Canvis interiors?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’abril del 2020)

Fa poc vaig ensomiar que volia anar al poble. Vaig tindre que apagar un parell de vegades lo despertador volent arribar. Al remat estàvem al Pont de Ferro i a radera un cotxe patrulla. A la carrera me van dir que lo que ensomiem són activacions neuronals aleatòries sense sentit. No ho sé, és lo que més m’agradarie fer. Aquella patrulla representarie la meua culpabilitat? Me vaig despertar en mal gust, però a la vegada havia estat a on la meua ànima està i el meu cos me demana anar. La llum del sol, l’aire lliure, lo contacte en la terra, en la eixuta i en la banyada per les plogudes. Lo soroll als carrers, lo xiulit dels moixons, què trobem a faltar? De què mos agrade sentir-mos plens i que al mateix temps mos fa vuits per dins? Me pregunto si este temps mos ha fet canviar lo nostre esquema de valors, sospesar quines són les necessitats bàsiques reals i què és accessori. Com estem portant les relacions sense contacte directe? I com portem aquelles en les que el contacte és permanent? Mos coneixem més a natros mateixos? Estem més lluny o més prop dels demés? Plans trencats, celebracions suspeses o aplaçades sense dia, mes, ni calendari. Ha canviat algo o seguim pensant i fent lo mateix d’abans? Mos ham replantejat com cuidar lo nostre planeta? Fa temps que tinc lo pensar que com des de menuts mos diuen que arribarà un dia que serà lo rader, mos ham conformat. Pareix, que com a humanitat, no és que no fem res per a que eixe dia no arribo mai, sinó que contribuïm en los nostres comportaments individuals i globals a que eixe moment arribo promte, però en un atra generació. No som immortals, som vulnerables. Molt del que volem tindre potser sigue per a tapar carències interiors buscant un benestar artificial. Lo bitxet mos ha donat una llisó, i eixa serà la part positiva si sabem dependre i canviar la nostra manera d’actuar. Aplicant la definició, mal o bé atribuïda a Albert Einstein, de que la locura és repetir la mateixa conducta esperant resultats diferents, aquí mos ve al pel.

Mar Puchol

Qui pagarà el compte

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’abril del 2020)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia       

Jaume Ferran i Clúa

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 d’abril del 2020)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clúa, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia. Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia     

Mal oratge

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 d’Abril del 2020)

Hòmens i dones del temps continuen apareixent dia a dia, professionals i metòdics, al final de cada telenotícies o als butlletins radiofònics, i les seccions meteorològiques es mantenen fixes dins dels diaris de la pandèmia. Quan tot ha quedat engullit pel maleït coronavirus, des del procés monotemàtic als omnipresents partits de la lliga de futbol, l’oratge entra invariablement a les nostres cases com si a fora dels balcons o finestres tingueren importància l’anticicló persistent del passat hivern o el fred inesperat d’este principi d’abril, amb pluges i neus. Mapes per regions amb les icones corresponents, isòbares, temperatures màximes i mínimes, força del vent, índexs pluviomètrics…, tot ho van contant amb detall i inclús entusiasme, com si d’un moment a un altre tinguérem que pensar en si caldrà agarrar una jaqueta per eixir a fer el vermut o a la professó del Domenge de Rams; com si haguérem de ficar la roba a la maleta per a anar a passar la Setmana Santa a casa dels pares, a un hotel rural, a la platja o voltar pel món mundial; com si volguérem i poguérem córrer o caminar pels camins primaverals. Plou o neva o fa molt aire, i no passa res. No es queixarà el sector turístic de les previsions meteorològiques ni de la climatologia adversa per esta temporada vírica i letal. I es quedarà sense notícia ni operacions la DGT. Tampoc ningú s’alegrarà massa de si fa sol i bon temps. Tancats en cases o apartaments hòmens i dones, vells o jóvens, la naturalesa va seguint lo seu curs, ara més ampla i lliure, habitada per uns animals que, potser sorpresos, recuperen territoris. Porcs senglars corrent per carrers principals de Barcelona o Girona, dofins que entren als canals de Venècia o naden feliços davant les platges sense banyistes ni flota costanera, moixons que podem sentir sobre el nostre silenci confinat al cel sense avions, sorolls ni fums. Terra, mar i aire, de repent, contra l’omnipotència salvatge de l’home, modelador voraç d’un món contaminat. Temps de la naturalesa, mal oratge?

María Dolores Gimeno

Psicosi

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de març del 2020)

És un temps obscur. Tot el dia és de nit. Pels matins la gent va pel carrer presumptivament per fer la compra. Regna el silenci i la desconfiança. Tots els que veus al carrer haurien d’estar tancats a casa. Tots són fantasmes amenaçants que no fan cas de les lleis. Tots…menys tu. Al mercat hi ha massa gent. Qui durà la bèstia invisible? Sembla una pel·lícula de Hitchcok o una novel·la de Juan Rulfo, o potser La Peste d’Albert Camus. Les tardes desertes a la ciutat morta. La gent no para de manuclejar el mòbil. Whatsapps amunt i avall. Pel carrer passegen molts duets formats per persona i gos. Mirades inquisitives. Travessen la calçada un pare amb un xiquet (serà autista). De quan en quan parelles home i dona de bracet (potser que alguna sigui dependent) són escridassades pels plusquamperfets guardians de les lleis. A dins de les cases els ordenadors bullen més que mai i a la caixa “tonta” es parla de solidaritat i de patriotisme. Els partits polítics que no governen ho sabien tot, tot el que passaria, per què no ho van dir? Són els principals responsables d’amagar informació? Ho hem aconseguit: per fi a Espanya som tots uns, i a Europa, i al món. Però el que fa goig saber és que a Síria ja no hi ha guerra, que ha desaparegut el problema polític català,  que ja no hi ha vaga d’agricultors, ni armilles grogues, ni reivindicacions d’augmentar els salaris ni les pensions, ni corrupció, ni brexit, ni tan sols el canvi climàtic. Els terroristes islamistes  ja no són perillosos. Els països africans ja no es foten de gana ni de fàstic, gairebé se’ls enveja perquè la hipertrofiada pandèmia té allí poca incidència. També ara tothom enveja el món rural (quina sort poder viure en pobles menuts no contaminats). Perquè ara ens tornarem a adonar que vivim per damunt de les nostres possibilitats, i ens tornarem a flagel·lar amb aquesta mena de maledicció bíblica buscant el pecat original i al Moisès que ens ha infligit la plaga maleïda. I quan tot aquest malson s’acabi, en quin punt començarem a caminar?

Antoni  Bengochea

En la mort d’en Jordi Moners i Sinyol

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de març del 2020)

En Jordi Moners va morir a Llinars del Vallès el dia 5 del desembre passat. Nascut al Prat de Llobregat el 1933 va estudiar dret a Barcelona i Filologia Romànica a Alemanya, i allà ens vam conèixer en la dècada del seixanta. Junt  amb Antoni  Pous, aleshores lector de català a Tübingen, va organitzar els Jocs Florals de l’Exili. El Consolat Espanyol d’Stuttgart pressionà el batlle de Tübingen perquè no en permetés la celebració, que tanmateix va ser possible gràcies a la intervenció d’en Gustav Heinemann, president de la República. I no en sofriren  repressàlies. L’any següent en Moners va tornar a Catalunya on va tenir una gran activitat dins del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual havia estat un dels fundadors i, a través de la revista Lluita, en fou important ideòleg. Treballà com a docent i traductor especialment de l’alemany i l’italià al català. El seu magnum opus es la traducció íntegra de Das Kapital d’en Karl Marx. El 1988 un grup d’ultra dreta va llançar impunement una bomba a sa casa de Sant Boi de Llobregat, i es va haver de refugiar a Llinars.  La seua muller, na Núria Codina i Capdevila, venia de família ribagorçana de Castigaleu, on van comprar una casa i hi passaven llargues temporades, fins al punt de convertir-se en ribagorçans d’adopció. D’aquestes estades, interrompudes per motius de salut el 2010, han sorgit tot un seguit de treballs de llengua i literatura catalanes de Ribagorça per part d’en Jordi: el 2008 La llengua de Castigaleu, la primera monografia completa del català d’una sola localitat ribagorçana,  on recollí també materials de literatura popular, i  n’edità molts més l’any següent. El 2015, al seu refugi de Llinars, publicà en llengua aragonesa una fonamental edició de la Pastorada de Castigaleu. Resta inèdit un exhaustiu recull de la toponímia de Castigaleu. I es urgent i necessària la publicació dels Contes de Ribagorça, 40 versions orals replegades per aqueixa comarca i considerablement reelaborades, on el català de la Ribagorça es omnipresent en el discurs directe i en el lèxic de  l’autor omniscient.

Artur Quintana  

Por a lo invisible

(Publicat al Diario de Teruel el 14 de març del 2020)

Un atra vegada estic separada del meu poble. Fa poc va ser la neu i ara per un ésser imperceptible als sentits humans. Se va escampant per tot arreu al mateix temps que s’escampa la por, sense saber qui el té ni com defendre’s d’ell. Por a lo invisible, a lo desconegut, a lo que mos recorda a les pestes, i a alguns los porte a proveir-se per a lo que pugue vindre o a pensar en profetes apocalíptics. Globalització, canvis polítics, interessos econòmics, mitjans de comunicació irresponsables llançant tota classe d’informació sense cap rigor ni base científica, i persones que posen en perill a la població per no seguir les pautes de les autoritats, caldo de cultiu perfecte per a que la situació se descontrole i cada vegada sigue més difícil de contindre. Com responem front a una amenaça intangible com esta? La societat no mos ha educat per a estes situacions. Estem desorientats, plens d’incertesa i esta és una emoció molt difícil d’encaixar. No tenim models eficients de resposta, anem fluctuant entre la racionalitat i lo irracional, dixant-mos endur per la por i la manipulació. Tot és una lliçó de vida, i que tingue que ser un bitxet imperceptible qui fique a prova a països, sistemes sanitaris i als ciutadans mos té que fer pensar per quin camí anem i si volem seguir per eixa senda. És penós que una  publicació inventada o manipulada, d’aquelles que mos arriben tots els dies via mòbil o per internet, tingue més impacte i credibilitat que una publicació científica. Un pes més important en los sistemes educatius d’assignatures com Educació per a la Salut, i fora de l’àmbit educatiu en població adulta, serien mesures que repercutirien en la prevenció i actuació en casos d’epidèmies. Milloraria lo coneixement de la importància de la vacunació i del malefici dels moviments antivacunes, així com la millora en la consciència de la importància de mantindre uns bons hàbits de vida saludable per a prevenir malalties no transmissibles, que són aquelles en tasses de mortalitat més altes per molta diferencia i en les que podem pendre un paper més actiu per a que no apareguen o detectar-les en fases més primerenques.

Mar Puchol