Narcís Lloveras, defensor de la República

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de setembre del 2018)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

Anuncis

Vials de comunicació rurals

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’agost del 2018)

Desprès de més de cent anys de propostes i reclamacions sembla que veurà la llum i es farà efectiva l’adequació d’un vial de comunicació bàsic pels veïns de Cretas/ Queretes. Es tracta del denominat camí de les Valls que comunica lo nucli urbà de Queretes amb la carretera de Vall-de-roures a Tortosa, a l’altura de l’indret denominat lo Roure Gros. Són 3,8 quilòmetres molt transitats i que a més de ser un camí agrícola i ramader, avui dona accés a la Via verda i al recinte municipal de deixalles.  També és la via més ràpida per anar a la zona de captació de l’aigua de consum urbà des del riu Algars, avui un dels problemes principals del nostre poble. Com també apropar los extraordinaris paratges del riu i dels Ports de Beseit, diamants en brut com atracció turística a curt termini. Ara bé, la principal millora que s’espera amb l’arranjament d’este camí és la possibilitat que l’autobús de línea de Tortosa a Alcanyís i a Saragossa pugui tornar a passar per Cretas/Queretes. La situació actual és impròpia d’una societat del segle XXI i molt injusta per un poble dinàmic des de les vessants econòmiques de l’agricultura, de l’industria i del turisme. Este és lo tema: los vials de comunicació s’han d’adaptar a les necessitats reals de pobles i comarques i les inversions han d’anar adreçades a corregir les deficiències estructurals actuals. Especialment en aquelles zones amb bones expectatives de creixement com és la Comarca del Matarranya. Solament així s’afavorirà lo dinamisme econòmic i la lluita, ja vital, contra lo despoblament que està sofrint la nostra província de Teruel. Donem les gràcies a les administracions implicades, Diputació i Ajuntament, que finalment ho han sabut desencallar. Les grans autopistes, AVES i eixos com el Mediterrani, a la majoria de la gent rural no ens serveixen per a res. Molt al contrari són estructures que fomenten la incomunicació comarcal i la despoblació. Les nostres necessitats son més properes, senzilles i del dia a dia. Benvinguda sigue la carretera de les Valls.

Juan Luis Camps

Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’agost del 2018)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia 

La recadera

(Publicat el dissabte 11 d’agost del 2018)

Toquen lo timbre de casa cap a les 3 pm, hora de la migdiada d’estiu, canícula. A la vila es dine a la 1 en punt, just en acabar de tocar la solitària campanada després dels quarts. Un horari gairebé solar, racional, bastant més europeu que el de les zones urbanes. És la recadera d’una empresa de missatgeria que duu un paquet per a la tenda d’electrodomèstics de la porta de damunt, ara tancada. Que si no mos importe… Firmo a on me diu. L’endemà torna a passar en un nou paquet, mateixa hora, mateix destinatari. Que li diga a on viuen los propietaris de la tenda, que els ho dixarà allí, que li sap mal tornar a molestar. No és cap molèstia en absolut. Com que m’ho sé d’altres voltes, li pregunto si ve d’Alcanyís: diu que sí, que la delegació comarcal està allí. S’excusa que ha de fer un trajecte llarg, eixe dia des de Pena-roja a l’Alt Matarranya, etapes per carreteres de tot tipus, i ja se li fa tard quan arriba al Baix Matarranya, en hora intempestiva, fora de la comercial. Passen uns quants dies, i tornen a tocar lo timbre en la mateixa franja horària; esta volta és un repartidor i duu un sobre per a mi. En uns quants repartiments més me podria fer una idea aproximada de les rutes de comunicació comarcals i l’economia associada. De moment, penso que, per sort, als pobles encara funcionen les relacions de veïnatge, i reflexiono sobre el recader de la meua infància, sempre el mateix camió en dies fixos, repartint paquets voluminosos, però no documents, reservats als Correus oficials. Des d’allavòrens han millorat les carreteres de la zona, tot i que encara n’hi ha alguns punts negres, estrets i plens de revoltes, que fan que distàncies curtes siguen una autèntica aventura; i línies fèrries convertides en via verda mentres los trens regionals que queden, a Teruel o a Saragossa, agonitzen per una combinació de desídia, mala planificació i megalomania política i urbana.

María Dolores Gimeno

Diferents models de país

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 d’agost del 2018)

Des de que s’ha fet palès el conflicte polític català, hi ha una tendència que va guanyant adeptes a l’estat espanyol: el centralisme. Si l´autonomisme va acompanyar la “exemplar transició”, actualment es manifesta una força regressiva o involutiva en aquest aspecte. Des de diverses tendències polítiques m’han fet l’observació de la conveniència de seguir el model francès, i això em sorprèn. França és un país que funciona com una nació centralitzada pràcticament des del segle XIV o XV, és a dir, al menys tres-cents anys més que Espanya. París és una capital molt més centralista i potent demogràfica, cultural i econòmicament que totes les altres, mentre que l´actual Espanya no s’entén sense el binomi Madrid-Barcelona. També el monolitisme lingüístic francès es força diferent, ja que el francès és la única llengua oficial de tot un territori on se’n parlen moltes: bretó, eusquera, occità, alemany, català, etc. I s´han d´afegir dos coses que ens fan molt diferents als nostres veïns: la tradició laica dels francesos, on la església està clarament separada de l´estat; això es nota sobre tot al sistema públic d´ensenyament on les religions no hi tenen lloc. I finalment la forta tradició republicana  on parlar de la República és sinònim de la nació francesa. Feia trenta anys que no vivia a París la Festa (14 juliol), on es fan actes militars (en això som iguals) pel matí, civils a migdia i per la tarda al Congrés i al Panteó, i ciutadans i populars a la vesprada a la Torre Eiffel. El cas d´aquests últims monuments és molt representatiu: el Panteó és un monument civil a la memòria dels ciutadans il·lustres de França, on estan enterrats personalitats com Rousseau, Víctor Hugo, Marie Curie o Braille; em sembla impensable a Espanya. La Torre Eiffel (monument ciutadà i popular) és l´actual icona de París, per damunt de Nôtre Dâme (religiós), i el Louvre (monàrquic). L’endemà de la Festa Nacional es produí la victòria futbolística de França: milions de banderetes sortien en honor de una nació (no en contra de ningú), i el seleccionador francès Didier Deschamps acabava les seves primeres declaracions amb un espectacular “Vive la republique”!

Moltes diferències per seguir aquest model.

Antoni  Bengochea

Noms discriminats

(Publicat al diario de Teruel el 28 de juliol del 2018)

El nom, repeteixen els psicòlegs, és un tret identitari molt potent de la persona: jo sóc Artur perquè me’n dic, si em digués Arturo, Arthur, …, ja no fóra jo, sinó un altre. És per aquest fort valor identitari que no trobareu mai a faltar un capítol dedicat als noms propis de persona en cap dels moltíssims manuals de discriminació per part de la llengua castellana de les altres llengües espanyoles. Per la gran difusió d‘aquests manuals pels potents mitjans de comunicació ha arrelat fortament entre la població que els noms de les persones han de ser només en castellà: res de Pietros ni Chusés i encara menys Peres ni Joseps! Aquesta dèria persecutòria de molts de nosaltres m‘ha tocat rebre-la personalment en  diverses ocasions. Vaig néixer quan la República, en anys d’una certa tolerància lingüística. Mos pares em van inscriure al registre amb el nom d‘Artur. Encara no havien passat tres anys, el triomfal govern espanyol eixit de la sedició i rebel·lia del juliol del 1936, sense consultar si hi estàvem d’acord,  em va canviar el nom Artur per Arturo. Quan anys més tard la monarquia democràtica ara vigent, sorgida amb permís de la citada triomfal sedició, arribà al poder, no em restituí el nom, i em va seguir anomenant Arturo. És més, quan anys més tard, cansat d’esperar un canvi que no venia, vaig presentar la meva partida de naixement on posa clar i català que em dic Artur, reclamant que em tornessin el meu nom, em va dir que res de restitució. Segueixen posant-me Arturo als papers. A la nostra filla li vam posar Guiomar i com que s’escriu igual en castellà i en català, van acceptar el nom. Amb el fill Marc –encara eren temps no monàrquics- ens van advertir que su hijo deberá llamarse Marcos. I així seguim: Marcos en la paperassa espanyola i Marc en l‘alemanya i en català. De la meva néta Rudja de nom guilequi i del meu nét Dariusch –nom persa- no m’han escrit dient del consolat que s’haurien de dir Alba i Darío. Re, més coses que passen.

Artur Quintana

Nivell cultural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de juliol del 2018)

        Cretas/Queretes es un poble que avui dia no arriba als sis-cents habitants. Tot i això manté una activitat cultural envejable pròpia de comunitats més grans. Solament en estos últims mesos s’han presentat quatre exposicions a tres sales diferents de Queretes. Dos de fotografia al bar del Centro cultural, una sobre plantes silvestres i vida de Pardo Sastron a la sala Tomás Riva, i un altra sobre pintura dels anys 80 de Gemma Sin, a la Fundació López Sanz. I ja s’està preparant una de nova sobre fotografia familiar a Nigèria. Per altra banda s’han portat a terme varis concerts de música en viu a la Barraca. 2 i a l’estació de la via verda. També xerrades organitzades per l’Associació Cultural Medievo i l’Associació Ilercavònia sobre diferents temes. Finalment presentació de llibres, com el d’àmbit local “Historias de un café”, i el que es portarà a terme el dissabte catorze de juliol en que es presentarà la col·lecció “La Historia de Aragón en novela”, de la Editorial Doce Robles, de la ma de l’incansable Octavio Serret. Junt a la presentació es farà una taula redona per parlar dels escenaris i conflictes a la història d’Aragó, amb la participació de Javier Fernández, Ramón Asín, José Mª Maldonado, David Alegre, Jordi Siracusa, Javier Arruga i Agustín Martín Soriano. Com deia un amic meu, brutal. Això no surt espontàniament, s’ha de treballar i és fruit d’anar sembrant durant molts anys. Es obra de l’ajuntament que sap mantenir el caliu cultural de les associacions i de l’estructura social també a nivell individual. En fi un bon nivell d’una gran comunitat rural encara que no ho sigui en número d’habitants.

Juan Luís Camps