2021, bellesa discreta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de desembre del 2020)

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta.

Raquel Llop

Tancar-nos dues setmanes

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de desembre del 2020)

Què passaria si ens aprovisionéssim per un període de dues setmanes i ens tanquéssim a les cases també durant dues setmanes, tothom sense excepcions? Escoles tancades, fàbriques, supermercats, botigues de tot tipus, cines, teatres, restaurants, bars, transports, etc., etc. Només oberts els hospitals amb equips d’emergència hipercontrolats, farmàcies d’urgència, retens de bombers, policia i poca cosa més. Si ho féssim així en una regió, millor en un país, molt millor en un continent i encara més a tot el món, en només quinze dies desapareixeria el COVID. Així de fàcil i així d’impossible per manca de disciplina, responsabilitat i sentit comú. El COVID no raona, ni té capacitat de subsistència sense el contacte amb els humans. Ja sé que em direu que això es una gran utopia i és cert, tot i que les grans utopies poder ser l’ origen dels grans canvis, i a més també us dic que els països que més èxit han tingut en superar la pandèmia –ben clar la Xina– s’han aproximat força allò que he plantejat; la resta del món amb incidències diferents portem nou mesos deambulant per la incertesa i amb milions de morts. Un exemple, molts dies als EEUU han mort més persones pel COVID que per l’atemptat de les Torres Bessones. Quant més units estem més difícil ho tenim. Contra el virus no cal guanyar batalles i menys guerres. Quant més separats millor, perquè la medicina de la distància personal produeix l’efectiva i ràpida mort del virus. Ja està bé de parlar tant de la responsabilitat, cal parlar més de la irresponsabilitat de molts. Estem a les portes del Nadal i no hi ha cap dubte que quant més reunions familiars o amicals tinguin lloc, més portes obrirem al virus. Bona cosa seria deixar les celebracions de tota mena, de Nadal i de Cap d’Any, per a la pròxima Pasqua Florida o millor Pasqua Granada, al virus l’aniria molt malament.  Amb obertures temporals, tancaments parcials, confinaments a la carta, protestes i disquisicions no ens en sortirem. Tal vegada amb un sistema de proves PCR massiu i repetitiu i amb disciplina “xinesa” podríem sortir-nos. Ara per ara, només amb els vaccins sembla que podem encetar el camí de l’esperança.

José Miguel Gràcia  

 

Comerç rural

(Publicat al Diario de Teruel el Dissabte 12 de desembre del 2020)

Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona… A la vila, en més gent que ara, teníem quatre forns, unes quantes carnisseries (Cal Catxap, les Angueres, la Manuela, Ca la Poba, una polleria…) i dos pescateries, que també repartien per les cases. Les meues preferides me fien ensomiar desperta: la de Manolo, en terra de tarima i les posts de fusta, i Ca Ballo, encara oberta, que venien pintallavis i pintaungles de colors, colònies, roba interior i algunes peces de vestir com texans i jerseis, i per Nadal eren una exposició dels regals que demanaríem als Reis: nines, Juegos Reunidos, llibres il·lustrats… A la plaça, la Piera tenie una merceria; i la Maria roba al tall, bikinis, fils i cremalleres, pijames…; i un dia a la setmana venie un rellotger d’Ascó, que tenie despertadors a la finestreta-aparador. La ferreteria d’Herrando, plena de caixonets, venie al detall. I uns quants anys la llibreria d’Honorio va il·luminar la meua afició lectora. Lo temps implacable i les jubilacions van tancar la majoria, però el progrés econòmic va anar incorporant cadenes alimentàries en caixa registradora i tot envasat, i van obrir les d’electrodomèstics i alguna boutique de moda. Últimament, ja en una altra fase, tenim grans supermercats als caps de comarca i s’ha disparat lo consum en línia, vinculat a les grans companyies i plataformes, incrementat encara més per les restriccions pandèmiques. En este context, vespres de Nadal, lo comerç minorista i tradicional lluita per subsistir, invocant la proximitat, que a l’entorn rural, pròxim per si mateix, és un valor afegit que, sense aglomeracions, posa llums i colors i gent als carrers, i la possibilitat de fer vida allí.

María Dolores Gimeno

HIT, l’educació a debat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de desembre del 2020)

Feia anys que no seguia una sèrie televisiva, i menys encara a la 1 de TVE. Ja era hora que la TV pública fes un treball de ficció digne d’un servei públic. Com molta gent ha comentat, el treball d’en Oristrell (el director de “Cuéntame”) és valent, innovador, realista i en gairebé tots els aspectes, convincent, malgrat que el que més destaca és la força emotiva. En tot cas, un treball que no ha deixat indiferent a ningú, cosa que em sembla de vital importància. Ara ja estic jubilat, però he estat molts anys professor de secundària, i com gairebé tots els meus col·legues, em sento i em sentiré professor sempre. Crec que és una sèrie que ha valgut molt la pena seguir, perquè s’implica molt en l’anàlisi social de l’educació, tenint en compte els problemes familiars, socioeconòmics i psicològics dels nostres actuals adolescents. També em resultà força interessant la figura d’un pedagog tan implicat en la seva tasca cara a cara amb els alumnes. Per cert, el personatge és molt creïble. Així mateix cal alabar els esplèndids debats que es desenvolupaven en acabat de la sèrie, molt ben  duts a terme per la periodista Mamen Asenjo. Clar que a molta gent no li ha plagut en absolut. He llegit opinions criticant que els adolescents estan molt estereotipats. Evidentment no pot ser d’altra manera en una sèrie de deu capítols. Cada persona és un món; doncs hauríem de fer milions de capítols per encertar les psicologies reals. També he llegit que està molt polititzada, i clar que ho està, com  tot. Però, com de costum, els liberals i els conservadors són apolítics, tot allò que no es liberal o conservador, està polititzat. També em resulta sarcàstic que els col·legis religiosos anomenin doctrinària o ideologitzada la nova llei d’educació (tema que va sortir en un dels debats). És clar que res hi ha més doctrinari que la religió, que és ideologia pura (i de vegades dura). Ara m’agradaria veure un HIT en el que els protagonistes no fossin els alumnes, si no els professors (amb el risc de no enganxar tant a l’audiència juvenil).

Antoni  Bengochea

Centenari de Joan Bodon

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de novembre del 2020)

Bodon nasqué en  1920 a Crespinh, a Occitània, ara fa cent anys, dels quals en va viure 55, no gaires, però prou per a convertir-se en la figura cabdal de la novel·lística occitana moderna,  amb una breu i intensa producció poètica i abundós articulisme. La recepció  fou molt  gran a Occitània, i segueix sent-ho, malgrat que els  constants esforços de França per a fer desaparèixer la llengua occitana i la cultura que conforma sempre l’han dificultada, i en son un greu entrebanc per a la difusió fora d’Occitània. Els primers a fer-ho han estat els editors de Catalunya, seguits pels de l’Aragó, països profundament marcats per l’empremta occitana: l’escriptor i editor barceloní Joan Sales s’havia interessat de molt aviat per publicar autors occitans, com proses d’en Mistral i Delluc, i el 1973 tragué Lo libre de Catòia en català amb el títol de Catoia l’Enfarinat, que en Desideri Lombarte llegí i en feu un esplèndid  i emocionat comentari: Fa dies que estic llegint “Catoia l’enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus. Deuen ser universals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen. El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupí del recapte. Lo ritual de junyir les vaques … . I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. El 2011 Chusé Aragüés en tragué a Saragossa –Gara d’Edizions– la versió castellana: El libro de Catòia, restituint-li el títol original. Maria Bohigas, neta i continuadora de l’editorial d’en Sales,  reedità Catoia l’enfarinat el 2009, i en 2015  i 2018 ha publicat la traducció catalana i castellana de Lo libre dels Grands Jorns amb els títols de El llibre del finals i El libro de los finales. I hi ha també la llegenda alcanyissana d’en  Bodon, que algun dia hauré de tornar a comentar.  

Artur Quintana 

Boira

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de novembre del 2020)

Com un estat mental d’embriaguesa que t’atonte i t’emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d’eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d’esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d’estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d’adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l’hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d’un món que ha ficat a les persones al centre d’ absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixer i reconèixer com éssers vius i vitals, que senten i s’adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens que tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d’ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls.

Raquel Llop

La soledat dels museus

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de novembre del 2020)

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà. Durant el primer i gran confinament es clar que no es van poder visitar cap, estaven tancats amb pany i forrellada, però ara que, malgrat els confinaments parcials, el tancament de bars i restaurants i altres restriccions, la majoria dels museus tenen obertes les portes, tot i que la soledat omple les sales o són molt minses les persones que les trepitgen. Llur passes tan espaiades i comptades emfatitzen el silenci. Ja sé que em direu que no hi ha turistes estrangers i que hi ha confinaments territorials, però i es locals, els residents en el municipi o als voltants, on són? Tal vegada no es torni a donar una ocasió com aquesta per poder tenir tanta facilitat per gaudir de la nostra cultura, el nostre art i la nostra història. I poder-lo fer amb tanta tranquil·litat… Per les notícies que tinc, a tot arreu passa el mateix. Jo puc parlar del que tinc més a prop, Barcelona. Us puc posa alguns exemples paradigmàtics. Al magnífic Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) trobareu poquíssimes visites. Al Museu Picasso del Carrer Montcada –aquell que en temps passat estava sempre atapeït i amb cues a l’entrada, podreu entrar directament. Al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) hi trobareu sales buides. La Fundació Miró només està oberta els caps de setmana perquè era inútil tenir-la oberta la resta de dies. La Sagrada Família i la Casa Batlló estan tancades perquè el negoci se n’ha anat en orris. I per acabar us deixo el que ens va ocórrer fa un parell de setmanes: poc després de l’obertura del Museu d’Arqueologia de Catalunya, vam entrar tots solets la meva dona i jo, després de tres hores encara érem tot solets dins del museu.  No tindrem mai més una ocasió millor per gaudir del museus i monuments. Aprofitem-la!

José Miguel Gràcia        

La revista Temps de Franja fa vint anys

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de novembre del 2020)

Està a punt d’eixir el número 147 de Temps de Franja, la “Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”, tal com es subtitula. Sirà un número especial per celebrar els seus vint anys, des de novembre del 2000. Durant este temps s’ha encarregat de ser la veu de l’anomenada Franja d’Aragó, zona que compartís la llengua autòctona, minoritària i no oficial, i que s’estén per un estret territori a l’est de la comunitat autònoma, mal comunicat entre sí, des dels Pirineus al naixement al riu Matarranya. Té així una cultura comuna però cap entitat administrativa, agreujada per la divisió comarcal, que no sempre es correspon amb los límits lingüístics ni els naturals. De feit, només la comarca del Matarranya és íntegrament catalanoparlant. La revista conté quatre seccions geogràfiques: tres dins de la província d’Osca (la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca) i la del Matarranya, repartit entre la de Saragossa i Terol, sobre eixa comarca, pobles del Mesquí i Bergantes al voltant del Baix Aragó amb capital a Alcanyís i alguns del Baix Matarranya-Casp. Ara mateix publica anualment quatre números impresos i sis butlletins digitals (tempsdefranja.org), que es van actualitzant; tot i que quan va començar eren deu números íntegrament en paper. La reestructuració patida és lògica si es considera que la sufraguen dos entitats culturals (Ascuma i IEBC) i un grapat de socis, amb molt escassa distribució en llibreries o quioscos. Arriba a alguns centres escolars i biblioteques públiques. És per això meritòria la seua supervivència, i inclús certa expansió, com denota la incorporació de dos suplements bianuals: lo cultural Styli locus (cada gener i agost) i el Temps d’Escola (a l’abril i al novembre). A part de notícies per comarques, conté seccions fixes (Aragó, Catalanofonia, Cultura, una entrevista central) i columnes de col·laboradors ja amb prestigi, i de tant en tant ha reproduït algun d’estos “cresols”. Tots los periodistes són voluntaris, i, sens dubte, des de la paraula i les imatges han contribuït a fer certa, actual i viva la Franja.

María Dolores Gimeno

Cabdill

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’octubre del 2020)

 Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada. Del que no parlaven era de que, al mes de la sublevació, les forces d’en Franco tenien a l’abast la possibilitat de conquerir Madrid d’una manera no massa difícil (evidentment amb menys dificultats que quan ho van intentar, i que va acabar amb un gran fracàs de l’exèrcit rebel) i avançar el final de la Guerra. És clar que Franco no volia allargar la Guerra voluntàriament, però sí afermar-se en el poder únic i màxim, cosa que va aconseguir gràcies a la campanya de l’Alcázar de Toledo que va prioritzar a la presa de Madrid. Ja veieu: un gran militar que o feia tot per la pàtria.   Un altre tòpic molt estès era allò de que Franco li “havia plantat cara a Hitler” i havia salvat a la nació espanyola d’entrar a la Guerra mundial. Aquesta frase remarcada me la van estampar a la cara varies vegades, fins i tot en plena transició. Ara tothom sap (si ho vol saber) que el Generalísimo manifestava “adhesió inquebrantable al Fürher”, volia formar par de les “potències del eix”, ergo entrar a la Guerra Mundial, i que van ser justament els nazis els que van rebutjar la participació espanyola, perquè era més un pes mort que una veritable ajuda, i per les exagerades i gairebé ridícules aspiracions del “Caudillo”  després de la suposada “Gran Victòria”. L’actitud de Franco a Hendaia no va ser plantar-li cara a Hitler, més aviat fer-li la pilota i tocar-li una mica els collons. La veritable “plantada de cara” va ser quan els nazis començaren a trontollar i el cabdill va passar d’adicte “inquebrantabl” a “camaleó cara-girat” .

Antoni Bengochea

Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit

(Publicat al Diario de Teriel 3l 24 d’octubre del 2020)

Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada  la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi.  Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores.  En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.

Artur Quintana