Desterrat a Alcanyís i Villarluengo

(Publicat al Diario de Teruel dissabte 14 d’abril del 2018)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Anuncis

Morir d’èxit

(Publicat al Diario de Teruel el 7 de març del 2018)

        Hem assistit a una Setmana Santa angoixant a la majoria dels pobles de la comarca del Matarranya. Concretament divendres, dissabte i diumenge. A més de l’atractiu creixent de la zona, està l’efecte crida dels “tambors” del Baix Aragó. Total, una multitud de gent fent turisme per tots los pobles amb les carreteres plenes, qüestionant uns dels seus encants principals: la tranquil·litat i la possibilitat real de desconnexió de l’aclaparament diari de les ciutats. I aquí comencen les contradiccions. Perquè per mantenir los nostres pobles és absolutament necessari que la gent que hi viu tingui fonts d’ingressos econòmics. Los regents de bars, cafeteries, restaurants, hotels, fondes, cases rurals, mecànics, activitats lúdiques, forns, tendes, etc. etc., necessiten, diuen, estes arribades massives de gent de ciutat per poder mantenir los seus establiments la resta de dies de l’any. L’hivern és molt llarg i això és bàsic per evitar el famós i real despoblament. Bé, fins on es pot arribar sense que es mati l’encant tant valorat associat a la tranquil·litat, relax i imatge idíl·lica de pobles encara verges o no massa devorats pel turisme economicista que tot ho destroça. Esta imatge puntual dels períodes turístics claus i concrets, no ens perjudicarà a la resta de l’any o a la llarga? Tindrem, com en tot a la vida, que buscar aquell equilibri vital que asseguri lo futur. No serà fàcil, los interessos individuals són molt extremats, i per això cada cop entenc més als de Barcelona. Algú encara pensa que viure pels voltants de la Sagrada Família és agradable? Viure no, tenir un negoci sí. La gent, los veïns de sempre estan tips d’autobusos, de grups que envaeixen les voreres, de les rodetes de les maletes amb soroll de matraca, de la proliferació de tendes de regals, de l’encariment general de tots los consumibles. Molt complicat i encara més quan és prioritza la creació de llocs de treball i evitar sigui com sigui la despoblació de les zones rurals. Natros encara hi som a temps de canalitzar correctament esta necessària font d’ingressos i com diu la frase que titula l’article,  intentar no morir d’èxit.

Juan Luís Camps

Aigua escassa

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)

 “Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.

María Dolores Gimeno

Clatellada a la justícia espanyola

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de març del 2018)

Fa ben pocs dies el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que cremar fotografies dels reis no passa de ser un acte de llibertat d’expressió. L’Audiència Nacional va condemnar fa onze anys a dos joves de Girona a 15 mesos de presó, que va canviar posteriorment per una multa de 2.700 euros, la qual va ratificar el Tribunal Constitucional,  perquè els dos manifestants havien comès delictes “d’incitació a l’odi i a la violència” que no s’emmarcaven en el dret de llibertat d’expressió. L’Estat espanyol ha de tornar-los els 2.700 euros i compensar-los amb 9.000 euros per despeses del judici. Els revessos de la justícia espanyola per aquests motius, en els dos últims anys, ja superen la quinzena. Ni la persecució de titellaires; ni les condemnes recents del raper Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó per “enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus” a la Corona, com també el cas de Pablo Hasél condemnat a dos anys i un dia de presó per “enaltiment del terrorisme”; ni l’abús increïble i injustificable de la presó preventiva –quatre presos polítics catalans– del jutge Llanera, privant-los dels seus inalienables drets polítics; ni els rebuig dels tres grans partits espanyols (PP, PSOE i C’s) a l’eliminació del delicte d’injuries a la Corona del codi penal, fan preveure que l’Estat espanyol (govern, altes institucions de la justícia i el gruix de votants) hagi emprés el camí de la rectificació i el respecte dels drets d’opinió i manifestació. No oblidem pas que també Amnistia Internacional va denunciar en el últim informe anual que Espanya havia vulnerat reiteradament els drets humans a Catalunya, i ara carreguen contra la censura que s’està exercint sobre la societat espanyola en general i demanen l’excarceració dels presos de consciència catalans. Estàvem segurs que ens havíem vacunat contra els virus anomenats “franquistes”, sense assabentar-nos que a Espanya hi romanen encara ancestrals pors a la llibertat. Avia’m si alguns virus s’han fet resistents als antibiòtics democràtics! No vull ni pensar que no provingui el problema dels gens carpetovetònics… Tot i que, si atalaiéssim l’horitzó més enllà de les fites celtibèriques, encara que fossi excepcional, algun altre exemple trobaríem.

José Miguel Gràcia 

De llengües perseguides

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de març del 2018)

          Hi ha molts catalans que afirmen ser bilingües i diuen que parlen en català als qui parlen en català i parlen en castellà als qui parlen en castellà. Això seria una cosa natural, però en general només ho practiquen la gran majoria dels catalanoparlants, perquè la costum habitual és que la gran majoria dels castellanoparlants no senten la obligació social (fora de l’escola) de parlar en català, perquè com (segons ells) tots ens entenem en la llengua espanyola, per què cal parlar-ne un altra? (que suposo que consideren no espanyola). Aquestes persones que de costum ni empren el català ni el volen emprar ni són bilingües ni són catalans: són espanyols que viuen a Catalunya. Jo, franjolí, que no sóc bilingüe de naixement, però sí per obligació, sóc aragonès i tothom així m’ho reconeix, però per què? Perquè sempre parlo en públic en castellà. Imagineu-vos que jo intentés parlar sempre la meva llengua materna (el català) que com científicament està demostrat és una llengua aragonesa; no solament ningú em consideraria aragonès, sinó que la gran majoria d’aragonesos em titllarien d’enemic d’Aragó, de antiaragonès. Doncs això mateix fan gran part dels castellanoparlants a Catalunya: negar-se a parlar en català, exigint la mateixa condició de catalans i els mateixos drets lingüístics que els parlants vernacles. La senyora Arrimadas es queixa de que el castellà es tracta a l’ensenyament com una llengua estrangera, com l’anglès o el francès (dos hores obligatòries). Doncs, senyora Arrimadas, vostè em dirà com se tracta a l’Aragó la meva llengua o a l’aragonès, que són opcionals i ningú té la obligació de conèixer-les: si més no com una llengua estrangera molt exòtica (clar que, segons el seu partit, a qui li pot interessar seriosament l’ensenyament d’una L.A.P.A.O. o L.A.P.A.PY.P.?)

          Comprenc que als espanyols que viuen a Catalunya els interessi la substitució lingüística, imitant als francesos que vivien a Brussel·les, i molts altres casos en els que la llengua imperial es menja al peix petit, però també comprenc els catalans que s’hi resisteixin, abans de convertir-se en una mena d’aragonès, de llogaret d’Astérix, o de reserva índia.

Antoni Bengochea

Pere Calders i l’alliberament de Terol

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de de març del 2018)

        La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font

 

Bodes i maridatges.

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de febrer del 2018)

L’Associació Cultural Medievo de Cretas – Queretes, com ja hem fet en altres ocasions, ens hem desplaçat a la capital de la província per participar de la gran festa medieval de la recreació de les bodes d’Isabel de Segura i Juan Diego de Marcilla. Los espectacles de les recreacions històriques són sempre complicats perquè predomina lo fer-los atractius més que lo rigor històric. A Teruel trobarem un equilibri suficient entre los dos aspectes d’acord amb la documentació avui molt ben treballada per historiadors de prestigi. Dit això la festa es enorme amb un mercat medieval molt complert que manté les exigències de la imatge de l’època i que afecta tots los espais, places i carrers de la ciutat. Això sí, com a prova que la festa es viu al carrer, hi ha multitud d’espectaculars parades de menjar quina cuina i brasals fumegen tot lo dia.  Per a natros, lo Medievo, organitzadors d’un altre mercat, lo que més valorem és lo grau de participació veïnal tant extraordinari. Enveja sana. Los turolenses han fet la festa seua i així les casetes de grups particulars li donen un ambient i vida necessaris per alhora garantir la continuïtat de l’esdeveniment. Los membres d’estes tendes de tela es vesteixen i s’engalanen a l’estil medieval i això determina que l’ambient apareix-hi per qualsevol racó de la ciutat. Molt bé i moltes coses per aprendre i encara copiar per al nostre i no menys important Mercat Medieval de Cretas – Queretes a celebrar lo 24 i 25 del mes de març pròxim conjuntament amb la Fira del Vi. Un bon maridatge de dos fires, que a Cretas – Queretes és el secret per a l’èxit de la millor fira del Matarranya. Trobar aquell punt diferenciador és bàsic per obtenir l’èxit. A Cretas – Queretes celebrar conjuntament el mercat medieval i la fira del vi. A Teruel la celebració d’aquella desgraciada boda dels recordats Isabel i Diego, los “Amantes”. Que per molts anys sigui i ho puguem gaudir.

Juan Luís Camps