Persones que no partits

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals a Cretas/Queretes, són una bona mostra de l’expressió comunament acceptada, que a nivell local, especialment en els municipis petits, la gent vota a les persones i no estrictament als partits. Els resultats de Cretas /Queretes a les municipals i a les autonòmiques ho deixen molt clar. Fernando Camps del Partit Popular ha obtingut en les locals d’aquest 2019: 247 vots, quan en el 2015 havia obtingut 210, i en el 2011: 205. Partint d’uns resultats en el 2007 de 118 vots. Una progressió espectacular i totalment diferent a la progressió negativa del PP a nivell estatal. I si comparem els resultats locals amb els autonòmics hem de concloure que és una evidència inqüestionable que veïns simpatitzants d’altres partits han votat a Fernando Camps com a candidat del PP. Així el vot a les autonòmiques a Cretas/ Queretes ha tingut aquests resultats: PP, 97 vots; PSOE: 97; Cs: 38; Podem: 35; CHA: 30; VOX: 16; PAR: 15 i PACMA: 3. Per tant aquests 97 vots que marcaria la tendència personal sobre partits s’han convertit en 247 per a la proposta d’alcalde i regidors. I no és excusa que només es presentaven dos partits. Es pot votar en blanc i no ha estat així majoritàriament. I és que als pobles petits podem dir que la democràcia directa funciona i aquelles persones que treballen pel poble i ho fan bé, són finalment reconegudes independentment del partit en què militen. Així passa en la majoria dels pobles de la nostra comarca del Matarranya. La gent vota a les persones. Ens ho demostra també l’evolució del color de l’alcaldia en legislatures anteriors que ha passat per CDS, PP, PAR i PSOE, amb majories significatives. En aquest context les vergonyoses picabaralles a què ens tenen acostumats últimament els dirigents nacionals no existeixen a nivell local, cosa que és de molt agrair. I així acabo, agraint a tots els candidats que s’han presentat i felicitant les persones electes. A Queretes i en la majoria de pobles segur que tots treballaran colze a colze pel bé del municipi.

Juan Luís Camps

 

Anuncis

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2019)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia

Reflexionant

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de maig del 2019)

Si fem cas a l’expressió “jornada de reflexió”, avui toca posar-se a pensar. Pensar si votarem o no i a qui ho farem, mirant de recordar debats, discursos, miniprogrames electorals i cartes amb paperetes que mos han enviat a casa al nostre nom. Ací, a la comunitat d’Aragó, ho haurem de fer per triplicat, perquè tres són los àmbits en què podem triar representants demà, des de l’alcalde de la nostra població (algú que, a excepció de les ciutats grans, inclús coneixem en persona), al president autonòmic (que apareix a Aragón Televisión), i als parlamentaris de Brussel·les, que mos queden tant lluny en distància i concreció, tot i que alguns tenen un perfil molt mediàtic. Com que últimament les convocatòries electorals se multipliquen, lo del dia per pensar sense soroll polític ha passat a ser part de la nostra vida, igual que ho són les festes religioses o laiques del calendari. Lligada a l’anomenada “festa de la democràcia” que diuen que és cada elecció, la vespra reflexiva de cada una implica alhora la prohibició legal de fer campanya, és a dir, de buscar el disputat vot, amb la intenció de protegir els soferts votants de discursos agressius, tan habituals en la campanya contínua en què s’han instal·lat los polítics, que van repetint arguments o, massa sovint, eslògans contundents i simples assessorats pels seus equips d’experts. Un dia de reflexió com avui no està vigent a totes les democràcies, i últimament hi ha veus que qüestionen les restriccions que això suposa, perquè, diuen, qualsevol declaració dels líders, similar a les dels dies abans, poca importància pot tindre al desenllaç electoral. En qualsevol cas, en este món frenètic, hiperconnectat al panorama polític a través de les diverses xarxes socials i els omnipresents mitjans de comunicació, la institucionalització d’un dia que incita a oblidar l’enfrontament dialèctic —en què candidats i candidates aniran al cine, passejaran amb la família o jugaran a cartes en un bar de barri, i també pensaran— suposa un agradable oasi que mos instal·la breument en les virtuts del silenci.

María Dolores Gimeno

Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de maig del 2019)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

Jornades arqueològiques de Calaceit

(Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 2019)

Promogut per l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Calaceit, els dies 3,4 i 5 d’aquest mes de maig, han tingut lloc unes jornades commemoratives d’una època d’excavacions, de les que ara fa cent anys, transcendentals per a l’arqueologia i el coneixement de la història d’un passat no massa llunyà del que coneixem com a Baix Aragó històric. A les jornades hi han participat importants professionals arqueòlegs de l’Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana i també del sud de França. Provablement els millors coneixedors del passat i present de l’arqueologia al Baix Aragó i més concretament al Matarranya. No els puc nomenar a tots perquè se’n menjarien l’espai d’aquest curt article però si al menys a José Antonio Benavente Serrano, gerent del consorcio del Patrimonio Ibérico de Aragón, a Salvador Melguizo Aísa, del GIPPVA del Departamento de Ciències de la Antigüedad de la Universidad de Zaragoza, a Rafel Jornet Niella, del GRACPE del Departament d’Historia i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i a Alexis Gorgues, de la Université Bordeaux-Montagne, de França, representants de la completa exposició sobre la temàtica en les 18 ponències que es van presentar davant un públic entusiasta d’aquesta matèria cultural que tant afecta al patrimoni d’Aragó. L’ampli temari s’estructura en quatre sessions: la primera sobre els inicis de les investigacions arqueològiques de la cultura ibèrica al Baix Aragó; la segona sobre els ibers i romans al curs inferior de l’Ebre, la recerca científica desenvolupada des dels diferents centres de recerca; la tercera sobre l’art parietal del Matarranya, les Terres de l’Ebre i el Maestrat: exemples de socialització i dinamització d’un patrimoni de la humanitat internacional (UNESCO); i quart sobre la gestió del patrimoni històric i arqueològic més enllà dels límits territorials, graus de protecció i difusió. Finalment el diumenge es va fer una visita guiada a dos jaciments històrics de Calaceit i dels més emblemàtics de arqueologia de la cultura ibèrica al Baix Aragó, en concret al de Sant Antoni (s. VII-II aC) i al de Tossal Redó (s. VII-VI aC). Tot un exemple de que la cultura està molt per sobre de la situació política actual.

Juan Luís Camps

 

Catalunya més lluny

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’abril del 2019)

No descobreixo gran cosa si dic que l’anticatalanisme a l’Estat espanyol ha estat una constant històrica, amb comptades excepcions des d’alguns territoris i de circumstàncies històriques. Quan les reivindicacions catalanes han superat les diferències purament folklòriques o merament administratives han sorgit els veritables problemes. Mai s’ha acceptat que Catalunya és una nació perquè així es sent, ni que el català sigui una llengua al mateix nivell del castellà. L’oficialitat o cooficialitat del català ha estat més un desig que una realitat malgrat els preceptes constitucionals. No cal viatjar massa per les Espanyes per constatar el que dic. Tot i que és cert, d’altra banda, que la catalanofòbia ha tingut pujades i baixades en el transcurs de la Història. Possiblement avui estem situats en un període dels més àlgids de catalanofòbia de tots els temps amb tot un govern català a la presó o a l’exili, un judici per rebel·lió o sedició on la violència és una novel·la de ficció i una esperada sentència escrita o a mig escriure, que serà dura segons fa preveure el manteniment de la llarga presó preventiva dels inculpats. La meva experiència recentíssima l’he pogut viure per les terres del Baix Aragó de Terol la passada Setmana Santa. He sofert en carn pròpia l’odi a tot el que fa referència a Catalunya i els catalans. La desinformació envers el judici del procés és absoluta i cap comentari m’ha arribat envers la necessitat de superar el problema polític que no sigui la judicial amb càstig inclòs. Les posicions es distancien cada vegada més. Ha estat producte de l’atzar o la casualitat perquè el premi d’Honor d’Aragó s’hagi lliurat al fiscal Zaragoza, nascut a Alcorisa i principal fiscal del judici al procés català? El president Lambán ha destacat que el fiscal Zaragoza té una “esplèndida trajectòria com a servidor de l’Estat per a ser mereixedor de la major distinció aragonesa”. I a continuació ha afegit: “… i no ens enganyem, està sent peça clau en el judici més important de la democràcia.” “.. perquè jutja a uns ciutadans espanyols que van optar per alçar-se pública i violentament per proclamar la independència” “I jo no els indultaria” On resta la separació de poders? Lambán, com sempre, fent amics a Catalunya. Per què seduir  si puc imposar?

José Miguel Gràcia

Teles de frontera 

(Publicat  al Diario de Teruel el dissabte 13 d’abril del 2019)

        Vituperada sempre i amb la competència creixent de les xarxes socials, la televisió continua sent un mitjà essencial de comunicació i una presència important a la vida quotidiana. Les quotes de pantalla de cada canal se difonen periòdicament i s’interpreten de forma curiosa per fer-se promoció, des de l’augment d’una dècima a avançar la cadena rival. Més quota són més anuncis i una major influència política, tant important per als grups empresarials privats o per als gestors de cadenes públiques, no sempre neutrals. La Generalitat valenciana presidida per Francisco Camps va determinar ara fa 8 anys lo tancament a València de tots los repetidors de TV3. Mentrestant, a l’Aragó coetani —manat pel PSOE— se van continuar veent les cadenes catalanes, i inclús a la primavera de 2010 se va firmar a Arenys de Lledó un conveni per ampliar la recepció mútua de les emissions a les dues comunitats: s’estenia la senyal d’Aragón TV fins a la Costa Daurada, freqüentada per tants saragossans, i s’assegurava la presència de TV3 a la zona aragonesa catalanoparlant, molt seguida allavòrens: sèries, magazines i Polònia, ademés de partits del Barça, també sintonitzats a Saragossa. Van vindre després los temps del LAPAO primer i del “procés” després, i una paral·lela evolució de les audiències. La cadena pública catalana l’any passat ha augmentat un 2,2% en quota de pantalla, recuperant votants independentistes que hi veuen l’únic mitjà audiovisual on sentir-se informats, mentre que l’han abandonat altres espectadors enmig de crítiques. A falta de xifres concretes sobre aragonesos orientals que miren TV3, només conec casos molt puntuals i anecdòtics d’alguns que han pres la decisió “política” de no sintonitzar-la, així com la constatació entre familiars i coneguts d’una preferència creixent per Aragón TV —ara sense jotes—, atrets per formats pròxims i populars: rutes naturals, entrevistes i reportatges a viles de la regió, i informatius amb lo mapa del temps. Acaba d’anunciar-se lo naixement del canal digital “Aragón Cultura” amb la novetat d’algun espai en aragonès però cap en lo català autòcton, cada dia més foraster, refugiat a la tele veïna. Fronteres.

María Dolores Gimeno