José Sancho “Sàries” DEP

(Publicat a La Comarca el 25 de maig del 2018)

El passat 5 de maig ens va deixar, després d’una terrible enfermetat, l’amic José. Vivíem al mateix carrer de la Codonyera i els dos vam néixer al mes de maig de 1948, quan les ferides de la Guerra Civil estaven massa tendres i encara supuraven turments i misèria. Tanta, que uns mesos abans, com si no hi haguera hagut encara prou morts, als afores del poble, dins de l’hort que hi ha al costat de la Font de la Vall, la GC amb l’ajuda dels franquistes locals, van matar un maqui que hi va resultar ser un xicot masover de la part de la Serra.

Dins de la fotuda situació en que es vivie aquells dies, els dos vam tenir una infància molt pareguda perquè paregudes eren les nostres famílies. Els Sàries tenien algun campet més curiós que els nostres, però naltros gaudíem d’un entorn familiar més protector, d’agüelos i oncles, que ells no tenien. El pare del José ere un incansable emprenedor, sempre en ganes d’eixamplar les terres del Salobrar i la casa del Trinquet. Llàstima que no l’acompanyara la fortuna.

Aprofitant la visita pastoral que l’Arquebisbe Morcillo va fer el 58 pels pobles del Baix Aragó, al José el van encaminar cap al Seminari de Saragossa en la idea de que es fes capellà, i si de cas la carrera eclesiàstica se l’atragantare, sempre hi podrie seguir altres estudis; que és el que hi va fer el nostre amic en rebotar de seminarista, ingressant a la Facultat de Medicina. Es va fer metge exercint uns anys al Mas de les Mates, on se va casar en una masina; i després d’estudiar l’especialitat de Radiologia, ja sempre va treballar a un dels grans hospitals de la SS.

Els seus comentaris sobre l’experiència del Seminari eren força interesants. Estem parlant de l’època del Concili, de la Teologia de l’Alliberament, del compromís radical del vicaris joves en la lluita contra la Dictadura, del maig del 68… I eren curioses, molt curioses, les seues opinions sobre alguns companys que ara ja arriben a lo més alt del poder de l’Església.

Tomàs Bosque

Anuncis

El català del Matarranya al segle XIV

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de maig dels 2018)

El febrer d‘enguany ha aparegut El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista. Es tracta d’una important contribució al magne projecte de publicar tots els textos en català de l’Aragó des dels origens fins al 1707, quan amb l’abolició dels furs Felip V prohibí el català. Són 50 pergamins en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, amb exclusió dels septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els redactors eren els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents, i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català. Els textos són en general contractes de compravenda de terres,  préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori.  Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb toponomàstica inclosa. Tant prologuista com autors insisteixen en el fet que els manuscrits ens demostren que aleshores [segle XIV] al Matarranya ja es parlava català. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.

Artur Quintana

Lo tio Rafel

(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)

Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.

Carles Sancho Meix

Teruel existeix

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de meig del 2018)

Clar que Teruel existeix, i lo Matarranya i lo Baix Aragó, i Cuenca i Sòria. Lo tema és si han de ser uns territoris amb possibilitats de desenvolupar-se o uns territoris agonitzants als que se’ls té que subvencionar i anar donant almoines per a que morin dignament. Natros, i ara parlo del Matarranya, no volem morir ni ser una reserva per a fer turisme solament. Lo que demanem es comptar amb una estructura administrativa, sanitària i de comunicacions real i adequada al segle XXI. Fa dos-cents anys que es va establir la divisió en províncies de l’Estat espanyol. A finals del segle passat, sense eliminar les províncies, es van crear les autonomies i també es va procedir a la comarcalització de l’Aragó. Totes estes reformes han fracassat perquè el model final, o no lo coneixem o no ens l’hem cregut i no s’ha descentralitzat pràcticament res. La prova contundent del fracàs és la despoblació galopant del territori. Ara no podem partir del que s’hagués tingut que fer en lo seu dia. Tenim lo que tenim i hem de tocar de peus a terra per endreçar lo mal fet. S’han d’abandonar localismes i defensar conjuntament lo bé del territori. L’Espanya radial, centralista, ha comportat la ruïna de molts territoris de l’Estat. I això també passa amb les autonomies que han propiciat les grans capitals en front de la resta del territori. Si això no s’entén crec que no hi ha res a fer, perquè estos territoris seguiran sacrificant-se en favor de les grans conurbacions de l’estat o de les actuals autonomies. L’acció s’ha de portar a terme fonamentalment a nivell comarcal, on la creació de llocs de treball pot estar per sobre de localismes. Per tant la millora de les comunicacions locals és bàsica, i no em refereixo solament a les carreteres. Es necessita recuperar lo transport col·lectiu aprofitant i complementat la cobertura de les necessitats sanitàries i d’ensenyament. Alhora és urgent la millora de les comunicacions telemàtiques que afavoreixi lo treball a distància. En definitiva hi ha que tornar a escoltar i donar protagonisme als ciutadans del territori. Ens interessa a tots.

Juan Luis Camps

La sentència

(Publicat a La Comarca l’11 de maig del 2018)

El Matarranya és protagonista d’una recent sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem que resol un recurs de la CNT contra la negativa del Govern a retornar-li, en un acord de 2007, una sèrie de seus i béns repartits per tot el país que els cenetistes reivindiquen com a seus i que van estar expropiats durant la Guerra Civil. Dos dels set edificis reclamats per la CNT a l’Aragó estan a la vora del riu: la Unión Valderrobrense -la sentència escriu erròniament “Valderrobles” i “Unión Valderroblense”-, de Vall-de-roures; i la Sociedad de Labradores, de Maella. El Suprem desestima en els dos casos la devolució o compensació per considerar que “no s’estableix” la titularitat de la central anarquista sobre els immobles. La CNT també reclamava altres quatre seus a la província de Terol: a Villarquemado, Fortanete, Santa Eulalia del Campo i Mas de las Matas. Només considera provada la propietat sobre l’edifici de Santa Eulalia, pel que imposa a l’Estat el pagament d’una compensació de 7.380 euros.

En el cas de Vall-de-roures, si la devolució fora inviable, la CNT demanava una indemnització de 52.296 euros. L’edifici, molt cèntric i voluminós, és actualment la Casa de Cultura municipal i l’”hogar” del jubilat. Els antics socis de la Unión Valderrobrense van possibilitar durant la Transició la seua recuperació i reobertura per a que tothom se n’aprofitare de l’esforç de la classe treballadora local, anarquista i no anarquista, que el va aixecar.

Lluís Rajadell

Princeses: «bonita como mamá»

(Publicat a La Comarca, 4/5/2018)

Natxo Sorolla

No fa massa va saltar la polèmica perquè a una gran superfície s’estaven venent jerseis per a crios. Los de color rosa deien «Bonita como mamá» i els de color blau deien «Inteligente como papá». En definitiva, les xiques han d’aprendre a «agradar» als xics «intel·ligents». Són casos extrems de sexisme. Però la nostra cultura popular està repleta de casos més subtils de sexisme. I és que els referents de la televisió fan reproduir este sexisme.

La televisió, les pel·lícules o la literatura imposen models de «personatges» als que seguir. Això és evident quan mirem quins noms tenen més èxit per a «batejar» xiquetes i xiquets. Lo referents religiosos i els los noms dels sants patrons locals baixen posicions al top-10 dels noms. Mentres, pugen noms d’actors, futbolistes, esportistes o models. A les estadístiques destaquen los repunts de noms com Iker, Leo, Dylan, Thiago, Abril, Arlet, i inclús Milan, Arya o Daenerys. I és que la televisió i la literatura des de que som menudets contaminen molts dels nostres comportaments. Les històries infantils mos ensenyen què convé que fem, segons si som xic o xica. Als contes Disney les xiques són princeses, passives, desvalgudes i dependents, i esperen ser alliberades per un príncep blau, actiu, que s’impose a les contrarietats.

Hi ha un test (Bechdel) que destaque com a sexista una pel·lícula a partir de tres regles molt senzilles: que ixquen almenys dos personatges femenins, que estos personatges parlon entre ells en algun moment, i que la seua conversa tracto alguna cosa que no sigue un home (com una relació romàntica o sobre un pare). És una regla bastant simple, però que no superen multitud de pel·lícules, com Harry Potter, Shrek o Esmorzar amb diamants. La regla inversa, dos hòmens que no parlen d’una dona, és superada per la major part de la filmografia.

Una variant del sexisme televisiu és lo «Síndrome Barrufeta». Cada un dels «Pitufos» té unes característiques pròpies (filòsof, bromista, «gruñón») però n’hi ha un, la Pitufina, que no té cap particularitat especial més enllà de ser xica. Este patró, que singularitze la xica només per ser xica, és general en moltes històries. En algun moment les noves generacions hauran de superar la dependència del rosa respecte el blau.

Entrevista de Puigdemont a The Times

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de maig del 2018)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

José Miguel Gràcia