Massa farinetes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de febrer del 2020)

Un plat de farinetes en torradetes, ixe ha segut sempre a casa lo dinar quan neve. Lo poble ha estat ben enfarinat… Les primeres imatges que mos arribaven pel mòbil mos donaven molta enveja als que no vivim allí. Que molt majo quan la neu colle, però que quan s’acumule massa, no tant. Més de 50 centímetres va dixar lo temporal Glòria als nostres pobles, arribant a un metro en alguns punts, una nevada que recordarem per les conseqüències que no han acabat al desfer-se la neu. N’hi una trentena de granges afectades, almacens industrials, pavellons poliesportius i altres instal·lacions municipals. Però no han patit només les infraestructures, sinó tamé los animals (en grans pèrdues econòmiques en el sector), n’hi ha hagut desprendiments, creixcudes dels rius i molts cultius, com les oliveres, han estat afectats. Des de fora s’ha viscut en ansietat per la situació d’incomunicació en les famílies i los amics, que depenent de puestos i companyies ha arribat a 60 hores. Portant moltes hores sense saber res vaig tindre una sensació d’asfíxia per no poder comunica’m en ningú, confiant en que estarien tots bé, però en lo malestar de pensar en que si passave algo no ho sabria tampoc i ells no podrien avisar a ningú per a demanar ajuda. Lo 112 no va estar operatiu. Encara que los primers dies del temporal no se sentie parlar de la nostra comarca en los mitjans de comunicació, i lo Matarranya pareixie no existir, va arribar lo dia en que en les notícies d’una emissora nacional vaig sentir parlar-ne i me vaig esgarrifar tota. Vaig pensar que la situació encara ere pitjor. Patia molt pels que viuen al costat del riu, que van tindre un primer avís de marxar de les cases. La gestió de les circumstàncies no ha segut efectiva, i n’hi ha que replantejar temes com los talls del subministrament elèctric i les comunicacions. L’elaboració d’un pla d’emergències és una assignatura pendent. Ara quede esperar una resposta efectiva de les administracions front als danys materials en les instal·lacions municipals, de les empreses i de les famílies que han perdut una part molt important dels seus recursos.

Mar Puchol

Nadal al Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de gener del 2021)

Són moltes les tradicions que vivint al Matarranya en los Nadals que alegren tant a xiquets com a grans. Per al pont de la Puríssima los Quintos van a per un pi per planta’l al mig de la plaça. Enguany tenien encara més il·lusió que de costum, érem un dels pobles que podíem optar a celebrar les Campanades de Telecinco, finalment ni Jorge Javier ni Paz Padilla van estar la nit de Cap d’Any. Però al igual que fa uns anys se va donar a conèixer al nostre poble gràcies a la campanya de Ferrero Rocher en una il·luminació que fa destacar encara més la majestuosa arquitectura del conjunt de la plaça i del pont de pedra. Qui sí que va estar va ser l’home dels Nassos, que com cada 31 de desembre acudix a la plaça en tants nassos com dies té l’any. I com no parlar del Tronc de Nadal. N’hi han variacions en la lletra de la cançoneta, natros la que cantem mentres li anem pegant per a que cago dolços per als més menuts de la casa és esta: “Tron de Nadal caga tarrons i pixa vi blanc”, uns atres diuen casquetes. I com no, per als xiquets la nit més esperada és la nit dels Reis. Demà vindran des de l’Orient a dur regals als que s’haiguen portat bé i per als que no carbó, encara que són prou indulgents i accepten tamé allò d’haver-se portat “regulin-regulan”. M’enrecorde de pujar a arreplegar algun paquet en los meus germans i los Reis sempre te preguntaven si te minjaves la verdura com los espinacs o les borraines, i encara que ho saben tot algú los volie contar alguna mentideta. Mirant fotos d’aquella època les nostres cares no sé si eren cares d’alegria o pareixíem un poquet avergonyits pel que havíem fet… ho sabien tot! Bé, en uns dies tornarem a la normalitat i jo deixaré el poble, així com lo pi de la plaça que no està tot l’any. És la vespra de Sant Antoni quan se fa una gran foguera en ell i en son demà se fa una rostida en les brases donant per acabats del tot los Nadals.

Mar Puchol

L’hivern, l’estufa i la cuina

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de novembre del 2019)

Dies de cel tapat, de plom, de boires al riu i a les valls. O de cerç i nits de cel ras i gelades. Matins de rosades anant a la escola. Fred, molt de fred. Fum eixint de les xumeneres i topins al foc. Recordo hòmens descarregant los remolques al tard, venien de fer llenya. Los dies començaven encenent la estufa i mon anàvem al llit quan les brases s’havien consumit. L’hivern ere molt llarg i els dies molt curts, la gent se n’anaven abans a retiro. Pensar en eixos mesos de l’any de la meua vida al poble són pensar en dissabtes d’anar a les olives, i quan matàvem lo gorrino i feem lo mondongo. L’olor de les espècies com pimentó, pebre negre, neu moscada, pinyons, alls, canella… Ma tia ho tenie tot molt ben escrit en unes llibretes (tot a mà i en una cal·ligrafia perfecta). Tenie receptes de la burrifalda, lo xoriç, la llenguanissa i la güenya. Tamé de pastes com armelats, casquetes, ensaginades, mantecats o tarrons com lo marssapà. Ere la millor cuinera que he conegut, i vaig tindre la gran sort de adependre d’ella. Com de menuda era una miqueta mal creguda, se veu, quan no seguia les seues instruccions al peu de la lletra me die: “Tu fes-ho com jo te dic i si llugo ho pots millorar ho fas, però primer fes-me cas que ho tens que adependre ben fet”. No se li resistie cap tècnica culinària, i encara que li agradave provar en la cuina francesa (com lo soufflé de gruyere que el preparaven per a alguna festa gorda) a on més mèrit li donaria és a la cuina tradicional. Jo ja no vaig conèixer quan encara se pastave i se portave a coure lo pa al forn, però m’haguere agradat coneixeu. Abans en moltes cases érem prou autosuficients en moltes coses. En casa meua com teníem colmenes teníem mel, criàvem conills, coloms i gallines. A l’hort se feen pataques, tomates, bledes, borraines, cols i tamé tota classe de conserves (bajoques, espàrrecs, bolets, préssecs, cireres…). Tinc que reconèixer que no ho apreciava com calie, tot ere molt més natural, més bo i més sostenible. Però diria que als 80 se va començar en lo consumisme i que lo que s’anunciave, i ere “de compra”, se considerave millor que lo minjar fet de casa.

Mar Puchol

Eros i Thànatos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’octubre del 2019) 

Carabasses, disfresses, teraganyes, castanyes, crisantems i làpides, tradicions nostres i adoptades en certa convivència. Qui haguere dit que lo que la mestra d’anglès mos va explicar en E.G.B sobre Hallowen arribaria ací! Se mos cau la baba mirant als xiquets disfresses de fantasmes o bruixes… Fent memòria puc recuperar lo que me va passar un matí del Dia de Difunts (en són demà de Tots Sants). Ma tia, germana de mon iaio, que contava moltes històries, un any me va explicar que si aquella nit li resaves a les Animetes del Purgatori te despertaven a l’hora que volies. El cas ere d’un que no s’ho creie i que li van moure el llit de tal manera que no se li va ocurrir mai més. En eixa època vaig començar l’institut, i sí, també vaig orar i a l’hora clavada que vaig dir me vaig despertar. Podeu provar! M’han contat que fa molts anys se velava resant lo rosari pregant per la salvació dels difunts i les campanes tocaven a morts tota la nit. A les cases ficaven una tassa d’aigua en una mica d’oli i una metxa, allò prenie per a orientar a les animes dels nostres parents penants per a que no se pergueren. Penso que estos canvis no estan només en lo que fem eixos dies, sino en la manera en la que la societat vol entendre la mort, el dol, i també l’enfermetat i el patiment. Els velatoris a les cases formen part d’un passat que resultava massa obligat i pesat per a les famílies. Evolucionem, però penso que ara vivim desterrant certs temes i mirant cap a un atre costat. Perseguim el benestar, el plaer, la perfecta i incorrupta joventut, sense pensar en que dixarem este món i no mos endurem res. Halloween és un atra festa més del consumisme, de la broma, del disfraç… Sense entrar en religions, però sí en espiritualitat en un sentit més ample, hem canviat la perspectiva. Mos coste acceptar que som mortals mentres no mos donon cap notícia roina i mos canvia la manera d’afrontar la vida quan mirem a la cara la nostra pròpia mort.

Mar Puchol

Un pregoner singular

(Publicada a La Comarca el 30 d’agost del 2019)

Un dels actes més populars a les festes majors de la Vall del Tormo, i suposo a tots els pobles del Matarranya, és el pregó que done inici a tots els actes de la celebració. Enguany el personatge triat per l’ajuntament va ser el religiós José Maria Alcober Brenhat, nascut a la nostra vila. Ell va ser, com molts camins mos va contar mossèn León, el primer xiquet que va batejar en arribar com a capellà al poble el 1940, recent acabada la guerra civil. José Mari, seguint la vocació religiosa del músic i mossèn saragossà, anà a estudiar al seminari de la capital aragonesa on acabà els estudis eclesiàstics. I va ser a la seua vila, acompanyat de la família, de la gent del seu poble i de mossèn León, on va voler celebrar la seua primera missa. Com va comentar en el pregó, la cerimònia que va tindre lloc el 1964 va ser molt entranyable i solemne. Missa pontifical a quatre veus mixtes amb orquestra, acabant amb l’Al.leluia d’Hendel i tot l’acompanyament musical dirigit per mossèn León. Coral i orquestra íntegrament de la vila i formades pel treball i la constància del capellà de Fuendejalón. Encara ara recordo els llargs assajos per la nit a l’església que tenia al costat mateix de casa. Un any després, ja com a pare blanc, va estar trenta i cinc anys de missioner a l’actual República Democràtica del Congo. José Mari, sempre que ha pogut, ha passat les festes d’agost a la Vall per retrobar-se amb la família i els vallejos, per retornar a la seua infància. Quan tant ha parlat des del púlpit de l’església de la seua vila, ara se li feia estrany fer-ho des de l’entaulat de la plaça. El seu parlament bilingüe va ser molt emotiu i va atrevir-se a cantar una jota a cappella, acompanyat pels seus quintos que estaven entre el.públic. El pregó va convertir-se en un necessari reconeixement d’un vallejo exemplar i molt volgut per tota la població.

Carles Sancho Meix

Pena-roja i Vallibona

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 d’agost del 2019)

Pobles germans diu la llegenda, o més pròpiament la història, que ens conta que la pesta negra de la segona meitat del segle XIV va delmar les poblacions de tot Europa fins al punt de quedar moltes viles mortes o gairebé. Aquest fou el cas de Vallibona que es va quedar sense població femenina, i només amb set fadrins. Llavors aquests fadrins decidiren de pujar a Pena-roja, on la demografia era millor i amb mes dones que hòmens. Aviat es concertaren set matrimonis que vingueren a Vallibona a repoblar-la.  Això deuria passa cap al 1347 i des de poc després  cada set anys els vallibonencs, en agraïment, emprenen la pujada de quasi trenta quilòmetres que els separen de Pena-roja. Enguany, al maig, s’ha celebrat la que probablement es la 97 pujada dels de Vallibona, la rogativa que en diuen, i que a pesar de les fronteres, que com mes va, mes infranquejables les voldrien les moltes fòbies que van soltes pel país, agermana valencians i aragonesos. Amb motiu de la pujada dels vallibonencs se’n representa la história a l’església de Pena-roja des del 1984. La iniciativa per a fer-la sorgí del secretari de l’ajuntament Ramon Boj, qui sabia que en Desideri Lombarte havia escrit l’any anterior un llarg romanç contant la història del vallibonencs en cerca de pena-rogines. Li  suggerí que en fes una versió per al teatre i en sorgí un esplèndid retaule entre gòtic i romànic, tràgic, solemne, un oratori, com corresponia a la tradició -que va agradar, però que no trobà acceptació. Desitjaven un text assainetat, tragi-còmic, que en Lombarte va redactar aprofitant la versió novel·lesca de Don Manuel González a Contes del mar i la muntanya del 1948, en la qual, finalment, es va basar la representació del 1984, però fent-la encara més assainetada i suprimint text de Lombarte. M’escrivia l’onze d’agost d’aquell any: “La representació va anar molt bé. Va ser un èxit, però no es va representar com jo volia”. L’any 1991 vaig assistir a la representació, i el que podia haver estat l’inici d´una noble tradició de teatre popular havia passat a ser un exitós sainet, i així continua.

Artur Quintana   

Nonaspines i nonaspins

(Publicada a La Comarca el 9 d’agost del 2019)

Lo mes d’agost és sinònim de Festa Major. A molts dels nostres pobles se fan les anomenades Reines i Dames, en variacions tant al nom com a la manera de portar-ho a terme.

Si fem una cronologia ràpida, Nonasp se va afegir a n’esta moda emergent l’any 1965. L’any 1970 se va reprendre ininterrompudament i al 1979, per primera volta, se van introduir les Reines i Dames infantils, havent-hi un parèntesi entre els anys 1992 i 1995.

Al 1989 se va dixar a un costat la innecessària jerarquia de les Reines i les Dames per passar a ser totes Nonaspines. Vam tindre que esperar al 2004 per reprendre-ho definitivament, eliminant-se també lo polèmic sistema de l’elecció de les tres o quatre noies per votació popular, i dixant pas a que ho poguessin ser lliurement totes les que volguessin.

Les festes d’enguany també portaran una novetat. A les Nonaspines s’hi afegiran los Nonaspins, dixant de ser un acte exclusivament femení.

Penso que esta incorporació dels nois a les Festes ere més que necessària. S’ha de tindre present que, per desgràcia, a Nonasp i a tots los pobles en general, cada dia la població és més vella, lo que se traduïx en menys parelles joves i per tant, menys xiquets i xiquetes.

A part d’això, estam en un temps on és necessari parar-se a fer una reflexió sobre lo paper que ocupen les noies que son Nonaspines durant les Festes. A voltes, esta figura ha sét tatxada d’obsoleta i de tindre un component mascliste al considerar que és únicament una exhibició de les noies.

Incorporar als nois és un gran encert. Però lo que realment considero més important és la bona acollida i acceptació que ha tingut la proposta. Per damunt de tot, ser nonaspí o nonaspina és xalar amanta i viure les Festes d’una forma totalment diferent, lo que se convertix en una experiència fantàstica, us ho asseguro.

En petits -o grans- passos com este, és com se veu que realment los temps canvien i que la societat, a voltes, va cap a davant. Qualsevol pas cap a la igualtat està bé. Quin sirà lo pròxim?

Estela Rius

Reines per uns dies

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’agost del 2019)

Enmig de prèdiques per la igualtat entre hòmens i dones, d’estadístiques que constaten avenços o retrocessos al mercat laboral o les faenes domèstiques, i d’evidències extremes del problema de la violència masclista, a les nostres viles es manté ben arraïlat lo costum de les reines, damisel·les o pubilles de les festes majors. És la cara més amable de la diferència entre els sexes —o gèneres—, que entronitza com a centre de la festa unes quantes xiquetes i jovenetes, en les categories respectives d’infantils i grans. Hi ha tot un ritual establert, des de l’elecció o la mera postulació de les candidates, a l’aparició somrients al programa de festes que culmina en la presentació o proclamació davant tot lo poble. És eixe un gran dia en què es fa un acte solemne, amb les que finalitzen lo regnat i les noves, totes vestides de gala —no sé si encara algunes en vestit regional— i acompanyades de la corporació municipal i la família, que s’ha consolidat amb tot un protocol: discursos, imposició de bandes, intercanvi de flors i vals final. Los dies següents elles ocuparan llocs de preferència en cada acte —professó, concerts, vaquilles, etc.— lluint les bandes i més o menys mudades, segons los usos locals. Algunes viles han suprimit esta figura, molt crítics amb la dona “florero” que suposa esta presència pública, que té certes concomitàncies amb concursos de bellesa de més abast, tan combatuts des del feminisme. D’altres, amb la intenció de desmuntar este argument, han “igualat” l’exposició juvenil afegint uns “reis” masculins de la mateixa edat, ben sovint reduïts a acompanyants durant la cerimònia de presentació. Ací podríem identificar relacions amb d’altres rituals de pas, com les graduacions dels instituts nord-americans, recreades en tantes pel·lícules banals de sobretaula; o també amb les “puestas de largo”, que perviuen entre l’aristocràcia i alta burgesia de ciutats principals. Poden ser, en fi, l’evidència del desig d’admiració i protagonisme adolescent, sobre el substrat dels contes infantils de princeses, ara convertit en manifestació de l’omnipresent “postureo” contemporani.

María Dolores Gimeno

 

Dones de poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2019)

Les dones que m’han acompanyat durant tota la meua vida al meu entorn rural han treballat sempre de valent. I no només a casa, al servei de pares, homes i fills; també a la terra en època de recol·lecció o al cap de negocis propis o familiars. No sempre han sigut reconegudes. A l’àmbit domèstic era faena invisible, lo que tocava per defecte de naixement: fer llits o dinars, organitzar la casa, arreglar els fills, anar a parlar als mestres, fer-se càrrec de vells i malalts… L’home, mentrestant, eixia a treballar fora, faena productiva, la que du diners que paguen manutenció i bens: l’equació de la importància la teniu ací. A unes les hai vist demanar als seus hòmens per anar a comprar una barra de pa; d’altres han tingut més sort i la caixa en igualtat de condicions, o s’havien d’espavilar fent mortet: un remitjó d’almeldes o de blat, sobres en acabar la collida o miques que haurien cisat d’amagat que venien a vendre al magatzem del meu pare. Sense autonomia econòmica, la majoria de les dones del món rural no ha cotitzat a la Seguretat Social, refiant la vellesa de la paga del home o de la més reduïda de viuda. Les solteres ho han tingut més cru. Tot açò les ha feit ben fortes. Elles més que ells s’han reunit en associacions locals femenines, impulsant activitats dins del reduït entorn: demostracions de cuina, tallers manuals, clubs de lectura, exposicions… I gràcies a elles i als canvis socioeconòmics, la generació més jove ha pogut millorar: capacitació professional, estudis migs o superiors i, al mateix temps, més llibertat per decidir i eixir sense un home de bracet i, potser, una major compartició de les faenes domèstiques. Algunes treballen ara a l’explotació agrària familiar en igualtat gràcies a la tecnologia més jugera, o han trobat a la vila una ubicació professional; però moltes han marxat fora, per força o per l’atracció dels horitzons urbans. Són clau en la supervivència del medi rural: les recordaran los partits polítics, des de les seues oficines ciutadanes, als programes electorals?

 María Dolores Gimeno

Festes locals religioses

(Publicat al Diario de Teruel el16 de febrer del 2019)

 “Tres dijous hi ha a l’any que llueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Cristi i el dia de l’Ascensió” . Bé, estos tres celebrar-se se celebren, però no com a festa lúdica. Crec que són l’excepció. Ho dic perquè la comissió de festes de Cretas-Queretes ha editat un pràctic calendari en el que apareixen remarcats los telèfons d’interès i també les festes locals més importants. Repassant los arxius veig que no hi ha massa diferències amb les festes locals de ara fa cent anys. Tot i que ara en compte de celebrar-se lo dia que toca, algunes se celebren en diumenge, per allò que puguen assistir-hi los de fora. Entre les que s’han mogut de dia trobe Sant Antoni, el Corpus i  l’Ascensió. Es mantenen lo dijous Sant, lo dia de Pasqua, la Puríssima i les festes de Nadal i Reis. També les patronals dedicades a Sant Joan i Santa Pelaia i les que les envolten: l’Assumpció, Sant Roc i la Verge del Pilar. I a més s’han introduir i arrelat amb força Santa Àgueda i Sant Jordi. També es celebra amb molta festa lo dia de l’Ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Fixeu-vos, segueixen sent totes festes religioses. Solament la Fira del vi/mercat medieval, i lo dia de la Constitució són dos de les festes laiques que també s’han consolidat. I és que lo tradicional és lo que impera. Hi ha hagut un gran canvi en la nostra societat, de manera que hem passat d’una societat agrícola, profundament religiosa, a una societat industrial i de serveis cada dia més laica. Però vet aquí que les festes ni tocar-les. Necessitem déus i sants o santes, los humans? No sé, aquí los sociòlegs tenen feina per fer. Lo que es cert es que estes festes van a més i probablement donats a escollir preferiríem mantenir a Sant Antoni, tot i que queden quatre animalets a beneir, que no pas el dia de la Constitució, que és la norma més important que estructura la nostra societat. Sigue com sigue les festes representen l’alegria de la vida, i avui d’això ens fa molta falta.

Juan Luís Camps