Han vingut los Reis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de gener del 2018)

A la nit del 5 al 6 de giner la solem qualificar de màgica. Quantes il·lusions se desemboliquen en lo demà al matí —avui mateix—, bressades en tot un món infantil: dixar la finestra oberta, preparar minjar pals camells, col·locar les sabates o mirar a la xaminera. Abans s’han escrit cartes, que s’han donat en mà a un carter reial o que alguns han tirat —vam tirar— a la mateixa bústia de Correus sense segell, perquè SS. MM. d’Orient tenen una franquícia gratuïta. I encara més abans, molts dies vivint la dolça amenaça i el bon propòsit de portar-se bé, que, si no, no duran res o solament carbó. Al voltant, los germans, cosins o amics de més edat amenaçant secrets. A les nostres viles, en pocs recursos econòmics, la màgia siria menys possible sense la col·laboració d’associacions o veïns voluntaris que treballen les setmanes abans per preparar una cavalcada il·lusionant. Ací s’ha de recórrer a l’enginy i als recursos disponibles, amb la peça principal dels tractors, per sort ben a mà, convertits en carrosses: llums, purpurines, robes que brillen per guarnir trons… I jòvens que es disfressen amb vestits de confecció casolana i de molt efecte, i que llancen caramels i confeti. Al mig de tot, uns Reis ben mudats en capes, barbes i corones brillants, molt similars a les dels que desfilen simultàniament per les cavalcades urbanes de la tele. És la finestra per a on los miren los escassos xiquets de les viles més despoblades, però me’ls imagino  peregrinant en los seus pares al poble gran del costat a mirar en la boca oberta la visita més aguardada de l’any. Esta celebració escènica, ja centenària, ha imposat lo seu esplendor sobre la tradició ancestral del tronc de Nadal, tan modest, “que caga terrons i pixa vi blanc”, i tot i l’arribada tardana a punt d’acabar les vacances escolars, encara aguanta davant lo seu recent competidor Pare Noel, que es limita a posar solitari i somrient en algun centre comercial llunyà. Nit màgica i matí lluminós de la infància.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Pebre, canella i nou moscada (1960)

(Publicada a La Comarca l’1 de desembre del 2017)

Com a primers de desembre calia anar a les olives, abans s’hi mataven los gorrinos. Pobres animalets, en l’any tant bo que havien tingut menjant de tot lo que més els agrade. Tan ben cuidats pels de casa, que els tractàvem com a un gos manset que es tomba al terra, deixant-se fer fregues en un suro de panolla o en les mans.

Matar el gorrino. És la llei inclement de la depredació entre els sers vius, on la espècie humana estem al graó més alt en refinament i cerimònies. Molt diferent als animalets del camp, que ajampen una presa i allí mateix la destrossen i se la mengen com autèntics carnussos que són. Fent un acte tant bèstia que ara, moltes persones que han vist a la TV com moren sofrint tots els animals siguen salvatges o domèstics, ja no volen menjar peix, ni carn dels bitxos que corren per la terra; i compren serps, conills, gats, gossos, tortugues… i els comboien com si foren de la família, donant molta vida als manescals i tendes de menjar per les mascotes. Mentres, els que mengem de tot, seguim repetint les rutines de l’ancestral supervivència; i avui recordant el tràfec de matar el gorrino i fer lo “mondongo”, abans tota una festa a les cases del poble.

Aquell gorrino que havie passat diau mesos vivint com un rei, el veiem ara anant enganyat cap a la taula plantada al mig del carrer on l’esperava l’oncle Quico en lo ganxo a les mans. Tot anava de pressa: entre quatre homes el posaven a la taula. Xillits i sang! Molta sang al llibrell que la mare regirave. Foguera cremant a una vora. Argilagues enceses per socarrar-lo. Cassoletes per rascar el socarrat. Aigua bullint. La pedra tosca per netejar-lo. Rasurat en ganivets afilats. Fora potes, l’animal agenollat i obert d’esquena com un llibre. Trossejat seguint la tradició, pujant-lo en canastes a un canyís a la cambra més fresca de casa. Després la família esmorzave a la cuina en la primera sartenada de carn del tocino, que calia agafar forces per un dia de tanta feina.

Tomàs Bosque

Lo gran dia

(Publicada a La Comarca, 15 de setembre del 2017)

I el gran dia va arribar. Jo comptava sis anys però la resta de combregants en tenie vuit de fets. I em veig caminant de casa a la iglésia, vestit de mariner a la usança de l’època i encapçalant la il·lusionada comitiva familiar. Ere una jornada d’alegria i felicitat, i allí, amb la casa de Déu atapeïda de gent expectant i amb el cerimonial propi de tan gran celebració, vam prendre la Primera Comunió. A l’única foto de grup dels xiquets i xiquetes protagonistes de la festa que tinc i que es va fer a l’eixida de missa es note molt la diferència d’edat. Se’m veu menut i molt formal (les circumstàncies ho requerien), i amb una expressió entre tímida i innocent. Però pel que fa a la roba no desentono gens.

Lo banquet de celebració el vam fer al menjador de casa Sastron, i per a l’ocasió em van preparar una gratíssima sorpresa. Va ser a l’hora del vi ranci i de les pastes quan van sintonitzar la ràdio d’Alcanyís per a escoltar la cançó “Mi primera comunión” d’Antonio Molina dedicada especialment. Quan es va sentir la dedicatòria i el meu nom els grans es van emocionar molt. I a mi em va quedar un record molt dolç d’aquell moment. Un record que m’ha acompanyat tota la vida.

Però en acabar de dinar els menuts no tartíem i mos van enviar a jugar al carrer mentre els adults continuaven la festa entaulats. I estant a la plaça de Baix van arribar alguns mossos amb la intenció d’encendre uns coets borratxos. A la canalleta mos dominave la curiositat. Per tal causa, sense calcular el risc, vam optar per presenciar el divertit espectacle dels perillosos explosius corrent entre les cames d’aquells imprudents. Amb tan mala fortuna que en l’anar i vindre dels maleïts petards, un d’ells em va sorprendre per la reraguarda i es va apalancar justament al sofrage de la meua cama dreta. I bufant com un condemnat em va fer una dolorosa cremada que em va dixar fora de joc dos o tres setmanes. Aquella feta va representar el contrapunt trist d’un dia que havie de ser feliç, i que, a pesar de tot, vist en la distància, realment ho va ser.

J. Antonio Carrégalo

Demografia variable

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)

A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.

María Dolores Gimeno

 

Toni Llerda i la jota

(Publicada a La Comarca el 26 de maig del 2017)

En l’homenatge a José Antonio Labordeta a Vall-de-roures, el diumenge 30 d’abril, abans de la presentació al Museu de l’últim llibre publicat de Labordeta Paisajes queridos (2017) per part de la seua fundació, la rondalla del Matarranya li va dedicar unes jotes a la seua família i amics, glosant la figura del cantautor i el seu compromís amb el territori. Una de les jotes al·lusives al personatge va anar a càrrec del jove queretà Andreu Llerda, fill del nostre amic Toni Llerda mort prematurament. El seu pare de ben segur que estaria molt satisfet que el fill dedicara una jota a un dels seus referents ideològics i musicals. La Mercè, la seua vídua, també present a l’acte, em comentava que de jóvens havien anat a veure’l cantar a la Plaça de Bous de Morella i que Labordeta els hi havia signat un disc seu que havien comprat. I és que en l’activisme cultural del Toni, la música era un dels pilars bàsics de la seua formació. De molt jove ja formava part d’un grup que interpretava temes dels cantautors de l’època com Labordeta, també pertanyia a la rondalla i a la xaranga ‘Armonia’ del seu poble. Toni i Ramon Omella, components d’esta última agrupació, van ser qui van recuperar la ‘Jota de Queretes’, ara en el repertori de la formació. En el llibre que li vam dedicar: Toni Llerda, terra i llengua (2005) apareixen recopilades algunes jotes que havia escrit referides a la seua vila, i també les del seu amic Juan Luis Camps. En l’aportació al treball recopilatori del Molinar (1996) ell en va aconseguir recuperar unes quantes de tradicionals i populars en català. I per activar la jota en la nostra llengua, li va demanar al seu amic Desideri Lombarte un recull de lletres per a ser cantades per la rondalla de la vila. Sabem que el pena-rogí les hi va escriure però nosaltres no les hem sabut trobar. Una llàstima. Sí, en canvi, Desideri en va escriure i en té publicades en el volum de Teatre inèdit (1992) en l’obra ‘Representació commemorativa d’una de les visites dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja’.

Carles Sancho Meix

La Misericòrdia de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig del 2017)

No hi ha cap poble a la Comarca del Matarranya que no faigue al menys una festa en honor a la seua Mare de Deu. Imatge localitzada en una de les ermites que vigilen o presideixen lo territori des de llocs privilegiats especialment per les extraordinàries vistes i paisatges que es poden gaudir des d’aquelles. L’estructura d’estes festes sol ser molt pareguda en totes les viles. Una missa pel mati per començar la jornada, que acabarà amb lo cant emocionant dels goixos. Los de Queretes foren versionats i cantats per la Marina Rosell en honor de l’arquebisbe de Barcelona  Juan José Omella Omella, molt devot de la Mare de Deu de la Misericòrdia. Desprès una petita processió al voltant de l’edifici amb la benedicció dels termes tot invocant, cada any amb més força, la vinguda de la pluja. A Queretes també ens acompanya lo “bicho” que tots los anys fa agradables recitacions en acabar la missa.

Tot seguit es passa a fer lo vermut a la barra de la Junta de l’Ermita i a preparar lo dinar que s’organitza per colles d’amics. Comença a córrer vi i cervesa acompanyats per la incansable xaranga del poble. Lo dinar té com a base una paella, fideuà o estofat comunitari que prepara una empresa de càtering, també del poble, i que se complementa per diferents plats i begudes preparats pels assistents. Tant abans del dinar com a l’hora del café es costum de donar una volta per les diferents taules i donar compliment a les saboroses  invitacions. I quan menys tu esperes una bona jota arranca los aplaudiments del personal.

En acabar lo dinar i la llarga sobretaula comencen los jocs i divertiments per a tothom amb l’acompanyament incansable de la música festiva de la xaranga. Primer lo sorteig dels regals donats per particulars en benefici i per al manteniment de l’Ermita. Desprès los jocs tradicionals per a xiquets i joves. És del tot encoratjador veure al xiquets i joves gaudir dels jocs ancestrals molt allunyats de mòbils i altres artilugis moderns, dels que he de confessar que jo també soc addicte. Salt de la corda, corregudes de sacs, corregudes per parelles amb los turmells lligats, pujar per la barra ensabonada per recollir el premi d’un conill o pollastre, etc. etc. Tindríem que fer més festes com estes: comunitàries, senzilles, musicals, saludables (física i mentalment) i també molt reconfortants. Si, reconfortants. Per alguns per la espiritualitat que emana d’estos centres marians que tenen tants adeptes i per altres senzillament pels preciosos paisatges i pau que els envolten.Per molts anys, viva la Mare de Deu de la Misericòrdia de Queretes.

Juan Luís Camps

Fogueres d’hivern

(Publicada a La Comarca el 27 de gener del 2017)

La foguera a la plaça per les festes patronals d’hivern ha sigut, des de temps immemorial, un dels moments més emotius de tot l’any. Perquè una gran fogata enmig del poble, en l’escorina que feie i un fred que s’hi gelaven les paraules, calentava els ànims de la població d’una manera especial, fins a tal punt que un acte tant quotidià com encendre foc per calentar-se o coure menjar, esdevenia en una celebració col·lectiva de festa principal on el foc ere un símbol molt potent de purificació i renovació de la natura, el desig que passo l’hivern i torno la primavera, i ritual propiciatori de la fecunditat del bestiar i dels camps. Sent l’arbre central que es crema enmig d’algunes fogueres representació de l’arbre de la vida.

A cada poble ho feien d’una manera: per portar del tossal a la plaça la llenya i els arbres centrals, per muntar la foguera en si i per encendre el foc; com també un repertori diferent de balls i música, com és el cas del “rodat” de Castellseràs, on els homes casats dansaven donant voltes quan les flames eren més vives, tapant-se la cara amb les mans, al compàs d’una dolça i repetitiva melodia de gaita per la que el gaiter ha de tindre uns bons pulmons.

La gent d’abans quan feien fogueres i ballaven pel seu rogle, no tenien ni idea del solstici d’hivern, tampoc sabrien explicar allò dels cicles solars, ni havien sentit parlar de Caro Baroja o d’altres estudiosos de les festes dels solsticis d’hivern i d’estiu. Tampoc tenien tanta llenya com ara tenim, ni tantes màquines per portar arbres grossos com rolls de moli difícils de moure i de cremar. Ni se’ls haguere ocurrit mai, per impressionar als forasters, d’encendre el foc amb gasolina, fent d’una simple i natural foguera un espectacle exageradament artificial i perillós.

La gent d’abans s’entenien millor que nosaltres en lo món simbòlic i en la recreació d’un costum de record del passat tant antic com la pròpia humanitat.

Tomàs Bosque