Futbol femení hispànic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de gener del 2023)

S´ha fet viral el ridícul protocol del lliurament de medalles de la supercopa femenina de futbol. Resulta singular que molts mitjans de comunicació de totes les tendències polítiques hagin parlat de menyspreu i fins i tot de masclisme. El problema no és aquest (que també). A la Copa de la Reina, aquesta persona que dona el nom al torneig, només hi ha assistit una vegada, i mai ha transcendit Però el que és veritablement patètic és el cas de la selecció futbolística femenina, ja que la majoria de les jugadores que anaven sempre a les convocatòries, se neguen a jugar perquè no estan d´acord amb el seleccionador, ni amb el sistema de preparació que du a terme la federació. Aquestes jugadores (quatre o cinc considerades de les millors del món), no volen acudir a la selecció, i la federació s´ha negat a negociar res amb elles, i ha dit que són perfectament prescindibles. Són totes les de l´Eurocopa, menys les del Real Madrid (en un principi també hi eren d´acord, però Herr Florentino les ha fet anar-hi sí o sí). No m´imagino la campiona de 2010 sense Silva, Torres, Villa, Fàbregas i tots els del barça. Doncs bé, molts mitjans de comunicació (especialment els conservadors) s´han manifestat en contra d´aquestes jugadores, titllant-les de consentides, capritxoses o “dives”, i amb expressions com “on s´ha vist que els jugadors triïn als seleccionadors?; és al contrari”. Doncs sí s´ha vist, vàries vegades. La més representativa la destitució per incompetència de Gala León, primera capitana femenina de la Copa Davis, a petició només d´alguns jugadors, entre els que es trobava Rafa Nadal (del que no recordo que se’l titllés de consentit, capritxós o “divo”). Clar que era al revés: eren homes que demanaven la destitució d´una dona. La comparació amb la selecció masculina és evident: Luis Enrique ho ha fet molt bé quatre anys, però ha punxat al mundial: destituït. Jorge Vilda (seleccionador femení) du en el càrrec gairebé vuit anys fent el mateix o menys que Luis Enrique en el mundial: continua. Això sí em sembla un cas flagrant de menyspreu i masclisme amb la selecció femenina.

Antoni Bengochea

Aragonés y catalán en la literatura de Aragón

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 21 de gener del 2023)

En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 com a volum 9 dels “Papers d’Avignon” per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia i les P.U.Z. Els directors-editors del volum, J. Giralt i F. Nagore, declaren al pròleg que el aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida –tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre es deixa de costat el soslayo de costum, per a tractar-hi com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.  En 359 pàgines tenim ara un esplèndid manual d’aqueixes literatures dels orígens al segle XIII i fins al mateix moment de la impressió del volum. Només flaqueja la primera ponència d’A. P. Lasheras sobre la literatura en aragonès de l’Edat Mitjana on l’autor la presenta com una de tantes  -de soslayo- dins d’un cafarnaüm de llengües i cultures –llatí, àrab, hebreu, occità, castellà, gallego-portuguès, català- tot afirmant que això no se produce de igual manera en ningún territorio afín –només cal mirar a Castella per a trobar-hi una situació quasi idèntica. La segona ponència és un estudi d’O. Latas amb molts materials nous de la literatura en aragonès dels segles XVII-XIX. Les sis ponències següents en dediquen tres a cada llengua per a exposar-hi a fons, respectivament, la poesia, prosa i teatre.  A les quatre darreres dos autors per l’aragonès i dos per al català reflexionen sobre l’ofici d’escriptor – el text de C.I. Nabarro és extraordinàriament crític sobre la literatura en aragonès. Totes les ponències sobre l’aragonès són en castellà llevat de les dues sagueres; totes sobre el català són en aqueixa llengua. Per a futures edicions dels cursos jaquesos s’hauria de corregir la poca presència de l’aragonès a les ponències. Fora ben convenient de dedicar-ne un en profunditat a les literatures medievals en aragonès i  en català, i a un lloc o altre s’hauria de presentar amb detall la literatura catalana dels segles XVI a XIX.

Artur Quintana i Font

Va com va

(Publicat el dissabte 14 de gener del 2023)

Hem iniciat un nou any i per a moltes persones això supose encetar un nou cicle, com començar a escriure en un full en blanc, o com obrir una carpeta nova a l’escriptori de l’ordinador, tractant de superar l’any anterior en nombre i en qualitat d’experiències; però, després dels anys que portem, també som moltes les que mos conformem en, com a mínim, no repetir los errors del passat, superar la cursa sense caure ni fer-mos mal i anar tirant, que prou tenim. Va com va. I és cert, no és fàcil agafar l’impuls i arriscar-se, i començar aventures, i fer (i sobre tot desfer) compromisos. No, clar que no ho és. Per això va com va, perquè vivim en un món on una petita part de la població ja té tot lo que vol i només aspire a tenir cada volta més; una altra, anestesiada per la primera, somie arribar a ser com ells; i l’altra, la més gran, la part més enorme de la societat mundial, desitje simplement, sobreviure, superar l’any, sigue com sigue, no perdre la mà que l’acompanye i li done forces per continuar, no caure malalt i no poder anar a treballar, no fallar. Hi ha molts somnis que no son per la majoria. Hi ha, de fet, massa somnis que queden lluny, massa lluny, de les nostres realitats, dels nostres carrers i de les nostres vides, i allò més preocupant és, certament, la societat adormida i en conseqüència: sorda, cega i muda, que es veu capaç de somiar allò més gran, allò que ens han venut los de dalt, los de més amunt, per distraure-mos i ficar-se la faena més fàcil entre ells. I dins d’este joc de mirar i emmirallar-se jo només desitjo que puguem tindre vides senzilles, fàcils en la mesura de lo possible, allunyades de les necessitats falsament creades per a que consumim i enfortim les classes altes; perquè és cert, Ovidi deie allò del “va com va”, però també afegie: va com volem, com nosaltres volem, com nosaltres decidim i rau en eixe “nosaltres” la voluntat de decidir com vivim les nostres vides i com de lliures som vivint les nostres vides.

Raquel Llop

Responsabilitat dels ciutadans

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de gener del 2023)

L’espectacle dels polítics al Parlament amb les seves intervencions, interpel·lacions i sortides de to és un panorama lamentable i criticable s’hi miri per on s’hi miri. Gairebé sempre els partits polítics es dediquen a la defensa d’ells mateixos més que a la defensa dels interessos dels ciutadans. Sembla que els períodes de les legislatures han esdevingut períodes electorals en tota la seva extensió. No cal dir que els partits polítics per governar han de guanyar vots i eleccions, això està fora de dubte, tot i que en l’aplicació dels seus programes electorals –lleis, polítiques de tota mena, justícia social i llibertats– haurien de dedicar la major part del temps, que són els objectius i bases del sistema democràtic. Dit això, en to molt crític, cal afegir concloentment que la responsabilitat del que està passant en un país –Espanya per exemple–  no és només dels partits polítics i els governats, la gran responsabilitat és dels propis ciutadans. S’entén, es clar, en un règim democràtic i no pas en una dictadura. Els ciutadans han de triar aquells que els sembli seran els millors per al desenvolupament, el benestar i les llibertats del país. Han d’estar vigilants en el grau de compliments de les promeses electorals dels governants. Han de tenir molta cura de les pràctiques més o menys correctes en les administracions públiques.  Han de saber distingir entre la demagògia, les frases fetes i allò que hi ha de cert i responsable en els discursos polítics. S’ha de protestar quan els governants no ho estan fent bé. S’ha de castigar als que no compleixen les promeses electorals o se n’aprofiten del càrrec tant social com econòmicament. Les queixes i protestes han d’anar acompanyades per l’exemple propi: no es pot protestar de la brutícia del carrers i de l’ambient quan un mateix ha llançat papers, burilles i brutícia en general al carrer. Qui no tria bé els contenidors per deixar les escombraries, com pot protestar de la contaminació de la terra! Un país responsable i democràtic només pot ser-ho quan la majoria dels seus ciutadans ho són. De la vergonyant, lamentable i anticonstitucional situació dels alts organismes de la justícia espanyola i les seves decisions en podem parlar en una altra propera columna.

José Miguel Gràcia

De la màgia dels Reis a la dels after hours

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de desembre del 2022)

De Nadal a Reis la vida dels xiquets s’omple de meravelles que fabriquen los adults en una connivència de tradicions que van passant d’any en any. Primer es plante a l’escola, a una plaça o a casa un tronc de cara simpàtica que cague dolços i paquets, palpable i pròxim. Quasi alhora per la tele i als centres comercials passegen multiplicats pares Noel barbuts i riallers, una incorporació forastera que el 25 de desembre, sigil·lós, dixarà regals a la xaminera o al peu de l’arbre nadalenc del minjador familiar. Falte un dia per acabar l’any, i com de broma arribe l’home dels nassos, voltant pels carrers. Més majestuosos, lo 5 de giner desfilen los tres Reis Mags en milers de professons simultànies a cada vila o ciutat, despertant l’admiració en tots los que alguna volta los ham vist, escoltat i inclús besat, abans d’una màgica nit d’espera per tancar un ritual de peticions de desitjos a canvi de promeses de bon comportament. Meravelles del món infantil, abans d’arribar al pensament abstracte, que acaben quan un xiquet més gran fa la crua confessió de la verdat o quan los dubtes propis desvelen estos pactes fora de la lògica quotidiana. L’epifania particular o “revelació” no té una edat fixa, entre els 8 i 10 anys, diuen, que els pares tendissen a allargar cada volta més, potser per por d’eixe moment, que significa l’acabament de la infància, reviscuda a través de la il·lusió dels fills. No és estrany, perquè en estos temps de xarxes socials i postureo per wifi s’acceleren los ritmes biològics imitant los del canvi climàtic, i així qui ahir demanava per carta nines o videojocs als Reis d’Orient, avui, en només 12 o 14 anys, sense transició, sint l’atracció d’un bar a on no li demanaran si té edat per beure alcohol, fa botellón fins a la màgica matinada o es cola emocionat a una rave il·legal, fent ara un altre pacte de confiança en los seus progenitors “controlat” per mòbil o whatsapp.

María Dolores Gimeno

                          Pandèmia i residències. Hala Madrid!

  (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2022)                      

 “No és ètic, i possiblement sigui il·legal”. Així va fer pública la opinió el conseller de polítiques socials de la Comunidad de Madrid. Es referia al protocol sanitari d’exclusió i no derivació hospitalària del govern de la Comunitat de Madrid, que era el seu govern. La responsabilitat era del conseller de sanitat i per extensió de la presidència de la Comunitat. Recordem que el protocol madrileny, el més radical de tot l´estat, era no derivar als hospitals a cap persona amb fortes malalties, o amb dependències físiques (gent amb cadira de rodes) o amb una important deterioració cognitiva (alzheimer, etc.). Aquest protocol va col·locar a Madrid al cap del nombre de morts (quantitat), però també del percentatge per habitant. Unes residències gens medicalitzades, i això que el 94% són privades (igual és per això). Aquesta política va anar acompanyada de la negativa a utilitzar el que deien “magnífic” hospital de campanya de l´Ifema, i per suposat, cap  clínica u hospital privada-at. I el més sorprenent és que, fent-li cas omís al conseller de polítiques socials madrileny, se va voler endinyar mediàticament la responsabilitat al cap de polítiques socials del govern de l´estat, al vicepresident Pablo Iglesias, que va tindre que suportar la bola més lamentable i fastigosa contra un polític en els 44 anys de democràcia. Gairebé tots els mitjans escrits i TOTES les televisions van participar més o menys d´aquesta  vergonyosa macrofalàcia, en la que van destacar Antena 3 i Telecinco. Es va senyalar a Iglesias com responsable d´aquesta “tragèdia”, amb acusacions d’“homicidi imprudent”, de “negligència immoral”, de convertir les residències en “cases dels horrors”, etc. D’aquesta persecució mediàtica no es va lliurar ni la televisió pública ni la sexta, ni tan sols el President Sànchez que, amb la boca petita, també va responsabilitzar dels fets al seu vicepresident. Quan tot es va esclarir i va quedar clar que la responsabilitat era de les comunitats autònomes, aquests mitjans en absolut van traslladar aquets qualificatius als veritables responsables. I de totes aquestes “catàstrofes” la Fiscalia General de l´Estat no ha obert la boca, i les associacions que es queixen resten silenciades i, com sempre, estan polititzades.

Antoni  Bengochea

Cartes al més enllà

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana

Sigues feliç, que és Nadal

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 10 de desembre de 2022)

S’apropen los dies de Nadal i, com cada any, tinc la sensació que aquelles persones a les que no mos agraden estes dates estem socialment obligades a estar contentes i agraïdes, deixant de banda algun que altre principi perquè, dona, “és Nadal, fes l’esforç”. Enguany, a més, tinc la impressió de que hi han moltes més persones (joves especialment) que estan (estem) bastant fartes d’esta societat vàcua i supèrflua basada absolutament en les aparences i en consumir cegament, potser, senzillament no volem participar a este joc de màscares que toca ficar-se cada Nadal. I no, no és que tingam cap trauma ni res –que hi haurà gent que sí que en tindrà i tenen tot lo dret del món a aïllar-se durant estos dies–, no. Simplement mos pareix insultant que en nom de la família, del Nadal i de la tradició haguem d’exposar-nos a situacions incòmodes, a sucumbir a converses amb els cuñaos de les nostres famílies (perquè si, totes en tenim un). Potser és que mos fem grans i a poc a poc hem anat triant la gent que tenim al volant i apartant de les nostres rutines aquelles persones que no mos fan bé, i penso que en el fons és positiu això, vol dir que prenem decisions per cuidar lo nostre benestar quotidià i per això mos salten les alarmes quan estem fora del nostre hàbitat. Per això, persones que compartiu esta indiferència pel Nadal, sabeu que no esteu soles. I als tiets i tietes impertinents, no cal que feu un tercer grau a la neboda que s’ha fet vegetariana (ni que digau això de “per un dia no passe res”, “més entrecot per mi” o derivats), o que li pregunteu al vostre nebot que si encara no té novieta. Pareu, per favor, us ho agrairan les afectades i la resta de la taula que no haurà de riure bromes que no li fan cap gràcia a ningú.

Raquel Llop

Els jutges i l’aplicació de la llei

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de desembre de 2022)

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a que les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el  moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau.  I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important –potser inclús involuntari– la ideologia política i/o religiosa. Si ens fixem en el cas d’Espanya, l’extracció d’un alt percentatge de magistrats han estat les classes més conservadores i de ideologia més centralista. El temps i els diners per preparar les oposicions no han estat en general a l’abast de la classe mitjana o baixa. En quan a la justícia, no oblidem, que cap trencament es va produir en el pas de la dictadura a la democràcia. Tot amb tot, no ens ha d’estranyar casos com el de la llei del només sí és sí, que al marge de no haver-hi estat d’una claredat meridiana en eliminar la distinció entre abús i agressió sexual, un nombre important de jutges i fiscals han dictat resolucions o han revisat sentències reduint condemnes que mai l’esperit de la llei ho contemplava. El perill és que amb l’allau de notícies sobre excarceracions i rebaixes de penes s’acabi produint l’efecte contrari al buscat al modificar la llei. Si partim del fet que en la judicatura hi ha un biaix dretà i tal vegada masclista força estès, el Ministeri d’Igualtat, hauria d’haver anat amb més cura en el moment del redactat de la llei. Tenim les sales de justícia que tenim i els òrgans rectors més alts pendents de renovació per baralles polítiques i per la intransigència dels partits, –o partit– de dretes d’aquest país. Sense cap mena de dubte la democràcia espanyola se’n ressent força.

José Miguel Gràcia

Català d’incògnit

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 26 de novembre del 2022)

Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada. Lo mateix passa amb algunes infermeres, a qui comento la permeabilitat lingüística de les fronteres administratives, com a Navarra en lo basc o a la nostra Franja perquè tenim Catalunya a tocar. Lo primer veí d’habitació recent operat m’arriba a preguntar si a la vila ham parlat  català des de sempre, i li hai de resumir los nostres orígens idiomàtics durant la repoblació medieval des de la Ribagorça a les nostres terres del Sud; ell recorda els bascos que passen les vacacions a Jaca i que sense dificultat passen del basc al castellà en funció de l’interlocutor. La dona del veí següent no pregunta, sinó que reconeix quan li diu al marit que som catalans com ell, que és de Tarragona; i li explico que som aragonesos que parlam català, una informació nova per a ella. De totes les sorpreses la meua és més gran quan constato el desconeixement de molts aragonesos de la seua diversitat lingüística, alhora que m’alegra la voluntat de comprendre dels que pregunten, més tolerants que els polítics que mos silencien per por dels càlculs electorals des dels temps del LAPAO. Oscar Wilde va sentenciar que és pitjor que no parlon d’algú que que parlon mal. Este 15 de novembre al paranimf de la Universitat de Saragossa es va presentar solemnement l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua: cap conseller present, cap diari de la capital. Silenci de l’Aragó oficial en les seues minories.

María Dolores Gimeno