Cultura al Matarranya d’estiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de juliol del 2018)

Los Festivals del Matarranya són una oferta cultural variada que, aprofitant lo bon temps, cada any se desplega a diferents pobles de la comarca per a un públic ampli. Primer, entre el 22 i 24 de juny, al voltant del solstici i Sant Joan, s’ha celebrat la VI edició de la Quema de artistas a Beseit, Vall-de-roures i Queretes, un conjunt d’actes presidits per la poesia ­—tallers, una fira, recitals i el Premio Nacional de Poesía 2009 Juan Carlos Mestre— i acompanyament de música i gastronomia. Lo dia 30 següent Pena-roja de Tastavins ha acollit la XVIII edició del Franja Rock, ja un clàssic, amb un seguit d’activitats, encomençant per jocs populars a la tarda a tota una nit de concerts: Hereus, Fongo, Insershow, Hormigón i Animal Sound. Ja al juliol, Massalió celebra la Nit en blanc, enguany la quarta, organitzada pel Club de la Joventut: teatre, dansa, animació, música i tapes des de la tarda del dissabte 14, pels carrers i places del poble. La presència musical continuarà a les places de la Freixneda i Calaceit al tercer festival Matarranya i Música, amb un concert de blues i rock i un altre de folk este dissabte 7 i el 21, respectivament. Més clàssic, lo XIV Cicle d’Orgue porta el 22 de juliol a Fondespatla el cantant Nacho del Río, el ballarí Miguel Ángel Berna i l’organista Esther Ciudad. Per acabar, lo cicle teatral Matarranya Íntim, iniciat al 2013, se farà el cap de setmana del 3 al 5 d’agost a Valljunquera, convertint diverses cases del poble en escenaris on se representen peces breus. La majoria d’estes activitats les patrocina la comarca del Matarranya i el Govern d’Aragó, amb part de l’organització a càrrec de productores culturals i companyies teatrals o d’associacions locals. Pretenen dinamitzar la vida cultural rural i incentivar gustos i hàbits amb una oferta de qualitat, allí poc accessible. La consolidació de cada proposta apunta a l’èxit. Caldria preguntar-se si contemplen també la cultura del Matarranya en la seua llengua autòctona: integrar-la al programa oficial significa dignificació i la possibilitat de promoure jóvens talents.

María Dolores Gimeno

Anuncis

I tornem al “chapurreau”

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juny del 2018)

“Antigament parlaven alguns el “chapurreau”, que és un dialecte, que no és català” (a la Franja d’Aragó). Aquesta memorable frase va ser pronunciada (en castellà, bien sûr) per un famós periodista, escriptor, filòleg i locutor, que la viquipèdia qualifica de cultivat. Si comença per “antigament” hem de pensar que ara ja no? O què, tot al contrari, que aquest dialecte té un pedigrí força antic, molt arrelat.  “Parlaven alguns”; si només ho parlaven alguns, doncs, penso jo, què era el que parlava la majoria: mossàrab? Espanyol? Occità? Llemosí? Ara ve un concepte fonamental: és un dialecte. El més important és que aquesta minoria no parlava cap llengua coneguda; però això contradiu el concepte de dialecte, que suposa sempre que és una variant d’una llengua major; doncs, quina era? O quina és avui? No ens compliquéssim la vida, el que vol dir aquest  “cultivat” és que no parlàvem ni parlem res, que només balbucegem, que som (com ja ho vaig dir en un altre article) uns “quasimodo-parlants”. I ara ve la clau final: “que no és català”. Això em sorprèn una mica, perquè amb aquest final, al català se li dona, indirectament, categoria de llengua, cosa que no sempre ha estat així per par d’aquest popular comunicador. Resumint: que abans (no sé si ara també) nosaltres érem als nostres territoris una minoria que balbucejàvem una cosa que se’n diu “chapurreau” (per cert, paraula que només pot ser d’origen castellà) i que està clar que no és català. Quanta sabiduria. Bravo! El que em costa de pair és perquè aquesta tesi contradiu tots el tractats de lingüística (inclosos els de la R.A.E.) que s’entesten en dir que som (ara) parlants majoritaris al territori de diverses variants locals o comarcals d’un dialecte anomenat català oriental, que no cal redundar de quina llengua forma part (de la única que fa servir finals de paraula en ny o en ll). Suposo que aquest article no arribarà a les urpes d’aquest filòleg i erudit “cultivat”, però em fa il·lusió d’imaginar-me una possible resposta com: “una ximpleria més d’un insignificant e ignorant indocumentat, llepaculs d’aquesta màfia de saberuts que ni tan sols se’n adonen de que estan al servei de la xusma separatista”.

Antoni Bengochea

Martí de Riquer i la llengua aragonesa

(Publicatal Diario de Teruel el 23 de juny del 2018)

És ben sabut, però no pas prou pel que observo massa sovint, que gran part de la nostra ciutadania es dedica amb cos i ànima a la destrucció de totes les llengües espanyoles, amb l’única i sola excepció de la castellana. Per a aconseguir aqueixa desitjada destrucció molts intel·lectuals, d’aquells que posen les seves ideologies per damunt la ciència, difonen amb abús d’autoritat, prevaricació doncs, tot un seguit de prejudicis en contra d’aqueixes llengües, uns prejudicis que, gràcies a disposar els dits intel·lectuals d’un poderós aparell mediàtic, la gran massa de la població acaba per assumir a ulls clucs. Un d’aquests prejudicis més difós és el de titllar de dialectes les llengües espanyoles no castellanes, las demás com les anomena la Constitución. I d’aquesta manera, encolomant-los un sol estigma –dialecte– s’aconsegueix de fer desaparèixer totes las demás. Perquè si són dialectes  no són llengües, sinó part d’una altra llengua, el castellà, és clar que sí! I així veiem que quan en Manuel Alvar va publicar el primer gran estudi sobre l’aragonès el titulà precisament El dialecto aragonés, i era ben conseqüent quan més tard declarava que el aragonés es un idioma universal que se llama español. Tanmateix no tothom combrega amb rodes de molí: l’any 1935 en Martí de Riquer, aleshores un jove escriptor i romanista català que prometia, més tard académic de la de Belles Lletres i de l’Española, publicà una  lletra de batalla a La Publicitat contra en Joan Sacs per haver escrit aquest que Aragó on a l’Edat Mitjana es parlava [] un castellà macarrònic. En Riquer posà ben clar que: Això no és cert. A Aragó mai no s’ha parlat altra cosa que l’aragonès. Aragonès s’hi parlava a l’Edat Mitjana, en aragonès s’hi escrivia i és en aragonès la literatura aragonesa. […] llengua ben diferent de la castellana i la catalana. […] I aquesta llengua aragonesa en què parlaven els aragonesos dels segles mitjans, parlen encara els aragonesos actuals. És un text que cal recuperar i comentar com Déu mana. Veieu, doncs,  que no tots els intel·lectuals posen la ciència per davall de la ideologia.

Artur Quintana

Pedro Sánchez, president

(Publicat al Diario de Teruel el 9 de juny del 2018)

“La realitat supera sempre la ficció” és la dita que es veu confirmada dia rere dia. Qui podia imaginar no fa massa dies que Pedro Sánchez seria president d’Espanya? O vist des de l’altra banda, qui podia pensar que Mariano Rajoy, havent-hi superat l’aprovació dels Pressupostos, hauria de fer les maletes apressadament i sortir de la Moncloa? Com podia pensar la senyora Soraya Sáenz de Santamaria que la liquidada seria ella quan feia befa en dir que alguns departaments de la Generalitat estaven en li-qui-da-ció…? I l’altre perdedor, Albert Rivera, que ja es veia president…! I ara podem tombar cap el futur. Ben difícil ho té Pedro Sánchez. Els enemics ja li sotgen per tot el seu voltant. I el que potser pitjor encara, en té en pròpia casa, no sé si molts al carrer Ferraz, però de ben segur bastants per terres castellanes i molt concretament de “Despeñaperros para abajo”. Sabrà o podrà aprofitar Pedro Sánchez, en aquest moment, aquesta gran ocasió, tan sobtada com real? Tant de bo encerti. No cal ser un gran observador per categoritzar els grans problemes que té sobre la taula. El problema català que l’aplicació del 155 no ha fet més que refermar-lo i l’empresonament i l’exili de tot el govern de Puigdemont impossibilitar-lo, en tant no es trobi la solució per al seu alliberament. Arribarà a entendre Pedro Sánchez que el problema no és amb Puigdemont, Torra i alguns altres, si no amb més de dos milions de catalans. La degradació democràtica de les institucions espanyoles és un altre dels greus problemes. Si en algun moment va existir l’esperit del 78, el temps, el PP, alguns barons i els virus franquistes s’han encarregat de dilapidar-lo. La crisi econòmica i social que malgrat l’aparença de solució roman encara ben viva i concretada en el dèficit i el deute públics, en la precarietat laboral i en la fallida de la Seguritat Social, entre altres. El descrèdit internacional és un altre gran problema, només cal que viatgem una mica pel món per adonar-nos-en d’allò que pensen fora d’Espanya de l’evolució democràtica espanyola. Sort a Sánchez i al seu govern –rebut amb reticències. Que la realitat superi la ficció en el bon sentit. De dubtes en tenim un munt.

José Miguel Gràcia

Lo nom de les flors que veus

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

El català del Matarranya al segle XIV

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de maig dels 2018)

El febrer d‘enguany ha aparegut El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista. Es tracta d’una important contribució al magne projecte de publicar tots els textos en català de l’Aragó des dels origens fins al 1707, quan amb l’abolició dels furs Felip V prohibí el català. Són 50 pergamins en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, amb exclusió dels septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els redactors eren els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents, i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català. Els textos són en general contractes de compravenda de terres,  préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori.  Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb toponomàstica inclosa. Tant prologuista com autors insisteixen en el fet que els manuscrits ens demostren que aleshores [segle XIV] al Matarranya ja es parlava català. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.

Artur Quintana

Teruel existeix

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de meig del 2018)

Clar que Teruel existeix, i lo Matarranya i lo Baix Aragó, i Cuenca i Sòria. Lo tema és si han de ser uns territoris amb possibilitats de desenvolupar-se o uns territoris agonitzants als que se’ls té que subvencionar i anar donant almoines per a que morin dignament. Natros, i ara parlo del Matarranya, no volem morir ni ser una reserva per a fer turisme solament. Lo que demanem es comptar amb una estructura administrativa, sanitària i de comunicacions real i adequada al segle XXI. Fa dos-cents anys que es va establir la divisió en províncies de l’Estat espanyol. A finals del segle passat, sense eliminar les províncies, es van crear les autonomies i també es va procedir a la comarcalització de l’Aragó. Totes estes reformes han fracassat perquè el model final, o no lo coneixem o no ens l’hem cregut i no s’ha descentralitzat pràcticament res. La prova contundent del fracàs és la despoblació galopant del territori. Ara no podem partir del que s’hagués tingut que fer en lo seu dia. Tenim lo que tenim i hem de tocar de peus a terra per endreçar lo mal fet. S’han d’abandonar localismes i defensar conjuntament lo bé del territori. L’Espanya radial, centralista, ha comportat la ruïna de molts territoris de l’Estat. I això també passa amb les autonomies que han propiciat les grans capitals en front de la resta del territori. Si això no s’entén crec que no hi ha res a fer, perquè estos territoris seguiran sacrificant-se en favor de les grans conurbacions de l’estat o de les actuals autonomies. L’acció s’ha de portar a terme fonamentalment a nivell comarcal, on la creació de llocs de treball pot estar per sobre de localismes. Per tant la millora de les comunicacions locals és bàsica, i no em refereixo solament a les carreteres. Es necessita recuperar lo transport col·lectiu aprofitant i complementat la cobertura de les necessitats sanitàries i d’ensenyament. Alhora és urgent la millora de les comunicacions telemàtiques que afavoreixi lo treball a distància. En definitiva hi ha que tornar a escoltar i donar protagonisme als ciutadans del territori. Ens interessa a tots.

Juan Luis Camps