Eleccions madrilenyes. N’hi ha un fart

(Publicat al Diari de Teruel el dissabte 1 de maig del 2021)

La pandèmia de la Covid 19 va acabar amb l’obsessió informativa monotemàtica sobre Catalunya, i la va reemplaçar. Així hem passat aquest darrer any. Ara hem tornat a la situació anterior a la pandèmia, però en lloc de Catalunya és Madrid. El nacionalisme català ha estat substituït pel nacionalisme madrileny. Però clar, el nacionalisme madrileny no és secessionista, sinó imperialista. Catalunya no és Espanya, i no ho és perquè el nacionalisme madrileny afirma que Espanya és Madrid (i viceversa). Encara ens ho posen més difícil, perquè si Madrid és Espanya, difícilment Catalunya podrà sentir-s’hi integrada. L´independentisme català ha estat contínuament acusat de populisme i de victimisme. Es pot dir exactament el mateix del nacionalisme madrileny de la senyora Isabel Díaz, que ha aprés molt de la megalomania “trumpista”. Els nacionalistes catalans van ser majoria absoluta a les darreres eleccions. Sembla que els seus homòlegs madrilenys (PP i Vox) també ho seran. Catalunya independent és llibertat; Madrid imperial és llibertat. I els altres, per exemple, Aragó, què som?: fragments d´Espanya de categoria inferior? Terra conquistada? Perquè aquí no hi ha llibertat. Aragó, com Balears, València, la Rioja i Navarra són en mans del comunisme, que ens exclou de la llibertat i d’Espanya. Malgrat que per als partits de la llibertat, el comunisme és bo per a rescatar bancs, per a mantindre l’ensenyament concertat, o per a demanar zones catastròfiques. o cobrar subvencions. I la llibertat és sorprenentment negativa quan es tracta de la llibertat d’expressió de rapers i titellaires (llei mordassa), o per a decidir una persona què fer amb el seu cos (avortament, condició sexual, etc.), o amb la seva vida (eutanàsia), perquè, clar, la llibertat de Déu és per damunt de la llibertat d’una vulgar persona. I l’última moda: les amenaces de mort als líders polítics, un esdeveniment nou, que no ens resulta estrany perquè els partits ja no tenen adversaris, tenen enemics. Només cal veure la de vegades que s’anomenen nazis els uns als altres. Aquesta crispació espero que sigui un efecte conjuntural de la Covid, però si seguim per aquest camí, no serà fàcil trobar-hi una vacuna. N’hi ha un fart.

Antoni  Bengochea

En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 24 d’abril del 2021)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana

Si reescrivim les històries

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’abril del 2021)

Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada. I penso, quanta pols hem acumulat aquí sobre, quants missatges en contra de la societat que volem construir estem perpetuant sense donar-mos compte. Com li expliques a un xiquet o a una xiqueta d’avui en dia una història en la qual lo protagonista és un xic que vol rescatar a una princesa que viu en una torre custodiada per un drac? Crec, si més no, que per començar, la idea de que el protagonista sigue lo personatge menys interessant de la història diu poc (o massa) de la intenció de la llegenda, per no entrar en si realment la vida de la jove era millor separada del drac i lligada als braços d’un príncep que pràcticament no coneix de res. Com sempre en allò més tradicional, a mi m’ix refer les històries, per seguir construint la idea de que res és per sempre i que tot pot canviar. Així que us proposo fer una nova lectura d’este conte que mos han explicat des de xiquinins i dona’ls, a les xiquetes, una oportunitat per ser les protagonistes. “Trau lo drac que portes dins, la fera indomable que brama. Vola pel cel fins a l’infinit, i quan no te trobos, torna a casa. Ensenya la tea llengua de foc, omplint de llum lo camí dels cecs, i llança una flama al món, que del somni desperto el cel. Travessa muntanyes i valls, fes tea la llegenda dels anys i dis que te vas minjar al príncep a l’ombra de les ales d’un drac. Cantaran per tu romanços, batejaran en lo teu nom als estels; que una princesa forta va nàixer un dia al castell. A aquell castell on era presa, d’un món de covards i reis. Princesa! Agarra l’elm que t’empodere i torna a fer, eixa història, tea,”

Raquel Llop

Democràcia plena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’abril del 2021)

Les veus del deep state i també del govern no paren de repetir “Espanya és una democràcia plena”, però la dita diu “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”.  Si Espanya fos una democràcia com cal a què venen totes aquestes lloances? No discutiré la formalitat democràtica de l’Estat espanyol, tot i que en la pràctica cada vegada les escletxes se li evidencien més i més. És un fet que el poder judicial està usurpant funcions del legislatiu i comença a fer-ho també de l’executiu. Posarem exemples dels retalls a la llibertat de expressió: empresonament dels titellaires de Madrid, el raper Pablo Hasél en el mateix cas, Valtònyc exiliat i més gent condemnada per delits d’odi. Què em dieu de la sentència del Constitucional –minvat i caducat– quan va anul·lar els articles més importants de l’Estatut català, havent-hi estat aprovat en referèndum? És normal en una democràcia que la justícia pugui decidir d’allò que poden aprovar els Parlaments, inclús d’allò que poden parlar? Prestigiosos juristes i professors nacionals i internacionals han posat en evidència les irregularitats o tibament fins a trencar les costures en el procés català. Més que justícia hi ha venjança i repressió. Es pot repetir fins l’extenuació que a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, però hi són. Què hi pensa la resta del món: una rebel·lió inventada, una sedició sense actes violents i uns activistes i la presidenta del Parlament i gairebé tot el govern a la presó o a l’exili. Cada vegada són més les veus que posen de manifest la deficiència democràtica espanyola: el 22/03/2021 el Consell d’Europa alerta Espanya per les condemnes a presó a artistes i la Comissió de Venècia critica Espanya per la llei mordassa i vol que la reformi. El 27/03/2021 toc d’atenció del Consell d’Europa a Espanya perquè Cuixart i els presos polítics pateixen “intimidació”. El 31/03/2021 el govern dels Estats Units ha alertat Espanya de les escletxes que hi ha a la democràcia espanyola i ha advertit de la vulneració d’alguns drets humans al país. Fa pocs dies una jutgessa obliga Marlaska a restituir Pérez de los Cobos, etc, etc.  El Suprem censura la llibertat ideològica de la Universitat. Un tuf ultradretà es va escampant. Llegiu els informes d’Amnistia Internacional. Espanya és una democràcia plena, sí, però d’escletxes per on s’evapora la democràcia.

José Miguel Gràcia         

La llengua materna mos fa honra  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de març del 2121)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno

 

Masaccio, el millor pintor de la història

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de març del 2021)

“A ell li devem una nova manera de pintar… les seves obres són la vida, la veritat i la natura mateixa”. Aquestes paraules les hi dedicava Giorgio Vasari,  el primer historiador de la pintura. Va ser pintor de culte per a Filippo Lippi, Piero della Francesca, Mantegna, Leonardo, Rafael o el mateix Miquel Àngel. Va pintar poc més de cinc anys i va morir acabat de complir els vint-i-set. Si mireu alguna llista dels millors pintors de tota la història, no surt gairebé mai. Les grans pinacoteques mundials (Metropolitan, Prado, Louvre, Ermitage, Viena, Vaticà) no tenen res de la seva obra. Amic dels grans teòrics i artistes del primer renaixement com Alberti, Ghiberti, i sobre tot Brunelleschi i Donatello, va aplicar la ciència de l’arquitecte i l’audàcia i expressivitat de l’escultor, i als vint-i-cinc anys va tancar la porta al gòtic  per a crear de cop la primera pintura renaixentista. Autèntic revolucionari, va ser el primer en aplicar a la pintura la perspectiva geomètrica, però també una nova manera de crear corporeïtat a les figures, amb forta volumetria i un treball molt innovador de la llum i el clarobscur. A les seves obres mestres pintades entre el 1426 i 1428, el gòtic (que encara viurà cent anys més a molts llocs) és ja història. Les seves innovacions seran el futur de la gran pintura i perviuran fins al segle XX. Amb ell, doncs, neix el renaixement pictòric, la pintura moderna. Les seves composicions deixen de ser exquisits i decoratius dibuixos animats, per a ser, com diu Vasari, vida, veritat i realitat. Les obres mestres es troben a Florència, una: “La Trinitat”, és el primer “trompe-d´oeil” de la historia, i la més important, els frescos de la capella Brancacci. Aquesta obra la va fer amb col·laboració amb Masolino (Tomaset). Si tenim en compte la seva prematura mort, i que només va treballar tres anys en plena maduresa, ens trobem davant del pintor més important de la història lliura per lliura, utilitzant el vocabulari de la boxa. Aquest prodigi és conegut com MASACCIO (Tomassàs).

Antoni  Bengochea

El professor Rémi Carbonneau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de març del 2021)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

8 de març tots los dies de l’any

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de març del 2021)

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir.

Raquel Llop

Vox, vocis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de febrer del 2021)

Obro el diccionari il·lustrat VOX de llatí –el coneixem bé els que vam estudiar llatí a l’antic batxillerat– i puc llegir com a primera accepció de, vox, vocis f: veu (de l`home i dels animals). I ara em referiré al partit polític Vox, ultradretà, homòfob, xenòfob, neofranquista i antiindependentista i fins i tot antiautonomista. Ningú podrà qualificar aquests adjectius com a voces contumeliosae (paraules injurioses), ells mateixos es qualifiquen. Aquest partit va obtenir onze diputats del Parlament de Catalunya en les recents eleccions del dia 14 de febrer. No cal ser un experimentat analista sociòleg o polític per concloure que els vots li van venir abundantment dels antics votants de Ciudadanos –reduït ara a la mínima expressió– i algun vot del PP. Tothom ara es posa les mans al cap. Què faran al Parlament? Seguiran amb el seus exabruptes? Certament és preocupant la “veu” i el possible comportament d’aquests onze diputats, però encara són més preocupants els 217.000 vots que van tenir, provinents de 217.000 persones, abans amagades en els vots de Ciudadanos. Qui no es consola perquè no vol: ara en tot cas, sortits de l’armari, sabem quina és la seva veritable ideologia. Dels altres resultats de les eleccions catalanes podríem escriure unes quantes columnes, tot i que, jo només vull fer palès qui ha estat el veritable guanyador de les eleccions catalanes, no confondre amb el partir més votat –amb els mateixos diputats que el següent, Esquerra Republicana– que ha estat el PSC. Si afirmem que han guanyat les esquerres és que entenem que el PSC actualment és un partit d’esquerres. A més, també vol dir que fiquem en el mateix sac al PSC i la CUP. Com es menja això? El més clar i precís és asserir que els veritables guanyadors han estat els independentistes amb un 52 per cent dels vots i 74 diputats dels 135. Per primer cop l’independentisme ha ultrapassat la barrera del 50 per cent. Malgrat aquestes xifres no cauré en la temptació en pensar que la formació de govern serà fàcil. A sota “veu” us dic que serà força difícil.

José Miguel Gràcia  

La llengua materna mos fa honra

(Publicat al Diario de Teruel el 27 de febrer del 2021)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno