L’Espanya buida, moda i realitat  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2019)

Un assaig del periodista Sergio del Molino La España vacía. Viaje por un país que nunca fue (Turner, 2016) ha posat últimament lo punt d’atenció en la imparable despoblació que des dels anys 50 afecta el món rural i que ha arribat a xifres preocupants este nou mil·lenni. Població envellida, viles buides, terres de cultiu i boscos abandonats… Bastant abans havien sorgit plataformes com “Teruel existe” (1999) o “Soria ¡Ya!” (2000) reivindicant atenció i solucions, però sens dubte l’èxit d’eixa publicació ha estat decisiu en fer extensiva la preocupació pel problema demogràfic rural entre el gran públic de l’entorn urbà, allí a on se creen opinions. L’expressió “l’Espanya buida”, i la seua variant de “buidada” que alguns matisen, ha denominat de forma precisa una realitat, creant-la alhora, a la manera del Gènesi, com si sense els noms lo real fuere invisible. I segurament ha contribuït a revifar les iniciatives de les plataformes defensores de les perifèries i dotar-les de més arguments, que enguany s’han materialitzat en grans manifestacions a Madrid. Així l’Espanya rural i buida ha acabat fent-se visible com a tema de moda, amb certa presència als mitjans de comunicació, i de retruc ha merescut alguna línia als programes polítics. Esta mateixa setmana un curs de la Universidad de Verano de Teruel, “Los medios de comunicación ante el cambio tecnológico”, va dedicar una sessió als mitjans de comunicació a l’àmbit local amb, entre d’altres, lo director d’este diari Chema López Juderías; i va acabar amb una entrevista ahir a Manuel Campo Vidal, periodista natural de Camporrells a la Llitera —que no arriba als dos-cents habitants—, per tal de reflexionar sobre el medi rural. Mentrestant, les viles de l’Aragó despoblat i d’altres comunitats han viscut l’efímer creximent poblacional de cada estiu, sobretot als voltants de les festes patronals respectives: dies llargs i ensolellats, gent que va i ve, activitats lúdiques, piscines plenes, xiquets als carrers, parents que tornen, cases reobertes i una sensació de vida que en acabar l’agost torna a desaparèixer, com un cruel encantament.

María Dolores Gimeno

Anuncis

“Supremacisme”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’agost del 2019)

“Supremacisme” és una paraula de moda. Curiosament no és acceptada ni per la RAE ni per l´IEC (Institut d´Estudis Catalans). Segurament no és fàcil de definir. Mentre romangui així (sense definició) no ens queda d’altra que acceptar que prové de supremacia, que és la jerarquia superior integral de unes coses sobre altres, malgrat que normalment s’empra per parlar de races, ètnies, cultures, comunitats, països o ideologies. L’origen del mot “supremacisme” està en la ideologia nazi, però ha sigut el fenomen Donald Trump el que l’ha posat al dia, i aquí a l´Estat Espanyol s’utilitza majoritàriament contra la Catalunya nacionalista, i molt sovint pels partits nacionalistes espanyols, sobre tot pels conservadors. No negaré que algunes coses del senyor Torra (i d’altres catalanistes) tenen un tuf de caire “supremacista”, però no més que la de l’espanyolisme tradicional (tenia un amic metge que repetia amb tota naturalitat que “los catalanes no hablan, ladran”), que es veu reforçat històricament per intel·lectuals com Quevedo, Menéndez Pelayo, Clarín, Unamuno o Juan Negrín. En aquest popular esport de la catalanofòbia, els catalans son titllats de hipòcrites, avars, pesseters, covards, traïdors, jueus, etc…Només cal veure que el nacionalisme català és pitjor valorat (i no ara, ja fa molts anys) que el basc, en el nom del qual es van matar a moltes persones. Tinc la sensació de que això del “supremacisme” va camí de perdre tot el contingut semàntic, com ho han fet en mans del politiqueig mots com feixista o nazi, que s’apliquen  sovint a tots els que s’oposen de manera frontal a qualsevol de les nostres idees. La diferència és que sona tècnicament bastant culte, no està encara gastat i és emprat (a Espanya) majoritàriament per les dretes. Pel que fa al “supremacisme lingüístic”cal recordar que la Constitució Espanyola no obliga a ningú a parlar castellà, només a entendre’l, i que el català és una llengua prioritària a Catalunya com el castellà ho és a tota Espanya, malgrat que hi ha molts milions d’espanyols que no el tenen com a llengua materna. De la mateixa manera que no comprenc que un espanyol  no vulgui parlar el castellà, tampoc comprenc  que un català  no vulgui parlar el català.

Antoni Bengochea

Pena-roja i Vallibona

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 d’agost del 2019)

Pobles germans diu la llegenda, o més pròpiament la història, que ens conta que la pesta negra de la segona meitat del segle XIV va delmar les poblacions de tot Europa fins al punt de quedar moltes viles mortes o gairebé. Aquest fou el cas de Vallibona que es va quedar sense població femenina, i només amb set fadrins. Llavors aquests fadrins decidiren de pujar a Pena-roja, on la demografia era millor i amb mes dones que hòmens. Aviat es concertaren set matrimonis que vingueren a Vallibona a repoblar-la.  Això deuria passa cap al 1347 i des de poc després  cada set anys els vallibonencs, en agraïment, emprenen la pujada de quasi trenta quilòmetres que els separen de Pena-roja. Enguany, al maig, s’ha celebrat la que probablement es la 97 pujada dels de Vallibona, la rogativa que en diuen, i que a pesar de les fronteres, que com mes va, mes infranquejables les voldrien les moltes fòbies que van soltes pel país, agermana valencians i aragonesos. Amb motiu de la pujada dels vallibonencs se’n representa la história a l’església de Pena-roja des del 1984. La iniciativa per a fer-la sorgí del secretari de l’ajuntament Ramon Boj, qui sabia que en Desideri Lombarte havia escrit l’any anterior un llarg romanç contant la història del vallibonencs en cerca de pena-rogines. Li  suggerí que en fes una versió per al teatre i en sorgí un esplèndid retaule entre gòtic i romànic, tràgic, solemne, un oratori, com corresponia a la tradició -que va agradar, però que no trobà acceptació. Desitjaven un text assainetat, tragi-còmic, que en Lombarte va redactar aprofitant la versió novel·lesca de Don Manuel González a Contes del mar i la muntanya del 1948, en la qual, finalment, es va basar la representació del 1984, però fent-la encara més assainetada i suprimint text de Lombarte. M’escrivia l’onze d’agost d’aquell any: “La representació va anar molt bé. Va ser un èxit, però no es va representar com jo volia”. L’any 1991 vaig assistir a la representació, i el que podia haver estat l’inici d´una noble tradició de teatre popular havia passat a ser un exitós sainet, i així continua.

Artur Quintana   

Parlant en lo meu poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’agost del 2019)

Només vinc de quan en quan, només dos dies o tres, ara estaré ací un mes. Temps que vull aprofitar per a espargi’m i carrega’m de forces per a tot l’any. M’agrade anar a peu als puestos que en algo penso que tamé són meus, i anar a rondar per los teus carrers en festes. M’agrade passar pel Pont de Pedra en pondre’s lo sol, sentir lo seu tacte aspre i la calor que guarde de tot lo dia en estiu. M’agrade no banya’m quan plou, a on visc no són de ràfecs a les teulades, què tenim que fer! Pense que ací me trobo més com sóc de veres. I no és per res, no te dic que jo no haiga canviat en vint-i-tres anys, però tu ho has fet més que jo encara. En moltes coses lo canvi ha segut per a bé, però en atres estic en dol pel que ja ne quede poc o s’ha perdut del tot; les portes obertes, les portes partides per a les cavalleries o en gateres per als gats, les novenes als carrers, les fonts dels camins… tant s’ha perdut! De lo que més me fa patir és lo riu, la baixada del Pont de Ferro, els tolls… a on paren? La brutícia, d’això sí que n’hi ha un cabàs ple. Rai de les creixcudes, però no sé si li trobarem cap remei. Perillen els sagals al carrer, els jocs de sempre de la canalla, lo toc de les campanes, el silenci de la nit en compàs de quarts, mitges, hores, ranes i grills. Perille la nostra llengua. La conservació de les tradicions, del món rural, del entorn natural i del nostre patrimoni cultural, que és molt més que pedra damunt de pedra, és qüestió de tots. Per la meua inquietud poètica en la meua llengua materna, m’han donat la oportunitat de participar en “Lo Cresol”. Ara més que mai és necessari que li fiquem oli a n’este cresol i li donem flama per a què aguanto encès per als nostres hereus i tots els que vindran.

Mar Puchol

Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’agost del 2019)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandrí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandrins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de plublicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Reines per uns dies

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’agost del 2019)

Enmig de prèdiques per la igualtat entre hòmens i dones, d’estadístiques que constaten avenços o retrocessos al mercat laboral o les faenes domèstiques, i d’evidències extremes del problema de la violència masclista, a les nostres viles es manté ben arraïlat lo costum de les reines, damisel·les o pubilles de les festes majors. És la cara més amable de la diferència entre els sexes —o gèneres—, que entronitza com a centre de la festa unes quantes xiquetes i jovenetes, en les categories respectives d’infantils i grans. Hi ha tot un ritual establert, des de l’elecció o la mera postulació de les candidates, a l’aparició somrients al programa de festes que culmina en la presentació o proclamació davant tot lo poble. És eixe un gran dia en què es fa un acte solemne, amb les que finalitzen lo regnat i les noves, totes vestides de gala —no sé si encara algunes en vestit regional— i acompanyades de la corporació municipal i la família, que s’ha consolidat amb tot un protocol: discursos, imposició de bandes, intercanvi de flors i vals final. Los dies següents elles ocuparan llocs de preferència en cada acte —professó, concerts, vaquilles, etc.— lluint les bandes i més o menys mudades, segons los usos locals. Algunes viles han suprimit esta figura, molt crítics amb la dona “florero” que suposa esta presència pública, que té certes concomitàncies amb concursos de bellesa de més abast, tan combatuts des del feminisme. D’altres, amb la intenció de desmuntar este argument, han “igualat” l’exposició juvenil afegint uns “reis” masculins de la mateixa edat, ben sovint reduïts a acompanyants durant la cerimònia de presentació. Ací podríem identificar relacions amb d’altres rituals de pas, com les graduacions dels instituts nord-americans, recreades en tantes pel·lícules banals de sobretaula; o també amb les “puestas de largo”, que perviuen entre l’aristocràcia i alta burgesia de ciutats principals. Poden ser, en fi, l’evidència del desig d’admiració i protagonisme adolescent, sobre el substrat dels contes infantils de princeses, ara convertit en manifestació de l’omnipresent “postureo” contemporani.

María Dolores Gimeno

 

Turisme selectiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juliol del 2019)

El dia d’abans havíem fet mitja hora de cua per entrar a Nôtre Dâme. Mereixia la pena, realment una meravella. En demà se’ns va acudir veure l’altra gran catedral de París, la oblidada, la de Saint Denis. Quan hi entrarem no hi havia més que quatre gats. El meu amic va dir: “aquí no hi ha ni Deu, això no valdrà res”. Ens trobarem amb un gran temple, un edifici magnífic més antic que Nôtre Dâme i que sembla ser la primera gran catedral gòtica de la història. A més a més la visita inclou un gran panteó de gran part dels reis de França, que es converteix de fet en un magnífic museu d’escultura funerària. Quan vam eixir vaig comprendre la ironia de l’expressió del meu amic. Això s’ha anat repetint moltes vegades. A Roma hi ha només dos meravelles per les que el públic està disposat a pagar una bona entrada: el complex del Vaticà i el Colosseu, i molts llocs que no “valen res”: els museus capitolins (els més antics del món), el museu nacional romà, la Villa Farnesina, el Palazzo Barberini (pinacoteca nacional) que compta amb el fresc més gran del món a un palau), les Termes de Caracalla i de Dioclecià i els mercats de Trajà i pràcticament totes les esglésies (el conjunt més gran de la cristiandat i que evidentment són gratuïtes), inclosa la basílica de San Giovanni in Laterano, catedral de Roma. Això sí, pels carrers molts turistes, sobre tot a les places com la Navona, Espanya, i la Fontana de Trevi. El mateix passa a Florència on les tres meravelles són el complex de la catedral (amb l’al·licient de pujar a la cúpula Brunelleschi), el David de Miquel Àngel, i el museu dels Ufffizi. La resta (escultures del Miquel Àngel o Donatello, o arquitectura civil i religiosa renaixentista) “no val res”. Com tampoc “valen res”els museus de belles arts de Bilbao o Sevilla, l’Hospital de la Caritat o la arquitectura civil sevillana. I sempre molta gent pels carrers i per les terrasses turístiques a menjar paella a Espanya  (sobre tot a la Rambla de Barcelona) o Pizza a Itàlia. Turisme selectiu.

Antoni Bengochea