De la màgia dels Reis a la dels after hours

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de desembre del 2022)

De Nadal a Reis la vida dels xiquets s’omple de meravelles que fabriquen los adults en una connivència de tradicions que van passant d’any en any. Primer es plante a l’escola, a una plaça o a casa un tronc de cara simpàtica que cague dolços i paquets, palpable i pròxim. Quasi alhora per la tele i als centres comercials passegen multiplicats pares Noel barbuts i riallers, una incorporació forastera que el 25 de desembre, sigil·lós, dixarà regals a la xaminera o al peu de l’arbre nadalenc del minjador familiar. Falte un dia per acabar l’any, i com de broma arribe l’home dels nassos, voltant pels carrers. Més majestuosos, lo 5 de giner desfilen los tres Reis Mags en milers de professons simultànies a cada vila o ciutat, despertant l’admiració en tots los que alguna volta los ham vist, escoltat i inclús besat, abans d’una màgica nit d’espera per tancar un ritual de peticions de desitjos a canvi de promeses de bon comportament. Meravelles del món infantil, abans d’arribar al pensament abstracte, que acaben quan un xiquet més gran fa la crua confessió de la verdat o quan los dubtes propis desvelen estos pactes fora de la lògica quotidiana. L’epifania particular o “revelació” no té una edat fixa, entre els 8 i 10 anys, diuen, que els pares tendissen a allargar cada volta més, potser per por d’eixe moment, que significa l’acabament de la infància, reviscuda a través de la il·lusió dels fills. No és estrany, perquè en estos temps de xarxes socials i postureo per wifi s’acceleren los ritmes biològics imitant los del canvi climàtic, i així qui ahir demanava per carta nines o videojocs als Reis d’Orient, avui, en només 12 o 14 anys, sense transició, sint l’atracció d’un bar a on no li demanaran si té edat per beure alcohol, fa botellón fins a la màgica matinada o es cola emocionat a una rave il·legal, fent ara un altre pacte de confiança en los seus progenitors “controlat” per mòbil o whatsapp.

María Dolores Gimeno

La jota de tots

(Publicat el dissabte 22 d’octubre del 2022)

Que la jota està molt arrelada a tot Aragó és indiscutible. Així, les festes del Pilar 2022 l’han feit pregonera seua, encarnada en dos parelles de joteros que han parlat en primera persona en un pregó firmat per José Luis Melero: “Soy la jota aragonesa y llevo acompañándoos toda la vida”, dieve, i continuave apel·lant a la seua presència en tots los temps i règims polítics, sense cap color, identificada especialment en lo “pueblo llano” aragonès, que l’ha cantat i ballat. Se calcule que unes 40.000 persones van escoltar enguany este pregó, l’acte inicial de les festes, que, repetit cada any, ha generat un ritual compartit per tots que encomence en la jota “S’ha feito de nuey”, composada per José Lera Alsina, i que acabe en lo “Canto a la libertad” de José Antonio Labordeta. Si este és ja l’himne oficiós d’Aragó, més popular que l’oficial d’Antón García Abril, la composició de Lera Alsina, que es va interpretar per primera volta a Hecho l’any 1980, també la cante tota la plaça junta. Emotiva i vibrant, ha generat inclús versions apòcrifes variant la lletra o la melodia (una confraria saragossana de Setmana Santa, una cançó de Nadal…), i l’Ajuntament d’Osca la va convertir en la cançó homenatge als seus sanitaris durant la pandèmia. Però l’autor, que ha autoritzat versions per a diferents instruments, no vol que es canto en un idioma diferent al “cheso” originari, ja que pretén afirmar una defensa cultural de l’aragonès. Una intenció similar tenie l’Ajuntament de Saragossa quan va afegir categories en aragonès i català al seu concurs anual de cobles de 1998 com a part del “patrimoni cultural” comú; així ho afirme Juan Alberto Belloch, allavòrens alcalde, al pròleg de la recopilació de Màrio Sasot, Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de cobles Aragoneses en Llengua Catalana de l’Ajuntament de Saragossa (2009). Als certàmens actuals han desaparegut les llengües minoritàries aragoneses. Estaria bé ressuscitar el trilingüisme jotero, i qui sap si algun dia podríem escoltar a la plaça del Pilar una multitud cantant una jota en català com a pròpia.

María Dolores Gimeno

Estius familiars

(Publicat al Diario de Truel el 17 de setembre del 2022)

En aquells temps d’economia de subsistència i una mica més, moltes famílies urbanes solien passar l’estiu a les viles. Temps de nuclis familiars més extensos i de descansos allargats, perquè ja del mes de juliol, los iaios o els sogres, la mare i els fills-nets, tots s’instal·laven un parell de mesos a la casa que encara tenien a la vila d’origen, d’a on havien emigrat per guanyar-se millor la vida. Imperava la divisió de treballs o funcions, ja que la majoria de les dones es dedicaven a “sus labores”, és a dir, a les tasques domèstiques, tal com ho registrava el DNI. I els pares de família es quedaven treballant a la ciudat, de Rodríguez, i només venien los caps de setmana o la quinzena rasa de les vacacions oficials. Pels xiconins, la vila o el poble a l’estiu volia dir juar al carrer en los amics d’allí, llargues tardes al riu o a la piscina si n’hi havia, passejades en bici…, rutines diàries que només se trencaven los dies de la festa major: la penya, les carreres i cucanyes, lo ball a la plaça, lo bou de foc… Pels grans, l’esbarjo habitual encomençava a mitja tarde o a la nit, sentats a la porta del carrer fent corro, un mirador per saludar, xarrar en los que s’aturaven o comentar sobre tot i tots; de tant en tant, anaven a refrescar a alguna terrassa dels bars locals o, quan arribaven les festes, balls i professons. Altres maneres de xalar, quan érem més pobres! A poc a poc, los “urbanites” van poder i voler comprar un apartament o xalet a la platja, passant del turisme rural al marítim o d’alta montanya, amb la venta de la casa de la vila originària o reservant-li menos dies. Esta tendència turística també la practiquen uns quants residents autòctons, que en temps de bonança econòmica han adquirit residències per estiuejar fora, a les platges mediterrànies; o que durant los dies de les festes, mentre es repetissen programes i costums, se’n van a descobrir el món extens.

María Dolores Gimeno

Aquí, allà, si no tirau se morirà

(Publicat a La Comarca el 26 d’agost del 2022)

A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos -que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s-.

Donant-li voltes al tema per escriure esta columna, vaig saber que això de tirar caramelos (o lo que sigo) és una costum bastant estesa i que té els seus orígens als batejos, com una forma de manifestar l’alegria per l’arribada d’un nou membre a la família. La iaia Alícia me conte que, antiuament, a Nonasp, quan s’aixie de missa d’un bateig, los xiquets cantaven «Aquí, allà, si no tirau se morirà» i tot seguit los padrins tiraven armelles, cascalls i/o figues seques. Després «va arribar l’abundància» -me diu irònicament- i van començar a tirar pedadilles i hòsties (l’Ajuntament tenie una màquina per fer-ne) i més tard se va donar pas als caramelos i a les monedes.

Sigo com sigo, esta costum es va extrapolar a altres àmbits, com ham vist, per exemple, en lo cas del Festival Infantil. Esta forma de premiar als xiquets los genere una il·lusió que és difícil d’expressar. La meua conclusió és que els temps canvien i també ho pot fer la percepció de les coses que tenen los xiquets, però l’afany de les corregudes per agarrar amanta caramelos és l’únic que no ha canviat ni, segurament, canviarà.

Estela Ruis

Avantpassats

(Publicat al Dirio de Teruel el dissabte 25 de juny del 2022)

El culte als avantpassats és una constant de les cultures humanes, i pot anar, posem, des d’un nom mig il·legible en un fossar embardissat a la magnificència de les piràmides egípcies. Xina va fer del culte als avantpassats durant segles un succedani de religió al costat d’un budisme molt aigualit i dels elitismes confucians i taoistes. En les nostres cultures peregrinem a les tombes dels grans noms de les arts i de la política a corrua feta: a la tomba de n’Antonio Machado, o a la d’en Pompeu Fabra, ambdues a  la Catalunya Nord –a la primera, com potser recordareu, no fa pas gaire hi va anar el Cap del Govern Espanyol, en Pedro Sánchez; a la segona no, és clar. I s’hi segueix anant, a totes dues, i a la d’en Shakespeare,  en Goethe, en Schiller, … . I ja ens agradaria de poder anar a la d’en Lorca, o i tant!, però era inevitable que passés el que va passar com tots sabeu; molt lamentable, sí, però ben desitjat pels seus assassins, per raons evidents. Més lamentable és que coses així segueixquen passant, i no pas per les evidents i tràgiques circumstàncies lorquianes, sinó per pur tant-se’ns-en-dona burocràtic: va estar a punt de passar a la tomba on era soterrat n’Àngel Guimerà a qui, setanta anys després de la seva mort, quan les seves obres ja no podien produir ingressos, l’Ajuntament de Barcelona li va escriure que o pagava per la tomba o les seues despulles anirien a la fossa comuna. Per un feliç atzar algú va llegir aquest escrit als diaris i ho va denunciar, amb el resultat que l’Ajuntament barceloní va assumir-ne les despeses de la tomba guimeraniana. En el cas d’en Felip Pedrell no ha estat així i l’Ajuntament de Barcelona ha dut les despulles a la fossa comuna del cementiri de Sant Gervasi. En Pedrell havia mort el 1922 i en acostar-se el seu centenari des de Tortosa, d’on en Pedrell n’era fill, van pensar en retornar-n’hi les despulles. Van fer passos, i des de l’Ajuntament de Barcelona els respongueren, amablement això sí, que havien fet tard.

Artur Quintana

Estiu cultural, a punt?

(Publicat al Diario de Teruel el 4 de juny del 2022)

Les cigonyes ja no emigren en un desori climàtic d’estacions, que el calendari es mira impertorbable. Tempus fugit, perquè arriba un altre estiu, anticipat en onades de calor capritxoses al mes de maig. Les PAU (EVAU, EvAU o Selectivitat) passen a les primeres planes dels diaris abans de Sant Joan, tancant lo solstici, la primavera i les seues oronetes. Tot està a punt per a un nou estiu. Al Baix Matarranya tornarà el “Matarranya Íntim” teatral, del 2 al 4 de setembre a Calaceit, en plena tornada a l’escola. L’any passat va ser a Fòrnols, del 30 de juliol a l’1 d’agost, diu el seu web sense actualitzar, igual que el de la comarca del Matarranya, on el temps cultural s’ha detingut al 2019, abans de la pandèmia paralitzadora. També el del Festival Buñuel Calanda, que per Facebook i web es recrea encara amb la XVI edició especial 2021 i la gran assistència de públic, sense cap novetat prevista pels pròxims mesos. No passa el temps per les xarxes. I la Crema d’Artistes del Matarranya? Lo 12 de desembre de 2019 estaven preparant amb molta il·lusió la 8a edició, Facebook dixit, i després no n’hem sabut res. La Comarca del Baix Aragó-Casp té anunciats festivals de l’estiu del 2018, i les titelles de Favara i el “Más que palabras” de Maella de l’any passat, qui sap si amb continuïtat. Continua, sí, una nova commemoració del Compromís, que del 24 al 26 de juny pròxims faran tornar la ciutat de Casp al seu passat medieval. Pareix, en fi, que l’aposta d’Alcanyís és més clara i forta, volent passar del Baix Aragó històric a capital cultural aragonesa. Van encomençar enguany amb la Concordia de Alcañiz i la recuperació per Sant Jordi del Vencimiento del Dragón, Festa d’Interès Turístic Aragonès, i anuncien lo festival Aragón Sonoro amb espectacles musicals al carrer l’últim cap de setmana de juliol. És la campanya “Cultura con Ñ”, publicitada i enigmàtica perquè qui sap que vol dir la “eñe” absent, engolida com les altres ofertes culturals comarcals.

María Dolores Gimeno

Les nostres màs(cares)

(Publicat a La Comarca el 21 de gener de 2022)

No fa gaire vaig anar al CCCB de Barcelona a veure l’exposició «La màscara no menteix mai», que propose una interessant reflexió i un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat.

L’ocultació del rostre implique que la identitat quedo en secret, fent-ne un element posseïdor d’un component de llibertat, subversió i clandestinitat, els quals donen una seguretat per obrar que no es té a cara descoberta.

En l’imaginari popular trobam la iconografia contemporània del passamuntanyes, vinculat als robatoris, però també al terrorisme i a altres formes de violència. Històricament, els torturadors i executors de la Inquisició, es presentaven vestits en una túnica encaputxada que els cobria la cara. A les persones jutjades pel Tribunal del Sant Ofici se’ls ficave un capirot, perquè la penitència havie de ser anònima, i precisament d’aquí ve l’adopció d’este element per part d’algunes confraries a partir del segle XVII. En una vestimenta molt idèntica, formada d’una túnica i un capirot cònic blanc, al segle XIX, va començar a fer maleses la coneguda organització racista americana.

Multitud de villans i superherois que poblen la cultura de masses han jugat a n’esta dualitat que done la màscara, fent-ne una de les formes més populars a través de les quals este objecte ha arribat al públic. També alguns activistes l’han fet servir per portar a terme les seues reivindicacions i col·lectius d’artistes per qüestionar l’aparença externa.

Per carnestoltes, tradicionalment, també es cobria el rostre en màscares i antifaços per difuminar les diferències de classe i de gènere entre els participants a la festa, però la realitat és que també s’aprofitave per habilitar l’equívoc, la transgressió i la crítica, motiu pel qual va estar prohibit durant el franquisme.
Més recentment, Internet ha set un dels invents que ha nascut condicionat per la mentalitat de màscara digital, ja que a través de la pantalla podem estar creant-mos una nova identitat. Este fet, afegit a l’obligació de fer ús de la mascareta en determinats espais, fa que estéssem vivint un temps en què la màscara (digital o material) és la nostra carta de presentació i, per tant, la nostra identitat és més difusa que mai.

Estela Rius

Fantasies de xiquets

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de gener del 2022)

Lo món infantil està envaït per un seguit de creences que caduquen al pas a l’edat adulta, on tot ha de seguir paràmetres racionals i lògics. Enyorant-lo, les persones grans mos convertim en còmplices i continuadors de la creença o tradició, entusiasmats per poder recrear davant dels xiquets la il·lusió viscuda anys abans per nosaltres mateixos. Esta setmana acaben de passar los Reis Mags d’Orient, que desfilen simultàniament en cavalcades diverses la tarda del 5 de giner, a la mateixa hora, pels carrers de la nostra vila o ciutat, i alhora a la tele; a la nit, infatigables, van repartint regals, en una prova fantàstica d’ubiqüitat tan inqüestionable com la seua habilitat per parlar la nostra llengua. Són màgics! Mos agrada ensomiar, i potser per això, a la societat de consum, ham acceptat de bon grat lo pare Noel, un competidor procedent d’altres cultures molt simpàtic, que apareix a les portes de centres comercials en qualsevol moment, als voltants de Nadal com la cosa més normal; allí poden arribar a coincidir en los patges o carters dels Reis, que també s’han anat incorporant a la mitologia nadalenca estos raders anys. Quan la societat del benestar i de les telecomunicacions era inimaginable, los xiquets s’havien de conformar en tradicions més humils com la del tronc de Nadal, a l’abast de qualsevol família, que pixava torrons i cagava vi blanc; ara s’explica a l’escola i s’instal·la en algun espai públic, i algunes famílies la mantenen o l’han recuperat adaptant lo tipus de regals. En temps passats, la il·lusió infantil depenia d’una imaginació més barata, sense attrezzos glamurosos, a base d’alguns motius o tradicions. A l’hivern, quan a la matança del gorrino es reunien los parents a fer el mondongo, als xiquets se’ls fie anar a buscar un suposat “lligador de boles”, mentres que en temps de segar la prova iniciàtica consistia en preguntar per un inventat llimpiador del ventador del cereal, i la innocència d’eixos recaders se pagava sempre en algun regalet dolç, un bocí de coca o una pasteta, i el somriure dels grans.

María Dolores Gimeno

Farinetes

(Publicat a La Comarca el 31 de desembre del 2021)

Com ningú m’ha sabut dir, si algun restaurant del BA-Matarranya ja inclou les farinetes tradicionals a la seua carta, torno al que ja escrivia al febrer de 2002, sobre un dels menjars més antics de la societat humana.

De les farinetes lo nostre diccionari diu: «menjar fet amb farina cuita amb aigua i sal». Però d’aquest humil plat, per esmorçar o dinar els dies de fred quan no es podie eixir de casa ni anar al camp, se’n poden dir més coses.

De les farinetes, que jo conec i he menjat quan era xiquet a casa dels pares, agüelos i oncles, puc dir lo següent: s’agafa una conca de terra de cabuda suficient per la gent que ha de dinar. S’ompli d’aigua en la sal que li pertoco i es posa al foc de llenya o al fogons de les cuines modernes. Així com comença a bullir, se va espargint la farina en una mà mentres en l’altra es regira sense parar en una cullera de fusta; d’altra banda no es desferie del tot i es ferien pilocs o grumolls.

Mentrestant es va coent la pasta i agafa viscositat que calcularem segons regirem, es fregix una sartenada de trossets de pa, i quan les torradetes estan en son punt les abocarem a la conca en oli i tot, barrejant-les de forma convenient. I ja tenim les farinetes amanides per començar l’àpat tan aviat com se refredon una miqueta i fagen crosta apetitosa per damunt.

Lo següent ja era fer rogle al voltant de la conca, que es retirava un poquet del foc, i cada un agafave cullerades del seu costat, deixant les converses per un altre moment, perquè si les farinetes se refreden perden tota la gràcia. Ni cal dir que les racions se medien una mica pel forat que cada un dels dinadors anave fent. De segur que les torradetes cruixentes i ameradetes d’oli eren i són lo millor del plat. Sobretot comparat amb les xitxorretes (grassets) que posaven després de fregir les ensúndies del gorrino i separar la blanca menteca.

Que el 2022 vingue carregat de bona salut i alegries per a tots!!

Tomàs Bosque.

Un passeig per la Fira de Nonasp

(Publicat a La Comarca el 10 de desembre de 2021)

Fa temps, Pablo Ràfales «Hilario», va proposar als Amics de Nonasp organitzar conjuntament una fira, tenint també el suport de l’Associació de Dones Clara Campoamor, l’Ajuntament i la Comarca Baix Aragó-Casp.

Es tractave d’una bona idea, ja que Pablo (tercera generació d’herboristes i habitual a les fires) tenie clar com s’havie de fer. Lo dia triat per fer la I Fira d’Artesans de Nonasp va ser lo passat vint-i-set de novembre.

L’activitat va començar a les 10h del matí en una petita arruixada que va fer plegar a les més de cent «bolilleres» que hi havien a la Plaça Nova. A les 11h es va fer la inauguració oficial de la fira, comptant en los parlaments del president de l’Associació Amics de Nonasp, l’alcalde i el president de la Comarca.

Seguidament, la gent va començar el recorregut. A la mateixa Plaça de Missa, vam poder tastar deu classes de tapes, preparades pels bars i tendes del poble. Allí mateix també teníem cinc carpes de vins, alguns de Nonasp, com Pedra Volta i Taberner-Amado.

Baixant pel carrer Major i al Portal hi havien un bon grapat de paradetes artesanals, molt concorregudes, com la de les Herbes Aromàtiques Ràfales, Roc Ceràmica, etc. Allí mateix vam poder veure una mostra de l’extensa col·lecció de Legos de Carlos Fasi, i seguint lo recorregut, les espectaculars maquetes del tren de Jesús Susín i de Manolo Altés.

Al llarg del dia també es van poder visitar les instal·lacions de la Cooperativa; així com participar de les diferents activitats infantils programades. Lo Museu va estar obert tot lo dia, podent-se visitar de baldes totes les sales que el formen. Allí mateix, a les 12h i a les 19h, es va destil·lar i tastar aiguardent, perfecte per aguantar les baixes temperatures.

I és que parlant de fred, en va fer molt, però la gent d’esta terra és valenta i així ho van demostrar en la gran participació que va tindre la fira. Com a curiositat, us diré que es van vendre 270 tiquets per les tapes i més de 800 pel vi; pel Museu van passar 500 persones i per les maquetes unes 300.

Moltes gràcies a tota la gent de Nonasp que va participar, així com als visitants. Quan les coses es fan en ganes i il·lusió aixisen bé. Llarga vida a n’estes iniciatives!

Estela Rius