Tornar a callar

(Publicada al Diario de Teruel el 9 d’octubre del 2021)

Ham començat lo mes d’octubre amb una cita molt especial: lo primer ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua; institució que, entre d’altres funcions, vetllarà pels drets lingüístics dels aragonesos i aragoneses; al mateix precís moment en lo què certes persones, elegides pels votants aragonesos, demanen la supressió d’esta institució. Un panorama curiós, com lo que sempre ha acompanyat lo debat lingüístic a casa nostra. Més que curiós podríem dir inaudit, ja que ham estat testimonis d’una circumstància pràcticament paranormal: un partit regionalista votant en contra de la defensa dels trets característics de la regió, com és en este cas, un organisme creat per a la defensa d’esta “regionalitat”, les llengües d’Aragó i los drets i les responsabilitats públiques que d’elles se’n deriven. Passen los anys i, què se jo, les caretes pesen cada volta més i ja no és que se la ficon i se la traguen, és que la dixen directament al caixó. I sobte com peguen lo crit al cel en contra de l’Acadèmia, que tan de bo significare un pas endavant per la tan temuda declaració de la cooficialitat de les tres llengües aragoneses, i al mateix temps no li dediquen ni un segon a plantejar-se anar de la mà dels partits d’extrema dreta. Potser el que passe és que l’únic que los diferencie és lo color de la cadira, mentre que lo discurs intern és exactament lo mateix. Potser, si los moleste tantíssim que un diputat ixque a l’estrada i utilitzo les tres llengües d’Aragó per a dirigir-se a la sala, això de “regionalistes” ho hauríem de parlar. En castellà, clar, que totes mos entengam. I penso que, si lo que moleste tant és que s’escolton les tres llengües a la que hauria de ser la cambra de representació de totes les aragoneses, potser no hauríem de tornar silenciar més ni lo català ni l’aragonès. Potser, per més que bramon, val la pena no tornar a callar mai.

Raquel Llop

Una vergonya

(Publicada al Diario de Teruel el 2 d’0ctubre del 2021)

Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president–  tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres. És un fet que el Consell actual està escorat a la dreta o més enllà, cosa normal si es té en compte que es va nomenar en temps de majoria absoluta del PP. Es repeteix fins l’extenuació que tothom ha de respectar i complir la Constitució, doncs no, en aquest cas no és així, els partits polítics no es posen d’acord, més concretament el PP i el PSOE. El PSOE diu que el culpable és el PP i no li manquen raons per afirmar-lo. Perquè no s’hi planta el PSOE i esbandeix el problema per tot arreu? Tinc el pressentiment, potser més que pressentiment, que el PSOE està esporuguit davant de les altes instàncies judicials. Una vegada més no li manquen raons, perquè la dreta judicial, policial i mediàtica  d’aquest país té tan poder o més que el propi govern. Mentre tant la credibilitat de la justícia espanyola es va evaporant dins i fora del país. Un exemple palmari d’aquest descrèdit, per la set de venjança contra l’independentisme català i més concretament contra el president Puigdemon –en Catalunya els presidents de la Generalitat sempre conserven el tractament de president– és que cap tribunal ni cap institució fora d’Espanya han donat la raó als jutges o tribunals espanyols. Veieu les actuacions del jutge  Llarena que ha pretès enganyar al TJUE recentment amb les ordres d’extradició,  i així li va.  Els tribunals d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Suïssa i ara Itàlia li han denegat l’extradició. Qui està fent el ridícul Puigdemon o la justícia espanyola? Els espanyols i més encara els catalans, i molt més encara els catalans independentistes viuen en una gran inseguretat jurídica. Què passarà si el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia vulneració de drets en les sentències del procés? El deep state mirarà cap un altre costat.

José Miguel Gràcia      

La força del vent

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de setembre del 2021)

Amb l’etiqueta seductora de les energies verdes i renovables, un projecte d’un macroparc eòlic vol sembrar de molins la conca del Matarranya, un seguit de 84 torres de 200 m en paral·lel al riu, estacions col·lectores i una línia d’alta tensió que evacuaria l’energia cap a Ascó per subministrar la populosa Barcelona industrial. A finals d’agost, lo Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico va obrir un període reglamentari d’al·legacions, que finalitza el 8 d’octubre, una carrera contrarellotge per revisar milers de pàgines de memòries tècniques i plànols sobre els quatre parcs projectats (Argestes, Arlo, Céfiro i Pacauli). L’enrenou és gran a la comarca. Són favorables alguns ajuntaments que pensen en los impostos que recaptaran i molts propietaris de terres on s’instal·laran molins, que percebran lloguers anuals, i millor si és en finques que els renten poc i que ja no treballa ningú. Uns altres ho veuen com una invasió i una agressió de tipus ambiental i paisatgístic —i arqueològic—, i argumenten que no ho compensaran les contraprestacions monetàries, subjectes a la lletra petita i als canvis de mans dels grans fons d’inversió que els financen, en un moment en què a la zona s’està apostant per formes de vida pròximes al territori, en empreses familiars agropecuàries, en masies o en un turisme de qualitat que està donant bons resultats i que, sobretot, fixa població al territori. Resulta curiosa la diversitat de les postures oficials, entre alguns consistoris que s’han preocupat per propiciar reunions informatives amb experts o afectats per altres parcs i han contractat assessors legals per resoldre dubtes, als que han optat per l’ocultació i inclús l’hostilitat autoritària amb los discrepants, confiats en les bondats eòliques i en la pluja de bitllets. Per damunt d’ells, en un moviment desconegut a la nostra terra, la societat civil s’ha organitzat gràcies a les xarxes socials en plataformes tan actives com Gent del Matarranya o Valjunquera por los paisajes, que estant compartint preocupacions, generant debats i consultes populars i liderant reaccions. La força la gent per damunt de la del vent!

María Dolores Gimeno

El gran Ticià

(Publicat al diario de Teruel el 18 de setembre del 2028)

Poques vegades ocorre que un artista de gran influència en el esdevenir de l’evolució posterior sigui tan poc valorat, tant pel públic aficionat com per part de molts entesos. Ticià és, junt amb Rafael, el millor pintor del “cinquecento”, es a dir, del segle XVI; per damunt de Miquel Àngel, sobre tot arquitecte i escultor. És el gran mestre de l’escola veneciana i pintor favorit de l’emperador Carlos V i Felip II i de molts poderosos dels estats italians, inclosos els papes. Influí directament en  tota la expressivitat i brillantor d’artistes com Veronés, Tintoretto i el Greco. La seva vida artística durà pràcticament 70 anys, en els que va evolucionar de la brillantor colorista de la seva primera etapa (Amor Sacre i Profà), a la vitalitat, profunditat i versatilitat de la seva etapa de maduresa (Assumpció o Pala Pésaro), així com la expressivitat i innovació de la seva darrera obra (Mort de San Llorenç o les Magdalenes penitents), precursora del romanticisme y de l’expressionisme del segles XIX i del XX respectivament. Les seves principals característiques són la pinzellada solta, que influirà a través de Velázquez i Manet en l’impressionisme; el dinamisme de les composicions, gairebé sempre equilibrades, però amb un ritme dinàmic insòlit en el renaixement clàssic (Bacanal, Baco i Ariadna), i una versatilitat sorprenent, que destaca  en el retrat i l’autoretrat, la pintura religiosa, política (Carles V en Mülberg) mitològica, eròtica (Venus de Urbino o les Poesies) o el paisatge, així com l’emotivitat i l’expressivitat, sobre tot de la seva última època (San Sebastià o La Pietà). Alguns experts han parlat de la seva evolució,  presentant-la com el viatge de l’exaltació de la bellesa o la mort de la pintura. Tant el paisatge com el dinamisme obrirà camins en el barroc (també el retrat de cos sencer), sobre tot a través de Rubens i Velázquez, però també de Rembrandt, Poussin o Van Dyck. Les seves petjades es poden seguir en el rococó, així com en Goya o Delacroix. En definitiva, cal reivindicar un artista tan influent (tant  o més que Picasso) i actualment  tan infravalorat com el gran Ticià.

Antoni  Bengochea

 

El 30%, i tornem-hi amb la immersió

(Publicat al Diario de Teruel el 11 de setembre del 2021)

 Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35% perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i si poden! continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa  a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.

Artur Quintana

Sant tornem-hi…

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de setembre del 2021)

Arribe setembre i, com sempre, busquem la manera de compensar allò que no hem fet durant el mes d’agost i comencem el curs amb una acumulació d’objectius que, spoiler, acabarem dixant de banda, com passa amb aquells que mos proposam quan comence l’any. Perquè si, perquè som així, mos agrade l’entreteniment que resulte d’imaginar escenaris poc probables en els quals reprens les classes d’anglès, tornes al gimnàs i aconsegueixes establir una rutina, minges més sa… Potser hauríem de reflexionar sobre cap a on van les nostres intencions, què és allò que (generalment) mos proposem i perquè ho acabem dixant a l’últim calaix de la tauleta de nit i capgirar-ho, fer una llista de des-propòsits o atrevir-nos, simplement, a dixar que setembre arribo sense cap pla i restar pressió a la tornada, que moltes vegades ja suposa un repte prou gran per si mateixa, no? Semble una idea bastant utòpica això de no tenir pla, encara que la majoria de voltes acabe sent ser la millor de les idees, desbloquejant la nostra (limitada) capacitat d’adaptació i aprenent del terme artístic que se’n diu: improvisar. Improvisar en un món quadriculat, re-connectar dins d’una societat altament connectada, conèixer allò físic que mos envolte en esta ficció de realitat virtual en la qual vivim, d’això se’n diu improvisar, estar disposat a perdre’s ara que semble que tot ho podem preveure, que res mos pot sorprendre. Tornar a veure la vida amb els ulls de la xiqueta que un dia vas ser i recuperar les emocions que l’agònic estil de vida que portem mos ha pres. Així que, si encara creus que estàs a temps de canviar les fites que te vas marcar a partir del primer de setembre, te convido a omplir de colors una llista de despropòsits que et porton a re-connectar amb tot el que algun dia et vas permetre disfrutar.

Raquel Llop

Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel el 28 d’agost del 2021)

        És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

 

La llengua íntima del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’agost del 2021)

Després de la interrupció de 2020 per la pandèmia, enguany s’ha reprès l’exitós festival “Matarranya íntim”, que coordina la comarca del Matarranya. Organitzat per un equip d’artistes i dinamitzadors procedents de València amb la col·laboració d’altres matarranyencs, esta 8a edició s’ha celebrat a Fórnols del 30 de juliol a l’1 d’agost, un seguit d’espectacles breus representats en espais singulars: funcions teatrals (trencadores o de text tradicional), dansa, titelles, màgia i recitals d’apertura i clausura. Lo format, ben consolidat, sempre suposa un alè de creativitat als nostres pobles, d’oferta cultural escassa, que durant dos dies i mig s’omplen de festa, d’artistes i d’espectadors, rememorant temps més vitals. L’ocasió era bona per recórrer el camí, inclosos los 5 quilòmetres finals de carretera estreta que aïllen i alhora preserven Fórnols, i conèixer els seus carrers enramats, la seua gent i les dos bodegues locals, que han ofert tasts dels seus vins i espumosos. Al programa de mà, en l’habitual grafisme, s’indicava l’orografia, l’economia, los fills il·lustres (Andrés Piquer i Braulio Foz) i els seus monuments. Escrit en català-castellà, llengües oficials a la comarca, s’hi quadra un cercle viciós: “Actualment té una població aproximada de 80 habitants, i es parla el “lo chapurriau” que és la variant del català pròpia d’aquesta zona d’Aragó”. Una nova explicació del tabú lingüístic, salomònica i curiosa: lo chapurriau és català d’Aragó! Ai! (Ho han revisat los tècnics comarcals?). Abans de la funció de “La intensa” en una cotxera, una voluntària explica en castellà la vida treballadora de l’antiu propietari i cita un parell de frases seues en “nuestro chapurriau”, traducció a continuació. En una altra, de “Las Mañas”, lo voluntari en fase de recordar en bon català matarranyenc les instruccions de seguretat (mans, mascaretes, distància) pregunta voluntariós si tots l’entenen: “¡En castellano!”, salta una senyora que no se sabia encara l’inalterable protocol, ja indicat al programa. L’alcalde presenta en castellà el recital final al Molí de la Bassa, i Arturo Gaya, cantautor tortosí, ens delecta en la llengua comuna i la música universal sense necessitat d’explicar ni traduir.

María Dolores Gimeno

Ciutat eterna, ciutat única

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’agost del 2021)

Molts turistes visiten Roma en dos dies. Un dia sobreviuen al Vaticà: la basílica de Sant Pere i els enormes i laberíntics museus, i el segon el dediquen a l’arqueologia i a les places d’Espanya i Navona i la Fontana de Trevi. Si afegeixen el Panteó (monument romà més ben conservat del món), veuen les tres meravelles de Roma, amb la Capella Sixtina i el Colisseu. Però Roma ofereix moltes més coses úniques. Cap urbs té més esglésies dignes de ser visitades, unes cinquanta, de tots els estils, per la seva arquitectura, decoració o riquesa artística. Des de les grans basíliques com San Giovanni in Laterano, catedral de Roma, a la minúscula San Carlino de Borromini, que hi cap a un pilar de la cúpula de Sant Pere. La millor col·lecció de mosaics in situ de totes les èpoques, espargits arreu de la ciutat. Lo millor d’en Miquel Àngel: pictòric (Capella Sixtina), arquitectònic (basílica de Sant Pere),  urbanístic (l’escala i la plaça del Capitoli) o escultòric (la Pietà i el Moisés). Els millors museus d’art romà: el Museu Nacional Romà ( que conté el discòbol de Miron) i els museus capitolins (amb la lloba i el Marc Aureli a cavall), que són el primer museu públic obert (1734). També es pot seguir la ruta de Bernini, sobre tot al Vaticà i a Villa Borghese, o la de Caravaggio, amb vint-i-una de les seves millors pintures, moltes in situ i sis també a Villa Borghese. O visitar la Villa Farnesina, un palauet renaixentista de 1511, tot pintat completament amb temes amorosos (amb frescos, entre altres, de Rafael). O curiositats com el Palazzo Barberini, que conté la pintura al fresc més extensa del món en un edifici civil (obra de Pietro da Cortona),  el gran centre comercial dels mercats de Trajà, o el millor retrat pintat mai per Velazquez (el papa Inocenci X) a la Galleria Doria Pamphili, o les termes de Dioclecià (les més grans) i de Caracalla (les millor conservades), o la Via Appia i les Catacumbes, etc. Molt fato per als amants de l’art. Ho sento pels que no ho sou.

Antoni  Bengochea

Un nom per a una comarca: Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’agost del 2021)

Un cop establertes, bé o malament, les autonomies en  el procés de descentralització de l’actual segona restauració borbònica, calia continuar-lo amb l’establiment de les comarques  partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals com diu la Llei de Creació de les Comarques 15-4-2002 –potser no és casualitat que el vincle cultural aparegui en darrer lloc en l’enunciat, perquè efectivament la llengua com a vincle cultural decisiu molt sovint no hi ha estat considerada, i se l’ha esbocinada en dos o més comarques.  Ha calgut crear noms a corre-cuita per a espais que sovint no en tenien, perquè, llevat de la Ribagorça i la Llitera, les nostres “comarques” o eren massa grans –Bajo Aragón, El Somontano,  … – o massa menudes –Val de Tena, Val de Benás, … . Matarranya era el nom d´un riu d’una fracassada Província d’Alcanyís, i res més. ¿I com fou que aquest hidrònim passés a ser el nom d’una comarca? Doncs gràcies a filòlegs i geògrafs de Catalunya que ja de temps estudiaven la  comarcalització de la Franja. Eren d’un país amb  fort sentiment d’identitat comarcal, on ja al 1936 s’havia promulgat una pionera Llei de Comarcalització. El primer a proposar el nom de Comarca del Matarranya va ser en Joan Coromines en un extens treball publicat el 1959 sobre els noms de les comarques i municipis franjatins, reeditat sovint i comentat àmpliament en altres obres seves, com l’Onomasticon Cataloniae (1996). Aviat fou adoptat, amb alguns  canvis territorials, per obres tan importants com Gran Enciclopèdia Catalana (1968) o Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, desaparegut enguany: també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO –ço que ara obliga a distingir entre Matarranya i Matarranya Històric. Vist així no deixe de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó. I més remarcable encara, afegeixo, vists els altíssims percentatges d’anticatalanisme de nosaltres aragonesos.

Artur Quintana