Eros i Thànatos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’octubre del 2019) 

Carabasses, disfresses, teraganyes, castanyes, crisantems i làpides, tradicions nostres i adoptades en certa convivència. Qui haguere dit que lo que la mestra d’anglès mos va explicar en E.G.B sobre Hallowen arribaria ací! Se mos cau la baba mirant als xiquets disfresses de fantasmes o bruixes… Fent memòria puc recuperar lo que me va passar un matí del Dia de Difunts (en són demà de Tots Sants). Ma tia, germana de mon iaio, que contava moltes històries, un any me va explicar que si aquella nit li resaves a les Animetes del Purgatori te despertaven a l’hora que volies. El cas ere d’un que no s’ho creie i que li van moure el llit de tal manera que no se li va ocurrir mai més. En eixa època vaig començar l’institut, i sí, també vaig orar i a l’hora clavada que vaig dir me vaig despertar. Podeu provar! M’han contat que fa molts anys se velava resant lo rosari pregant per la salvació dels difunts i les campanes tocaven a morts tota la nit. A les cases ficaven una tassa d’aigua en una mica d’oli i una metxa, allò prenie per a orientar a les animes dels nostres parents penants per a que no se pergueren. Penso que estos canvis no estan només en lo que fem eixos dies, sino en la manera en la que la societat vol entendre la mort, el dol, i també l’enfermetat i el patiment. Els velatoris a les cases formen part d’un passat que resultava massa obligat i pesat per a les famílies. Evolucionem, però penso que ara vivim desterrant certs temes i mirant cap a un atre costat. Perseguim el benestar, el plaer, la perfecta i incorrupta joventut, sense pensar en que dixarem este món i no mos endurem res. Halloween és un atra festa més del consumisme, de la broma, del disfraç… Sense entrar en religions, però sí en espiritualitat en un sentit més ample, hem canviat la perspectiva. Mos coste acceptar que som mortals mentres no mos donon cap notícia roina i mos canvia la manera d’afrontar la vida quan mirem a la cara la nostra pròpia mort.

Mar Puchol

Polítics inútils

(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’octubre del 2019)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

José Miguel Gràcia

La mirada espectacle de la “paisana” i uns quants forasters

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’octubre del 2019)

La nova temporada de la primera cadena de TVE va estrenar este setembre La paisana, versió femenina à càrrec d’Eva Hache d’una entrega anterior amb presentador masculí, diuen que per coses de la paritat. L’humorista va recorrent carrers d’algun poble, micròfon en mà, on se li presenten com per sorpresa diferents veïns, un a un, que responen a uns patrons buscats per compondre un quadre determinat. Així, al segon programa los de Calaceit, curiosament deserts per a l’ocasió, van reunir una història humana, exhibicions de tradicions, un esperit lliure amb coses que contar, un parell d’amigues que interactuen…, breus realities de les seues vides. Enmig una escape room llarga i absurda, escapant-se del poble, i al final la traca literal d’un bou de foc descol·locat en hivern, corrent per la plaça-plató. Com a colofó tots acaben reunits en una mena de teatre a on la presentadora —una foto impressionant dels empelts calaceitans era el fondo— els apel·la buscant la seua complicitat i que riguen d’ells mateixos. Sobre la base i copyright de la Comedy on the edge danesa, lo programa pretén oferir una imatge fresca i divertida de l’Espanya rural amb més encant —Calaceit integra merescudament la marca “Pueblos más bonitos de España”—, i sobretot fer espectacle en uns temps en què les cadenes frivolitzen continguts buscant audiències, que tracten de manera infantil. Perquè el resultat és un imatge esquemàtica i artificial, que no capta la vida de la vila matarranyenca, gravada en un parell de dies, a pesar tant de la bellesa de l’entorn i l’espontaneïtat dels protagonistes com dels medis tècnics i els esforços de la presentadora, qui, fora de temps i de lloc, escala el tronc encerat de les festes i es fica damunt un bou de foc guionitzat. Però enmig de l’espectacle, sense voler, apareixen bocins de l’Espanya buida i desvalguda, i un eloqüent contrast amb la voluntat d’aprendre i d’entendre-la des de la mirada profunda de José Antonio Labordeta a Un país en la mochila, que torna a emetre La 2.

María Dolores Gimeno

Don Carlo, un gran Verdi poc conegut

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’octubre dels 2019)

Don Carlo és una òpera molt especial. És va estrenar l´any 1867 a París, i és l´única que el mestre Verdi en va fer moltes versions (entre sis i vuit) i mai en va quedar totalment satisfet.. La definia com un pastitx, “magnífic, però un pastitx al cap i a la fi”. Musicalment és d´un nivell semblant a la molt més popular Aída, però molt més interessant teatralment. El llibret de Don Carlo es basa en l’obra homònima de Schiller amb fons històric en la que els protagonistes són el Rei Felip II, el seu fill Don Carlo i la seva tercera esposa Elisabeth de Valois, que tenia catorze anys quan es va casar amb el rei Felip que en tenia dinou més. La història és molt manipulada, però hi ha molts aspectes culturals, històrics i socials molt interessants, com l´inquisitorial Auto de Fe que no hi era a la peça de Schiller (afegit per Verdi) i que va ser el primer acte al que va assistir oficialment la reina Elisabeth. És cert que es basa en la llegenda negra de la monarquia hispànica que es construí sobre tot als països luterans, i que la ideologia és la dels liberals romàntics del segle XIX, però tot fa un fresc teatral força poderós, i amb una magnífica música que ajuda a comprendre millor l´obra massa intel·lectual de Schiller. No és una òpera de les més populars de Verdi (ocupa la desena posició entre les més valorades) i es representa molt més de París per amunt que en els països del sud, però és el millor Verdi amb fons històric, i, sobre tot, és Verdi, un compositor que escrivia sempre per al poble i que, com diu el gran baríton andalús Juan Jesús Rodríguez, tothom la pot entendre. És lo que jo diria una excel·lent òpera didàctica per al poble. Així ho entenen a Berlín, on es representa gairebé totes les temporades en algun dels tres teatres d´òpera públics, amb un preu màxim de cent euros (llotges principals), pràcticament la meitat que al Real o al Liceu. Una obra mestra que tothom hauria de tenir el dret de conèixer. Ara la fan a Madrid.

Antonio Bengochea

Paral·lelismes

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de setembre del 2019)

–Que Noruega té paral·lelismes amb el nostre país? –O i tant! És allò que diuen: Aragón ye trilingüe, Noruega tamién. En el passat llunyà ambdós països érem bilingües: nosaltres parlàvem català a l’est i aragonès a la resta del país, mentre que els noruecs enraonaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, fins al desastre de Kalmar, a finals del XIV, quan Noruega esdevingué danesa, i nosaltres fins al de Casp, a principis del XV, quan ens instauraren la monarquia castellana, i tots passàrem a ser trilingües. D’un dia a l’altre deixàrem d’escriure en aragonès, per fer-ho només en castellà, i ben poc trigaríem a parlar-lo, arraconant cada volta l’aragonès més cap al nord, i el català més cap a l’est, malgrat es malmantingués tres segles  més en l’escrit. A Noruega passà el mateix: el danès fou prest l’única llengua escrita, i el noruec només parlat. A més a les grans ciutats ràpidament es començà a parlar danès, primer entre els poderosos, després s’hi anà afegint tothom. Només entre la pagesia i a les viles menudes es mantenia el noruec parlat  –i el lapó al nord. Entre nosaltres la situació segueix essent quasi la mateixa: omnipresència del castellà en tots els àmbits, i l’aragonès i el català es malmantenen gairebé només en l’oralitat. A Noruega continua també el trilingüisme, però ara el noruec hi ha passat a ser llengua oficial amb els mateixos drets que el danès, mentre que la situació del lapó és del tot comparable a la del nostre català. Com es produí aquest canvi tan favorable al noruec? El 1814 Noruega deixà de ser danesa i entrà a formar part de la monarquia sueca. Llavors es desenvolupà entre la població un fort sentiment identitari que en el camp lingüístic dugué a la unificació dels diferents parlars noruecs. I no s’aturaren ací: sorgí un ample moviment independentista, vetat sempre pel rei de Suècia. Davant aquest veto suec el parlament noruec féu el 1905 una declaració unilateral d’independència. Per un moment hi va haver soroll de sabres, però s’acordà de fer un referèndum a Noruega, i guanyà l’independentisme. Re, paral·lelismes.

Artur Quintana

 

I tu, ne saps?

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 21 de setembre del 2019)

Qui coneix els noms dels vents, dels núgols? Qui ha vist en hivern lo verderol? Qui ne sap de les senyals del temps, i de les llunes? Mon iaio ne sabie molt, ho necessitava saber per a plantar a l’hort, per a sembrar la civada o el blat, desgrillar les pataques i tamé per afaita’s. Ell ho coneixia molt bé, però li agradava que li llegirem lo “Mariano Castillo”. L’home no veia gens bé i aquella lletra ere massa menuda. Anave sempre en l’hora del sol, no la canviave mai.

Qui sap que és la tea, qui ha sentit dir allò d’enlluernar? Qui ha caçat de nit pardals, qui ha anat a muixonar? Mon pare me va explicar que a la nostra comarca ere una manera de caçar. Tot va eixir perquè a la escola me vaig adependre un fragment de ”La venganza de Don Mendo” a on ho nomenaven. Curiós, però no n’he sentit parlar més.

I de bolets, qui ne sap? Més noms que rovellons i babossos, més… bons i roins. Pebrassos, morugoles, bolets de bestiar, mataparents, matacabres, cabritets, pets de llop, tapats…, no me’n sé més. Lo mal que no te’ls podria triar, cada u lo seu!

Qui sap quan fa un forc? Qui se’n recorde que abans se medie en quintals, arroves i lliures? I qui sabrà d’ací uns anys què és una sària, un badoc o un llibrell? A molta gent això no li fa patir, o pensarà que només de dir-ho als fills o als nets n’hi ha prou; però el desús, la despoblació, la substitució lingüística pel castellà, la mala influència del llenguatge digital (no en esta, sinó en totes les llengües), al meu entendre, n’estan fent de les seues.  La transmissió oral no és suficient. La memòria se va perdent, la individual i la col·lectiva. Per això, si la gent dels pobles tenim certa inquietud, com una que escriu estes lletres, fem ús del paper i escrivim tant del dia en que estem com de les costums que s’han perdut, tindrem més coneiximent de qui som.

Mar Puchol

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de setembre del 2019)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia