre quatre homes el posaven a la taula. Xillits i sang! Molta sang al llibrell que la mare regirave. Foguera cremant a una vora. Argilagues enceses per socarrar-lo. Cassoletes per rascar el socarrat. Aigua bullint. La pedra tosca per netejar-lo. Rasurat en ganivets afilats. Fora potes, l’animal agenollat i obert d’esquena com un llibre. Trossejat seguint la tradició, pujant-lo en canastes a un canyís a la cambra més fresca de casa. Després la família esmorzave a la cuina en la primera sartenada de carn del tocino, que calia agafar forces per un dia de tanta feina.

Tomàs Bosque

Lo gran dia

(Publicada a La Comarca, 15 de setembre del 2017)

I el gran dia va arribar. Jo comptava sis anys però la resta de combregants en tenie vuit de fets. I em veig caminant de casa a la iglésia, vestit de mariner a la usança de l’època i encapçalant la il·lusionada comitiva familiar. Ere una jornada d’alegria i felicitat, i allí, amb la casa de Déu atapeïda de gent expectant i amb el cerimonial propi de tan gran celebració, vam prendre la Primera Comunió. A l’única foto de grup dels xiquets i xiquetes protagonistes de la festa que tinc i que es va fer a l’eixida de missa es note molt la diferència d’edat. Se’m veu menut i molt formal (les circumstàncies ho requerien), i amb una expressió entre tímida i innocent. Però pel que fa a la roba no desentono gens.

Lo banquet de celebració el vam fer al menjador de casa Sastron, i per a l’ocasió em van preparar una gratíssima sorpresa. Va ser a l’hora del vi ranci i de les pastes quan van sintonitzar la ràdio d’Alcanyís per a escoltar la cançó “Mi primera comunión” d’Antonio Molina dedicada especialment. Quan es va sentir la dedicatòria i el meu nom els grans es van emocionar molt. I a mi em va quedar un record molt dolç d’aquell moment. Un record que m’ha acompanyat tota la vida.

Però en acabar de dinar els menuts no tartíem i mos van enviar a jugar al carrer mentre els adults continuaven la festa entaulats. I estant a la plaça de Baix van arribar alguns mossos amb la intenció d’encendre uns coets borratxos. A la canalleta mos dominave la curiositat. Per tal causa, sense calcular el risc, vam optar per presenciar el divertit espectacle dels perillosos explosius corrent entre les cames d’aquells imprudents. Amb tan mala fortuna que en l’anar i vindre dels maleïts petards, un d’ells em va sorprendre per la reraguarda i es va apalancar justament al sofrage de la meua cama dreta. I bufant com un condemnat em va fer una dolorosa cremada que em va dixar fora de joc dos o tres setmanes. Aquella feta va representar el contrapunt trist d’un dia que havie de ser feliç, i que, a pesar de tot, vist en la distància, realment ho va ser.

J. Antonio Carrégalo