Anna

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Artur Quintana

 

 

Anuncis

Franco passava per allà

(Publicat al Diario de Teruel el 27 d’octubre del 2018)

Tots tenim el dret a equivocar-nos quan fem alguna declaració pública o ens expressem a les xarxes socials. La possibilitat de rectificació és també a l’abast de tothom i en utilitzar-la ens pot dignificar o almenys empetitir la nostra errada. El que he dit val també per als representants de partits polítics i institucions públiques i privades, tot i que han d’anar amb molta més cura, perquè l’errada pot tenir conseqüències més greus i les rectificacions mai l’esborraran totalment. Un exemple paradigmàtic d’errada d’una dirigent política va tenir lloc al Parlament de Catalunya quan el divendres 19 d’octubre un periodista li va preguntar a la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas,  per què Ciutadans no va participar en l’homenatge de dilluns davant la tomba del expresident de la Generalitat, Lluís Companys. La Sra. Arrimadas va al·legar la seva disconformitat amb l’orientació de l’acte, i a més va afegir –i aquesta és la gran espifiada–  que “qui va afusellar Lluis Companys va ser el règim franquista i no pas l’Estat espanyol”.  No cal dir quina va ser la reacció de les xarxes, representants polítics i periodistes de Catalunya. Què volia dir la Sra. Arrimadas amb aquella afirmació: què Franco no va ser cap de l’Estat espanyol? Què hi havia dos estats en paral·lel? Què Franco era un personatge que passava per allà? Com el lector pot suposar la Sra. Arrimadas no ha demanat disculpes, ni ho farà, i  a més diu que el altres no saben d’història. Suposo que molta gent com jo no sabem com qualificar les afirmacions de la presidenta de Ciutadans de Catalunya: han estat una errada involuntària? Crec que no. Potser han estat una estupidesa o una manera de justificar el més injustificable. A no ser que la Sra. Arrimadas, com el Rei Sol de França, Lluís XIV, pensés que “l’État c’est moi”. La gran massa acrítica de la societat espanyola no esperona massa el sentiment de ridícul. Tot val per pescar uns quants vots més en l’Espanya profunda. Compte dirigents de ciutadans, la Sra. Punset ha deixat el partit per considerar-lo massa radical espanyolista o escorat a la dreta o la ultradreta. Per què Ciutadans mai ha reprovat de forma fefaent el regim franquista? Quina paradoxa la de Arrimadas!

José Miguel Gràcia 

Clar com un mirall

(Publicat al Diario de Teruel el 20 d’octubre del 2018)

Conviure amb gent gran és una excel·lent escola que aporta bocins de la seua vida passada. Escoltant-los, apareixen records personals mesclats amb formes de vida desaparegudes, part d’un altre temps quasi pretecnològic i absolutament predigital, un temps inclús prehistòric als ulls de les noves generacions, filles de tecnologies i xarxes socials. Dins de la conversa, entre record i record, se filtren de tant en tant algunes sorpreses lèxiques. “Clar com un mirall”, diu la mare, que així rescata el sinònim ara estàndard del nostre “espill”, la forma específica del nostre dialecte occidental. Són resurreccions momentànies des dels orígens medievals de la llengua, que mos connecten amb la paraula perduda dels avantpassats i  informen d’un vocabulari ric que ha pogut sobreviure a través dels segles per l’exclusiva via oral. També ressusciten formes verbals difícils i cultes, que ja no s’utilitzen i que es perdran amb la seua memòria: “els planygo”, com encara va dir fa poc la mare. A ella i al pare encara “els ve de gust” alguna cosa, “no hi donen” en alguna altra o els trasbalsa alguna circumstància. Més humilment, pels seus llavis reapareixen paraules comunes, quotidianes: lo ‘passadís’ s’implanta per un moment sobre el ‘passillo’, lo ‘formatge’ oculta el ‘queso’ foraster, i el ‘porro’ recobra un efímer domini sobre el ‘puerro’. La ‘fruta’ torna a la ‘fruita’ originària i ‘fruiteret’ qui la menja amb deliri. Un bon penjador acaba sent “l’endreç” d’una habitació. I n’hi ha camins que el tractor no “s’estorba” sinó que “s’espatlla”. D’esta manera, més ràpida que lenta, lo patrimoni lingüístic correcte resulta una raresa abans de convertir-se en pèrdua, i així los parlants vells s’autocorregissen entre el record avergonyit d’una escolarització infantil precària i monolingüe i la disglòssia dominant. O són corregits pels més jóvens, creadors d’una koiné pretesament moderna, analfabets de la pròpia llengua,. “La iaia a la ‘sandia’ li diu ‘meló d’aigua’”, diu la néta rient. També, des dels altaveus de la torre, un jove pregoner anuncia en bilingüe: “Se venden sandías/ Es venen sandies”. Galleguització imparable, empobridora, del nostre català secular.

María Dolores Gimeno

Wagner i el drama musical (II)

(Publicat al Diario de Teruel el 13 d’octubre del 2018)

El drama musical wagnerià se desenvolupa com un continuum i s’estructura com una gran forma simfònica-dramàtica. Desapareixen els números tancats, com les àries, els duets, els concertants, etc. L’orquestra, que té molta més importància que en l’òpera tradicional, adquireix una força narrativa protagonista. Això descol·loca molt al públic més convencional, que espera sempre els moments musico vocals més reeixits. Al drama musical hi ha monòlegs, duets, intervencions del cor, etc., però mai són números tancats. Els moments de clímax d’aquest continuum musical no els marca el lluïment vocal dels cantants, sinó l’acció dramàtica del text. Al contrari que al bel canto, el protagonista de la representació no és l’intèrpret, sinó el compositor. Aquest continuum dramàtic avança mitjançant els leitmotifs o motius conductors. Són cèl·lules o fragments musicals que estan lligats a algun personatge, idea, sentiment, objecte, etc. Alguns es reconeixen molt bé i altres no. Aquest concepte no sempre s’ha comprés. No parlem de motius recordatoris, sinó de veritables conductors de l’acció dramàtica a través de la música. Normalment apareixen en l’orquestra, però de vegades van units al cant. Són temes musicals que poden variar, desenvolupar-se, resumir-se o ampliar-se, canviar de tonalitat o d’instrumentació segons convingui al moment dramàtic i, per suposat, barrejar-se entre ells. Cal estar sempre molt atent sobre tot a l’orquestra, perquè els leitmotifs no són nomes música, tenen significat, sentimental o conceptual i, a més a més, condueixen el drama. Finalment un concepte: el que s’ha traduït amb més o menys d’èxit com a melodía infinita. Simplement vol dir que al drama musical no hi ha moments culminants més bonics, que coincideixen amb les àries, els duets o els cors, sinó que tot és important, és continu, i la bellesa musical depèn de la situació dramàtica i de les paraules del text. També s’ha de tindre clar que els personatges negatius mai canten bonic, al contrari que en el melodrama tradicional. Finalment és important notar que un acord, una cèl·lula melòdica de tres o quatre notes, o fins i tot un interval de dues notes poden presentar molta importància.

A partir del drama musical wagnerià, a l’òpera res serà com abans.

Antoni Bengochea

Onomàstica i literatura popular

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 d’octubre del 2018)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.  Casa –meua

Artur Quintana i Font

Taxes locals

(Publicat al Diario de Teruel el 29 de setembre del 2018)

Lo boom turístic de les nostres comarques, especialment del Matarranya, ha propiciat la creació de diferents taxes d’accés als paratges més visitats. Són emissors los ajuntament de varis pobles que veuen alhora cobrir una necessitat per al manteniment de camins i infraestructures municipals afectades pel creixent volum de visitants, i també una bona font de finançament dels mateixos pobles. És lícit que es tingui que pagar per visitat lo Parrisal de Beseit?, o lo Salt de la Portellada?, o anar a buscar bolets pels montes comunals de la zona dels Ports? És discutible però jo crec que sí, i tal com estan les coses de despoblament progressiu lícit i molt necessari per assegurar i compartir los costos de manteniment i un correcte control de l’entorn. No ha de recaure tot lo cost de manteniment sobre los cada menys veïns dels nostres pobles. Lo problema és amb quin criteri s’han de quantificar les taxes i quins organismes ho han de regular. Pot un ajuntament d’un poble per si sol restringir la circulació pels camins del seu terme? Tindran que dir alguna cosa les Administracions (com ara la
Diputació provincial o la Comarca) que participen en lo seu manteniment amb diners que surten de la caixa comú. Es a dir dels impostos que paguem entre tots. I és que és molt freqüent que oblidem lo flux monetari de subvencions i pagament de treballs que surten de la caixa comú i que per molts sembla que baixi del cel o d’una font inesgotable de diners. Ho dic perquè no veig massa correcte que los veïns i hostatjats en algun d’estos pobles estiguin dispensats del pagament i los dels pobles veïns o de la mateixa comarca no, quan participem en gran part, com he dit, a nodrir la caixa comú i a participar econòmicament d’estratègies de desenvolupament turístic que mos poden beneficiar a tots, sempre que no hi hagi cap part que se’n aprofiti deslleialment. Un tema que de ben segur anirà a més i que es tindrà de consensuar entre ajuntaments, comarques i administracions territorials.

Juan Luís Camps

Justícia o venjança

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de setembre del 2018)

El passat dia 11,  els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals  i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I  la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?

José Miguel Gràcia