La natura és com és

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2020)

 La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans. De quant en quant, la natura ens fa una ben explícita demostració del seu poder. Un volcà que abrasa rius, valls i pobles i omple el cel de cendres que cauran sobre els camps. Un tsunami que arrasa quilòmetres de terra endins. Una riuada que s’emporta tot el que troba per davant, produint milers de morts. Un terratrèmol que enfonsa ciutats, i estructures construïdes per l’home, etc., etc. Tot i que, els grans canvis són els que produeix la natura sobre el cos dels animals vius,  i més concretament sobre el cos humà, per bé o per mal. Un exemple –per mal– el tenim en el COVID-19 que possiblement transformarà la humanitat, de fet ja l’ha transformada, en quant a les relacions personals, mitjans de transport, desenvolupament social i econòmic, diferències socials, i fins i tot maneres d’entendre la vida. Penso que quan passi aquest virus, amb vaccins o sense, la plena normalitat només la conservaran els que ja eren abans molt normals, la resta seran o serem diferents. A propòsit del que he dit, no puc deixar de pensar en el poc cas que la majoria dels habitants del globus terraqui estem fent a la contaminació que condueix de forma inexorable a l’escalfament  de la Terra, a la destrucció de la capa d’ozó i a totes les altres conseqüències. No fem massa cas a totes aquestes proves veritablement ben explícites com si fossin un mal necessari. Ara bé, un virus, un  agent infecciós submicroscòpic que només es pot replicar a l’interior de les cèl·lules d’un organisme hoste, quantes i quantes coses ens ha fet canviar, quants recursos extraordinaris estem i estarem destinant i quantes pàgines de la història i de la filosofia de l’existència ens farà escriure!

José Miguel Gràcia

 

Solo Houses?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2020)

Separat de la mimesi clàssica, l’art contemporani inventa, imagina, provoca… Ho fa a les grans metròpolis o també lluny d’elles en zones poc poblades com la comarca del Matarranya. Los arquitectes Christian Bourdais i Eva Albarrán impulsen ací Solo Houses, un interessant projecte a molts kilòmetres de la seua galeria al madrileny barri de Salamanca. Combinació d’arquitectura i d’escultura, es desplega dins d’una finca de 100 hectàrees al terme de Queretes, limitant amb Arnes, entre pins, ametllers i oliveres i les montanyes compartides per Aragó i Catalunya. La part arquitectònica consta de moment de dos cases per a allotjar-se, que pretenen ser 15 al 2024, totes dels estudis d’arquitectes més innovadors del món. La Solo Summer Group Show és l’escultòrica, una exposició a l’aire lliure des del maig de 2019, que, prevista com a temporal, ha acabat fent part permanent de l’espai. Al web se pot reservar la visita guiada: un experiència d’hora i mitja a peu, des dels voltants de la primera casa, una creació circular de l’estudi belga Office KGDVS, la qual, protegida pel paisatge, no es pot divisar mai completa. S’acaba a l’altra casa, dels xilens Pezzo Von Ellrichshausen, sòlida estructura de formigó que vola lleugera sobre un desnivell de 200 graons com per accedir a un temple amagat. Tot és un espectacle especial per als sentits: un piló de formigó; les Animitas o campanetes japoneses que s’escolten mogudes per l’aire; la posta de sol penetrant un gran cartell de carretera, Our Melting Bodies; la moto accidentada sobre un tronc que primer va tapar el camí com a barricada de bronze; recórrer un laberint circular de maons perforats; unes pedres de colors que besen la terra —Kissing the Void— en un triangle simètric a la Penyagalera, al terme de Beseit… Al territori s’ha eixecat alguna veu crítica per desviar-se de l’estil i materials tradicionals i pel seu caràcter de megaprojecte foraster, diferent a les iniciatives familiars que arrelen la gent als pobles. L’art més arriscat, però, posant-mos al mapa i creant treballs directes o indirectes, podria ser una insospitada oportunitat de futur.

María Dolores Gimeno

Mariconades de reis

  (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’agost del 2020)      

Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o també “Falta de naturalitat i senzillesa”. Efectivament tot el que envolta als reis és afectat, és a dir: extravagant, presumptuós (orgullós), gens natural i gens senzill. En una paraula: és una “mariconada”. Sembla increïble que després de 72 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, les monarquies contradiguin totalment els articles fonamentals d’aquesta Declaració: “tots els éssers humans són iguals i tenen els mateixos drets, i no poden ser discriminats per raons (entre moltes altres) de naixement”. Perquè és clar que els reis es consideren superiors a les altres persones per categoria de naixement, perquè el poder els ve de Déu. Davant d’ells t’has de genuflexionar i els has de tractar de “majestat”, i a les constitucions modernes són inviolables davant la llei. Quan són reis, només s’informa d’ells del que se suposa que fan bé. Perquè ells fan grans casoris a les grans catedrals, converteixen les dictadures en democràcies, preparen cops d’estat que ells mateixos solucionen, són tots guapos (si són lletjos, com el d’Anglaterra, no arriben a regnar) o fan màgia numèrica, com l’actual rei nostre, que essent el cinquè Felipe que ha regnat a Espanya, té el títol de Felipe sisè. Per suposat mantenen les nacions unides, perquè si no, països com Espanya, el Regne Unit, Bèlgica o Mònaco, s’esmicolarien a trossets, i ho fan TOT per la pàtria, perquè ells són la pàtria. Resideixen en els millors palaus i visiten els millors hotels. Tenen importants embolics amorosos, perquè viuen més enllà del bé i del mal, i si volen, se casen amb plebees cendrolines-ventafocs o participen en grans caceres amb sons de trompes, com a l´edat mitjana, l’època en la que a Queretes encara hi havia reis (Tomàs Riva ho assegura). No, no són contes de fades, són “mariconades”.

Antoni  Bengochea

25 anys de “Viles i gents.”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’agost del 2020)

 Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Festes i festejamentes

(Publicat al Diario de Teruel el diumenge 9 d’agost)

Estos dies pensava en les festes, enrecordant-me de quan era menuda. Tot l’any esperant les festes d’agost. Anàvem pels pobles, tant del Matarranya com dels pobles veïns de les Terres de l’Ebre, fent un recorregut que repetíem pràcticament igual cada estiu. Quin és lo significat d’eixos dies tant senyalats? Significats i vivències cada u ne tindrem los nostres, però veem com en lo pas del temps i les generacions han anat canviant, encara que se mantenen les més tradicionals. A nivell social ere una oportunitat d’anar fora poble i conèixer atra gent. Sempre he sentit parlar de la importància del ball, com los mossos anaven a traure a ballar a les mosses i que així començaren moltes parelles a festejar. Als 90, la que considere la meua època de joventut, la festa s’estenie tot l’any. La gent jove de gran part de la comarca acudien al meu poble, o tamé a Alcanyís, que ere a on n’hi havia molts pubs i discoteques. Però va tornar a canviar tot i avui en dia queden molt pocs d’estos locals. Les penyes tamé han segut i són molt importants com a punts de trobada en festes, més encara en pobles més menuts. A vegades una penya se representa només pel grup de persones que la composen, o quadrilla, que s’ajunten sense un puesto concret. Tornant a la festejamenta, avui en dia la manera de lligar a canviat moltíssim, com atres coses, s’ha digitalitzat molt. Aplicacions per a buscar parella (en gran amplitud de concepte i temporalitat) filtren per radi de distància en la que vols trobar a una persona. Això sí, en los avanços les distàncies s’han fet més curtes. Res té que vore quan s’anave a peu o en cavall⁷eries, per força no se podie anar molt llunt a buscar en qui casar-se. Me sone un refrany que die algo així com “busca’t la dona del teu poble i si és del carrer millor”. Possiblement estes paraules tingueren un sentit en segles passats (ja no parlo del S. XX, que a mi me coste pensar que sóc del segle passat…), inclús per a poder juntar terres de dos famílies. Són atres temps però tenim que agrair als d’abans l’esforç perquè sinó potser no hi estaríem.

Mar Puchol  

Tot no és responsabilitat

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 1 d’agost del 2020)

 Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir. Tot i que, quan passes a prop d’una terrassa d’un bar o restaurant veus taules de dos, tres, cinc o deu persones, gairebé totes sense mascareta. Una beu, l’altra fuma, l’altra parla i algunes altres callen. No vull dir que s’hagin oblidat les mascaretes, no, hi són: unes al coll, altres al front, altres sobre la taula, altres penjades a una orella, altres tapant el got per a que no entrin les mosques, etc., etc. No creu el lector que les variades escenes tenen un punt de surrealisme si no fos que el virus no dorm ni descansa? En aquest tan curt espai vull arribar sense més preàmbul a uns dels focus segurs d’extensió de la pandèmia, potser els més importants en aquest moment. Em refereixo als llocs d’oci nocturn i reunions familiars nombroses. Està molt bé dir que tots hem de ser responsables, junts ens en sortirem, el que fem per nosaltres ho fem per la comunitat. Ja n’hi ha prou de lloances i de “bonisme”. S’ha de repetir en veu ben alta, en especial de cara als joves, que, en aquest temps, anar a una discoteca, un lloc nocturn d’oci, a un bar de copes, a una penya i, més encara, assistir a una botellada o entrompada és un acte egoista, incívic i irresponsable. A més de la insensatesa, si està prohibit, és un delicte. En quant a les reunions o festes familiars, quant són de unes quantes persones de diferents llocs, s’haurien d’evitar, perquè el risc de contagi es multiplica. Per tant aquestes reunions no deixen d’esser una irresponsabilitat. També l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha donat un mal exemple i ha comés un delicte en celebrar un acte per les víctimes del Coronavid superant l’aforament de l’espai i sense permís de les autoritats competents. La irresponsabilitat abunda.

José Miguel Gràcia    

Fons de llibreria

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 25 de juliol del 2020)

        L’invent antiu del llibre ha mostrat la seua força en estos temps confinats. Llibreries i editorials los han venut per correu, i el format digital ha continuat escampant-se, inalterable i més fort en les circumstàncies, també accessible en préstec bibliotecari. Dos formats i una mateixa necessitat lectora. Imprès, però, té una presència incontestable i fascinant, que aguanta bé la competència digital. Mos agrada passar pàgines, tocar les tapes, agarrar volums…, una companyia tangible de l’ànima i del cos. Ham vist així —i encara ara— uns quants fons de llibres de molts personatges que, des de la videocàmera dels seus ordinadors, amb la taula davant i la llibreria darrera, apareixien als programes de televisió, connectant-se al plató distant. Polítics, científics, professors, escriptors…, s’han presentat als ulls de tots, des del seu espai personal, com a lectors de llarga durada, acompanyats pels seus llibres, protegits per ells i el seu saber. Alguns han heretat la llibreria familiar, part d’una elit lletrada que han continuat amb convicció, i d’altres, primera generació dels seus amb estudis, los han anat atresorant a poc a poc durant la seua vida, per raons professionals o per interès cultural. Així, arrenglerats en un moble llibreria, tapissant tota una paret de colors variats i combinats amb fotografies o figuretes entranyables, los llibres constituïssen tota una definició dels seus posseïdors. Los trobarem arrenglerats amb més o menys ordre i espai, notarem algunes edicions de bibliòfil o de col·leccionista, i endevinarem continguts: informacions precises, temes especialitzats, mons de ficció variats, paraules poètiques, llengües diverses… Dis-me quina llibreria tens i et diré qui eres. O dis-me si no en tens. Perquè, mira per a on, la biblioteca personal ha esdevingut un signe de prestigi i distinció en los temps de la pandèmia, tant que s’han posat a la venta fons de llibreria d’atrezzo (240×180 cm, “para videollamadas”, diu la publicitat, i afegís: “Perfecto para actores, periodistas y cómicos”), al preu de 150€, quantitat que donaria per a més de 10 llibres i així poder tapar la buidor d’una casa sense la companyia lectora.     

María Dolores Gimeno

50 anys de la mort d’un solitari

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

        Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Quan penses que s’acaba, torna a començar

Publicat al Diario de Teruel el 11 de juliol del 2020)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

Tornar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juliol del 2020)

        Quan llixca esta columna ho faré des de les terres de la Plana, estaré a llunt del poble. Però passats sis mesos hauré estat uns dies en tu. Volia escriure de tu des d’ací i això estic fent una setmana abans de la publicació. Fa gairebé un any que me vaig embolicar en escriure en la meua llengua materna a n’este diari. No sé si això és una columna d’opinió o millor dit de sentiment… . però un atra cosa no m’ix, mentres no me diguen res… . Hauré begut de la teua aigua, obrir l’aixeta i beure, això només ho faig al poble. Hauré banyat los meus peus i descansat damunt de còdols del riu, en los que no m’acomode tant com en la tova arena. Hauré passejat pels teus camins, calcigat les teues pedres, pujat i baixat per les teues costes. Quina llibertat poder anar a vore’t i retroba’m en tot allò que havia trobat a faltar més que mai! Retroba’m en la família, los amics i les veïnes del carrer. Un carrer on encara ressonen les veus dels que ja no estan, però que encara sentim. Les plantes musties, los balcons i les finestres plens de pols i teraganyes… . Entrar a una casa tancada lo dia de Reis i al obrir la porta troba’m en l’albre de Nadal, com si s’haguere congelat lo temps i haguérem borrat sis mesos del calendari parant-ho tot. Ara sé que de Sant Joan a Sant Pere han segut uns dies de regal en los que la vida ha segut vida, he respirat l’aire que els meus pulmons necessitaven i ara tinc forces per seguir en la faena i en lo dia a dia esperant que pugue tornar quan tinc pensat, sense atres talls en lo temps, sense separacions dels que volem i en la tranquil·litat que done la llibertat. Tots los que volem esta terra volem que així sigue i los que ací viuen també se volen moure i vore el mar i atres puestos. Tenim que seguir fent bé les coses per a que pugue ser així i no tornar a tancar les portes i omplir lo rebost, per no plorar més morts i patir més rebrots.

Mar Puchol